Mostrando entradas con la etiqueta Marian Aguiló. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marian Aguiló. Mostrar todas las entradas

viernes, 27 de agosto de 2021

Marian Aguiló, ESPERANÇA.

ESPERANÇA.


I.





Guayta 'l sol
darrera l'auba


Ab son mantell
rossegant


De llum, y 'n sa
cara encesa


N'omple 'l mon de
claretat.


Mil colors se
reflectexen


Dins la boyra, y 'l
cèl apar


La paleta de les
tintes


Ab que Deu tot ho
pintá.


Puja, rodola,
devalla,


Vestint d'esmeragda
els camps,


Los núbols d'argent
y grana,


Y la mar de satí
blau...


Vè'l cap-vespre y
de les planes


Sa claror futx y
dels valls,


Y del bell cim de
les serres


Sos vels d'òr va
arrebossant,





ESPERANZA.


I.


Siguiendo a la
aurora, asoma el sol con su vestidura rozagante de luz; y su rostro
encendido llena el orbe de claridad.


Colores mil se
reflejan en la neblina, y seme-meja el cielo la paleta de las
tintas con que Dios pintó la naturaleza.


Sube, gira majestuoso y desciende vistiendo los campos de esmeralda, las nubes
de argentada púrpura, y la mar de azul sedoso.


Cae la tarde, huye
la luz de valles y llanuras, y de las encumbradas cimas va recogiendo
el sol los últimos pliegues de su dorado velo.





Diguentne als pins a reveure,


Y a las creus dels
campanars...


Y's pòn... y ¿sabeu
llavores


Tants colors y llum
hont van?





ENDREÇA.





Estols de boyres
qu'escampa


L'ull del sol
pipelletjant,


Clarors d'auba y
d'hora baxa,


Á reveure, á Deu siau!





II.





Nasqué 'l mon en
primavera,


Y sempre que complex
anys,


D'un mantell se vést
la terra,


Color vert y
floretjat.


Cada fulla de cada
àrbre


Té una flor gentil
devall,


Vists ran de les
soques, semblan


Uns cèls menuts
estrellats.


Les comes en flors
esclatan,


Esclatan en flors
els prats;


Les violes boscanes
riuen


Ab els lliris
muntanyans.


Las flors dins vases
de murtra


P'els vergers treuen
lo cap,


Si'Is vents passan y
les besan


Elles també's van
besant.




el saludo
de despedida a los pinos y a las cruces de los campanarios,... y
muere... y ¿sabéis quizás tanta luz, tantos colores á dónde van?

___


Nieblas que os
disipáis a los ojos del sol centelleante, fulgores del alba,
reflejos del crepúsculo vespertino, torne yo a veros, quedaos con
Dios!





II.





Nació el mundo en
primavera, y siempre en su cumpleaños viste la naturaleza su manto
verde, de ricas flores recamado.


Las hojas de los
árboles hacen sombra a las galanas florecillas; mirados desde el
tronco semejan sus copas pequeños cielos estrellados.


Cúbrense de
pimpollos y capullos las cañadas y los prados; las violetas del
bosque sonríen a los lirios de la montaña.


Entre festones de
vistoso arrayán asoman las flores en los vergeles su gentil corola;
si al pasar las besan halagadores ambientes, también ellas van
acariciándose amorosas.





Tota flor fins que's mostiga


Son perfum ne dexa
anar;


De tantas flors com
s'esfullan


¿Sabeu les olors
hont van?





ENDREÇA.


Alens de la
primavera


Carregats d'olors
suaus,


Puix que fugiu de la
terra,


Á reveure, à Deu
siau!





III.





S'escometan y
conversan


Les campanes cap al
tart;


Dels pastors vé la
tonada


Fosca en la boyra
dels valls:


Dins esbarts de
núbols negres


Hi cöetjan ferests
llamps,


La pluja, 'Is trons
y l'oratge


Los seguexen
udolant.


La lluna riguent
s'axeca


Per condormí 'l
temporal:


De las branques
que's sorollan


Les fulles van
degotant.


Del monestir s'òu
la Salve


Que cantan els
escolans,


Y'l cap de un poch
les bandoles


Dels fadrins
enamorats...





Toda flor exhala el tesoro de sus perfumes hasta que sus hojas caen
mustias; de tantas que se deshojan ¿sabéis los aromas á dónde
van?
___


Hálitos de la
primavera impregnados de suavísimas esencias, ya que huís de la
tierra, torne yo a veros, quedáos con Dios!





III.





Salúdanse las
campanas y entablan al anochecer melancólicas pláticas; languidece
en la hondonada la deleitosa cántiga pastoril:



Por entre los
rasgados nubarrones serpentean flamígeros los rayos, persíguenles
ahullando la lluvia, los truenos y el huracán.


