Mostrando las entradas para la consulta novella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta novella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de octubre de 2021

GLOSARIO, N.

N.



NAFRÁ.
V. Hirió, llagó.



NAFRAT.
part. pas. de “nafrar”. Herido, llagado.



NAIX.
v. Nace. (naixe : naixer : yo naixco, naixes, naix, naixem,
naixeu, naixen
)



NALET.
V. NELET.



N‘
APORT. Lleve (de ello o por ello), consiga (de ello o por ello).



NASQUÉS.
v. Nacisteis, naciese.



NATIVITAT.
sust. c. Nacimiento, natividad. (Nadal, natale; nadó, nativitas,
nacer, etc
)



NATURA.
sust. c. Natura, naturaleza.



NATURAR.
v. modo inf. Naturalizar.



NATURAT.
part. pas. de de "naturar”. Naturalizado.



NATZARET.
sust. p. Nazaret.



NAU.
sust. c. Nave. (nao)



N‘
AURAY. Tendré, habré (de ello o por ello.) (ne hauré, n‘
hauré
)



NAVILI.
sust. c. Nave. (embarcación, barco; de navegar)
NAVILS. V.
NAVYLS.
NAVYLS. sust. c. Navíos, embarcaciones, buques.
NAVYLL.
V. NAVILI.
NAX. V. NAIX.
NAXIMENT. V. NATIVITAT.
NE. Ni.



NECESITAT.
sust. c. Necesidad.



NEGACIÓ.
sust. c. Negación, negativa.



NEGÁN.
v. gerundio de “negar". Negando.



NEGLEGIMENT.
sust. c. Negligencia, descuido, abandono.



NEGLIGENT.
adj. Negligente, descuidado, abandonado.



NEGLIJAR.
v. modo inf. Descuidar.



NEGÚ.
pron. Ningún, ninguno, nadie.



NEGUN.
pron. Ningún, ninguno.



NEGUNA.
pron. Ninguna.



N‘
EL. Ni el.



NELET.
sust. c. Falta, culpa, indiferencia, negligencia.
NELEYTÓS. adj.
Culpable, lo que es digno de censura, lo que es vituperable.



NE
‘N. Ni en.
NENGUN. V. NEGUN.
NE ‘S. Es (de ello o por ello)
- Hom n‘ es vil: el hombre por ello es vil.
NE ‘STÁ. Está
(de ello). (n‘ está fart : está harto “de algo, de ello”)



N‘
ESTAY. Estoy (de ello o por ello). - Perque n' estay marrit: porque
por ello estoy triste.



NETLEYTÓS.
V. NELEYTÓS.



NE
‘US. Ni os.



NEX.
v. Nace. (neix)



N'
HA. Ha (de ello), tiene (de ello). - Pus poder n' ha: pues de ello
tiene o recibe poder.



N'
HAS. Has (de ello), tienes (de ello). - N‘ has viscut: has de ello
vivido.



NICHOLAU.
sust. p. Nicolás. (Nicolau)



NIENS.
V. NIENT.



NIENT.
adv. Nada, ningún, ninguno.



NI
'L. Ni el.



NI
‘N. Ni en.



NIUS.
Ni os.
NOBBLE. adj. Noble.



NOBILITAT.
sust. c. Nobleza.



NOBLEA.
V. NOBILITAT.



NO
CAL. No es necesario, no importa. (no cal patir : no hace falta
sufrir
)



NODREIX.
V. Nutre.



NODRESCA.
V. Nutra.



NODREXEN.
v. Nutren.



NODRIDOR.
sust. c. El que nutre.



NODRIMENT.
V. NUDRIMENT.



NODRIR.
v. modo inf. Nutrir.



NODRIT.
part. pas. de "nodrir", Nutrido.



NOÉN.
V. NOENT.



NOENT.
adj. Dañoso, nocivo, el que o lo que daña.
NOENT. gerundio de
"noure”. Dañando.



NOGA.
v. Dañe.



NOGA
'L. Dañe el.



NOL.
No le, no lo.
NO ‘L. No el, no lo, no le.
NO ‘LS. No los,
no les.
NO ‘L TE. No te lo.



NOM.
sust. c. Nombre.
NOM. V. NO ‘M.
NO ‘M. No me.



NOMBRAT.
part. pas. de "nombrar”. Numerado.



NOMBRE.
sust. c. Número.



NOMEN.
v. Nombre. (nomenclatura)



NOMENANT.
V. gerundio de "nomenar”. Nombrando.



NOMENAR.
v. modo inf. Nombrar. (anomenar)



NOMENARLO.
v. Nombrarlo.



NOMENAT.
part. pas. de "nomenar". Llamado, nombrado.



NOMNANT.
v. gerundio de "nomnar", Nombrando.



NOMNAR.
v. modo inf. Llamar, nombrar.



NOMNAT,
NOMNADA. part. pas. de "nomnar". Llamado, llamada;
nombrado, nombrada.



NON.
adv. No



NO
‘N. No (de ello). - No ‘n fá: no hace de ello. - No ‘n ay
doler: no tengo de ello pesar.
NONO. sust. p. Nuño. (Sanz,
Sanç; Nuno, Nunno
)



NONS.
V. NO ' NS.



NO
‘NS. No nos.



NORRIT.
part. pas. de "norrir". Nutrido.



NOS.
pron. Nos, nosotros. - Qui 's de nos: que es de nosotros, o que es
nuestro.



NOS.
V. NO 'S.



NO
'S. No es, no se.



