Mostrando las entradas para la consulta Llobregat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Llobregat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 19 de noviembre de 2022

CORRESPONDENCIA CON GERÓNIMO PAU.

CORRESPONDENCIA CON GERÓNIMO PAU.

Fol. 276.

Epistola quibus elementis Barcinona scribi debet solicite inquirens.

Petrus Michael Carbonellus tabellio Barcinonensis Hieronymo Paulo Caesarei iuris profesori contribulo suo P. S. D. Nequeo satis atque satis mirari vir egregie de barbarie quorundam concivium Barcinonensium qui absque ratione aliqua et fundamento peritorum verba plurima non modo inepte scribere et pronuntiare non erubescunt immo si quos emendate scribentes vident ac ab eorum imperitia alienos audent stolidi eos obiurgare ac illorum doctrinam velut haereticam detestari nec tantum profecto doleo quod iniuria docti reprehendantur quam quod ipsi ignorantiam appetentes rudes indoctique persistant. Accidit nuper ex collegio nostro versipellem quempiam (quoniam vidisset me urbis nostrae nomen per C. exile scripsisse) chachinno pene crepuisse. Aiebat enim homo illitteratus usum in ea dictione scribenda servandum esse asserens a septingentis annis citra sic scriptam in publicis instrumentis comperiri sed quare ea tempora semibarbara fuisse sciebam nihili eius fundamentum existimavi sed querens si ante divi Constantini tempora hoc urbis nostre nomen per C. aspiratum apud quenquam auctorum adinvenisset et quoniam in se nescire diceret et si sciret se non curare iratus inscitiae hominis eum reliqui. Nunc te vehementer oro ad me escribas quomodo id urbis nostrae nomen scribendum esse sentias et an aspirari in eo nomine C. littera debeat necne. Vale et me tui observatissimum ama. Barcinonae calendis februariis anno salutis MCCCCLXXV.

Insiguiendo el plan que nos habíamos propuesto de dar a conocer en esta obra solamente la parte inédita de los trabajos debidos a la pluma del infatigable archivero, debiéramos omitir en este punto la importante contestación dada a la carta que antecede por el primo de Carbonell, el reputado jurisconsulto y literato Gerónimo Pau, por haberla dado a luz en su Marca Hispánica, como dato para corroborar la etimología de Barcelona, el sabio Pedro de Marca arzobispo de París, quien al citar el nombre del expresado etimologista, cuya opinión es de tanto peso para Carbonell, lo acompaña con honrosos calificativos, que son la mejor prueba de la importancia que mereciera en el mundo literario: Hieronimus Paulus vir gravis et eruditus (pone erudi-ditus); pero como Carbonell era pródigo en sacar copias de sus escritos, y hayamos observado alguna diferencia entre la reproducida por Marca, que ignoramos de donde la tomaría, y la que existe autógrafa en el códice de Gerona, tratándose precisamente en la misma carta de etimologías y desinencias o terminaciones, para lo que se requiere no omitir ni una sola letra, hemos creído indispensable publicarla aquí, tal como se encuentra en el referido códice, ya porque bajo este punto de vista puede considerarse como original inédito, ya por no interrumpir esta parte de correspondencia, acaso la más interesante de cuantas componen esta sección especial, que consideramos no menos como otro de los interesantes trabajos de Carbonell.

Fol. 276 v.

Epistola quibus elementis Barcinona scribatur prudenter respondens.

Hieronimus Paulus P. Michaeli Carbonello S.

Non mediocriter mea sententia errare videntur mi Carbonelle jureque reprehendendi sunt immo nec inter cives habendi qui nomina urbium in quibus nati alitique sunt scire haud impudenter negligunt. Quis enim non eum merito vituperet qui patris sui aut genitricis verum nomen ignoretur. Cum igitur patriam nostram nobis parentem esse sciamus et multa nos ei debere veterum scriptis manifestum sit turpissimum esse arbitror nomen parentis nostrae hoc est urbis in qua quotidie versamur pudentius ignorare. Et cum id scire omnibus profecto expediat omnesque contingat litteratis tamen viris id non ignorare per necessarium est tibique praecipue cum tabellio sis publicus et dietim nomen urbis istius te in instrumentis apponere contingat die de more adiectis et anno. Hac fortasssis ipse occasione adductus tuis litteris petitis et obsecratis admodum ad te scribam quo nomine urbem istam a majoribus appellatam esse comperiam et an in ea dictione aspirari C littera debeat. Ad responsionem ergo veniens et primo (ut mihi videtur) absoluto postremum etiam (quod petis) notissimum fiet cum altero dubium ex altero (ni fallor) pendeat. Sed potius mihi quedam praenotanda videntur quo liquidius ordinatiusque ad solutionem petitionis descensus fiat. Propria igitur nomina animalium locorumve quae neque Graecam neque Latinam derivationem aut analogiam habent a nostris grammaticis eo modo nobis scribenda esse traduntur quo apud priscos approbatosque auctores sive Graecos sive Latinos diligentius scripta invenerimus et id non sine ratione cum in barbaris dictionibus nec analogiam facilem cognoscamus neque etiam derivationem aut etymologiam. Auctoritati ergo antiquorum necessario standum est qui cum proximiores fuerint aetati qua nomina ipsa barbara initium habuerunt praesumitur juxta eorum pronuntiationem litteris mutatis in Graecum aut Latinum vertisse quandoque eas nostro more flectentes quandoque litteris tantum mutatis eas inflexas more barbaro reliquiisse ut credendum sit antiquissimos ipsos Graecorum veteres ubi videbant a barbaris nomen aliquot aspirate proferri id in Graecam vertentes litteraturam eo loco quo et barbari aspirari solitos esse. Testis est horum et Calagurritanus noster et prisci Latinorum grammatici referentes saepius nostre aetatis orthographiae autore Tortellio. Cum ergo nomen istud nostrae urbis constet barbarum esse et non Graecum et ejusdem pene nominis legamus in Aphrica fuisse urbem quam jam Barcinonium caput appellant et Hastrubali etiam a quo forte urbs ista condita fuit Barcino cognomen fuisse Livius scripserit. Querendum nunc ergo est quo nomine ab Graecorum et Latinorum majoribus haec barbara urbs fuerit appellata ut eo etiam (per ea quae supra memoravimus) a nobis appelletur. Sed prius ordo exigit his respondere qui audacius praedicant anilibus imbuti fabulis nomen istius urbis Latinum esse et ab Hercule cum Gerionem peteret conditam fuisse affirmant ab eo a nona ut aiunt barca cum ad ea litora sorte appulisset Barcinonam appellatam extitisse. Quae omnia longe a veritate aliena esse arbitror cum nusquam haec legantur et tamen ejus Ducis introitus in Hispaniam urbesque ab eo conditae ab Diodoro Siculo et Pompeio Trogo diffusius scribantur. Nulla tamen apud eos hujus oppidi mentio habetur. Nec verissimile praeterea est Herculem ipsum Graecum patrii forsitan sermonis oblitum nomine barbaro et Latino urbem in Hispania appellavisse. Barca enim non Latinum esse sed Afrum nemo ambigit pro eo dictum quod Latini musculos aut actuarias naves appellant. Nona fateor Latinum esse. Et ideo minime credendum est Graecum Ducem hujusmodi nomen urbi indidisse liciter et aliter contra hanc fabulam sequentes argui possit quod scilicet Barcino et Barcilon non Barcinona ut jam videbimus ab antiquis scriptum inveniamus. Superest hac insana opinione repulsa enarrare antiquos omnes auctores qui aut historias aut cosmographiam scripserint qua appellatione hanc urbem de qua quaerimus nuncuparunt. Primus omnium ut ipse comperio Pomponius Mela qui Augusti temporibus scripsit hujus urbis in secundo de cosmographia libro meminit sub his verbis Inde inquit ad Tarraconem parva sunt oppida Blande Luro Betulo Barcino et rursus Rubricatum in Barcinonis littore. Plinius postea Veronensis in quarto naturalis historiae Hispaniarum oras discurrens sequentia scribit In ora autem colonia Barcino cognomino FaventiaIn quibusdam autem antiquis Plinii codicibus Barcine invenitur et non Barcino. Et Paulus iurisconsultus Barcinonenses inquit juris Italici sunt et paulo post idem jus et Valentini. Et Dionysius Alexandrinus de Balearibus insulis loquens in haec fere verba cecinit. Altera que major est Tarraconam civitatem versus habet. Altera vero quae minor Barcilonam contra potissimum septentrionem versa. Claudius etiam Ptolomeus Graeco sermone scribens sequentia edidit Rubricati fluvii (Llobregat) hostia deinde *(palabra en griego; página 372) Occurrunt et recentiorum auctoritates. Antoninus Pius in Itinerariis Hierunda (Ierunda, Gerunda, Gerona) Barcinonae M. P. LXVI. Et alio loco Praetorio Barcinonae M. P. XV. Divus etiam Hieronymus in libello quem de illustribus viris edidit Patianus inquit in Pyrinei jugis Barcilone Episcopus. Et Paulus Orosius de Atphaulfo (Ataúlfo rey godo) Gotorum Rege loquens ait Apud Barcilonam a suis interfectus est. Et Ilarius Papa hujus nominis primus ad Scanium Tarraconensem Archiepiscopum scribens ut in regestis Pontificum legitur meminit dicens Remoto ab Ecclesia Barcinonensi et ad suam remisso Ireneo Episcopo sedatis per sacerdotalem modestiam voluptatibus quae per ignorantiam ecclesiarum legum desyderant quod non licet obtinere talis protinus de clero proprio Barcinonensibus ordinetur Episcopus qualem te praecipue frater Ascani oporteat eligere. Ausonius etiam poeta ad Paulinum filium scribens ita locutus est Quanto me affecit beneficio non delata quidem sed suscepta querimonia mea Pauline fili veritus displicuisse oleum quod miseras munus iterasti addito etiam Barcinonensis murae condimento cumulatus praestitisti. Vidi et ipse Bononiae mundi figuram tabulis antiquissimis et pene vetustate consumptis litteris quae vix legi poterant in oris citerioris Hispaniae scriptum Barcino atramenti colore non rubro quo arguitur oppidum istud tempore quo tabule ille depictae fuerunt exiguum fuisse cum ibi Tarracon et Emporiae (Empuries) minio scripte cernerentur quo colore magnarum civitatum nomina etiam hodie signari solent. Ex his omnibus apparet variae hoc urbis nostrae nomen a priscis auctoribus terminatum fuisse ut et Barcino inveniamus et Barcinon quod saepius ab antiquis in nominibus propriis tertiae in omnibus desinentibus teste Prisciano usurpatum est ut dicatur Ruscino et Ruscinon Tarraco et Tarracon Narbo et Narbon Castulo et Castulon sicut plerunque in alia etiam terminatione fit cum inveniamus Arar et Araris Hispal et Hispalis Tolos et Tolosa Nicia et Nicea Carcaso et Carcasona. Et inde etiam Barcino et Barcinona qua plurimum terminatione Christiani auctores gaudent in urbium magnarumque civitatum nominibus ut pro Vlyxippone dicatur Vlyxibona et pro Tarracone Tarracona et pro Ancone in Piceno Ancona inveniatur etiam (ut vidimus) rarius tamen Barcilon et Barcilona a Graecis prolatum quam appellationem et recentiores et vulgus sequitur n liquida in l muta quod quandoque fieri Caesariensis etiam grammaticus firmat. Apud neminem autem scriptum comperio quod c littera aspiranda in ea dictione sit cum apud Graecos non per K sed per X scribatur. Sive ergo dicamus Barcinonam sive Barcilonam nunquam c aspirari debet.

