Mostrando entradas con la etiqueta ivern. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ivern. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

MATEU OBRADOR. LA MAL CASADA. SECRET D'AMOR.

MATEU OBRADOR.


Eix
jove poeta apenes té vint anys. En fá pòchs se doná a conexer per
algunes poesies 
escrites
en lo
matern llenguatge, y en los Jochs florals de Barcelona,
celebrats en l'any 1871, obtingué lo segon accéssit al premi ofert
per la Diputació provincial de les Balears per son Romanç de la Conquesta de Maylorcha. Ha publicat altres composicions en los
periódichs de Palma y de Barcelona, y especialment en la Revista
Balear y en La Renaxensa. Tot lo que havem vist de sa ploma está
escrit en la
llengua nativa,
lo que mostra son vertader
catalanisme.


Es
natural de la vila de Felanitx.





LA MAL CASADA.




-
“Si no estás, Ayna María,


Desvetlada
dins la cambra,


Y
has pogut dormir un sò


Desque,
en mal punt, te casaren,





Ton
sò jo venen a trencar


Per
la derrera vegada,


Ans
d'anarme 'n fora terme


Per
no veure 't morir mártre.





Obri
un través la finestra,


Y
si caminas descalsa,


Posahi
esment, a les fosques,


A
no pegá' ensopegada;





No
fós cosa qu'aquell jay


Adormit
en l'altre cambra,


Se
desxondís y t' renyás


Per
ser venguda a escoltarme.





LA MAL-CASADA.



-
“Si no te agitas desvelada en tu aposento, querida Ana María; si
desde que en mal hora te casaron, has logrado dormir tranquila y
reposada,

Yo
vengo por última vez a interrumpir tu sueño, antes de desterrarme
de mi aldea para no contemplar tu martirio.


Abre
un tantico la ventana, y si caminas descalza, ves con cuidado, no sea
que yendo a oscuras tropieces.


No
sea que se despierte aquel anciano que duerme en el otro aposento, y
te reprenda por haber venido a escucharme.






Quant la lluna m' peg' de
ple,


Ja
'm donarás una ullada,


Y
repara si m'assembl'


Al
fadrí d'altres diades.





Temps
era temps que gaudiam,


Temps
era temps que folgavem...


¡Qui
'ns haguera hagut de dir


Lo
que s'ha estrevengut are!





Anys
fa tal dia com vuy


Que
'ns varem donar paraula


En
el ball de la revetla


Ahont
la primera ballares.





Glosadors
cantaven gloses,


Sonadors
destres sonaven,


Quant
tot baix me prometeres


Ser
la meua enamorada.





¿No
ho tens present, bona amor,


Quínes
estones passavem,


Com
ens haguérem promesos


Per
sempre mes un al altre?





Com,
a entredeta de fosca,


En
el portal m'esperaves


Per
veure'm venir de lluny


A
festetjar, de vetlada?





Com,
de estiu, tots dos preniem


La
fresca baix de la parra,


Y
d'ivern, devall teulat,


Fent
rotlet ens escaufavem?




Cuando la luna dé en mi
rostro de lleno, échame una mirada y repara si me parezco al 
joven
de otros días.


Un
tiempo conocimos el gozo, un tiempo fue que alegres holgábamos....

¡Quién nos hubiera dicho lo que acontece ahora!


Hoy
hace años que nos dimos palabra de casamiento en el baile de la
vigilia, en donde bailaste la primera (29).


Glosadores
(30) cantaban trovas, diestros tañedores tañían, cuando en voz
baja me prometiste ser la muy amada de mi corazón.


¿No
recuerdas, amor mío, las dulces horas que juntos pasábamos, cuando
nos hubimos prometido eterna fidelidad?


¿No
recuerdas como al cerrar la noche me esperabas en la puerta de tu
casa, para espiar desde lejos mi llegada?


Cómo,
en el estío, sentados bajo la vieja parra, aspirábamos las dulces
brisas de la noche y nos recreábamos en invierno en torno del hogar?






Com vora del foch, filant


Ens
contava la teua ávia


Rondalles
de pastoretes


Qu'ab
fills de rey se casaven?





Com
seyes en tots los balls


Al
cap de la bancalada,


Y
'ls glosadors, cada punt,


De
tú 'n treyen codolades?





Com
sembravem clavellers,


Vaumes
d'olor y baladres,


Y
'ns baratavem brotets


D'aufabaguera
y vidauba?





Com
anavem a cullir


Taronges
y peres d'aigua,


Pomes
y melicotons


A
l' horta de Binifarda?





