Mostrando entradas con la etiqueta cor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cor. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

LO MISTERI DE LA CONCEPCIÓ DE MARIA. Miquel Victoriá Amer.

LO MISTERI DE LA
CONCEPCIÓ DE MARIA.


Axampla 'l cor, rassa d'Adam maleyta,  Condempnada a la pena de la mort,  Dintre l'eternitat l'hora beneyta  Sona de redempció pe'l teu conort.




Axampla
'l cor, rassa d'Adam maleyta,


Condempnada
a la pena de la mort,


Dintre
l'eternitat l'hora beneyta


Sona
de redempció pe'l teu conort.





La
porta está del paradís tancada


Y
lo camí que hi mena está esborrat,


Mes
la veu del Senyor altra vegada


Un
hort de mes delit l''ha regalat.





L'ergull
enmatziná la teua vida
,


Y
l'amor la ferá reviure al cel


Quant
l'hora del Senyor sia complida


Y
del pecat treta del mon la rel.





EL MISTERIO DE LA
CONCEPCIÓN DE MARÍA.


Ensancha
el corazón, raza de Adán maldita, a muerte condenada: sonó en el
reloj de la eternidad la hora bonancible de tu redención.


La
puerta del paraíso está sellada, borrado el camino que a él
conduce; mas la voz compasiva del Señor, más delicioso vergel te ha
regalado.


El
orgullo envenenó tu alma, y por el amor revivirá esta en el cielo,
cuando la hora del Señor sea cumplida, y arrancada de la tierra la
raíz de pecado.






Axampla l' cor, rassa
d'Adam maleyta,


Y
canta himnes de gloria a ton Senyor:


Concebuda
es María, d'Ell beneyta...


Y
la serpent tremola de pahor.





Ángels
inmaculats que veis la gloria


De
Deu devant son trono inmaculat,


Cantau
lo cántich nou de la victoria,


Que
ha guanyat a l'ergull la caritat.





Cantau,
cantau les glories de María,


Encarnació
de tot l'amor de Deu:


Ella
es la que 'l Senyor ja prometia


A
Adam quant va trencá 'l precepte seu.





Ella
es l'eleta del Senyor per temple


De
la puresa y celestial amor,


Y
eternalment Ella será l'etzemple


De
la magnificencia del Senyor.





Ella
es la dona humil, la dona forta


Que,
armada ab les virtuts de l'Increat,


D'un
novell paradís ve a obrir la porta


Quant
lo cap de la serp haja esclafat.





Ella
del Criador es la clemencia


Que
cobre l'univers ab son mantell,


Y
per lo mon perdut de l' innocencia,


Dona
d'amor del cel un mon mes bell.





Ensancha el corazón,
raza de Adán maldita, y entona himnos de alabanza al Criador:
concebida es María en su gracia y tiembla despavorida la serpiente.


Ángeles
inmaculados que contempláis la gloria de Dios cabe su trono sin
mancilla, pues venció la caridad a la soberbia, entonad el cántico
nuevo de triunfo.


Cantad,
cantad la gloria de María, sublime encarnación de todo el amor
divino; Ella es la que el Señor ya prometía a Adán al infringir
este el precepto de vida.


Ella
es la elegida del Señor para sagrario de la pureza y del amor
celestial; eternamente será Ella el ejemplo de la soberana
magnificencia.


Ella
es la humilde virgen, la matrona fuerte, que armada de la virtud del
Omnipotente, destrozada ya la cabeza de la sierpe infernal, viene a
abrir las puertas del nuevo paraíso.


Ella
es la clemencia del Criador que cubre el universo con su manto, y en
cambio del mundo de inocencia perdido, nos ofrece un mundo más bello
de divinal amor.





Ella estava ab l'Etern
quant fo aufegada


La
terra per les aygües de la mort,


Y
Deu digué per Ella: Altra vegada


No
trametré a la terra eixa dis-sort.





Y
en mitx del llamp, del tró y de la tempesta


Estava
ab Deu al mont de Sinaí


Quant
digué a l'home la paraula aquesta:


No
tindrás altres Deus devant de Mí.





Y
aprés, quant la criatura adulterava


Ab
la vida y ne feya un Deu de l'or,


També
María ab lo Senyor estava,


Y
de sos ulls tancats n'eixia 'l plor.





María,
amor de Deu, tota puresa,


Vina
à nedejá 'l mon de tot pecat;



l'esperança per l'Etern promesa,


Lo
fruyt de l'arbre sant de caritat.





Per
la piadosa Omnipotencia ombrada,


Infantarás Jesús, lo Salvador,


Essent
per tots los setgles exalçada,


Verge Mare de Deu, del sant amor.