NOSALTRES.
pron. Nosotros. (natres, natros, mosatros)



NOSTR'
. Nuestro.



NOSTRA.
pron. Nuestra.



NOSTRE.
pron. Nuestro.



NOSTRON.
pron. Nuestro.



NOSTRO
‘N. V. NOSTRON.



NOSTRON.
Irido.



NO‘
T. No te.



NOU.
Nombre numeral. Nueve.



NOU.
adj. Nuevo.



NOU.
v. Daña. (verbo noure)



NO
‘U. No lo. (este ‘U : ho : hoc latino)
NOURÁ. v.
Dañará.



NOUS.
adj. Nuevos.



NOUS.
No os.



NO
‘US. No os.



NOVELA.
sust. c. Noticia, nueva. (novella)



NOVELA.
adj. Temprana, nueva, reciente.



NOVELS.
adj. pl. Noveles, nuevos. (novells)



NOVELL,
adj. Nuevo.



NOVELLA.
V. NOVELA.



NOVELLAMENT.
adv. Nuevamente.



NOVELLES.
sust. c. pl. Nuevas, noticias.



NOVETAT.
sust. c. Novedad.



NOVEYL,
NOVELL.



NOVEYLA.
sust. c. Noticia, nueva.



NOY.
No sé (en ello) - Noy (no hi) say consell: no sé dar en ello
consejo.



NOYRA.
Dañe o quizás nutra.



NOYMENT.
sust. c. Daño perjuicio.



NOYRIT.
part. pas. de “noyrir”. Nutrido.



NUDRIMENT.
sust. c. Nutrimiento, nutrición.



NUDRIT.
V. NOYRIT.
NUES. adj. term. fem. pl. Desnudas.



NUJAT.
V. ANUJAT.
NUL. pron. Ninguno, nadie. (null hom, nuyl)



NULA.
pron. Ninguna. (nula, nulla fembra)



NULL.
V. NUL.



NULLA.
V. NULA.



NUNO.
V. NONO.



NÚU.
sust. c. Nube. (núgol; nùvol, núvol, nuvol)



NUTZ.
adj. Desnudo.



NUYL.
V. NUL.



NUYLA.
V. NULA.



NUYLL.
V. NUL.



NUYRIT.
V. NOYRIT.



NUYT.
sust. c. Noche. (nuei, nuey aragonés; nuit fr.; nit)



NY.
Equivale a Noy.

domingo, 11 de julio de 2021

X, égloga Valldemossina, imitació de Garcilaso

X

ÉGLOGA VALLDEMOSSINA.
(IMITACIÓ DE GARCILASO)



Vull fugir del gran mon la tiranía
La remor ascoltat de les
arbredes,
Y de los fills del camp la llengua pura;
Tal volta la
dolcíssima harmonía
Dels aucells, y verdor de les pinedes
En
mon pit calmarán la desventura.
La pau de la Natura
Es joya
molt preuada,
Més que l´or de l´entrada;
Diuen que travalar
quietes les hores
Se sent dels torrentols just á les vores.
La
Santa Imatge qui lo cor inspira
De les gentils pageses,
Envíe
fresca inspiració á ma lira.

X
ÉGLOGA VALLDEMOSINA.
(IMITACIÓN DE GARCILASO)


Quiero huir la tiranía del gran mundo, escuchando el manso ruido de
la arboleda, y la pura lengua de los hijos del campo. Tal vez los
melodiosos gorjeos de los pajarillos, y la verdura de los pinares
mitiguen las ansias de mi corazon. La paz de la Naturaleza es más
preciosa que el oro de los palacios. Dicen que á orillas de los
arroyos, se deslizan suavemente las horas. La santa Imágen de la
Vírgen, que inspira el corazon de las graciosas lugareñas, envíe
fresca inspiracion á mi lira.

Ja la Mare de Deu, molt carinyosa,
Treya de son mantell les riques
diades
Del mes de Maig, escampador d´aromes.
Y n´eran molt de
veure en la xamosa
Vila de la Beata les marjades
Esclatar en
esmelts de noves pomes.
Un matí que les comes
Lo clar Sol
festejava,
Y novella cantava
Pe´l sementer la jove
cadernera;
Sobre ´l folgat herbey de la vorera
Del llampant
torrentol que´l puig bressola
De Na Fátima ombrívol,
Mirantse
´l puig en l´aygua qui trescola;

Recolzat un pastor s´hi
llamentava
De la mala dis-sort que´l perseguía,
Y dexant son
flaviol, tristíssim deya:
¿Te´n recordas, Silvestre?
Sorollava
Lo ventol esguardant ta bella aymía,
Y una catifa de
fullam li feya.
Y ella com llum sonreya,
Dient: ta aymía
plora
Per tu, y sempre t´anyora.
Llevòrs ple de vivor mil
besadetes
Brostava mon coret, com floretetes
Brosta la vall
pe´l temps de primavera.
¡Ay, Bon Jesús, servaume;
Tirar
no´m voldrèu Vos per la carrera!

