Mostrando las entradas para la consulta Blanch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Blanch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 17 de marzo de 2020

XVII. Perg. n. 157. Alfon. I (II). 13 nov. 1174. Litera, Castellum Blanch

XVII.
Perg. n. 157. Alfon. I (II). 13 nov. 1174.

In Dei nomine notum sit omnibus hominibus hoc audientibus quoniam ego Ermengaudus comes Urgelli gratia Dei et Dulcia comitissa Urgelli eadem gratia et Ermengaudus filius noster per nos et per nostros et per Ildefonsum regem Aragonensem et per nos donatores sumus ad La (50) hominibus populatoribus quos dicemus inferius in hac carta unum locum in Litera quod vocatur Castellum Blanch cum L pariliatis de terra unicuique unam paraliatam et in tali modo quod ibi populent et faciant mansiones et quisque de predictis L populatoribus quos dicemus inferius et progenies illorum donent et faciant nobis et nostris de censu unum kaficium de Blado de censo de unaquaque pariliata unum kaficium. Et istum censum sit nobis datum in las eras in predicto loco de Kastel Blanch annuatim in unoquoque anno concurrente nobis et nostris per cuncta secula sine enganno. Et ipsum locum de Castel Blanch afrontat cum suis terminis quos predicto loco damus de una parte in camino de Monso et de alia in ipsa vista de Segria et de cami de Monso sicut venit ad Alpicad et de III in ipso Estable domus milicie et de cuarta sient dividit terminus de Algoira cum Illerda: et quantum in istis afrontationibus jamdictis et isti termini ambiunt sic donamus predictum Castellum Blanch cum omnibus suis terminis qui dicti sunt predictis L populatoribus et progeniei illorum ad predictum censum sicut superius sonat cum exitibus et ingresibus et cum aquis et pascuis et nemoribus et venationibus et cum pratis et cum planis et cum montibus et cum vallis et herbis cultis et heremis et cum melioracionibus quos ibi facere poteritis et cum omnibus rebus que ad usum hominis pertinent vel pertinere debent per cuncta secula quod faciat quisque suam voluntatem de sua parte quicumque voluerit excepto militibus et sanctis per cuncta secula sine ullo contradicto salvo nostro jamdicto censu et de nostris. Sed est sciendum quod nos donatores scilicet ego Ermengaudus comes Urgelli et mei retinemus ibi furnum de villa et quoquat ibi qui coquere voluerit: et si noluerint coquere non sint inde forzati. Et retinemus ibi nostram rectam justitiam et ipsas hereditates quas Johannes de Albesa et fratres ejus ibi habent que sunt duodecim quas habent in alodio proprie sine omni servitute: et sicut superius sonat habeant et teneant et possideant et explectent populatores qui ibi erunt vel sunt per predictum censum per vendere et per donare et per impignorare cuicumque voluerint et per facere quidquid voluerint excepto militibus et sanctis salvo nostro censu jamdicto et de nostris et salva nostra fidelitate per omne tempus. Et de predictis La pariliatis donamus Guillelmo et suis duas pareladas et Ermessende uxori Petri Rog qui fuit et cui voluerit V pariliatas et Petro Danglaril I et R. Rog I et Guillelmo Doliola I et Petro de La Zaida I et Boneto de Rivo Hominum I Petro de Rivo Hominum II Be .... fratri suo I Bernardo Marti II Petro Meseguer I R.... Roso I Guillelmo Dalcabez I A.... de la Porta I R. Conil I Johanni Galin I Guillelmo Desdoloma I Johanni Blanc I Ferret Dalcaniz I Sancio de Loreta I P. Durgell I Johanni de Isona I Johanni de Giem Ramon I Dominico Vicent I Petro Doscha I Naparda I R. Doscha I P. de Cubels I A. de Figuerola I Pere Guillelm Moliner I Miro de Tolo I Pere Ademar I Guillem Johanna marit de na Ramona I Guillelmo de Moncenis et R. de Benavent I Guillelmo de Montgai I Guillelmo Ponz et Petro Sadorni I Marieta Filia Guillelmi Petri I Guillelmo de Ager I Johanni Ferret I A. de Buada I Pere Cabrer I Guillelm Abbati I R. Mazota I Pere Divarz et Bernat Divarz I et tercia pars sit frumenti et tercia pars ordei et tercia pars avena et sic erunt La kaficios de blado.
Facta carta donacionis idus novembris anno nativitatis Domini MCLXXIIII. - Sig+num Ermengaudi comitis Urgelli. - Sig+num Dulcia comitissa. - Sig+num Ermengaudi filii nostri qui firmamus laudamus et testibus firmare rogamus. - Sig+num Johannis de Albesa. - Sig+num Artad de Calders. - Sig+num Arnal de Ribeles. - Sig+num Berenguer de Grandelor. - Sig+num Bernardi scriptoris.
- Sig+num Pere de Bagaza. - Sig+num Raimulfi qui scripsi mandamento comitis Urgelli cum literis emendatis qui remanserunt per oblivionem in VI linea. - Sig+num Gregorii qui hanc cartam fideliter translatavi ut melius et veraciter potui ut supra in mense augusti anno Domini MCLXXXV. (1185)

Castellblanc de Llitera, Litera, en Malpartit (malparit no)

XVII. Perg. n. 157. Alfon. I (II). 13 nov. 1174. Litera, Castellum Blanch



jueves, 13 de febrero de 2020

IX, reg. 1232, fol. 109, sin fecha

IX.

Reg. n° 1232 fol. 109. Sin fecha. (no muy lejos de octubre de 1371)