Despierta sonriendo
la luna para adormecer la tempestad: gotean las hojas del ramaje que
rumoroso se mece


Óyese en el
monasterio la Salve, cantada por coros infantiles, y poco después la
bandola del mancebo enamorado...





Veus tant tristes o tant dolçes


Del vilatges y dels
camps,


Quant d'un èco a
altre retrunyen


Y se perden, ¿hont
s'en van?





ENDREÇA.





Remors boscans y
armoníes


QuE ´ls còrs sabeu
sossegar,


Los vents lluny vos
ne s'en duen...


Á reveure, á Deu
siau!





IV.





L'home naix y ans
qu'els ulls bádia


Ja li van
llagrimetjant;


Dexa'ls jochs de
l'infantesa


Quant s'en tem qu'el
còr li bat.


Darrera ombres que
l'enlluernan


va corrent
fantasïant,


Cerca amor y cerca
gloria,


Cerca ardit la
veritat.


Mes si un ídol vuy
axeca,


Demá enderroca
l'altar;


Y ab els pèus que
sanguinetjan


Torna ple de
desenganys.


Dins la buydor de la
vida,


Camina, caminarás,


Si un jorn li sonriu
s'estrella,


La mort troba'l
sendemá.





Esas voces tan tristes o tan dulces de los campos y de las aldeas,
cuando de eco en eco se repiten y se pierden, ¿a dónde van?
____


Rumores silvestres y
armonías que así sosegáis las almas, los vientos os empujan a
lejanas regiones... torne yo a veros, quedaos con Dios!





IV.





Nace el hombre, y
antes que abra sus ojos los tiene ya arrasados de lágrimas; deja los
juegos de la infancia así que siente el primer latido de su corazón.


Corre en ciego
desvarío tras vanos fantasmas que le deslumbran, busca amor, busca
gloria, busca afanoso la verdad.


Mas si hoy levanta
un ídolo, mañana derroca su altar; y torna, teñidas en sangre las
plantas, lleno el corazón de desengaños.


Por el páramo de la
vida, camina que caminarás (cami-rás); si hoy le sonríe su
estrella, atérrale mañana la imagen de la muerte.





Tant de dòl y tantes llágrimes,


Tants d'estudis,
tants d'afanys,


Quant la terra ens
torna terra,


Los esperits ¿hont
s'en van?





ENDREÇA.





Somnis bells de
jovenesa,


Còrs d'amor
aletetjants,


Sospirs de fé y
d'anyorança,


Á reveure, á Deu
siau!





V.





Los colors ab qu'el
sol daura


L'ayre, la terra y
la mar,


Desque surt vestit
de purpre


Fins qu'es pòn
enmortallat;


Lo dols aroma que
'ns porta


L'escalfat alé de
matx,


L'encenser qu'el fum
axeca


En flochs
acaragolats;


Les armoníes
qu'etzalan


Los torrents y
comallars,


Y'Is aucells que
amagats cantan


Entre àrbres
remoretjants;


L'ull que l'infinit
esguarda,


Lo còr que
rebutja'l mal,


Lo seny que per guia
cerca


Lo ver, lo bell y lo
sant;





Tanto duelo y tantas lágrimas, tantos estudios, tantos afanes,
cuando en polvo el polvo se convierte, ¿los espíritus a dónde van?


____



Ensueños de
juventud deliciosos, corazones que aleteáis de amor, suspiros de fé
y de anhelante tristeza, torne yo a veros, quedaos con Dios!





V.


Los colores con que
el sol dora el aire, la tierra y la mar, desde que amanece vestido de
púrpura hasta morir oculto en triste sudario;


El dulce aroma que
nos regala el tibio aliento de la primavera, el incensario que exhala
su perfume en ascendentes espirales;


Las vagas armonías
que suenan en los torrentes y hondonadas, y las avecillas que cantan
escondidas en la rumorosa arboleda;


El ojo que contempla
lo infinito, el corazón que rechaza el mal, la inteligencia que
busca por guía lo bueno, lo verdadero y lo santo.





Tot lo pur que l'home estima,


Tot hom pur qu'el bè
ha obrat,


Tot s'en va 'l cèl
a romandre,


Tot s'en puja allá
d'allá.





ENDREÇA.





Còrs fels, llums,
olors y cántichs,


Deu que 'us replega
allá dalt,


Ens deix dir ab
esperança:


Á reveure, á Deu
siau!

