Mostrando las entradas para la consulta senyera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta senyera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 24 de enero de 2020

Ley IV, Quiny et qual deu esser lo senyaler del rey ...


Ley IV.

Quiny et qual deu esser lo senyaler del rey et que es ço que pertany a son offici.

Los grechs els romans foren homens que usaren molt antigament fet de guerra: et mentre que ho feeren ab sen et bona ordinacio venceren et acabaren tot ço que volgueren: e ells foren los primers que feeren senyeres per ço que fossen coneguts los grans senyors en les osts et en les batalles e axi meseix per ço que les gents els pobles se cabdellassen havent esguart en ells et guardant ço que era manera de guiar et de cabdellar. E tenintho per honor senyalada appellaren aquells qui portaven les senyeres
dels emperadors Primipilaris qui vol aytant dir com official qui porta la primera senyera del gran senyor: e encara lapellaren Prestes legionum qui vol aytant dir com a senescal sobre les companyes de les osts. E aço era per tal com ells jutjaven los grans pleits que sesdevenien entre ells. E en algunes terres los appellaven duchs que vol aytant dir com cabdell qui mena les osts. E aquests noms foren usats en Espanya entro ques perde et la guaayaren los sarrains. E depuys que la cobraren los christians aquest a qui aquest offici es comanat es appellat en Castella alfereç et en Arago et en Cathalunya senyaler. Al senyaler se pertany de guiar les osts quan lo rey noy es en sa persona e quan noy pogues anar ey trameses son poder. E el dit senyaler ell meseix en sa persona deu tenir la senyera tota vegada quel rey ha batalla campal: e antigament ell solia fer les justicies dels homens per manament del rey quan delinquien e per ço porta la espasa davant cor es la major justicia de la cort. E be axi com pertany a son offici de defendre et de emparar et de crexer lo regne axi meseix con alcu fara perdre heretament o patrimoni al rey vila o castell sobrel qual degues venir reptament ell lo deu fer et esser advocat per demanarho. E axo meseix deu fer en los heretaments o cases que pertanguen a la senyoria del rey si algu voldra minvar o celar lo dret quel rey hagues en aquells jassia fossen tals sobrels quals nos pertangues reptament. E axi com pertany a son offici de fer justiciar los homens honrats quan fan perque: axi meseix pertany a ell de demanar merçe al rey per aquells qui son sens colpa acusats. E ell deu dar per son manament qui rahon los pleits que hauran les dones vidues els orfens de paratge quan no hauran qui rahon per ells ni qui tenga lur raho: e axi meseix als qui seran reptats sobre fets dubtoses qui no hauran advocats. E per tots aquests fets tan grans quel senyaler o senescal ha a fer conve en totes guises que sia hom de molt noble linyatge per tal que haja vergonya de fer cosa que li estigues mal e axi meseix com ha a justiciar los grans homens qui feessen perque. E leal deu esser per amar lo profit del rey et del regne: et de bon sen ha mester que sia per tal com per ell san a determenar les grans questions que sesdevenen en les hosts: e fort e sforçat et savi deu esser pus que ell ha esser axi com a cabdell major sobre les gents del rey en les batalles. E quan lo senyaler o senescal aytal sera deulo lo rey amar et fiarse molt en ell et deuli fer molta honor et molt be: e si per aventura sesdevenia que erras en alguna cosa daquestes sobreditas deu haver pena segons la errada que fara.



sábado, 20 de junio de 2020

Jorge María Ribero Meneses, Catalunya, Castilla

Un filólogo asegura que el origen de Catalunya es Castilla


Jorge María Ribero Meneses, Catalunya, Castilla

Palencia y Burgos son, en opinión de Jorge María Ribero Meneses, la verdadera cuna del hoy llamado 'pueblo catalán'.

catalán = castellano : Castelongne : Cathelongne


  
Madrid. (Efe/Pedro Pablo G. May).- Los primeros catalanes no sólo fueron de origen castellano sino que el mismo nombre de Cataluña deriva del de Castilla, según defiende el filólogo y prehistoriador Jorge María Ribero Meneses en su último libro Burgos, Palencia, Asturias y Santander: la cuna castellana del pueblo catalán.
"Las evidencias son de toda índole, empezando por numerosos topónimos catalanes actualmente vigentes como Barcelona (Barcino, Barchinona), Tarragona o Montserrat, cuyo origen se encuentra en tierras de la Castilla profunda", según ha asegurado Ribero Meneses a Efe.
Palencia y Burgos son, en su opinión, la verdadera cuna del "hoy llamado pueblo catalán" pues resulta asombroso comparar el mapa de Gerona con el de Palencia y el de Burgos con el de Lérida, a la hora de encontrar multitud de nombres iguales o del mismo origen filológico".
La simbología también "aporta datos clave para esta investigación, porque las conocidas 'barras catalanas' de la 'senyera' se encuentran en muchos escudos de origen claramente castellano y cantábrico" y, aunque hoy no se conserve su policromía, sí se han conservado los colores "en algunos sorprendentes retablos como los que podemos encontrar en Castrojeriz, una población clave". 
https://www.biodiversidadvirtual.org/etno/Escudo-Castrojeriz-img71960.html
Ribero Meneses explica su sorpresa cuando en una procesión tradicional de pendones en la localidad palentina de Ampudia, "el mismo nombre que la Ampurias gerundense, me encontré con que la primera bandera castellana con la que se abría el recorrido era un calco de la aragonesa".
De hecho, la "senyera" es la bandera que "más fielmente recuerda el antiguo estandarte de los pueblos celtíberos, con bandas rojas y amarillas que hoy se conserva en tantas enseñas españolas, empezando por la del Estado", afirma. https://www.lamoncloa.gob.es/espana/simbolosdelestado/Paginas/index.aspx
El libro de este filólogo plantea la tesis de que en la antigüedad colonos de origen cantábrico y de lo que hoy es el norte de Castilla fueron los primeros en recorrer el Ebro desde sus fuentes (Fontibre) hasta el Mediterráneo y "siguiendo las costumbres de la época, nombraron su desembocadura igual que sus fuentes, al utilizar uno de los viejos nombres de este río, Castallania".
Ribero Meneses, quien recuerda que aún hoy uno de los ríos de las fuentes del Ebro se llama Castillería, cree que estos colonos "llamaron Castellón, monumental denominación que todavía se conserva, a la margen derecha de la desembocadura y Castallania, a la margen izquierda".
De Castallania, el nombre habría evolucionado filológicamente hacia Cattallania, Catalonia y, finalmente, Cataluña.
"Todo esto no es nada nuevo", asegura Ribero Meneses, quien recuerda que "en el Atlas de Ptolomeo dibujado hace 1.800 años ya aparece el nombre de los 'castellani' como pobladores de Cataluña, junto a Ilerda, hoy Lérida".
También en la placa de bronce hallada en la localidad leonesa (Legionis: Leon: León) de Bembibre figura un edicto del emperador Octavio Augusto hace más de 2.000 años en el que "reconoce la lealtad de la tribu de los castellanos paemeiobrigenses, que no se habían rebelado contra Roma..., y son nombrados así, como castellanos, hasta cuatro veces en el texto en latín".
"Éstos y otros datos están al alcance de quien quiera investigar en este sentido, pero ha habido y hay fuertes intereses para ocultarlos", denuncia Ribero Meneses para quien, "si el protagonismo histórico hubiera sido de Cataluña y no de Castilla y si la capital española hubiera sido Barcelona y no Madrid (Toledo en tiempos de los godos), otro gallo cantaría".
Nacido en Valladolid pero formado profesionalmente en Cataluña donde puso en marcha en 1973 el primer movimiento español de defensa del patrimonio histórico artístico con la asociación "Arte en Peligro", Ribero Meneses, es autor de un centenar de libros e innumerables artículos de divulgación filológica.
"No es que seamos parecidos, es que catalanes y castellanos somos exactamente lo mismo", concluye este investigador.
Sesión del día 27. 
Dióse cuenta de la siguiente carta del duque de Berry, presentada por Bernardo de Gallach.

