Mostrando las entradas para la consulta Dolsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Dolsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

CAPOLLS. EL MEU CONSOL. A LA MEMORIA DE MA GERMANA MARGARIDA. UN ALTRE BESADETA.

 CAPOLLS.

Flors de Mallorca. Poesies. Jochs florals. Barcelona.

Molt belles flors fan esperançar les ponçelles que es mitx badan ja en lo camp de la nostra literatura. Alguns jóvens hi ha, que seguint venturosament les petjes dels mestres y nomenats autors que els prengueren la daventera, prometan molt de fruit. Entre altres ens recordan los noms d'en Joan Ensenyat de Sóller, d'en Onofre Prohens y d'en Joan Alcover de Palma, dels qui donam tot seguit una mostra de son enginy, encare qu'están en los comensaments de la seua carrera literaria, y es pot dir en los de la seua vida. Volriam que axò los servís d'estímul per anar ab perseverancia p'el camí qu'han emprés; y fentho axís, bé poren esperar en lo esdevenidor les joyes desitjades que otorga la poesia a los seus fills fervents y predilectes, méntres la patria anirá afagint agraida y gotjosa noves fulles a la corona de la seua gloria.

____


EL MEU CONSOL.




-
Pobre filla, pobre filla,


¿Qué
diuen los teus clamors?


¿Perqué
plorant ton cor secas,


Baix
d'un cel tan trist y fosch?





-
Pelegrí qu'aquí vengueres


A
llogar un poch de mon,


Jo
tench set y no trob' aygua;


Si
'n passás per aquest solch!





Al
blanch mantell que m' cubria,


Li
han robada la blancor:


Me
cubresch ab un sudari,


Y
'l tench de llágrimes xop.





-
Trista filla, trista filla,


¿Orfaneta
ets en el mon?


Sèu,
respira, no plores,


No
acales axí lo teu front.





- Llogater, bon llogater,


La
terra mesquina corr'


Y
deman per tot l'almoyna,


Y
per tot me fan el sórt.





Mon
pare, lo meu bon pare


Aquí
m' deixá per amor;


Mes
germanetes son fuytes,


Mes
germanes mortes son.





Tota
sola prech a Deu


Aygues
de consol me don:


Los
llogaters no m' escoltan,


Ningú
trob que me 'n aboch!




-
Contristada garrideta,


Mon
esperit te plany molt:


¡Vulga
Deu que pus no plores!


Alsa
't lo vel del teu front.





-
Si m' llevás el vel que aport,


Cega
quedaria en tronch;


Sa
claror d'un altre vida,


Veig
ab ell desde aquest mon.



-
¿Còm jo puch, la minyoneta,


Darte
del goig lo socors,


Si
açí també jo som òrfen,


Y
camin no sé per hont?





Y
lo camí n'es ben áspre,


Y
se'n vá depressa el jorn;


Mostrem
ton alberch, nineta,


Mostrem
ca teua qu'es fosch.



- Llogater, jo som molt
pobre,


Y
res tench, pero ho tench tot!


-
Orfaneta, l'orfaneta,


Donem
còbro que m'anyor.





¿Qué
es aquest vel que m'escampas?


¿Per
qué respir' dins clamors?


Ay,
nineta de la via!


Jo
desitj saber qui sou.





-
Ay, criatura misteriosa,


Recorda't,
si, que ets de pols;


Anima't
del sant alé


Que
t' doná ton Creador.



Recorda't
que quant m' has vista,


Plorava
prop d'un angló;


Lo
ver dolçura ne dona,


Y
lo fals congria un corch.





Al
caminoy de la vida


Jo
li fas sempre els adobs;


Aport
bálsam invisible;


Are
tú ja veus qui som.





-
Pelegrina, pelegrina,


Donem
còbro que m'anyor;


¡Oh,
lo camí còm prest passa!


-
¿Veus com ix un altre jorn?





-
Qu'es de bella y suau la via,


La
que he deixat era un solch;


A
cada vora veig aygues,


¡Las
aygues qué bellas son!



Cap amunt son rius que
corren,


Sens
pedretes en els fons:


¿Ahont
van aqueixes aygues


Clares
de riques colors?





-
Las de la part dreta, llágrimes


Dels
qui 's peneden ne son,


Les
altres dels tribulats;


Totes
s'en van al Senyor.





-
¡Ay, quína set tench, nineta!


