CAPOLLS.
Molt belles flors fan esperançar les ponçelles que es mitx badan ja en lo camp de la nostra literatura. Alguns jóvens hi ha, que seguint venturosament les petjes dels mestres y nomenats autors que els prengueren la daventera, prometan molt de fruit. Entre altres ens recordan los noms d'en Joan Ensenyat de Sóller, d'en Onofre Prohens y d'en Joan Alcover de Palma, dels qui donam tot seguit una mostra de son enginy, encare qu'están en los comensaments de la seua carrera literaria, y es pot dir en los de la seua vida. Volriam que axò los servís d'estímul per anar ab perseverancia p'el camí qu'han emprés; y fentho axís, bé poren esperar en lo esdevenidor les joyes desitjades que otorga la poesia a los seus fills fervents y predilectes, méntres la patria anirá afagint agraida y gotjosa noves fulles a la corona de la seua gloria.
____
EL MEU CONSOL.
-
Pobre filla, pobre filla,
¿Qué
diuen los teus clamors?
¿Perqué
plorant ton cor secas,
Baix
d'un cel tan trist y fosch?
-
Pelegrí qu'aquí vengueres
A
llogar un poch de mon,
Jo
tench set y no trob' aygua;
Si
'n passás per aquest solch!
Al
blanch mantell que m' cubria,
Li
han robada la blancor:
Me
cubresch ab un sudari,
Y
'l tench de llágrimes xop.
-
Trista filla, trista filla,
¿Orfaneta
ets en el mon?
Sèu,
respira, no plores,
No
acales axí lo teu front.
- Llogater, bon llogater,
La
terra mesquina corr'
Y
deman per tot l'almoyna,
Y
per tot me fan el sórt.
Mon
pare, lo meu bon pare
Aquí
m' deixá per amor;
Mes
germanetes son fuytes,
Mes
germanes mortes son.
Tota
sola prech a Deu
Aygues
de consol me don:
Los
llogaters no m' escoltan,
Ningú
trob que me 'n aboch!
-
Contristada garrideta,
Mon
esperit te plany molt:
¡Vulga
Deu que pus no plores!
Alsa
't lo vel del teu front.
-
Si m' llevás el vel que aport,
Cega
quedaria en tronch;
Sa
claror d'un altre vida,
Veig
ab ell desde aquest mon.
-
¿Còm jo puch, la minyoneta,
Darte
del goig lo socors,
Si
açí també jo som òrfen,
Y
camin no sé per hont?
Y
lo camí n'es ben áspre,
Y
se'n vá depressa el jorn;
Mostrem
ton alberch, nineta,
Mostrem
ca teua qu'es fosch.
- Llogater, jo som molt
pobre,
Y
res tench, pero ho tench tot!
-
Orfaneta, l'orfaneta,
Donem
còbro que m'anyor.
¿Qué
es aquest vel que m'escampas?
¿Per
qué respir' dins clamors?
Ay,
nineta de la via!
Jo
desitj saber qui sou.
-
Ay, criatura misteriosa,
Recorda't,
si, que ets de pols;
Anima't
del sant alé
Que
t' doná ton Creador.
Recorda't
que quant m' has vista,
Plorava
prop d'un angló;
Lo
ver dolçura ne dona,
Y
lo fals congria un corch.
Al
caminoy de la vida
Jo
li fas sempre els adobs;
Aport
bálsam invisible;
Are
tú ja veus qui som.
-
Pelegrina, pelegrina,
Donem
còbro que m'anyor;
¡Oh,
lo camí còm prest passa!
-
¿Veus com ix un altre jorn?
-
Qu'es de bella y suau la via,
La
que he deixat era un solch;
A
cada vora veig aygues,
¡Las
aygues qué bellas son!
Cap amunt son rius que
corren,
Sens
pedretes en els fons:
¿Ahont
van aqueixes aygues
Clares
de riques colors?
-
Las de la part dreta, llágrimes
Dels
qui 's peneden ne son,
Les
altres dels tribulats;
Totes
s'en van al Senyor.
-
¡Ay, quína set tench, nineta!
-
Lo gel de ton pit se romp:
Prest
veurás los meus germans;
¿Surtirán
flors d'aquest tronch!
-
Ta veu, nineta, es un cel,
Y
lo que dius n'es ben dols!