Núm. 110. Tom. 16. fol. 646.

noz trechers e bons amis les gents del parlamant de Cathelongne. - Jehan filz de roy de Françe duch de Barri e Damogue comte de Poitou Destampes de Boloingne Daungrie lieutenant de monsengneur le roy en ses pais de Languedoch e duchie de Guienne a nos treschers e bons amis les gents du parlement de Castelongne salut. Treschers e bons amis: nous avons entendu que de present vous estes asemblez pardela pour vaquer e entendre de tout vostre povoyr a farre farre e administrer bona rayzon e justice a celui auquel de droit apartendra e droit appartenir la corroune Daragon. Donc treschers e bons amis nous vous remercions bien affectuosament et avone a voz bones leyautez e proudomies cele si bonne confiança que en bonne justice vous haurets le bon droit de nostre tres chere e tres ame meire la royne de Sicile e de nostre tres chier e tres ame neveu mossengneur Loys son filz en bona recomendacion: en quoy bonns freres vostro devoir e farets a monsegneur le roy a nous touz dun sanch reyal e de la mayson de Françe tresingulier et parfayt plair e a nostre povoir ne souffretons que par gents darmes soit donne ou fait en pais Daragon aucun serief ou donnatige. E pouere que nous avons entendu que ung heraut este pardela e a fait certanis sinistres ruppots nous vous certifions que cenamie este de nostre seu volute e continuadament: et se aucimement pardela on voluoit metre le bon droit et la bone justice de nostre dite mer e de nostre dit neveu en delay et que bonement croyre ne pourrions nous somes certanis que mon dit sengneur pendroit grat despalaisance e metroit penne a garde son droit comme rayson est et nous de nostre povoir et ne le pourrions bonnement soufir. Tres chers e bons amis se cose voles que nous puissons vueyllez le nous signifier e nos la ferrons de buen cuer et voluntiers. Le sanct Spirit vous ait en sa saincte guarde. Escrip en nostre ville de Bourges le IIIIme jour davrili. - Bours (1).

(1) Trasladamos este documento con entera conformidad al registro, y tal como debe leerse según reglas paleográficas, prescindiendo de enmendar los muchos yerros de que está evidentemente plagado, y que cometería el escribiente al registrarlo, ya por no serle muy conocida la letra francesa en que vendría escrito el original, ya por serle estraño aquel idioma. Al lector instruido le costará muy poco el sustituir dommatge o dommage a donnatige, volonté a volute, pour ce o parce a pouere, commandement a continuadament, etc.; pero nosotros hubiéramos faltado a la debida fidelidad, si hubiésemos presentado el testo con semejantes correcciones. En algunas de las actas de este parlamento abundan tales descuidos de los amanuenses; pero los hay en menor número en la parte catalana o latina, crecen en la castellana, y suben de punto en los documentos escritos en algún idioma estranjero. Aunque en las escrituras de la primera clase hemos procurado despojar el testo de todos aquellos defectos accidentales, como dice Capmany, que no son los que caracterizan el gusto de las naciones, ni la corrupción literaria de tal siglo o tal reinado, sino la torpeza o capricho personal del secretario o escribiente; no nos hemos atrevido a tanto respecto de los instrumentos escritos en idiomas estranjeros, ya porque, siendo más defectuosos, hubiera sido necesario rehacerlos enteramente; ya también por no esponernos a cometer nuevos yerros, al manejar y recomponer una lengua que no es la de nuestro país ni de nuestros tiempos: aun así presenta a veces suma dificultad el descifre y traslado de papeles escritos en idioma estraño, porque falsean a cada paso las reglas paleográficas, si nos es desconocido el lenguaje, y si no podemos comprender el sentido, enlace y relación de unos vocablos con otros. Sirva esta nota de advertencia general para todos los traslados o copias de escrituras continuadas en esta Colección.


catalán = castellano, Cathelongne, Castelongne

chatelain, Frederic Mistral, Felibrige

Un atra carta aon podem vore Cathaloigne y Bourgoingne :
Núm. 390. Tom. 21. Fol. 1822.

A moult nobles honorables et sages sires et grans amiz le vezcomte Dille et de Canet lo gouverneur de Rossillon et les consols de la vila de Perpinen. - Molt nobles honorables et sages sires et grans amiz: plaise vous assaver que comme par le comandement du roy mon souverain seigneur ja piessa a moy fait dentrer en icelui royaume et seigneurie Daragon pour garder aidier et soustenir la pure et vraye justicie sur le fait de la succession du dit royaume et garder que par forçe impression ne autre maniere illicite icelle seigneurie ne soit occupee et soumisse a tirennie et que la tres haulte et tres puissant princesse la royne de Jerusalem et de Sicile fille du feu roy Johan Daragon de glorieuse memoire ou mosegneur mossen Loys son ayme filz ne soient injurieusement ne par fraude ou impression forgites de la succession de son dit pere ou ayeul et soit ainsi que le roy mon souveran seigneur lays signiffie a la tres haulte et puissant princesse la royne Yoland Daragon sa cousine et a ses ambaxadeurs estants pour lours a Barcelone et le dite dame par un des ditz ambaxadeurs vous a fait prier et requerir que vous me voulisses recullir et les gens darmes qui vendroient en ma compaignee pour la cause dessus dite et non pour porter ne fere vilennie ne oultrage a nulli qui soit des dites seigneuries Daragon ainsi comme amiz bien vuallans et celux qui venant pour garder mantenir servir et honnourer ses dites seigneuries et non aututrement offandre et ainsi comme louneur et la haultesse et excellence du seigneur qui menvoye le requeroit et que vous qui estes et avez este jusques ici au dit seigneur voisins et bon amiz monstressiez exemple damour e toute douceur a toz les autres: sur la quelle requeste selon que je suy informe fut par vous moult noble governeur respondu avec deliberacion de voz hounourables et sages consolz et conseillers que vous en rescripriez au parlament de Cathaloigne et que selon que le dit parlement vous en respondroit vous en feries et men respondries: de la quelle responce la dite royne ma tres redubtee dame la quelle vouz a tous diz amez gardez et honnourez et pour houneur delle avez reccuz tant de bienz et de houneurs et prenez encorez de jour en jour a et doit aver este bien petittement: et quant a moy je men merveille moult et encores plus que non obstant les dites gracieuses offers et parolles et autres les quelles continuement vous ent este dites en vostre ville vous ne voulez prandre aucune confiance en dit roy mon souveran seigneur ainç avez fait et fetes gens darmes pour moy resister ce que nous ne autres des dites seigneuries navez encores entreprius ne essaye contre nul des autres competiteurs ja soit ce quilz ayent miz et metent encores gens darmes en les dites seigneuries et y ayent fait et porte grans et irreparables dommages et non obstant que plusere foiz que vous et les autres tant aux parlemens comme per les notables cites et villes ayez este sommes et requis a grant instançe encores derrerement par le ault et puissant seigneur monsieur le comte de Vendosme de par le dit seigneur que vous voulissiez fere el garder equalite en la poursuite de la dite justice et que toutes gens darmes buidassent et que si vous voulieu aide a les de bouter que vous lauriez prontement aux despens du dit seigneur ou au plus fort que vous souffrisiez que de la part du dit seigneur en fust mis pareilli nombre comme les autres competiteurs desquelz ni a cellui qui de cler droit aultesse puissance ne juste poursuite aye ne doye surmonter le dit seigneur pour quoy vous les devez plus favoriser que le dit seigneur ne moy et les autres qui venons par son commandement: pour quoy moult nobles hounourables et sages sires encores je vous signiffie que mon entencion nest ne na este ne aussi je nay commandement de fere ne porter dommage a nulli subgite ne habitant des dites seigneuries ains vueli et entens avec toute ma compaignee passer en paient mon escot raisonnablament a la fin dessus dite davoir obtenir declaracion de justice et reparacion sur aucune inique et injuste nominacion et eleccion daucunes persounes du dit seigneur et a sa dicte cousine tres suspectes par causes justes vrayes nottories et tres rasounables. Et pour tant moult nobles hounourables et sages sires de par le dit seigneur et aussi de par les tres haulz et puissans princes et dames le roy et royne de Jerusalem et de Sicilie les duc de Guienne et de Bourgoingne et autres seigneurs de son sanch je vous prie et requier tant que je puis que en ma dite entree vous dounez et fetez douner a moy et a ma compaignee viurez logis et autres choses a moy et a ma dite compaignee necesseres conduit conseilli conffort et aidi ainsi que pour le bien de la besoigne verrez et cognoisceres estre expedient et necessere a la fin et intencion dessus dites et ainsi comme les diz seigneurs et dame et moy jusques a ceste foiz en avons eu perfecte confiance et tellement quilz doient demourer contens de vous. Et sur ce moy fere responce de vostre bonne et clere intencion: et si riens voulez que le puisse signiffies le moy quar ainsi comme jusques ici ne vous aye escondit de riens que par nul de celle ville maye este requis je metray poyne de la complir. Moult nobles hounourables et sages sires et grans amiz je pri au benoist filz de Dieu que pour sa sancta grace vous doine boune vie et longue. Script a Nerbonne le Xe jour de juny. - Bouciquaut mareschal de France.

