Mostrando entradas con la etiqueta fenir. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta fenir. Mostrar todas las entradas

sábado, 25 de septiembre de 2021

DICTADO DE RAIMUNDO. LO DICTAT DE RAMON.

DICTADO
DE RAIMUNDO.



Dirigíase
Lulio desde París a Mallorca a fines del año 1299, cuando
habiéndose detenido en Barcelona, escribió la poesía a que dio el
nombre de Dictado, o sea manera de conocer a Dios en el mundo. Dedica
el autor esta composición, como se lee en su final, a san Luis
rey de Francia
, y al rey Jaime de Aragón (II) a quien
ruega que preste atención a las razones que se comprenden en este
opúsculo, para disputar contra los infieles y demostrar la verdad de
los misterios de nuestra fé, que promueva en su reino las
discusiones dogmáticas con asistencia de los prelados, religiosos
menores y predicadores y todas las personas distinguidas y de elevado
entendimiento, y que a ellas sean invitados los judíos y sarracenos,
a fin de convencerles de la verdad de nuestra religión y de la
falsedad de sus respectivas sectas. Y pídele además le conceda
facultad para congregar a los infieles por todo el reino y sus
condados, castillos, villas y ciudades, con el objeto de disputar con
ellos sobre la materia contenida en el Dictado.



Divide
Lulio la composición en seis partes. En la primera prueba la
existencia de Dios por la necesidad que hay de que este mismo Dios
exista, pintando el desorden en que estuviera la naturaleza si no
hubiera Dios. En la segunda da pruebas sólidas de la unidad de Dios,
así como en la tercera las da de la trinidad, y habla en las tres
restantes de la encarnación, de la creación del mundo, y de la
resurrección de la carne.



El
estilo de la composición es conciso y enérgico; encierra grandes y
concluyentes argumentos en pocos versos, y reducidas cláusulas;
argumentos esplanados después en otras de sus obras así en
prosa como en verso, y de que Lulio indudablemente hizo uso en las
polémicas que frecuentemente sostenía contra los judíos y
mahometanos, así de Cataluña como de Mallorca y otros puntos.




LO
DICTAT DE RAMON.




De
coneixer Deu en lo mon
Comença lo dictat, RAMON.







A
cells que dien que provar



Hòm
no pòt la fé, ni donar



Null
necessari argument,



Volem
donar ensenyament



De
sèt articles principals,



Los
quals per raysons naturals



Provám
per nous començaments (1),



Qui
mostran inconvenients



Esser
en Deu sens unitat,



Sens
Trinitat, sens encarnat,



Sens
crear, sens resucitar (2).



Encara
volem demostrar



Deus
esser de necessitat.



Empero
est nostre dictat



Requer
haver ensenyador,



Qui
mostre la força major



Qui
está per los consequents



Que
ixen dels antecedents,



Nous
començaments appellats (3).



Començem
donchs a la clardats



Del
Sant Spirit gloriós,



Qui
complesca nostres raysós
E enlumin hòm obstinat,



Qui
no pòt veser la clardat,
Sotsposant que no' s puscha far



Que
nostra fe 's puscha provar.


Provém
enans que Deus es,



En
aprés que sols un Deus es,
Puis provarem pluralitat



Que
en Deus mostra trinitat,



E
que Deu ha volgut mostrar



Sa
bontat volentse encarnar,



E
qu' el mon nou es començat,



E
com hòm será resussitat
A gloria o a turment,



Per
Deu qui es omnipotent.



Are
començem en axí (4)



Per
provar Deu com prometí (5).







I.



Que
Deus sia de necessitat.







Mays
se
val esser compliment (6)



Que
esser e deffalliment.



Si
no es esser infinit,



Ço
qui mays es es mays finit.



Si
ens infinit no pòt estar,



Ço
qui es fenit ho fayt fár (7).



Sens
infinit e eternal (8)



No
es tant de bé com de mal.



Si
Deus no es, no está fí,



E
no y ha dia, vespre, matí (9).



Si
Deus no es, privació

Es fí de generació.