A servey de Deu et de nostra dona sancta Maria et en reverencia del benauirat mossen sent Jordi ordona lo senyor rey que empresa de nobles et de cavallers fets sia feta en la forma et manera davall escrita los quals sien nomenats los cavallers de sant Jordi.
- Primerament que la vestidura ab que seran reebuts sia mantell et de drap blanch ab la creu vermella en la part devant et la creu sia tan longa et no menor com es lo dors de la palma de I hom e tan ampla com la ungla del dit menor de la ma.
- Item quel dia quel dit noble o cavaller haura reebut lo dit mantell ab la creu haja tot lo dia aportar la creu en la subirana vestedura que portara en la part denant en dret del cor de tota vida del senyor rey.
- Item tots los cavallers de sant Jordi damunt dits fan sagrament et homenatge al senyor rey de anar ab ell personalment ab aquells homens de cavall que bonament poran al sou del dit senyor contra los moros quant que quant lo senyor rey hi volra oy pora anar: encara lo serviran et seguiran en la forma damunt dita a defensio de son regne o terres si aquells volguessen damnificar algun rey o altre hom ab poder de gents estranyes. E el senyor rey si ell o alcun dells se tem quels haja a guiar o si guiar et assegurar nols volra quels haja per escusats de la venguda et servey.
- Item quel senyor rey triy XII consellers ço es IIII nobles VIII cavallers ab los quals o major partida daquells ell orden et faça totes aquelles coses que bones et profitoses sien a la dita empresa no restrenyen ni mudan res en la forma del servei.
- Item lo dit senyor rey per vigor de les paraules damunt contengudes en lo IIII capitol ordena ab consell de XII et de mes dels nobles et cavallers presents que negun que sia de la dita empresa no gos fer alguna altre empresa general o special apres quel mantell daquesta empresa haura reebut sens licencia del senyor rey et si ho haura quencontinent haja a lexar la dita empresa que feta haura.
- Item que si algun rich hom o cavaller dels dessus dits volia donar les vestedures en que sera la dita creu et senyal de sent Jordi que ans que les do ne haja a levar la creu o senyal dessus dit si donchs aquelles vestedures no donave a altre persona qui fos de la dita empresa.
- Item que si altra vestidura sobirana portara sens creu dalli avant haja perduda aquella vestidura que haura portada sens creu et sia liurada al nostre almoyner per tal que la vena et los diners quen haura sien distribuits a pobres.
- Item et tots divendres del any tot lo dia hagen los dits nobles et cavallers a portar la sobirana vestidura de drap blanch ab la creu vermella axi com damunt es dit. E si altra vestidura subirana alcun dells aportara daltre color o sens creu aquella vestidura sia a ell perduda et la vena lo dit almoyner et los diners quen haura don a pobres.
- Item que en tots fets darmes los dits nobles et cavallers hagen a portar sobre si estes lo senyal de sant Jordi ço es lo camp blanch et la creu vermella o a tot lo menys I senyal davant et altra detras axi gran com lo clos de la palma de I hom.
- Item que la vespre de sent Jordi tots anys a les vespres los dits nobles e cavallers damunt dits que en lo loch seran on sera lo senyor rey sien tenguts de esser a les vespres ab lo dit senyor et oyr aquelles et lo dia de sant Jordi a la missa et a les vespres vestits de la subirana hi seran a les dites vespres et missa ni en tot lo dia altre vestidura sobirana portaran sino blancha ab la creu damunt dita que aquella vestidura hagen perduda et sia liurada al dit almoyner qui aquella vena et los diners quen haura sien per lo dit almoyner donats a pobres.

(Pongo la imagen de Pedro IV de Aragón porque este texto pertenece a alguna de sus ordonacions o constitucions.)

Pedro IV de Aragón, El Ceremonioso, Lo Ceremoniós


X, perg. 1, apéndice, Jaime I, 10 setiembre 1215

jueves, 27 de mayo de 2021

IX. Á LA VILA DE VALLDEMOSSA.

IX

Á LA VILA DE VALLDEMOSSA.

Bé ´m plau entre vosaltres
asséurem
devegades, com en l´ascó dels avis.
(A. Blanch)


Era de nit; ab un carro
Envelat, y d´alegransa
Ple lo
meu cor, en la vila
De Valldemossa jo entrava.
¡Si n´hi havía
de bells horts!
Si n´hi havía de montanyes!
¡Si ´n
derramava de gloria
La lluna d´estiu més clara!
Del Coll per
lo comallar
Lo camí real avança,
Vorellat per lo torrent
Del
vehí Puig de Na Fátima.
Al voltant d´un caseríu,
A dins la
vall recolzada,
La vila, al clar de la lluna,
De rebent se nos
atança.




IX
Á LA VILLA DE VALLDEMOSA.

Pláceme sentarme alguna vez
entre vosotros,
como en el hogar de los abuelos.
(Adolfo
Blanch.)

Era de noche; en un carro con entalamadura, segun la
antigua usanza mallorquina, entraba yo en la villa de Valldemosa,
llena de júbilo el alma.
¡Cuántos amenos huertos! ¡cuántas
empinadas sierras! La luna, en uno de sus plenilunios de verano,
derramaba tranquila claridad.

Por la hondonada del Collado
avanza el camino real, orillado por el torrente del vecino Monte de
Fátima.

A la vuelta de un caserío, á la luz de la luna, se
nos presenta de golpe la villa, recostada en el fondo del valle.



Deu te guart, hermosa vila,
Per Ciutat tan nomenada;
Deu te
guart, rica perleta
Closa dins estes montanyes....
---
Se
senten veus de conversa
Que ´ns du de la nit l´oratje;
¿Quí
será? Calláu, ja s´ouen
Més propet les veus més altes.
Es
un llaurador qui torna
Ab los bous de la llaurada;
Una donzella
va ab ell,
Y ´ls dos la Corona passan.
- Llaurador, la vostra
filla
Sens dubte está molt cansada;
Veníu, posaula en lo
carro,



Y ´ls bous menáu á l´estable.
Pageseta, pageseta,
Pageseta
agraciada,
Apar qu´ets valldemossina
Ab ton capellet de
pauma.
- Sí senyor, dins Valldemossa,
Dins Valldemossa som
nada;
Nasqué mon pare y ma mare.
Y ´ls meus avis una
terra
Ací mateix ja llauravan;
Y ara venim de la rota,
Y
duch murta per la Beata.
___




¡Salud, risueño pueblo, tan famoso en Palma!
¡Salud, rica perla
engastada en estos montes!....
___

Oigo palabras que nos
trae la brisa de la noche. ¿Quién es? Silencio, ya se oye la
conversacion más cerca.

Es un labrador que regresa de la
labranza, con su par de bueyes; una jóven, hija suya, viene con él,
y los dos rezan el santo Rosario.

- Labrador, sin duda su hija
de V. está cansada; súbala V. en nuestro carro, y llévese al
establo los bueyes.

Niña, graciosa niña, ¿de dónde eres?
Parécesme de Valldemosa, con tu sombrerito de palma.

- Sí,
señor, en Valldemosa mismo nací; en Valldemosa nacieron mis
padres.
Y mis abuelos eran ya labradores de esta comarca; ahora
venimos del pegujal, y traigo flores para la Beata Catalina. -



Valldemossa, dolç alberch
De la pau y de la gracia,
Niu de
músichs rossinyols,
Paradís de nostra patria.
¡Ay la vila!,
qu´ets d´hermosa
Per la lluna il-luminada,
Qu´ab lo silenci
nocturn
Entra en tes casetes baxes.
Lo cel blavench forma
tenda
Sobre ´ls cims de tes montanyes,
Y tes montanyes
enclouen
Ton cosset de bella fada.
Per esta vall lo perfum
Se
sent d´odorífichs arbres,
Milions d´aucells volatejan
Pe´ls
torrentols de les tanques.
Ton nom moresch, tes palmeres.
Me
diuen qu´eras sultana,
Un jorn pe´ls fills de Mahoma
Ab foll
amor festejada.
Y m´ho diuen de tes costes
Les histories
llegendaries,
De moros, y de catius,
Y de vaxells de
pirates.
Mes tos campanars, tes festes,
Mostran qu´ets verge
cristiana,
De l´antiga Catalunya
Al pit matern
alletada...
¡Quína Ermita tan alegre
Qu´está demunt la
montanya!
Per un bosch de pins s´hi puja,
Y´s veu la mar á
la espatla.