Com
a la Mare de Deu


Del
puig de Bon-any muntavem


Per
maig, a ferli novena


Perqu
'ns donás bona anyada?





Com,
els diumenges y festes,


Per
vila a fer volta anavem,


Jo
ab guardapits floretjats,


Calçes
blaves y xamarra,






ab rebosillo de punt,


Botons
d'òr com á vellanes,


Cordoncillo
y creu de pedres


Y
sabateta escotada?




Cómo tu abuela, hilando
junto al fuego, nos contaba las deliciosas consejas de pastorcillas
que se casaban con hijos de reyes?


Cómo
en el banco te sentabas la primera en todos los bailes, y los
glosadores te dedicaban a porfía sus cantares?


Cómo
sembrábamos claveles, y malvas de olor, y adelfas, y yo te regalaba
un ramillete de mirto, mientras tú me ofrecías olorosa albahaca?


Cómo
íbamos a coger naranjas y sabrosas peras, manzanas y melocotones en
la huerta de Binifarda?


Cómo
en mayo subíamos al monte de Bon-any para rogar a la Virgen que nos
diese año feliz y abundante cosecha?


Cómo
dábamos nuestro paseo por la aldea los domingos y fiestas, yo con
chaleco de floreado percal, calzas azules y zamarra,



con rebocillo (31) de tul, botones de oro como nueces, cadenica y
cruz de esmeraldas y zapatito escotado?









Com, després de la
verema,


Ens
féren les novïançes,


Y
aquell llit entorcillat,


Y
la caxa llavorada...?





¿Qué
n'es estat, bona amor,


De
tants de goigs y gaubançes?


Son
boyres que 's váren fondre,


Estelets
qui s'apagaren.





Mes
valría, estimadeta,


Per
la sort que t'ha tocada,


T'haguéssen
tancada monja,


De
viu en viu soterrant te.





T'en
prendrá com a la flor


Que
creix sens sol ni rosada;


Ningú
t'encobehirá,


En
lloch veurás bones cares.





A
les teues cansonetes


Ningú
hi respondrá, si cantas;


Y
si plores, de tes penes


Ningú
nat s'en sabrá planyer.





Si
't demana 'l teu marit,


En
veure't color trencada,


De
que t'has enmalaltida,


Fesli
esmentar lo que passa.





Al
bri de blat si 'l calcigan,


Al
peix si li manca l'aigua,


A
l' eura si 'l mur li esfondran,


Al
dia si 'l sol s'amaga.




Cómo nos desposamos
después de la vendimia, y aquella cama de pilares enroscados, y
aquella arca adornada de labores?


¿Dó
fueron, amor mío, tantos gozos y venturas? Son nieblas que se
disiparon, estrellas que se perdieron en el oscuro horizonte.


Más
te valiera, bien mío, tal ha sido tu suerte, que te hubieran
enterrado en vida entre las paredes de un claustro.


Vendrás
a ser como la flor que crece sin sol y sin rocío; nadie te amará,
no encontrarás un rostro que te mire sonriendo.


Nadie,
si cantas, responderá a lus canciones; y nadie en el mundo
compartirá tus penas, si lloras.


Si
te pregunta tu marido, al ver mustios los colores de tu rostro, de
que proviene tu enfermedad, hazle ver lo que le pasa


A
la espiga si pisan su tallo, al pez si le falla el agua, a la yedra
si derriban el muro a que estaba asida, al dia si se esconde el sol
tras de las nubes.





Are si que t'escaurá


La
cansó que t'cantussava


La
dida quant lt'adormia,


Les
nits d'ivern, dins sa falda;





La
que mes tart deyes tú


Quant
els clavellers regávem:


Vola,
vola, rossinyol,


Deu
te do llarga volada,





Ja
dirás a mos parents


Que
mon pare m'ha casada,


Que
m'ha casada ab un vell,


Ab
un vell barba gelada...”





¡Ay,
poncelleta garrida,


Males
mans te malmenaren,


Al
punt que t'volgué cullir


Aquell
qui tant t'estimava!





Si
't veus a tení una filla,


No
vulgues que la t'mal casen


Per
amor de l'interés,


Com
váren casar sa mare.





Si
un dia vas al fossar


A
dur un ciri a les ánimes,


Y
reparas el meu nom


Escrit
demunt pedra márbre,





Ja
m'dirás un Pare-nostre


Y
revivarán encare


Els
òssos meus d'alegría,


Sols
de sentir tes petjades.” -




Ahora sí que viene de
molde la canción que murmuraba tu nodriza, al mecerle en su regazo
las noches de invierno.