Ya
la Madre de Dios, llevada de su maternal cariño a los hombres, sacaba
de entre los pliegues de su manto los azules días de Mayo, pebetero
de ricos aromas. Eran de ver en la pintoresca villa de la Beata, los
huertos brotando flores, esmalte de los nuevos frutos. Una mañana en
que el Sol acariciaba las faldas de los montes, y los jilgueros
cantaban en las sementeras: sobre el hojoso musgo de la orilla del
claro riachuelo, que lame los piés del sombrío Monte de Fátima,
miéntras el Monte se mira en la plácida corriente;

Recostado
un pastor, se lamentaba de su fatídica desventura; y, soltando su
caramillo, con profunda tristeza decía: ¿Te acuerdas, Silvestre?
Suspiraba el cefirillo al mirar á tu amada, y tendía delante de sus
piés alfombra de hojas y flores. Y ella como la luz sonreía,
diciendo: - Tu amada llora por ti, y siempre echa de ménos tu
presencia.
- Entónces de mi corazon brotaban con viveza millares
de besos, como del valle brotan florecillas durante la primavera. ¡Ay
Jesús mío, valme; que se burla de mí la mala suerte!

Na
Bel ab sos ditets de blanca rosa
Formava un ramellet de dolça
flayre
Ab aquelles besades, y en sa boca
Dúya´l, enamorada
com esposa.
Son suspir no´m fugía, perque l´ayre
Travavan
les alzines dins llur soca.
Com enmelada coca
Sos dietats
m´encisavan,
Y mos mals axellavan
Si perdía ´l falcó
m´escampadissa,
O ´s trencava un xotet en la bardissa,
O
robavan gorrions lo blat de ´l era.
¡Ay, Bon Jesús,
servaume;
Tirar no´m voldrèu Vos per la carrera!

Una fada
maleyta pogué exirne
Del infern, y ha esmortit s´hermosa
cara,
Tan plena de frescor quant de Deu volía;
Y sos ulls ha
enfosquit, qu´embadalirne
Feyan les ovelletes de son pare,
Si
les agombolava en la masía.
Feresta malaltía,
Qui ma dolça
penyora
Del cor ab má traydora
Robar me vols, ¿no sabs que hi
ha niuada
Dintre mon cor ma tortereta aymada?
¿No sabs que
n´es mon pit bona sagrera?
¡Ay, Bon Jesús, servaume;
Tirar
no´m voldrèu Vos per la carrera!

Isabel,
con sus diminutos dedos de blanca rosa, entretejía con aquellos
besos un oloroso ramo, y lo llevaba en la boca como enamorada
consorte. No se desvanecían del todo sus suspiros; porque el aire se
enredaba en los troncos de las encinas. Sus palabras me tenían
hechizado, sabiéndome á pastelillos con miel; y mitigaban mi dolor,
si el gavilan atacaba mis palomas, ó algun corderillo enfermaba en
el redil, ó si bandadas de gorriones robaban el trigo de la era.
¡Ay, Jesus mío, valme; que se burla de mí la mala suerte!

Una
maldita fada pudo escapar del infierno, y ha marchitado el
hermoso rostro de Isabel, tan lleno de frescura cuando Dios quería;
y ha oscurecido sus ojos, que eran el embeleso de las ovejas de su
padre, cuando ella las abrigaba en los establos del predio. ¡Ah!
horrible enfermedad, que quieres arrebatar con traidora mano la dulce
prenda de mi corazon, ¿no sabes que en éste formó su nido mi amada
tórtola? ¿No sabes que mi pecho es para ella cual sagrada ermita?
¡Ay, Jesus mío, valme; que se burla de mí la mala
suerte!

Aygues,
qui aviat aviat vos empenyíau,
Quant jo ací de l´amor la mel
tastava,
Al lluny del lluny contant mes amoretes;
Eures, qui
les olives estrenyíau,
Mentres lo goig del pit al cel muntava
A
despertar les gayes aucelletes;
Jo us deya mes secretes
Tristors;
y, al clar de lluna,
L´òliba´m responía dés la runa:
Per
la primaveral y encesa rosa
Que´t creyas del verjer la més
flayrosa,
Besar deus una trista passionera.
¡Ay, Bon Jesús,
servaume;
Tirar no´m voldrèu Vos per la carrera!

Per tu´m
recordo que la vall ombrosa,
Per tu les violes, y remors
boscanes,
Y´l cant del rossinyol més m´eternían;
Per tu la
fontanella barbullosa
Me delitava, y´l blanch de les
cabanes
Colgat entre les rames qui´s movían.
Los somnis que
venían,
Les amors qui me veyan,
Volatejant de flor en flor se
deyan:
Mira exa colometa malmenada,
Cayguda en mig del erm y
desanada,
Que dins l´herba punxosa s´esparvera.
¡Ay, Bon
Jesús, servaume;
Tirar no´m voldrèu Vos per la
carrera!

Aguas, que apresuradamente os
deslizabais, cuando yo gustaba en estos sitios la miel del amor, y
contabais á lo léjos mis amores; hiedras, que os abrazabais con los
olivos, miéntras el gozo del corazon subía al cielo á despertar
las alegres avecillas: yo os comunicaba en secreto mos tristezas; y,
al melancólico rayo del astro de la noche, la lechuza me respondía
de lo alto del ruinoso muro: en lugar de la encendida pura rosa de
primavera, que se te figuraba la flor más olorosa del verjel,
besarás una triste pasionaria. ¡Ay, Jesus mío, valme; que se burla
de mí la mala suerte!

Por ti el umbroso valle, por ti las
violetas, y susurros del bosque, y los trinos del ruiseñor más me
agradaban; por ti la ruidosa fuentecilla me daba sumo gozo, y la
blancura de las cabañas que se descubren entre las movibles ramas de
los árboles. Los ensueños que se me acercaban, los amorcillos que
me veían, volando de flor en flor murmuraban entre sí: Mira esa
ajada paloma, desfallecida en el desierto (yermo) cuál se
estremece de miedo entre espinas y abrojos.
¡Ay, Jesus mío,
valme; que se burla de mí la mala suerte!

