Mostrando entradas con la etiqueta marit. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta marit. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

L'OMBRA. Tomás Aguiló Forteza.

L'OMBRA.


¿Veus aquella polsaguéra  Qu'alsa corrent un cavall ?  Sents que trota? Sents que trota?  Qui li cualca no 's Don Juan?




¿Veus
aquella polsaguéra


Qu'alsa
corrent un cavall ?


Sents
que trota? Sents que trota?


Qui
li cualca no 's Don Juan?





-
Ay mare, la meua mare,


Prest
a la torre pujau,


Y
mirau si'l cavaller


Demunt
la terra ombra fá.


¿Qué
me dius, filleta meua,


Que
'm vols di' ab aquest esglày?


Ton
marit es el qui vé.


-
Mon marit qui 'm vé a matar.



LA
SOMBRA.


¿Ves
aquella nube de polvo que levanta un caballo a la carrera? Cómo
trota! cómo trota! ¿Quién lo cabalga no es Don Juan?




Ay,
madre, la mi madre, subid presto a la torre y ved si la sombra
del jinete se dibuja sobre la tierra.



-
¿Qué me dices, hija? ¿qué significa tu espanto? Tu marido es el
que viene.

- Mi marido que viene a matarme.






- ¿Qué me dius, filleta
meua?


Si
es éll qui l''estima tant!


-
Ay mare, la meua mare,


Tot
vos ho hauré de contar.



Ja
sabeu qu'un més havia,


Sols
un mès qu'eram casats,


Cuant
per desgracia a la guèrra


Don
Juan s'en hagué d'anar.





Per
recordança una prenda


Jo
li dehia que 'm deixás;


Que
fos gelós no sabia,


Y
éll l'ombra seua m' deixá.





Cuant
s'en anava, a n'el pàti


Sols
fehia ombra el seu cavall,


Y
a la pared del meu cuarto


La
seua ombra es va quedar.





Sèt
senmanas se passaren,


Y
un capvespre p'el meu mal


A
n'el patge qui 'm lletgia


Fita fit el vatx mirar.





L'ombra
qu'era molt oscura,


Que
llavores era igual


A
la qu'en punt de mitx dia


Els
àrbres en terra fan,





- ¿Qué me dices, hija?
si es él, que te ama tanto! - Ay, madre, la mi madre, todo os lo
habré de contar.

Ya
sabéis que sólo un mes, sólo un mes llevábamos de matrimonio,
cuando por desgracia Don Juan tuvo que marcharse a la guerra.


Pedíale
yo un recuerdo en prenda de su amor; no sabía que fuera celoso, y él
dejóme su sombra.


Al
partir solamente su corcel daba sombra en el patio y quedóse la suya
fija en la pared de mi estancia.


Siete
semanas pasaron, y una tarde, por mi mal, osé mirar de hito en hito
al paje que me leía.


La
sombra que era muy oscura, que entonces era igual a la de los árboles
cuando se halla el sol en el zénit,





Poch a poch, ay, mare
meua!


Ménos
fosca es va tornar,


Com
si una boyrina clara


Baix
del sol s'hagués posat.





Sols
tres dias se passaren


Y
el patge m'besá les mans;


L'ombra
era com la dels àrbres


Cuant
la lluna está en el cuart.





Sols
tres dias se passaren


Y
el patge s'ajonollá;


L'ombra
era com la dels àrbres


Cuant
el cel está estrellat.





Ay,
mara, la meua mara
! (mare, la meua mare!; errata, sí, sí)


¿Qué
mes vos tench de contar?


No
havian passat tres dias...


L'ombra
del tot s'apagá.





-
¿Sents, sents el cavall que trota? -


El
cavallér entra ja,


Y
antes qu'el mirás s'esposa,


Totduna
en terra mirá.





Y
tan prest com mirá en terra


Un
crit doná molt amarch,


Y
entre els brassos de sa mare


Desmayada
va tombar.





Poco a poco, madre mía,
menos oscura se volvió, como si por debajo del sol se hubiese
esparcido débil niebla.


Solo
tres días pasaron y besóme el paje la mano; la sombra era como la
de los árboles 
cuando
está la luna en su menguante.


Solo
tres días pasaron y a mis pies postróse el paje; la sombra era como
la de los árboles cuando brillan no más las estrellas en el cielo.


Ay,
madre, la mi madre! ¿qué más os he de contar? No habían pasado
tres días, y.... apagóse del todo la sombra.


¿Oyes,
oyes como trota el caballo? - Entra el caballero y antes de mirarlo
fijó en tierra 
sus
ojos la esposa criminal.