La
canción que al regar los claveles cantabas tú poco ha: “Vuela,
vuela ruiseñor, Dios dé vigor a tus alas,
Diles a mis parientes
que mi padre me casó, me casó con un viejo, con un viejo de canosa barba (32)”


Ay!
manos traidoras le marchitaron, hermoso capullo, cuando iba a cogerte
el que tanto le amaba.


Si
llegas a tener una hija, no permitas la malcasen por el maldito
interés, como hicieron con su madre.


Si
vas un día al cementerio para encender una vela a los difuntos, y
reparas mi nombre escrito en el mármol,


Rézame
entonces un Padre-nuestro, y volverán a la vida mis huesos, sólo al
gozo de oír tus pisadas.”-





Axó cantava un fadrí,


A
l'hora del trench de l'auba,


Just
abaix de la finestra


De
la qui fóu sa estimada.





Y
diu qu'ella quant lo veya


Poch
a poquet allunyarse,


Par
que 'l cor se li nuás


De
pena qui l'aufegava.





Y
méntres demunt el llit


Tombava
estesa, axugantse


Ab
el doblech del llensol


Un
riu de bullentes llágrimes,





Esmaginava
sentir


La
trista veu qui cantava:


Vola,
vola, rossinyol,


Deu
te do llarga volada...”


________

Así,
al despuntar la aurora, cantaba un mancebo, al pie de la ventana de
la que fue un tiempo su amor.


Y
cuentan que a la bella se le anudaba el corazón y moría de pena al
ver como el joven se alejaba paso a paso.


Y
mientras doblaba la cabeza sobre el lecho, inundándolo desconsolada
con un río de ardientes lágrimas,


Creía
a lo lejos oír la voz triste y dolorida que cantaba: “Vuela,
vuela ruiseñor, Dios dé vigor a tus alas.....”


_________






SECRET D'AMOR.





Secret
d'amor forjat en ma follía,


Ensòmni
delitós color de rosa,


En
ta contemplació l'ánima gosa,


Volant
per alts espays ma fantasía.





Jamay
la sabidora n' fou m'aymía


Del
tendre amor qu'en ella mon cor posa,


Mes
are, vés; que n' fóra folla cosa


Amarla
sens contarli l'amor mia.





Parteix,
y digueslí per cosa certa


Que
l' am; demanalí si ab alegransa


Acull
de mon amor la pura oferta....





Mes
no; en lo fons del pit tostemps descansa,


Que
bé es millor que la bonesa incerta


Lo
pler qu'al cor me dona l'esperansa.

____





SECRETO DE AMOR.


Secreto
de amor que he forjado en mi ardiente delirio, deleitoso ensueño de
colores mágicos, mi alma se absorbe en la contemplación de tu
hermosura, volando por las altas esferas de mi fantasía.


Jamás
mi amada sabedora fue del tierno amor que a mi corazón inspira: mas,
parte, parte ya, locura fuera amarla tanto sin que sepa mi amorosa
cuita.


Parte,
y asegúrala de mi amor inmenso, y demanda si acoge con placer la
purísima oferta de mi voluntad.


Mas
no, detente! quédate en el fondo de mi pecho, que más que la
felicidad incierta, prefiero el placer de que me inunda la esperanza.


_____

https://denip.webcindario.com/obrador.html

http://magpoesia.mallorcaweb.com/poemessoltsabansXX/obradormateu.html

Todocolección:


el trovador perdut, Mateu Obrador, manuscrit

el trovador perdut, Mateu Obrador, manuscrit 2



viernes, 27 de agosto de 2021

LA LLAR. Joseph Lluis Pons.

LA LLAR.





Cuant los pichs de
Cerdanya


La neu glassada del
ivern blanqueja,


Y l' llop de la
montanya


Per les deveses
femolench rastreja,





La porta clivellada


De son alberch lo
montanyés barrota,


Y escolta ab sa
maynada


Lo vent que fibbla y
los abets assota.





En la llar agombola


Un feix d' estelles
y de sech brancatje,


Y lo flam que
s'arbola


Enlluerna dels
rústichs lo visatje.





EL HOGAR.


Cuando la nieve
congelada del invierno blanquea los picos de Cerdaña, y el lobo
montaraz rastrea hambriento por las dehesas,


Atranca el montañés
la resquebrajada puerta de su vivienda junto a su familia escucha al
viento silbar azotando los abetos.


En el hogar amontona
un haz de astillas y ramaje seco, y la llama que se levanta deslumbra
el semblante de los rústicos.





Allí entorn aplegantse


Pastors, bovers y
mesaders s'asseuen,


Y del fret
retornantse,


Dolses rahons,
joyosos fets retreuen.





