Mostrando las entradas para la consulta donchs ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta donchs ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 25 de septiembre de 2021

EL PECADO DE ADÁN. LO PECCAT DE N' ADAM.

EL
PECADO DE ADÁN.



REGRESABA
Raimundo Lulio por el año 1282 de la más larga peregrinación
quizás que emprendiera durante su vida. Para trazar el plan de la
cruzada que meditaba y escribir con datos su libro sobre la Conquista
del Santo Sepulcro, había pasado de la Alemania al Oriente,
atravesado la Palestina e internádose hasta la India; y recorriendo
el Egipto y la Etiopía, Marruecos y Berbería, y tocando por otros
puntos, se detuvo en Perpiñan donde compuso efectivamente la obra
meditada.



Hallábase
a la sazón en aquella ciudad, dependiente entonces de la corona de
Mallorca, el hábil y bondadoso monarca Don Jaime II, de quien
Raimundo durante sus mocedades turbulentas había sido senescal y
mayordomo. Aquel rey que profesó siempre el mayor cariño a Lulio,
era en extremo aficionado a las ciencias y a las letras. Placíale
tener amenos y provechosos coloquios con los sabios de su reino,
entablando controversias sobre algún punto científico, teológico o
literario. Durante la permanencia de Raimundo en Perpiñan no perdió
la ocasión de tratar con su antiguo senescal, cuyo elevado talento y
saber admiraba; y de proponerle la solución de algunas dudas o
cuestiones.



La
única que ha llegado hasta nuestros días es la que sabiamente le
solventó Raimundo en doscientos versos acerca el pecado de nuestro
primer padre. Versa sobre el motivo que tuviese Dios para prohibir a
Adán que comiese de la fruta del árbol vedado, siendo así que
sabía que había de caer en la culpa; y sobre la causa porque Dios,
siendo como es infinitamente bueno, no impidió el pecado de nuestros
primeros padres a fin de que todos los hombres consiguieran la eterna
bienaventuranza.



Raimundo
en los doscientos versos fáciles y castizos que contiene la
composición poética, da completa y acabada solución a tan
difíciles preguntas, con el ingenio y la fuerza de pensamiento que
le caracteriza en todas las obras de polémica teológica.




LO
PECCAT DE N' ADAM.



A
requesta del rey de Malorcha, feu RAMON aquests rims en la vila de
Perpinyá, sobre 'l precepta pausat per Deus a n’ Adam, éll scient
havia de traspassar lo seu mandament, e que per ço sdevendria la
dampnació de mante gent.







Un
senyor rey qui bé enten,



Se
maravella molt sovén,



Que
Deus qui es bò en quant es



No
fallís en neguna res,



Quant
fé a Adam lo mandament



Qu’
el fruit no menjás, éll scient (1)



Que
Adam faría lo peccat,



D'
ont mant hom seria dampnat



Havent
tot temps pena e mal;



Car
no par raysó natural



Que
Deus faés tal mandament



D'
ont se seguís lo falliment



Qui
no fóra si éll no manás



A
n' Adam qu' el fruyt no menjás.



Empero
el rey diu que enten



Que
Deus no feu may fallimén (2):



Car
qui ha bontat infinida



E
eternal no pòt far fallida;
E esta en sol maravellar (3)



Com
Deus se sapia escusar
Que no haja colpa del mal



Que
han en lo foch infernal
Tant hom per aquell mandament,



Lo
qual mal par fóra nient (4)
Si 'l mandament no fós estat;



E
car par gran tort e peccat
Fer mandament d' ont isca mal,



vòl
lo rey saber Deus per qual
Raysó se poch d' aysó escusar:



E
car a mí l' escusa apar
Clara a mon entenimen



Si
tot con hom qui pauc entén (5)
Al senyor rey si eu dich lo vér
(6)



Per
lo ver dir, hagen plaér,
No per çell qui ‘l diu, car pauc
val:



L'
escusa deym que es aytal.
__




Deus
infinidament enten



E
ha infinit amamen,
E infinit bonificar,



E
per ço no pòt ignorar,
Ni amar mal, ni far peccat.
Ha
donchs Deus per infinitat
Poder perqu' es poch escusar



Que
no consentís al peccar
De Adam ni en la greu dolor



Qu'
en infern han li peccador.
E si Deus nos pòt escusar,



Son
poder no poch abastar



A
l' escusar e es finit;



E
car finit e infinit



No
pogren esser un poder,



Anem
mostrar donchs lo dever



Perque
Deus pòt escusa haver,



E
mostrem com la escusa es.



__




Deus
quant consirá que dixés



A
n' Adam qu' el fruit no menjás,
Posá orde en aquell pás



Ab
ço que n’ Adam hac pausat,
Ço es la francha libertad (7)



Que
li doná per far lo bé;
E car Adam fó de no re (8),



Per
natura d' aquell no res
Hac libertad perque pogues



Fer
lo falliment e peccat;
En axí fó en libertad



Que
no menjás o que menjás,



E'n
egualtat foren li pas



On
estava sa libertat,



Car
per lo bé qui 'l fó donat (9)



A
far lo bé e no forçat



En
creant sentí libertad,



Com
estigués obedient;
E car fó vengut de nient



Sentia
en sí libertat
Perque s' enclinás a peccat



Com
sia ço que peccat es
Contra çó qui deu esser res;



Hac
donchs Adam elecció
En far lo mal contra raysó



De
far bé qui 's cové ab res
E volch s'enclinar a no res,



Qui
's contra res qui es lo bé,
E la natura d' ont be' n vé



Esquiva
a natura pres (10)
A fer ço qui no está res;



Ço
es peccat qui no ha sort
Qui 'n ço qui es haja null port;



E
seguí ço d' ont fó vengut
Contra ço perque era haút,



Ço
es far bé a qui 's cové
Que éll sia alcuna re



Per
Deus conexer e honrar;
En est pas apar l' escusar,



Que
Deus ha, pus que Adam pogués
Far lo bé si éll se valgués (11),



Per
natura del bé qui fó



En
éll per la creació,



D'
aquell bé qui li fó donat



Ab
que pogra contra peccat;



E
si Adam volch lo mal far
De lo qual se pogra escusar (12),



E
volch seguir lo seu nient
Per lo qual poch far falliment,



E
en farlo no fó forçat,
Ans lo fé ab la libertat



De
son nient, segons que es dit,
E fé lo peccat ab delit (13);



No
fé donchs Deus lo falliment
Si a Adam fé lo mandament;



Ja
sia ço que Deus sabés
Ans que lo manament faés,



Que
Adam faria lo peccat
D' ont mant hom serian dampnat,



Pus
que Adam poch far lo bé



Lo
qual Deus totas vets sab bé (14)



Que
Adam lo bé pogra far



Ab
lo bé que en éll volch crear,



Perque
hac raysó en far bé (16),
Aixi com desraysó de sé (16)



Hac
en far lo mal per nient,
Segons que havem dit clarament.



Es
donchs manifest e provat
Com Deus está ben escusat



Del
peccat que Adam ha fet,
E que Deus lo puní per dret



E
puneix tots sos consequens



Per
dret, com ço qui es niens,



Ço
es peccat fan sostentar



En
l' esser que Deus volch crear



Qui
ab null peccat no 's cové.



___




Emperó
encara reté



Lo
rey son bò maravellar;
E volch encara demanar (17)



Com
Deu sia bò vas tots lats
Perque no esquiva peccats,



Tant
que hom no 'n faés negú
E que gloria hagués cascú (18)



E
no fós pena per peccat,
Per ço que divina bontat



Esquivas
pena e peccat



En
ángels, e 'n tot home nat,



E
que negú no fós perdut,



Mas
que tuyt haguessen salut,



Pus
que la divina bontat
Es gran e no vòl null peccat;



E
car la demanda es formada
Sobre gran bé, cové esser dada



Responsió:
Per la gran bontat
De Deus qui ha el mon ordenat



A
far gran bé qui conegut
No fora si no fós haút



Peccat
e pena per peccat,
Car no fóra remunerat



Gran
bé si hom no pogués far (19)
Pecat, ni per éll pena dar;



Car
no pogr' esser libertat
En far lo bé o lo peccat;



E
Deus no pogra gran bé far
A l' hom, pus no pogués peccar



E
ab libertat Deus amar,
Obeir, servir e honrar:



Car
tot hom l' amara forçat
Perque no li 'n conegra grat (20),



E
ja Deus no pogra formar
En paradís gloriejar;



Car
si hom mal far no pogués
E que franchament no volgués



Deus
obeir, servir, e amar,
Ni Deus no pogra res jutjar



Ni
igualar, donar negun bé,
Ni pogra perdonar en re,



E
bontat no hagra ab que (21)
Pogués far en home gran bé:



Fora
donchs ligat lo poder
De Deu qui no pogra bé fer



Gran
ni petit per jutjament,
E fóra estat lo ligament



Per
ço que hom mal no sentis.
E si Deus en ço consentis



Ligara
son res ab no res,
Del qual no res tot home es



E
fera contra sí peccat,
Lo qual fora infinitat



En
cascuna de ses virtuts,
E tot si hagra deçebuts



Per
ço que hom no hagués mal,
No par donchs raysó natural



Que
Deus qui es bé infinit
Per bé finit sia fallit,



Ligat
e prés contra son bé.
Veus donchs, senyor rey, perque vé



En
hom peccat, pena e dolor
Per çó que el bé sia major;



E
com lo puscha far de grat
E 'l be ‘n sia remunerat



E
pòt esser, pus que Deus es
Escusat, segons que dit es.



___




Finit
está aquest escrit



A
honor del Sant Esperit;
Lo qual me ' scalf en la calor



De
s' amor, a mí peccador.





VARIANTES.




(1)
Qu' el fruit no menjás, éll sabent
(2) Que Deus no y feu
fallimen:
(3) Esta heu sol maravellar
(4) Lo qual par no fora
nient
(5) Si tot som hom qui pauc enten
(6) El senyor rey si
eu dich lo ver
(7) Ço es la francha volentat
(8) E car Adam
fón de non re
(9) Car per lo bé qui l' fon donat
(¡O)
Esquiva e natura pres
(11) Fer lo bé si éll se volgués,
(12)
Del qual se poguera escusar
(13) E fó lo peccat ab delit;
(14)
Lo qual Deus totas vets sabé
(15) Perque hac rahó en far bé,

(16) Així com desrahó de sé
(17) E volch encare demandar

(18) E que gloriejás cascú
(19) Gran bé si no es pogués
far
(20) Car no li ‘n convengra grat,
(21) Ab bontat no
hagra ab que.

REY GLORIOSO! REY GLORIOS!

REY
GLORIOSO!



En
el final del mismo libro Blanquerna se lee otra poesía que no es de
menor mérito que la anterior, ya se atienda a la elegancia de su
forma, ya a la elevación de las ideas que encierra. Antes que citar
los conceptos que nos parecen notables, preferimos traducirla entera.
- "Rey glorioso, dice, Señor Dios verdadero, que quisiste por
nosotros humanarte, acuérdate de tus leales servidores que por tu
amor hacen el sacrificio de su vida. Dáles esfuerzo para que puedan
con desvelo honrarle, servirte y cantar tus alabanzas, pues tanto te
place su santo celo y buena voluntad. - Renace hoy nuevo fervor en el
mundo, y torna aquella edad en que los apóstoles corrían gustosos a
la muerte para predicar tus grandezas. Quien sienta pues el santo
fuego del amor divino en su corazón, marche delante y publique tu
excelso poderío, a fin de que el hombre movido por la palabra
aprenda a amarte y a servirte. - Recordado han los religiosos menores
al Salvador que quiso vestir nuestra carne; y al alto y amoroso rey
de Mallorca hicieron fundar el colegio de Miramar, desde donde irán
a convertir los infieles para complacer a Dios, que por nuestro
rescate sufrió la muerte. - "¿Por qué tardan pues los nuevos
apóstoles, si tanto aman a Dios y desean honrarle? ¿Por qué no
abandonan los priores, abades y prelados sus bienes y su fortuna para
el servicio del Omnipotente? ¿Qué hacéis, o príncipes de la
tierra? ¿Pensáis conquistar el paraíso y la inefable dicha de la
presencia de Dios, viviendo adormecidos en las delicias mundanales? -
Los poderosos, los medianos y los pequeños se complacen en
escarnecerme; y el amor, las lágrimas y los suspiros hacen
languidecer mi corazón; mas al recordar el alma mía sus firmes
propósitos, siente gozosa acrecer en sí su celo, su inteligencia y
su voluntad, lo cual le hace siempre gozar en el santo servicio de
Dios. - Servir pues quiero con todas veras a la dulcísima Virgen que
me inspira tan plácidos deseos y me infunde tan bella esperanza.
Blanquerna, ¿quién podrá decirme dónde tienes tu retirada celda?
Feliz si alcanzase vivir siempre en ella sin más compañía que la
de Dios y la tuya!" -



Estas
bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin
del siglo XVI en la edición gótica publicada en
Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo
después del original.


Estas bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin del siglo XVI en la edición gótica publicada en Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo después del original.


REY
GLORIOS!

Senyor ver Deus, rey gloriós,
Qui ab vos volgueus
hom unir;
Membreus dels vostres servidós
Qui per vos volen
mort sofrir;
E fayts los ardits lausadós
En vos honrar e
obeyr
De lur poder;
Car vos plasent douç desir
De lur
voler.

Nada es novella fervós
E renovellon li desir
Dels
apostols, qui lausant vos
Anaven mort plasent sentir;
E donchs
qui es veray e bos
Metas avant e vage a dir
Lo gran poder
De
Deus, que hom fé sdevenir
En son saber.

Remembrat han
frares menós
Lo Salvadors, qui volch vestir
Ab si lo
sant religiós;
E han fayt Miramar bastir
Al rey de Malorcha
amorós.

Yrán sarrahins convertir
Per far plaer
A
Deus, qu'a mort volch venir
Per nos haver.


E donchs
¿qué fan preycadors



Pus
aman tant en Deus servir?



Ni
que fan abats, ni priors,



Avesques,
prelats, qu' enantir



Aman
tant lurs possessiós?



¿Ni
qué fan reys que ab dormir



E
ab haver



Cuydon
a paradís tenir



E
Deus veser.







Menors,
e mitjans e majors



Han
plaer en mí escarnir,



E
amors, lágremes e plors



E
sospirs fan mon cors languir;



E'
n m' ánima crex son joyós



Remembrement
e son albir,



E
son voler



En
Deus, qui 'm fá y tots jorns jausir



En
son dever.







La
douça Verge vuyl servir
De mon poder;
Car say m'ha trames
douç desir
E bò esper.
Blanquerna; ¿qui 'en sabria
dir
Hont dey tener
Vays vostre cetla, ont desir
Sol Deus
haver?





(Versión
de 1521.)