____

Todo lo puro que el hombre ama, el que en
su piedad obra siempre el bien, todo se eleva por cima de las nubes,
todo va a hospedarse en la eterna patria.
___


Corazones fieles,
luces, aromas y cánticos, pues Dios os recoge en su seno, pueda yo
decir con esperanza: torne yo a veros, quedaos con Dios!
____

MARIAN AGUILÓ.

MARIAN AGUILÓ.

Marian Aguiló Fuster, Es un dels qui ab mes ardiment y perseverancia proposárense fer reviurer la llengua de la tèrra



Es un dels qui ab
mes ardiment y perseverancia proposárense fer reviurer la llengua 
de la tèrra, y han
contribuit á la renaxensa de les lletres catalanes. Encare que ses
primeres rimes escrites foren en la parla de Castella, molt prest
esdevengué 
ferm y constant
amador de la litteratura pátria: y axi es, que ja en los anys de
1842 y 
1843 ressonavan per
les muntanyes mallorquines los romanços y gloses que ab sa lira 
de trobador cantava.
De llavores en çá, sens desmayar un sol dia, ha treballat ab una 
fé ardenta y may
aminvada per la causa que mes tard han abraçat tants jóves poetes,
que son avuy l'esperança y serán demá l'orgull de
Cataluña,
Mallorca y Valencia
.


Fruit de llarchs
estudis y de espinosos treballs bibliográfichs es sa Biblioteca catalana 
ó sia la taula de
totas las obres catalanes que se han donat á la estampa. Eix llibre
fóu premiat per lo Govern ja fá alguns anys; y encare qu'es comensá
la seua esmerada impressió, no ha exida á la llum per no haverse
conclosa. Baix de la direcció d'en Aguiló se publica en Barcelona y
casa del editor Verdaguer, una colecció de obres catalanes, en
volums in 8° molt ben estampats, notantse entre aquelles obres el
famosíssim llibre de cavalleria Tirant lo blanch. En los viatjes que
sovint ha fet lo poeta per l'interior de los antichs realmes hont se
parla
encare la llengua catalana, recullí molts de romanços
populars
de una riquesa y estima notables. Y adames d'altres 
treballs, té molt
envant el de un Diccionari de la matexa llengua, el de una colecció
de adágis catalans, el de un altre de rondalles de la terra y el de
un altre de cançons ó corrandes, tot lo cual fore bó y molt per
cèrt se desitja, que vaés pronte la llum pública.


De ses poesies no
s'en ha fet aplech, encare que s'en coneixen moltes, impreses 
en los diaris y
revistes, axí de Mallorca com de Catalunya. Les que presentá
l'autor en 
los Jochs florals de
Barcelona
, en lo major nombre, guanyaren joya. En l'any 1864, 
obtingué la de
honor y cortesía la que porta per títol Esperança, y accèssits
L'Aubada, 
Dessòrt y Gotx; y
en 1866 guanyá la matexa joya lo romanç Axo ray, y la viola de òr
y argent la composició religiosa L'enteniment y l'amor. En lo mateix
any fóu proclamat Mestre en gay saber, ab motiu de tenir ja las tres joyas que demanen los estatuts del Consistori per poder obtindre
aquell desitjat y honrós títol.


Viu en Marian Aguiló
del tot consagrat á les lletres desde la seua infantesa; naxqué 
en Palma dia 16 de
Maig de 1825, y es avuy bibliotecari de la biblioteca provincial 
de Barcelona.

_______

http://www.cpmarianaguilo.com/

https://es.wikipedia.org/wiki/Marian_Aguil%C3%B3


lunes, 23 de agosto de 2021

Geroni Rosselló, LO CASTELL DE L'ARMONÍA.

LO CASTELL DE L'ARMONÍA.


(Á n'en Marian
Aguiló.)


Dalt un puig coronat
d'àrbres


Que domina monts y
plans,


Hi ha el castell de
les sèt torres,


De los sèt portals
murats.





¡Qué n'es de
hermosa la reyna


Que s'alberga en est
palau!


¡Qué n'es la reyna
de rica
!


Y lo castell ¡qué
n'es d'alt!





Lo merlet de mes
amunt


Té la senyera
onejant;


De drap n'es de
plata fina,


Ab un sòl tot d'or
brodat.





EL CASTILLO DE LA ARMONÍA.


(Á D. Mariano
Aguiló.)


Señoreando montes y
llanos, y sobre altísimo pico coronado de árboles copudos,
descuella el castillo de las siete torres muradas.


¡Qué hermosa es la
reina que se alberga en este alcázar! Qué rica, qué rica es la
reina! y cuán elevado el castillo!


En la mas alta de
sus almenas ondea un vistoso estandarte: de plata fina es su tela, un
sol bordado en oro entre sus pliegues relumbra.