Misericordia
del Etern, María,


Ves
al peu de la creu, que Deu ho vol,


A
passar las tres hores d' agonía


De
l'humanal llinatge per consol.





Ella estaba al lado del
Señor cuando la tierra fue anegada por las aguas de la muerte, y por
ella dijo Dios: No enviaré más a la tierra tanto duelo.


Y
en medio del rayo y del trueno y del torbellino estaba con Dios en el
Sinaí, cuando dio al hombre el sublime mandato: No adorarás ante mí
otros dioses.


Y
más tarde, cuando el hombre adulteraba con la vida y del oro
fabricaba sus dioses, María con el Señor estaba, y corría el
llanto de sus ojos, cerrados para no ver el crimen.


María,
amor de Dios, toda pureza, ven a purificar el mundo de toda mancha;
tráenos la esperanza prometida por el Eterno, sagrado fruto del
árbol de caridad.


Te
hará sombra la misericordia del Omnipotente, parirás a Jesús,
nuestra salud; por todos los siglos serás ensalzada, Virgen Madre de
Dios, Madre del santo amor.


María,
misericordia del Eterno, ves (ve) al pie de la cruz, que Dios
lo quiere; ves a sufrir las tres horas de agonía para
consuelo del humano linaje.





Y consumada de salut la
obra,


Alegri
a l'univers ton esperit,


Y
alçant lo vel del mon de Deu, descobre (se llich al
original: ve!
)


La
segona creació de l'Infinit.





ENDREÇA.





María,
Verge santa, inmaculada


Mare
del Redemptor,


Acullnos
per tos fills, dona 'ns posada


A
la casa payral del sant amor.

____



Y consumada la obra de
redención, regocije al universo tu espíritu; y alzando el velo
del mundo de Dios, descúbrenos la segunda creación del Infinito.


María,
Virgen santa, inmaculada Madre del Redentor, adóptanos por hijos,
hospédanos en la casa paterna del santo amor.

___

miércoles, 21 de julio de 2021

XIII, SUSPIRS DEL COR. IDEALISME.

XIII

SUSPIRS
DEL COR.



IDEALISME.



Son
negre mantell de perles,
Brodades de Deu ab l´art,
Pòsas lo
cel, y á la terra
Decauen sos rossegays.



Calla
lo ventol, les ones
Se condormen pe´l rocam;
Silencioses les
criatures
Guardan de la nit lo pas.



Y
s´ou del cor lo batech,
Mon cor batega ab afany.



¿Per
qué suspiras, cor meu?



¿Per
qué, cor meu, suspirar?




XIII
SUSPIROS
DEL CORAZON.



IDEALISMO.



El
cielo se viste negro manto de perlas, bordadas por divino arte; sus
orlas llegan hasta la tierra.



Calla
la brisa, la resaca se duerme en los escollos; las criaturas en
silenci contemplan el paso de la noche.



Y
se oyen los latidos del corazon. Mi corazon late con violencia. ¿Por
qué suspiras, corazon mio? ¿Por qué tanto suspirar?







¡Ay!
passí tot lo sant día
Lo sant día jo he passat



Entre´l
garbull de los hòmens,
Sumergit dintre´ls enganys.



La
torrentada traydora
M´engolía suau, suau;
En ella sòls
desijava
Mon sér vida recobrar;
Y en lloch de delit y
gloria
Hi trobí perills y afany;
En lloch de frescor
dolçosa
Caltsfret y l´aygua rodant.



Jo
somnií una hermosa platja,
Blanquejada per la mar;
La terra de
fruyts rublida,
Gracies y abundors vessant.



En
mig d´ombrívol boscatje
Artístich y bell palau;
Del
columnatje á la vora
La Gentilesa m´hi apar.



Jo
li dich: “¡Deessa mía!...”
Respòn Ella: “Bon Amant...”
De
sopte jo´m despertava;
Somni no més havía estat.







¡Ay!
Pasé, pasé todo el día en el bullicio del mundo, metido en sus
engaños.



La
traidora corriente me iba engullendo con cierta suavidad: mi alma
deseaba recobrar allí la vida.



Y
en lugar de placeres y gloria hallé peligros y afanes; en lugar de
dulce frescura, escalofríos y arrebatadas aguas.







Soñé
hermosas riberas, blanqueadas por la espuma de los mares; tierra
colmada de frutos, rebosando en bellezas y ufanía.



En
medio de umbroso bosque se levantaba artístico bello palacio; cabe
la columnata se me aparece la diosa de la Hermosura.



Dígola:
“Señora mía...” Ella responde: “Buen amigo...” De repente
despertábame.
Aquello había sido un sueño.