Aquí
sos tendres planys interrompía
El pastoret, y lo blau cel
mirantne
Pe´l desconhort semblava que´s fonía.

Una perla
vivíssima brollantne
De sos ulls en ses galtes se desfeya,
Per
l´herba de la vora travalantne.

Ab sa tristor melancoliós no
veya
Lo ramat dels anyells, ni la dolçura
Del ventijol del
auba li sonreya.

Que ab má pitjada beure ´ns fa l´agrura
Del
dol de nostra aymía, l´astorada
Ombra del mal qui á son llindar
s´atura.

Ab axò un ermitá, de venerada
Forma y cenrosa
barba, quiet venía,
Silenciós removent l´herba estufada.

Y
ab veu blana, com es la melodía
Dels ángels, al pastor li
assegurava
Que Deu nostre Senyor provehiría.

Mes
Silvestre, qui ab ell se consolava:
- ¿Sabeu còm estará la meua
vida,
Lo meu conhort?, plorós li preguntava.

¡Ah! ¿tal
volta ´m dirèu que s´es mostida
Aquella blanca rosa, qu´
encisera
Per mí dins esta vall havía exida?

Al
llegar aquí el pastorcillo interrumpió sus lamentos, y dirigiendo
una mirada al cielo, daba claras muestras de la honda pena que le
aquejaba.

Una vivísima perla brotó de sus ojos, corrió por
sus mejillas, y se deslizó sobre el musgo de la márgen.

Sumido
en melancólica tristeza, no paraba miéntes ni en el rebaño de
corderillos, ni en la frescura de las brisas del alba.

Porque
con extraordinario sentimiento probamos la copa de la amargura,
cuando nos la presenta la asustada sombra del dolor, desde el umbral
donde vive nuestra amada.
En esto, un ermitaño de venerable
aspecto y cenicienta barba, se acercaba paso á paso, abriéndose
camino disimuladamente al través de la exuberante vegetacion.
Y
con voz llena de suavidad, cual debe de ser la melodía de los
ángeles, infundíale al pastor la confianza de que Dios muy pronto
acudiría á su remedio.
Mas Silvestre, que con sus palabras se
consolaba, le pregunta lloroso: ¿sabéis cómo sigue á estas horas
la que es mi vida?

¿Tal vez venís para decirme que se ha
marchitado aquella blanca rosa, de hechizos llena, que brotara para
mí en este valle?

-
No, lo bon pastoret; ja la pradera
Per tot sonriu, les flors ab la
rohada
Ne copsan los alens de primavera.

El mon fa festa.
¿Y nostra Verge aymada
Qui de matí´t vejé, la Creu
divina
Besant, no´tornaría l´estimada?-

L´ermitá diu;
y surt la tendra nina
De l´ombra del brancam, ab faç
riallosa,
Com matinera gota d´aubahina.

Enllestida ab
volant y ab flochs ayrosa,
Son trajo li coneix de rampallada
En
Silvestre, y l´abraça molt gojosa....

Y atxerevit prenent la
caramella:
¡Isabel, deya, còm s´encén ta ullada,
Cóm
s´alegra ma ditxa moridora!
De dalt lo Teix quant me sorprèn
l´aubada,
No llúu com tu cap matinal estrella,
Ni com tu de
delit es movedora.
Que en avant vividora
Deu te fassa. Los
lliris,
La blancura dels ciris
Del altar de Cartuxa tu
superes;
Míra´t en estes clares fontinyoles,
Y ho diu l´aygua
qui besa les riberes,
Mentres du brins y fulles y
atzeroles.

Mentres du brins y fulles y atzeroles.



- No, buen pastorcillo, no. El
prado sonríe, las flores con el rocío beben el aliento de la
primavera.

El mundo celebra su cumpleaños. Y la Vírgen, que
te ha visto esta madrugada besar la santa Cruz, ¿no te ha de
devolver tu adorada novia?-
Dice el ermitaño, y sale de la sombra
de los árboles la cándida doncella, alegre el semblante, como gota
de rocío matinal.

Adornada con blanca toca de muselina, al
estilo mallorquin, y anchas cintas verdes en su sombrerito de paja,
Silvestre la reconoce al momento, y la abraza cariñosamente.

Y
presuroso, recogiendo su caramillo, la decía: Isabel, ¡cómo se
anima tu mirada: cómo revive mi moribunda dicha! Cuando la aurora me
sorprende sobre la cumbre del Téix, no brillan tanto como tú las
estrellas de la mañana, ni me causan tanto placer.
¡Qué
Dios te conceda largos años de vida! Tú eres más blanca que los
lirios, y más que las velas del altar (cirios) de Cartuja.
Mírate en estas claras fuentecillas, y te lo dice el agua que besa
las márgenes, arrastrando sólo briznas, hojarasca y acerolas.

Anem
á reposar, la més garrida
D´entre les pagesetes. Valldemossa
La
llar ovir de nostre be y ventura.
Jo era un romeu perdut prop
d´una fossa,
Y florint m´esperança ja pansida,
Tu ets lo
llumeneret de ma foscura.
La pau de la Natura
Per mi tos ulls
inclouen;
Y lo soroll que mouen
Los pinars qui saludan
l´ermitatje
No´s tan placévol com ta veu. Grat sía
Mil
vegades á Deu y á son Imatge,
Puys rebrota mon goig curant
m´aymía.

Setembre de 1868.