Lo Castell de l'Armonía


Li diuen los
naturals,


Perque n'ixen
suspirs dolsos,


En surten dolsos
cantars.





Set donzelles té la
reyna


Que sempre la córt
li fan;


Y sèt gentils
cavallers


Li guardan los set
portals.





Elles son:
Sabiduría,


Bellesa, Fe,
Veritat,


Virtut, Puresa,
Esperansa,


Totes sèt d'estirpe
real.





Y los cavallers:
Amor,


Enteniment elevat,


L'Entusiasme, lo
Poder,


Enginy, Sentiment,
Còr-franch.





Gran fama logra la
reina


Per son parlar
celestial,


Per axò son molts
que l'aman,


Mes son pochs los
estimats.





Venturós qui la pòt
veurer


Sens lo vel que
porta al cap;


Mes venturós si
ella 'l mira;


Si sonriu ¡fortuna
gran!





Castillo de la Armonía le apellidan los naturales, porque de sus
muros encantados salen a todas horas dulcísimos suspiros, brotan
melodiosos cantares.


Siete doncellas
pulidas hacen siempre la corte a la reina: siete gallardos caballeros
custodian las siete puertas del castillo.


Las doncellas se
llaman: Sabiduría, Belleza, Fé, Verdad, Virtud, Pureza, Esperanza.
Las siete son de régia estirpe.


Y los caballeros:
Amor, Entendimiento levantado, Entusiasmo, Poder, Ingenio,
Sentimiento, corazón- franco.


Por su habla
celestial, gran fama se ha grangeado la reina; por esto muchos son
los que la quieren, pero a pocos corresponde la bella esquiva.


Venturoso aquel que
acierta a contemplarla cuando el velo que cubre su rostro no anochece
su peregrina beldad. Mas venturoso si ella le mira. Afortunado del
todo si le sonríe.





Molts n'hi pugen, molts n'hi pugen,


Molts, romeus, se
n'hi han pujat;


Mes casi tots s'en
devallan


De desdeny los còrs
nafrats.





¿Quína llansa hi
ha prou fina,


Que dels cavallers
guardians


En los escuts no se
rompia,


En los escuts de
diamant!





¿Quína mirada hi
ha tendra,


Quína paraula que
bast


Pera guanyar les
donzelles


Que guarda a la
reyna fan?





Los qui s'hermosura
han vista


Maravelles n'han
contat,


Y el món sospés òu
encare,


Ou l'èco de son
parlar.





Sa veu es lo sò
d'una arpa


Perdut de nit per
l'espay;


Sa semblansa n'es lo
sòl


Que té la mar per
mirall.





Quant per maig mira
la terra


Reverdexen tots los
camps;


Mira el cèl en nit
serena


Y romàn tot
estrellat.





¡Cuántos trepan al castillo! ¡Cuántos trepan! Muchos peregrinos
emprendieron animosos el áspero sendero. ¡Infelices! Ellos han
bajado con la espina del desden clavada en sus corazones.


¿Qué lanza hay de
tan bien templado acero que en los escudos de los siete caballeros
guardianes no se quiebre? ¿no se quiebre en sus escudos de
diamantes?


¿Qué miradas hay
tan tiernas, qué palabras tan entrañables, que puedan avasallar el
corazón de las siete doncellas?


Milagros de su
hermosura, milagros que el mundo oye todavía lleno de asombro, han
contado todos los que han tenido la suerte de verla.


Sonido es de arpa
celeste su voz angelical, sonido de arpa que en la calma de la noche
ondea por el espacio; su semejanza es el sol cuando en el anchuroso
mar se espeja.


Miran sus dulcísimos
ojos a la tierra en la estación de las flores, y los campos
reverdecen: mira el cielo en noche serena, y las estrellas lo
abrillantan en seguida.





Plòra la nit la rosada


Quant ella a dormir
s'en vá;


L'aucéll canta, la
flor s'òbri


Quant ella es vòl
despertar.





¡Ó qué n'es de
trista cosa


Estar d'ella
enamorat,


Y rendirse a mitx
camí


Del sender per on hi
van!





- Pelegrí, bòn
pelegrí,


Pelegrí del món
cansat,


¿On t'en vás per
estes penyes,


Camina caminarás?





- Jò m'en puig
muntanya amunt,


Jo m'en vaig
pelegrinant,


Ferit d'amor d'una
reyna


Que sommíi des que
som nat.





Jo vull que s'alé
m'etsís,


Jo vull que s'alé
m'abrás,


Y daré tota ma vida


Per morir dins son
palau.





Sent que l'ánima
illumina,


Que del còr les
ales bat,


Y sent per tot sa
presencia


Sens poderla veure
may.





