Mostrando entradas con la etiqueta perles. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta perles. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

A LA VERGE MARIA. Victoria Penya.

A LA VERGE MARIA.


Tot anant la Verge un dia  Cullint floretes,  Quantes sos dits ne tocavan  Tornaven perles.



I.


Tot
anant la Verge un dia


Cullint
floretes,


Quantes
sos dits ne tocavan


Tornaven
perles.


Les
floretes tot gojoses,


Com
si ho sabessen,


A
María s'inclinaven,


Prendades
d'Ella.


Y
Ella cull que cullirás,


Ab
gran sorpresa,


Fins
que de perles se n' porta


La
falda plena.


Dins sa cambra les enfila


Tota
contenta,


Y
veu com fils d'or se tornan


Los
fils de seda.





A
LA VIRGEN MARÍA.





I.


Cogiendo
flores estaba un día la Virgen, y trocábanse en perlas cuantas sus
manos allegaban.


Y
como si esto presintiesen las florecillas, inclinaban hacia María
sus copas, prendadas de su hermosura.


Y
ella, sorprendida del milagro, afanábase en su tarea, hasta que de
perlas su falda hubo llenado.


Al
llegar a su estancia ensarta alegremente las perlas, y los hilos de
seda se convierten en hilos de oro.




Quant ne té enfilades
quinze


S'ha
alabadeta,


Lo
collaret en las mans


Y
en Deu la pensa.


-
¡Oh, collaret de miracles!


Dins
son cor deya,


¡Quí
pogués ab tú enjóyarne


La
Predilecta!


L'esperança
de les gents


A
Israel promesa!


La
que ha d'esser de Deu Mare,


De
gracia plena! -





II.





Des
lo mon al cel no pujan


Ni
ángels ni vérgens;


La
porta n'está tancada


Per
tots los setgles.


Mes
dins son cor ne guardava


La
Providencia


Una
ánima inmaculada,


Tota
puresa.


Aquesta
ánima es María,


La
Predilecta,


Que
quant Adam naufragá


Mal
no vá rebre.





Quince perlas tenía ya
en el collarcito, cuando queda embebecida la virgen con la rica sarta
en las manos y en Dios fijo el pensamiento.

-
¡Oh, collar milagroso! exclamaba con toda la efusión de su alma.
¡Quién pudiera ataviar con tu riqueza a la elegida entre todas!

A
la esperanza de las generaciones del mundo, a la prometida al pueblo
de Israel, a la llena de gracia que ha de ser madre de Dios! -





II.


Ni
ángeles ni vírgenes ascienden al cielo desde la tierra: cerrada
está la puerta por los siglos de los siglos.


Mas
la Providencia tiene guardada para sus fines, un alma inmaculada, un
alma dechado de pureza.


María
es aquella alma, María es la predilecta, la que el pecado de Adán
no manchó con sombra de culpa.






La contemplava 'l Senyor


Y
als ángels deya:


-
Veus aquí la Soberana


De
cel y terra!


Gabriel,
a la vall de llágrimas


Ton
vol emprenne,


Y
les claus del cel li portas


A
la donzella.


Diguésli:
“Tú n'ets, María,


De
gracia plena,


Beneyta
n'ets per lo fruyt


Del
teu sant ventre.”


Lo
collaret dels miracles


Son
coll cenyesca,


Y
una corona compònli


De
quinze estrelles.


Tant
forta com ma justicia


N'es
ma clemencia,


Y
jo vull que 'l cel se 'n omple


D'ángels
y vérgens. -





Contemplábala
el Señor, y a los ángeles decía: - Ved ahí a la soberana de cielo
y tierra.


Emprende
tu vuelo, Gabriel, desciende al valle de las lágrimas, para entregar
a la doncella las llaves del reino celestial.


Dile:
“Llena eres de gracia, bendita tú eres y bendito es el fruto de tu
vientre.”


Ciña
el collar de los milagros su ebúrneo cuello, y coloca en su
cabeza una diadema de quince estrellas.


Mi
clemencia es tan fuerte como mi justicia, quiero que de ángeles y de
vírgenes mi reino se llene.




III.


Brilla
que mes brillarás


Les
estrelletes,


Com
lo seu Criador ohïren


Totes
rumbejan.



En
son vol l'ángel s'emporta


Les
mes lluentes,


Brilla
que mes brillarás


Les
altres quedan...





Fit
a fit miran al cel


Com
si diguessen:


-
Nosaltres ¿qué havem de fer


Per
la gran Reyna?


-
Brilla que mes brillarás,


Déu
les contesta,


Fins
tot l'univers omplirne


De
ma grandesa. -


La
gloria de Déu n'es gloria


De
lo seu temple,


María
exalça a qui lloha


L'Omnipotencia.





Déu
n'ha sentit l'anyorança


De
s' obre mestre,


Sense
falta n'ha volgut


L'home
en son regne.





Sa
clemencia al mon María


Ne
representa,


Y
del cel se obrin les portes


Per
tots los setgles.