Valldemosa, dulce albergue de la paz y de la gracia; nido de
melodiosos ruiseñores; paraíso de Mallorca.
¡Qué hermosa eres
cuando los rayos de la luna, prevalidos de nocturno silencio, entran
en tus bajas casitas!

El cielo azul forma pabellon que se
apoya en las cimas de tus montes; y tus montes rodean encerrándolo
tu cuerpecito de hada:

En este valle se siente el aroma de
olorosos árboles; millares de avecillas revolotean por los
arroyuelos de los cortijos.

Tu nombre árabe, tus palmeras, me
dicen que eras sultana, un tiempo agasajada con loco amor por los
hijos del Profeta.

Y me lo dicen las tradicionales narraciones
de tus costas, tus cuentos de moros y cautivos y bajeles de
piratas.

Pero tus dos campanarios, tus fiestas populares,
muestran bien claro que eres vírgen cristiana, criada á los
pechos de la antigua Cataluña...

¡Qué Ermita tan alegre hay
sobre el cerro! Súbese á ella al traves de los pinares, dejando el
mar á la espalda.



La pau de la penitencia
Los ermitanets alcançan,
S´hi respira
un ayre pur,
S´ou la veu de la campana...
Al cap d´amunt de
la vila
Un vell edifici s´alça;
Joya del art mallorquí,
La
Cartuxa malhaurada.
Joya del art, font de Ciencia,
de Religió
ver miracle,
Estrella de tota l´Illa
De Valldemossa la
mare.
La Cartuxa, ¡ay Deu del cel!,
Hont un día
ressonavan
Del fills de Bruno los cántichs,
Dels penitents les
vergades.
¿Y ara? Sols es la memoria
De la bella etat
passada;
Un vaxell arreconat,
Un cor desfet, un cadavre.
Jo
´asseguí devora ella,
Jo m´asseguí sota ´ls arbres
Qui ab
anyorança la besan
Com òrfens lo cos del pare.
Tot *concivós
y ab desfici
Ja m´hi asseguí á la vesprada;
Y entre ´ls
batecs de mon cor,
Y entre les remors llunyanes.
Muntavan de
les vereres
Recorts de l´etat mitjana,
Rimats ab notes
perdudes
De cançons y de rondalles.

La paz de la
penitencia gozan los ermitaños; se respira puro ambiente; se oye el
són de la campana...

En la parte más alta del pueblo, se
levanta un viejo edificio: es una joya del arte mallorquín, es la
desgraciada Cartuja.

Joya del arte, fuente de la ciencia,
verdadero milagro de la Religion, estrella de la isla, madre de
Valldemosa.

¡La Cartuja! ¡Oh Dios del cielo! En ella
resonaban un día los cantos de los hijos de Bruno, los azotes de los
penitentes.

Ahora sólo es memoria de los antiguos poéticos
tiempos, un bajel abandonado, un corazon deshecho, un
cadáver.

Sentéme cabe ella; sentéme debajo de los árboles,
que la besan gimiendo, como los huérfanos el cuerpo del autor de sus
días.

Pensativo, displicente, me senté allí, á las
primeras horas de la noche: latía fuertemente mi corazon,
percibíanse lejanos murmullos.

Y subían hasta mí de las
pendientes del valle, los recuerdos de la Edad media, rimados con
notas perdidas de leyendas y canciones.



La cadira del rey Sanç,
Lo palau del segon Jaume,
La casa de
Miramar
Qui fou de Lull noble casa.
Dels sabis de la
Cartuxa
Veya venerables cares,
Y entre ells del pros
Jovellanos
La figura´s presentava.
Y veya entre totes
elles
Pura, suau, plena de gracia,
Aquell ángel de
Mallorca,
Sor Catarina Thomasa....
¡Ay! ¡tanta ditxa y
grandesa
Solament la recordança
Nos dexaren, y´s
fongueren
Com se fon bambolla d´aygua!...
___

Que Deu te
guart, vila hermosa,
Que Deu te guart, vila amada,
Pagesetes
del gay trajo,
Boschs d´encisadora flayra;
A contemplarvos la
nit
Mon cor vindrá aletejantne.
¡Adeu, montanyes del
Teix,
Adeu, fins á la tornada!

Juliol de 1868.

Recordaba las historias de la Silla del rey Don Sancho, del Palacio
de D. Jaime II, de la Casa de Miramar, famosa mansion de Ramon
Lull.

Se me aparecían los venerables rostros de los sabios de
la Cartuja; y, en medio de ellos, gustando las delicias de su franca
hospitalidad, el ilustre Jovellános.
Y veía entre todas, pura,
suave, llena de gracia, levantarse la figura del ángel de Mallorca,
de la vírgen Catalina Tomás...

¡Ay! ¡tanta dicha, tanta
grandeza sólo nos han dejado el recuerdo; se han desvanecido, como
se desvanece una burbuja de agua! …
___

Adios, hermosa
villa; adios, labradorcitas, las del gracioso traje; bosques de
embriagador aroma.

Batiendo las alas del deseo, mi corazon
vendrá á contemplaros durante la noche. Adios, montañas del Téix;
¡adios, hasta la vuelta!

lunes, 30 de agosto de 2021

GABRIEL MAURA. L'ESPIGOLERA. AVANT!

GABRIEL MAURA.


Natural
de Palma, vingué a la llum del mon lo dia 4 de juny del any 1842.
Com la major part del nostres poetes, mostrá molt jove sa ardent
afició a les lletres, y escrigué ses primeres inspiracions en la
llengua de Castella. Prenguent part aprés en lo moviment


de
la nostra renaxença literaria, es feu notar en la lluyta dels
Jochs florals. En 1868 li adjudicá lo Consistori el segon accéssit
a la flor natural per sa poesia L'Espigolera, y de llavores en çá
ha obtingut diferents mencions. Tenim de sa ploma poesies líriques
del tot valentes com Avant! Lo darrer soldat, Les coves de Artá, y
altres.





L'ESPIGOLERA.


Diguem tú, la dels ulls negres,  La del rebosillo blanch,




Diguem
tú, la dels ulls negres,


La
del rebosillo blanch,


La
del giponet de sarja,


La
dels gonellons rallats;


Diguem
tú, la que l'axecas


Ab
los aucells tos germans,


Tú,
qu' en aubada, a la Verge


Li
dius: Bon dia y bon any;


Tú,
que com ells, la volada,


La
volada prens cantant,


Corrent
a cercar espigues


Axí
com ells cercan grans;






LA ESPIGADERA.


Dime
tú, la de los ojos negros y rebocillo (11) blanco, la del jubón de
sarga y de la basquiña listada;


Dime
tú, la que despiertas con tus hermanas las avecillas, y al rayar la
aurora, saludas a la Virgen deseándole buen día; (y buen año)


Tú,
que como ellas arrancas el vuelo cantando, y corres a buscar espigas
como ellas van a buscar el grano;





Tú, que veus lo que no
veuen


Los
segadors esburbats;


Tú,
que posas dins ta falda


Lo
que los fuig de ses mans;


Diguem
tú, l'espigolera,


Si
volrás espigolar


Lo
camp del meu cor, fa estona


Segat
per los desenganys.




no deus tenir, la bella,


No
deus tenir mes afany


Que
fer mes grossa maynada


Que
tes amigues no fan.



no deus tenir, la nina,


Mes
desitx que 'l de descans,


Y
de traure un rebosillo


Quant
las altres lo traurán;



no deus veure 'n tos sòmnis


Mes
qu'uns botons esmaltats,


Una
creu de pedres verdes


Damunt
gipó satinat,


Faldetes
color de rosa,


Capell
de pauma enflocat,


Y
que 'l dia de Sant Jacme


Balles
la primera al ball.