Haec sunt quae de nostrae urbis nomine non segnius ab antiquis auctoribus scrutatus ad te scribere volui cum enim particeps mecum amoris sis participem te etiam doctrinae esse convenit. Nunc te pro nostra amititia moneo atque obtestor ut istic diligentius explores si forte nomen urbis istius in antiquis marmoribus quae plura intus vetus oppidum plura intelligo sculptum invenies ut et marmorum antiquorum auctoritas quae non lenis habetur memoratis accedat auctoribus. Epigrammata etiam si qua repereris ad me antiquitatum amatorem mittito. Vale. Romae idibus junii anno salutis MCCCCLXXV.

Fol. 278 v.

De fide marmorum quibus elementis Barcino et Tarraco scribi debeant epistola accuratius respondet Carbonellus.

P. M. Carbonellus publicus tabellio Barcinonae Hieronymo Paulo viro imprimis litterato P. S. D. Etsi mihi tuae litterae iocundissimae sunt tamen jocundius fuit quod nomen urbis nostrae Barcinonis a pseudographis post divi Constantini tempora corruptum id suscitatum impresentiarum videatur quoniam antea huiuscemodi urbis insignis nomen ut auctoritatibus antiquorum qui in pretio habentur luculentissime apperuisti per C. haud aspiratum litterati scribebant tum etiam auctoritates ipse liquido corroborantur in antiquissimis marmoribus Barcinonis et Tarraconis intra oppida vetera reconditis que (ut ibi legerim) temporibus divi Aurelii Antonini in scripta fuere quem longe ante Constantinum imperasse exploratum habeo. Nam litteris tius (tuis) perlectis ut tuae morem gererem voluntati ad vetus oppidum Barcinonensium me contuli e vestigio et ad concivium sedes quaspiam ubi in pervetustissimis marmoribus non modo nostre urbis nomen absque aspiratione sed etiam Tarraconis duplicator et. a. ante et post sculptum comperitur. Quo sit ut ex inde in notis codicibus in et scripturis conficiendis tam per mei quam per alios qui hanc veram orthographiam servare imitarique voluerint huiusmodi nomina ut scripsistis scribentur. Tacebitur igitur homo ille neotericus ac versipellis quippe que procacius asserebat usum in ea dictione scribenda servandum esse meque novum eius auctorem dictionis per vicos et plateas praedicare non cessabat verum si tacere noluerit eum cum sua barbarie relinquemus postea quam te summum cosmographum et rerum antiquarum apprime studiosum aliosque doctissimos et approbatos viros in tuis litteris exaratos ad rem nostram tutandam in testes produxerim. Praeterea (ut spero) venient eminentiores viri imposterum qui tua et illorum doctrinam eximia commendationes dignissimam suscipere aequo animo curabunt. Ego vero indoctus tuam doctrinam mihi et posteris meis salutiferam tanquam matrem summis laudibus extollendam impresentiarum ac perdiu maximo cum honore reverentiaque amplecti non desinam. Sed si quod reconditum magis erit meque discere et scire opus esse putaris ad has litteras statim mihi rescribe. Vale et me tantum ama quantum te a me amari intelligis. Barcinone pridie nonas julias anno salutis MCCCCLXXV.

Fol. 237.

Jesus Christus.

Huiusmodi epistolam Petrus ipse Michael Carbonellus Barcinonius tabellio lucubratione una edidi adeo quod morem gererem voluntati amicissimi contribulisque mei Hieronymi Pauli jure consulti Barcinonensis qui me suis litteris monuit ut fingerem epistolam a se editam (ut infra post hanc a me edita et mihi directa) subscriptum Theseum ad me dedisse. Cuius rei causam is Theseus impresentia ignorat.

Theseus Benetus Ferrandus Valentinus Balearis juri Pontificio iugiter vacans Bononiaeque scholaris Petro Michaeli Carbonello Catalano Tabellioni et nostri Hieronymi Pauli legum professoris contribuli et amicissimo integerrimo. P. S. Diebus haud longe dimissis (1: Id ornatius dicendum puto superioribus diebus et non diebus non longe dimisis.) Tabellarius quispiam unas mihi reddidit litteras nostri suavissimi Hieronymi Pauli arguto omni artificio et claro ingenio ac doctrina maxime pollentes quae non solum mihi sed circumspectioni tantorum doctorum et oratorum huius felsinae antiquitus sic Bononia appellata est ut in antiquis codicibus comperitur. Urbis oblactamento et etiam prodigio fuere. Jam equidem de nostro Hieronymo dicendum puto speculum et decus Haesperiae totus est cuncta rimatur peraccuto et eleganti stylo quicquid vult dicit et ordinat absque labore. Qui vero cupit humanitatis studia et iuris Pontificii ac civilis doctrinam exhaurire pergat ad hunc Hieronymum ab eius quidem fonte sitibundus bibat et sitis citius extinguetur neminem ita adulescentem video sibi parem nec forte maiore aetate confractum.

Quicquid in eo est optimum censetur. Morali neque naturali philosophia indiget. Gratus est non modo diis deabusque sed etiam cunctis mortalibus qui ob tanti ingenii et doctrinae suae praestantiam uno ore hic predicant Beatus venter qui eum portavit et ubera quae lactarunt vivat igitur in eum is jubar ecclesiae quem fore expectamus cum secundorum ubertate successuum. De his quidem satis. Cupio magnopere me tibi si non amicum saltem benivolum esse quum vera amicitia non sit latens ac inter ignotos causari nequit. Tu autem mihi innotus es et ipse tibi. Interim vero licet facie ad faciem te videre expetam sum paratus tuae morerem gerere voluntati quotiens ad me scripseris. Et quamquam cardiaci aegrotatione laboro quae mihi ad scribundum impedimento est tamen ut particeps mecum doctrinae amorisque sis eam epistolam quam memoravi (cuius exemplum penes me est) tibi interclusum sub presenti mitto. Non mireris si is indignis elementis hanc meam epistolam transcriptor famulus meus scripserit quum ob meam invalitudinem scribere non valui sed eam emmendatissimam a me aeditam comperies. Bene vale Felsinae XVII calendas septembrias 1475.

Epigramma premissae epistolae tale erat.

Viro nasuto Petro Michaeli Carbonello tabellioni apostolico dignissimo Barcinonae.

Epistole Hieronymi Pauli in premissis Thesei litteris enarrate tenor talis est quam is Hieronymus edidit per hec verba.