Rey
poderós de l' alta cort divina,



Qu'
el frágil hom volgués ab vos unir;



Teniu
recort dels qui trista ruina



De
mort cruel en esta vall mesquina



Volen
per vos passar y sofferir:



Datslos
sforç d' honrar y venerarvos,



Y
ab alta veu tostemps glorificarvos.
__



Nova
fervor, apostólica, fina,
Naix en lo mon, per vos sempre servir;

Aquí la fe ab caritat inclina
Ab gran ardor, que en vos los
cors afina,
Penosa mort alegrament sentir:
Poses avant donchs
qui vòl decorarvos,
Y diga com devem magnificarvos.
___







Frares
menors, ab veu clara, argentina,
Recordats ja de qui 's volgué
vestir
La nostra carn, obrint del cel la mina,
A Miramar a la
gent mallorquina,
Y al seu gran rey, han fet prest construir:

Aquests, Senyor, irán tots per loarvos
A convertir los moros
en amarvos.
___







¿Qué
tarden donchs de sonar lur botzina
Los precadors que volen
Deu servir;
Bisbes, abats, priors qui ' en la fusina
Daquest
mon trist, per l' or fan contramina
Los pobres tots dexant de fam
perir?
¿Qué fan los reys, que tarden en mostrarvos
Que 'l seu
tresòr es sols en exalçarvos?



__




Grans,
y mitjans, y chichs dins la cortina



D'oprobis
grans, me volen escarnir;



Y
amor ab plors, y greus suspirs refina



Mon
esperit en vos qui sou la tina



Del
meu cos trist, que 's vòl en vos languir,



L'
enteniment voler en recordarvos



Aumenten
ja, y en tot temps desitjarvos.
__







Servir
donchs vull, l' humil verge María,
De mon poder, puis desitg
esperança
Prest m'ha trames. Blanquerna: ¿qui 'm sabria
Dir
hont teniu la vostra cetla pia,
Perque y servís l'Etern yo sens
tardança,
Y 'l meu desitg pogués tot saciarse
En éll, en
quí tot sol pòt alegrarse?


lunes, 27 de septiembre de 2021

Medicina de Peccat, quarta part.

De la quarta part de est libre,

qui es de temptació.
(tentación; todavía muchos siglos se escribirá con mp; tentació; temptatio)


I.


DE MAL ÁNGEL É BÒ.


Temptació

De mal ángel e bò

Vuyl ensercar en est sermó;

Car vuyl mostrar

Com se puscha hom guardar

Al començement, com vòl far (començament; principio, comienzo)

Alquna re; (alguna)

E si li vé de bé

Sabga que de bòn ángel vé (46) (sábigasápiasapia, sapcha; sepa)

Lo pensament

Que en lo far consent,

E si 's fá de él exament

Tant qu' am d' uy ço

En lo fayt companyó;

E si 'l consel no es del bò

Ángel, ans es

De maligne, per res

No faça el fayt, e demá n' es (47)

Lo dessemblant,

De ço que cogitant

Pensa, faça lo seu talant

Molt desirós,

Perque es preciós

Aquest tractat qu' els fayts amdós

Vòl ensenyar;

E per molts móus sercar,

Per ço qu' enseny a contrastar

A conseyl mal
D‘ esperit desleyal,
E qu‘ el bòn conseyl e cabal
Sia autreyatz,
E que començ viatz
Ço que li será autreyatz.



II.
DE ESSER DEUS.

Deus es, e hom no 'y dupte 'n res, (y griega : hi : hic latín)

Si ço que es sentit no es;

Car Deus no es ens corporal,

Enans es causa sperital,

E que no ‘s pòt veer, tocar,

El mal sperit fá duptar

Que Deus sia neguna res

Al home qui savi no es;

E si ho fay autreyar

Leugerament lo fá peccar;

Car qui no tem fòch infernal

Leugerament s' enclina a mal.

Mas lo conseyl del ángel bò

Significa Deus per raysó;

E vuylvos ho ades mostrar,

Si bé o sabetz consirar. (ho sabeu, sabéu; si bien lo sabéis considerar)

Si no es Deus, es mayor mal (major, maior)

Lo seu no esser, e no val

Tot ço qui es en negun bé,

Tant com defal en tota re; (defall)

Car mays está hom trist que gay,

El bò no son tant co ‘l savay,

El viu no son tant com li mòrt,

Ni negu no es en est pòrt

Que viva tant com será mòrts;

E si no es Deus es la sòrts

Mala en infinidamen,

E bona termenadamen,

valgrá mays que tot quant es

Que no fós estat nuyla res.

E aço no 'n consent raysó

Qu' el mon hon ha tant esser bò,

Sia mays per mal que per bé;

Car mal ab esser no 's cové,

E que fós bé esser no res

Ço que será e passat es,

Qui es mays que ço en que som,

E que lo mal sia el sóm,

El bé en jús, perque 's cové

Que Deus sia alcuna ré,

Per qui sia altra vida

Qui de bé sia complida,

E que per ella sia est mon

E que tuyt li home qui son

E serán e son já passat

Sian de lá eviternat;

E qui es bò que haja bé,

E ‘l mal que haja mal jassé.
Enaxí es ordonat

Tot ço qui es pus qu' es vertat, (veritat; verdad; veritas)

Que Deus es el Angel qui 's bò,

Conseyla a hom per raysó

Que lax lo mal e faça ‘l bé, (leixar : deixar : dejar; que deje el mal y haga el bien)

E de Deus no dupte en ré,

Jatsia no sia sentit;

Car ço qu' él es, es esperit,

Lo qual no 's pòt pendre ab sen,

Mas ab nostre entenimen,

E ab membrar e ab amar,

No gens a veer ne tocar.



III.


DE TRINITAT.


Contra la summa Trinitat (48)

Ha lo demoni conseyl dat,

E tots jorns lo dóne soven

A home qui molt no enten,

Quant en ela vòl consirar (49)

E per necessitat provar,

Conseylantlí que Deus no es (50),

Car si ho fós vir a pales (51)

Ço que no pót bé declarar,

E per est móu fá lo duptar (52)

Per ço que sia descreent,

E que lo pórt en fòch ardent (53).

Mas l‘ ángel bò fá cogitar (54)

Que hom no vuyla declarar

La causa qu‘ entendre no pren

Per força de nuyl argumen,

Mas que la cresa verament (55)

Captivant son enteniment.

Empero si es hom subtil

E ha enteniment humil,

Conseylalí que lo Senyor

Que sobre tots está major,

Deman qu' el dó certenitat

De sa gran sancta Trinitat,

De la qual vos vuyl un pauch dir

temera el dir falir, (temiera)

Si duptás que Deus no ‘m aydas; (aydás, ajudás; ayudara, ayudase)

E si 'n res hi fal, no dich pas (negación con pas, todavía lo he oído en catalán, y francés)

Qu' en só que ‘y fal sia creutz,

Ans só d' aytant apercebutz

Que sotsmet a corregiment

Est dictat al Pape valent,

E a tots los seus companyós

E del falir deman perdós,

Si y es, car no 'l dich a scient;

E prench aytal començament.

Deus es, segons que provat es,

E es complit e no 'l fal res,

E en si ha moltas raysós,

Perque está complit e bós;

Ço es, bontat, infinitat,

Poder, saber, eternitat,

Voler, virtut e veritat,

E de gloria es bastat,

E d' altres mantes dignitats

Está Deus complit e bastats,

Les quals no poria nomnar;

E car lo fayt vuyl abreujar,

Passem a aço que direm:

E primerament començem

A provar per l' entenimen

De Deu, qui sí matex enten,

Entenent tot ço que ‘n sí ha

E de ses raysos natura ha,

Que li fan axí corsirar

En bò obrar e en bé far (56),

Con ha per sí metex poder (57); (mateix; com tiene por sí mismo poder)

Lo qual poder vòl son voler

Qu‘ en produir sia hi tant gran,

Com es son esser en están;

Car si en están era major

Qu' en obrar sia, ja valor (58)

De son obrar seria gran,

Car no seria egualan

Lo seu obrar al seu estar,

E ‘n l' obrar seria mirvar

De bonea, qui tant no fá

De bé com en son esser há.

Aço matex d' infinitat,

S' infinit no era obrat;

E si 'n eternitat no fós,

Fóra Deus en sí ociós,

Eternalment de eternitat,

A la qual féra gran peccat (59);

Pus que d' ela pogués bé far

Per manera de eternar (60).

Aço metex es de poder,

De saviesa, de voler (61),

Virtut, gloria, veritat,

Contra les quals féra peccat (62)

Si ‘n lurs obras fós ociós;

E car Deus no es injuriós (63),

A sí metex ni a altre re,

Fá en sí metex tant de bé

Con abasta a son poder,

E son voler en vòl haver,

E' n pòt atenyer son sauber,

cascún hi fá son dever. (quiscun; cada uno, y todos hacen su deber)

El produir en ayço es pren

Del fil e 'l sanct espiramen, (fill : fijo : fillo: hijo; se verá fil durante siglos; filium etc latín)

Entenén Deus que ha poder,

E Deus té en far son dever,

Segons que já ho ha jutjat

Cascuna de sa dignitat (64).

Car la bonea vòl bé far,

E eternitat eternar,

E infinitat infinir,

E lo poder ho vòl complir;

E tal complir no 'l pòt donar

A nuylla causa per crear,

E nuylla causa creada

Pòt esser infinitada,

Si no pòt esser eternal (65).

Cové a Deus, donchs, complir tal

Com requeren ses dignitats.

Cové, donchs, que sian donats

De las matexes lo complir;

Lo qual apelam produir (apellam; nombram, nomenam : lo cual llamamos producir)

Un d' altre infinidament,

Hon sia bonificament,

Eternar, possificament,

E entendre e amament,

Vertuificar, verificar,

E complir e gloriejar (66).
Enaxi es lo bastament, (este enaxí no lleva tilde aquí)

De la essencia el agent,

Del natural el naturant

Qui es eternal eternant,

Del unible el unitat,

Del agible el naturat;

E aquel qui es produent

Es lo payre omnipotent, (lo pare; el padre; la mayre : madre)

Qui produí de sí ço qu' entén

Qu' en pòt produir francamen (67)

Segons qu‘ ho volen ses raysons (68)

Per mòu de generacions,

Engenrantse hi el fil seu

E engenrá 'l axi en Deu (69),

E molt mils com es engenrat

Un hom d' altr' en humanitat.

E car es de infinitat,

L' engenrant es infinitat;

E car Deus es en unitat

Estant ab él ens unitat (70).

E car es de eternitat,

Está l' engenrat eternat,

E es bò car es de bontat.

E axí de cada raysó,

E aquel fil está tant bò,

Tant infinit, tant eternal,

Com lo payre e aytant val;

Pus que de tot él está nat

E tot quant ha li ha donat,

Enfóra sa paternitat;

Per ço qu' el tenga eternat,

En esser fil eternalment,

Sens negú altre mudament;

Lo qual hagra si 's pogués far

D' altre payre e eternar,

E fora in contradicció,

En esser payre, payre no,
E pogra suffrir eternar

Que 'n el fil se pogués camiar (71),

En esser payre d' alcú; (algú; alguien)

E enaxí de ú en ú,

Trò qu' el primer payre no fós (trò : fins a : hasta)

Del segon fil e ses raysòs, (leemos raysós y raysòs: razones; raysons, rahons, raons)

Ne consent que payre infinit,

Cové esser en Deus complit.

Amem, donchs, un payre, no dos,

E un fil qui es cabalós,

E no requer que sia payre,
Per ço que no sia mutayre,

Ni contra son payre en res,

Pus que per él es ço que es.

E vuyl provar tot exament

Ço per qu‘ es payre el produent,

E 'l product es fil apellat.

E si havetz humilitat

En ço queus en volray provar,

Entendre ho poretz tot clar; (poreu, podreu, podréu; podréis)

Car tot ço que altre tramet

De tot sí matex es per dret

Fil, si 'n s‘ especia es mes,

Axí com lo leó qui es

En la leonitat trames,

La qual sa especia es

Per lo leó qui ‘l ha engenrat,

E en sa especia posat;

Perque ‘l product per fil está

E ‘l produent payre se 'n fá.

Es, donchs, Deus payre e fil Deu,

Segons l' eximpli, e say eu

Que si 'l leó tan solament

Fesés lo fil eternalment,

Que molt mils hagra nom payre,

Que quant d' altre fil vòl fayre (72);

Encare que sol un leó

No es payre de tots quants só,

Ni es payre en eternitat (73),

Mas en lo temps que es passat;

Perque en causa creada

No es tant apropiada

Filiació, paternitat,

Com en la suma Trinitat;

Car lo payre tant solament

Prodúu de sí eternalment

Lo fil, e no ‘y vòl companyó.

E assi virám lo sermó

A provar lo sanct Spirit,

Lo qual tenga mon dir complit,

Per ço car ho dich a s' honor,

E qu‘ hom l' entena e l' aor.

Deus payre e Deus fil están

En una natura amán

La un a l' altre eternalment (74);

E cové esser l' amament

Aytant gran com estan amdós;

Car si tant gran com éls no fós

Fóra menor, e ‘ls fóran gran,

E pogren esser rancuran

Cascuna de ses dignitats,

Que no sostenen que mermats

Qu' en qui sia menoritat (75),

Sia de la lur entitat

Qu‘ es tota infinitat,

Tota bonea, eternitat.

Cové, donchs, que aquel amar

Qu' eus ay dit, sia en eternar,

En bonificar, infinir,

Per ço qu' es pusca 'n tant complir

De essencia e natura,

Que sia gran sens mesura;

E qu' ab açeylls d' hon es ixent (y que con aquellos de donde sale : “es saliente”)

En amant, haja egalment (egual : igual, igualment; igualmente)

Ab éls en granea, bontat, (grandeza)

En tota altre dignitat,

E en essencia e natura;

E si n' ha no s' en rancura (76)

Negú actu de dignitat.

Cové, donchs, de necessitat

Qu' el amar sia Deus complit

E que sia Sanct Spirit;

Sanct es, per ço car innocent

Son lo payre e 'l fil exament

En produir aquel amar (77)

En tot quant poden abastar

De lurs raysons al produir;

Perque l' amar cové exir

Simplement tot en sanctetat,

Com amar que ix enamorat,

Pus que no es defaliment,

E es ixent en compliment

Del payre e 'l fil qui son complit,

E está per ço espirit;

Car está espirat d' amar,

E no per via d' engenrar,

Qui es per mòu de cogitar

De Deus e 'n lo bé que pòt far

En sí, segons racionar,

Qui es obra de ses raysós

Per ço que no sia ociós.

Es, donchs, sanct Spirit provat

E provada es Trinitat;

E está el Sanct Spirit

Nombre de tres, tant fòrt complit,

Qu' él en sí matex no sosté

Que sia en quart nombre per re;

Car segons que havets ausit, ((haveu oyt : habéis oído)

Axí abasta un Spirit (78)

En la divina Trinitat,

Com fá una paternitat

E una filiació,

Pus aytant com ella es bò.