Diguem,
donchs, l' espigolera,


Si
volrás espigolar


Lo
camp del meu cor, hont xorda


Del
vent del desitx lo bram.





Tú, que ves lo que no
descubren los incautos segadores; tú que en la falda recoges lo que
escapa de sus manos;


Dime
tú, la espigadera, si querrás espigar en el campo de mi corazón
que segó hace tiempo el desengaño.



no debes tener, bella niña, otro anhelo que reunir más grande
manojo que el que allegan tus compañeras.


De
seguro que no tienes otro deseo que el de descanso, y el de estrenar
un rebocillo cuando lo estrenen tus amigas.


De
seguro que no ves en tus sueños más que una botonadura esmaltada,
una cruz de piedras verdes colgando en el pecho sobre el jubón
satinado,


Faldillas
color de rosa y sombrero de palma con cinta encarnada. De seguro que
anhelas sólo bailar la primera (12) en el baile, la fiesta de
Santiago (San Jaime, Jacme, Jaume, etc).


Dime,
pues, la espigadera, si querrás espigar en el campo de mi corazón,
que agita con furia atronadora el vendaval de mis deseos.






Semble'm que vius,
pajeseta,


Dias
de goig y de pau:


Les
festes vas a l'esgleya,


Los
altres dies al camp.


Semble'm
que anyoras les vel-les,


Vel-les
de lluna y de embat,


Que
passas a damunt l'era


Ab
tes amigues folgant.


Semble'm
que quant elles ballan


Ab
los missatges cansats,


Quant
mateixes y copèös


Sonas
ferint ab dos machs;


Quant
les cantes ab veu dolça


Les
cançons del temps passat,


Ton
cor axampla ses ales


D'un
cel d'amor per l'espay.


Diguem,
dolça espigolera,


Si
volrás espigolar


Lo
meu cor, que no grellassin


Las
espigues dins lo fanch!





¿Perqué
fins al pit acalas,


Hermosa
nina, ton cap?


¿Perqué
tes galtes se tinyen


Del
viu color de la sanch?


¿Perqué
una llágrima baixa


De
tos ulls espiretjants?


¿Perqué
de ton capell besas


Lo
sech clavell desfullat?





Paréceme, aldeana, que
vives días de paz y ventura: las fiestas oras en la iglesia, los
otros días trabajas alegre en el cercado vecino.


Paréceme
que impaciente esperas las noches apacibles de luna y halagadora
brisa, las noches que pasas en la era holgando con tus amigas.


Al
verte, haciendo chocar dos piedrecitas, seguir el compás de las
matexes y copèos (13) que ellas bailan con los mozos
fatigados;


Al
oírte entonar con voz tan dulce añejas canciones, paréceme que tu
alma tiende sus alas en un cielo de amor.


Dime,
tierna espigadera, si querrás espigar el campo de mi corazón, no
sea que brote el grano de las espigas en el fango!


¿Por
qué, hermosa niña, inclinas hacia el pecho tu cabeza? ¿Por qué
tiñe tus mejillas el color vivo de la sangre?


¿Por
qué se desliza una lágrima de tus ojos humedecidos? ¿Por qué
besas con tanto amor ese clavel mustio y deshojado?






Diguem, tendre
espigolera,


Si
lo goig no coneis ja,


Si
d'esta flor dins lo cálzer


Tots
los plers hi tens guardats,


Si
al partir cap a la guerra


Aquell
jove la l' va dar,


Aquell
jove ab qui tú anavas


Ab
los dits entrunyellats.....


¡Ton
plor diu, espigolera,


Que
ses gloses sols cantar,


Que
sols a ell veus en tos sòmnis,


Que
sens ell may tindrás pau!


¡Ton
plor diu, espigolera,


Que
de mon cor dins lo camp,


No
hi vols cullir les espigues,


Puix
son poques y entre carts!!...





____

Dime,
tierna espigadera, si es verdad que no conoces ya el placer, si
tienes guardada tu ventura en el cáliz de esta flor,


Si
te la dio al partir para la guerra aquel joven con quien ibas, tus
dedos con los suyos entrelazados.....


Bella
espigadera, que sueles entonar los cantares que él te dedicó, bien
claro dice tu llanto que solo su imagen ves en tus sueños, que sin
él no hallarás la dicha.


¡Tu
llanto dice, espigadera, que en el campo de mi corazón no querrás
recoger las espigas, pues son pocas y entre cardos!!...

____



AVANT...!



¿Ahont
van exes onades de gent tota febrosa?

¿Ahont
corre fatigada la vella humanitat?

Israel
de tots los setgles, de dins la núu polsosa

Qu'ella
alça, sempre mira lo terme desitjat.


Y
'l terme may arriba: flastoman y se quexen

Los
pobles y les rasses, mesclant verí del cor;

Y
vells Moïsés moren, y nous Moïsés nexen,

Y
'l genre humá camina, voltant lo vedell d'or,



Los
trossos d'unes taules rompudes ab follia,

Servexen
per les noves mes prest apedregar;

Les
lleys d'orde y justicia no viuen mes qu' un dia;

Tot
cau y se soterra del temps dins lo fossar.



ADELANTE...!

¿Adónde
va ese oleaje de calenturientas muchedumbres?

¿Hacia
dónde, desolada y jadeante, se dirige la caduca humanidad?
Israel
de todos los siglos, si envuelta corre en la polvareda que levanta,
nunca pierde de vista el término deseado.

Y
no lo alcanza jamás. Maldicen quejumbrosos pueblos y razas, echando
entre sus blasfemias las ponzoñas del corazón. La tumba de un
Moisés sirve a otro de cuna, y el género humano camina, girando
siempre alrededor del becerro de oro.

Sirven
los pedazos de las antiguas tablas que rompió el delirio para
apedrear con ahínco las nuevas establecidas. Un solo día viven las
leyes eternas de orden y justicia: todo se derrumba y sepultado queda
en el osario de los tiempos.



L'humanitat avansa... de
cent en cent jornades

Gegants
inmóvils troba just fites del desert,

Que
quant ha passat ella, no veuen mes qu' ossades,

Despulles,
sanch y ruines, fins que sa vista es pert.



Al
peu de cada setgle, la gran familia humana

S'aplega:
allá descansa de corre y de lluytar.

May
torna els ulls arrera; res al passat demana;

Lo
paradís que cerca, avant creu qu' ha d'estar.



Cuantre
els adorats ídols tot lo rencor rebenta

Dels
pobles que espurnejan p'els desenganys ferits,

Y
mostrantlos nafrada sa carn del coll sanguenta,

Los
tomban y calcigan, posant al cel sos crits.