//

XLVII.

Constitutiones pacis et treguae editae Gerundae ab Ildefonso II Aragonum Rege, denuoque firmatae apud Villamfrancam Poenitentium (Villafranca del Penedés, Penades).

Ex Lib. virid. Capit. eccl. Gerunden. fol. 206. b. 

Cum divinarum et humanarum rerum tuitio ad neminem magis quam ad Principem pertinere dignoscatur, nichilque iam proprium debeat esse boni ac recti Principis quam injurias propulsare, bella sedare, pacem stabilire et informare, informatamque subditis conservandam tradere, ut de eo non incongruae dici et predicari possit quod a Principe Regum dictum est: Per me Reges regnant et potentes scribunt justitiam; ea propter anno ab Incarnatione Domini MCLXXXVIII. idus augusti habito super hoc tractatu et deliberatione apud Gerundam cum Berengario Venerabili Terraconensi Archiepiscopo, et quibusdam suffraganeis suis, omnibus quae magnatibus sive Baronibus terrae nostrae, quibus unanimiter justum et equum visum est comuni utilitati expedire, ut in tota terra nostra a Salsis (Salses) usque ad Tortosam et Ilerdam cum finibus suis pax et treuga instituatur, et nephanda raptorum et predonum audatia exterminetur. Nos qui per gratiam Dei in regno Aragonis et comitatu Barchinonae et provintiae preesse dinoscimus, cum predictorum omnium assensu et voluntate publicae utilitati providentes et saluti animae et parentum nostrorum consulere volentes, ecclesias omnes et personas religiosas cum omnibus rebus suis nostrae protectionis praesidio vallare, ac perpetuo munire disposuimus. Inde est quod omnibus tam clericis quam laycis qui in jam dicta terra nostra degere noscuntur, treugam et pacem secundum formam infra positam et prescriptam, tenendam et inviolabiliter conservandam injungimus, nosque et ad id observandam etiam in eos qui eam violaverint animadvertendum alligamus et astringimus. In primis igitur parentum nostrorum sequentes exempla cum consilio et voluntate supradictorum virorum ecclesias omnes et earum cimiteria quia spetiali censura hominum in bonis Dei intelliguntur sub perpetua pace et securitate constituimus. Ita quod nullus cuiuslibet professionis eas vel earum cimiteria vel sacraria cuiuscumque ecclesiae in circuitu constituta invadere aut infringere praesumat, nichilque inde abstrahere attemptet, feriendis huiusmodi statuti temeratoribus pena sacrilegii eiusdem loci Episcopo inferenda et satisfactione dupli dampni quod fecerint ei qui passus est, praestanda. Ecclesias quoque incastellatas sub eadem pacis et treugue securitate constituimus. Ita tamen ne aliquis in eisdem ecclesiis praedam vel alia malefitia congreget vel guerram inde faciat. Quod si contra factum fuerit, quaerimonia ad Episcopum in cuius episcopatu comissum fuerit, et ad nos sive Baiulum nostrum deferatur, et ex tunc auctoritate nostra et Episcopi vel quod comissum fuerit emendetur vel a pace predicta ecclesia sequestretur. Dominicaturas quoque Episcoporum et canonicorum et monasteriorum et omnium clericorum sive res eorum sub eadem pacis securitate constituimus poena duplae restitutionis inminente eis qui eas invadere vel dampnum dare praesumpserint. Set et clericos, monachos, sanctimoniales et viduas eorumque res omnes sub eadem pacis defensione constituimus; ita quod nemo eos aprehendat, nichilque eis injuriae inferat, nisi in maleficiis inventi fuerint. Si quis vero in aliquem istorum violentas manus injecerit, vel eis aliquid abstulerit, ablata in duplum restituat, et de injuria nichilominus juditio Episcopi in cuius diocesi factum fuerit ille satisfatiat, et insuper sacrilegii penam Episcopo dependat. Immunitates quoque templi et hospitalis Jherosolimitani, et Dominici Sepulcri, necnon et aliorum locorum venerabilium, set et eorundem locorum venerabiles fratres cum omnibus rebus suis sub eadem pacis defensione et poenae interminatione pariter cum clericis et aliorum locorum venerabilium, set et eorumdem locorum venerabiles fratres cum omnibus rebus suis sub eadem pacis defensione et poenae interminatione pariter cum clericis et eorum rebus et ecclesiis constituimus. Villanos et villanas et omnes res eorum tam mobiles quam se moventes, videlicet, boves, asinos, asinas, equos et equas, oves et porchos, ceteraque animalia sive siu apta ad arandum sive non sub pacis et treugae securitate (pone securatate) ita constituimus, ut nullus cuiuslibet professionis eos capiat vel alias in corpore proprio vel in rebus mobilibus dampnum eis inferat, nisi in maleficiis inventi fuerint, vel in cavalcatis cum dominis suis vel cum aliis ierint, vel cum armis contra aliquem exierint. Set et tunc cum reversi fuerint de cavalcatis securitatem eis praestamus, si in ipsis cavalcatis dampnum dederint ei qui propter culpam propriam a predicta treuga fuerit exclusus. Item constituimus ne aliquis mansiones villanorum diruat vel incendat, vel alias ignem ad nocendum subponat, neque oliveta succidat, vomeres et alia instrumenta aratoria sint in eadem pace, vel ille vel illa qui cum predictis animalibus araverit vel ea gubernaverit cum omnibus quae secum portaverit vel habuerit eadem pace muniatur. Et nullus homo ea animalia aratoria pro pluvo, vel alia occasione capere vel rapere presumat; servata tamen exceptione rusticorum qui debitores vel fidejussores sunt pro aliis non dominis tamen ut inferius continetur. Si quis contra huiusmodi constitutionem venerint, liceat (parece una ll) ei infra XV dies a tempore comonitionis ab Episcopo et domini Regis vicario simpliciter malefitium restituere nulla alia poena adjecta, nisi LX solidos quos emendet pro treuga fracta, nisi fuerit tale factum quod importet aliquam poenam secundum tenorem consuetudinis scripte praestandis insuper, si fuerit. Si vero infra praefatos XV dies noluerit restituere malefitium illud, prout proxime dictum est, cogatur inferre simplum vel duplum qualitate dampni inspecta, prout tenor consuetudinis scripte se habuerit cum poena similiter LX solidorum. Quod si commonitus neutrum facere voluerit, a predicta treuga malefactor et eius coadjutores separati intelligantur, ita quod si aliquod malum propter hoc eis allatum fuerit, non requiratur pro pace et treuga fracta, servata tamen pace animalium aratoriorum et instrumentorum suorum et incendii. Set si malefactor et adjutores eius jam dicto quaerelanti ullum malum fecerint emendetur pro pace fracta. Preterea constituimus ut si forte duo vel tres aut plures homines alicuius militis vel cuiuscumque domini alicubi locorum sibi invicem rixati fuerint, quodcumque dampnum sibi inferant, vel ex quacumque alia causa controversiam habeant, lis apud dominos eorum exagitur et terminetur. Si vero diversos habuerint dominos statuimus ut justitiae plenitudinem ad invicem exhibeant et juditio eorum dominorum causa dicta debito fine terminetur. Verumptamen si infra XX dies domini eorum justitiae plenitudinem inter eos exhibere noluerint, liceat post eosdem XX dies transactos praedictis hominibus quaerimoniam suam apud Episcopum et vicarium Regis deponere, et per eos ut supra statutum est vindicta pacis et treugae sumatur. Item terras in contentione positas nullus villanus laboret, ex quo constiterit apud judicem ordinarium possessores (pone possesores) nolle stare justitiae. Si vero bis vel ter (2 o 3) comonitus eas laboraverit, et propterea dampnum susceperit, non requiratur pro pace fracta preter mortem et debilitationem personarum, et salva pace bestiarum in usum laborationis (laborar; aratione; llaurar) deditarum et incendii. Nolumus enim quod propter quaerimoniam rusticorum aratoria animalia depredentur, invadantur et disperdantur. Si quis autem debitor vel fidejussor extiterit et satisfacere creditori non curaverit, de suo proprio pignoretur, nec pro pace fracta habeatur, servata tamen pace bestiarum in usum laborationum deditarum et incendii, in eo videlicet casa ubi quis pro domino suo fidejussor extiterit. Item decernimus ne quis cuiuscumque professionis licentiam habeat pignorandi aliquem rusticorum vel bajulorum ex contractu domini sui, prout proxime supradictum est, pena fractae pacis imminente illi qui contra fecerit, nisi debitor aut fidejussor pro domino suo extiterit, exceptis illis bajulis qui militibus sicut scriptum usaticum comparantur, nisi debitor aut fidejussor pro domino suo extiterit. Item cum sit de proposito nostro unicuique jus suum servare et malignitatibus quorundam in quantum possumus occurrere qui de dampnis datis et possesionibus ab ipsis detentis a quibuslibet conventi et legitime citati in jure respondere negligunt, exclusis primo ipsis contumacibus, et separatis a treuga et securitate supradicta et excomunione Episcopi subsecuta. In hiis duobus casibus damus licentiam pignorandi ipsis actoribus et res eorum accipiendi et etiam rusticorum suorum, salvis tamen animalibus aratoriis et incendio. Conventos autem a dominis suis de traditione sive de bausia qui secundum consuetudinem scriptam innocentiam suam purgare noluerint, ab hac pace sive securitate tam eos cum hominibus et honoribus suis quam eorum coadjutores excludimus et excipimus. Salvitates quoque tocius terrae nostrae tam novas quam antiquitus constitutas sub praedicta pace et securitate ponimus et constituimus. Fures et latrones et eorum receptatores, si malum quod fecerint restituere noluerint et directum facere contempserint, a predicta pace et securitate secludimus (: excluimos). Item constituimus (pone con-tituimus) quod si malefactor amonitus ab Episcopo vel vicario domini Regis subjacens excomunicationis vinculo predicto modo satisfacere noluerit, Episcopus cum vicario domini Regis congreget exercitus totius suae diocesis in hunc modum ut unus homo de unoquoque manso sequatur exercitum, et si competens vindicta a malefactore sumatur. Quod si mansi inhabitator ad congregationem exercitus unum hominem mittere noluerit, excomunicetur ab Episcopo et tamdiu excomunicationis vinculo subjaceat, donec sit satisfactum Episcopo et vicario arbitrio eorum. Preterea constituimus quod si Episcopus neglexerint exhibere suam justitiam, et malefactoribus amore vel timore malefactorum non possit ipse Episcopus vel homines sui tamdiu in nostra curia vel in nostris vicariis invenire justitiam, quamdiu negligentiam suam non emendaverit, liceat vicario ipsum malefactorem excludere a pace supradicta. Item constituimus quod si malefactor noluerit resarcire comissum, prout superius dictum est, ab Episcopo et vicario domini Regis amonitus et propter contumatiam ejus Episcopus et vicarius cavalcadas ad sumendam vindictam super induxerint et ibi Episcopus et vicarius expensas fecerint vel alia dampna inde contraxerint, ut restituantur expensae et cetera dampna arbitrio Episcopi et vicarii. Item vias publicas sive caminos vel stratas in tali securitate pono et constituo ut nullus inde iter agentes sub pace comprehensos invadat vel in corpore proprio sive rebus suis aliquid injuriae vel molestiae inferat. Quod si quis contra fecerit, in duplum restituat et poenam LX solidorum inferat. Preterea illud constituendum esse et firmiter observandum censuimus sub eadem treuga et pace dies dominicas esse, festivitates omnium Apostolorum, Adventum Domini usque ad octavas Circumcisionis, et Quadragessimam (Cuaresma) usque ad octavas Paschae, diem quoque Ascensionis Dominicae, necnon Sanctum Penthecosten cum octavis suis, et tres festivitates Sanctae Mariae, et festivitatem Sancti Johannis Babtistae, et Sancti Michaelis, et omnium Sanctorum, et Sancti Foelicis Gerundae. Et preterea sciendum est quod predicta poena LX solidorum dividatur pariter inter nos et Episcopum cum medietate dupli. Alia medietas dupli applicetur illi qui dampnum passus est. Item volumus quod occassione huius constitutionis in nullo derogetur usatico (uso, usatge; + consuetudine : costumbre; más usado en plural, usaticos, consuetudines) scripto, scilicet, in dandis potestatibus castrorum a vassallis dominis suis, sive in restituendis vassallis vel omnibus aliis. Item statuimus quod si aliquis contra consuetudinem scriptam venire presumpserit, si dampnum sibi vel suis coadjutoribus datum fuerit, non requiratur nec emendetur pro pace fracta. Item statuimus, quod si pro pastu pecoris (pécora) oves vel boves vel alia quaelibet animalia ducta aut inclusa fuerint, non requirantur nec emendentur pro pace fracta. Item omnibus sit manifestum, quod nos promittimus quod de cetero non aliquid exhigamus occasione bovatici vel constitutae pacis ab aliquibus hominibus constitutis a Salsis usque Ilerdam et Tortosam et in suis finibus. Promittimus quod non constituamus in tota supradicta terra vicarium nisi Cathalanum