Hieronymus Paulus Barcinonensis Thesei Valentino Baleari S. Maxima laetitia amicorum suavissime superioribus diebus afectus sum quum tuas litteras receperam quibus scripsisti te studiis litterarum deditissimum esse quod non tantum ex tua assertione quantum ex epistolae tuae lepore et ornatu mihi notissimum extitit vehementius etiam gavisus sum quod te sacrarum legum studio cunctis viribus vacare intelligam et iure pontificio quandoque oblectari in quo quidem peritissimum fuisse Ateium Capitonem auctor est Macrobius libro VII Saturnalium nunc obnixius oro frater humanissime accuratius prosequaris. Multa nam apud veteres de iuris civilis laudibus tradita plurima periculo ipso singularia esse cognoscimus. Quid enim ad istius disciplinae commendationem satis esse potest quum per eam scire liceat ac intelligere quid aequum quid iustum quid sanctum quid religiosum quid utile quid honestum quid denique imitandum aut fugiendum sit. Per huiusmodi etiam studium Deum colere parentes revereri patriam tutari amicos servare inimicos ipsos tolerare hostes repellere quae sua sunt tueri alienis non inhiare per id quoque bonis premia proponuntur mali autem ab iniquis studiis et facinoribus coercentur. Ideo traditum est leges ipsas non hominum sed deorum inventum esse nihil etenim mortales ipsos inmortali Deo coniungere potest quam haec legum veneranda necessitudo quae cum ipso traditae sint nihil in se continent quo Deo dignum censeri non possit nec immerito sacrarum legum ministros antiqui sacerdotes appellarunt quasi sacra quaedam heroicaque tractantes. Optime igitur adulescens clarissime a te optatum est sanctissimeque electum. Scio etiam nihil gratius aut iucundius (se lee iucundins) parenti tuo nuntiari posse quam te ad haec nostra studia divertisse. Sed quaedam nunc pro nostra amicitia moneo quae in rem tuam in dies esse cognosces ea sunt ut postquam quinque quae tantum supersunt ex deplorandis legum antiquis codicibus diligenti cura perlegeris horum quos enumerabo auctorem libellos revolves scio nam ad Ro. legum notitiam et eruditionem plurimum conferent eodem nam pene tempore fuerunt hystorici hi et jurisperitorum nostrorum clarissimi inde fit ut plura communia pertractent multarumque legum ortus explicent ac si qua obscura sint declarent et expediant imprimis tibi habende sunt Caii instituciones quas temporibus gloriosi principis divi Hadriani scripsit et Helii Pauli commentarii qui nuper Patavii inventi esse feruntur habendus praeterea est historiarum pater Livius Ciceronis libri lectitandi omnes Quintilianus Tranquillus Cornelius Tacitus Lampridius Spartianus Capitolinus Gallicanus non omittendi nec salebrosus etiam Amnianus. Ex graecis vero Polybius et Appianus Alexandrinus et commentarii quidam graeci qui in Justinianum codicem scripti sunt. Ex recentioribus autem meo concilio pauci tibi deligendi sunt praeter nam eorum semibarbarum ac solutissimum dicendi genus multae etiam ineptissimae interpretationes ab eis aeditae sunt quae liberalem quenque et ingenium ab eorum doctrina non immerito dimoveant nec mirum ita interpretati sint eorum nam aetate non modo dicendi elegantia sed litteratura ipsa vandalorum et gotorum eversione prope deperierat e contra juris consultorum aetas florida passim fuit et eloquentiae fecundissimis fontibus emanans quo modo igitur credendum est tersissima illa et elegantisima digestorum volumina ab hominibus omnis eloquentiae expertibus. Immo pene ut dixi barbaris recte exposita ac comentata esse. Causidicos ergo excellentis ingenii plures fuisse et esse nunc quoque fateor jurisconsulti autem et que iura Romanorum percalleant nusquam invenientur que numero Thebanas portas exuperent. Bartolus ergo tantum dinus et Paulus quem Castrensem cognominant tibi pertractandi sunt hi nam ut pluribus videtur minus ab antiquiorum sententiis aberrant. Coeteri autem ambagiosis quibusdam districtionibus sese implicantes confusum quoddam et inexsolubile cahos pro doctrina contexerunt et more incirculatorum ac phanaticorum hinc inde debacchari divinare conantur. Postremo nec ipsi se se intelligunt neque misserrimi ipsi lectores solidae ut aiunt doctrinae quicquam exhauriunt sed superfluis ac inextricatis allegationibus glomerati perpetua ignorantia irretiti continentur. Sed quum plura dicere vellem finem imponere coegit Tabellarius noster Polibarbarus. Mitto ad te libellum de fluminibus et montibus Hispaniarum quem ipse edidi eum transcribi facies modico aere id fiet. Deinde cures obsecro praeclaro poetae Franc. Puteolano tradatur cui plurimum me commendabis phamigerato etiam praeceptori Andreae Barbatiae Messanenssi optime de me merito et salutes plurimas et eventus prosperos verbis meis dicito Joanni quoque Garzoni oratori perfacundo et dulcissimis amicis Nicolao Emporitano et Hieronymo Lupio Valentino non vulgares salutes dicito Juliae ac Theodorae sororibus praeclaris et litteratissimis mulieribus me enixissime commendato et memineris rogo si quos ediderint libellos ad me mittere. Hic et salubritas aeris est per totam urbem et prospera valitudo paucissimi peregrinorum sonticis morbis laborant. Tu bene vale et me ama. Romae calendas augusti anno christianae religionis MIIIICLXXV fervente canicula.

Epigramma in premissa epistola tale erat.

Viro egregio Theseo Beneto Ferrando Valentino Baleari scholari peritissimo catalano Bononiae.

lunes, 30 de agosto de 2021

RAMON PICÓ. CANAMUNTS Y CANAVALLS. SUSPIRS.

RAMON PICÓ.


Lo
dia 11 d'octubre de l'any 1848 nasqué en Pollença de Mallorca, y no
havia exit, es pot dir, de s'infantesa, quant passá a Barcelona,
ahont encare viu avuy dia.


Era
ben jove aquest poeta quant començá a sembrar qualque llevor de
bona mena


en
lo jardí de la literatura catalana. En l'any 1867 fou
premiada ab accéssit sa poesia La mort d'en Roger de Flor, y en los
anys seguents n'obtingueren també les qui tenen


per
titol Canamunts y Canavalls, Chants d'amor, A Pollentia, En Joan
Crespí y Suspirs. Fa alguns anys que fou molt ben rebut son drama en
vers titolat Cor de roure.






CANAMUNTS Y CANAVALLS.


I.





No
molt lluny de la ciutat


De
Mallorca
anomenada,


Tota
sola ab gran tristesa


Hi
viu madona Constança;


Recolzada
a la finestra


Los
dias y les nits passa


De
son fill, l'amat Ramon,


En
va esperant la tornada.


Ja
'n veu vení' un cavaller


Qu'un
bell cavall ne cavalca:


-
Ay, mon fill, lo meu car fill !


En
malhora ne tornareu!


En
malhora, Don Ramon,


S'esdevé
vostra tornada!


-
¿Qué teniu, la mare mia?


¿Qué
teniu, la mia mare?





CANAMUNTS
Y CANAVALLS (10).



I.


No
lejos de la ciudad de Mallorca, vive triste y sola Doña Constanza en
retirado albergue: apoyado el codo en el alféizar de la ventana,
pasa los días y las noches esperando el regreso de su amado hijo Don
Ramón. De repente ve acercarse un caballero montado en arrogante
corcel:

-
Ay, hijo, mi hijo ! Mal sino es el que os trae, en mal hora
habéis llegado.

-
¿Qué os aqueja, madre mía? ¿qué tenéis, mi buena madre?






- Vos haguéssen mort los
moros,


A
les guerres de Granada!


-
Mon rey m'envïá a la guerra


Pera
que los oys finassen.


-
Ay, mon fill, lo meu car fill,


Que
los oys no s'acabaren !


-
Canamunts y Canavalls


La
vida n'han recobrada?


-
Si, mon fill, per axó sola


N'haveu
trobat vostra mare!


-
¿Ahont es la vostra filla?


¿Ahont
la mia germana?


-
Al monastir se n'es morta...


Ay!
l'honra li fou robada!


-
¿Per qué plorau, mare mia?


Oh!
parlau, la mia mare!


-
Vingué un vespre, essent vos fora,


Dels
contraris la maynada:


Ma
filleta malastruga


Per
la força la m'robaren;


Ab
sos coltells a ne mí


Be
prou me 'n feren de nafres!
- Y jo, lluny de voltres dues,


Per
mon rey ne guerretjava!


-
L'endemá plorant, sens' honra,


Va
tornar vostra germana;


Va
tancarse al monestir,


Jau
al vas de Santa Eularia!


-
¿Quíns foren los que vingueren?


¿Los
coneguereu, ma mare?







- ¡Ojalá perecierais en
las guerras de Granada!


-
Mandóme el rey a la guerra para que fin hubiesen los odios.


-
Ay, hijo, mi caro hijo, que los odios no acabaron!


-
¿Renacieron acaso las venganzas de Canamunts y Canavalls?


-
Sí, hijo mío; por eso habéis encontrado sola a vuestra madre!