Es, donchs, en tres nombre complit,

E per ço está establit

En tot ço que Deus ha creat,

Que lo nombre de Trinitat

Ha molt major perfecció,

E es en tota rè pus bò,

Segons ço qui es natural;

E perque natura mays val,

Com de materia formá

E conjuncció demostrá

Tot ço qui es substanciat,

Axí com en humanitat (79),

En qui ha còrs e ánima há (80),

E ço perqu' el ú en l' altre está

De tots tres es home unit.

Ayço matex del spirit

Del home qui está de tres,

Segons qu' entendre pòts ades,

En saviea hon son tres (81), (sabiduría; saviesa; saviea, bonea, altea, nedea, etc...)

Entenent, entendre, entes;

E no cal que ni haja més.

E si ‘l un dels tres no 'y fós

Ja no fora ens cabalós;

Saviea e volentat

Ha en sí amant e amat,

E amar e en tot ço qui es

Está complit nombre en tres (82);

Lo qual nombre ha Deus creat

Significant sa Trinitat;
Per ço que sia coneguda

Per lo nombre e volguda.

Son, donchs, en Deu tres persones

Qui de dignitat son plenes (83),

Qui son en una natura,

Distinctas sensa mesura; (distintas sin medida)

E per ço disem, payre Deu (84), (decimos; deiem; diem, diém)

E disem que lo fil es Deu (85),

E Deus está Spirit Sanct,

E no son tres Deus tant de quant;

Ans están un Deu solament

No compòst, enans simplement; (enans : ans : sino)

Car una es la deitat

E son d' una simpicitat; (simplicitat)

Enaxí com en vera amor

En qui está un l' amador

E altre cell qui es amat (86),

E l' amar d‘ altre e tocat (87)

No son de compulsió,

Car tots tres d' un amor só.

E ço perqu' en nombre están

Es car la un está aman,

E l' altre qui está amat

El amar d' amdós es donat.

E car tots tres en nombre só,

Están segons relació

Cascú ‘n sí matex, l' altre no,

Per nombre e distincció,

Nombre de tres no ‘y seria,

Si distincció no 'y havia.

E car la un es d' altre nat,

El altre es d' amdós donat,

Per una amor sens mesura,

Son tots tres una natura (88),

Una essencia, un póder (89),

Una bontat e un dever,

Un saber, una volentat,

Una granea, eternitat.

E car en una unió (90)

De natura e de raysó

Están tots tres, son apelat

Un Deu, no molts per l' unitat

Que damunt havem recomptat: (Qne en el pdf; típico error n-u)

Car l' una raysó l' altre es,

En quant un Deu solament es.

E car cascun actu complit,

Han per ço ensemps establit

Que sia la distincció

Solament per relació,

Lo payre, ‘l fil e l' esperit,

No está l' ú d' altre pertit,

Pus qu' han una natura;

Car la natura una dura

Eternalment e infinida,

Perque no pòt esser complida:

Car axí com en simple amor

Está l' amat en l' amador,

E l' amador en son amat,

E l' amar hon están liat,
Enaxí en la deitat

L' ú de l' altre no es gitat,

Ni l' ú al altre es derrer;

Car eternitat no soffer

Que y sian primer ne derrer,

Car ab éls no poria esser (91),

Axí com en la simple amor,

Hon l' amat, amar, amador

Están en un temps egualment,

Sens primer e derrerament.

Asatz harem mostrat tót clar

De Trinitat ço qu‘ ens en par;

E si nuyl home es temptat

Per mal esperit, est tractat

Lisca, e porá tòst veer (92), (lea, y podrá pronto, enseguida ver)

Si es home qui haja saber,

De la Trinitat veritat,

Tant, que n' estará consolat.

IV.


DE CREACIÓ.


Fá 'l demoni temptació

Que no sia creació,

E qu' 'l món sia eternal,

E aço fá per nostre mal;

Car si lo món no fós creat,

No fóra primer hom format,

Ni fóra res nostra fe

Qui d' encarnació nos vé;

Car no fóra Deus encarnat,

Per ço que ‘l món fós recreat,

Ne fóra peccat general,

Ne altre vida atretal.

Car si lo món eternal fós,

Ja no fóra cascú de nòs

Resucitat, car abastar

No pogra la terra a donar

Si matexa a cascú còrs;

Car infinit nombre a tot fòrs

Fóra de còrses renovatz, (còssos; cuerpos; còs, còrs : cuerpo; corps, corpus, corpore)

Qui en lonch, pregon, ni en latz

No pogren negun loch haver

En que tots poguessen caber,

E aydas hi lo cèl e la mar,

Ans covengren ultra passar

Lo cèl infinidamen;

E ço nuyla raysó no pren

Que loch sostenen infinit (93),

Qui sia de còrses complit.

Veus, donchs, per qual entenció (intenció; intención)

Fá ‘l demoni temptació,

Per ço qu' ens git de nostra fe. (para que nos expulse de nuestra fé)

Encara diu que de no ré

Deus nuyla causa pòt far,

E que eternal cové estar

Lo món, pus no 'l puscha crear.

Encara diu que ociòs (ociós; ocioso)

Fóra Deus, si lo món no fós

Eternal, car si començat

Fós ans que él l' hagues creat,

No hagra Deus en que obrás;

E per ço que mays no cessás,

Vòl qu' el món sia eternal.

Vejatz com sa raysó no val,

Car en Deus segons son dever,

Poder, saber e son voler,

Han un matex actu complit,

E l‘ú en l' altre 's infinit;

Car aytant pòt lo seu poder,

Com son saber ho pòt saber;

E aytant ama son voler,

Com poden poder e saber (94);

Car en tot quant son están egal. ((egual, igual)

Vejatz com ment lo desleyal, (ved cómo miente el desleal)

Car si ‘l voler vòl de no re

Crear lo món, pòt ho de se,

Pus que 's aytant gran son poder

Com está gran lo seu voler.

Vòl, donchs; e si vòl, ha pogut

Sabé que volch sabe pugut:

E que 'us iria als dien

Del Rey del cèl omnipoten;

Car si 'n mí era unitat,

De poder, saber, volentat,

No sol puria ‘l món crear, (poria; podría; podrie, podríe, porie, poríe)

Que de mí puria Deus far

Si volia qu' eu fós Deu,

Car puria ho 'l poder meu,

Pus ho volgués lo meu voler

E ho sabés lo meu saber.

E tot ayço 's poria far,

Pus que fossen en egualar,

E que de tots tres fós un fayt.

Vejats, donchs, e a qual agayt

Vos vòl aportar lo savay;

Encara que vos mostraray

Que Deus no fóra ociós,

Quant diu que si eternal no fós

Lo mon, no hagre ‘n que obrar; (haguere; tinguere; tuviera o tuviese)

Car segons qu' eus pòt remembrar,

Provada havem Trinitat,

La qual está en eternitat

Produent lo payre e fil de Deu;

Al qual doná tot ço del seu,

E d' amdós ix l' Esperit Sanct,

Lo qual se dona en amant;

Perqu' en l' obra qu' en sí ha,

Deus gens ociós no está;

Car obra es de Trinitat

E de cascuna dignitat.

No cal, donchs, sia eternat

Lo món, per ço qu‘ haja obrat,

Qui ha él sia eternal (95);

Car dintre si l' ha qui mays val (96)

E qui es de sa entitat,

Ço es lo fil e l' espirat

En qui están bonificant,

Bonificar e car amant,

Bonificar, amar, amat

E aço en eternitat.

E pus havem tot clar mostrat

Que 'l temptar no es veritat,

Manifestament vuyl mostrar

Qu' el món no pòt per res estar

Eternal; e veus la raysó:

Es Deus, e él está tant bò,

E es tant alt en summitat,

Que res no ha ab él egaltat; (egualtat, igualtat; igualdad)

E si 'l món era eternal,

Seria en durar egual

A Deu, per la duració;

Perque no seria raysó

Que Deus estés en summitat

A cell qui ha ab él egaltat;

E aço 's seguex del poder

De Deu, qui pòt egal haver;

Car si 'l mon ha eternitat,

Son poder pòt esser durat

Aytant com lo poder de Deu;

E ayço matex del bé seu.

Car lo poder e lo durar

Covenen en bontat estar;

Perqu' está del món sa bontat

Ab la de Deus en egaltat.

Veus, donchs, si 'l món es eternals,

Qu' en tres causes está egals

A Deus; qui son: durar, poder,

Bontat, ¿perque no ha de ver

Deu que sia del món Senyor,

Si per tot no está major

Que lo món, e cascú es Deu

E de Deu no está 'l món séu?

Car Deu, no ‘l es en tot dessus,

El món está en part dejus

A Deu, car no es tant finit

Estensament, ans es finit

En quant está lo cèl redon;

E tot ço qui 'n redon contorn,

Cové se que sia finit,

Encara que no es complit

En totes ses pertes si tot sal (97)

Qui no enten membrant ni val,

Ni la pera qui 's part del món, (pedra; piedra)

Ni l' arbre, ni l' ayga, ni ‘l jorn;

Perque el món no está egal

En tot a Deu, perque no val

Tant com Deu, mas en altre res

Tant com él val, pus egal es

En alcu bé, poder, durar;

Perque no cové autreyar

Qu' el món puscha eternal estar,

Per lo gran inconvenient

Qui está manifestament,

Segon que ja vos havem dit.

E puria ‘l mal esperit

Per altre mòu home temptar,

Dient que Deu ha pugut dar

A lo món que puscha durar

Eternalment e ben complit,

En quant está ple d' infinit

Durar, e ayço del poder;

Mas Deus d' ayço no ha leer,

Car no ho pót voler son voler, (leemos pòt y aquí pót)

Pus vòl qu' en tot Deus sia sus

E ‘l món sia en tot dejus.

O sino covéns autreyar

Qu' el voler de Deus vòl amar

Aytant lo món con sí matex;

E si ‘l voler ayço seguex,

Cové que sabga lo saber, (sábiga, sapia, sápia; sepa)

E que ho puscha son poder,

Segons que ho vòl la volentat,

E tots tres serán tòrt e peccat (98),

Si 'n res se fan ab lo causat

Eguals, car en res no ‘s cové

Que ço qui no está per se,

Ab son senyor haja egal

En nula re, si 'n tot no val

Aytant com él; e no ‘s pòt far

Que Deus se vuylan injuriar,

Com sia sabi e complit;

E jamays lo mal esperit

Creyats, si 'n res vos vòl temptar, (creáis; cregau, creguéu, cregueu)

Que ‘l món puscha eternal estar;

E si ho fá, anatz consiurar (id; anáu, anéu, aneu)

Ço que vos en haurem mostrat.

Cové, donchs, sia ‘l món creat,

E esdevengut ha de no ré (99);

Car si fós d' als, fóra jassé

Aquel altre ens eternal,

E fóra temptar atretal,

Segons que damont ha estat (100). (damunt; encima, cima; munt, mont, Puigdemont)

Es, donchs, lo món de nòu creat,

E Deus está son creador,

Son Senyor, son governador:

E ha lo món per ço creat,

Que per home sia amat,

Entes, membrat, e car tengut;

E que Deus l' apòrt a salut

En paradís, hon gaug no mòr;

E gens lo món per negun fòr,

No pogra sí metex crear;

Car nuyl ens pòt sí matex far;

Car sí matex far se pogués,

Fóra la gent ans que fós res.

Mas aço no soffer raysó,

E fóra contradicció,

En quant fóra e no fóra res.

Passem avant car bé 's entes

Que ‘l món de nòu está creat

Per lo Senyor, ple de bontat.



V.


DE ENCARNACIÓ.


A provar encarnació

Cové qu' hom ús fòrt de raysó;

E que sia hom fòrt subtil

E enteniment haja humil,

Aquel qui entendre volrá

La provació qual será;

E que sguart el començament

Del malvat amonestament

Que fá lo malvat esperit,

Qui ‘l ver vòl posar en ublit (oblit; olvido)
D‘ aquel qui escolta lo sermó,

donalí temptació.

Anem avant e començem,

E de Deu gracias petem (pidamos; demanem; petición, petere)

Que 'ns endreç la provació

Que fem de s' encarnació.

Si com la divina bontat

Fó raysó a lo bé creat (101),

E la granea ha gran bé (102),

La saviea qui tot vé

Diu qual bé pòt esser major

Creat, e la sua amor

Volch amar aquel major bé,

El poder lo pòch, car es ple

De saviea e de amor;

E si no creás lo major

Bé que pòt saber e amar,

No 's pogren en Deu egalar
La granea, ni la bontat,

Virtut, gloria, e veritat

Ab son saber, poder, voler;

Car no volgra tan gran bé fer,

Com lo ateny lo seu saber,

E com lo poder lo pòt far.

Fóra, donchs, Deus de bé avar

Per poder, saber, volentat,

Contra granea e bontat,

Virtut, gloria e veritat,

Ab qui hagra fet gran peccat;

E fóra estat ociós

Contra las suas raysós;

E car en res no pòt errar,

Volchse per açò encarnar,

Per ço que creás lo major

Que pòt atenyer sa amor,

E qui está en son poder,

E ateyne per son saber;

E es aquel major nomnat

Home qui está deitat,

E es pujat en tal ausor

Que no la pòt Deus far major,

Ni 'n pòt amar major amar,

Ni granea major formar,

Ni lo saber major en sab;

Car aquel hom cové esser cab

De tot ço qui está creat,

Pus que Deus l' ha en sa deitat,
Tant, que está home e Deu,

E tot ço qui 's creat es seu,

E ‘l poder, saber, volentat,

Han satisfet a la bontat,

Granea, virtut, veritat,

Gloria e eternitat,

Qu' en sí fá durar home e Deu,

Sens que no hi pèrt res del seu,

Enans n' es mostrada major,

En quant fá estar creador

Ço qui de nòu está creat

En un supòsit unitat,

E durar dues naturas,

Un supósit sens mesuras

Distintas, en ú unidas

Están en ú establidas,

Qui es Jhesu-Christ apelat,

Un supòsit, un personat,

E no en terç nombre passat,

Car es les dues naturas;

E ayço car sens mesuras

Es fayta la conjunció,

Perqu' es conserva la unió

En propi nòm de cascuna;

Car de la natura, neguna

Está camiat son estament;

Perque está Deu hom verament

E verament hom está Deu,

E ço entendre fóra greu

Qui no consirás lo poder,

La volentat e lo saber

De Deu, e con vòl egualar

Ses dignitats en son crear;

Pus qu' ensemps son començament

Del món e de son creament.

Avem, donchs, demostrat tot clar.

Ço perqu' es vlòch Deus encarnar; (vòlch; por lo que quiso Dios encarnarse)

E per molta altre raysó

Provarem l' encarnació.

Mas, car d' als havem a parlar,

Volem lo sermó abreviar;

Empero aujats un petit (ojats, hojats; pregones; oíd; escoltáu, escolteu, escoltéu)

Com tempta lo mal esperit

Los homens contra veritat

En ço que havem recomptat;

Car diu que ço qu‘ es infinit

E finit, son tant depertit,

Que no ‘n pòt esser ajustat.