Ut autem haec omnia supradicta melius et firmius observentur, ego Ildephonsus Dei gratia Comes Rex Aragone, Comes Barchinonae, et Marchio Provintiae in Penitense apud Villamfrancham juro tactis corporaliter sacrosanctis Evangeliis omnia supradicta me bona fide observaturum, si Deus me adjuvet, et haec sacrosancta Evangelia, et observari faciam. = Signum + Ildephonsi Regis AragonaeComitis Barchinonae, et Marchio Provintiae

domingo, 1 de agosto de 2021

XIII, DESIG DE LOS DESIGS.

XIII

DESIG
DE LOS DESIGS.



Confiteantur
tíbi, populi, Deus;
Confiteantur tibi populi omnes!
(Psalm
66-v.3.)



Era
l´hora del día en que s´encénen
Dintre´l cor los desigs que
del cel vénen,
Y´l cor desficïós s´en vol anar;
Exa hora
de süau melancolía,
Quant la derrera claredat del día
Son
arreveure trist comença á dar.



Genoll
ficats, sobre la terra broja,
Vora´l sepulcre que lo còs
estoja
Del Mártir de la Fe, gran Ramon Lull,
Ma ánima plena
de condol, jo orava;
Y, desde´l mon, al Infinit volava,
Com la
gavina al cel desde un escull.





XIII
DESEO
DE LOS DESEOS.



Era
la hora en que el corazon abriga deseos celestiales, y, displicente,
quiere irse de este mundo; esa hora de suave melancolía, en que la
claridad del crepúsculo vespertino empieza á darnos su triste
adios.



