Ley XXIII. Quin deute han los cavallers novells ab aquells quils fan cavallers et ab los padrins quils descinyen les espases.
Deute han los cavallers novells no tan solament ab aquells quils fan cavallers ans encara ab los padrins quils descinyen les espases: car be axi com son tenguts dobeir et donrar aquells quils fan cavallers els donen lorde de la cavalleria axi son tenguts als padrins qui son confermadors daquell orde. E per aço ordonaren los antichs quel cavaller james no fos contra aquell de qui hagues reebuda cavalleria exceptat empero sino ho fahia ab son senyor natural e encar ladoncs ques guardas aytant com pogues de ferirlo et de ociure aquell per ses mans si donchs no veya que li volgues ferir ociure son senyor. Axi meseix no deu esser en feit ni en consell de alguna cosa que fos son dan ans o deu descolre quant puga que no sia e sino notificarliho exceptat que no fos cosa que tornas en damnatge de son senyor natural si li ho fahia assaber o de si meseix o de son pare sil havia o de son fill o de son frare o de son parent del qual ell fos tengut de demanar o clamar sa mort. Pero aço senten si per lo desenganament que aquell fees pogues venir a algu dels sobredits mort deshonor o desheretament car per altres coses oltra aquestes no ho deu dexar de ferho saber: car sens tot aço aço li deu jurar contra tot hom qui li pogues mal fer sino contra aquests sobredits o contra altre hom ab qui hagues el o son pare feta covinença o homenatge de amistat car aytant com la covinença duras deu guardar que no sia contra aquell ab qui ha la covinença e axi meseix deim que deu guardar que no sia contra aquell entro passats III anys apres que li hagues cenyida lespasa: pero alguns dixeren que aço devia esser entro a VII anys. E per aço los cavallers novells pus que tan gran deute han ab aquells quils descinyen lespases deuen guardar ans que al fet vinguen qui son aquells qui pregaran que sien lurs padrins pera descenyirlos les espases.