S'axecan
altres ídols en lloch d'aquells que jauen,

Llansant
noves promeses, vestint un nou desfres.

Los
pobles los encensen, de jonollons tots cauen,

Clamant:
- “Redentors, gloria! La sanch del pit vostre es!” -



Los
ídols llavors criden: - “L'humanitat es lliure” -

Y
tiran ses corones, sos ceptres y mantells...

Los
pobles uns als altres es diuen: - “Axó es viure !” -

Y
rompen les insignies al peus dels deus novells.



La humanidad avanza....
De cien en cien jornadas se encuentra con unos gigantes inmóviles
que semejan los mojones del desierto. Tras ella no se ven más que
huesos y despojos, sangre y ruinas, hasta que a lo lejos todo se
borra y se confunde.

Al
pie de cada siglo agrúpase la gran familia humana, y descansa de sus
correrías y de sus luchas. Nunca vuelve la vista atrás; nada pide
al pasado. El paraíso de sus constantes ensueños lo imagina siempre
delante.

Contra
los ídolos adorados estalla el rencor de los pueblos que de enojo
chispean al verse heridos por el desengaño; y enseñándoles llagado
el sanguinoso cuello, los derriban y pisotean, poniendo el grito en
el cielo.

Levántanse
nuevos ídolos en lugar de los que yacen derrumbados; y esparcen
nuevas promesas vistiendo nuevo disfraz. Incienso les queman los
pueblos, y cayendo a su presencia de rodillas, exclaman: -
Redentores, gloria! vuestra es la sangre 
que
nos da vida! -

Entonces
prorrumpen los adorados: - La humanidad es libre! - y arrojan sus
coronas, sus cetros y sus mantos. Los pueblos se dicen unos a otros:
- Esto es vivir! - mientras hacen jirones sus insignias al pie de
los nuevos dioses.



La dignitat humana
d'honor queda sadolla

Quant
romp' una corona, quant té el ceptre romput.

¡D'una
corona uberta pot ferse 'n una argolla!

¡Dels
trossos d'un vell ceptre, grillons d'esclavitut !



Los
mes ardits s'axecan y diuen: - “Eixa terra,

No
es la promesa terra que tots venim cercant;

Als
quí vullan quedarse fassemlos mortal guerra,

Humanitat,
aixécat; camina cap avant...!” -



Lo
pobre, creu y s'alça.... camina que camina,

Després
d'un desert áspre, mes áspre desert vé:

Lo
vell cau y badalla, y al jove li matzina

Lo
cor: desitj, set, febra, p'el mon que promés té.



Quant
dins la polsaguera los folls ja es sempentejan,

Aquells
gegants altívols, los setgles inmortals,

S'esguardan
uns als altres, sonriuen y capejan,

Mirant
com jardins cercan corrent als arenals.



Y
passan les jornades, y 'ls desenganys may passan,

Y
fuig ab l'esperança la fe ab tot son etcís;

Los
pobles uns als altres los cors, fèrs, s'arrabassan,

Cercant
dins ses entranyes les claus del paradís.



Honrada y satisfecha se
encuentra la dignidad humana, cuando ha conseguido romper una corona,
cuando un cetro ha hecho pedazos. ¡De una corona puede forjarse una
argolla! ¡De los trozos de un cetro enmohecido, grilletes de cobarde
esclavitud!

Álzanse
los más osados y dicen: - Esta tierra no es la tierra de promisión
que todos buscamos. ¡Guerra mortal contra los rezagados! Levántate,
humanidad; no retrocedas jamás. -

Obedece
la sin ventura y se levanta:... camina y camina; después de un
áspero desierto, otro más áspero le sigue. Cae el anciano y
expira, y llenando de veneno los corazones juveniles, deja en ellos
el deseo, la sed y la fiebre en vez de la bienandanza que les
prometiera.

Cuando
entre la polvareda locos se empujan, míranse unos a otros aquellos
altivos gigantes, los siglos inmortales; y sonríen y cabecean al ver
como buscando con afán vergeles floridos, se pierden entre inmensos
arenales.

Y
pasan días y los desengaños nunca acaban: y la esperanza se va, y
se va la fé con todas sus íntimas fruiciones; y los pueblos
arráncanse fieros el corazón, buscando en las entrañas de las
víctimas las llaves del paraíso.




La sanch puja a la testa
del poble mes altívol;
Del mon ne vol fer cendra per fer son
dret etern:
- Ja qu'el cel mos ho nega, li diu son seny ombrívol,

Cerquem
dins avenchs fondos remeys que'ms do l'infern. -



Hi
baxan: negres roques un òli ardent hi suan;

Son
pous per hont trascola sos plors l'eternitat;

Dels
condemnats son llágrimes que fins allá traspuan;

Y
ungits son ab tal òli los reys de l'igualdad!



Les
grans ciutats ne regan, per viles l'espargexen,

No
hi ha poder ni gloria que ab ell no s'enderroch';

Quant
tot la flama ho crema, los pobles comparexen,

Per
veure la justicia sortir de dins lo foch.



De
dins la negra cendra sols surten cruels venjançes,

Sols
surten grans misèries, y s'alçan mes clamors:

Y
tornan caure els ídols, y mortes esperançes

Renaxen,
pera viure tant com los nous senyors.
….......

¿Ahont
van exes onades de gent tota febrosa?

¿Ahont
corre tan cansada, la vella humanitat?

Israel
de tots los segles, de dins la núu polsosa

Qu'ella
alça, sempre mira lo terme desitjat...



Sube la sangre a la
cabeza del pueblo más envalentonado, y para eternizar su derecho
quiere reducir a pavesas el mundo. Y dice, lleno de sombríos
pensamientos:
- Ya que nos niega el cielo la felicidad que
anhelamos, busquemos en los hondos abismos los remedios que nos da el
infierno. -
Y bajan a las pavorosas profundidades: rocas negras
sudan hirviente brea: son pozos por los cuales filtra su llanto la
eternidad. Lágrimas son de los precitos que allá misteriosas
gotean. Este es el óleo con que se ungen los reyes de la igualdad!

Riéganse
con él las más populosas ciudades y los villorrios más humildes.
No hay gloria ni poderío que le resista. Cuando todo es presa de las
llamas, se arremolinan los pueblos a su alrededor para contemplar
como renace de entre sus llamas el fénix de la justicia.

La
negra ceniza tan sólo brota venganzas crueles, sólo produce grandes
miserias y más fuertes clamoreos (clamores). Y otra
vez caen los ídolos, y marchitas esperanzas reflorecen para vivir la
edad de los nuevos señores.

….......


¿Adónde
va ese oleaje de calenturientas muchedumbres?

¿Hacia
dónde desolada y jadeante se dirige la caduca humanidad?
Israel
de todos los siglos, si envuelta corre en la polvareda que levanta,
nunca pierde de vista el término deseado.



Molt bella n'es la terra,
la terra suspirada!

Mes
ay! ningú l'ha vista, ningú la veurá may.