-
¿En dónde está vuestra hija? ¿qué ha sido de mi hermana?


-
Murió en el monasterio.... La honra le fue robada!
- ¿Por qué
lloráis, madre mía? hablad! hablad, mi buena madre !


-
Vinieron una noche vuestros enemigos; penetraron violentamente en
vuestra morada, arrancaron de mis brazos a mi hija infeliz, y sus
puñales acribillaron el cuerpo de vuestra madre!
- Los viles! al
mismo tiempo, alejado yo de vosotras, derramaba la sangre por mi rey!


-
A la mañana siguiente, volvió sin honra vuestra hermana; las
paredes del claustro cubrieron su vergüenza; sus huesos reposan en
el templo de Santa Eulalia.


-
¿Quiénes eran los cobardes? ¿Los conocisteis, madre mía?






- Don Guillem Desmás ne
fou;


Don
Joan l'acompanyava...


-
¿Per qué plorau, mare mia?


No
ploreu, la mia mare!


-
Don Ramon, no plor de pena,


Que
plor solament de rábia!


Vostre
fill ve de la guerra,


Son
coltell encare talla!


-
Sí, mon fill, guerra als contraris!


Que
corri la sanch contraria!


Demá
es lo dia dels morts,


Fa
festa vostra germana;


Vullau
celebrarla donchs!


¡Sanch,
fill meu, guerra y venjança! -


Don
Ramon munta a cavall,


Envers
la ciutat s'atança:


P'el
camí tremolant d'ira,


Groch,
enutjat, aixís parla:


-
Sanch vull beure! Sanch vull beure!


Com
ma mare vull venjança!


No
valga a mon inimich


Lo
pendre terra sagrada!


¡Sanch
vull beure y sanch beuré!


¡Deu
del cel, guerra y venjança! -





II.





La
nit del dia dels morts


Es
sempre nit endolada:


Lo
cel está ennubolat


Y
al res tocan les campanes.






- Uno de ellos Don
Guillem Desmás; Don Juan le acompañaba...


-
¿Por qué lloráis, madre mía? no lloréis mi buena madre!


-
No es de pena Don Ramon, es la rabia que me hace saltar las lágrimas.


-
Vuestro hijo viene de la guerra; aún no está embotado su acero.


-
Sí, hijo mío, guerra a nuestros enemigos; que corra su sangre vil !
Mañana es el día de difuntos; vuestra hermana hace fiesta;
celebradla pues! Sangre, hijo mío! guerra y venganza! -
Don
Ramon monta a caballo y se dirige a la ciudad; pálido, acongojado y
trémulo, así exclama en su furor:


-
Sangre! Quiero beber su sangre! También yo quiero venganza! No valga
a mi enemigo el santo asilo. ¡Quiero su sangre y he de beberla!

Dios del cielo, guerra y venganza ! -


II.


La
noche de difuntos es siempre noche de tristeza; el cielo se viste de
luto y las campanas llaman a la oración.



Al convent de Sant Francesch  Molta de gent s'ha aplegada:  Plena está de gom a gom  Tota l'esglesia dels frares;





Al convent de Sant Francesch


Molta
de gent s'ha aplegada:


Plena
está de gom a gom


Tota
l'esglesia dels frares;


Menestrals
y cavallers


De
nobles y riques cases.


Draps de dol de llana negra


Del
convent les parets tapan;


Un
Sant-Cristo hi ha a l'altar


Y
a cada costat un atxa:


Cap
mes llum en tot lo temple,


Tothom
resa, tothom calla.


Tot
de colp ouse murmull,


Alguns
la vista han alsada:


Espessos
los cavallers


Engrontxantse
fan onades.


La
llum d'un llamp illumina


Lo
convent y lo trò esclata;


Del
llampeig a la claror


Ja
's veu brillar un' espasa,


Ja
son dues, ja son tres,


Ja
s'òu un crit de ¡Venjança!


La
gent futx, mouse avalot;


Ja
son trescents que combaten!


La
tempesta ha comensat,


Plou,
llampega, lo vent brama:


Les
espases prou lluhentejan


Als
esguarts dels que combaten!


-
¡Venjança! - diu Don Ramon.


Sos
amichs cridan: - ¡Venjança! -





Concurre la muchedumbre
al convento de San Francisco; llena está la iglesia de menestrales y
caballeros de nobles y opulentas casas. Cubren las paredes holgadas y
negras cortinas de bayeta: vése en medio del altar un crucifijo
iluminado por dos antorchas. Ni una luz más en todo el templo; todos
rezan, todos callan.


Óyese
de golpe un ligero murmullo: algunos curiosos alzan la vista;
apiñados los caballeros se agitan en inquietas oleadas.


La
luz de un relámpago ilumina la iglesia, retumba el trueno, al pálido
fulgor vése brillar 
una
espada, ya son dos, ya son tres, ya suena un grito de ¡venganza!


Huye
la multitud despavorida, crece el tumulto, son trescientos ya los que
combaten. Desencadénase la tempestad, relampaguea, brama el huracán,
apáganse las antorchas del altar; en cambio centellean los aceros a
los ojos de los combatientes.


-
¡Venganza! - clama Don Ramón; y sus deudos claman: - ¡Venganza! -
¡Guerra! responde Don Guillen; y los suyos responden:


-
¡Guerra! -



- ¡Guerra! - crida Don
Guillem:


-
¡Guerra! - sos amichs esclaman,


Y
a les fosques, barrejats,


Tots
sols dins la Santa Casa,


Canavalls
y Canamunts


Lluytan,
feren, rompen, matan,


S'estrenyen
y s'abrahonan,


Se
trossejan y s'agafan,


Y
rodolan per en terra


Plens
sos cors de verí y rábia,


Com
esbart de condemnats,


Qu'estrenyentse
y mossegantse,


Dins
les ombres de l' infern


Se
remolcan y barallan.


Per
I' ampla nau de l'esglesia


Retronan
los crits que llansan;


Se
n'ouhen áspres croixits


Dels
ferros de les espases,


La
sorda remor que fan


Los
que 'n sech cauhen cadávres;


Y
dura, y dura la brega,


La
tempesta dura encara.


Y
com si un fort terratrémol


Per
totes ses quatre bandes


Tot
lo mon ne fes conmoure


Y
monts y castells fés caure,


L'esglesia
va tremolar,


Llarga
estona va engronxarse.


Per
los gótichs finestrals


La
llum dels llampeigs entrava;





Y confundidos en la
oscuridad, solos en el sagrado templo Canamunts y Canavalls, luchan,
hieren, rompen, matan, se arrastran, se aferran y descoyuntan, y
ruedan por tierra enlazados, llenos sus corazones de venenosa rabia,
cual grupo de condenados, que estrechándose y mordiéndose, en las
sombras del averno se revuelven y combaten.

Resuenan
sus gritos por las anchas naves: óyese el áspero crujir de los
aceros y el sordo rumor de los que de repente caen sin vida; y dura
la pelea y continúa la tormenta.



Y
cual si el terremoto empujase el mundo por sus cuatro partes,
derrocando castillos y 
montañas,
así se conmovió la iglesia largo tiempo, y retemblaron sus
columnas.


La
luz de los relámpagos entraba por las góticas ventanas, onduleaban
al impulso del





Lo vent los negres
domassos


Anava
axecant en l'aire,


Semblant
tots les ales negres


D'esperits
y de fantasmes


Exides
pera ballar


Als
croxits de les espases.


Se
conmogueren les lloses,


Y
p'els sepulcres que tapan


Se
sentiren croxits d'ossos,


Veus
fondes dels que finaren.


Lo
Sant-Cristo de l'altar


De
fel llágremes plorava,


Y
patint altre agonía


Fins
va suar sanch y aygua!


Don
Ramon surt de l'esglesia,


Ne
surt ab la ma a l'espasa,


Surt
corrents, munta a cavall...


¡Prou
tingué bona venjança!


Don
Joan surt darrera ell,


Corrents
darrera cavalca...


Don
Ramon que no 'us agafi!


No
ho vulla la Verge Santa!


Don
Guillem, lo seu germá


Morí,
y va cridant - ¡Venjança! -


De
l'esglesia tots ne surten;


Nafrats
y morts hi romanen,


Rodejats
d'una ombra espessa


De
silenci y freda calma,


Ajaguts
demunt les tombes


Ahont
los majors descansan.





viento las negras
colgaduras, semejantes a las alas de invisibles espíritus que se
agitasen bulliciosos en el aire al horrendo crujir de las espadas.
Desencajáronse las losas de los sepulcros, oyóse en su seno el
choque de los huesos y la voz profunda de los finados: el Cristo del
altar lloró lágrimas de hiel, padeciendo nueva agonía, otra y 
voz
sudó sangre y agua.


Don
Ramón, puesta la mano en el puño de la espada, sale corriendo de la
iglesia y salta sobre su corcel... ¡Contento puede quedar de su
venganza!


Tras
él sale Don Juan, y síguele a todo el correr de su caballo...
¡Plegue a Dios que no os alcance Don Ramón! No lo permita la Virgen
santa! Su hermano Don Guillén murió en la pelea, y corre Don Juan
anheloso de venganza.