Y tan pronto como la mira, exhala un
grito horrible, y cae desmayada en los brazos de su madre.





- Correu, patges, correu,
patges,


Veniu
prest aquí Don Juan,


Qu'
ha causat a vostre esposa


Tanta
alegría un desmay.





-
Mare, mare descuidada,


D'alegría
no será:


Será
qu'ha vist la meua ombra


Y
li ha féta faredat.





Jo
m'en vaig aná á la guerra


Com
un cavaller honrat,


El
meu còs ombra no fehia,


Sols
ne fehia 'l meu cavall.





Sèt
senmanas se passaren


Y
un poch d'ombra m' va assustar:


L'ombra
era com la dels àrbres


Cuant
el cel está estrellat.





Sols
tres dias se passaren,


Y
m' vatx teme qu'en el camp


Fehia
ombra com la dels àrbres


Cuant
la lluna está en el cuart.





Sols
tres dias se passaren,


Y
jo m'en venia aviat,


Qu'
aquella ombra m' perseguia


Com
l'inimich mes fatal;





- Corred, pajes, corred,
pajes, acudid pronto Don Juan; la alegría de vuestra llegada causó
un desmayo a vuestra esposa.

Madre,
madre descuidada, de gozo no será; sin duda ha visto mi sombra, y no
ha podido dominar su terror.


Yo
me fui a la guerra como honrado caballero, mi cuerpo no daba sombra,
dábala solamente mi caballo.


Pasaron
siete semanas y aterróme un poco de sombra; la sombra era como la de
los árboles cuando brillan no más las estrellas en el ciclo.


Solo
tres días pasaron y mi sombra en el camino era igual a la de los
árboles cuando está la luna en su menguante.


Solo
tres días pasaron y yo venia a todo el correr de mi caballo, porque
aquella sombra me perseguía como el más rencoroso enemigo;






Poch a poch s'enfosquí
l'ombra


Just
com la qu'els àrbres fan,


Cuant
una boyrina clara


A
n'el sol li está devant.





No
havian passat tres dias,


Tota
l'ombra fehia ja,


Y
es precís que a n' aquesta ombra


La
cubresca jo de sanch. -

___

Poco a poco se ennegreció
y llegó a ser tan oscura como la de los árboles cuando cubre el sol
débil niebla.


No
habían pasado tres días, y vi ya dibujarse toda mi sombra en el
suelo, y fuerza es que yo la cubra de sangre.

____




VICTORIA PENYA. ANYORANÇA.

VICTORIA PENYA.


La ciutat de Palma es també la patria d'eixa poetisa, que naxqué el dia 23 de Març de 1827.


La
ciutat de Palma es també la patria d'eixa poetisa, que naxqué el
dia 23 de Març de 1827. A una edat molt tendra comença a dedicarse
a les lletres, donant mostra de son bon instinct poètich. en las
poesies castellanes que publicava en les columnes de los periòdichs
de l'illa y del continent, en vers los anys de 1845 y succesius;
essent notable una colecció de rimes religioses degudes a son
enginy, publicada en Palma, l'any 1855, en l'estampa anomenada Balear
a carrech de en Francesch de Paula Torrens.


De
bona hora es vá insinuar en l'autora de que parlam lo desitx
d'escriurer
en la llengua nativa, y axí es que ja en lo
primer any de la restauració dels Jochs florals, conseguí que fós
premiada ab accéssit una composició seua titolada Anyorança, y de
llavores en çá no ha deixat de pendre gran part en lo moviment
literari que havem vist despertarse en la terra de que es formaren en
altre temps los realmes de Valencia y de Mallorca, y lo
comptat de Barcelona
. Y mes tart, en l'any 1865, obtingué del
Consistori la joya estraordinaria de una medalla d'argent que
oferí l'Ateneo Catalá, per una molt sentida poesia que porta per
nom Amor de mare, haventne obtingudes d'altres en diferents
certámens.


Es
germana na Victoria Penya de lo lloretjat poeta en Pere de Alcántara Penya, y esposa del qui també ho ha sigut en diferents anys en
Miguel Victoriá Amer, y en l'any 1864 fó elegida Reina de la festa
del Jochs florals per lo poeta que guanyá la joya de la flor
natural. Certament que fora molt de desitjar qu'esta poetisa,
fentse superior a sa propia modestia, fés y publicás un aplech
triat de les poesies castellanes y catalanes que té escrites,
pues ab axó no havia de guanyar poch son nom literari, ni
fora escassa l'honra que n'hauria la terra que n'es sa patria. Fássiu
axí y li'n serán grats los amadors de la Gaya sciencia.

http://wikipedia.es.nina.az/wiki/Vict%C3%B2ria_Pe%C3%B1a_i_Nicolau





ANYORANÇA.