Dels
ulls malalts p'els vicis n'es fosca la mirada;

Cegats
los dexaria del cel lo pur miray.



Lo
paradís de ditxa, un mur ne té ab sèt portes;

Escrits
ab llamps flametjan los noms de sèt virtuts;

Adins,
tot son etcisos; afora, terres mortes,

Carners,
òdis, misèries, y 'ls aires corromputs.



Los
pobles de la terra, fermats a sa cadena,

Entorn
del mur fan cercles, les portes ungletjant;...

Per
cástich, Deu los fibla l'açot damunt l'esquena,

Y
ab veu de trò los crida: - “¡Humanitat, avant...!!” -

__________


Muy hermosa es la tierra,
la tierra suspirada! Pero ¡ay! nadie la ha visto, nadie la verá.
Ojos que el vicio anubló, siempre tienen sombría la mirada; ciegos
los dejaría el rutilante espejo de las venturas celestiales.

Amurallado
está el paraíso de la bienaventuranza y siete puertas tiene. Con
letras de relámpagos los nombres de siete virtudes llamean. Dentro
todo hechizos; fuera terrenos huérfanos de sol y rocío, osarios,
odios, miserias y aires corruptos.

Los
pueblos de la tierra, a su inquebrantable cadena amarrados, circulan
uñeando sus puertas entorno del muro. Por castigo Dios hace
restallar su látigo en sus espaldas; y con retumbante voz les dice:
- Humanidad, adelante!...-

____

martes, 14 de enero de 2020

Les reynes Darago se faran consegrar, los reys Darago les coronaran

ORDINACIO FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS DARAGO LES CORONARAN.

Les reynes Darago se faran consegrar, los reys Darago les coronaran

Scrit es en la sancta Scriptura que apres totes les coses creades Deu omnipotent crea lom e veent quel hom tot sol no era profitos dix: No es bo hom esser sol façam a ell ajutori semblant a ell. Perque apar per la paraula demunt allegada e per les seguents en ço que diu façam a ell ajutori semblant a ell que Deu dona Eva a Adam per companyona majorment con fo formada de la costella del costat de Adam segons que en la sancta Scriptura es demostrat per les paraules seguents: E con hagues dormit pres una de les costelles daquell e umplila de carn e nostre Senyor Deu hedifica la costella que havia presa de Adam en fembra e amenala a Adam. E axi apar que Eva fon dada a Adam per companyona cor del mig loch del cors del hom fo presa e formada e no de les parts jusanes a dar entendra que no fos subdita al hom ne axi mateix fo presa o formada de les parts sobiranes per tal que no fos entes ella esser sobirana al hom. Donchs conve que axi con nostre Senyor Deu deputa e ordena per companyona Eva a Adam que les reynes Darago companyones sien dels reys Darago e daquelles gracies spirituals honors e prerogatives que sancta mara Esgleya los reys Darago ha insignits se alegren. On con entre les altres gracias spirituals de les quals sancta mara Esgleya ha ennobleits e exaltats los reys Darago si es lo sant sagrament de unccio en lo qual sancta mara Esgleya mana les reynes Darago esser participants: per ço ordonam que les reynes Darago sien consegrades per lo matropolita e per los reys Darago coronades segons que davall se conte car daço havem figura espressa del rey Assuer qui corona Hester on es scrit: Posa la corona del regne en lo cap daquella. Per ço ordonam quel dia avans de la vigilia de la festa que la reyna se deura coronar la reyna se bany en lo vespre e apres lo dia de la vigilia en lo mati seguent se confes e reebe ab aquella humilitat e devocio que puxa lo cors de Jesuchrist es mut de camisa e de totes vestedures novas: en lo qual dia de la vigilia a hora de completa la reyna partira del alberch del rey e ira vestida ab les vestedures blanches e ornaments de cap acustumats saul que no port garlanda ne corona en lo cap e cavalcara en cavall blanc sens que null hom no la men per les regnes del cavall e axi ab molts brandons e luminaries e altres sollempnitats de goig e de alegria ira tro a la Seu e fara oracio en la Seu e aquella oracio feta ira posar e dormir en aquell loch pus apte e pus covinent dins la Seu o defora pus prop daquella. E lo dia de la festa de mati levar sa e vestida ab les vestedures e en la forma quel vespre precedent hi sera anada irassen a la Seu e en la porta major de la esgleya seran larchabisbe o matropolita e altres bisbes e prelats vestits in pontificalibus e tots los altres clergues en la processio be ornats devant anant lo sant Evangeli ab dos creus e ab encenser e ab luminaries et en la dita porta de la esgleya lo pus honrat dels bisbes qui aqui seran diga la oracio quis segueix.

Oratio.

Omnipotens sempiterne Deus fons et origo totius bonitatis qui feminei sexus fragilitatem nequaquam reprobando avertis sed dignanter comprobando potius elegisti et qui infirma mundi eligendo fortia queque confundere decrevisti quique etiam gloria virtutisque via triumphum in manu Judith femine olim judayce plebi de hoste sevissimo resignare voluisti: respice quesumus ad preces humilitatis nostre et super hanc famulam tuam N. reginam nostram que suplici devotione assumpta est in reginam bene+dictionum tuarum dona multiplica eamque dextera tue potentie semper et ubicumque circunda ut umbone tui muniminis undique firmiter protecta visibilis seu invisibilis hostis nequitias triunphaliter expugnare valeat et una cum Sara atque Rabecha Lia atque Racxele beatis reverendisque feminis fructu uteri sui fecundari seu gratulari mereatur ad decorem totius regni statumque Sancte Dei Ecclesie regendum necnon et protegendum: per Christum Dominum nostrum qui ex intemerate beate Marie virginis alvo nasci visitare et renovare hunc dignatus est mundum qui tecum vivit et gloriatur Deus in unitate Spiritus sancti per inmortalia secula seculorum.

E apres la reyna en mig de dos bisbes ira devant laltar major e aqui siali apparallat un siti reyal ornat de drap dor prop laltar en la part on se diu levangeli e lo matropolita dira la oracio seguent.

Oratio.

Deus qui solus habes inmortalitatem lucemque habitas inaccessibilem cujus providentia in sua dispositione non fallitur qui fecisti ea que futura sunt et vocas ea que non sunt tanquam ea que sunt qui superbos equo moderamine deicis atque humiles dignanter in sublime provehis inefabilem misericordiam tuam supplices exoramus ut sicut Ester reginam israhelitice causa salutis de captivitatis sue compede solutam ad regis Assueri talamum regnique sui consortium transire fecisti ita hanc famulam tuam N. reginam nostram humilitatis tue benedictione christiane plebis salutis gratia ad dignam sublimemque regis nostri copulam et regni sui participium misericorditer transire concedas et ut regalis federe conjugii semper permanens pudicam proximam virginitati palmam continere queat tibique Deo vivo et vero in omnibus et super omnia jugiter placere desideret et te inspirante que tibi placita sunt toto corde perficiat. Per Dominum.