Mos
amichs, los qui voldrían
Mes penes aconsolar,
Me miran y ab
ells se miran,
Y llevòrs se diuen baix:
- ¿Qué deu tenir que
consira,
Qué deu tenir eix company? -
Ma mare, la tendra
mare
L´altre jorn me preguntá:
- Fill, ¿per qué del mon
defuges;
Per qué, fillet, guaytas tant
Á ne´l cel lo
decapvespre
Quant la llum s´en vol anar? -



De
la vall á les riberes,
De les riberes al vall,
De la ciutat á
les viles,
De les viles á ciutat,
Demán: ¿ahónt posa la
ditxa?
Del cor lo sossech, ¿ahónt cau?
Corren ab tropell los
hòmens
Del pler al temple brillant;
Corr jo derrera ells
totduna,
Y´l fástich y el desengany
Me tancan de cop les
portes,
Me diuen: Vestén, ni hi caps.







Mis
amigos, los que quisieran darme algun consuelo en mis penas, me
miran, se miran entre sí, y luégo murmuran por lo bajo:

“¿Qué
debe tener el compañero; qué debe de tener, que anda meditabundo?”

Mi tierna madre me preguntó un día:

“Hijo, ¿por qué
huyes de las gentes? ¿Por qué miras tanto al cielo, cuando á la
tarde desaparece la luz?



Del
valle á la playa, de la playa al valle; de la ciudad á los pueblos,
de los pueblos á la ciudad;
pregunto: ¿dónde está la dicha?
¿dónde está la paz del corazon? Corren atropelladamente los
humanos al brillante templo del Placer;
corro enseguida detras de
ellos; pero el fastidio y el desengaño me cierran de golpe las
puertas, diciendo: Véte; no cabes tú aquí.



Ara
jo un barco prendría
De molt poderós velam,
Que me dugués
vent en popa
Fins les ribes del Occeá.



Jo
ara unes ales prendría
Com un áliga capdal,
Vola que vola ab
coratje,
Cels y cels atravessant.
Tal volta axí calmaría
Lo
desig del cor, qu´es gran;
Tal volta terres y terres
Me´l
podrían aplacar.



Guayto
les llampants estrelles
Reflectirse dins la mar,
Passejo ma
teba ullada
Del cel per la fosquetat.
Pujar depressa hi
voldría;
¡Ay Jesús! ¡si un hi pujás,
Sobre un raig de llum
d´estrella,
Amunt, amunt per l´espay!
Desig misteriós
umplena
Tot mon sér de peus á cap.
¿Per qué suspiras, cor
meu?
¿Per qué, cor meu suspirar?







Ahora
tomara yo un barco de poderosas velas, que me llevase viento en popa
hasta los límites del Occéano.



Tomara
yo las alas del águila caudal, para volar con incesante brío, y
ponerme en los cielos de los cielos.



Tal
vez de este modo calmaría los anhelos de mi corazon; tal vez los
nuevos horizontes podrían aplacármelos.



Miro
las chispeantes estrellas reflejarse en el tranquilo mar; paseo mi
calenturienta mirada por la oscuridad de la bóveda celeste.



Desearía
subir ahora mismo. ¡Ay Jesus! ¡Si me fuera dado subir, sobre un
rayo de luz sidérea, arriba, arriba, por los espacios!



Misterioso
deseo llena todo mi sér, desde los piés á la cabeza.
¿Por qué
suspiras, corazon mío? ¿Por qué tanto suspirar?








¡Ay!
amichs, lo que m´etcisa,
Lo que mon cor fa plorar,
Es la
passió més ardenta
Per lo Bell y Veritat.



Res
nat del mon me fretura,
Res nat del mon satisfá:
Ni lo passat,
qu´es angoxa;
Ni lo present, qu´es esclau.



Lo
esdevenidor, la Gloria,
Cerca mon cor suspirant.



¡Suspirs
d´amor y anyorança
Per lo etern bell Ideal!



Agost
de 1870.







¡Ay
amigos! Lo que me encanta, lo que hace llorar de deseo mi corazon, es
el amor más ardiente á la Belleza y á la Verdad.



Nada
del mundo me sirve, nada del mundo me satisface: ni lo pasado, que es
angustia; ni lo presente, que es esclavitud.



Lo
porvenir, la Gloria, busca mi suspirante corazon. ¡Suspiros de amor
y nostalgia por el eterno bello Ideal!

lunes, 13 de enero de 2020

De la Cadira de sent Pere.

De la Cadira de sent Pere.

E per aquesta matexa rahon moguts cor aytal dia con es la cadira de sant Pere fo nostra fe ampliada e axi la confessio deyl mes formada e per aquella matexa manera con en la conversio de sant Paul manam esser fet en totes coses.


De la Cadira de sent Pere.