-
Lo gel de ton pit se romp:


Prest
veurás los meus germans;


¿Surtirán
flors d'aquest tronch!





-
Ta veu, nineta, es un cel,


Y
lo que dius n'es ben dols!


¡Si
sabés ab qui jo parl' !


Lo
desitj m'es un corcor.





-
¡Ay, llogater de la terra!


Ton enteniment es fosch;


El
meu bon fruit es lo creure,


Arbre
sens fulles el tronch.





-
¿Sou la dolsa missatjera?


-
La matexa jo ne som.


-
¡Oh, la dolsa pelegrina,


Amaguedeta
del mon !





La
terra ja m'es petita,


Sols
desitj al qui ho es tot;


Rica
filla, rica filla!


Rica
senyora del mon!



Acompanya a mon coret,


No
descuides los adobs;


No
me deixes, rica filla,


Si
me deixes ja m'anyor.





-
Nigulet dels peus de Deu,


Espireta
del seu front,


El
foch está ben encés,


D'ell
ja té la calentor.





Sempre
a dins ton esperit


Ne
tocará un ventet dols,


Es
que ab tú ma companyia


Te
dará lo vent d'amor.
___





La
barqueta ja es partida


Per
arribar a l'enfront,



llarch temps que ja navega


En
mitg d'un mar borrascós.





Els
pilots que hi ha de dins


Es
gent que s'estima molt:


Angelets
de maravella


Son
mariners y patrons.





La
barca está ben forrada


De
conort, per tot, per tot,


Les
veles son d'esperança,


La
mòu vent de pur amor.





La carta del navegar


Porta
la Fé en lo seu front,


Ab
tan bona capitana


La barca no anirá a fons.

____





-
Guia la nau fins a Deu,


Decanta
lo perillós:


¡Oh,
la dolsa missatjera,



cristiana, Fé d'amor ! -





            ONOFRE
PROHENS.



A LA MEMORIA


DE
MA GERMANA MARGARIDA.

I.


Dins
una cambra clara, espayosa,


S'es
aplegada


Bona
partida d'homens y dones


Qu'alegres
parlan.


Ab
cara alegra tots enrevoltan


El
bres d'un ángel


Qu'en
esta terra de desventura


N'ha
arribat are.


Tothom
s'alegra, y ell dona a entendre


Que
'l mon l'espanta;


Tots,
contemplantne l'angelet, riuen....


Sols
plora l'ángel.



II.


Dins
una cambra trista y mitx fosca


S'es
aplegada


Bona
partida d'homens y dones


Qu'ab
dolor parlan.


Tots
enrevoltan, cara plorosa,


El
llit d'un ángel


Que
d'esta terra de desventura


Ne
parteix are.


Quant
s'animeta cap a la gloria


Pren
la volada,


Méntres
que ploran homens y dones,


Llavors
riu l'ángel!





            JOAN
ENSENYAT
.


UN ALTRE BESADETA.





La
de mon cor senyora,


Nineta
encisadora,


Trescava
falaguera


De
l'hort per la vorera,


Buidant
la regadora


Demunt
las flors garrides,


Qu'
entre el fullatge exides


A
forfollons, rumbejan


Colors
tan bells que 'par que se pledejan


L'empir
de l' hermosura,


Per
enjoyar un dia


Lo
blanch pitet de l' estimada mia,


Niu
de virtud, d'amor y de ventura.


Maravellada
atina


Una
rosa de fulla purpurina,


De
orpell altiu y olor marejadora;


Vincla
son tronch, l'acosta a sa boqueta,


Ab
frenesí l'olora


Y
la dexa, y s'engronsa la floreta,


Puis
que sa forsa y son alé s'acaba,


Cercant
enllepolida y desitjosa


Per
una y altre part, la boca hermosa


Que
ab son alé ses fulles escalfava.





Y mentres falaguera,


La
de mon cor senyora,


Nineta
encisadora,


Trescava
del jardí per la vorera,


Ventant
la regadora,


Jo
li diguí: - ¿No veus aquella rosa


Que
encare de ses ánsies no reposa?


Donchs,
si a la rosa ab una no li basta,


¿Vols
que me basti a mí que tench la vida


A
la teua junyida


D'amor
ardent y casta


Ab
la llassada estreta?


Donem,
aymia, un altre besadeta!





                JOAN
ALCOVER
.