E dita la dita oracio la reyna entrarsen ha en la sagrestia e despullar sa aquelles vestedures ab les quals hi sera entrada e vestes primerament una camisa romana de lenç fesa en lo cabeç devant e detras ab botons en quascuna fanadura ab los quals se cloguen les fanadures del cabeç de la dita camisa romana:
e sobre la dita camisa vestes lo camis de drap de seda blanch e sobre lo dit camis cinyes un cordo de seda blancha: e vestides aquestes vestedures vestes la dalmatica feta a forma de dalmatica de sotsdiacha con diu la epistola a la missa la qual sia de vallut blanch fresada e sembrada de obratges dor ab perles e pedres precioses: e apres pintenla la pus honrada donçella quiy sia: e aço fet sia comenat lo ceptre a una dona e lo pom a altra les quals isquen de la sagrestia primerament en un agual axi que la pus honrada daquestes dues port lo ceptre en la man e vaga a la part dreta e laltra lo pom en la man e vaga a la part esquerra: e apres daquestes isque altra dona qui port en les mans un baci dargent bell e xich en lo qual port la corona ab la qual la reyna deura esser coronada e aquesta dona sia pus honrada que totes les altres. En apres isqua la reyna e vaga ab los cabells solts e no port en lo cap vel ne ligat alcun ne garlanda ne cordo: e persona alcuna no vaga prop la reyna. E en aquesta manera la reyna e les dones demunt dites vagen tro a laltar major de la Seu: e quant seran devant laltar major un dels bisbes prena la corona del bacin e posla sobre laltar e altre bisbe prenga lo ceptre e altre lo pom e posenlos sobre laltar. E aqui a un pas devant laltar major la reyna romangue ab duas donçelles les pus honrades qui hi sien e ajonollse e prostrada en terra sobra un coxi ella estia e les donçelles desense della. E aço fet dos honrats clergues començen e diguen la latenia segons que demunt en la consagracio del rey es ja scrita e contenguda salvant que en aquell pas on diu: ut presentem famulum tuum N. benedicere et sanctificare digneris e apres la on diu: ut ipsum regem benedicere et conservare digneris sia dit:
Ut presentem famulam tuam N. reginam nostram bene+dicere et coronare digneris -
te rogamus audi nos.
E aquella latania acabada un dels bisbes diga ço quis segueix:
Pater noster qui es in celis. - Et ne nos inducas in temptationem. - Sed libera nos a malo.
- Salvam fac ancillam tuam. - Deus meus sperantem in te. - Esto ei Domine turris fortitudinis. - A facie inimici. - Nichil proficiat inimicus in ea. - Et filius iniquitatis non apponat nocere ei. - Domine exaudi orationem meam. - Et clamor meus ad te veniat. - Dominus vobiscum. - Et cum Spiritu tuo.

Oremus.

Protende quesumus Domine famule N. regine nostre dexteram celestis auxilii ut te toto corde perquirat et que digne postulat assequi mereatur. Per &c.

Oratio.

Actiones nostras quesumus Domine aspirando preveni et adjuvando prosequere ut omnis nostra oratio et operatio a te semper incipiat et per te cepta finiatur. Per &c.

Oratio.

Omnipotens sempiterne Deus hanc famulam tuam N. reginam nostram celesti benedictione sancti+fica que in adjutorio regni regina extitit per te electa tuamque ubique sapientiam doceat atque confortet ut Ecclesia tua fidelem famulam semper agnoscat. Per eundem &c.

E dites aquestes oracions lo dit bisbe tenent les mans junctes als pits diga ab veu mijancera lo prefaci seguent:
Per omnia secula seculorum. - Amen. - Dominus vobiscum. - Et cum Spirituo tuo.
- Sursum corda. - Habemus ad Dominum. - Gratias agamus Domino Deo nostro.
- Dignum et justum est.

Prephatio.

Vere dignum et justum est equum et salutare nos tibi semper et ubique gratias agere Domine Sancte Pater omnipotens eterne Deus donorum cunctorum actor ac distributor benedictionumque omnium largus infusor. Tribue super hanc famulam tuam N. reginam nostram benedictionis tue copiam et quam humana sibi electio preesse gaudet tue superne electionis ac benedictionis infusio acumulet. Concede ei Domine auctoritatem regiminis consilii magnitudinem sapientie prudentie et intellectus abundantiam religionis ac pietatis custodiam quatenus mereatur benedici et augmentari in nomine ut Sara visitari et fecundari ut Rebeca contra omnium muniri vitiorum monstra ut Judith in regimine regni eligi ut Hester ut quam humana nititur fragilitas benedicere celestis potius intimi roris repleat infusio ac que a nobis benedicitur in reginam a te mereatur obtineri in premio eternitatis perpetue et sicut ab hominibus sublimatur in nomine ita a te sublimetur fide et operatione. Illo etiam sapientie tue eam rore perfunde quem beatus David in repromissione et filius eius Salomon percepit in locupletate. Sis ei Domine contra cunctorum ictus inimicorum lorica in adversis galea in prosperis sapientia in protectione clipeus sempiternus: sequatur pacem diligat caritatem abstineat se ab omni impietate loquatur justitiam custodiat veritatem sit cultrix justicie et pietatis amatrix religionis vigeatque presenti benedictione in hoc evo annis plurimis et in sempiterno sine fine eternis. Per omnia secula seculorum. Amen.

E aço fet lo matropolita proceesca a la sacra unccio segons ques seguex a la qual unccio sia apparallat lo li sanctificat ab lo qual lo matropolita li uncte lo cap dels pits e la sumitat de cascuna de les spatles e apres torchli los lochs unctats ab un bell drap de li. E dementre lo matropolita fara la dita unccio diga les oracions seguents.

Oratio.

Deus pater eterne glorie sit tibi adjutor et Omnipotens benedicat tibi preces tuas exaudiat vitam tuam longitudine dierum adimpleat benedictionem tuam jugiter confirmet te cum omni populo in eternum conservet inimicos tuos confusione induat et super te Christi sanctificatio ac hujus olei infusio floreat ut qui tibi in terris tribuit benedictionem ipse in celis conferat meritum angelorum ac bene+dicat te et custodiat in vitam eternam Jesus Christus Dominus noster qui vivit &c.

Oratio.

Spiritus sancti gratia nostre humilitatis in te copiosa descendat ut sicut manibus nostris licet indignis oleo materiali oblita pinguescis exterius ita ejus invisibili ungimine delibuta impingari merearis interius ejusque speciali unctione perfectissime semper imbuta et illicita declinare tota mente et spernere discas et valeas et utilla anime tue cogitare jugiter optare atque operari queas et operes auxiliante Domino nostro Jesuchristo qui cum Patre.

E aço fet lo rey que aqui sia present vestit ab les sues insignies reyals prenga la corona del altar e posla en lo cap de la reyna e dementre la li posara en lo cap lo matropolita diga les oracions seguents.

Oratio Corone.