Si
Deus no es, infinitat



Es
sola en eternitat.



Si
Deus no es, no es peccat,



Ni
negun bé 's remunerat.



Si
Deus no es, mays val bondat (10)



Per
durar que per sanctetat.



Si
Deus no es fí, es obrar,



E
no fí está en estar.



Si
Deus no es, fals pensar val



Mays
que ver esser qu' es reyal.



Si
Deus no es, tot quant es ple



D'
açò que no val nulla re.



Si
Deus no es, tot quant es tòrt



E
tot lo bé 's pèrt en la mòrt.



Si
Deus no es, car éll no es



Se
pèrt lo bé de tot quant es (11).



Si
Deus no es, no valem res,



E
per no res es tot quant es.
Si Deus no es, mays val sentir



Que
raysó, mèrit, ni desir (12).
Si Deus no es, no cal bé far,



E
hòm deu viure per manjar.
Si Deus no es ¿e quí ha mes



Tant
béll órdre en ço que es?
Si Deus no es, donchs ¿quí ha mes,



Que
sia amat mays que quant es?
Si no 's ver Deus, lo firmament (13)
,



Es
fals Deus ab defalliment.
Provat es donchs e demostrat



Que
Deus es de necessitat.





II.



Que
sia un Deus.







Si
es sol un Deu possificar



Pòt
en éll infinit estar.
Si son duas infinitats,



Ço
que hom enten no es vertats.
Si están dos Deus infinits,



Ço
qu' es poder está finits (14).
Si son dos Deus o tres o plus,



Cascú
es desus e dejus.



Si
son dos Deus, eternitat



No
pòt haver prioritat.



Si
son dos Deus, estan mesclat



En
loch finit no eternat.



Si
son dos Deus, cascú requer



Haver
sobre l' altre poder.



Si
son dos Deus, cascú ha mon



Que
fá buyr de fòrts en redon (15).



Si
son molts Deus, no han ab que



Se
pusquen convenir en re.



Si
son molts Deus, un valgra mes,



Car
pogra en tot ço que es.



Si
son molts Deus, tuyt son finit,



E
lur nombre es infinit.



Si
son molts Deus, e mí e vos



N'
amám meyns lo Deus qui ‘s de nos (16).
Si son molts, lo un e
l' altre val (17),



E
no n' han qui 'ls faça egal,
Si son molts Deus, cascú enten



Que
no han en sí complimen.
Si son molts Deus, pòt envejar



Lo
un a l' altre e pòt peccar.
Si son molts Deus, no es compliment



En
un ni en tots exament.
Si son molts Deus, no es un fí,



E
tot quant es, es pelegrí.



Si
son molts Deus, nulla valor



Está
digne de gran lausor.



Si
son molts Deus, cascú tot sòl



Pòt
far del altre ço qu' es vòl,



Si
son molts Deus ¿e qui ha mes (18)



Qu'
en finit ens no sia res?



Es
donchs un Deus tan solament,



Qui
de quant es, es compliment.







III.



Que
Deus sia en pluralitat.







Deus
es ens qui defora se,



No
ha master deguna re.



Essencia
d' hon res no es,



No
ha valor en nulla res,



Si
a unitat no tayn unir (19),



Ni
a volentat tayn desir.



Sens
naturant e naturar,



Nulla
natura pòt estar.



Si
finit finir han semblan,



Mays
infinit infinir l' han.



Qui
no pòt de se, be 's segueix



Que
no sia de sí mateix (20).



Tot
ço cové ser de Deus dit (21),



Sens
que no pòt esser complit.



Qui
no vòl esser molt amat,



Es
contra s' amabilitat.



Negú
ens pòt estar complit,



Si
en complir no ha delit.



A
infinit tayn infinir,



Mays
que crear ni res fenir.



Mays
es cell qui es e qui fá,



Qui
cell qui es e res no fá.



L'
enteniment ha natura,



Ab
entendre e dretura.



Qui
res de sí no vòl donar,



Pigre
avar se fay estar.



Qui
no ha propri ni comú,



No
es compliment de negú.