Vámonos
a descansar, oh la más linda de las campesinas. Valldemosa vea
levantarse el hogar de nuestro bien y ventura. Yo era un peregrino
extraviado, próximo al precipicio: mi esperanza marchita reverdece;
tú eres la lucecilla en mi oscuridad. Para mí la paz de la
Naturaleza se encierra en tus ojos. El ruido que mueven los pinares
al saludar la Ermita, no es tan placentero como tu voz. ¡Gracias
sean dadas mil veces á Dios, y á su Madre; pues renace mi dicha con
la curacion de mi amada!

(V. nota 6.)  

sábado, 25 de septiembre de 2021

REY GLORIOSO! REY GLORIOS!

REY
GLORIOSO!



En
el final del mismo libro Blanquerna se lee otra poesía que no es de
menor mérito que la anterior, ya se atienda a la elegancia de su
forma, ya a la elevación de las ideas que encierra. Antes que citar
los conceptos que nos parecen notables, preferimos traducirla entera.
- "Rey glorioso, dice, Señor Dios verdadero, que quisiste por
nosotros humanarte, acuérdate de tus leales servidores que por tu
amor hacen el sacrificio de su vida. Dáles esfuerzo para que puedan
con desvelo honrarle, servirte y cantar tus alabanzas, pues tanto te
place su santo celo y buena voluntad. - Renace hoy nuevo fervor en el
mundo, y torna aquella edad en que los apóstoles corrían gustosos a
la muerte para predicar tus grandezas. Quien sienta pues el santo
fuego del amor divino en su corazón, marche delante y publique tu
excelso poderío, a fin de que el hombre movido por la palabra
aprenda a amarte y a servirte. - Recordado han los religiosos menores
al Salvador que quiso vestir nuestra carne; y al alto y amoroso rey
de Mallorca hicieron fundar el colegio de Miramar, desde donde irán
a convertir los infieles para complacer a Dios, que por nuestro
rescate sufrió la muerte. - "¿Por qué tardan pues los nuevos
apóstoles, si tanto aman a Dios y desean honrarle? ¿Por qué no
abandonan los priores, abades y prelados sus bienes y su fortuna para
el servicio del Omnipotente? ¿Qué hacéis, o príncipes de la
tierra? ¿Pensáis conquistar el paraíso y la inefable dicha de la
presencia de Dios, viviendo adormecidos en las delicias mundanales? -
Los poderosos, los medianos y los pequeños se complacen en
escarnecerme; y el amor, las lágrimas y los suspiros hacen
languidecer mi corazón; mas al recordar el alma mía sus firmes
propósitos, siente gozosa acrecer en sí su celo, su inteligencia y
su voluntad, lo cual le hace siempre gozar en el santo servicio de
Dios. - Servir pues quiero con todas veras a la dulcísima Virgen que
me inspira tan plácidos deseos y me infunde tan bella esperanza.
Blanquerna, ¿quién podrá decirme dónde tienes tu retirada celda?
Feliz si alcanzase vivir siempre en ella sin más compañía que la
de Dios y la tuya!" -



Estas
bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin
del siglo XVI en la edición gótica publicada en
Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo
después del original.


Estas bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin del siglo XVI en la edición gótica publicada en Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo después del original.


REY
GLORIOS!

Senyor ver Deus, rey gloriós,
Qui ab vos volgueus
hom unir;
Membreus dels vostres servidós
Qui per vos volen
mort sofrir;
E fayts los ardits lausadós
En vos honrar e
obeyr
De lur poder;
Car vos plasent douç desir
De lur
voler.

Nada es novella fervós
E renovellon li desir
Dels
apostols, qui lausant vos
Anaven mort plasent sentir;
E donchs
qui es veray e bos
Metas avant e vage a dir
Lo gran poder
De
Deus, que hom fé sdevenir
En son saber.

Remembrat han
frares menós
Lo Salvadors, qui volch vestir
Ab si lo
sant religiós;
E han fayt Miramar bastir
Al rey de Malorcha
amorós.

Yrán sarrahins convertir
Per far plaer
A
Deus, qu'a mort volch venir
Per nos haver.


E donchs
¿qué fan preycadors



Pus
aman tant en Deus servir?



Ni
que fan abats, ni priors,



Avesques,
prelats, qu' enantir



Aman
tant lurs possessiós?



¿Ni
qué fan reys que ab dormir



E
ab haver



Cuydon
a paradís tenir



E
Deus veser.







Menors,
e mitjans e majors



Han
plaer en mí escarnir,



E
amors, lágremes e plors



E
sospirs fan mon cors languir;



E'
n m' ánima crex son joyós



Remembrement
e son albir,



E
son voler



En
Deus, qui 'm fá y tots jorns jausir



En
son dever.







La
douça Verge vuyl servir
De mon poder;
Car say m'ha trames
douç desir
E bò esper.
Blanquerna; ¿qui 'en sabria
dir
Hont dey tener
Vays vostre cetla, ont desir
Sol Deus
haver?





(Versión
de 1521.)