Sólo
quedan en la iglesia los muertos y los heridos envueltos en fúnebres
sombras; en medio del silencio y la calma de la muerte yacen sobre
las tumbas en donde reposan sus mayores.





En Pere de Sant-Joan


Degollat
la vida acaba;


Allá
'n Francesch de Armadans


Jau
sense un bras y ab cinch nafres;


En
Guillem de Puigdorfila


Ne
té la testa xapada;


Al
noble Miquel Burgués


La
sanch li brolla a glopades.


Corre
la sanch p'el trespòl;


Res
s'òu: finí la ventada.


Los
¡ays! dels agonitzants


Solament
se sentan ara;


La
remor de les escletxes


De
les lloses mitx badades


Que
brufan xuclant la sanch


Que
'l trespòl del temple banya.


Y
'ls gemechs de Don Guillem,


Que
en terra ajagut d'espatlles,


Sus
la tomba de sos ávis


Groch,
ulls cluchs, mitx mort badalla.





III.





Don
Joan y Don Ramon


Corrian
un devant l'altre:


Don
Ramon cau de la sella,


Y
Don Joan se allunyava:


Don
Ramon camina a peu,


Coix
lo cavall no 'l dexava.





Allí acaba su vida
decapitado el valiente Pedro de San Juan; más allá Francisco de
Armadans mutilado y cubierto de heridas; al otro lado Guillermo de
Puigdorfila abierta la cabeza; junto a él yace Miguel Burgués, cuyo
cuerpo se desangra a borbotones: el suelo es un mar de sangre. Menguó
ya su furia el huracán; nada turba el silencio 
pavoroso
de la muerte.


Más
tarde oíanse los lamentos de los moribundos; el burbujear de la
sangre cuando penetraba por las junturas de las losas medio abiertas,
y el quejido doloroso de Don Guillén, que de espaldas sobre la
tierra, lívido y cerrados sus ojos, espira junto al sepulcro de sus
abuelos.


III.


Corrían
uno delante del otro Don Juan y Don Ramón: cayó Don Ramón de la
silla, Don Juan alejóse de allí: Don Ramón caminaba a pie; herido
su caballo apenas podía seguirle.






Tot guaytant per la
finestra,


Ja
'l veu que se 'n vé sa mare,


Contenta
pera abrassarlo


Los
esglahons ja devalla.


Al
veure 'l de mes aprop


A
entristirse comensava,


Ja
plorant va collint herbes


Per
curar las seues nafres.


-
¿Qué teniu, mon fill Ramon?


La
color teniu mudada!


-
Reseu per mí, mare meua,


Voldreu
curarme debades!


-
Quí 'us ha nafrat, lo meu fill,


En
mort y en vida malhaja!


-
Ma mare, les flastomies


Les
portes del cel ne tancan.


Nou
nafras porta el cavall


Y
vint jo que 'l cavalcava:


Lo
cavall morirá anit,


Jo
no veuré 'l trench de l' auba:


Per
lo be que va servirme


L'enterrareu
a l'estable:


Aprés
soterraume a mí


Dins
lo vas de Santa Eularia:


Pugue
jaure, mare mia,


Prop
del còs de ma germana:


Prop
d'ella estiga 'n la mort,


Ja
que 'n vida no hi estava!


Posareu
demunt la llosa


Una
espasa entrevessada,





Su madre le ve llegar
desde la ventana y corre presurosa a estrecharle entre sus brazos. Al
mirarle de cerca, llenóse de tristeza su corazón; derramando
lágrimas va recogiendo yerbas para curarle las heridas.


-
¿Qué tenéis, mi hijo Ramón? Demudado está vuestro semblante.

-
Rezad por mí, madre mía; el curarme será en vano.


-
Malhaya quien os hirió! en vida y en muerte malhaya!


-
Madre mía, las blasfemias cierran las puertas del cielo. Nueve
heridas tiene el caballo, veinte el que lo cabalgaba; el caballo
morirá esta noche, y yo la madrugada: por lo bien que me sirvió,
enterradle en el establo, a mí me enterraréis en la sepultura de
Santa Eulalia. Haced que repose, madre mía, junto al cuerpo de mi
hermana; estaremos juntos después de la muerte, ya que no pudimos
durante la vida!


Haréis
grabar en la losa una espada atravesada, y las almas compasivas
exclamarán cuando





Y tota la gent qu'ho vege


Dirá:
- Aquella pobre mare


Ab
dos fillets que tenia


Tota
sola n'es romasa:


L'una
al monastir finá,


L'altre
morí 'n la batalla!...


-
¿Perqué 'us moríu, lo meu fill,


Fillet
meu de mes entranyes?


-
Venjança, mare, voliau;


Ja
teniu are venjança!


Sanch
voliau, mare meua;


Preniu
ma sanch si 'us agrada! -

____



la vean: - Aquella madre
desdichada, con dos hijos que tenía, ha quedado triste y sola; ella
acabó sus días en el claustro, el otro murió en la pelea!....




-
¿Por qué os morís, hijo mío; hijo mío de mis entrañas?


-
¡Venganza quisisteis, madre, y ya la tenéis ahora! ¡Quisisteis
sangre, madre mía; tomad la mía si os place ! -

___



SUSPIRS.


I.

La
valenta mestralada

Passá
p'el bosch bramulant:

Lo
tendre aucell, sense plomes,

Adolorit
va piulant,

Y
s'arrossega sens forçes

P'el
pedreny del caminal,

Lluny
del niu, que la ventada,

Qui
sap ahont, s'emportá.

___


Mon
amat vou, en trist dia,

Vent
de dissort trabucá:

Vatx
caure a llunyanes platjes

A
l'altra banda del mar.



SUSPIROS.

Estremecióse
la selva al bramido del huracán: la tierna avecilla va piando
quejumbrosa; perdidas las plumas, arrástrase sin aliento por las
guijas desiguales, lejos del nido que arrojó el temporal a extrañas
regiones.

___


El
viento de la desgracia en azaroso día empujó mi amada cuna; caí al
otro lado del mar en playas extranjeras.



Caminant en nit de lluna

Ran
ran vorera del mar,

Pensant
en ma patria amada,

Ma
infantesa recordant,

Ab
L'Angel de l'Anyoranca

De
totduna m'vatx topar.

Trist,
al veure'm, va sonriure,

La
ma dreta m'allargá,

Del
front al mig va besarme,

Y
jo vatx rompre a plorar.......!
_____



¡Patria
mia! ¡Patria amada!

Pén
plor en tú pensant.

Anyora
el bosch y trist canta

L'aucellet
qu'han fet esclau;

Flor
del marge arrabassada

Se
mostía dins ciutat;

Lluny
jo de tú, patria mia,

Lluny
de tes comes y valls,

Lluny
de tes costes amades,

Boschs
ombrívols y puigs alts,

Pén
y plor de nit y dia,

Res
mes sé fer que plorar.

A
mon entorn a tot' hora

Debades
llenç mos esguarts;

Debades
cerch a ma patria,

Ma
patria no puch trobar.

Tot
quant veig m'es cosa nova,

Tot
lo que trob m'es estrany......

¿Hont
sou platjes delitoses,



Pensando en mi adorada
patria y saboreando melancólico los recuerdos de mi infancia,
caminaba orillas del mar en noche de luna, y encontréme de pronto
con el Ángel de los desconsolados ausentes. Triste sonrió al verme
y alargóme la diestra bienhechora; besóme en la frente y yo rompí
en doloroso llanto.
___

Peno
y lloro pensando en ti, patria querida, patria de mi corazón!
Alejada del nativo bosque, el ave prisionera exhala su dolor en
sentidas quejas; trasplantada en la ciudad se marchita la flor que
arrancaron de la ribera. Lejos de ti, patria mia, lejos de tus valles
y cañadas, de tus amadísimas costas, de tus bosques sombríos y
empinados montes, peno y lloro noche (y) día; lejos de ti sólo me
es dado llorar.

En
vano dirijo a todas horas mis ojos en torno mío; en vano busco a mi
patria; no puedo hallar la tierra que me vio nacer. Cuanto miro es
para mí nuevo, todo lo que encuentro es extranjero para mí ¿En
dónde estáis playas deliciosas,




Quietes cales, verts
pinars,

Costérs,
planes y garrigues

Fontanes
y torrentals?

No
m'confortan ni assassian

Les
aygues del Llobregat,

Ni
'l cor me feren les gloses

Que
per aquí sent cantar.

No
m'alegran les campanes

Que
repican per ciutat,

Putx
no son les que tocaren

Quant
me feren cristïá,

Ni
son les que vull que toquen

Quant
m'endugan al fossar.

¿Còm
aquí puch viure alegre,

Sense
el vell de cabells blanchs

Que,
m' conte velles rondalles

De
moros y cristïans,

D'argelins
y de catives

Y
malévols renegats?

¿Com
aquí, lluny de ma terra,

Puch
jo viure aconortat,

Sense
glosadors que glosen

A
l'ombra de vert parral,

Rodejats
de vells y jóvens,

De
donzelles y d'infants?

