lunes, 30 de agosto de 2021

AMOR DE MARE. Victoria Penya.

AMOR DE MARE.


I.


Prop
d'un bressolet de jonchs,


Hont
l'infant ja no hi dormía,


Plorava
una pobre mare


Tota
la seua desditxa.


Dintre
'ls llansolets d'Holanda


L'hi
sonreya fá poch dias


Lo
fillet de lo seu cor,


Que
altre mes bell no n'hi havía.


La
mare, folla d'amor,


En
sos brassos lo prenia,


Contra
son pit l'apretava,


De
tants petons l'enrogía
,


Diëntli:
- Rey de mon cor,


Vida
de la meua vida,





AMOR DE MADRE.


I.


No
dormía ya el tierno niño en su cuna pequeña de mimbres, mas junto
a la cuna desierta, lloraba una pobre madre la mayor de las
desdichas.


Poco
ha le sonreía su hijuelo, el ídolo de su corazón, arrebujado entre
finas sábanas de Holanda: y era tan hermoso para ella, que ninguno
podía comparársele. Loca de amor la apasionada madre, complacíase
en tenerle entre sus brazos, le estrechaba contra su pecho, y a
fuerza de besos enrojecía su rostro tiernísimo diciéndole:
-
Rey de mi alma! vida de mi vida! antes de de que te conociera, no
pude comprender toda la intensidad del gozo. Ay, luz de todas mis
esperanzas! Ay, fuente de mis alegrías todas! -





Jo no conexía 'l gotx


Quant
a tú no 'l' conexía.


Ay,
llum de mes esperançes!


Ay,
font de mes alegríes! -


Pobre
mare, pobre mare!


La
pena la té esmortida,


Y
ompl' el bressolet de llágremes,


Passantne
les diades tristes.


No
entra 'l sol dintre la cambra


Ni
dins l' ánima afligida;


Ja
per ella no hi ha festes,


Lo
mon endolat ovira.


Y
vindrán tristes y fredes


De
Nadal les belles fires,


Tornará
la nit de Reys,


Mes
no portará joguines,


Vindrá
'l diumenge de Rams


Sense
pauma benehida.


Llasseta,
n'está pensant


Si
le hi ressucitaria


A
son fillet lo bon Deu,


Que
's el mateix d'altres dias.


Ja
n'hi té ofert a la Verge


De
ses joyes la mes rica,


Ja
n'hi té ofert a Jesús


Corona
de plata fina.


Mes
lo seu fillet no torna


Y
passan les diades tristes.


Ay,
llum de ses esperançes!


Ay,
font de ses alegríes!





Pobre madre, pobre madre!
la angustia la tiene ya desfallecida; y pasa triste las horas,
inundando de lágrimas la fría y desierta cuna de su pequeñuelo. El
sol no se atreve a penetrar en la oscuridad de la estancia, ni en la
pena profunda de aquel corazón afligido. No hay fiestas ya para la
atribulada madre, que ve el mundo cubierto de luto. Vendrán las
ferias de Navidad, mas ¡cuán tristes y cuán frías ! Vendrá la
vigilia de Reyes, pero no habrá juguetes ni muñecos! Llegará el
domingo de Ramos y no verá la madre palmas bendecidas !


Desgraciada
imagínase a veces que el Dios a quien siempre invocó en sus
oraciones, le resucitará a su idolatrado niño. Para alcanzar el
milagro, ofrece a la Virgen la más rica de sus joyas, y una corona
de plata a Jesús crucificado.


Mas
los días pasan en la tristeza y el tierno niño no torna. Ay, luz de
todas sus esperanzas! Ay, fuente de sus alegrías todas!





II.





Aprés
del jorn vé la nit,


Aprés
de la nit l'aubada,


Aprés
de la pluja 'l sol,


La
roda del mon may para.


Ja
havía dat moltes voltes


Desque
llur dol esplayava


Dintre
sa cambra soleta,


La
mare desventurada.


Desde
llavores la vida


La
partida a la mort guanya,


Y
axó fa que ab dolsa veu


Podrém
sentirla quant canta,


Gronxant
d'un peu lo bressol,


Cançonetes catalanes, (tú sí que saps cóm se guañe una joya als
jochs florals!
)


Per
adormí un infantó


Y
un altre que 'n té a la falda.


Tot
cantant, cantant sonriu,


Tot
sonrient l'hi cauhen llágremes,


Sonriu
als fillets que té,


Plora
'l fillet que l'hi manca.


Son
dos ángels, dos esteles,


De
son pit nafrat lo bálsam,


Son
com l'arch de Sant Martí


Los
infants que vuy esguarda.


Los
contempla embadalida


Y'ls
patoneja la mare,





II.





En
pos del día viene la noche, tras la noche luce la alborada, y
después de la lluvia asoma el sol en el cielo: vueltas va dando el
mundo sin tregua ni descanso. Muchas había dado ya desde que la
desventurada madre, triste y sola en su estancia, exhaló en llanto
su dolor. Por fin la muerte cedió a la vida; y por esto se oye la
dulce voz de la infeliz, que más sosegada, entona cantarcillos catalanes para adormecer al hijuelo 
que
mece en su cuna y al que descansa más tiernecito en su regazo.


Cantando
una tonada tras otra, acaba por sonreír, mas sus sonrisas terminan
también en lágrimas. Sonríe a los pequeñuelos que Dios le
conserva, y llora al otro que le falta. Los que viven son dos
angelitos, dos hermosos luceros; son el bálsamo y el consuelo de su
llagado pecho, el iris en que se fijan todas sus miradas.
Contémplales 
embebecida
la amorosa madre, y les llena de apasionados besos: mas ay, con gotas
de llanto cubre








Mes ay! llurs galtetes
rojes


Y
llur front de neu los banya.