Ara vejats com diu falsetat

Contra lo divinal poder,

E saviea e voler;

Car jo qui só home creat

De no res, ay l' unir amat;

E aquel uniment enten,

E d' él pusch haver menbramen,

Donchs, quant mays lo pòt Deus amar

E lo seu saber consirar;

E si ‘l pòt saber e amar,

Bé es sech qu' el pòt possificar,

Perque ha poder infinit;

Lo qual no hagra, si finit

Poder li pogués contrastar

A la unió d' encarnar.

Per altre mòu pòt hom temptar

Lo demoni, quant consirar

Fá, que Deus de mantes naturas

Qui están en las creaturas,

Pogr‘ haver mants encarnamens;

Mas tú 'n pòts far responimens

Qu' enaxí com en deitat

Abasta una paternitat,

Un fil e un Sanct Sperit,

Per ço car cascú es complit,

Abasta una encarnació

A quant es per creació;

Car si una no 'y abastás,

Un encarnat no fóra pas

Complit en l' encarnació,

E fóra aquel unió

De complit e de no complit,

E hagra en l' unit falit

Contra granea de bontat,

Poder, saber, volentat,

Veritat, gloria, virtut,

E no hagra 'l mal conegut,

E fóra 'n son sobre mermar (103);

Lo qual mirmament no ‘s pòt far.

Vet, donchs, com t‘ ay mostrat tot clar

Que lo demoni falsament

T' ha donat lo cogitament,

Per ço que 't puscha far duptar,

E de la tua fe privar;

Encare 't puyn molt subtilment

Temptar, que lo encarnament

No val tant com fóra estat,

Si Deus se fós angelicat,

Com sia home mays compòst

Que ángel, e còrs corrump tòst, (corromp; y el cuerpo se corrompe rápido)

E ángel sens corrompiment ((corrupción)

Estará perpetualment.

Veges, donchs, e com t' ha mentit,

Car per home es establit

Que tota causa corporal,

Cèl, terra, mar, planta, sal,

Ausels, bestias, e quant es (ave: au: aucells, ocells; pájaros; moixóns, muixóns)

Corporal, a hom es sotsmes

Per lo Senyor qui 'u ha creat (el hoc latín : ho, ya se pronuncia u, por lo que aquí vemos)

E a home ho ha donat;

Encara que li ha donada

Anima racional nomnada,

Qui en natura spirital

Aytant com negú ángel val;

Encara que ‘n angelicar

No pogra Deus participar

Ab totes les creaturas; (vemos totes + les + no “totas las”, pero más abajo se lee “las”.)

Car ángel no ha conjuncturas (104)

A nuyla causa corporal,

Car en tot está spirital.

Mas, car Deus pres humanitat,

Participa ab tot creat,

En proprietat e natura,

Car en home han conjunctura

Las naturas de tot quant es,

En las quals hom está sotsmes;

Car hom en quant es corporal,

Participa ab celestial,

Ab elements, e vejetat,

Ab sentiment, imaginat,

E en quant está de raysó

Ab l' esperital; e veus co (com; como)
Vòl demoni home temptar.

E encare 'us vuyl ensenyar

Com dóna altre temptació,

En quant diu que Christ nat no fó

De fembra verge, car no par (fembra, fémina, femella; hembra)

Que còrs per còrs puscha passar,

Si en aquel no ha res trencat,

E qu' es perda virginitat

D' aquela fembra de que nax.

Ara vejats com mént p‘ el quax;

Car a poder qui ‘s infinit

No pòt esser res contradit;

Car si res li pòt contrastar

Contra ço qu' él en volrá far,

No porá esser infinit;

E d‘ ayço asatz n' hajam dit.

Car per aço que dit vos n' ay (105),

Pòt hom conexer lo savay

Concel de lo mal sperit,

Que dona de dia e de nit,

E lo concel del ángel bò, (concell; consejo; vemos en textos antiguos, consell, conçell etc)

Si vos virats a la rayso

Per la qual vos havem provat

Qu' el creador es encarnat.

Encar' altre eximpli us en dó,

Que Deus sab que seria bò

Si fayia rey d' en Berenguer; (hacía; faya, faia, fee, fée, fehia etc)

Lo qual rey él no volrá fer

Sitot son poder lo pòt far;

E en ayço vuyl vos temptar

Contra prima provació

Que fem de l' encarnació,

Allegant que gens no ‘s seguex,

Que Deus faça de home pex;

Si bé ho sab lo seu saber

Que ho pòt far lo seu poder;

E respon al seu argument,

Dient, que Deus fá faliment

Si no fá tot ço que deu far

De bé e lo mal esquivar,

Segons judici ordenat,

E sia proporcionat

A Jhesu-Christ quant ha creat,

No pas que faça 'n Guilemó

Rey, contr‘ él be den Ferreró,

Si per dret li ha el regne dat;

Car faria tòrt e peccat; (

Lo qual no vòl sa volentat,

Contra la cual no pòt poder, (qual : cual)

E ayço matex del saber;

E si Deus está encarnat

Sens que no fá tòrt e peccat

E fá 'l major bé que pòt far,

Cové qu' el bé vuyla amar,

Per ço que haja amar major

En esser major creador;

Lo qual major no pogr‘ estar

S‘ incarnar no volgués amar.



VI.


DE LA PASSIÓ DE JHESU-CHRIST.


Si tú has negú temptament

Que Jhesu-Christ no pres turment,

Pus qu' es de Deu e de hom unit,

No 'n crees lo mal sperit;

Car no fóra el món recreat

Si no fós mòrt e turmentat

Per satisfer a nostra mòrt,

Qui estava en mala sòrt

Per lo peccat original,

Provat en l' Arbre general,

Arbre de sciencia dit,

Qu' en Roma havem fayt e escrit.

E si divina natura

Honra l' humana sens mesura,

En quant ab ella s‘ ajusta,

Be 's seguex que la humana

Natura la divina honrás

Aytant com pòt, e li donás (106)

Ab sa mòrt, e lo món qui perdut

Era de via de salut,

Com mays pena volch sofrir

Lo payre lo dech mays grair,

E de tot ço no l' hagra grat

Si per só amor no fós nafrat

E mòrt; encara es temptat

Per lo mal sperit malvat,

Que Christ no pòch per res morir;

Car Deus no pòt pena sofrir,

Perque Christ qui ver Deus está
No fó hanc mort ni 'n cròts penjá (107).

Mas tú deus axí consirar

Si lo demoni et vòl temptar,

Que Christ duas naturas ha,

Ço es, divina e humana:

En quant divina no morí,

Axi com si mòr en Martí (108)

Mòr lo cors e l' ánima no,

Car gens no ha corrupció,

Perqu' éla está inmortal;

Morí ‘l cors de Christ atretal,

Lo qual vòlch l' ánima morís

Per ço qu' ab él Deus sen servis

Per tot lo món a recrear

E per Deu servir e honrar.


VII.


DE RESURRECCIÓ.


¡Quant hom ha gran temptació

Que sia resurrecció!

Car per natura no ‘s conex

Depuis que lo còrs d' hom podrex,

E en pòls lo vent scampa

A cascuna part sá e llá,

Que mays se puscha ajustar

E en aquell nombre tornar,

El qual era ans de la mòrt.

E tú, qui dupte, faleix fòrt,

Car no sovéns lo gran poder,

Lo gran saber, lo gran voler

Que Deus ha infinidament,

Ni membres lo seu jutjament

Qui es tal, que res no 'l fá tòrt;

Lo qual penria si ‘n la sòrt

E en lo nombre, com se mòr

No retornava a tot fòr,

Per ço que lo puscha jutjar

Del bé o del mal que vòlch far;

E ‘l seu judici es pugut,

Pus que per él está volgut,

El seu saber sab qual será,

E sab l' home en qui caurá,

Si bé está son còrs pudrit,

Car son saber es infinit,

Car sab totes les partides

Qui del còrs li son exides;

E ' naxí com les pòt saber, (enaxí)

Les pòt retornar son poder:

E ‘l retornar sa volentat

Vòl, per ço que sia jutjat

Aquel home qui hará fet

Bé o mal, car no fóra dret

Si 'l home qui fá ‘l mal o 'l bé

No fós jutjat, pus que 's cové

Qu' aquel qui fá ‘l bé o 'l mal

Haja judici; e no val

Si dius que Deus jutg anima

Del mal o bé que fét haurá,

Car ánima part d' home es;

E car home está sotsmes

Al mal si 'l fá, o si 'l fá 'l bé,

Lo judici sobre hom vé,

Encara qu' hom ha servit

Ab son còrs Deus o desaunit (109),

Perqu' en deu haver jutjament.

Veus, donchs, con declarament

Per argument havem provat

Qu' hom será resucitat,

Per ço que venga ‘l jutjament.

Encara fá altre temptament

Lo demoni sús a la mòrt,

Lo qual temptar está molt fòrt

Si hom no 's sab bé aydar;

Car quant hom vé al espirar

E mòr hon no veu d' él exir

La ánima, car no es pòt sentir,

Car no está còrs ni figura

Qui haje ample, lonch, mesura,

Color, car sperital es

Perque no ‘s pòt veer per res;

E si tú vòls saber que es
Anima, porás ho saber

Si bò entendre pòts haver.

Consira en tú ton membrar,

Ton entendre, ton amar,

E tot ço perqu' entens raysó,

E ço perqu' has perfecció

En ton cogitar e parlar,

E en virtuts a gasanyar

O a perdre, e com pòts peccar;

E si per natura pixar

Requer ton còrs no ho porá far

Per ço car no ho vòl ton voler,

Qui s‘ acorda ab ton saber,

En quant farias mal estar

Si vòls denant home pixar;

E enaxí per mantes res

Pòts saber ánima que es;

La qual ánima de ço está

Perqu' hom membrar, saber ha,

Voler, e qu' enten raysó,

E fá lo bé o falió;

E de lá ‘t fá temptació (110)

Lo demoni, que al finir,

Quant no veus ánima exir

Del còrs, qu' éla sia finida,

E que no sia altre vida,

E qu' a Deus no deman perdó.

Vet, donchs,  't fá temptació, (cóm, còm)

De la qual te porás guardar,

Si ço que t' ay dit sàbs membrar.


VIII.


DEL SAGRAMENT DEL ALTAR.


Si lo demoni et vòl temptar

De lo sagrament del altar,

Temptar t' ha per aquest semblant;

Car no par sian trepassant

Sens nuyla vegetació

Lo pá e ‘l vi qu' en còrs no só

D' home, quant está en l' altar,

E que de pá se puscha far

Carn, e sanch qu' es fassa de ví,

E Christ sia al cèl e aysí (ací, açí; astí, aquí)

En un temps, e puscha saber

En la ostia e voler

Haver tan gran humilitat

Qu' el sagrament sia menjat,

lo seu sanch sia begut, (y su sangre sea bebida; masculino en el original)

Per tant malvat clergue perdut,

Qui li fán molt gran deshonor,

E ‘n quant él están peccador

El temps que fán lo sagrament.

Encara fá altre temptament,

Con diu: - ¿aquela carn qu' es fá?

Pus qu' en Christ no multiplicá,

E hom ne pòt viure com pá;

E per moltas d' altres raysós

Te pòt dar grans temptaciós

Lo demoni, del sagrament.

Mas tú t' en pòts guardar leument,

Segons qu' eu t‘ ho volray mostrar:

Deus vòl tant fòrt participar

Ab home, que a él se vòl donar

En la virtut del sagrament,

Per tal qu' hom ne sia vivent

Segons esperital menjar;

E car Deus pòt tota res far,

Pòt far aquel traspasament (transustanciación)

De pá e ví al sagrament,

En la carn e la sanch de Christ; (ahora sangre es femenino; arriba masculino)

Per ço que ab tú sia amist (111)

E' t puscha de peccats mundar

Per lo esperital menjar;

E pus ho vòl no deus pensar

Que res ho puscha contradir,

Car pòder ha e infinir;

E qui ha poder infinit

Bé pòt far de poder finit

Tot quant ne vòl a son plaer;

E car diu que no pòt caber

Lo còrs de Christ en tant pòch pá,

Ne 'n un temps pòt esser 

E sá, gens per ço no diu ver, (allí, allá y aquí)

E retorna a lo poder

Qui en Deu está infinit,

Lo qual fá de ço qu' es finit

Tot quant ne vòl far son voler (112).

E car diu que no vòl haver

Jhesús tant gran humilitat (aquí escribe Jesús con tilde)

Qu' el sagrament sia menjat

Per malvat clergue peccador,

Veges e com diu gran error

Contra major humilitat,

E per donar major peccat (113)

Si hom li vòl mercé querir;

Encara que no 's pòt sofrir

Que nos dó aytant ço 's pót dar

A menjar e a ministrar,

E que hom ús del seu poder

En tot quant vòl a son plaer;

Car tot es ple de libertat,

De mercé, e d' humilitat;

E car diu ¿ahon es anat

Lo carn tant sanct que has menjat

De Christ, e 'l sanch que n' has begut?

¿E com pá e ví n' has viscut?

Consira que pʻ el sagrament

En Christ no 's fá nuyl adiment,

Car en tota res está ple

De compliment e de tot bé;

Mas cell qui pren lo sagrament,

Pren per él esperitalment

Enadiment contra peccat,

E lo sagrament consumat

Que ab l' ánima has menjat

D‘ axo que lexa pòts vivir

Corporalment, per qu' el falir

Del demoni, qu' ab mentir

Te vòl de la fé desviar,

No vuylas pendre ni amar;

E lausa lo senyor major

Qui nos porta tant gran amor,

Que son poder nos vòl mostrar

En lo sagrament del altar;

E aquel poder vòl donar

Al prevere ministrador,

E vòl qu' ab él li peccador

Laven e munden lo peccat; (laven y limpien, munden, el pecado)

E per aço es atrobat

Lo sanct sagrament del altar,

Sens lo qual no pogra mostrar

Deus a home son gran poder,

Ni tant d' humilitat haver,

Ni l' obra dins significar;

La qual ha en fil engenrar,

E' n spirar Sanct Sperit,

En qui lòch no es estabit (114),

Ni cantitat, ni moviment;

Car l' obra 's infinidament (115)

E está en eternitat.

E tot ayçò es significat (això, aixó)

En lo sagrament del altar,

Hon no está moltiplicar

Si moviment del cèl sajús

En lo qual cèl está Jhesús,
Si bé está el sagrament,

E aytal afigurament

Es sagel de la Trinitat, (sagell, segell; sello, impronta, marca)

Lo qual membres com est temptat.



IX.


DELS CLAUS DE SENT PERE.


Está lo Papa veguer

De sent Pere, e pòt tant fer

Com sent Pere per officí,

Car Deus enaxí ho establí,

Per ço que fós successió

Del offici qui es molt bò;

E car es bò, vòlte temptar

Lo demoni, per enganar

Tú, e que no hajes virtut

Per l' offici, ne d' él salut,

Ne sias en successió

De la , e en falió (aquí con tilde)

Te puscha portar a la mòrt,

E que en los inferns t' empòrt.