¿Hont
son los alegres cóssos,

Les
ballades del mercat,

Les
alegres alimares

Y
antigues festes anyals?

¿Hont
los trajos de ma terra?



calas tranquilas, verdes
pinares, colinas, sotos y llanuras, fuentecillas y torrentes? No
apagan mi sed, ni me fortalecen las aguas del Llobregat, ni me hieren
en el alma los cantares de esta tierra. No me regocija el repique de
las campanas de la ciudad; no son las que saludaron mi nacimiento, ni
han de doblar ellas al ser conducido 
mi
cadáver a la huesa.

¿Cómo
puedo vivir alegre, sin que me cuente el anciano de nevada cabeza,
las viejas historias de cristianos y de moros, de argelinos y
cautivos y traidores renegados?

¿He
de vivir alegre, lejos de mi tierra, sin glosadores (11) que
canten (bajo) el verde emparrado de la cabaña,
entre niños y doncellas, entre mancebos y ancianos?

¿Dónde
están las antiguas fiestas del venerado patrón, y las alegres
luminarias, y las bulliciosas corridas, y los bailes de la plaza? ¿Dó
los



¿Hont les costums de ma
vall?....

¡Patria
mia, benvolguda!

Ab
los ulls llagrimetjants

Desde
esta platja estrangera,

Casi
ab los peus dins del mar,

Dematí,
quant trenca l'auba,

Del
clar sol al primer raig,

Veig
allá lluny que llohexen

Vermellenchs,
tos cims mes alts....

¡Pogués
jo les blaves ones

Passar
lleuger com la nau!

¡Deu
del cel, si tingués ales!

¡Deu
meu, si pogués volar!
_____



Un
jorn al exir del temple,

Just
devant de l'escançell,

L'angel
del Amor, ardit

Y
resolt m'escometé.

Com
astorát vaig romandre,

Mut,
embadalit, sorprés:

Va
sonriure y vaig sonriure,

Vatx
mirar hont mirava ell,

Quant
de sopte, dins lo temple,

Mentres,
trist, esclama: ¡Adeu!...

S'òu
la remor de les ales

De
mon car amich primer,

De
L'Angel de l'Anyorança

Que
s'en munta cap al cel



trajes de mi tierra, dó
las costumbres del valle?....

¡Patria
mia bienamada! Desde esta playa extranjera, arrasados de lágrimas
mis ojos, y hollando mis pies la húmeda arena, muy de mañana, al
romper el alba, y al primer rayo del sol, veo a lo lejos aparecer
rojizas tus cumbres....

¡Si
pudiera surcar, ligero como la nave, las azules ondas! ¡Ah! si yo
tuviera alas!.... ¡Dios mío, si yo pudiera volar!....

___

Una
noche al salir del templo, só los sagrados umbrales, saludóme
gallardo y apuesto el Ángel de los Amores. Quedéme a su presencia
mudo, sorprendido, extasiado. Sonrióme y sonreíle; hacia el objeto
de sus miradas dirigí mis ojos, cuando de improviso, dentro del
templo, se exhala un triste Adiós, se oye el rumor de las alas de mi
primer amigo el Ángel de los que lloran ausentes, que se eleva
pausado hacia las 
nubes.



II.



Veig
lluny, allá al meu devant,

Que
s'ajuntan mar y cel,

Com
a germans que s'acostan

Per
donarse abdós un bes:

Com
donzella enamorada

Que
's penja al coll del donzell,

Sos
braços de dura roca

Mar
endins la terra estén.

Los
turons de les montanyes

Coronats
de boyra y neu,

S'adressan
tots y s'en pujan

Fins
a besar los estels.

Demunt
del brancam dels árbres,

Per
mates y tamarells,

P'els
rostolls y dins dels márgens,

P'els
joncars de prat y rechs,

Tendres
cants d'amor entonan

Aprop
del niu los aucells.

S'enfila
l'eura verdosa

P'el
fort tronch del lladoner;

P'el
brancám de l'olivera

Puja
ardit el parral vert;

L'un
a l'altre abdós s'arramban

Afalagantse
'ls fassérs;

Les
flors dels márgens s'acalan

Besant
l'aygua del torrent;

S'acostan
pegant volades

Per
l'ample espay los estels;



II.

Veo
a lo lejos juntarse mar y cielo, como hermanos que anhelan darse un
cariñoso beso:

Cual
enamorada que tiende los brazos a su amante, así sus brazos de dura
roca extiende la tierra hacia el mar.

Las
cumbres de los montes coronadas de nieve semejan erguirse y elevarse
hasta besar las estrellas.

Por
entre el ramaje de los árboles, por matorrales y tamarindos, en los
rastrojos y juncales, entonan las avecillas cerca del nido tiernas
cántigas de amor.

Elevase
la verde yedra abrazando el fuerte tronco del almez; por entre las
ramas del olivo vénse entretejidos los sarmientos de la vid:
inclinan su copa las palmeras para acariciarse amorosamente: doblan
su tallo las flores de la orilla para besar las aguas del torrente:
girando en el espacio inmenso se acercan unas a otras las estrellas;



Mon esperit vola y corra,

Com
verga de llamp encés,

Cercant
una ánima santa

Sedenta
d'amor com ell.

___


Amor
sant, amor puríssim,

Pare
de tot lo creat;

Font
eterna d'armonía,

De
vida etern torrental;

Principi
de toda cosa

Sense
fí ni capdallá;

Sol
lluminós qu'enlluherna,

Que
escampa per tot sos raigs

Y
que ab força may vençuda

Ánimes
y mons atrau.

¡Amor!....
Jo 'l' sent, jo 'l' conech,

Bat
mon cor y bull ma sanch:

Ma
pensa ardida s'enlayra

Valenta,
fantasiänt,

Y
cerca nous mons per corre,

Y
nous espays per volar:

Mon
cor, ardit, bat ab força

Tot'
hora a mon pit trucant,

Sedent
de lluyta, de gloria,

De
vida, d'eternitat.
___



Dematí,
dematinet,

Exint
de missa primera,



corre mi espíritu y
vuela cual centella ardiente, en busca de una alma pura, sedienta de 
amor.

__

Amor
santo, amor purísimo, padre de todo lo creado: fuente inagotable de
armonía, manantial eterno de vida, principio sin fin de todo ser:
sol luminoso que deslumbras, que al difundir tus rayos por dó
quiera, atraes con fuerza irresistible los seres y los mundos.
Amor!.... yo te siento en mi alma, late mi corazón y hierve mi
sangre; mi 
ardiente
fantasía se eleva animosa y busca nuevos mundos que recorrer, nuevos
espacios donde volar. Resonando de continuo en el antro de mi pecho,
palpítame el corazón con desusada fuerza, sediento de lucha, de
gloria, de vida y de eternidad.

__

Mañanita,
muy de mañana, al salir de la misa del alba, junto al cancel nos
vimos por vez primera,



Prop l'escançell ens
toparem

Y
vaig darte aygua beneyta.

Sens
dir res, sempre 'ls ulls baxos,

Exires
tú de l'esglesia,

Despareguent
al voltant

Del
camí de les moreres......
…....


No
'l' conech ni sé qui ets;


tan sols qu'ets jove y bella,

Y
sé que jo'm moriria

D'anyorança
y de tristesa

Si
al menys un' altra vegada

No
l'hagués de torná' a veure.

____


Lliri
blanch de la montanya,

¿Quína
ma l´arrabassat

De
les penyes hont vivias,

Per
trasplantarte a ciutat,

Dins
un pitxér qu'engalana

La
sala de rich palau?

Bella
y gentil pageseta,

Ja
l'he tornada a trobar;

Trobarte
aquí no pensava,

Trobarte
aquí greu me sap!

Corre
y vésten a montanya,

Corre
y vésten, lliri blanch,

Que
sense sol ni rosada

Ben
prest te mostiarás.
___


y te ofrecí agua
bendita: sin mover los labios, bajos siempre los ojos, saliste de la
iglesia desapareciendo entre las sinuosidades de la senda de los
morales...

….....

No
te conozco ni sé quien eres; solo sé que eres joven y bella, y sé
que yo moriría del dolor de la ausencia, si a lo menos otra vez no
hubiera de verte.

___


Lirio
blanco de la montaña, ¿qué mano te arrancó de las peñas en que
vivías, para transplantarte a la ciudad y aprisionarte en el jarro
que adorna el suntuoso palacio?

Ya
volví a encontrarte, serrana bella y gentil; nunca pensé hallarte
aquí: duélome en el alma de verte en la ciudad !

Sin
rocío y sin sol, bien pronto verás marchitas tus hojas: corre y
vete, blanco lirio.

___


- “Com mes te mir, de
mirarte

Manco
y manco m' se dexar:

Com
mes te mir, bella aymía,

Qued'
de tú mes emprendat.

Que
a n'aquest mon bè 'm volguesses

Fonch
un temps tot mon afany;

Are
que sé (que) m'estimas

Tench
pòr d'oblit o d'engán....” -

Axí
'l' parlava jo un dia,

Poch
ans d'entrar dins la nau;


plorosa m' respongueres

Llançantme
amorós esguart.