Rey
poderós de l' alta cort divina,



Qu'
el frágil hom volgués ab vos unir;



Teniu
recort dels qui trista ruina



De
mort cruel en esta vall mesquina



Volen
per vos passar y sofferir:



Datslos
sforç d' honrar y venerarvos,



Y
ab alta veu tostemps glorificarvos.
__



Nova
fervor, apostólica, fina,
Naix en lo mon, per vos sempre servir;

Aquí la fe ab caritat inclina
Ab gran ardor, que en vos los
cors afina,
Penosa mort alegrament sentir:
Poses avant donchs
qui vòl decorarvos,
Y diga com devem magnificarvos.
___







Frares
menors, ab veu clara, argentina,
Recordats ja de qui 's volgué
vestir
La nostra carn, obrint del cel la mina,
A Miramar a la
gent mallorquina,
Y al seu gran rey, han fet prest construir:

Aquests, Senyor, irán tots per loarvos
A convertir los moros
en amarvos.
___







¿Qué
tarden donchs de sonar lur botzina
Los precadors que volen
Deu servir;
Bisbes, abats, priors qui ' en la fusina
Daquest
mon trist, per l' or fan contramina
Los pobres tots dexant de fam
perir?
¿Qué fan los reys, que tarden en mostrarvos
Que 'l seu
tresòr es sols en exalçarvos?



__




Grans,
y mitjans, y chichs dins la cortina



D'oprobis
grans, me volen escarnir;



Y
amor ab plors, y greus suspirs refina



Mon
esperit en vos qui sou la tina



Del
meu cos trist, que 's vòl en vos languir,



L'
enteniment voler en recordarvos



Aumenten
ja, y en tot temps desitjarvos.
__







Servir
donchs vull, l' humil verge María,
De mon poder, puis desitg
esperança
Prest m'ha trames. Blanquerna: ¿qui 'm sabria
Dir
hont teniu la vostra cetla pia,
Perque y servís l'Etern yo sens
tardança,
Y 'l meu desitg pogués tot saciarse
En éll, en
quí tot sol pòt alegrarse?


domingo, 9 de junio de 2019

Tomo I, texto XXIV, lo rey, Pedro Torrelles

XXIV.

Reg. 2252 fol. 97. 22 de julio de 1409.

Lo Rey. - Capita. Laltra dia reebem una letra vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab lestol en castell de Caller nostre molt car primogenit lo rey de Sicilia vos aculli molt be e com havent gran plaer de vostra venguda vos feu marescal de que havem haut fort singular plaer e loy grahim molt: placia a nostre Senyor Deus que li do longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor e lo seu desijen. Sapiats que digmenge a XIIII del present mes estants en la casa de Bellesguard e desijants molt saber novelles de nostre molt car primogenit lo rey de Sicilia e de la sua host veem de la finestra de la nostra cambra venir una galea de les parts de levant que arriba en la plaja de Barchinona e a cap de un poch fo ab nos en G. Pujada quins dix que la dita galea venia de Sardenya e que portava bona nova pero que ell encara no la sabia: e apres fort poch estants nos en la dita finestra veem venir mossen Jacme Roure et en Johan Barthomeu ab III harauts fort corrents e abans que fossen dos trets de ballesta prop de la dita casa de Bellesguard començaren tots a cridar a altes veus e vengueren cridant victoria victoria Arago et Sanct Jordi. E pujants alt en la dita casa faerennos reverencia ens donaren les letres que portaven del dit nostre molt car primogenit e de vos e dels altres ens recitaren largament lo fet de la batalla e de la victoria que sen era seguida e de la preso de Sanct Luri les quals havia XV jorns que eren estades fetes e encara res non sabiem de que haguem inextimable plaer e singular consolacio e per sobres de goig prenguemnos a plorar e encontinent votam de anar a la seu de Barchinona e de enclourens aqui per tenirhi novena e complir altres vots que ya haviem fets esperants la bona novella dessus dita. Mas per tal com era digmenge e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell jorn ladonchs nons moguem: mas lo dilluns seguent a IIII hores apres mija nit cavalcam e anamnosen dret cami a la dita seu on nos enclouguem que non som exits despuys e aqui fom reebuts ab gran processo e devotes oracions e pujamnosen tantost al altar major e puys devallam a Sancta Eulalia continuants tots temps les dites processo e la Salve Regina e oracions molt devotes ques dien cascun jorn en la dita seu e en los monastirs e esgleyes de Barchinona per retre laors e gracies a nostre Senyor Deus de la gracia quens ha feta. Per tal quen hajats plaer vos significam que som en bon punt e ben sans en tota nostra persona per gracia divinal: manants e pregantsvos quens scrivats soven de la salut e bon estament del dit rey nostre molt car primogenit e del fet de la guerra e del estament daqueix regne e de totes noves que sabrets quar singular consolacio ne haurem. E sapiats que som estats fort merevellats de la batalla quar be sab nostre molt car primogenit que no era axi empres: e digatsli que nos lo pregam ab fort gran affeccio que nos torn soven a fer semblants coses quar la sua persona presa molt e no la deu axi arriscar com ha fet ne exposar a fortuna ço que segurament e sens perill pod aconseguir axi com fara sens tota falla per divinal gracia quar nos et ell havem bon dret al qual nostre Senyor Deus no sab ne ha acostumat fallir ne noure. Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench a nos Manuel de Cassi ab letres sobrel soccors quel dit rey nostre molt car primogenit demana: e per tal com per raho de la dita novena que tenim en la seu no podiem anar a les corts encontinent tramesem als de les dites corts que venguessen açi a nos e faerenho e posamlus devant com pus graciosament poguem lo dit fet e ells preserenho fort be e esperam fermament e sens tot dubte quel fet haura bon compliment e spatxat recapte. Maestre Viçent Ferrer es açi on ha ja estat ben per VI setmanes e diu missa alta e preyca fort merevellosament cascun jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones e ha preycat e fet loffici açi en la seu devant nos e cantat ensemps ab tota la gent quey era la Salve Regina a altes veus e ha seguida la processo per la ciutat la qual es estada fort devota solempne e molt bella en que havia de XXV millia persones ensus qui la seguien e no sap hom que jamay en Barchinona se faes processo que per tanta gent fos seguida ne tant devotament acompanyada. A present noyc ha altres noves sino quel papa sera açi en Barchinona lo primer dia dagost primer vinent e entenemlo acullir com pus honorificament e pus sollempnament porem e metremlo en lo palau major e nos mudaremnos en lo menor: e la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment e la festa els entremesos e altres honors que fetes li haurem per tal quen hajats plaer. Nos escrivim al dit rey nostre molt car primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos meses qui venen de calor: e si nostra molt cara filla la reyna de Sicilia era aqui ab ell nos ne hauriem fort gran pler e que la poria fer anar aqui ab dues o tres dones tant solament e que totes les altres ensemps ab tota la roba sino ab aquella que necesariament hauria mester romanguessen en Sicilia ab la mes gent que pogues de sa casa en manera quels sicilians estiguessen ab bona esperança de ella retornar en breu quar pus lo consell del dit rey *? resident en Sicilia romangues en bon orde no li calria tembre que res si mogues quar tot stara pla majorment per la prosperitat e assenyalada favor que nostre Senyor Deus li dona: perqueus manam quel instets de nostra part que ho faça quar son benavenir seria. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a XXII dies de juliol del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles.