Officio nostre dignitatis in reginam sollemniter benedicta accipe coronam regalis excellentie que a manibus regalibus capiti tuo imponitur unde sicut exterius auro et geminis redimita renites ita interius auro sapientie virtutumque geminis decoran concedas quatenus post occasum hujus seculi cum prudentibus virginibus Sponso perempni Domino nostro Jesus-Christo digne et laudabiliter occurrens regiam celestis aule merearis ingredi januam auxiliante eodem Domino nostro Jesu-Christo qui cum Deo patre.

E esplegades les dites oracions lo rey liure a la reyna lo ceptre en la ma dreta e dementre lo li liurara lo matropolita diga la oracio seguent.

Oratio Ceptri.

Accipe virgam virtutis et equitatis et esto pauperibus misericors et affabilis viduis pupillis et orphanis diligentissimam curam exhibeas ut omnipotens Deus augeat tibi gratiam suam. Qui vivit et regnat per &c.

E apres lo rey prenga lo pom dor de laltar e donlo en las mans de la reyna e tengalo en la man esquerra e dementre aços fara lo matropolita diga la oracio seguent.

Oratio Pomi.

Accipe dignitatis pomum et per id in te catholice fidei cognosce signaculum quia ut hodie ordinaris regina et principissa regni et populi ita perseveres auctrix et stabilitrix christianitatis et fidei christiane ut felix in opere locuplex in fide cum Rege regum glorieris per evum cui est honor et gloria in secula seculorum. Amen.

E apres lo rey liure lanell a la reyna en lo quart dit de la man dreta qui es appellat medicus e lo matropolita diga la oracio seguent.

Nota: lo quart dit de la man dreta qui es appellat medicus : el cuarto dedo de la mano derecha que es llamado "medicus". El dedo anular, (anuli, anulum, etc), anell, anillo.

Oratio Anuli.

Accipe regie dignitatis anulum et in te catholice fidei cognosce signaculum quia ut hodie ordinaris regina populi ita perseveres auctrix et stabilitrix christianitatis et christiane fidei ut felix in opere locuplex in fide cum Rege regum glorieris per evum cui est honor et gloria in secula seculorum.

E encontinent un dels bisbes començ a dir alta veu aquest ymne: Te Deum laudamus te Dominum confitemur segons que demunt es contengut en la consagracio del rey e per tot lo cor de la clerecia sia continuat sollempnialment e una de les oracions ques seguexen apres lo dit ymne qui comença: Benedicat tibi Dominus et custodiat.
Depuys sia proceit en la missa. E dit lo evangeli quant se cantara lo ofertori la reyna sia manada per los dos bisbes a la oferta e ofira aquell dia set diners dor en significança de les set virtuts cardinals contraries als set peccats mortals. E apres sia tornada en son siti reyal e sia proceit en la missa tro a la fin. E en la manera demunt dita sia feta e celebrada la unccio e coronacio de la reyna. Empero si per ventura sesdevenia quel rey e la reyna abdosos se consegrassen es coronassen en un dia la manera demunt dita en tot e per tot sia observada en cascun dells ensemps segons que demunt pus clarament es expressat: axi empero quel rey sia tota vegada primer en totes coses axi en cavalcar com en reebre benediccions e en la consagracio e en la coronacio e en reebre les altres insignies reyals demunt dites. E apres dita la missa la reyna vajassen cavalcant en lo dit cavall vestida ab la dalmatica e ab totes les altres insignies reyals e vestedures demunt dites ab les quals haura estat en la missa e la corona en lo cap al alberch del rey. E lo cavall port los sobresenyals blanchs e los pus nobles homens qui hi sien prenguen lo cavall per les regnes e vagen pus prop della: e apres los cavallers e en apres los ciutadans pus honrats e devant la reyna vage tot hom a peu. E apres derrera la reyna vagen totes les nobles donas e altres a peu. E en aquesta manera la reyna e tots los altres vagen al alberch del rey. E con la reyna sera al alberch del rey descavalch e entresen en la sua cambra e despullse la dalmatica e la camisa romana e lo camis e vestes cota e mantell de drap dor e isca de la cambra ab la corona en lo cap e ab lo ceptre en la man dreta e ab lo pom en la man esquerra e vajassen al palau on deura menjar lo qual sia ornat e apparellat aquell dia segons ques seguex. Primerament la sua taula sia en loch eminent posada en guisa que per tots los menjans en aquell sia vista. E en les espatles en la paret sia fermat un drap dor e de vellut vermell o daltre drap lo qual monstre en si senyal de la reyna e del rey: e sobre aquell sia posat un sobracel daquell senyal e obratge mateix. En apres tot lo romanent del palau sia encortinat per les parets tant solament de bells e preciosos draps. E anans que la reyna se assega a la taula lo matropolita qui laura consegrada o altre honrat prelat diga la benediccio qui es acostumada de dir al seent de la taula. E aquell dia sega la reyna sola a la taula. E apres pos lo ceptre en la taula a la part dreta e lo pom a la part esquerra: e sia apparallada una taula pus prop daquella de la reyna que neguna altra en que seguen les dones dels reyals e mullers daquells: e totes les altres dones e donçelles seguen en les altres segons que es acostumat. E con la reyna haura menjat leuse de la taula e lo dit matropolita o altre honrat prelat diga la benediccio la qual es acustumada de dir al levant de la taula. E la reyna prenga lo ceptre en la man dreta e lo pom en la man esquerra e ab la corona al cap vagessen al palau o sala la qual li sia apparallada per estar apres menjar ab les dones e donçelles lo qual sia apparallat e ornat en la forma seguent. Primerament li sia apparallat un siti reyal en alt en guisa que per tots estants en lo dit palau sia vista e en les espatles en la paret sia fermat un drap dor e de vellut vermell o daltra drap rich a senyal del rey e de la reyna pus rich que aquell del palau de menjar e sobra aquell sia posat un sobracel daquell senyal e obratge mateix. E apres tot lo dit palau o sala sia encortinat per les parets de bells e preciosos draps e per lo sol del palau o sala sien esteses tapits e altres draps bells acustumats de stendra per terra. E la reyna coman lo ceptre e lo pom a les pus honrades dos dones quiy sien e tenga solament la corona en lo cap. E apres un poch sia dat del vin a la reyna e a tots los altres ab confits. E apres la reyna entressen en la sua cambra la qual sia ornada en la forma seguent. Primerament hi sia apparallat un lit ab cobertor e cortines acabades de bells e richs draps de un obratge tot. E en apres la dita cambra sia encortinada per les parets de pus bells e richs draps que la dita sala o palau. E axi mateix en lo sol de la cambra sien esteses tapits e draps pus bells e pus honrats que aquells de la sala e palau: e aqui pos la corona e no cavalch ne isca de casa aquell dia. E la reyna aquell dia e laltre seguent tenga tinell a tot hom: e aquests dos dies deuen servir los infants e nobles segons ques segueix. Car si hi ha dos infants fills de reys la un es assaber lo major o pus antich servesca aquells dos dies de offici de majordom et laltre de offici de camarlench.
E los altres nobles e barons exercesquen singularment los officis del palau devall scrits es assaber de coper sobrecoch de botaller de raboster de panicer de tallar devant la reyna e de portar lo tallador de la sua vianda e de ventall en qual temps vulla que sia.