-
“Pur y místich, dins l'esglesia

De
Jesus Crucificat,

Nasqué
l'amor que m' conforta,

Amor
dolçíssim y sant;

Amor
nascut dins lo temple,

Fins
al cel ha de durar!....” -
___


De
la nit l'auba lleugera

Jugava
ab tos fins cabells,

Ton
cap demunt de m'espatlla

Doblegavas,
sens dir res;

Jo
en tos ulls m'enmirallava,

Y
tú miravas al cel.

-
Dolça nit, deyes plorosa,

Ton
cel y si n'es de bell!......

¡Quí
sap, si jo y tú algun dia

Allá
dalt ens trobarem!.... -

…..........


“Cuanto más te miran
mis ojos, menos puedo resolverme a dejar de mirarte; cuanto más te
veo, amada mía, quedo de ti más prendado. Que me quisieses en este
mundo fue un tiempo mi único afán; ahora que sé que me amas, temo
al engaño o al olvido....” -

Así
te hablaba yo un día, poco antes de entrar en la nave, y mirándome
amorosa, respondiste entre sollozos. - “Puro y místico nació en
la iglesia de Jesús Crucificado el amor dulcísimo que me alienta.
Amor que nació en el templo, vivirá en la eternidad !....”

___


Las
leves auras de la noche jugaban con tus cabellos, mudos los labios,
apoyábase en mis hombros tu cabeza; yo me miraba en las niñas de
tus ojos y tú embebecida estabas en la contemplación del cielo. -
Dulce noche, decías llorando, ¡cuán bello es hoy tu cielo! ¡Quién
sabe si tú y yo algún día allá nos encontraremos! …..
-

…...................



La nit passá, y vingué
l'auba,

Y
altre colp la nit vingué:

Nits
d'estiu passan y venen

Y
no l´he vista may mes.

¿Fins
a quant, lluny l'un de l'altre,

Mártyrs
de l'amor, viurém?

Jo
visch lliure per la terra,


esclava dins lo convent....

Si
no 'ns trobám en la vida,

En
la fossa 'ns trobarem!.....
…...

La
vida ja trob amarga,

La
mort dolça com la mel:

La
mort ens dará una fossa

Y
allá plegats estarém.

¡Dolça
mort!.... Amiga meua,

Avina
y ajunta'ns prest....

Mes...
¡ay!... que lo jorn que 'm muyra

Tot
sol al fossar jauré,

Y
tú jaurás tota sola

Dins
la tomba del convent.....
…......

No
podrás damunt ma fossa

Venir
a pregar a Deu,

Ni
podré damunt la teua

Plorar
llágrimes de fel.

Separats
en mort y vida

No
'ns veurem pús, amor meu!

Y
en lo cel ¡quí sap, aymia,

Quí
sap si 'ns hi trobarem!.....



Pasó la noche y vino el
alba, y otra vez vino la noche: noches de estío se van y tornan sin
que haya vuelto a verte. ¿Hasta cuando, mártires del amor, lejos el
uno del otro, podremos vivir? Libre me encuentro sobre la tierra, tú
prisionera en el convento

Si
no nos vemos en la vida, en la huesa nos
encontraremos!.....
….........



La
vida es amarga para mí, la muerte más dulce que la miel: la muerte
nos dará una tumba y en ella reposaremos juntos.

Dulce
muerte!.... Amiga mía, ven y enlázanos presto....! Mas ay....! que
después de

mi
muerte dormiré solo en la huesa y tú sola también en la tumba del
claustro....
…......

No
podrás venir a rezar sobre mi sepultura, ni yo podré sobre la tuya
verter mis lágrimas de hiel. Separados en vida y en muerte, no nos
veremos más, amor mío! y en el cielo ¡quién sabe si nos
encontraremos en el cielo!.....



Cada dia de capvespre

Jo
me n' vaig a 'n el convent:

No
hi vaig per dir parenostres,

No
hi vaig per resar a Deu,

Ni
per demaná' a la Verge,

Que
quant mort, me donga 'l cel.

Cada
dia de capvespre

Jo
me 'n vaig a 'n el convent;

Jo
hi vaig per sentí una monja,

Jo
hi vaig per sentir sa veu....

Si
fáç mal, Deu m'ho perdò!

Que
Deu m'ho perdó, si pech!
…......

Al
convent n' hi ha una monja

Bella
com ángel del cel:

Al
convent hi ha una monja,

Que
molt m' estimava un temps.

Jo
visch lliure, ella tancada,

Tancada
dins lo convent!....

Ay!
mon cor tant l'estimava,

Tant
l'estimava l' cor meu,

Que
quant ella 's tancá monja,

Mon
cor se tancá també!

Rexes
que la teniu presa,

També
mon cor teniu pres!
…...


Ella
canta, y mos ulls ploran,

Y
's rebifa mon cor sech:

Envers
lo chor alç ma vista,

Mes
debades, no la veig!



Cada día, al anochecer,
dirijo mis pasos al convento: no voy a rezar padre-nuestros, ni a
elevar mi alma al Señor, ni a pedir a la Virgen que me dé la gloria
después de mi muerte.

Cada
día, al anochecer, dirijo mis pasos al convento; voy allá para oír
a una monja y extasiarme al sonido dulce de su voz querida.... Si
obro mal, que Dios me compadezca! Él me perdone si es un
crimen!
......

Vive
en el convento una monja, bella como un ángel del cielo: vive en el
convento una monja que me amaba un tiempo con entrañable amor. Yo
vivo libre, y ella aprisionada dentro de los muros del convento!....
Ay! tanto la amaba, tanto la amaba mi corazón, que cuando ella se
encerró en el claustro, cerróse para siempre al consuelo el alma
mía! Rejas que la tenéis prisionera, también tenéis cautivo mi
corazón!

….....


Ella
canta y lloran mis ojos, y revive mi corazón marchito: vuelvo mi
vista hacia el coro, 
mas,
en vano, no consigo vislumbrar su dulce






¡Ay! Estreta gelosía,

Be
n'ets, be n'ets de cruel,

No
dexantme veure aquella

Per
qui suspir y patesch!....

Mes,
benhajes, y perdona,

Perdona,
si 'l' plau, que al menys

Si
'm privas veure sa cara,

Me
dexas sentir sa veu....

Y
ella canta, y mos ulls ploran,

Y
's rebifa mon cor sech!
….....

A
Deu sos cants ella envia,

Mes
ans de pujar al cel,

Van
volant per la nau fosca

De
l'esglesia del convent.

Y
devallan y s'acostan,

Me
fan un bes y altre bes,

Y
les llágrimes emparan

Que
de mos ulls van cayguent:

Me
tornan besar y fujan,

Volant
s'en pujan al cel....

Quant
Deu mes llágrimes veja,

Be
m'ha de planye 'l bon Deu!
…...


Per
darrera dels rexats

Les
monjes passar hi veig;

Totes
passan..... ¿Quí m' diria,

La
qu'ama mon cor, quína es?

Ellas
passan, desparexen

Com
dins la fosca 'ls estels;



imagen. Ay! muy cruel
eres para mí, estrecha celosía; muy cruel, pues no permites que
descubra a la que es mi consuelo y mi vida!

Mas
no, bienhayas, bienhayas! que si me privas de ver su rostro, al menos
me dejas oír su dulce acento....! Y ella canta, y lloran mis ojos, y
revive mi corazón marchito!

…....


Envía
a Dios sus cantos, mas antes de elevarse hacia el cielo, van volando
por la nave oscura, y bajan, y se acercan, y una y otra vez me besan,
y van recogiendo las lágrimas que caen de mis ojos, me vuelven a
besar y huyen y van elevándose hacia el cielo!.....

Cuando
vea Dios mis lágrimas, bien se compadecerá de mí el Señor
misericordioso!
…....

Por
detrás de la reja, inmóvil, veo pasar las vírgenes del Señor.
Todas pasan..... ¿quién me diría cuál es la amada de mi corazón?
Pasan y desaparecen como las estrellas en el espacio:



Y es torna escura
l'esglesia,

Y
m' dexa tot sol la gent.....

Tot
sol no: may m'abandona

De
ma dolor lo torment.

Romanch
sol, y de les monjes

Se
senten los cants darrers,

Y
quant jo les sent que cantan,

Y
m' mir allá groch y fret,

M'apar
que m' cantan ofici

De
mort, ab lo cos present.
…...


Ay!
monja, la bella monja,

Que
tant m'aymavas un temps!.....

Si
m' vesses, com plorarias!....

Si
m' vesses, tant he sofert!....

No
crech no que m' coneguesses,

Putx
jo mateix no m' conech!

Ay!
monja, la bella monja,

Que
sias ditxosa, ¡adeu!

Si
'n lo mon no 'ns tornam veure,

Ja
'ns veurem un jorn al cel!

Tendre
coloma, que lluny

De
la terra 'l vol estens,

Per
bella y santa com fores,

Per
esposa 'l' volgué Deu!







ennegrécense las bóvedas
del templo y déjanme solo los fieles.... Solo, no: jamás me
abandona mi dolor.