Sens
granea e magnificar,



Negú
esser pòt gran estar.
Tot ens cové esser finit,



Qui
no pòt dar ens infinit (22).
Negú ens es bò sens far bé,



E
tot ens es mal d' hon mal vé.
Poder qui dins sí no pòt res,



No
es defora sí estes (23).
En ens hon fí no ha poder,



Cové
vacuytat caber.



Tot
poder está passió (24)



Qui
no pòt de perfecció.



Provat
havem pluralitat,



Que
significa Trinitat.





IV.



Que
Deus sia encarnat.







Mays
val un hòm deificar,



Que
mil milia mons crear.



La
fí qu' en crear es major



Cové
amar nostre Senyor.
Poder absolut en crear,



No
ha órde sens encarnar (25).



La
major fí de tota gent,



Es
Deus esser nostro ‘n parent.



En
fí hon Deus mays no pòt dar,



Han
ses dignitats repausar.



Car
Deus s' es homenificat,



Es
mays entés e mays amat,



Si
Deus no faés home sí,



Null
ens hagra en éll sa fí (26).



Per
natura e per crear,



Volch
Deus ab nos participar.



Infinit
ha proporció,



Ab
nos per encarnació.



Deus
fóre ociós e avar,



Si
'l major bé no volguès dar.



De
ens creat pòt Deus mays far



En
sí qu' en als sens comparar.



A
Deus cové atribuir



Ço
perqu' hom lo pòt mays servir.



Si
Deus e hom no fóssen ú,



No
fóre ço qu' es mays comú.



Ab
l' encarnar ha Deus mostrat



L'
obra que há en trinitat.



Per
ço car Deus s' es encarnat,



Es
mays son judici temprat.



Si
Deus no 's volgués encarnar,



Legut
fóre desesperar.



No
pogra Deus lo mon complir,



Si
ab hom no 's volgués unir.



Ço
perque Deus pòt mays amar



L'
obra cové en éll estar.



Deus
no pòt major fí saber,



Que
cella que ama son voler.



Car
Deus creá a fí lo mon (27),



De
sí mateix li dá ahon.



Es
donchs manifest e provat



Que
Deus cové ser encarnat.

V.
Qu' el mon sia creat.




Si
'l mon no es començat,



Sola
fí es eternitat.



Poder
no poria eternar,



Sens
infinit possificar.



No
's cové sian cominal



En
eternitat bé e mal.



Aquel
ha poder pus estes,



Qui
pòt de res e de no res.



Cell
qui crea e qui manté,



Mays
fá que aquel qui sosté.



Si
'l mon no pogués començar,



No
hagra natura de privar.



Tot
ço cové esser causat (28)



Hon
Deus pòt esser mays lausat.



En
Deus cascuna dignitat



Ab
l' altra ha egualtat.



Eternal
revolució



Es
si lo mon creat no fó.



Si
‘l mon no es creat,



Deus
fá contra s' amabilitat.



Es
donchs manifest e provat



Que
lo mon es nou e creat.




VI.



Que
sia resurrecció.







Si
en hom no es resucitar,



Null
hom porá Deus molt amar.



Si
no es resurrecció,



Lo
mon no ha perfecció.



Mays
val un hom eviternar,



Que
tots sens resucitar.



No
fóre fí de sentiment,



Si
no fós resucitament.



Aquel
cové esser jutjat,



Qui
fá lo bé e lo peccat.



Si
hom no es resucitat,



En
altre mon pèrt la meytat.



Si
no es resucitament,



En
est mon ha hom compliment.



En
efectu, qui es pus
ple



Influeix
e causa mays de bé.



Hon
mays de bé 's perpetuat,



Mays
ne pòt Deus esser lausat.



Deus
no minva null compliment (29),



Ans
hi met multiplicament.



Aytant
col mon está major,



Fay
hom a Deu de bé lausor.



A
Deu pertayn molt perdonar,



E
a home mercé clamar.



Mostrat
havem per gran raysó



Que
sia resurrecció.