(Sirá familia de Mossen Antoni María Alcover Sureda, lo del diccionari catalá balear valencià, DCVB, que lladres
com Francesch de Borja Moll después van entregá al IEC pera que lo
manipulare?)

A LA VERGE. Guillem Forteza.

A LA VERGE.


De
dins l'avench d'ignominia,


Cementèri
d'esperances,


Ont
de sempenta en sempenta,


Mals
esperits m'abismaren;





A
poch a poquet s'axeca


Una
colometa blanca,


Lo
bech d'òr, els peus de rosa


Y
a n'el front estrelles blaves.





¿Quínes
mans cruels l'han ferida?


A
n'el pit dú set espases,


A
la dreta ne dú tres,


A
l'esquerra dú les altres.





A
LA VIRGEN.





Desde
el lodazal de ignominia, cementerio de esperanzas, adonde me
arrojaron los malos espíritus de abismo en abismo,


Levántase
poquito a poco una palomita blanca, pico de oro, pies rosados y
estrellas azules en la frente.


¿Qué
mano cruel la hirió? Siete espadas atraviesan su pecho; tres
clavadas a la derecha, a la izquierda las restantes.





Es l'amor a la Bellesa,


Es
ma darrera esperança,


Pura,
dolsa, adolorida


Que
vers lo cel bat ses ales.





La
devoció es que vos tench


Desde
nin, Mare de mares;


Ay,
no li tanques les portes


Del
teu palau, Verge clara.





Óbrili
el bech suplicant,


Posali
una sola branca


De
l'árbre Misericordia,


Qu'es
lo mes xelest dels árbres;





Ella
tornará gojosa


Com
la paloma del arca,


Y
en oblit de mes ofenses


Aquell
brot son bech portantne,





Les
potestats infernals,


Retudes
en la batalla,


Baix
de mos peus quedarán,


Baix
de mos peus esclafades.

____


Es
el amor a la Belleza, es mi postrera esperanza, dulce, pura,
doliente, que hacia las nubes alza el vuelo.


La
devoción es que os profeso desde mi niñez, Madre de madres: Ay no
le cerréis la puerta de vuestra mansión, oh Virgen santa!


Abridle
el pico suplicante y ponedle en él un rama sola del árbol
Misericordia, que es el 
más
bello de los árboles.


Ella
volverá alegre, cual la paloma del arca, trayéndome en su boca el
bendito ramo, símbolo de perdón.


Las
potestades del infierno besando el polvo en la pelea, bajo mis pies
quedarán hundidas y anonadadas.


____

viernes, 27 de agosto de 2021

LA MORT DELS MONCADAS. Joseph Lluis Pons.

LA MORT DELS MONCADAS.

I.

PARTIDA.


- Trau mon cavall mes valent,

Trau ma llansa mes guarnida,

Mon escut ab vadells d´or

Y l´ perpunt y capellina;


Perque demá al trencar l'alba

Lo cavall durá la brida,

Y jo l´èlm d'acér al front,

Daga y espasa a la cinta.



LA MUERTE DE LOS MONCADAS.

(Moncada, monte catenomont cadà)

I.

LA PARTIDA.

- Saca mi caballo más esforzado, mi mejor guarnecida lanza, mi escudo que tiene esculpidos becerros de oro y dame el perpunte y capellina;

Porque mañana, al asomar el alba, embridaré mi corcel, me calaré el acerado yelmo y ceñiré espada y daga.


Pe'l camí de Tarragona

Dirás que som de partida:

De Salou navegarém

A les costes mallorquines.


Ab lo senyor Rey en Jaume,

De Barcelona ab lo Bisbe

Y la flor dels cavallers

Que Catalunya trepitjan.


Quatrecents ab mí segueixen,

Que tots sols prou ne serian

Per ofegar al rey moro

Dintre lo mar de les illes.


Adeu siau, Vescomptessa, (comitecomte, no compte, ni vescompte, ni vescomptessa)

No ploreu, la meua vida,

Prest tornarán nostres veles

Blanquejant per la marina. -


Diu lo Vescompte en Guillem;

Y quant l'alba n'era eixida

Ab son germá Don Ramon

Y l´s cavallers que l' seguian,


Envers les altes finestres

Mes d'un colp girant la vista,

De son castell de Moncada

Baixa armat a tota brida.