Gardet, donchs, de aytal temptar, (guárdate)

E leugerament pòts pensar

Axi com rey que fá veguer,

Al qual ha donat son poder,

Per ço que li puscha aydar

A son poble a governar;

Lo qual no 'l poria aydar

Si poder no 'l volia dar,

E si 'l poder dava a alcú

E que no 'l donás d' ú a ú,

Segons que ho vòl successió,

Seria en privació

La vegueria; e no par

Que Deus vuyla lo procurar

De sent Pere en res destruir,

E lo princep puscha jaquir

Successió de son poder,

E no sent Pere qui pòt fer

Mays de causa esperital

Que princep de res eternal.

No consirs, donchs, successió

De un Papa e d' altre no;

E gardet del malvat engan

Qu' el demoni et vòl fer temptan;

Car lo Papa te pòt ligar,

E si 's vòl pòt te perdonar,

Segons que Christ vòlch establir

En sent Pere, quant depertir (departir, partir, irse)

Se vòlch d' est món, e al cél pujar, (cielo, esta vez con tilde é)

E ab son pare vòlch estar.


X.


DE MÒRT.


Quant hom esdevé a la mòrt,

Lo demoni tempta hom fòrt;

mostralí los grans peccats,

Perque sia desesperats

De Deu e de son gran perdó;

Perqu' eu aytal conseyl te dó,

Que quant tú venrás al fenir, (vindrás; vendrás; fenir : finir : fin : muerte : morir)

Qu‘ et vuylas molt fòrt penedir

De tos peccats, e qu' et confés

De ço on Deu haurás offes

Ab contricció verament;

E si pux te vé el temptament

Qu' el demoni te volrá dar,

No 't cal als mes vuylas membrar

Que tú estás bé confessats,

E has los teus peccats plorats

Ab vera gran contricció,

Pregant Deus que t' haja perdó,

O qu' él te jutja a son plaer,

E de tot ço qu' él volrá fer

Sia de punir o perdó,

Que a tú sia plasent e bò.

E si tú en ayço estás (116)

E tú matex jutjat haurás,

Justicia no 't pòt far tòrt

E no temes que lá t' empòrt

Lo demoni, que ab molts se 'n vá;

E a negun d‘ éls no ha má (117)

Que sia de sos tòrs punit,

Mes que sia tantòst delit,

Quant d' est món de lá passará,

Perque al judici tòrt fá;

Car si hi era volentat (118)

En res no seria jutjat,

Perque mercé no ‘l pòt valer,

Pus que a Deu fá desplaer.

Mas si 's jutja, car ha peccat,

E que Deus ne faça son grat,

Car el ho vòl tot sostenir,

Per ço que a Deus puscha obeir,

Tantòst mercé t' haurá en grat,

E ab justicia amistat;

E no porás en res errar

Si amdues les sabs honrar. (ambdues; ambas; amdós : ambdós : ambos)






XI.


DE DÉU COMENÇAMENTS RADICALS.


Contra dèu parts e radicals,

Contra qui 'l tempta 'l desleyals,

Las sis, son sis sens sensuals,

E tres virtuts racionals,

Deene 's imaginació (119).

E ço 's fá la temptació,

Vuylte cascuna demostrar

Per ço que t' en sabges gardar; (sábigues guardar; para que te sepas guardar)

E vuylte dir la natura

De cascú, e la ventura

Qui vé per la temptació.

Mes cové qu' entendre hajes bò;

Car s‘ eu te parle e no m' entens,

Tot ço qu' eu te dich es niens, (niente; nient; nada)

E fás en tú vá món parlar.

Mas eu n' ay mèrit del mostrar,

E tú has còlpa del oyr; (culpa)

E si tú t' en volrás jaquir,

Haurásne còlpa si ho fás.

Vejes, donchs, e qual en penrás, (pendrás; tomarás; pendre : prender : tomar : coger)

No has conseyl, m' has d' escoltar (120),

E que 't vuyles fòrt esforçar

Com entens a ton poder,

E tal entenció haver

Que del ausir hajes profit,

E no 't noga 'l mal esperit,

Quit nòu, en quant no vòls amar (que te : et; qui ‘t, que ‘t)

Ço ab que t‘ en pusques gardar. (puedas; puxques; pugues; puguis)



XII.


DE VEER EN TEMPTACIÓ.


Tú has veer, per ço qu' el vist

T' ajut a servir Jhesu-Christ;

E tú veer natura ha,

Que quant ne veus causa belá (121),

Qu' ab él et fá alegrar ton còr,

Per tal que Christ áms a tot fòr, (para que ames a Cristo “a todo fuero”)

Del qual es tot ço que vist has,

E que 'l laus en quant vist haurás; (“y que lo loes en cuanto visto habrás”)

Car tot es fayt a sa lausor ((ya que, puesto que todo está hecho a su loor)

E vòl que ton còr s' enamor (y quiere que tu corazón se enamore)

D' él, e de tot ço que volrá,

E de tot ço que a tú fá.

De mentre stás en alegrar

De bella causa esguardar

Lo demoni ve ‘y lentament (122),

E toca ton alegrament,

E vòlte mòure al amor

Qui no está per lo Senyor;

Ans es per tú e ton parent.

E quant tú sents lo tocament,

Si tú consents a son talent,

Tú desvias ço que has vist

De la honor de Jhesu-Christ,

Com si no fós fayta per eyl;

E si tú de mí prens conseyl,

Quant te sintrás axí temptat,

Tantòst muda ta volentat

A la fí de ço que has vist,

Qui es per servir Jhesu-Christ

May que per tú ni ton parent,

Car delen tots generalment;

E si ayço fás, haurás vençut

Lo demoni e combatut,

E del veer mèrit haurás,

E del vençre; e en est pas
Pòts conexer acordament

D' ánima e de còrs verament;

Car per lo còrs está ‘l veer,

E per veser ve el plaer (veer, veser: ver; vore; veure)

Qui está per la volentat;

Perque 'l demoni es sobrat

Per l' ánima e per lo còrs,

E tú guanyes tan gran tresòrs,

Que nuyla ciutat no lo val,

Car tots temps es perpetual.

E si veus lega figura ((lletja; fea, horrenda; lletg)

En animal o en pintura,

E lo demoni et vòl temptar

Que fort t' en vuylas entristar,

Per ço que t' en faça pahor,

E de ton còr tola amor (de toldre, tolre; tolere; quitar; tolt, tolta, tolts, toltes)

Que ‘y haurá mes lo bel veer

Per honrar Deu e cartener,

Gardet, no sias desçebut;

Car ceyl qui tem tòst es vençut;

E vira aquel desplaser

Qu‘ haurás per lo leg veser,

Contra faliment e peccat;

Qui cascú está disformat,

E cascú fá pus leg veer,

Quant lo còrs ha en éls plaer,

Que no es nulla sutzura

De hom, fembre e vestidura. (fembra : hembra : mujer)

E si enaxí vols cogitar,

Porás gran mèrit gasanyar,

E haurás duas vets vençut (y habrás dos veces vencido; dues vegades, duas vegadas)

Lo demoni e desçebut.


XIII.


DE OYR EN TEMPTACIÓ.


Deus t' ha lo teu oyr donat,

Per ço que quant será nomnat

Lo seu sanct nóm molt gloriós,

Per tú oyt e amorós

Sia, e ton còr en Deu amar (123),

Tant, que quant oyrás parlar

De nuyla res, o aus cantar

Li clergue, aucel, e li juglar, (avis, auis : aus : aucell, ocell)

E ‘l sò qu' els arbres fá lo vent,

O la mar quant es fòrt brugent, (de brogit, brugit)

Tot ho aplica a Deus amar,

Qui t' ha ton ausir volgut dar, (sentido del oído)

Per ço qu‘ en tot quant ausirás ((oirás)

Per Deu ho auges; e si ho fás, (oigas)

Soven haurás d' él membrament,

Enteniment e amament.

E si ‘l demoni et vòl temptar

Per ço que ausirás parlar,

E fá a ton còr tocament,

Farásli lo responiment (le harás, “harasle”)
Com a home enamorat

De Deu e de sa gran bontat.

E si ‘l demoni et troba ple

D' enteniment e de mercé,

Altre vets no 't volrá tocar;

Car pena li es acostar

A còr d' home enamorat,

En qui Deus está albergat.

Mas si ton còr no es complit

De Deu en ço que has oyt,

En aquel buyt él pòt posar

Un pauch de vanagloriar

Per cantar o per preycar,

O per vanitats escoltar. (o para vanidades escuchar)

Si él umpl aquel lòch petit,

Tantòst ne será Deus exit;

E pòts hi metra a ton plaer

Lo mal; e com lo volrás trer,

No 'l ni pòts trer si Deus no 'y mets; ((treure; traure; sacar; metes; meter: metre)

E del entrar Deus, no es drets

Qui l' on pusques ab mal forçar (124).

En aquest pas porás pensar

Com hom peccador está pres,

Si no s‘ ajuda ab merces,

E ab ausir per Deu servir,

E penedent de son falir.


XIV.


DE ODORAR EN TEMPTACIÓ.


¿Sabs tú perque has la odor

Que 't vé de la novela flòr,

Del ámbre, o d' altre odorament? (ámbar)

Perque tú sias servent,

Adonchs com sintrás lo bòn odor

Qui mòu lo còr ab bòn amor,

Segons la fí perqu' es creat (125)

L' odor, e fás de Deu amat.

Mas lo demoni 't fá falir

Quant odoras la flòr de lir,

Si t' en mòus a ta jausiment

D' hon perdes ton bòn estament;

E veges com fás gran peccat:

Que l' odor que Deus ha creat

Per alegrar còr, bon amat
Vòl estar ab alegrament,

Dónas a fayt qui es pudent (126).

Desira com se puscha far,

Donchs, quant has pres l' odorar (127)

Ab ajuda del esperit

Qui alegra ton còr, vestit

De mal habit, drap de peccat;

E gires lo drap blanquejat,

En sutzetat e en pudor,

A deshonor del creador,

Qui vòl que causa mal olent

Sia a tú figurament

Que com sintrás mala odor,

Que d' infern hajes gran pahor,

E de tot fayt desconexent (128),

Lo qual pút al enteniment (putir : put : heder, como la abubilla, putput, poput etc.)

Del home, qui ha leyaltat

E son còr ha en sanctetat (129).

E si ‘l demoni I vòl temptar

Ab mala odor e desirar

Lo mal plaer d' hon éla vé,

E aquel temptar tant sosté,

Trò que ha apres a consirar (130)

L' engan qu' el demoni vòl far

Servent que causa mal olent

Significa naturalment

Qu' hom son peccat plange e plòr,

E en fer mal senta pudor

Al còr, e douçor en far bé;

La qual bòn odor li sové,

Per ço que lo bé vuyla far;

Axí com pudor, qui membrar

Deu far a home faliment,

Per ço que li sia pudent.


XV.


DE GUSTAR EN TEMPTACIÓ.


Quant vòls gustar per sustentar

Ton còrs, no per sabor cercar,

De ton gustar usas molt bé.

E quant lo demoni ho ve
Ab saviesa sperital,

Qui en tot bòn ús pren seyal (131),

Car ab él no ‘s pòt concordar

Lo seu ús, qui está en mal far,

Car fás lo bé, ha ‘n desplaer (132),

E tempta 't com te puscha fer

Desirar sabor e 'l manjar,

Per ço qu' et puscha trastornar

De bòn ús, en cell qui es mal;

Car sabor a viure no val

Tant com fá ço en que está,

E la sabor mant home fá

Tròp beure e massa menjar;

E fá molt home enbriagar,

E mant home rich, en paupertat

Douça sabor ha aportat.

Enaxí endúute a peccar

Si per la sabor vòls menjar;

E si ‘t sobra alguna ré

De la qual bona sabor vé,

Volrásne encara menjar,

Ans que ella se dega gastar;

E venrá ‘ t' en samfuniment

Qui es pijor qu' el gustament

De la causa qui ‘t romá.

Veges, donchs, l' engan com se fá;

E si enaxí est temptat

Recurri a ta libertat,

E esguarda lo faliment

Qui vé per la saborament,

A cells qui li han mas d' amor (133),

E qui son tròp gran menjador,

Qu‘ a la fí perque está,

Ço es que hom per el haja

Diligencia a menjar,

Per ço qu' el còrs puscha durar;

E veen tú 'l desviament

On te vòl metre el temptament,

Haurás manera de sobrar

Lo temptador, qui 't vòl temptar;

E haurás mèrit e amar,

Qui será noble e virtuós,

E de Deu serás graciós,

E a molt mal pas fugirás;

E si ‘l contrari d' ayço fás (134),

Serás vençut e mal apres,

E a judici escomes,

E pauch viurás, ne serás sá,

E molt altre mal te venrá

Per sabor en tú e el teu,

Encara mays si en pèrts Deu.



XVI.


DE TOCAR EN TEMPTACIÓ.


Quant te toca calor, fredor,

Còlpa o alcuna dolor,

En tractar a Deu honrament,

Tantòst te dará temptament

Lo demoni, a esquivar

Tota passió de tocar,

Perque Deu haja honrament,

E moura 't a altre tocament

Ab que li faças deshonor,

E tú ne sias peccador

Tocant alcú carnal delit.

E si li estás obeit,

Serás a Deu molt desplaent;

E si estás enfortidament

Contra 'l tocament del malvat,

Serás per Deu e ‘ls sants amat,

E 'n libre de vida escrit,

On te scriurá Sanct-Sperit.

E veges, donchs, qual te val may,

O ‘l tocament de lo veray,
O 'l tocament de lo savay

Qui del cèl cahút stay

En turment qui tostemps está,

En lo qual tot home caurá

Qui ‘l vuyla creure per tocar;

Lo qual fá a contrariar

De ço qui es bé e es mal

El tocar es esperital,

E fálo ab consentiment

D' aquel qui son conçebiment

Consent al malvat senyal

Que l' enemich pren en l' hostal

On lo conçebiment está.

Car si ‘l malvat lá dins intrá

El conex qu' hom li consent,

E montiplica ‘l tocament,

E fá d‘ home tot ço qu‘ en quer;

Mas si él está en derrer

Qui dintre no puscha entrar,

Adonchs conex qu' hom en bé far

Está, pus no li consent.

Vet, donchs, qual es lo tocament,

E vet com ten porás gardar,

Si ço que t' ay dit sabs membrar;

E com de Deu grat pòts haver

E tú e altre complaer.


XVII.


DE PARLAR EN TEMPTACIÓ.


Adonchs com tú has ton affar

En Deu servir e en honrar,

Lo demoni no 't ha plaser.

E veges com ho pòt saber

Si bé ho volrás consirar,

Quant él ausirá ton parlar

Ab oreyles d' enteniment,

Temptar si él ha pagament (135)

De ço que tú fás en parlar,

Si el de Deu no pòt res far,

El conex que lo parlament

Es virtuós, e sent turment

En quant a tú se vòl acostar

E enaxí conex lo bé far,

Si bé no òu lo teu parlar (oye)

Ab oreyles corporalment,

Mas ab ceylas del temptament (136),

Las quals demunt dites haven.