De
rodillas sobre la desnuda grada, cerca del sepulcro que encierra el
cuerpo del Mártir de la Fe, del gran Ramon Lull, oraba yo, con el
alma sumida en la tristeza; y, desde este mundo, me elevaba á lo
Infinito, como la gaviota al cielo desde un escollo.





Recordava
ferestes amargures
Qu´en Lull vá sofferir de les criatures
Per
donar á conexe ´l nom de Deu;
Y, malgrat sa invencible
benvolencia,
Conseguir no pogué sa inteligencia
Fos adorat el
bon Jesús arréu.



¡Còm.
Senyor! ¿Y aqueix héroe d´activesa
Casi res vá lograr en
escomensa
Que feu als pobles servidors del mal?



¿Y
l´unió religiosa de los pobles,
Sòls ha de ser desig de los
cors nobles;
Aspiració, y no més, del ideal?



Aqueix
desig que lo meu cor omplena
Y que bull en la sanch de cada
vena,
El desig de que Vos siau conegut,
¿No ha de tenir
satisfacció algun día,
Y hem de veure del home l´agonía,
Sempre
pe´l geni del error vençut?



Suspir
ab ansia per la pau divina,
Per l´unitat de Fe, que ´ns
encamina
Cap-dret al Cel per un meteíx viarany;
Suspir pera
que vinga l´amor pura,
Regne de fe y d´amor, que ´ns
assegura
L´adveniment del Regne sens engany.







Recordaba
las fieras amarguras que Lulio tuvo que sufrir de los hombres, para
dar á conocer el Nombre de Dios. Y, sin embargo, ni su inteligencia,
ni su caridad, lograron que Jesucristo fuese adorado en todas partes.



¡Cómo,
Señor! ¿Y ese héroe de la actividad ardiente, casi nada pudo
conseguir en la empresa de ilustrar á los pueblos paganos? ¿Y la
union religiosa de todos los pueblos, ha de ser simple deseo de las
almas nobles; no más que aspiracion de un ideal?



Este
deseo que hinche mi corazon, que hierve en la sangre de mis venas, el
deseo de que Tú seas conocido, ¿no ha de verse satisfecho algun
día? ¿Hemos de presenciar siempre la angustia del hombre, vencido
por el genio del error?



Suspiro
por la paz religiosa, por la utilidad de la Fe, que nos encamina
derechamente á Dios por un mismo sendero. Suspiro por el amor puro,
por el reinado de la Fe y del Amor, que nos asegura el advenimiento
de la Verdad Eterna.






¡Oh!
¡No han pogut encara ´ls fervorosos
Grans genis de qui estam més
ergullosos,
Del error los imperis esvahir!



¡Encarara
s´extén per l´ampla Terra
Com grossa taca exa negror
qu´aterra,
Y´ns fa del íntim de lo cor gemir!



Pau,
y Lull, y Xavier, y altres, petjaren
Casi la terra tota;
derramaren
L´aygua de Fe y d´Amor en l´Univers;
Mes no han
bastat sos gegantins esforços,
Y l´home se revingla ab braus
retorços
Dintre del cercle del error pervers.



La
llavor de la Fe; depositada
En l´Arca d´Israel, fo fecundada
Per
la Sanch generosa del Senyor;



Los
vents del Cristianisme la prengueren,
Y ab ses valentes ales la
dugueren
Fins als límits sabuts per l´antigor.



Los
Apòstols les roques del Calvari,



Abandonaren
ab sublim desvari,
Empesos per l´afronta de la Creu;
Y desde
l´Indo á les iberes platjes,
En inmortals, maravellosos
viatjes,
Portar saberen l´Unitat de Deu.





¡Ah!
¡No han podido aún los fervorosos genios, orgullo soberano de
nuestra raza, destruir los imperios del error! ¡Todavía cubre gran
parte de la tierra esa afrentosa mancha, contra la cual protestamos
con gemidos!



Pablo,
y Lull, y Javier, y muchos otros, visitaron casi toda la tierra;
derramaron el agua de la Fe y del Amor en todas las regiones: mas no
han sido suficientes sus colosales esfuerzos; y el hombre se retuerce
todavía dentro del férreo círculo del error.



La
semilla de la Fe, depositada en el arca de Israel, fué fecundizada
por la generosísima Sangre del Señor. Los vientos del Cristianismo
la tomaron, y en sus valientes alas condujéronla hasta los límites
del mundo entónces conocido.



Los
apóstoles con sublime inspiracion abandonaron las rocas del
Calvario, impelidos por la afrenta de la Cruz. Y desde el Indo hasta
las playas ibéricas, en inmortales milagrosos viajes, supieron
llevar la fe de la unidad de Dios.





Y
los obrí ses cátedres Atenes,
Y venerá la Italia ses
cadenes,
La veu de los Pontífices troná;
Aprés dels mártirs,
confessors exiren,
Y los fills de Germania ´ls exoíren,
Y´l
nom de Crist sos estandarts inflá.



Després,
los barcos espanyols tallaren
Les ones del Atlántich, y
volaren
Al Nou Mon ferventissims missioners;
Y la infelís
progenie americana
Incliná son bell cap de jovensana,
Devant
Aquell qui acull als extranjers.



Mes...
¡ay!, (no pot ma cristïana lira
Expressar eix dolor que la
retgira),
Transcorreren les glories del Passat:
Y tanta sanch
gustosament donada,
Tant d´entussiasme, tante fe exaltada,
Pera
espoltrir los ídols no han bastat.



¡Ay!
No han bastat grandeses d´heroísme
Pera plantar la Creu del
Cristianisme
Hontsevulla respire un fill del hom.
Hi há
terres y més terres, no llunyanes,
Que may senten la veu de les
campanes,
Ni de Jesús lo suävíssim Nom.





Y
Grecia les abrió sus cátedras, é Italia veneró sus cadenas:
escuchóse la atronadora voz de los Pontífices. Tras de los
mártires, vinieron los confesores; y los hijos de Germania aceptaron
su doctrina; y, al nombre de Cristo, ondearon al viento sus
estandartes.



Despues,
los barcos españoles surcaron las olas del Atlántico; volaron al
Nuevo Mundo ferventísimos misioneros; y la infeliz raza americana,
inclinó su jóven cabeza ante aquel Señor que acoge al extranjero.



Mas...
¡ay!, (no puede mi cristiana lira expresar el dolor que me abruma),
transcurrieron las pasadas glorias; y tanta sangre con sumo gusto
ofrecida, entusiasmo tan verdadero, tan exaltada fe, para pulverizar
los ídolos, no han bastado.



¡Ay!
No han bastado las más heróicas empresas, para plantar la Cruz del
Cristianismo por doquiera respire un hijo del hombre. Hay muchísimos
países, no lejanos, en que nunca se oye la voz de la campana, ni el
dulcísimo Nombre de Jesus.





La
cruël Mitja Lluna
senyoreja
Los boscos de palmeres, que rastreja
L´elefant, en
lo sòyl de Faraó;
En les ciutats de la pagana Xina
Sufrir no
poren, sense ferlo ruina,
Que s´alce á Deu un cristiá torreó.



¿Qué
més? Entre les runes llastimoses
De Salem, á l´Europa
doloroses,
¿No hi llampega lo ferro mussulman?
¿Qué n´hem
tengut de les brillants Creuades,
Quant tota Europa enviava ses
armades
Per abatre les glories del Koran?



¡Ay!
en noltres matexos, la senyera
De l´Unió religiosa ¿la venera
Y
li es avuy tota ánima fidel?



¿Es
per ventura ab altivesa noble
Arborada y seguida en cada poble?



¿L´interés
nostre es l´interés del Cel?



¡Voldría
que de cop se declarassen
Catòliques les Gents; y
proclamassen
Sòls una Fe, un Baptisme, y un Senyor;
Y del
Tánys al Níger, dés la França
A la llunya Otaíti,
l´alabança
Uníssona pujás al Creador!