miércoles, 18 de octubre de 2023

Sirventes historiques. I. En aquest guai sonet leugier (+ Index)

Sirventes historiques.


I.


En aquest guai sonet leugier

Me vuelh en cantan esbaudir,

Quar hom que no s dona alegrier

No sai que puesc esdevenir;

Per qu' ieu me vuelh ab joy tenir

Et ab los pros de Proensa

Qui renhan ab conoissensa

Et ab belha captenensa,

Si qu' om no 'ls en pot escarnir.


De conquerre fin pretz entier

Agra ieu talen e dezir,

Si no m' en falhisson denier

E rendas, don pogues complir

Los fagz qu' ieu volgra mantenir;

Mas pus a dieu non agensa

Qu' ieu puesca far gran valensa,

Gardar me dei de falhensa

Al meins, e d' aiso qu' ai servir.


Quar pretz no demanda ni quier

Ab sels qui volen obezir,

Mas tant quant al poder s' afier,

E que hom se guart de falhir;

Per qu' aisel que trop vol tenir

A molt petit de sciensa,

Quar l' avers non a valensa

Mas quar hom en trai guirensa,

E quar hom s' en pot far grazir.


A l' emperador dreiturier

Frederic vuelh mandar e dir

Que, si mielhs no mante l' empier,

Milan lo cuida conquerir

Ab grans faitz, e fai s' en auzir;

Don vos jur per ma crezensa

Que pauc pretz sa conoissensa

E son sen e sa sabensa,

S' en breu no l' en sap far pentir.


Dona sai ab cors plazentier,

Don negus hom no pot mal dir,

E no tem gap de lauzengier,

E sap los melhors retenir

Ab honrar et ab aculhir;

Tan gen fenis e comensa

So solatz e sa parvensa

Qu' en re non hi fai falhensa,

Et a car nom per encarzir.


Na Johana d' Est agensa

A totz los pros, ses falhensa,

Per qu' ie m vuelh ab los pros tenir.

Bernard de Ventadour.

//

Index:

II, Un sirventes on motz non falh

III, Ges de far sirventes no m tartz,

IV, Pus Ventedorn e Comborn e Segur

V, Un sirventes fatz dels malvatz barons,

VI, D' un sirventes no m qual far longor ganda,

VII, Lo coms m' a mandat e mogut,

VIII, Rassa, mes se son primier

IX, Ges no mi desconort S' ieu ai perdut,

X, Ieu chan, qu' el Reys m' en a preguat

XI, Gent fai nostre reis liouranda,

XII, Pus lo gens terminis floritz

XIII, Greu m' es deisendre carcol,

XIV, Quan vey pels vergiers desplegar

XV, Pus li baron son irat e lor peza

XVI, Al dous nou termini blanc

XVII, S' ieu fos aissi senhers e poderos

XVIII, Miez sirventes vueilh far dels reis amdos,

XIX, Non estarai mon chantar non esparja,

XX, Quan la novella flors par el verjan

XXI, Un sirventes farai novelh, plazen

XXII, Ja nuls hom pres non dira sa razon

XXIII, Del rei d' Arragon consir,

XXIV, Quor qu' om trobes Florentis orgulhos,

XXV, Sendatz vermelhs, endis e ros,

XXVI, Bel m' es cant aug lo resso

XXVII, Ab greu cossire Fau sirventes cozen; Bernard Sicart de Marjevols.

XXVIII, Foilla ni flors ni chautz temps ni freidura

XXIX, En aquell temps qu' el reys mori 'N Anfos

XXX, D' un sirventes faire Es mos pessamenz (Pierre de la Caravane)

XXXI, Quant vei lo temps renovellar, (Bertrand de Born, le fils)

XXXII, Ja de far un nou sirventes

XXXIII, Ja no vuelh do ni esmenda (Bernard de Rovenac)

XXXIV, D' un sirventes m' es grans volontatz preza, (Bernard de Rovenac)

XXXV, Doas coblas farai en aqest son

XXXVI, Seigneiras e cavals armatz

XXXVII, Ja non creirai d' En Gui de Cavaillon

XXXVIII, Estiers mon grat mi fan dir villanatge

XXXIX, Belh m' es quan d' armas aug refrim (Guillaume de Montagnagout)