Allí la mare troba


Recorts de sa
florida prometença,


Y 'l goig estrany
renova


Que hagué del
primer fill ab la naixensa.





Parla l' pare del
dia


Que alentorn
de sa llar segué ab sa esposa;


Dels prats de la
masía,


O del grá soterrat
baix de sa llosa.





Lo fill, per costum
sabi,


Deixa l'eyna, al
llindar y la má besa,


Ab respecte, del avi


Que tulit prop del
foch murmura y resa.





Y l' vell lo front
alsantne


Esplíca ab veu que
l' tremolor li minva (que'l; varios apóstrofes mal colocados)


Com l'arma al coll
portantne


Corregué ab
somatent per l'aspre timba.
…....





¡Santa llar dels
pagesos!


Niu de tendres amors
y pau cristiana, (se lee: crístíana)


En tos tions encesos


Crema l'foch de la
patria catalana,





Boyeros, pastores y jornaleros reunidos siéntanse allí a la redonda
y sacudiendo el frío sacan a luz alegres sucesos y sabrosas razones.


Allí la madre
renueva los recuerdos de sus floridos desposorios y el placer
desconocido que experimentó al nacer su primer hijo.


El padre habla del
día en que tomó asiento cabe el hogar al lado de su esposa, de los
prados de su hacienda y de los granos que guarda encerrados en los
silos.


El hijo, según
sabia costumbre, deja en el lindel sus aperos y besa con respeto la
mano del tullido abuelo que junto al fuego, reza y murmura.


Y el viejo, alzando
la frente, refiere con voz temblorosa, como en otro tiempo al oír el
rebato trepaba con el arma al hombro, por los ásperos derrumbaderos.


…....



¡Santo hogar de los
labradores! Nido de amores tiernos y de cristiana paz, en tus
encendidos tizones arde el fuego de la patria catalana.





Tú n'ets lo rústich temple


De virtuts que
honorá nostra vellura;


Tú n'ets lo viu
exemple


Que en lo fort pit
de nostre poble dura.



Sobre ton banch
singlota


La viuda sens
consol, la filla tendra,


Y de son plant la
gota


Cau y se fon sobre
la ardenta cendra.



Y ab ta blanca
fumera


Que ix
espurnant com a menuda pluja,


Y s'alsa falaguera,


L'encens de gratitut
al cel s'en puja.



Pensant ab tu
s'anyora


Lo catalá si
del Atlántich talla
La
onada tronadora;


Pensant ab tú es
invicte a la batalla.



Pensant ab tu s'anyora  Lo catalá si del Atlántich talla La onada tronadora;  Pensant ab tú es invicte a la batalla.


Jamay per ta defensa


Compte del estranger
l'host enemiga;


Y sols ab ton dol
pensa


Si son Rey perque
t'ama lo castiga.



Dins ta gaya
rodona


Troba l' conort del
greu que l'atormenta;


Per tú vol sa
corona;


Menysprea lluny de
tú la mes lluenta.

(Veis que escribían á, catalá, no à para intentar diferenciarse del castellano; y tildes en ía muchas
veces.)



Tú eres el rústico templo de virtudes que nuestros mayores
honraron: tú eres el ejemplo viviente que se conserva en el pecho
esforzado de nuestro pueblo.


Sobre tu escaño
solloza la viuda sin consuelo, la tierna hija, y las gotas de su
llanto caen y se secan en tus ardientes cenizas.


Y sube al cielo el
incienso de tu gratitud, con la blanca humareda que sale chispeando
como lluvia menuda y ligera se remonta.


El catalán
te echa de menos cuando surca las ondas atronadoras del Atlántico, y
cuando piensa en ti es invencible en los combates.


Por defenderse,
jamás cuenta las huestes enemigas del extranjero: y cuando su propio
Rey le castiga porque te ama, no piensa mas que en tu dolor.


En tu cerco festivo
halla consuelo a sus pesajes: para ti anhela sus coronas, y sin ti
desprecia las más resplandecientes.





Llors a ton mur penjantne


Lo front victoriós
modest humilia,


Y s' plau aquí
tornantne,


Gran pe 'l mon,
aymador per la familia.


…..


Pura y encesa flama


De nostra llar que
l's seggles atiaren,


Sant esperit
t'inflama


Puis tants vents
desfermats no t'apagaren.





D'aquells gloriosos
dias,


Del passat ensisera
recordansa,


Prech a Deu que tú
sias


Dels esdevenidors
rica esperansa.





_____

Colgando
sus laureles en tus muros, humilla con modestia su victoriosa frente,
y se regocija al volver a ti, grande para el mundo, y amante para su
familia.