Cuando el sueño la rinde, vierte la noche lágrimas de rocío; las
aves cantan, la flor se abre, cuando se despierta.


¡Triste, muy triste
es estar de ella enamorado, y desmayar a medio camino del que a su
palacio conduce!




- Peregrino, el buen
peregrino, cansado ya de las asperezas del mundo ¿adónde vás por
estas peñas, camina que caminarás? (1)




- Monte arriba,
monte arriba; peregrino soy de celestes amores, herido el corazón
por el amor de una reina que he visto flotar radiante en mis sueños
infantiles.


Quiero que su
aliento perfumado me hechize, quiero que su hálito de fuego me
abrase, dar quiero toda mi vida para alcanzar la dicha de morir en su
palacio.


Siento que se inunda
el alma mia de gloriosa lumbre, que mi corazón aletea; por todas
partes siento su presencia, y sin embargo no he podido verla jámas.





La sent dins la llum del cèl


Y dins los nuvols
daurats,


Dins los bells
colors del íris,


Dins la pluja, dins
lo llamp.





Errant vá per los
boscatjes,


Y puja per los
penyals;


S'assèu dels rius a
la vòra,


Passeja vergers y
prats.





N'es lo suspir del
ramatge,


N'es l'escuma de la
mar,


N'es lo perfum de
les roses,


N'es del rossinyol
lo cant.





No hi ha res de
béll, de noble,


En el món no hi ha
res gran,


Ont lo seu alé no
hi senta,


L'ardor de son foch
sagrat.





Jo vull viure sols
per ella,


Jo cantant vull
espirar:


Vull que'm don la mà
d'esposa,


Vull que l'ánima
m'inflam'.





Animeta, llum de
Deu,


Lo camí te cansará;


Deixa lo pes de ton
còrs


Que t'en portas
rossegant;





La siento en la luz del cielo, en las atornasoladas nubes, en los
gayos colores del iris, en la lluvia que cae, en el rayo que estalla.



Errante va por
los boscages umbrosos, subo por los peñascos, se asienta a la márgen
de los ríos, pasea magestuosamente prados y vergeles.


Es el suspiro del
ramage tembloroso, es la espuma del mar, es el aroma de las
rosas, es el canto del ruiseñor.


Nada bello, nada
noble, nada grande puede existir en el mundo, si no le
vida su aliento inmortal, el ardor de su fuego sagrado.


Únicamente por ella
quiero vivir; quiero espirar con dulces canciones en los labios;
quiero que me dé la mano de esposa, quiero que el ánima me inflame.


¡Alma mia! Luz de
Dios! El camino te fatigará. Suelta la carga molesta de ese cuerpo
que a remolque llevas.





Aixampla tes ales blanques,


Pren ton vol fins
allá dalt;


Colomet, volta la
torre,


Volta y tórnala a
voltar.





Deu te guart de los
falcóns,


D'els espervérs y
miláns,


De les fletxes de
los vicis,


De los vicis Deu
t'en guart.





Molts han de ser
qu'envejosos


A ton cor li apunten
l'arch,


Mes la fe será la
forsa


Qu'en tes ales
trobarás.





No hi haurá secrets
per tú


Dins lo oscur del
còr humá,


Ni tendrá el futur
cap sombra,


Ni cap sombra lo
pasat.





Cantarás lo bé del
mon,


Plorarás del mon lo
mal;


Colomet, volta la
torre,


Volta y tórnala á
voltar.





De la gòtica
finestra


Poset demunt los
pilars;


Pasa sales,
pasa alcoves,


Pasa cambres
de crestall.






Estiende tus níveas alas hacia las alturas sublimes; toma el
vuelo, palomita, revolotea, revolotea al rededor de la torre.


Dios te libre de los
halcones, de los gavilanes y milanos; de las flechas de los vicios,
…. sobre todo de los vicios, Dios te libre.


Solo así el corazón
humano descorrerá el velo de sus más recónditos secretos; ninguna
sombra en lo venidero, ninguna sombra en lo pasado.


Envidiosos te
sobrarán que asesten el arco contra tu corazón; pero una fuerza de
lo alto dará empuje a tus alas, la Fé.


Cantarás el bien y
las dichas del mundo, llorarás del mundo el mal; palomita voltea la
torre, voltéala y vuelve otra vez a voltearla.


Pósate en los
delicados pilares de la gótica ventana; pasa salas, pasa alcobas,
pasa cámaras de cristal.





Si 't demanan sant y senya:


Poesía els
respondrás.


¡Gloria á tots los
qui s'en venen!-


Dolsa música 't
dirá.