XL, Guerra e trebalhs e brega m platz, (Boniface de Castellane)

XLI, Gerra mi play quan la vey comensar,

XLII, Peire salvagg', en greu pessar

XLIII, De l' arcivesque mi sap bon

XLIV Ja de chantar nulh temps no serai mutz

XLV, Un sirventes farai ses alegratge,

XLVI, En luec de verjanz floritz

XLVII, Ges no m' es greu s' eu non sui ren prezatz

XLVIII, Mout a que sovinenza

XLIX, Entre dos reis vei mogut et enpres

L, Mout fort me sui d' un chan meravillatz

LI, On hom plus aut es pueiatz,

LII, Comte Karle, ie us vuelh far entenden

LIII, Al bon rey qu' es reys de pretz car,

LIV, Nostre reys qu' es d' onor ses par (Bernard d' Auriac)

LV, Francx reys frances, per cuy son Angevi,

LVI, Ancmais per aital razo

LVII, Tant m' es l' onratz, verays ressos plazens,

jueves, 12 de marzo de 2020

Núm. 15. Reg.n.1377.fól. 52. 21 abr. 1340.

Núm. 15.
Reg.n.1377.fól. 52. 21 abr. 1340.

Senyor ben creu vostra altea saber lo pecat et desaventura ques esdevenguda a la armada e estol del rey de Castiella en la qual senyor vos haviets mesa gran part. Perque senyor sia cert a la vostra altea que ja ha en Valencia moltes persones que son scapades de la bataylla et conten en sustancia los affers per aquesta manera. Que IIII o V dies ans de lo dia de la bataylla lalmirayl del rey de Castiella tenc consell ab los comits et altres homens de cap de la sua armada et de aquelles IIII galeas quey eren de vostras gens: e lo consell fo aquest que con ell faria tocar la trompeta o enafil que al primer toch tothom sarmas et al segon toch de la enafil que tothom levas lanchora et al terç toch que tothom fos apparellat de la batayla en axi senyor que lo dit almiral tench aquesta ordinacio III matins arreu e fes los dits senyals: e lo divenres ans dels rams lo fill del almirail ana parlar ab los moros et fo ab ells en tractament no sab hom qual e lo seguent dissapte per lo mati lo dit almiral no feu algun senyal ne feu tocar la dita anafil: e en aquest disapte mati ço es la vespre de rams les galeas dels moros van venir sobre los cristians e agren en Algecira Dalfadre refrescat de gens et darmes axi quey havia per galea de CCC a CCCC homens e los ramers eren tots guarnits et moltes de les galees dels moros que vogaven sotans en cascuna galea havien III castells plens de balesters et de arquers: e les galeas dels cristians qui no havien haut algun senyal o manament ne seren armades ne enbarbotades ne enfronelades ans cascuna per si staven surtes: e los moros vanse acostar a donar la bataylla et enviaren a la una sponera hon havia IIII galeas de vostres gens et una de janoveses no ben armades X galeas de moros ço es VI de una part et IIII de laltra: e aqui fo la batalla pus forts car les galeas dels castellans encontinent faeren al continent ço es ques gitaven en mar apres quel standart del rey de Castiella fo baxat e la galea del almirayl fo esvahida et nadant sen anaven a les naus qui aqui eren les quals eren del rey de Castiella de les quals
naus ne son escapades et fuites les X les quals son arribades a Cartagenia be ab V o VI milia persones qui son scapades de la dita bataylla et am molts de nafrats et am pochs storts de les vostres en axi que non son storts de les vostres sino entro a L qui son venguts en les dites naus. Item nes storta una galea vostra qui era de Valencia de la qual es comit Nantoni des Brull e sonsi perdudes tres galeas vostres et es hi mort en Dalmau de Cruilles qui fo ferit ab treta per lo pols que li passa de part en part. Lo divendres anit ans de la batalla lo fill del almiral lo qual es fuit ab les X naus que son a Cartagenia muda tota la vexella sua et de son pare et altres arneses et joyes en una galea sotil la qual sendema mati encontinent que la batalla se comensa sestola de les altres et fugi faen la via de Xibilia. El almirayl del rey de Castiella encontinent que viu que la bataylla era en mal partit demana segons ques diu que fos reebut a preso: empero senyor açi nos sap encara be si es pres o si es mort: perque senyor comunament tenen tuit que en aquests affers ha hauda traicio o gran defaliment de recapte. La desaventura senyor es stada molt gran et es mester senyor que sia proveit al perill esdevenidor. Senyor aquestes noves son de cert massa veres e jasia que no sien tals com jo a vos senyor les volria fer saber empero senyor si es necessitat que vos senyor les sapiats: aquesta terra es molt trista daquesta novella totes les galeas dels christians eren fort mal armades son si perdudes per totes XXVIII galeas et VII naus: eren les galeas dels moros XLIIII e leyns armats XXXV et haviahi en cascuna galea entre balesters et arquers CC homens ultra los qui vogaven qui eren tots armats: e les galeas dels cristians eren XXXll mal armades et XIX naus axi mateix mal armades: e entre les altres naus essi perduda una nau carregada darmes et de viandes del rey de Castiella et en la qual nau havia moneda per fer paga a les companyes de les dites galeas del rey de Castiella et CCCC cuyraces et CCCC balestes. Deus per sa merce mellor les noves et les obres amen. Scripta en Valencia divendres XXI dia del mes dabril. - Berenguer de Codinachs humil servidor vostre basan vostres peus et mans me coman en vostra gracia et merce.