Di que parto camino de Tarragona, y que desde Salou navegaremos hacia las costas mallorquinas,

Con nuestro rey Don Jaime, con el obispo de Barcelona, y con la flor y nata de los caballeros de Cataluña.
(Sí, claro, solo caballeros catalanes para la conquista; hay que ganarse la joya, y hay que lamer culos, Pepico Luis.)

Cuatrocientos son los que me siguen y ellos solos bastarían para ahogar al rey moro en las ondas que bañan sus islas.
(Tanto bastaron ellos solos que se los cargaron los moros mallorquines.)

Adiós quedad, la vizcondesa, no lloréis, vida mía, que presto veréis volver nuestras blancas velas por el azul de los mares. -

Así dice el vizconde Don Guillermo, y cuando ya clareaba el alba, con su hermano Don Ramon y con los caballeros de su séquito,

José Guillermo "Guillermón" Moncada Veranes



Desciende armado a rienda suelta de su castillo volviendo más de una vez los ojos hacia sus altas ventanas.

Als camps de Santa Ponsa  No gayre lluny del mar,  Al mitj d'una pineda  S'aixeca un pi mes alt.



II.

ARRIBADA.

Als camps de Santa Ponsa

No gayre lluny del mar,

Al mitj d'una pineda

S'aixeca un pi mes alt.


Lo cap sobre la soca,

D´esquena 'n el penyal,

Guillem lo de Moncada

Greument hi jau nafrat.


Desfeta la llonga,

La cinta sens punyal,

Vermella y esmussada

La espasa n' té al costat.


La vista enterbolida

Cercant lo seu germá,

Del pit, mentres respira,

N'hi brollan glops de sanch.


Del Bisbe que l'auxilia

La creu ne du en les mans,

D´alsarla fins als llábis

No n' té forsa 'n el bras.


II.

LA LLEGADA.

En los campos de Santa Ponsa, no lejos del mar, en medio de los pinares sobresale un elevado pino.

Con la cabeza sobre su tronco, y tendido de espaldas sobre el peñasco, yace allí herido mortalmente Guillermo el de Moncada.

Destrabada la loriga, sin daga en el cinto, con la espada mellada enrojecida a su lado.

Busca a su hermano con los ojos mortecinos, y cada vez que respira, chorrean de su pecho, borbotones de sangre.

Tiene entre las manos la cruz del obispo que le agoniza (auxilia mientras agoniza) y falta fuerza a su brazo para llevarla hasta sus labios.


Entorn los homens d´armes (algunos hombres de Arnes, Tarragona, igual iban)

Mirantlo enrevoltats,

Als altres que n'arriban

Lo signan ab pietat.


Donzells allí s'aplegan,

Barons y capitans,

Y al mitj de tots En Jaume

Baixant de son cavall.


III.


MORT.

- Derrera aqueixes platjes

Ne veig finir lo sol,

Lo sol d´eixa diada

Será l' meu derrer goig.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.
Adeu, lo Rey en Jaume,

Adeu, Rey d'Aragó;

Ab vos vinguí a Mallorca,

Mes no hi entraré ab vos.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.


(JA JA! Mallorca no era todavía patria catalana. Y esto lo escribe un iluminado catalanista de la Renaixença. Em pixu! Me hace falta un bacín mientras edito esto.
“Mes no hi entraré ab vos”: se refiere a la Ciudad de Mallorca, llamada Palma o Pauma después. La isla, illa, s´illa, ipsa insula, se llamaba ya así, con variantes, MaioriceMaioricaMalorcaMaylorcaMallorcaMallorques, la mayor de las islas pitiusas, pi, pinoPortopí
).

Los hombres de armas contemplándole al rededor le señalan con ademán compasivo a los otros que van acercándose.

Júntanse allí donceles, barones y caudillos, y Don Jaime, apeándose de su caballo, llega en medio de todos.

(Un gran héroe este Guillermico Moncada que muere a las primeras de cambio).


III.

LA MUERTE.

- Veo acabar el sol tras estas playas: el sol de este día será mi gozo postrimero. - ¡Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra !

Adiós rey Don Jaime, adiós rey de Aragón, con vos vine a Mallorca, pero no entraré con vos en ella.-
Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra.

(Lo de “lejos de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán, chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus dominios. Recuerdes Vds. que era Vizconde, Vescomte, Viscomte, Vice-comite.)

Lo de “lejos de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán, chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus dominios



Mallorca será presa,

Venjat lo nostre afront;

Iglesies ses mesquites,

Y creus ses llunes d'or.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.