La
cruel Media Luna señorea los bosques de palmeras, donde vive el
elefante, en el suelo de los Faraones. En las ciudades de la pagana
China, no pueden sufrir, sin derribarlo, que se levante á Dios
cristiano templo.



¿Qué
más? Entre las ruinas de Jerusalem, eterno dolor de Europa, ¿no
brillan los aceros musulmanes? ¿Qué obtuvimos de las grandiosas
Cruzadas, cuando toda Europa enviaba sus ejércitos, para abatir las
glorias del Koran?

¡Ay! Nosotros mismos, ¿acaso somos fieles
á la bandera de la union religiosa? ¿La enarbolan y siguen con
noble altivez todos los pueblos? Nuestros intereses, ¿son los
intereses de Dios?

¡Ojalá todas las naciones,
instantáneamente, se declarasen católicas, proclamando una sola Fe,
un solo Bautismo, un solo Señor! ¡Y del Tánais al Níger, desde
Francia á la lejana Otaíti, subiese unísono el cántico de
alabanzas, al Sér Supremo!





¡Oh
Unitat!, tu no ets filla de la Terra;
Los hòmens te declaran dura
guerra.
Y no t´albergan en les patries llars;
¿Per qué
t´enjega l´ignorancia vana?
¿Per qué s´ajau tant temps la
raça humana
Sots l´ombra impura de maleyts altars?



Tu
ets estrella de llum maravellosa,
Tu devallas del Cim, font
delitosa,
Y regas los verjers del Esperit.



¡Avina,
avina, resplendor puríssim
De l´Essencia invisible del
Altíssim!
¡Ay! ¡qu´ens cubreix la tenebrosa nit!



¿Quant,
Deu meu, brillará en tota la Terra
L´antorxa de la Fe, que´l
Mal desterra,
Y tots veurem universal claror?
¿Quánt el
dimoni no rebrá homenatje
Ni tendrá en sòls un cor felís
estatje?
¿Quánt serèu NOSTRE DEU, Senyor, Senyor!! -


La
llantia del Santíssim llambrejava,
Casi fosca la bòveda
quedava,
Y les ombres giravan entorn meu;
Lo pensament enlayre
se desfeya,
Y un riu d´ardents llágrimes me queya,
¡Com si´s
fongués mon cor per tant de greu!


Juliol 1874.



¡Oh
Unidad! ¡Tú no eres hija de la Tierra! Los hombres te persiguen; no
quieren albergarte en el hogar de las naciones. ¿Por qué te
despiden la vanidad y la ignorancia? ¿Por qué la raza humana se
duerme á la impura sombra de malditos altares?




eres astro de maravillosa claridad; deliciosa fuente, que bajas de la
Altura, y riegas los verjeles del espíritu. ¡Vén, vén, resplandor
de la Esencia Soberana! ¡Ay! ¡que nos envuelve tenebrosa noche!



¿Cuándo,
Dios mío, brillará en toda la Tierra la antorcha de la Fe, de
nuestros males enemiga, y todos veremos el Sol de tu verdad? ¿Cuándo
Luzbel no recibirá homenaje de nadie, ni se aposentará
descansadamente en corazon alguno? ¿Cuándo serás NUESTRO DIOS,
Señor, Señor!! -
…..........

La lámpara del Santísimo
chisporroteaba; la bóveda de la capilla quedaba casi á oscuras; las
sombras daban vueltas á mi alrededor. Mi pensamiento se perdía en
vaguedades; y por mis mejillas corrían ríos de lágrimas, ¡cual si
mi corazon saltase de su centro!

domingo, 11 de julio de 2021

XI, Dins Miramar, Desconort

XI

DINS MIRAMAR.
DESCONORT que feu Mossen Joseph Taronjí,
estant en devota oració, un decapvespre hora baxa, devora ´l
sepulcre del Benaventurat
Ramon Lull.
Fou llegit en la VI
festa centenaria de Miramar, l´any 1877.

(IMITACIÓ DEL POEMA
DESCONORT.)



Ací jau de Ramon la venerable òssa,
Ací descansa l´héroe que
viu may descansá;
Perdona, ánima santa, si avuy prop de ta
fossa
Desficiós y tètrich l´esperit meu está;
Perdona del
poeta lo plant si desvaría,
Lo prech tan sols ascolta del
sacerdot cristiá;
Lo vel de l´amargura cobreix l´anima mía,
Con
tu un jorn te trobares mon cor se troba ja.
Desconortat te veres y
ple de cruel sofratxa,
Sense poder donarnos l´ennobliment humá;
Y
á mi també m´empeny del desconort la ratxa,
Com jay qui sens
companya per un desert s´en va.



XI
EN MIRAMAR.
Desconsuelo que compuso Mosen José Taronjí,
estando una tarde en devota oracion ante el sepulcro del
Bienaventurado
Raimundo Lulio.
Fué leido en el VI centenario
de Miramar, en 1877.

(IMITACION DEL POEMA TITULADO
DESCONSUELO.)

Ahí yacen los venerables restos de Raimundo;
ahí descansa el héroe que en vida no descansó nunca: oh alma
santa, perdona si hoy junto á tu sepulcro mi espíritu está
displicente y sombrío; perdona el delirante lloro del poeta, escucha
solamente la plegaria del sacerdote cristiano: el velo del pesar
anubla mi alma: como te encontraste tú algún día, al componer el
sublime Desconsuelo, así se encuentra ya mi corazon. Desconsolado te
viste, lleno de mortales angustias, sin poder alcanzar para la
humanidad la nobleza que le deseabas; á mí tambien me arrastran las
ráfagas del sufrimiento, y soy como anciano sin guía que anda
errante en inmensos arenales.



Llegides de la Historia les ben escrites fulles
Veig les corrents
malignes que arrastran tot lo mon;
Del bé de Deu romanen
únicament despulles
Que per vestir no bastan les ánimes que hi
son.
Mallorca, nostra terra, segueix la torrentera,
La
malvestat se mostra pe´l mallorquí horizon;
Mallorca quaix no
pensa lo qu´altre temps ella era,
Y apenes si´s recorda del
mallorquí Ramon.
No hi há negú que cerqui de Veritat lo
temple
Y avuy sanch de ses venes per Jesucrist ne don;
Negú
dels infëels lo malestar
contempla
Y´l llum de fe divina dins boyres se confón.

Oh
Lull, oh noble cor, que ací jaus sots los marbres,
Dígasme ¿qué
s´es feta la llum del teu ideal?
De tos desigs y somnis los
misteriosos arbres
¿Còm ses arrels perderen al buf del
temporal?
Jo cerch de tes idees la poderosa força,
De tes
amors vull veure lo místich torrental;
La nau del pensament en
nostres aygues orça,
S´afona ó pert les veles qu´esquexa lo
mestral.
Drspèrta´t, ombra santa, de gloria
possehida,
Del Cel ahon ets devalla, recort de lo inmortal;
En
mig de les tempestes als náufrechs de la vida
Mòstra ´ns un
raig de gloria qu´es bálsam sens igual.



Al estudiar el gran libro de la Historia, veo las corrientes del mal
que envuelven el mundo: del reino de Dios quedan tan sólo tristes
ruinas, insuficientes, al parecer, para cobijar tantas almas.
Mallorca, nuestra patria, sigue el arrebatado torrente: el genio del
mal aparece en el horizonte de la isla. Mallorca no piensa en su
glorioso pasado; apénas si se acuerda del mallorquin Raimundo. Nadie
busca el templo de la verdad; nadie está pronto á dar su sangre por
Cristo; nadie piensa seriamente en el triste estado de los pueblos
infieles; y la luz de la Fe divina se pierde en los vapores de las
nieblas.

Oh Lulio, oh gran corazon que yaces ahí debajo de
estos mármoles, dime: ¿á donde es ida la estrella de tu ideal? Los
misteriosos árboles de tus ensueños y deseos, ¿cómo los tronchó
sin remedio la furia de los huracanes? Busco la poderosa vitalidad de
tus ideas; quiero contemplar la catarata de tus místicos amores. En
nuestros mares la nave del pensamiento es asaltada por la tempestad,
va á zozobrar, pierde las velas, rasgadas ya por el Noroeste.
Despierta, sombra querida, que posees la luz; en medio de la borrasca
enséñanos á nosotros, pobres náufragos de la vida, el
inapreciable bálsamo de un rayo de tu
gloria.