Pura y encendida
llama de nuestro hogar que los siglos avivaron, santo es el espíritu
que te inflama, pues tantos vientos desencadenados no consiguieron
apagarte.


Recuerdo hechicero
de aquellos gloriosos días de lo pasado, quiera Dios que tú seas
rica esperanza de los venideros.

____

jueves, 2 de enero de 2020

De les viandes.

De les viandes. 

Jacsia ques pertanga les corts dels reys e dels princeps de diverses e varies coses habundar cor pero moltes vegades moltes viandes especialment ab treball e gran
ministeri conquesides malalties engenren ebeten lo seny vicis dins meten virtuts foragitan sino son remesiats per medecina de temperança la qual es mare de castetat. Cobeejants donchs axi a la salut de la pensa con dels cors per remey salutable proveyr statuim que la cort nostra regladament en lo dinar de dos menjars apparellats tan solament sia contenta: volem pero oltre aço alcunes vegades a conexença del majordom de la nostra cort dalcun antremes esser appareylat. En lo sopar de un continuament o de dos alscunes vegades segons que al dit majordom sera vist expedient: pero con convit farem tres viandes sien donades e un entremes e lavors los cochs els altres de la cuyna ministres mes que no han acostumat sien diligents que totes coses e sengles a la dita cuyna pertanyents diligentment e ben e sens macula de reprehension sien appareylades. En apres volem e manam que en la cort nostra sien donats menjars los mellors ques poran atrobar axi de volateries con daltres carns grosses axi que en la setmana divern a la taula nostra e a tots aquells qui menjaran en aquella quascun dia gallines e en stiu polls continuament en dues maneres si donchs nos per nostre plaer aquestes viandes per altres no mudavem e a la taula dels cavallers qui fora la nostra taula menjaran e els altres qui a la taula daquells seuran tres dies de quascuna setmana ço es dicmenge dimarts e dijous les dites gallines en ivern e polls en estiu manam esser donades cor aquests els altres menjars volem esser apparellats segons la qualitat del temps en ivern aquelles ques convenen a ivern e en estiu aquelles qui son congruents al estiu: ajustants que dels dits menjars la un sia cuyt en aygua laltre en ast o en altra manera en axi quels dits menjars de tot sien no semblants e diverses. Quant dels dits menjars axi de carns grosses con de volateries devant nos e prelats cavallers e altres persones de qualque condicio sien seran posadors aquest orde volem esser servat ço es quel dit majordom de la cort nostra guart diligentment que abundantment e sens vici de exces quascun dels dits menjars sia posat en tal manera engir aço son offici exercen que indigencia fuscha e sobrefliutat de tot en tot esquiu: e per tal con en lo posar demunt dit se pertany a alscuns segons la condicio de lur stament mes que als altres esser honrats volem que en lo tallador nostre per vuit persones vianda sia posada e en los dels fills de reys de nostra casa e de archabisbes dels reyals de nostra casa si cavallers seran e de bisbes sotsmesos nostres per sis e dels altres prelats e cavallers de nostra senyoria qui a nostra taula siuran e menjaran devant ells per quatre de les dites viandes sia posat: e aquest horde hi sia servat que a tots los menjants en la dita taula que sia posat un tallador entre dos menjadors si donch no era alcun arquebisbe qui per causa donor volguessem seer a taula primer de nos et a aquell un tallador devant sia posat ab la quantitat de la carn damunt en lo seu grau espressada: e si se esdevendra que alcun bisbe aquell dia haura celebrada missa devant nos volem que aquella honor
li sia feta que es feta a archabisbe seent en nostra taula. Mas si a nos convendra convidar persones de gran stament volem que en lo nombre de les viandes la dita nostra ordinacio no sia servada mas habundantment lo nostre palau sia servit e los menjadors en aquell complidament provehits. E per ço con se pertany de la nostra reyal magestat pus sollemnialment esser servits aquells dies quels altres acustumats volem que en los talladors de nos e daquells qui en nostre palau menjaran aytal orde sia servat ço es que en nostre tallador dels reys fills de reys primogenits e de cardenals per vint persones de les dites viandes sia posat e en los talladors de fills de reys no primogenits de patriarches e de archabisbes per setze e dels bisbes e dels qui de sanch reyal ledesmament devallaran qui no seran fills de reys e que sien cavallers per dotze e dels altres prelats e de cavallers quan a la nostra taula siuran per vuit a quascun sia posat. Empero declaram que los dits talladors sien posats segons la nostra ordinacio damunt spressada et en los dits talladors no metem nombre.