En lo jardí llavors
entra,


Ahont ton ídol
trobarás,


Y poset dalt el
llorer,


Dalt el llorer
inmortal,





Y arranca'n sols una
fulla


Y ab ton béch la'm
portarás,


Per la gloria d'un
sol nòm


Que dins lo còr
tinch tancat.





Si te piden santo y
seña, Poesía contestarás.-


¡Gloria a todos los
que de allí vienen! - te dirá una música dulce y deliciosa.


Entra en el jardín
entonces, en donde encontrarás a tu ídolo; descansa a la sombra del
laurel eterno, galardón de tus inmortales tareas;


Y arráncale una
hoja tan solo y tráemela en tu pico, para la gloria de un solo
nombre que en el sagrario de mi corazón tengo encerrado.

FLORS DE MALLORCA.

FLORS DE MALLORCA.


POESÍES DE AUTORS
VIVENTS,


PREMIADES LES MES EN
LOS JOCHS FLORALS


DE BARCELONA.


ESTAMPA DE PERE JOSEPH GELABERT.


1873.



/ Nota del
editor, Ramón Guimerá Lorente:
Reemplazo la preposición á con
tilde por a sin tilde. La ó por o.
Actualizo la ortografía sólo
en castellano. Ejemplo, rios: ríos.
Fuente del PDF:
https://datos.bne.es/resource/bimo0000875978

/


INTRODUCCIÓ.


L'amor a la llengua pátria, poch menys que mort entre nosaltres en los començaments del
present setgle, gayre no fá que se es despert en lo mes íntim de la
nostra ánima; l'harpa de la terra, olvidada de los nostres pares
per un altre qu'els era estranya, y que en ses mans no produia sovint
mes que sons ingrats y poch escoltívols, per bona sort l'havem
recobrada per sentirne melodíes molt plasents, plenes de força y
energia unes voltes, y altres d'una dolçura y tendresa jamay prou
lloades. Avesárenmos a veure la nostra parla tant malmenada y
envilida, venguda a tanta pobresa, no servintse d'ella mes que pera
les burles y les rialles, pera les vulgaritats y les sátires, que ni
esment posavem tant sols en la gentilesa y galanura que li son tant
naturals y tant propies: y seguint lo prejudici sens consciencia de
tothom, no pensavem ni imaginat haviam que a la primera conró que li
donassen, tan hermoses floretes en son clos s'havian de obrir, de
tant richs colors y de tant pures esencies. Mes axó es lo que ha
esdevengut venturosament. Alguns bons fills de la benvolguda Mallorca
han respost ab entusiasme y ab ver y alt patriotisme al crit de sos
companys d'altres terres; y unint los seus esforços als dels
catalans, de qui som los fills majors, y als de Valencia, que tenim
per germans, han conseguit tots fer reviure les lletres pátries,
presentar al mon literari sa llengua materna jolia y engalanada, axí
com cal a una princesa digna d'asseure's al costat de ses germanes
del mitxjorn d'Europa, avuy reynes y emperatrius que tota la terra
reverencia y escolta.


Los fills de la
nostra illa han ajudat y contribuit, no poch, a la tan venturosa
restauració.


Ab axó no han
desmentit lo bon nom que lexaren los nostres antepasats d'altres
centuries, may romasos endarrera en lo camí científich y literari
seguit per Catalunya, qui se obria pas constantment entre los realmes
mes avançats del mon. Y si 'Is qu' avuy conren lo sol dels antichs
comtes de Barcelona veuen lograda ja la ressurrecció miraculosa,
part d'axó es deu per cert als embats restauradors de Mallorca, que
entre 'Is perfums de les flors dels valls y fondalades de tan delitós
paradís, li han aportat veus mágiques y enciseres, perles perdudes
y olvidades dins los lloguerets y les masíes que s'amagan entre les
nostres fresques muntanyes, per hont en lo temps de bonesa se
passejava ardida y triunfadora.


Y havia d'esser axí.
Mallorca, ahont ja en lo setgle de la conquesta ressonaren les veus poderoses de RamonLull, de Romeu de Ça-Burguera, y d'en Pere Torrella (1);

qu'en
lo qui 's seguí oia tant ben trovar al Infant en Jaume (2), a Fra
Anselm de Turmeda (3), a n'en Maymó Peris, a n'en Berenguer de Noya
y a lo Mercader mallorquí; que en lo setgle XV contava entre los
molts de sos trobadors a n'en Jaume d'Aulesa, a n'en Ramon Vivot y a
n'Arnau Descós; que en lo seguent sentí cantar les esparçes del
Menyspreu del mon, a n'en Francesch d'Aulesa, y les rimes d'en Benet
Espanyol; y que veé espirar la llengua en lo setgle XVII entre els
tendres gemechs d'en Rafel Bover:


(1) Sols les obres
rimades d'en Lull han estat publicades: les d'en Ça-Burguera forman
juntament ab sa Biblia en rims un códice que´s troba en la
Biblioteca Colombina: y les d'en Pere Torrella les havem vistes
en poder del distingidíssim catalanista y bibliógrafo en
Marian Aguiló.