L´estatua
del sepulcre s´axeca silenciosa,
Sos ulls de pedra viva me miran
fixament,
Rosari de grans grossos estreny sa má dolrosa
Y de
la Creu los braços me signa dolçament.
Ja entench, oh cristians,
lo que vol dir son llabi,
Consir de ses parpelles lo foch y
moviment;
Sense motar s´expressa lo mártyr y lo sabi,
Y á
ses paraules verges hi pos tot mon esment.
¡Qué fa de bon
sentirles exes paraules nobles,
Que cauen com á flames sobre mon
cor ardent!
¡Soldat, tu que portares la llum á tants de
pobles,
La Creu era ta espasa, la Fe ton vestiment!

Mes
¡ay! les teues forces... veules avuy perdudes;
Negú de dins
Mallorca desitja ton penar,
Los teus afanys indòmits, les teues
corregudes
Per dar á tots los hómens del mon un sol altar.

Ta inspiració divina, ta Idea sacrossanta
N´es mel
de primavera gustosa al paladar;
Si d´aquest mon la gloria lo
flach sentit encanta,
Exa Idea, del ánima lo fons pot
encantar.
Oh Idea benhaurada, de la humanal progenie
Sòls tu
la gloria vera, sòls tu lo benestar;
Sens tu no hi há pe´ls
hómens ni salvació ni venia,
Sens tu los fills del Pare no´s
volen abraçar.



La estatua yacente se levanta silenciosa del sepulcro, sus ojos de
frío mármol me miran con fijeza; su dolorida mano abraza un rosario
de gruesas cuentas, y me señala dulcemente los brazos de una Cruz.
Oh cristianos, entiendo lo que quiere decirme su mudo labio; veo en
sus párpados el fuego de la vida; sin pronunciar palabra se expresa
elocuentemente el sabio mártir; yo presto toda mi atencion á sus
vírgenes acentos.
¡Qué placer el mío, al escuchar sus
nobilísimas razones! ¡Caen como llamas sobre mi ardiente corazon!
¡Soldado, tú que llevaste la luz á tantos pueblos, tan sólo la
Cruz era tu espada, tan sólo la Fe tu completa armadura!

Mas
¡ay! tus esfuerzos... míralos hoy ineficaces; nadie en Mallorca
desea padecer tus trabajos, tus indómitos afanes, tus inmortales
fatigas, para dar á todos los hombres del universo mundo un solo y
mismo altar. Tu inspiracion divina, tu sacrosanta Idea, es semejante
á la miel de Mayo, tan agradable al gusto. Si la gloria mundana
halaga la vanidad de los sentidos, esa tu Idea sabe encantar el fondo
mismo del alma. Oh bienaventurada Idea, verdadera gloria y positiva
felicidad del humano linaje; sin ti no hay para los hombres perdon ni
salud; sin ti los hijos del Padre no quieren darse un fraternal
abrazo.




La gloria, sí, la gloria de Deu il-luminava
Lo front de Lull, y
ell sempre ministre d´ella fo;
La Creu de Jesucrist als
descresents portava,
La imatge de María, senyera de perdó.
De
Mafumet los errors ab lògica batía,
Mantell de fe cristiana
donant á la raho;
Juheus y moros treya de la infernada
vía,
Volent de la nissaga d´Adam la germandó.
Desde ´l
estret de Gades fins á la India ignota,
Dés les arenes líbiques
als gels del Aquiló,
Predica del Dimoni l´universal derrota,
De
la unitat dels hòmens arbora ´l gonfaló.

¿Y qué ´s son
fets, digáume lo fruyt de ses carreres,
Los pensaments hermosos
que Lull sembrar pogué?...
Llarch temps ombra li daren quaix
totes les banderes,
Y en son palau los papes vejéronlo
també.
Pobre, vell, ple d´angunies, després de returarse
A
l´Anglaterra y Génova, París y Montpellé,
Los bisbes del
concili lo veyan presentarse
Y alt, y ferm, demanarlos ajuda per
mercè;
Que los cristians volguessen tornar á la Creuada,
Y,
acompanyats de monjos y sabis de gran fe,
Convertissen dels moros
la innúmera maynada,
Posantlos sens violencia de Religió
lo fre.



Sí, la gloria de Dios iluminaba la frente de Lulio; siempre fué
ministro de Ella. Llevaba á los descreídos la cruz de Jesucristo,
la imágen de María, bandera de perdon. Con su lógica combatía los
yerros de Mahoma, cubriendo la Razon con el manto de la fe cristiana.
Sacaba á Judíos y á Moros del camino del Infierno, queriendo la
fraternidad de la raza de Adan. Desde el estrecho de Gádes hasta la
ignota India, desde las arenas de la Libia hasta las heladas regiones
del Norte, predica la universal derrota de Satan, enarbola el pendon
de la unidad de los humanos.

¿Y qué se han hecho, pregunto,
los resultados de tantos viajes, los hermosos pensamientos que Lulio
logró sembrar por do quiera?... Mucho tiempo le dieron sombra casi
todos los pabellones; los papas recibiéronle tambien en su palacio.
Pobre, viejo, achacoso, emprende otro viaje á Inglaterra, á Génova,
á París, á Mompeller; y los obispos del concilio de Viena venle
presentarse ante ellos, y altivo, y firme, suplicarles por caridad
que le ayudasen en su empresa. Que los Cristianos volviesen á la
Cruzada, acompañados de multitud de monjes y sabios de ardiente fe,
y convirtiesen las innumerables tribus de la morisma, poniéndoles
sin violencia el saludable freno de la Religion
católica.

¡Quín
goig lo seu quant era prior d´aquella Ermita
Que´l bon rey de
Mallorca per ell volgué bastir!
La bella mar sens terme, les
penyes sense fita,
Los arbres de la selva, lo cant del
Monestir...;
Tot son cor inflamava, tot nodría sa pensa;
L´Amich
be contemplava l´Amat á son albir;
La lluna que sortía, per
l´estelada inmensa,
Mil voltes ascoltava son ardorós suspir.
Los
tretze religiosos, de Miramar pe´ls claustres,
Los orientals
llenguatjes solían repetir;
Ramon los esguardava guaytant en los
balaustres,
Y en la Creuada nova fixava son consir.

¡Creuada
de la Idea! Per ço de nit y día
Ramon estudiava lo plá del
Univers,
De los cels contemplava bell ordre y harmonía,
De Deu
y criatures sabía lo comers.
Per ço ben dematí Blanquerna se
levava,
Y oracions matutines d´angelicals concerts,
Ab cor
molt abrasat d´amor á Deu, alçava,
Per fer fugir l´astucia del
enemich pervers.
Per ço llibres y llibres la font de la
Sapiencia
Dictávali sens treves en mig de los deserts,
Llibres
de santedat, espill de la ciencia,
Pastura saborosa qu´atrau als
nobles sers.

¡Qué gozo
el suyo, al ser nombrado prior de aquel Eremitorio, que el buen rey
D. Jaime II de Mallorca mandó edificar para él! El hermoso mar sin
límites; los montes no cercados; los árboles de la selva; los
cantos del Monasterio; todo inflamaba su corazon, todo nutría su
espíritu. El Amigo contemplaba incesantemente al Amado. La luna que
salía, por la inmensa bóveda de las estrellas, mil veces escuchaba
su ardoroso suspiro. Los trece religiosos aprendían en los claustros
de Miramar las lenguas del Oriente; desde las galerías escuchaba
Raimundo, fijando su consideracion en la nueva Cruzada.