¡Si
sabés ab qui jo parl' !
Lo
desitj m'es un corcor.
-
¡Ay, llogater de la terra!
El
meu bon fruit es lo creure,
Arbre
sens fulles el tronch.
-
¿Sou la dolsa missatjera?
-
La matexa jo ne som.
-
¡Oh, la dolsa pelegrina,
Amaguedeta
del mon !
La
terra ja m'es petita,
Sols
desitj al qui ho es tot;
Rica
filla, rica filla!
Rica
senyora del mon!
Acompanya a mon coret,
No
descuides los adobs;
No
me deixes, rica filla,
Si
me deixes ja m'anyor.
-
Nigulet dels peus de Deu,
Espireta
del seu front,
El
foch está ben encés,
D'ell
ja té la calentor.
Sempre
a dins ton esperit
Ne
tocará un ventet dols,
Es
que ab tú ma companyia
Te
dará lo vent d'amor.
___
La
barqueta ja es partida
Per
arribar a l'enfront,
Fá
llarch temps que ja navega
En
mitg d'un mar borrascós.
Els
pilots que hi ha de dins
Es
gent que s'estima molt:
Angelets
de maravella
La
barca está ben forrada
De
conort, per tot, per tot,
Les
veles son d'esperança,
La
mòu vent de pur amor.
La carta del navegar
Porta
la Fé en lo seu front,
Ab
tan bona capitana
-
Guia la nau fins a Deu,
Decanta
lo perillós:
¡Oh,
la dolsa missatjera,
Fé
cristiana, Fé d'amor ! -
ONOFRE
PROHENS.
A LA MEMORIA
DE
MA GERMANA MARGARIDA.
I.
Dins
una cambra clara, espayosa,
S'es
aplegada
Bona
partida d'homens y dones
Qu'alegres
parlan.
Ab
cara alegra tots enrevoltan
El
bres d'un ángel
Qu'en
esta terra de desventura
N'ha
arribat are.
Tothom
s'alegra, y ell dona a entendre
Que
'l mon l'espanta;
Tots,
contemplantne l'angelet, riuen....
Sols
plora l'ángel.
II.
Dins
una cambra trista y mitx fosca
S'es
aplegada
Bona
partida d'homens y dones
Qu'ab
dolor parlan.
Tots
enrevoltan, cara plorosa,
El
llit d'un ángel
Que
d'esta terra de desventura
Ne
parteix are.
Quant
s'animeta cap a la gloria
Pren
la volada,
Méntres
que ploran homens y dones,
Llavors
riu l'ángel!
JOAN
ENSENYAT.
UN ALTRE BESADETA.
La
de mon cor senyora,
Nineta
encisadora,
Trescava
falaguera
De
l'hort per la vorera,
Buidant
la regadora
Demunt
las flors garrides,
Qu'
entre el fullatge exides
A
forfollons, rumbejan
Colors
tan bells que 'par que se pledejan
L'empir
de l' hermosura,
Per
enjoyar un dia
Lo
blanch pitet de l' estimada mia,
Niu
de virtud, d'amor y de ventura.
Maravellada
atina
Una
rosa de fulla purpurina,
De
orpell altiu y olor marejadora;
Vincla
son tronch, l'acosta a sa boqueta,
Ab
frenesí l'olora
Y
la dexa, y s'engronsa la floreta,
Puis
que sa forsa y son alé s'acaba,
Cercant
enllepolida y desitjosa
Per
una y altre part, la boca hermosa
Que
ab son alé ses fulles escalfava.
Y mentres falaguera,
La
de mon cor senyora,
Nineta
encisadora,
Trescava
del jardí per la vorera,
Ventant
la regadora,
Jo
li diguí: - ¿No veus aquella rosa
Que
encare de ses ánsies no reposa?
Donchs,
si a la rosa ab una no li basta,
¿Vols
que me basti a mí que tench la vida
A
la teua junyida
D'amor
ardent y casta
Ab
la llassada estreta?
Donem,
aymia, un altre besadeta!
JOAN
ALCOVER.
(Sirá familia de Mossen Antoni María Alcover Sureda, lo del diccionari catalá balear valencià, DCVB, que lladres
com Francesch de Borja Moll después van entregá al IEC pera que lo
manipulare?)