(2) L'infant de
Mallorca anomenat en Jaume IV, fill del rey desventurat que morí
lluytant en la batalla de Llummajor, era molt destre y hábil en
l'art de trobar, com ho assegura el P. Ginebreda en la dedicatoria
que li fa de la versió catalana del llibre de Boeci dit de Consolatione.


(3) Fra Anselm de Turmeda fo natural de Mallorca, segons ho prova un bellíssim poema
inédit seu, que ha trobat ab la seua jamay prou agraida diligencia
lo citat Aguiló, y ho confirman alguns documents que tenim en la
illa.


Mallorca, que
guardada per les ones del mar ab que Deu la vá cenyir, per sa
ventura sens dupte, pogué alliberarse, mes que les altres terres
catalanes, del contacte estrany y de les influencies verinoses de la
provincia dominant, havia de conservar naturalment richs joyells de
la pedreria antiga de la gentil madona. l'essent sos fills per
naturalesa tan devots de lo bell, y per amor amichs tan fervents de
les coses de la patria; y veént la patria, mes encare que en lo
terreny y en les institucions, en la llengua, que aporta l'historia
de tots los setgles y de totes les dominacions y converteix en una
sola familia los qui la matexa parlen, havian per necessitat de
ajudar ab tot son poder y ab totes ses forçes a la empresa noble y
santa de traurerla de l'abandó en que la havian tinguda, de
purificarla de les lletjures que la deslluíen, y de axecarla y
ennoblirla pera los mes trascendentals conceptes de la ciencia y les
aspiracions mes altes de la poesía.


Y certament qu'els
mallorquins no se son mostrats pererosos tractantse de colre y honrar
a una mare que en altre temps tants de doctes veneraren, esteneren
tants de reys y tants de poetes enriquiren. No bé fóren restaurats
en Barcelona los antichs Jochs florals, fòu constituit lo sávi
Consistori qu'havia de aportar a tant bona fi la santa creuada que es
predicava, y pregonat lo primer cartell cridant a la lluyta als bons
fills de la patria catalana, sentírense batre los còrs dels nostres
jóvens escriptors; y fent cessar tot seguit les cantarelles, que ab
parla per ells mes penosa els inspiravan los purs sentiments de la
seua ánima, los recorts de son passat gloriós, y les altes
esperançes de son esdevenidor, parlaren la seua llengua propia,
trobantse ab ella mes forts de esperit, mes tendres de veu y de
paraula, mes poderosos d'enginy, y de colors mes richs pera descriure
y pintar los fets altíssims dels qui en tan bon temps l'havian
parlada, inmortal l'havian feta, y le dictaren per totes les
encontrades de la terra.


Els nostres
trovaires que per dó especial de Deu, y tal volta per l'aves de
respirar dins los perfums dels nostres florits vergers, d'oír la
dolça música dels aucells dels nostres prats delitosos, dels
nostres boschs ombrívols y de les nostres quexoses fontanes, per la
costum de veure estesa devant sos ulls una naturalesa sempre
hermosíssima, sempre riallera, insinuant, magnífica y altament
inspiradora, s'han fet un cor tot ple del sentiment de la bellesa,
tot d'una fibra tendre y delicada, un esperit entusiasta per tot lo
noble y per tot lo gran, no podian restar sorts a la crida que s'els
feya en nom d'una mare comuna, de tant
temps enrera esmarrida plorosa, y als reclams de la fe, del amor y de
la patria.


Y cert que no's
feren esperar gayre temps. En sos còrs trobaren son ressò les mágiques paraules;
y acompanyats de tot son cabal y de totes ses riqueses, y ab l'ánima
vestida de sentiments tant íntims y empesa per tant delicades
aspiracions, pogueren aportar y aportaren a la llengua y a la
literatura maternes lo que pertanyent los era, pera que de tots fós
la obra qu'es començava, y de tots la gloria del treball que
s'emprenia. Y bé s'hi poden conexer en l'adreç ab que es torna
adornar la revivada donçella al ferse culta y literaria, les perles
que Mallorca li guardava y que de l'illa li foren restituides; axí
com en l'esperit de la poesía catalana, de sí forta y vigorosa,
tota la delicadesa de sentiments, tota la ternura d'espressió, totes
les tintes suaus, tots los plasents colors ab qu'els nostres poetes,
primorosos per instint, estétichs per intuició, dolsos y y
sentimentals per naturalesa, han intentat embellirla; contribuint ab
ses dots y ab son enginy a donar a la llengua la flexibilitat y
galanura de les mes privilegiades, y a la musa divina de la terra la
sensillesa popular en la forma y l'intensidad del sentiment en el
fondo.