Mas si él le tròba minten

E parlas erguylosament,

Haurá a tú acostament,

Del qual no sintrá lo turment

Que sent quant no pòt trastornar;

Enaxí conex ton mal far,

E tú pòts saber exament

Com está participament

De ton affar el seu saber.

Car si has en l' affar plaer,

E l' affar está virtuós,

E 't toca pensar viciós

Qu' es contra la virtut d' affar,

Adonchs pòts saber e provar

Que lo demoni 't vòl temptar,

Com per l' affar sias lausats

E no per l' affar Deus honrats,

Mas tú per ton bel parlament.

E si 't vires en continent

Com per l' affar sia honrat

Aquel senyor qui ‘l t' ha donat,

Haurás combatut e sobrat

L' esperit qui fá lo temptar,

E sintrás ton còr alegrar,

Com cavaler qui ha vençut

E cobrat lo qui ha perdut.




XVIII.


DE IMAGINACIÓ EN TEMPTAR.


Lo demoni te vòl temptar

En totas causas e sobrar;

E comença temptació

En la imaginació,

Per aquest mòu ul' ta pales (137),

Imagina alcuna res

Per alcu bé o per mal far,

O per la un l' altre mesclar,

O imagina a no scient,

E ‘n ests cuatre mòus verament
Pòts conexer temptació,

Car si has bona entenció

En ço que vòls imaginar,

Adonchs com volrás ordonar

Ton sentiment a la raysó,

La tua imaginació

Sintrás en estar libertat

Si farás ço que has pensat,

O si lo contrari farás;

Si sents qu' el bé far pena haurás,

O desplaer en alcuna re,

Adonchs te tempta en ço que

Estás tement de lo bé far;

Car de mentre te fá duptar,

Mortifica aquel amar

Qui mòu lo teu imaginar,

Quant comença en far lo bé;

E dementre enaxí 'l reté

Representet alcuna re

Qui es peccat o es mercé,

Qui per altre mòu se pòt far,

Per ço que 't faça oblidar

Lo bé qu' en lo començament

Imaginest a ton scient.

E si 'n aço 't pòt trastornar,

Asatz te fará amusar;

Car pasaran horas e mes

Que d' ela far no farás res (138);

E si imaginas a scient,

Com faças alcú faliment,

L' ángel bò te vòl conseylar

Que tú no vuyles lo mal far,

Ni lo pòs en elecció,

Si farás bé o mal; car no

Conseyla qu' hom faça lo mal.

Mas l' ángel qui es desleyal,

Fá lo contrari en lo temptar,

E toca ton imaginar

A començar tantòst lo mal;

E si aquel tocar no 'l val,

El aporta alcú semblant

De bé on no ha tant ni quant;

Per ço qu' ab él te meta avant

A lo mal far sens alonger;

E si tú consents al sender

En lo qual él te vòl menar,

Si hi entres no porás tornar;

Car el sender estarás pres (139),

Si donchs no t' ajuda mercés

E que tú a Deus la demans;

E car te vòl fer altr' engans,

Adonchs, quant vás imaginans

En far alcuna mercé

E representarte de se (140)

Qu' a far lo bé te cové far

Alcú mal que t' hi pòt aydar,

E que lo mal començ enans,

E haurá pres en tú enans

Cran si a ayço 't pòt aportar (141),

Car pus que vòls imaginar

En far lo bé, nuyl faliment

Del faliment te vé a talent (142)

E pus que lo t' ha fet amar,

De tú asaig ja pòt far
En mudar ta entenció

En far alcuna falió,
Feént lo bé oblidar

Que primerament volguist far;

E pus qu' axi 't pòt trastornar,

Tú est seu e en peccat cahút;

E si no es qui t' ajút,

Mòrt est en peccat, e dret vas

En infern, hon no exirás.

Encara ‘t vòl per altre cas

Metre a mòrt e peril fòrt,

Com te duga de tòrt en tòrt; (ducere : guiar, llevar; como te lleve de entuerto en entuerto)

Adonchs quant ociós serás,

E no imagines nuyl cas

Bò ni mal a negú scient;

E adonchs vé de lent en lent

E mostra alcuna faysó

A ta imaginació,

E far parer alcuna ré (143)

En qui porias fayre bé;

Lo qual bé per aquela res

Qu' él te mostra, no pòts ades

Començar, car no es de sa sòrt,

Car éla comença ab tòrt
Dóna 'y peccat e faliment (144).

E car a tú está plasent

Aquela res imaginar,

A excitar lo teu amar,

El teu entendre, e membrar

En ço qui vòls imaginar,

E per lo gran enantament

Qu' ha ton imaginament,

Començe 'l far d' imaginar;

E car bé no 'y pòt començar,

Comença ‘y mal e ha ‘t conques

Lo demoni, per cela res

On ha ton imaginar mes,

Membrant, amant e entenent,

Sens que de Deu no es tement.


XIX.


DE MEMORIA.


Tot hom que sia ‘n vetlant,

Cové que membre tant o quant;

Car home no poria vetlar

Si no estava membrar

Alcuna causa qual que fós,

Ab la qual causa 'l netleytós

Vòl temptar a mal mí e vos,

Per molt malvat remembrament.

E vuyl t' ho mostrar clarament

Ab que hi vuyles veer clar,

Quant tú vòls causa remembrar,

Segons deu e contra far bé,

Lo demoni qui vá e vé

De mal en mal, vòl asajar

Si son membrar pòt acordar

Ab lo teu, en ço que 't sové;

E en ayço a est me té (145),

E quant sent que son membrament

Ab lo teu ha acordament (146),

Conex que 'l teu membrar es mal,

E apres en cerqua equal

E 's la causa que tú sové;

E si encontinent no la ve, (castellano ve; veu; verbo ver : veure : vore)

El qui en tot mòlt subtil es,

En pòchs temps membra tantes res, (res : cosa, como en res publica : república)

Que aquela qu' has membrada

En aquel es atrobada;

E vet com se fá l' atrobar;

E quant él la membra sens posar (147)

Son membrar en acordament

Del teu membrar, encontinent

Conex ço on es ton membrar;

E quant ho ha conegut clar,

Pensa com faça 'l temptament,

E assoptila 's tant forment

Que moltas vias él n' enten,

E comença a temptar len

Perque no sias conexen

D' aquel engan qu' él te vòl far;

Car molt mils te pòt enganar; (millor : mejor)

E si tú has bó membrament

D' alcuna res a honrament,

Adonchs tira tant fòrt, volvent (volviendo)

A sá e lá lo teu membrar,

Trò que 'l te faça trastornar

En membrar mal contre lo bé;

E si en ayço no avé,

Temptar t' ha per entenció,

Conseylante que tú es bò,

Que sias honrat per la gent,

E faças honrar ton parent,

Per aquel bé qui volguist far;

Primerament al començar,

Quant membravas fayre honor

Per alcu bé a ton Senyor;

E si 'l vira ta entenció,

Lo teu membrar ja no es bò;

Car tú no deus nuyl bé membrar

Per tú ni per altre honrar,

Mas per lo Senyor solament

Que tú ha format de nient.

E si ‘l ne vòl dar honrament

A tú e al teu parent,

Adonchs te pòts per dret amar,

E ayço matex de ton par.

Vòlte encara per als temptar

Segons natura d' amament,

Quant toca a ton membrament,

Ab que no y sia enteniment (148)

Qui conex lo mal e lo bé,

E disponte alcuna ré

Qui está útil a membrar,

La qual utilitat amar

La fá tant fórt a lo voler,

Qu' el demoni no ha poder

Que puscha lo bé desviar.

Mas quant pòt l' entendre privar

De bò membrament e amar,

E fá membrar hom sens scient,

Tòst l' endúu a mal amament;

Car no ha prior ni patró

Qui los gart de far falió; (que les guarde de hacer fallo, caída)

E quant han pres enlassament (149)

E vòl entrar l' enteniment,

Estant en el vici, cregut (150)

Que l' entendre está vençut,

E no 'y pòt far acoriment, (acorriment)

E car desira acordament

Ab éls, e no vòl ignorar,

Vòl consentir al mal a far;

E vet e com t' ha desçebut.

Si vòls qu' él sia vençut,

Fé lo contrari exament

De ço on es lo temptament,

E esta regla es general (151)

Qui contra temptació val.


XX.


DE ENTENIMENT.


Dóna al enteniment

Lo demoni gran temptament,

Per ço que l' enduga a peccat (152).(induzca; duga : ducere : lleve, guíe)

E vet com comença el malvat

A temptar per mantes vias

En momens, horas e días. (moments : momentos; la t no pronunciada no está.)

Si has enteniment humil

E qu' él sia fòrt subtil

Ab erguyl en lo començar,

No 'l te volrá per res temptar,

Car tòst seria conegut

L' engan, e hauries vertut

A él a vençre e sobrar, (sobre : super : superar, estar por encima)

Car un contrari vénç son par

Si en alcú enantament (153)

El contrast sia simplement;

Mas si est home pauch entes

E ton entendre humil es,

Ab erguyl bé 't volrá templar

Adonchs quant res volrás parlar

Consirant molt sia adret

E per los oénts molt grait, (y por los oyentes muy grato; agradecido)

Per ço que 'n hajas vanitat

E ton entendre sia fat (fato; flojo de entendimiento; como regar después del diluvio)

Erguylós, vilá, obtinat; (obstinat : obstinado)

E pus que axí t' haja ligat,

Haurá a tú tòlt tú e Deu

E en erguyl serás tot seu.

Mas si est home bé entes

E ton entendre humil es,

Temptará ta humilitat

Ab erguyl mas alt e peccat

Que no sia de dret en dret

Contra humilitat, e ret

Lo temptar en gran lentetat;

Car si tempta ta humilitat

Ab tròp menjar e sejornar,

Ton entendre no está clar,

E puys fer lo t' ha erguylós,

Pus que en res l' atròb viciós (154), (atrobar, trobar : encontrar)

Car ab un vici altre en pren (155)

Contra virtut entendre fòrt;

E si empero te troba sórt,

Qu' ab menjar, ni sajornar,

Ni ab erguyl puscha temptar

Ton entendre, ni far falir,

Tocará ‘l voler a desir

D' alcuna res contra vertut;

E si 'l entendre es desçebut

Que no consir aquela res

Qui pe 'l voler amada es,

Ni sa fí es de bé o mal,

Enganar t' ha lo desleyal;

Car pus que l' object él ha amat (156)

Sens entendre, es obstinat

L' enteniment, car pres está

Sotz lo voler qui aferma (bajo, debajo; sots; sota; devall, davall)

O nega en tot ço que 's vòl;

Car tot l' enteniment ho tòl.

Enaxí está obtinat

E no está racionat

Segons moral virtut, ans es

Tant fòrt engruxat e conques,

Que si volets argumentar

E per raysó lo ver provar,

Ja no consintrá la major (consentirá)

Preposició ni menor,

Ans estará en posició

Consirada sens raysó;

E pus porets asatz parlar

Qu' en res nous volrá escoltar,

E será vas vos erguylós

Mintén, vila e vicios. (mintiendo; mintent, la t final que no se pronuncia no está)

E si enaxí nous pót forçar,

E queus en sapiats guardar,

Posant vostre entendre clar

Devant vostre desirar,

Per ço queus mostre la raysó

Si 'l desirar es mal o bò,

Virás vos ha vas altre pás

Per sus que puscha metr' el lás, (llas, llaç; lazo)

Axí com si vòl presentar

A vostre entendre e consirar

Alcuna causa qui pauch val,

E apres altre atretal,

Tant, que d' escaló en escaló

Entendrets sens discreció

Entenció a no scient

En causes sens profitament.

E adonchs vostre enteniment

Irá com la fulla qu' el vent

La mena vas la part on vé,

E pus que ociós vos té

Son entendre ment él lá sòl (157)

Vostre entendre en ço que 's vòl

E veus lo peccat conçebut (158),

E vejats com hi es vengut.
Moltas d' altres raysós poria

Mostrar, mes esquivar volria

Prolixitat eu, stant mostrat (159)

Del entendre com es temptat;

Que per ço que oyt n' havets,

Vos porets aydar, tòts vets (todas las veces; totes les vegades, voltes; totas las vegadas)

Que lo demoni eus vuyla far

Per vostr' entendre, res errar.



XXI.


DE VOLENTAT.


¡O (tú qui tót bé vòls amar!

Vejes e com te vòl temptar

Lo fals temptador desleyal,

Virante a especial

Amar, qui no está tan gran

Com lo general, ni val tan.

vegés, tant hom n' ha vençut;

Car apenas es hom sabut

Qui de publich bé sia amich;

Ans es publich bé tan mendich,

Qu' apenas ha nuyl servidor;

Car quax tots se fán amador

D' especial bé, qui no val

Tant com val lo bé general.

Enaxí no ha gran amar

Gran subject on puscha estar;

E per ço car es ociós

En granea, es viciós

En amar bé especial,

E per ço gitalo a mal (y por eso lo expulsa - tira - saca - a mal)

Lo demoni ab son temptar,

Que d' alt en bax lo fá estar; (baix; bajo)

E pus no 'l tròba ab gran virtut (160),

Tòst l' ha combatut e vençut,

E no 'l porás já esforçar,

Trò qu' en sús lo vuylas pujar (hasta que hacia arriba lo quieras subir)

Al general bé on fó mes

Segons caritat, e james

Si 'n aquel grau lo fás estar


Lo demoni no 't pòt sobrar

De donar negú temptament;

Car tant es gran l' acorriment

Qu' et fá Deus, natura e raysó,

Que lo teu amar es bò

E está embegut de vertut, (embebecido)

E venç e no está vençut

Per pòch amar desconexent.

E fá encare altre temptament

Lo demoni a ton amar,

Per ço qu' et puscha far peccar;

Car si amas ton bòn Senyor,

Per ço car es digne d‘ amor,

Per senyoría e bontat,

Conseyla 'l que l' ams, car t' ha dat, (ames, de amar; dado, de dar)

No pas per ço car él es bò;

Enaxí gita 't de raysó,

E pus qu' amas contra dever

En tota res pren ton voler

vilanía e peccat;

E si amas hom malvat,

Per ço car t' ha alcuna res dat,

E desamas cell qui es bò,

Car ab él ha contenció (161),

Pòts conexer que es errat

E per lo demoni enganat;

Car ab donar est amador

De malvestat contra valor;

valgre 't mays res no 't fós dat (valguere; y valiera más -que- nada te fuese dado)

E que haguesses bò amat;

Car aquel es en gran destrich

Qui pren d' home mal enemich;

Car sovén ha gran passió

Qui ama hom qui no es bò;

E mòuli mas aquel turment,

Que no li val l' aur ni l' argent,

Lo qual ha pres d' home malvat.