La
senyora ja no plora,


Son
cavaller ja es vengut,


Era
a terres molt enfora,


El
bon temps ja ha aparescut,


Ja
ha arribat la dichosa hora;


-
Esposa mia, l'hi ha dit,


¿Quí
'us ha prés los cabells d'òr?


-
L'anyorança, mon marit,


-
L'enyorança de mon cor. -



En
el castell hi ha fochs,


Y
els draps-rasos han penjat;


Hi
ha alimares y jochs


Perque
el comte es arribat.





EL
MAL DE LA AUSENCIA. (La añoranza)


No
llora ya la gentil dama: de vuelta está su buen caballero. Partido
había para (lejanas) lueñes tierras, y al fin vinieron
mejores tiempos y lució la hora de la ventura.
- Esposa mía, le
dice, ¿qué pesar arrebató vuestros dorados cabellos?
- El de
echaros tanto de menos, mi dulce esposo; la pena de que vuestra
ausencia cubrió mi corazón. -


En
fuegos arde el castillo; de raso y damascos por do quiera está
colgado; con algazara y luminarias celébrase la llegada del conde.
Acicálase ya la condesa, y viste brial de oro plata;





La comtessa ja du flochs,


Y
d'òr y plata el vestit:


Y
diu: - Gales no portava


Cuant
no hi ereu, mon marit,


Perque
molt eus anyorava. -





-
¿Quí eus ha robat el color?


¿Quí
eus ha ennigulat la vista?


Objecte
de mon amor,


Molt
mes gallarda eus he vista;


Y
are vetx ab gran dolor


Que
vostra cara ha engroguit.


¿Còm
haveu fet tal mudança? -


-
De tot cuant deis, mon marit,


La
culpa en té l'anyorança. -





-
Vida mia, aquí 'm teniu;


Vos
sereu lo meu miray,


Alegre,
alegre viviu,


Jo
no vos deixaré may,


¿Per
qué encare eus afligiu,


Donant
pena a lo meu pit,


Robantlí
tota alegría?


-
L'anyorança, mon marit,


M'ha
causada malaltía. -



En
el castell hi ha dol


Perque
la senyora es morta,


Y
ab tan amarch desconsol


El
comte no s'aconorta;





y al verse con su rico
atavío, dice: - Desprecié las galas, mientras duró vuestra
ausencia, esposo del alma, porque era tanto y tanto lo que os echaba
de menos! -


-
¿Quién os robó la peregrina color de vuestras mejillas? ¿Quién
pudo anublar el cielo sereno de vuestros ojos? Objeto del amor mío,
mucho más gentil y gallarda os vi en otro tiempo. Con dolor
contemplo ahora la palidez de vuestra cara angelical.
¿Por qué
en vos tal mudanza?
- Culpad de todo, esposo mío, a la pena de
que vuestra ausencia cubrió mi corazón. -


-
Vida de mi vida, ahí me tenéis para siempre. El espejo seréis vos
en que me mire: vivid desde hoy alegre, porque jamás volveré a
partir.


¿A
qué afligiros aún? ¿A qué llenar mi pecho de angustia y
arrebatarle toda su alegria? - Ay, qué enferma me siento, desde que
me aquejó la pena de vuestra ausencia. -

Gran
duelo hay en el castillo; muerto ha la castellana, (y catalana) y es
tan intenso el pesar del conde que es imposible consolarle. Ni
un instante quiere apartarse de su esposa, recordando que antes de
espirar le dijo: - Adiós! adiós, esperanza mía! yo quiero legarte,
esposo del alma, el mal de la ausencia que he sufrido. -





D'ella apartarse no vol,


Recordantse.
que l'hi ha dit:


-
Adéu, adéu, esperança,


Jo
vos ne fás, mon marit,


Un
llegat de m'anyorança. -





Una
fantasma se veu,


Des
que morí la senyora,


Del
fossar baix de la creu.


Es
son espós que l'anyora,


No
es fantasma, no ho cregueu.


De
grans mals se sent ferit,


Y
diu: - Alsaume la llosa,


Que
jo no vull altre llit


Que
el que té la meua esposa. -

___



Y desde que murió la
dama, se ve (vése) siempre una sombra junto a la cruz de su
sepultura. Es el adorado esposo que la echa de menos y sufre el mal
de la ausencia. Oh no, no le creáis un fantasma; un ser es que sufre
horriblemente. Por eso 
se
le oye a menudo exclamar: - Levantad el mármol de esa tumba, que no
quiero dormir sino en el lecho en que duerme mi esposa idolatrada!
-


___