Mes, axí com
malevetjan engalanar a la aymia de son cor, per repararla de la ruina
en que la posaren
l'olvit y el menyspreu dels darrers setgles; axí com diligents li
aportan los grans preciosos
que de son bellíssim collar se veuen encare lluir per açí y per
allá, vius y encisadors a
la flama sagrada de la llar dels pagesos, caents de ses rústiques
converses o enfilats a ses dolçes corrandes; axí com l'escalfan ab
lo alé pur de son amor, per ferne l'espressió mes alta de la
bellesa y de la veritat; compláulos la gala ab que se 'Is presenta
de allá les muntanyes de Catalunya, s' enamoran de l'espressió
forta y varonil que hi ha presa, y los mòu la manera tota seua de
dir y cantar l'indomable esperit de la terra. Y de tantes joyes
enriquida, animada de tanta valentia, y feta suau ab modos tant
delicats y ab tan amorosos y tendres vocables, l'han regoneguda altre
volta per la guardadora mes propia de llurs pensaments, al exemple de
los trobadors que la creuada seguiren, despèrts per la veu del
Consistori; perque ella es la sola ab que 's pot cantar l'esperit de
la nostra patria, l'amor dels nostres còrs y la fe ab que la nostra
ánima s'en puja a los espays de la poesía.


Axí es com ab lo
voler y ab I' esforç de tots la llengua s'es feta una per tota la
terra que senyoretjaren
los Jaumes y els Peres, esporgantla, d'acort, de les corrupcions que en quiscum lloch
s'hi troban; axí es com tots tenen part en la noble y lloable
empresa, y a tots pertany
l'honra d' haverla aportada a tant bon terme. Y per cert que molt plasent ens es y
fort ne gaudim, cuant en les literaries justes veém als cisnes del
Llobregat y del Túria, confusos de tal manera ab los qui umplen de
ses armoníes els ècos de Mallorca, sens que ningú endevinar pugue
per les notes y paraules de sos cantars, lo lloch ahont naxqueren y
ahont s'albergan; com possible no era conexerho en los millors temps
de la literatura catalana, cuant una era també la llengua en tot lo
que fou l'antich realme d'Aragó, unes eran les costums y'ls usos
establerts, y una l'historia en que sos fets gloriosos
s'escrivian.


La perseverancia, la
ferma voluntat ab qu'els nostres poetes han treballat y ab que s'afanyan per
coronar l'obra del comunal propòsit, es demostra per l'honra que
n'han recullit en les
justes poètiques celebrades en la ciutat comptal, (y estos
son los eruditos: de comite: comte: conde: comtal; no comptal,
compte, que viene de cómputo, cuenta
) ahont ¡lloat sia Deu! han
compartit ab los trobadors de Catalunya les joyes oferides p´el
Consistori y'ls diplomes de Mestres en Gay saber, fortment desitjats
dels qui senten tan alt
en son cor l'amor de la patria, que per ella per sa gloria volen
ferse grans, y merexents del renom que la fama escampa y dels llorers
ab que corona.


Com ho han lograt
los fills de Mallorca, per honra de l'illa que tant aman, crides ne
fan les flors belles,
que plenes del perfum esquisit de la vera poesía, y que son ornament
delitós de la moderna literatura catalana, esmaltan los volúms
jolius que de les composicions premiades publica tots los anys el
Consistori.


Mes, com en mans de
tothom no corren en l'illa exos volúms, havem cregut satisfer el públich desitx,
qu'es el de tots los qui no's mostran indiferents a les coses qui'ns
pertanyen, donant en lo present llibre una mostra de les obres ab que
quiscun autor ha obtingut joyes de les ofertes anualment en los
certámens, començant per les dels Mestres en Gay saber, per l'órdre
del temps de la seua proclamació, y seguint per les dels qui han
sigut premiats ab una o mes joyes, guardat lo mateix órdre; lo cual
deu significar al lector que no ha de judicar del mérit dels poetes
en lo volúm continguts, per lo lloch en que 'ls havem colocats, sino
per les cualitats que troben y regonescan en les obres que hi havem
volgut incloure. Y si ha afagit una versió castellana, pera
que (peraque) fòra de les terres ahont la nostra llengua es
parla, se pugue tenir una idea del esperit y carácter dels nostres
poetes, ja qu'els qui aquella no conexen, no la poden tenir dels
primors de forma y de rítmica que les fan dignes de tota alabança.

___