-------



III.





Cuando
las estrellas oyeron la voz de su Criador ostentaron todo su brillo,
y lucieron con sus mas fúlgidos resplandores.

El ángel
arrancó del cielo a las más brillantes para llevarlas consigo, y
las otras quedaron centelleando en las alturas.


Y
miraron de hito en hito a Dios, como si preguntasen con su mirada:
-
¿Qué podemos hacer nosotras por la excelsa Reina? -


Y
contéstales el Eterno: - Brillad, brillad a cual más, llenad de mi
grandeza todo el universo.


La
gloria de Dios, gloria es de su templo; María ensalza al que alaba
la Omnipotencia divina. -


El
Criador echó de menos a la más grande de sus obras, y quiso redimir
al hombre para que tuviese entrada en su reino.


María
representa en el mundo la clemencia divina, y se abren las puertas
del cielo por los siglos de los siglos.



_____




miércoles, 21 de julio de 2021

XIII, SUSPIRS DEL COR. IDEALISME.

XIII

SUSPIRS
DEL COR.



IDEALISME.



Son
negre mantell de perles,
Brodades de Deu ab l´art,
Pòsas lo
cel, y á la terra
Decauen sos rossegays.



Calla
lo ventol, les ones
Se condormen pe´l rocam;
Silencioses les
criatures
Guardan de la nit lo pas.



Y
s´ou del cor lo batech,
Mon cor batega ab afany.



¿Per
qué suspiras, cor meu?



¿Per
qué, cor meu, suspirar?




XIII
SUSPIROS
DEL CORAZON.



IDEALISMO.



El
cielo se viste negro manto de perlas, bordadas por divino arte; sus
orlas llegan hasta la tierra.



Calla
la brisa, la resaca se duerme en los escollos; las criaturas en
silenci contemplan el paso de la noche.



Y
se oyen los latidos del corazon. Mi corazon late con violencia. ¿Por
qué suspiras, corazon mio? ¿Por qué tanto suspirar?







¡Ay!
passí tot lo sant día
Lo sant día jo he passat



Entre´l
garbull de los hòmens,
Sumergit dintre´ls enganys.



La
torrentada traydora
M´engolía suau, suau;
En ella sòls
desijava
Mon sér vida recobrar;
Y en lloch de delit y
gloria
Hi trobí perills y afany;
En lloch de frescor
dolçosa
Caltsfret y l´aygua rodant.



Jo
somnií una hermosa platja,
Blanquejada per la mar;
La terra de
fruyts rublida,
Gracies y abundors vessant.



En
mig d´ombrívol boscatje
Artístich y bell palau;
Del
columnatje á la vora
La Gentilesa m´hi apar.



Jo
li dich: “¡Deessa mía!...”
Respòn Ella: “Bon Amant...”
De
sopte jo´m despertava;
Somni no més havía estat.







¡Ay!
Pasé, pasé todo el día en el bullicio del mundo, metido en sus
engaños.



La
traidora corriente me iba engullendo con cierta suavidad: mi alma
deseaba recobrar allí la vida.



Y
en lugar de placeres y gloria hallé peligros y afanes; en lugar de
dulce frescura, escalofríos y arrebatadas aguas.







Soñé
hermosas riberas, blanqueadas por la espuma de los mares; tierra
colmada de frutos, rebosando en bellezas y ufanía.



En
medio de umbroso bosque se levantaba artístico bello palacio; cabe
la columnata se me aparece la diosa de la Hermosura.



Dígola:
“Señora mía...” Ella responde: “Buen amigo...” De repente
despertábame.
Aquello había sido un sueño.



Mos
amichs, los qui voldrían
Mes penes aconsolar,
Me miran y ab
ells se miran,
Y llevòrs se diuen baix:
- ¿Qué deu tenir que
consira,
Qué deu tenir eix company? -
Ma mare, la tendra
mare
L´altre jorn me preguntá:
- Fill, ¿per qué del mon
defuges;
Per qué, fillet, guaytas tant
Á ne´l cel lo
decapvespre
Quant la llum s´en vol anar? -



De
la vall á les riberes,
De les riberes al vall,
De la ciutat á
les viles,
De les viles á ciutat,
Demán: ¿ahónt posa la
ditxa?
Del cor lo sossech, ¿ahónt cau?
Corren ab tropell los
hòmens
Del pler al temple brillant;
Corr jo derrera ells
totduna,
Y´l fástich y el desengany
Me tancan de cop les
portes,
Me diuen: Vestén, ni hi caps.







Mis
amigos, los que quisieran darme algun consuelo en mis penas, me
miran, se miran entre sí, y luégo murmuran por lo bajo:

“¿Qué
debe tener el compañero; qué debe de tener, que anda meditabundo?”

Mi tierna madre me preguntó un día:

“Hijo, ¿por qué
huyes de las gentes? ¿Por qué miras tanto al cielo, cuando á la
tarde desaparece la luz?