Tornantsen les galeres,

Tornantsen a Salou,

Ses filles y ses mares

Veurá quiscun de l'host.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.

Mes ¡ay! las salsaredes

Ubagues de Besòs,

Les serres de Moncada

May mes reveuré jo.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.

Castell de los meus pares,

Castell dels meus recorts,

Ja may per darme entrada

Baixar faré l'teu pont.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.

¡Ay, trista Vescomptessa

Guaytant de nit y jorn,

May mes per la marina

Veuréu vaixell que m' torn.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.


Mallorca será conquistada y quedará vengado nuestro ultraje: sus mezquitas serán iglesias y cruces sus lunas de oro. - Llorad al que muere lejos de su patria en extrangera tierra.

Tornándose las galeras de vuelta hacia Salou cada guerrero de nuestra hueste verá a su madre y a sus hijos. - Llorad al que muere lejos de su patria en extrangera tierra.

Mas ¡ay de mí! nunca volveré a ver las sombrías alamedas del Besós ni las sierras de Moncada. - Llorad al que muere léjos de su patria en extrangera tierra.

Castillo de mis antepasados, castillo de mis recuerdos, jamás haré ya bajar tu puente levadizo para darme paso. - Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra.

¡Ay desdichada vizcondesa! por más que mires día y noche hacia los mares, nunca verás la vela del bajel que a ti me torne. - Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra.


Devall d'eix pi selvatje

Jaurá enterrat mon cos;

La tomba que esperava

Escrit durá altre nom.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.

Tinguda es ma paraula,

Del fat ja m'en conhort,

Mes lluny de Catalunya

Morir ¡oh Rey! me dol.

Plany al qui en terra estranya

Lluny de sa patria mor.


IV.

RECORT.


¡O fills de Barcelona!

Los jorns primers del maig,

Quant brots pámpols tendres

Verdejan pe'ls vinyats

Y xisclan cruixidelles

Gronxantse en los cimals;

D'aquell turó que rónech

Aixeca al Nort lo cap,

Del riu Besòs en l'aygua

Rojenca l´s peus mullant,

Pujeu fins a la cima

Lo dia al ferse clar.


Mi cuerpo quedará enterrado al pie de este rústico pino, y la tumba que aguardaba mi cadáver llevará escrito otro nombre. - Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra.

Cumplí mi palabra: me resigno a mi suerte; pero ¡o rey! siento morir lejos de Cataluña.-

Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra.

IV.


ÉL RECUERDO.


¡Hijos de Barcelona! en los primeros días de Mayo, cuando los capullos y los tiernos pámpanos verdean por los viñedos y los trigueros pían columpiándose en las altas ramas, trepad al clarear el día hasta la cima de aquel monte aislado y solitario que hacia el norte de la ciudad empina su cabeza y moja sus pies en las rojizas aguas del Besós.


Veuréu d'un castell gótich,

Que n'era dels mes alts,

Les torres trossejades,

Xapats per terra l´s archs.

Blavenques etsevares

Per tot sos murs voltant,

Y blanques englantines

Pe'l mitj dels tristos carts.

Llavors, si l´s ulls atónits

Gireu envers lo mar,

Les illes de Mallorca

Veuréu si bè oviráu,

De l'ona llunyadana

Dormint sobre l' mirall.

Allí per l' honra vostra

Pe'l Deu que n's es sagrat,

Moriren els Moncadas,

Mes ¡ay! tots dos germans.

Si aymau la dolsa terra

Que infants nos alletá,

Y l´s seggles richs de gloria

De nostre august passat,

Digueu al despedirvos

Les timbes devallant:

“Germans, els de Moncada,

Per sempre Deu vos guart.”

____

Allí veréis las destrozadas torres y los hendidos arcos de un castillo gótico de los más ilustres. Las azuladas hojas de las pitas cercan por todas partes sus muros y se divisan por entre los tristes cardos, las blancas englantinas. Entonces, si volvéis hacia el mar los asombrados ojos, veréis mirando atentos, las islas de Mallorca durmiendo sobre el espejo de las ondas lejanas. Allí por nuestro Dios por nuestra honra murieron ¡ay! los Moncadas, murieron ambos hermanos.

Si amáis la tierra querida que nos amamantó en la niñez, y los siglos de nuestro pasado augusto, ricos en glorias, decid al despediros, bajando por los derrumbaderos: “Hermanos, los de Moncada, por siempre os guarde Dios.”