Encara 't fá estar temptat

Si vòls mays esser desirat,

E mays obeit e honrat

Que Deu, ne que meylor que tú,

Car en ton voler no ha ú

Qui seguexca vera amor,

Qui fá per ço ver amador;

Car li fá mays amar meylor

Que cell qui menys val; car lausor
D' amor no poria estar,

Si no era el major amar

En la causa qui es meylor;

E per ço son li peccador

Qui aman ço qui tant no val,

Mays que ço qui es pus cabal.

Vet te una altre raysó

En qu' et fá la temptació.

Si tú vòls alcú bé gran far,

E sens pauch bé no 'l pòts menar

A fí ni a perfecció,

Temptar t' ha ‘l bé que pauch es bò (162),

Com per sí lo vuyles amar,

E que lex lo gran bé estar;

Car tròp es greu de procurar

E passar qu' has ab bé menor (163):

Vet com te fá l' enganador

Exir de perseverança,

De fortitudo, esperança,

E de la major caritat;

E pus ha ton voler mermat,

Ja lo t' ha enduit a peccat; (inducido)

E puys de grau en escaló ( (graó; escalón, peldaño; como el puerto Grao de Valencia)

Metrá 'l en tal condició,

Que quant será afrevolit,

Que la vertut e l‘ esperit

Falirán en lo bé amar,

E porá en ton còr entrar

Mal amor e mal desirar,

E será peccat ton amar,

E tú enemich de bé far.

E per molt d' altre occasió

Te pòt donar temptació;

Mas tú t' en porás ajudar,

Si ço que t' ay dit sàbs membrar.


XXII.

DE DEU RAHONS NATURALS D' HOME.


Com encara altres partidas (164)

Qui en home son establidas,

Ab que home está ordenat

Subject de la mortalitat,

Qui está via de salut,

Contre les quals es combatut

Per lo demoni e temptat;

La primera está bontat

E les altres ausir porets,

E lo demoni mantes vets

De la forma qui 's natural

A produir virtut moral,

Vòl que ajust a moralitat (165),

E veus n‘ exempli en bontat

E en las altres atresi; (anticuado en castellano: otrosi, otrosí)

E qui ha enteniment fí

Consir alcuna humilitat // Que pòt haver per est tractat.

XXIII.


DE BONTAT.


Tot ço qui 'n home está creat,

Está naturat en bontat;

Car Deus no creá nulla re

Que no sia covinent ab bé.

E ço es car no pòt crear

Neguna causa ab mal far;

E car creat está en bé,

Per ayço natura li vé

Que deja fer bé e no mal.

Mas veus que fá lo desleyal

Esperit, qui no vòl sofrir

Que un bé d' altre puscha exir,

Ans templa hom qui ìsca mal (salga; ixque, ixca; surti)

Del bé creat e natural,

Lo qual mal es tòrt e peccat,

Que vir contra moralitat

De la bontat qui 's natural (166),

Qui de bé moral fá sensal

A Deu en home virtuós.

Mas lo malvat vòl viciós

Sensal así per far lo mal

Contra lo sensal qui mòlt val;

E per ço si vòls nuyl bé far

Per ço qu' et puscha enganar,

Aportar t' ha mant argument

Que d' aquel far vé faliment,

Per ço que tú sias tement

En far lo mal; e continent

Tantòst quant t' haurá fayt duptar,

Te fará altre bé consirar;

Del qual no est fòrt coratjós.

E si ‘l vòls far, dar t' ha raysòs (167)

Que aquel bé no 'l deus tòst far:

E quant t' haurá fayt sperar,

Metrá 't devant un bé petit

Que no está de gran profit

E ‘n lo far mostrarte destrich (168)

Trò que del far sias enemich (169);

E quant t' haurá fayt ociós

En far lo bé e pererós,

Assatz atrobará engans,

Horas, dias, mesos, anys,

Cò 't faça estar en gran mal

Contra lo teu bé natural

Qui 'n portará pena mortal

Si en infern vá per fer lo mal;

Car molt está gran desraysó (sinrazón, des + razón)

Que home sia creat bò

E per bontat deja bé far,

E aquel servir a mal peccar

Contra ço que de bontat té;

Car lo fòch qui 's cált, no sosté

Que per calor sia fredor:

Adonchs bé fal lo peccador

Qui de bé fá lo mal exir.
Vejatz e com fá a punir,

Car no 'l soffir ni escoltar (170)

Que de bé vuyla mal usar,

Ço que no fá fòch ni moltó, (mouton; cordero, carnero)

Árbre, ausel, aur, ni pexó,

Mas tansolament hom malvat

Qu' en sí ha mays bé naturat

Que tot lo romanent del món,

En qui sia lonch ni pregon.

E tot est falir li avé,

Car escolta ‘l demoni en re,

Mas que faça ‘l bé que pòt far,

E vét lo mal que pòt vedar,

E sia fòrts combatedor

Ab ço que li vé del Senyor,

E de la natura atresí.

E si no 's combat enaxí,

Drets es qu' él sòl sia cahút,

Pus qu' él metex se té vençut;

E maraveylme per ma fé,

Car ha esperança en bé (171),

Usant de sí sens raysó

Ni d' on li vé clamar perdó.


XXIV.


DE GRANEA.


Ço perque home está gran

E 'n virtut mays glorifican,

Segons ha virtut natural (172),

Desira granea moral

En virtut contra tot peccat.

Mas adonchs l' esperit malvat

Vòl virar aquel desirer

En granea, d' on no 's pòt fer

Virtut moral, mas faliment;

E fá adonchs lo temptament

Que hom sia gran en poder,

En saber, amichs e haver,

En far grans fayts e grans messiòs, (messions: despeses: gastos)

E que granea de raysós

Ab que están vertuts morals

No sia a home corals,

Tant com granea sensual,

E tant com de vertuts no val;

E en est pas se fá lo mal:

Car home estant en procurar

Com sia gran en ajustar

Dinés, honors e honraments, (dinero, dineros; diners, esta r no aparece, no se pronuncia)

Amichs e d' altres manaments, (amigos; amics; la ch : k aparece muchos siglos después)

No pòt procurar caritat,

Justicia, humilitat,

E las altres vertuts morals;

E passa hom de un en als,

Tant, que granea corporal

Ama hom mays que sperital.

E enaxí es desçebutz ((y así es decepcionado)

Per l' enemich e está cahutz (caigut; caído)

En peccat, e no es pòt levar, (levantar)

Si no trastorna son amar

A la granea sperital,

E que ám mays esser leyal, (y que ame más ser leal)

Savi, just, humil, vertader,

Ab granea de son dever,

Que esser gran en honrament

En amichs, delitz, e argent. (deleites; delits; no delitos de delinquir; argent : plata, dinero)

Car ab aytal granea stada

Plasent a Deu qui la ha donada,

Virtut pus gran a hom leyal,

Qui es gran per virtut moral,

Que al cèl, ni al element,

Ni a castel, ni a honrament (173).

Perque si tú vòls bé far

En gran virtut a conquistar,

Tantòst lo fals te vé devant,

E diu que lo magnificant

Que aplega molt gran tresòr,

Gran honrament, es a tot fòr

Per tota gent molt nomenat,

E sobre los altres posat (174);

E car en lo magnificar

D' honraments, dinés ajustar,

Consent granea de ton còrs,

Si 'l creus faste star gran defòrs (fas + te : te fa, et fa : te hace)

Granea de moral vertut,

dedins estás embegut

De gran vicis, mals e peccats.

covenrá 't esser jutjats (convendrá; covindrá, convindrá)

Ab gran puniment, e es dret;

Car cell qui dins vici met (“ya que aquel que dentro vicio mete”)

E gran vertut posa el còrs

E gran vertut gita defòrs, (y gran virtud saca hacia fuera, expulsa)

No es amich a Deu façèl,

Ni ab él deu estar al cèl.


XXV.


DE DURACIÓ.


Si com hom es bò per bontat

E vertader per veritat,

Dura per la duració

Que pres en sa creació;

E per ayço vòl hom durar

En viure e honor delitar,

Segons natura corporal

E natura esperital.

E en est pás vé lo temptar,

Car l' enemich te vòl virar

A desirar gran durament

De corporal delitament,

En menjant, bevent, honrament,

E en solaz de ton parent,

Qu' en durar qui es de raysó;

Car mas val ú amar qui 's bò,

Que tota la duració

Qui es de causa corporal.

E per ayço lo desleyal

Vòl que tú desirs molt durar

Per molt menjar e sejornar;

No pas per durar bò amar,

Bò entendre e bò membrar,

E la obra de ton bé far

Vas Deu, vas tú e ton parent;

Car él per aytal durament

No pòt temptar ni enganar.

Mas car le mòu a desirar

Durament de delitament,

Mostra 't aquel durar plasent

Per tantas maneras, trò t' ha

De tot en tot pres en sa má.

E quant tú ne cuydes exir,

El te fá mant delict venir,

En qui 's está acustumat

E qui en tú han molt durat;

E han tant gran enlassament

Per raysó del gran durament,

Que pres estás e pereros

Estás a privar viciós

Membrar, entendre e amar (175)

E bò parlar, imaginar

De tú e lo bò conquerir.

E enaxí no pòts fugir,

Si no fás un gran durament
De ton membrar, enteniment

En consirar Deu e sa honor

Tant trò que te venga amor

E temor de ton faliment,

E que desirs lo durament

De bona custuma molt mays

Que de mala; e lo savays

Per aquest mòu vençre porás

E de ses mans escaparás;

E Deu a la tua part haurás

E ab él tostemps estarás

En lo cèl, si sàbs elegir

Que mays desir lo teu desir

Lo durament esperital,

Que lo durament corporal;

Car tòst es per vici vençut.

Mas l' esperital ha virtut

Tant gran, que no lo vénç peccat

Ab que sia bé ajudat (176)

Per justicia, prudencia,

Fortitudo, tempransia, (fortalezatemplanza)

Fe, esperança, caritat,

E faça tot quant pòt peccat

E tots los demonis que ‘y son;

Car tant no 't irán environ,

Que no 't porán en res sobrar,

Si virtuts fás en tú durar.



XXVI.


DE PODER.


Tot home qui viu ha poder,

En lo qual pòt esser haver;

Lo qual poder li es natural,

E per él pòt poder moral

Haver, e vertuts gasanyar

Contra malvestat e peccar.

E veus com vé lo temptament

Per lo malvat espirament,

Qui ha poder de conseylar

Mal far e lo bé esquivar:

Tú has poder de libertat

Qui está enfre bé e peccat;

E 'l latz vas qual está lo bé

Lo demoni no tempta re,

Car a él no 's pòt acostar,

Car lo bé no 'l lexa entrar,

Pus qu' él es mas e vòl mal far

El demoni vas acordar (177)

Ab altre latz on pòts peccar;

Lo qual en tú está plantat,

Car de no res estás creat,

Car de no re no vé per se

Negú poder plantat en bé,

Car já fóre alcuna res

Si per el poder bé pogués.

E car no re bé no pòt far,

Pòt per no ré hom franch estar

A fer lo mal, tòrt e peccar,
Per ço com es pòt estar

Franch a far bé si lo vòl far.

E deu lo far, pus es creat

De no re a far re bontat,

E si no 'l fá, pus n' ha poder,

Es contra Deu e son dever.

Veus, donchs, qui al poder esquerre

Vé, lo demoni el requerre (requiere; requerix; requereix)

Que li ajút a fer lo mal;

E si al dret poder no cal (178),

Lo qual está plantat en bé

Si tot es creat de no re,

Lo demoni t' ha abatut;

Car lo franch poder es vençut,

Pus que tú t' enclinas a mal

Poder, qui ha ab lo desleyal

Acordament contra vertut;

E si no est aperçebut (179),

Pus qu' el malvat en tú part pren,

Será lo montiplicamen (multiplicación; multiplicament, la t no está)

De tú e ‘l mal espiramen,

E la part que pòts en bé far

Está presa, pus que ajudar

Vòls al poder de far lo mal,

Creure vòls lo desleyal;

Assatz pòts cridar, trebaylar,

Que já no ‘t porás desliar, (deslligar; desatar)

Pus que tú ‘t ligas a mal far. (lligues; lías, atas)

Mas si d' ayço te vòls aydar,

Viret al latz on pòts bé far (180), (lado)

E comença a reclamar

A Deu, ab contricció gran,

Molt humilment e en ploran,

Que de tú haja pietat,

Trò haja 'l poder desliurat

Ab qui pòts far bé contra mal;

E puys fé contr‘ el desleyal

Tot quant porás ab lo poder

Que Deus t' ha donat, per dever

Far ço qui a bòn hom pertayn; (pertany; hacer lo que a buen hombre “pertenece”)

E' n ayço está jórn, més, ayn, (jorn : día; ayn, any, año, anno)

Tant trò que del latz viciós

No faças al malvat secós, (socorro; socors)

Ni per él puscha en tú entrar.

E vuylas tant acustumar

Lo poder qu' has en bé far,

Que quant lo poder de errar

Te volrá en res abelir,

Qué ab l' altre vuyle ‘t tant punir, (vullgue; quiera; punir : castigar)

Que tota hora sia son pres,

E sias franch o bé apres

Vas Deus e tú e ton amich;

E no creas lo fals mendich

Conseyl del malvat esperit (181);

E sias fòrt o bé norrit.

Encara ‘t fará mants barats, (barats : males; disbarats : disparates)

Si no 't gardas, lo fals malvats;

Car dirt' ha tú has gran poder (182)

D' alcuna causa gran a fer, (au → o, cosa)

E tú pòts ayço far durar;

Car son saber e amar

En tota res te consintrá,

Si en la far peccat está.

E en est pas conexerás

La temptació qu‘ haurás,

Que a nuyla hora no consintrá (183)

Tant noyra a sá ni lá

Que tú en gran far pòs lo bé;

Car seria hi vertut de se,

Ni en durar ni en saber.

E si axí 't vòls captener,

Estar has tostemps de sús

E far l' has tenir per gamús.


XXVII.


DE VIRTUT.


Contra vertut es combatut

Per lo demoni e vençut,

Quant home per lo temptament

Que li dona, faent parvent

Que ço qu' es vertut sia mal;

E veus com ho fá 'l desleyal:

Si havets volentat pia,

Membrar vos ha justicia,

Per ço que no façats perdós

E que jutjets com hom irós; (irat : irado : con ira, enfadado, etc)

E quant volrets per dret jutjar,

Remembrar vos ha perdonar;

E far vos ha en ayço estar (184)

Trò queus haja fayt oblidar

La una e l' altre, e de se

Ab un altre pensar vos vé

Apparent que sia vertut,

On será peccat escondut;

E fará 'l vos tant consirar,

Trò queus enduga a peccar.

E si volets vertuts amar,

Faráus aquelas desirar,

Per tal que ne siats lausats;

E pus qu' él vos haja virats,

Per ço a las vertuts haver,

Qu' hom vos en deja cartener (185),

Sotz hypocrit esdevengut

E en molt greu peccat cahút;

En lo qual caen tanta gent.