¡Cruzada
de la Idea! Por eso noche y día Raimundo estudiaba el plan del
Universo, contemplaba el órden y armonía de las esferas, entendía
las relaciones que unen á las criaturas con el Creador. Por eso
madrugaba mucho el ermitaño Blanquerna, y, con el corazon abrasado
en el amor divino, para evitar las astutas asechanzas enemigas,
elevaba á Dios las angélicas notas de las oraciones matinales. Por
eso la Fuente de la Sabiduría dictábale sin cesar innumerables
libros, áun en el fondo de los desiertos; libros de santidad,
espejo de la ciencia, pasto sabroso de las almas
grandes.

Oh
tu de Miramar històrica ruina,
¿Recordas la figura del ermitá
senyor;
Son captener simpátich, sa inspiració divina,
Ses
passes magestuoses, son perpetual clamor? -
¡Ay! ¡ay! Dins los
abismes de lo Passat caygueren
Los claustres hont sonava la
místiga remor,
Per sempre ses corones de gloria se
desferen,
Y ni les fulles sabies tenim de l´antigor.
¡Ay!
¡qué n´havem perdudes de sobiranes glories!
¡Còm pot
aconortársen lo fèrvit amador?
¿Ahónt son de Ramon Lull les
ínclites memories?
¿Ahónt son les belles págines del
inmortal autor?

Quant hi pens, l´agonía rohega mes
entranyes:
¡No hem sabut estamparlos sos llibres més
altius!
Aplech de ses grans obres en les nacions estranyes
Se
feu, mes no´l conexen los balears arxius.
Aquella dolça llengua,
corrent de sabiesa,
Que d´unció y d´harmonía donávali amples
rius,
Apenes si pe´ls sabis del día n´es entesa,
Per
més que sos mots sían valents, y purs, y vius.
Demá, quant
podridura s´hajan tornat les obres
Que´ns restan arrufades com
fulles de los nius,>
Nostres Jurats y prínceps, d´aytal
riquesa pobres,
Devant la Historia patria no al-legarán
motius.



Oh tú, que nos escuchas, histórica ruina del Colegio de Miramar,
¿recuerdas la figura de aquel ermitaño caballero? ¿Recuerdas su
simpático continente, la inspiración de su mirada, su majestuoso
andar, sus no interrumpidos clamores? -
¡Ay! ¡ay! Los claustros
donde resonaba el místico murmullo de la oración, se derrumbaron en
los abismos de lo Pasado; deshiciéronse para siempre sus gloriosas
coronas; y ya no nos quèdan de la antigua edad ni las hojas
más venerandas. ¡Ay! ¡cuántas soberanas glorias hemos perdido!
¡Cómo podrá resignarse á tal estrago el amador entusiasta? ¿Dónde
están las ínclitas memorias de Raimundo Lulio? ¿Dónde están las
bellas páginas del inmortal autor?

Cuando pienso en ello, la
angustia devora mis entrañas. ¡No hemos sabido dar á la imprenta,
puros, sus más sublimes originales! Las naciones extranjeras
coleccionaron traducciones latinas de sus grandes obras; pero los
archivos baleares apénas conocen tal edicion. Aquella dulce lengua,
corriente del saber, que en su boca se transformaba en impetuoso río
de unción y de armonía, apénas la entienden los ilustrados
modernos
, por más que sus vocablos tan enérgicos, tan castizos,
estén en uso todavía. Mañana cuando la carcoma haya destruido las
obras, que áun nos
quedan arrinconadas como las hojas en los nidos, nuestros Jurados y
magnates, perdida tal riqueza, no podrán alegar excusa alguna ante
el severo tribunal de la Historia patria.

No
podrán al-legarlos devant de l´alta Ciencia,
L´empagahida cara
tendrán que decantar,
Perque en lo nostre sigle d´industrial
potencia,
La joya més preuada no volen conservar.
¡Ángel
dels ulls de foch, Historia mallorquina,
Tu que guaytas perenne
del Puig Majó á la mar,
Ab quín estil més negre la tontedat
mesquina;
La nostra indiferencia per temps sabrás contar!
Tu
dirás que teníam ací y allá bells Códices
De Lull, y per
peresa los hem dexat corcar,
Sens que hi hagués un ánima que
removent los óbices,
En edició magnífica li fes un nou
altar.

¡L´altar! ¡oh! esta paraula renova ma
ferida.
¡L´altar! ¡Sòls un s´axeca, sòls un en trist
convent,
Sòls un en tot Mallorca remembra que la vida
Va dar
lo sabi Mártyr, de Deu en honrament!
Després de sis centuries no
podem dirli encara
De Sant y de Doctor lo propi tractament;
¡A
Ell, qui en son posat, y fets, y seny, y cara,
De Sant y de Doctor
portava l´ardiment.
A Ell, qui componía l´Art general,
Blanquerna,
El Félix, y les altres estrelles del talent;
A
Ell, que vuytantí, lluny de la llar materna,
Per Jesucrist sofría
pedrades y torment!



No podrán alegar motivos ante la alta Ciencia; tendrán que esconder
avergonzado el rostro; porque en el siglo de la omnipotencia
industrial no quieren conservar, por medio del arte, una joya de
valor tan subido. ¡Ángel de las miradas de fuego, Historia
mallorquina, tú que observas perennemente los acontecimientos que se
suceden desde el Puig Mayor al mar, con qué negros colores pintarás
nuestra torpeza, nuestra ruin desidia! Tú dirás que teníamos acá
y acullá bellos códices lulianos, y por pereza hemos dejado que la
polilla los corroyese! ¡Y no ha habido un alma generosa que,
removiendo los obstáculos, publicase la magnífica edicion genuina,
castigada, de las obras de Lulio, levantándole con eso un nuevo
sublime altar!
¡El altar! ¡oh! esta palabra renueva mis heridas.
¡El altar! ¡Sólo uno se levanta, sólo uno en triste convento,
sólo uno en toda Mallorca nos hace recordar que el sabio mártir dió
su vida por la gloria de Dios! Despues de seis siglos, todavía no
podemos darle canónicamente el tratamiento, que tan propio le es, de
Santo y de Doctor. ¡A Él, que en su talle, en su historia, en su
genio, en su rostro, llevaba el ardimiento de la Santidad y de la
Ciencia! ¡A Él, que componía el Arte general, el Blanquerna, el
Félix, y las otras estrellas del talento! ¡A Él, que octogenario,
léjos del hogar de sus padres, era apedreado por amor de Jesucristo
y padecía martirio por la Fe católica!



No voldría pensarhi, perque un corcó maligne
M´estreny del cor
la boca, qu´apenes puch dir ¡ay!...
Veig d´uns l´indiferencia,
dels altres l´odi indigne,
Y´l llum de sa capella que fa´l
derrer baday.
Per altra part los moros y heretjes qu´ell
cercava
Dur á la Fe, no hi vénen, ans gosan més espay;
Tothom
oblida´l fí que Lull tan desitjava,
Tothom pert la semblança
d´aquell gloriós miray.

¡Ah! sòls una esperança conceb
que m´enamora:
La dolça poesía renaix y té espiray.
Ramon,
de los poetes vindrá ta nova aurora;
¿Nosaltres oblidarte,
Ramon? ¡Jamay, jamay!

Decembre de 1876.



No quisiera pensar en ello, porque entónces una violenta pasion de
ánimo me oprime el corazon, que apénas puedo respirar. Veo en unos
el frío de la indiferencia, en otros la indignidad del odio; y la
lámpara de su Capilla da las últimas boqueadas. Por otra parte el
Mahometismo y la Herejía, que él deseaba reducir á la Unidad
cristiana, no han venido; ántes, al contrario, ocupan más
territorios, deshonrando el planeta.
Todos se olvidan del fin que
tanto deseaba Lulio; todos pierden la semejanza de aquel gloriosísimo
espejo.........

¡Ah! Solamente concibo una esperanza, que es
amor y consuelo mío. La dulce poesía de los antiguos tiempos
renace, y tiene poderosas expansiones. Raimundo, de los poetas vendrá
tu nueva alborada; ¿nosotros olvidarte, Raimundo? ¡Jamas!
¡jamas!

(V. nota 7.)