Les
besades son d'amor,


Les
llágremes d'anyorança!


Els
aprompta cent joguines,


Y
quant aquestes los cansan,


També
'ls trau les seues joyes,


Y
ensemps van perles y llágremes,


Les
unes cauhen en terra,


Al
cel s'en pujan les altres.


Ben
de matinet se lleva,


Ben
de matinet s'afanya,


Feynera
quant vé la fosca,


Feynera
quant trenca l'auba;


Mes
tot estirant l'agulla


També
la robeta banya;


Cuyta
p'els fillets que dormen,


Plora
'l que la terra guarda.


A
l' Iglesia s'els emporta


Y
allí prega ajonollada;


Los
angelets que té al mon


Al
que té al cel encomana.


Y
quant la gent los hi mira


Sos
ulls se negan de llágremes,


Y'ls
axeca al cel pensant


Que
'l mes estimat l'hi manca.


Quant
son cor se regositja,


L'esperit
mòr d'anyorança,


Que
es lo cor dels fills que viuhen


Y
dels fills que han mort es l'ánima.





sus mejillas rosadas,
cubre sus frentes de nieve. Los besos son de amor, mas sus lágrimas
las arranca la memoria del hijuelo ausente. Apróntales mil juguetes,
y cuando de ellos se cansan, les permite jugar también con sus
joyas, juntas van y confundidas lágrimas y perlas. Estas caen
desparramadas por el suelo, aquellas suben a las celestes alturas.


Muy
de mañanita la madre se levanta, y afánase desde muy de mañana;
hacendosa cuando el día empieza, y no menos diligente cuando viene
la noche. Mas, mientras la aguja cose y surce (zurce),
humedece con llanto su labor; desvélase por los hijuelos que
duermen, y llora por el que la tierra guarda en su seno. Llévalos
consigo a la Iglesia, y allí ruega con ellos de hinojos; y
encomienda al angelito que tiene en el cielo, los que Dios en el
mundo le conserva. Cuando la gente los va reparando, se le arrasan de
lágrimas sus ojos, y los levanta al cielo, al pensar que allá se
subiera el que más ama.


Y
si su corazón se regocija, su espíritu muere apenado por la
ausencia del ángel que perdió, que el corazón es de los hijos que
viven, y el alma para los que se fueron.

EN JOSEPET. Victoria Penya.

EN JOSEPET.


Tot vestit de roba negre  Y trencada la color,  Jugant ab quatre fustetes,  N'está lo pobre minyó.




Tot
vestit de roba negre


Y
trencada la color,


Jugant
ab quatre fustetes,


N'está
lo pobre minyó.





Se
'n ha portat a sa mare


Avuy
lo cotxo dels morts:


Sa
mare era jove y bona,


Ay,
fill meu, ¡quína dis-sort!





Lo
nen al mirarla estesa


N'ha
esclatat en tan greu plor,


Que
hauria partit les pedres,


Quant
y mes romput los cors.





PEPITO.





Vistiendo
luto y descolorido el semblante, se entretiene el pobre niño, y se
afana por unir cuatro tablas que para jugar eligiera.


Llevóse
hoy el coche de los muertos a su madre idolatrada, a su madre, tan
buena y tan joven aún! Ay! qué desgracia, hijo mío!


Al
verla el niño tendida y yerta, prorrumpió en llanto; y sus lágrimas
partían las piedras ¿cómo no habían de romper los corazones?






Mes ay, valga 'ns
l'innocencia!


Desde
les hores tot-sol,


Com
si tal cosa hagués vista,


Está
distret ab lo joch.





Tant
de bó que ho oblidasses!


Ángel
de Deu, tant de bó!


Que
n'es molt trista la vida


Si
l'amarga un tal recort.





Josepet,
¿a ne qué jugues?


Surt,
fillet, d'aqueix recó.


-
Jo no juch, lo nen contesta,


Ni
ganes ne tinch tampoch.



Jo
'l que vull, ferne una caxa


Ab
aquestes quatre posts,


Y
aprés d'estirarm' hi dintre,


Que
vinga el cotxo dels morts.





¿Perqué
dins la caxa grossa


No
'ns hi aficaren tots dos?


Ma
mare sempre me 'n duya,


Y
al punt m'hauria fet lloch. -





Y
en Josepet altre volta


Esclata
en dolorós plor,


Que
hauria partit les pedres,


Quant
y mes trencat los cors.





Mas ay! bienhaya la
inocencia! cuando volvió a quedarse solo, como si nada le hubiese
pasado, con el juego otra vez se distrajo.


Ójala
fuese cierto tu olvido, angelito de Dios! Ójala! Triste,
triste es la vida si un recuerdo tan doloroso la amarga!

-
Dime, niño, ¿a qué juegas? Sal, hijo, de ese rincón, anda...!
-
No juego, no, contesta la tierna criatura; no juego, ni gana de jugar
tengo tampoco.

Lo
que quiero es hacerme una caja con esas cuatro maderas, para que,
tendido en ella, vayan por el coche de los muertos.


¿Por
qué en la caja grande de mi madre no me encerraron a mí también?
Mi madre que siempre me llevaba consigo ¿creéis que no me hubiera
hecho sitio? -


Y
el atribulado niño prorrumpe otra vez en doloroso llanto: y sus
lágrimas partían las piedras, ¿cómo no habían de romper los
corazones?