A
honor del Sanct Spirit



Començá
e finí son escrit,



RAMON,
en vinent de Paris;



El
comana a Sanct Loys,



E
al noble rey d' Aragó



Jacme,
en l' encarnació
De Christ M.CC.XC nòu.



Plasia
ausir est nostre mòu



Lo
qual havem en disputar



Contr'
els infaels, e mostrar



De
nostra fe la veritat;



E
que y sian li prelat,



Preycadors,
frares menors,



E
atresí li grans senyors,



Qui
han enteniment levat;



E
sian jueus apellat,



E
sarrahins al disputar;



E
adonchs mostrarém tot clar



Que
nostre fe es veritat,



E
qu' els infaels son errat.



E
si, eu, Senyor, mostr' el ver,



Placiaus
qu' en donets poder



Per
vostres regnes e contats,



Castells,
vilas, e ciutats,



Qu'
els sarrahins faça justar, (ajustar; ajuntar)



E
los jueus al disputar



Sobr'
est novell nostre dictat;



E,
Senyor, per gran caritat,



Humil
rey d' alta corona,



Començem
en Barcelona,



E
sia Jesu-Christ lausat,



Car
vostres gents vos han cobrat



Sa
alegre e ab dever



Hon
havets fayt vostre poder.



VARIANTES.




(1)
Provám per nou començaments,
(2) Sens morir, sens resucitar.

(3) Nou començaments apellats.
(4) Are començarem enaxí

(8) Per lausar Deu qu' hanc no ‘n mentí.
(6) Mays fan
esser e compliment
(7) Ço qu' es finit ho fá istar.
(8) L'
ens infinit e eternal
(9) En mitg dia, vespre, matí.
(10) Si
Deus no es, menys val bontat
(11) Se pèrt cèrt lo bé de tot
quant es.
(12) Que raysó, morir, ni desir.
(13) Si Deus no
es, lo firmament
(14) Ço que poden estar finits.
(15) Que fá
buyr d' affers en redon.
(16) Amám meyns lo Deus qui 's de nos.

(17) Si son molts Deus, lo un e l' altre val,
(18) Si son
molts, ¿e qui ha mes
(19) Si a unitat no tayn tenir,
(20)
Que no vé de sí mateix.
(21) Tot ço cové esser en Deu dit,

(22) Qui no pòt de ens infinit
(23) No es defòre si ges
estes.
(24) Tot poder está en passió
(25) No ha adò sens
encarnar.
(26) Null còs hagra en éll sa fí.
(27) Car Deus
creá a sí lo mon,
(28) Tot ço cové esser començat
(29)
Deus no mirva null compliment,

viernes, 13 de marzo de 2020

Núm. 49. Leg. De cartas reales. Núm. 84. 31 dic. 1343.

Núm. 49. 

Leg. De cartas reales. Núm. 84. 31 dic. 1343.

Al muy alto e muy noble don Alfonso por la gracia de Dios rey de Castiella de Leon de Toledo de Gallicia de Sevilla de Cordova de Murcia de Jahen del Algarbe e senyor de Molina. Don Pedro por essa misma gracia rey Daragon de Valencia de Mallorca de Sardenya et de Corcega e conte de Barchelona salud como a rey que tenemos en lugar de hermano que mucho amamos e preciamos e de quien muyto fiamos e para quien querriamos muyta onra e buena ventura e tanta vida e salud como para nos mismo.
Havemos recebida vuestra letra por la qual havemos entendido complidamente la grand victoria que Dios vos ha querido dar contra los moros que querian pelear con vos e con las gentes de vuestro real de la qual cosa havemos havido grand plazer por razon car esto es seydo en grand servicio de Dios e exaltacion de la fe catholica e honra vuestra la qual tenemos como propia nuestra et por quien rendimos grandes gracias a Dios e a la sua bendita madre santa Maria. Et rogamos a Dios qui vos ha dada victoria tro aqui de los moros enemigos comunes de vos et de nos que vos dexe bien mediar e fenir mellor al su servicio. Dada en Zaragoza miercoles zaguero dia del mes de diziembre en el anyo de nuestro Senyor MCCCXLIII.