Del
valle á la playa, de la playa al valle; de la ciudad á los pueblos,
de los pueblos á la ciudad;
pregunto: ¿dónde está la dicha?
¿dónde está la paz del corazon? Corren atropelladamente los
humanos al brillante templo del Placer;
corro enseguida detras de
ellos; pero el fastidio y el desengaño me cierran de golpe las
puertas, diciendo: Véte; no cabes tú aquí.



Ara
jo un barco prendría
De molt poderós velam,
Que me dugués
vent en popa
Fins les ribes del Occeá.



Jo
ara unes ales prendría
Com un áliga capdal,
Vola que vola ab
coratje,
Cels y cels atravessant.
Tal volta axí calmaría
Lo
desig del cor, qu´es gran;
Tal volta terres y terres
Me´l
podrían aplacar.



Guayto
les llampants estrelles
Reflectirse dins la mar,
Passejo ma
teba ullada
Del cel per la fosquetat.
Pujar depressa hi
voldría;
¡Ay Jesús! ¡si un hi pujás,
Sobre un raig de llum
d´estrella,
Amunt, amunt per l´espay!
Desig misteriós
umplena
Tot mon sér de peus á cap.
¿Per qué suspiras, cor
meu?
¿Per qué, cor meu suspirar?







Ahora
tomara yo un barco de poderosas velas, que me llevase viento en popa
hasta los límites del Occéano.



Tomara
yo las alas del águila caudal, para volar con incesante brío, y
ponerme en los cielos de los cielos.



Tal
vez de este modo calmaría los anhelos de mi corazon; tal vez los
nuevos horizontes podrían aplacármelos.



Miro
las chispeantes estrellas reflejarse en el tranquilo mar; paseo mi
calenturienta mirada por la oscuridad de la bóveda celeste.



Desearía
subir ahora mismo. ¡Ay Jesus! ¡Si me fuera dado subir, sobre un
rayo de luz sidérea, arriba, arriba, por los espacios!



Misterioso
deseo llena todo mi sér, desde los piés á la cabeza.
¿Por qué
suspiras, corazon mío? ¿Por qué tanto suspirar?








¡Ay!
amichs, lo que m´etcisa,
Lo que mon cor fa plorar,
Es la
passió més ardenta
Per lo Bell y Veritat.



Res
nat del mon me fretura,
Res nat del mon satisfá:
Ni lo passat,
qu´es angoxa;
Ni lo present, qu´es esclau.



Lo
esdevenidor, la Gloria,
Cerca mon cor suspirant.



¡Suspirs
d´amor y anyorança
Per lo etern bell Ideal!



Agost
de 1870.







¡Ay
amigos! Lo que me encanta, lo que hace llorar de deseo mi corazon, es
el amor más ardiente á la Belleza y á la Verdad.



Nada
del mundo me sirve, nada del mundo me satisface: ni lo pasado, que es
angustia; ni lo presente, que es esclavitud.



Lo
porvenir, la Gloria, busca mi suspirante corazon. ¡Suspiros de amor
y nostalgia por el eterno bello Ideal!

lunes, 1 de junio de 2020

LXXXVI. Reg. n. 1892, fol.204.18 abr. 1388.


LXXXVI.
Reg. n. 1892, fol.204.18 abr. 1388.

Nos en Johan etc. Com per vosaltres feels nostres justicia jurats et prohomens de la vila Doriola segons que per vostra exposicio havem entes perque la vila sia pus cavallariosa et guardada de messions sie stat no ha molt ordonat que alguna dona muller de qualsevol habitant o habitador en la dita vila de qualsevol condicio o stament sia no presomesque ni puxe portar or ni argent ni perles ni vayrs ni erminis ni algunes vestidures o altres ornaments de sa persona si donchs son marit no tindra cavall et armes et la que contrafara encorrega en pena de trenta morabatins dor guanyadors la tercera part a la justicia en nom nostre et la tercera part a la obra dels murs de la dita vila et la restant tercera part al acusador o denunciador: per ço a humil suplicacio per part de vosaltres dits justicia jurats et prohomens a nos feta la demunt dita ordinacio et les coses en aquella contengudes loam aprovam ratifficam et confirmam e volem daqui anant esser tenguda et servada axi que per vosaltres o altres qualsevol officials o comissaris nostres no puxa esser revocada sens nostra special licencia et manament. Manants per la present a nostre general gobernador et a son portant veus en les parts Doriola e a tots altres officials nostres presents et esdevenidors et encara a tots los habitants et habitadors en la dita vila que la dita ordinacio et la nostra present confirmacio tenguen et observen et tenir et observar facen exhigent la dita pena dels contrafahents tantes vegades com sera comesa. En testimoni de la qual cosa havem manada esser feta la present segellada ab nostre segell. Dada en Barchinona a XVIIII dies dabril en lany de la nativitat de nostre Senyor MCCCLXXXVIII. - Franciscus ça Costa. - Bonanatus Egidii ex provisione facta per Franciscum Castella legum doctorem consiliarium et promotorem cui ut dixit fuit commissa.