E fará altre temptament,

Car si vuyl haver caritat,

Virar m' ha a tal volentat,

Qui la caritat vulla amar (186)

Per parays a conquistar,

E fugir a fòch infernal;

Perque la caritat no val,

Si no la ám per lo Senyor

Mays que per mí; car peccador

Es tot hom qui ama alcú bé

Mays per sí que per cell d' on vé,

Digne de la major amor,

Per ço car es major Senyor.

Encara 't dona altre temptar

En aquel bé que volrás far;

Car semblar t‘ ha que per lo bé

Deus te deja haver mercé

D' alcú peccat que fayt haurás,

Sens que satisfer no 'l volrás;

E já lo bé no te valrá

Qu' en gloria n' hages de lá,

Si no 't penets de ton peccat, (si no te arrepientes de tu pecado; penets, no penedeixes)

Segons que t' ho havem mostrat,

Per contricció, confessar

E satisfer, merce clamar.

E si de tot te vòls gardar

Fé lo contrari del tocar

Qu' et fará lo mal esperit,

lig sovén en est escrit. (legir, llegir : leer. llich, llitg, llitx)



XXVIII.


DE VERITAT.


Veritat es ço per que haver

Es que tú has ausir veer.

D' esta veritat natural

Deus tú far exír ver moral,

Per ço que amduas veritats (ambas)

Te façan hom contra peccats.
Mas lo demoni 't vòl temptar

Contra veritat, e mostrar

Que lo qu' es fals sia ver;

E quant t' haurá en son poder,

Ferte amar la falsetat

E desamar la veritat.

Mas tú 't garda del temptament;

E darte n' ay ensenyament.

Com te parrá que ver será

Ço que 't dirá, tú assaja

Aquela causa ab bontat,

Justicia e caritat,

E a cascuna altre vertut;

E adonchs será conegut

Aquel engan que 't volrá far,

Car falsetat no pòt estar

En concordança ab vertut;

Car veritat vést la vertut,

E la vertut la veritat.

Empero si estás irát

O has tròp menjat o begut, (molt, massa; mucho, demasiado; francés très)

Falirás en haver vertut,

A conexer ço qu' es ver;

Perqu' el demoni son poder

Fá que faça temptació,

Quant fá la disposició

A conexer lo seu temptar,

E que tú no vulles jutjar

En nuyla res, sino estás

Ab tot ton sen; e si ho fás,

Tal vetz cuydarás dir veritat, (tal vez te cuidarás de decir la verdad)

Que dirás molt gran falsetat.

Encare 't volrá enganar

En ço que volrás recomptar;

Car el ver fará 'l fals caber

Si ‘y afigs ço qui no es ver,

O si viras aquel sermó

A vanagloria, on ço

Per ver ditas mantes veritats,

E vestidas de grans peccats,

Estant en lo còr veritat

E en la boca falsetat:

O la boca dirá lo ver

E 'l còr lo fals volrá ver.

E que 't iria als dient,

Mas que si ‘t vé lo temptament

Que de ver te virs a mentir

diges que enans vòls morir, (digas; digues; diguis; y digas que antes quieres morir)

Que viure home mentider

Qui no ha via ni sender.



XXIX.


DE GLORIA.


En hom gloria natural

Es una part substancial,

Per qual te vé naturalment

Desig de gloriajament; (desig; deseo; no desitg)

E lo desig es depertit

En sentir e 'n esperit;

E en est desig te dará

Temptació tant com porá

Lo demoni; car si plaer

Has en gloria ab Deu haver,

E ab los sants qui ab él son,

Mostrar t' ha del món son sejorn,

E la gloria d' aquest mon,

E 'l plaser que hom ha en veser

Bés, les causes, e fama haver

De grans fayts e de missions,

De vestirs, anels e cordons, (anillos; anells, aneyls)

E de parents richs e honrats.

E tú qui est dins natura hats (187)

A estas res a desirar,

Volrá 't ab élas trastornar (ellas)

En la gloria del sentir,

E la del esperit jaquir,

Dient que bé porás haver

Est món e l' altre a ton plaer.

E si ton pensament respon

A ayço on él es jausion (188),

En mòu que él n' haja plaer,

El conex que tú vols haver

En este món gloriajament,

E crexerá 't lo temptament

Tant d' una causa e d' altra,

Qu' en ton còr no romandrá

Desig de gaug esperital.

Enaxí irá tot a mal
La natura del esperit;

Mas si tú tens ton còr garnit

De natura de bon amor,

E desiras mays lo Senyor

Veer, haver, e los seus sants,

E consiras com malenants

Son en infern li peccador

Qui amaren haver honor

En est món e gloria haver,

Mays que far a Deu son plaer,

La natura de ton voler

T' ajudará tan fortment

Contra el malvat temptament,

Que mas amarás say estar

En trebayl, dolor, que lexar

La gloria esperital,

E ab Deu haver un hostal,

E ab los ángels atressí.

Perque, si 't defens enaxí,

Tota hora vençrás l' enemich

E de bòs fayts estarás rich; (buenos hechos, buenas obras)

Dels quals mays de gloria haurás

Que de quanta per lo mòn has.



XXX.


DE BELEA.


Hom ha belea natural, (bellea; bellesa; belleza)

E ha belea qui 's moral.

La belea d' on est format

Es natural, e hom pintat (189)

Ha belea qui es moral (190);

E cascuna es corporal,

E' n cascuna estás temptat.

Per ço que tú faças peccat

Contra belea natural

E corporal, lo desleyal

Te tempta a erguyl haver,

E a lutxuria mover.

Mas tú te 'n pòts bé ajudar,

Si consiras lo començar

De ton esser nativitat,

Vengut del món gran sutzetat,

E que la belea se 'n irá,

E 'l còrs en terra pudrirá,

E ayço será en breument,

E l' erguyl perpetualment

En tú cólpa fará estar,

D' on haurás pena aportar,

Si d' erguyl no t' has confessat

E lutxuriós est estat

Per ta belea o d' altruyl,

Que en tú has tan gran erguyl

Qui a Deu no requers perdó;

Perque si 't ve temptació

Per veer bela figura (bella)

Qu' et mova a lutxuria,

Consira la gran sutzetat

De lutxuria e 'l peccat,

E hajes gran meraveyla ((maravilla)

Com est mogut per belea

A causa de gran sutzetat,

De la qual serás tòst hujat.

La belea esperital,

La qual en tú es natural,

Com belea d' enteniment,

De volentat e membrament,

Requer defores son semblant;

Ço es, qu' en tot quant vás pensant,

Haje belea de vertut

Moral, e sies combatut (191)

Per l' enteniment, qu' el honrament

Qui vé per vertut moralment,

Dònchs orna lo teu consirar,

Vòl destruir e desformar,

Per ço que hajes leg membrar, (lletg; feo)

Leg entendre, e leg voler;

Per ço car fás contra dever,

Viret a lo informament

De la ánima, com moralment

Se fá lega en son mal far, (lletja : fea)

E desama lo informar,

E ama bel remembrament, (bell : bello, bonito)

Bel entendre, e amament,

Mas que aur, castel, ne ciutat,

En qui no ha tant gran vertat,

Com en un pauch de membrament

Qui es per vertut moralment.




XXXI.


DE LIBERTAT.


Deus t' ha donada libertat

Com faças lo bé de bò grat;

Car far bé deu esser elet

Per voler franch e no costret; (constreñido, obligado)

Car lo bé ha tan gran valor,

Que no deu haver amador

Qui aquel ám sens libertat;

Car aquel qui ama forçat

Per paòr ò per altre re, (paor; miedo; temor)

D' aquel amar mèrit no 'l ve;

E per aço la libertat,

Estrument de ta volentat,

Vòl lo demoni fals ligar,

Per ço que puscha desviar

La volentat en amar bé

Ab libertat; e 'l templar vé,

Vet còm, si ho sàbs bé pensar.

Quant tú volrás alcú bé far,

El te volrá altre res mostrar

Qui es contrari d' aquel bé

De la qual alcú delit vé;

E si ‘l te pòt far desirar,

Ab aquel desir te fará ligar

La volentat contra lo bé,

Tant, que libertat no val re;

Pus qu' el mal plaer vòl amar,

E fá a tú matex liar

La libertat qui de Deu vé,

La qual t' ha donada a far bé;

E met te en altre libertat,

Ab la qual fás lo mal de grat,

E aquela vé 't de no re,

Per ço que ta natura té

Aço on fó 'I començament,

Quant Deus te creset de nient; (cuando Dios te creó de la nada)

Al qual nient serias leu,

Si no volia tenir Deu

Ço que de nient ha creat.

E pus que t' has axí liat

E sécs lo córs on est vengut,

Estás vençut e combatut,

Axí com ayga qui dexent

Segons son córs, naturalment

Te vás en jus a lo mal far.

Mas si tú t' en vòls desliyar,

E requers cella libertat

Que Deus dona a la volentat,

Per ço qu' el bé sia amat,

E prega Deus qu' a tú perdó

E que 't dó la contricció

Que de sus já dita havem;

E Deus que vòl que el preguem,

No fá contra a la libertat (192)

Que t' ha donada, ne ligat
Vòl que sias per lo malvat;

Car tòrt te faria e peccat

Si 't tolia ço que t' ha dat, (quitar; tolere; toldre)

Pus qu' en proposes ben usar;

Car contra bé no pòt estar

Deus, pus qu' él fá esser lo bé

E a mal no s' acosta en re.

Está libertat estrument

Com sia franch l' enteniment

A conexer lo bé e ‘l mal;

E si no era natural

La libertat que ha 'n raysó,

No seria l' entendre bò

Per vertut del enteniment,

E seria 'l costreyniment

Ligament del enteniment;

E no seria conexent

Per sí mas per alcuna res;

E no seria ço que es.

Vet, dònchs, que t' havem demostrat,

Que l' enteniment libertat

Ha en fayre elecció

A conexer qu' es mal e bò,

Que 't cové, e lo temptament

Del malvat a l' enteniment,

Qui vòl liar sa libertat,

Per ço que entena forçat

Lo bé e 'l mal ab libertat,

Qui ha natura de nient;

Ab la qual li fá ligament

Si pòt liar la volentat,

Segons que já havem contat.

Car axí com l' enteniment

La volentat lassa e pren

Ab consciencia, raysó,

En voler lo bé e 'l mal no,

Ab ver de amabilitat

E ab ver d' odibilitat;

Enaxí mòu la volentat

L' enteniment a son obtat,

Segons que aquel vòl amar,

O segons qu' el vòl ayrar;

Perque l' enteniment costret,

Entens ho, aquel el sotsmet,

E ‘nsemps han una libertat (193);

Mas l' ús que 'n han está virat (194),

Segons que natura ho requer

E que l' object puscha haver

Cascú usant de libertat;

Perque 'l demoni té forçat

L' enteniment, si lo voler

Pòt liar ab lo seu plaser;

Car la volentat qui mal fá,

Lo fá entendre sá e lá,

E mene 'l,  com fulla ‘l vent, (axí, així; así)

A la natura de nient,

E lunya lo a la raysó;

E si vòl far nuyl mal sermó,

Fá 'l a l' enteniment pensar

Sens que no li pòt contrastar,

Si dònchs no 's pren a desliar

E sa libertat recobrar,

Tant, que ab ella faça estar

Si franch en tot ço que enten,

Sens que no faça addimen

De sa libertat al voler,

Mas que vuyla en sí haver

Aytanta quant n' ha volentat;

Car a sí tórt fá e peccat,

Si ublida sa libertat

A cella de la volentat;

Si dònchs la volentat volren (195)

Aquel matex ubligamen

E que hajen societat

Egalment en la libertat;

Car Deus l' ha dada francament

A cascú e al membrament;

E si tots tres han egaltat

En ço que fan en libertat,

No 't nourá já temptació (196);

Car franch estarás en raysó,

E franch serás en ton amar,

Membrar, e vuyl te abreviar.

Tú si sábs egalment partir

Ta libertat e ton desir,

En ton entendre e membrar,

Lo demoni no 't pòt soptar

Per neguna temptació.

Mas si sents que egals no só

En libertat lo teu amar

E entendre, e ton membrar,

Sapies que tú estás temptat

E vestit d' habit de peccat;

E haver est ensenyament

Val mays que tot l' aur e argent

Que hac lo savi Salamó, (tuvo; pasado de haber : tener; Salomón)

Car mas ha temptació.


XXXII.


DE PERFECCIÓ.


Negú ha perfet compliment,

Mas lo Senyor omnipotent;

E car es ple de caritat

E vòl mostrar sa gran bontat,

Creada ha perfecció,

Segons que pòt la passió

Creada aquela haver (197);

Car si ni pogués mes caber,

Deus ni creara mays gran re;

La perfecció vet d' on vé;

Qui ens creat sia per se

Nombre complit, com la luna,

Ton còrs, caval e cascuna

Causa qui es establida,

Havent vida e no vida,

O on haja ser apropiat,

Ha Deus altre compliment dat,

Qui es per manera d' obrar,

Axí com compliment d' amar

E compliment qu' es per sentir

E per comprar, vendre o bastir.

Enaxí de cascuna re

Compliment en dues vets vé;

La una es de part l' estar,

E l' altre es de part l' obrar.

Aquela qu' es de part l' estar

Lo demoni et vòl temptar

Ab aquela qu' es de obrar.

E vet com t' ho mostra tot clar:

Si vòls haver complidament

Vertut o alcú nudriment,

Temptar t' ha lo mal esperit,

Dir t' ha no 'l pòts haver complit

Si alcú vici no 'y metz;

E ayço dirá tantas vetz,

Trò que t' ho faça consentir;

E si 'l seu conseyl vóls seguir,

Ab lo vici no pòts haver

Lo compliment, car no 's pòt fer

Que venga negú compliment

Ab vici ni ab faliment.

E pus lo vici haurás pres,

En tú lo tendrá tant estes,

Trò que no 'y romanga vertut,

E 'n serás en peccat cahút.

E si d' ayço te vòls gardar

En ço que volrás acabar,

Garda las parts de compliment (198)

Si l' una 'l altre has tú vivent (199);

E si son de naturament,

Per lo qual está compliment,

E adonchs pòts seguir obrar,

Si bé sàbs las parts acordar (200).

Si alcuna part no t' ho consent,

Prin lo contrari mantinent

D' aquela part, car ella es

Del compliment en tota res;

E quant haurás lo fayt complit

Venrá 't temptar mal esperit

Qu' el fayt no está acabat;

E tocará ta volentat

Qu' en lo fayre hac d' alcuna re (201),

La qual en lo fayt no 's cové;

Ans es per éla desformat.

E tú qui ‘l fayt veurás errat,

Haurás já major volentat

A alcuna res en él pausar;

E ‘n aysó te fará estar

Tant trò tot sia destruit.

Vet, donchs, com lo mal esperit

Te tempta per via d' obrar;

Lo qual obrar fá consumar

L' esser qui está per estar,

E es sobjèct del obrament.

Mostrat t' ay, dònchs, lo faliment

Lo qual vé per mòu de temptar.

Ara ‘t vuyl mostrar mòu d' orar.