Quedo
solo, y óyese el postrer canto de las religiosas y cuando se apagan
sus últimos ecos y me veo allí pálido y frío, paréceme asistir
de cuerpo presente a mis funerales.
…....


Ay!
virgen, la bella virgen, la que tanto me amaba un tiempo!.... Cómo
llorarías si me vieses! ¡Tanto he sufrido, que si me vieses de
seguro que no me conocieras, pues ni yo me conozco a mí mismo!


¡Virgen,
la bella virgen, sé dichosa, ¡adiós! si no volvemos a vernos en el
mundo, nos veremos un día en el cielo!

Tierna
paloma, que extiendes tu vuelo lejos, muy lejos de la tierra, por tu
hermosura y santidad te eligió el Señor para esposa suya.




III.



Es
l'home un misteriós

Romeu,
que arriba a la terra:

Relliquies porta penjades

A
l'habit, y totes elles

Diuhen
ben clar que 'l romeu

Se
'n vé de molts bones terres.

Lo
romeu quant veu lo mon,

Ab
ell no hi creu ni hi espera,

Mes
son cor: - Predica pau,

Predica
amor, li diu sempre,

Per
estimar solzament

Deu
va enviarte a la terra. -

Prou
sap ell que dará amor

Y
no n'haurá recompensa:

Per
ço abans de dir qu'estima

Sofreix,
calla, plora, espera....

Si
un jorn ho diu, ¡pobre mártyr!

Ningú
sap lo que patexes!

Estimar
es ton delicte;

Amor
en est mon dugueres,

Sembrares
amor ¡oh, foll!

Ves
que entén d'amor la terra!

Del
blat llançat a la mar

¿Quí
creu que 'n ferá la sega?

------


Per
mí 'l present es un dia

Boyrós
y trist en que neva;

L'esdevenidor
la calma

Rodejada
de tenebres;

Recordem
lo temps passat,

Que
allá 'l menys hi ha una estrella:


III.

Es
el hombre un misterioso peregrino que vuelve de lejanas regiones: las
preciadas reliquias que cuelgan de su hábito aseguran que viene de
antiguas y honradas tierras.

Cuando
el romero ve al mundo, no cree ni espera en él, mas su corazón le
dice a todas horas: - Predica paz y amor; solamente para amarte envió
Dios a la tierra.-

Harto
sabe que no ha de recibir su amor recompensa: por eso antes de decir
que ama, sufre, calla, llora, espera.... Si osa decirlo un día
¡pobre mártir! Nadie sabe lo que padeces! Amar es tu delito;
trajiste amor a este mundo, sembraste amor ¡oh locura! ¿qué
entiende la tierra de amor? De la semilla arrojada al mar, ¿quién
cree hacer la siega?

___


Para
mí es el presente un día nebuloso y triste, el porvenir la calma
rodeada de tinieblas, en el horizonte del pasado vése brillar al
menos una estrella. Recordemos el día de ayer que da pena,






Recordém lo temps
passat,

Lo
de demá m' dona pena,

Pena
al veure que no puch

Esperar
res a la terra,

Que
la flor del primé' amor,

Si
adintre del cor s' hi seca,

Debades
es que s'hi plante

Cap
altra flor, may arrela;

Putx
com la llevor posada

Demunt
de calentes cendres,

En
lloch de grillar se torra,

Y
en lloch de florir se crema.
___

Com
donçella adolorida

Que
viu sola dins la cetla,

Dins
mon cor hi tench tancades

De
mon primé amor les cendres.

Llá
morta hi tench m'esperança,

Y
mon cor forrat de negre

Es
la tomba ahont reposan

Ma
pau y ditxa per sempre.

¡Ay
de mí!.... que dins mon pit

Hi
duch una tomba negre

De
márbre, com ell fexuga,

Y
aixís com lo márbre freda!
____

Com
la nau que dú un cadavre

Y
platjes debades cerca



da pena el de mañana al
que sabe que no ha de esperar nada en el mundo. Es en vano sembrar
otra flor en el corazón, si murió en él la del amor primero;
imposible es que arraigue: como simiente sembrada en calientes
cenizas, en vez de brotar se seca, en vez de florecer se deshace.

____

Cual
dolorida virgen que vive solitaria en celda oscura, así está
encerrada en mi pecho la ceniza de mi primer amor. En él yace mi
esperanza; entre sus paredes enlutadas reposan para siempre mi paz y
mi ventura. Ay de mí!.... que llevo en mi pecho una tumba de mármol
negro, como el mármol fría y pesada!
____

Como
la nave que lleva un cadáver y busca en vano una playa en donde
colocar en tierra





Hont colgar en terra
santa

Puga
del mort l'ossamenta,

Axís
jo vatx carregat

Per
aquexa vall de penes,

Cercant
hont dexar les fulles

D'aquella
flor, avuy seca;

La
flor del amor primer,

De
l'esperança primera.

Cerch
debades; que p'en lloch,

Ni
per valls, comes, ni pletes,

Trob
ahont dexarles puga,

Perque
hi romanguen per sempre.....

Tant
estim aquest tresor,

Tros
de cel qu'encara 'm resta,

Que
¡pobres fulles! no puch,

No
puch may desferme d'elles!

-----


Quant
vé la tardor, dels árbres

Van
cayguent les fulles seques,

Y
passa l'hivern y tornan

A
rebrotar fulles verdes:

Y
los núvols s' arregussan,

Brillan
de nou les estrelles,

Lo
sol llúhu, es fon la neu,

Y
torna la primavera.....

Sols
lo cor es lo pobre arbre, (pareix que fico sòls, pero es un borró
o está fet a ma
)

Que
al perdre ses fulles tendres,

Jamay
torna a rebrotarne,

No
mes té una primavera!



bendecida los sagrados
huesos; así voy con mi penosa carga por este valle de lágrimas,
buscando un lugar seguro en que depositar las hojas de aquella flor
hoy marchita, de aquella flor de mis primeros amores y de mi primera
esperanza. Es en valde; ¿hay en valles ni cercados un lugar que me
la guarde para siempre?... Y tanto quiero mi tesoro, resto de mi
pasada gloria, que ¡pobres hojas marchitas ! no puedo jamás
desprenderme de ellas.
___



Al
acercarse el otoño, van cayendo las hojas de los árboles, y pasa el
invierno y renace el verde follaje; corren y desaparecen los
nublados, centellean con nuevo fulgor las estrellas, brilla el sol,
derrítese la nieve, y torna la primavera....

El
corazón es el único, el pobre árbol que, una vez perdidas sus
tiernas hojas, no vuelve a recobrarlas jamás; sólo hay para él una
primavera!



La neu primera que toca

Per
sempre 'l mata y el gela.....

¡Ay,
cor meu, cor mort, cor sech!

Fosca
y boyres te rodejan!

Per
tú l'estiu no vendrá,

May
mes veurás les estrelles,

De
penes y desenganys

La
mortalla te n'han feta

¡Ay
de mí, que com romeu

Vaig
perdut per exa terra,

Per
cor un grapat de neu

Que
fins los óssos me gela!

----


En
la nit moltes vegades,

Quant
lo mon calla y me dexa

Totsol
ab mos trists recorts,

Ab
mos torments y mes quexes,

Del
cor en la part mes fonda

M'apar
sentí' una conversa

Confosa,
escura y llunyana,

Y
qu' en va procur' entendre.

D'en
tant en tant gemechs áspres

Van
pujant fins a ma llengua;

D'en
tant en tant flastomies

Ab
mos sospirs se barrejan!....

…....


Debades
axech mos ulls

Al
cel y mir les estrelles:

¿Per
qué 's que no puch resar



Al tocarle la nieve le
mata y le hiela para siempre. ¡Ay, corazón mío, corazón muerto,
corazón helado! Negras sombras y funestas nubes te rodean!

Para
ti no volverá el estío, ni tornarán a brillar las estrellas:
tejiéronte el fúnebre sudario penas y desengaños. ¡Ay de mí!
cual peregrino voy vagando por la tierra, y llevo por corazón un
puñado de hielo cuyo frío penetra hasta la médula de mis
huesos!

_____

De
noche, cuando calla el mundo y me deja solo con mis recuerdos, mis
dolores y mis quejas, me parece oír a veces, en lo más profundo de
mi alma, vago rumor de voces confusas y lejanas que vanamente me
esfuerzo en comprender.

De
cuando en cuando ásperos quejidos van subiendo a mi lengua, sordas
blasfemias se confunden con mis suspiros.
…............

En
vano levanto mis ojos al cielo y contemplo las estrellas: ¿Por qué
no puedo rezar como



Com ho feya en ma
infantesa?

Llágrimes
meues, ¿hont sou,

Que
no 'us trob'? ¡Llágrimes meues!

------


Tot
sol, perdut corn la nau

Que
navega a la ventura,

Per
maror y vents contraris

Atupada
y combatuda,

Jo
¡pobre de mí! camin'

Descalç,
ab la testa núa,

Trepijant
pedreny y espines

Y
amparant la neu y pluja.

Vetx
devant mí una vall fonda,

Deserta,
trista y escura:

Penyals
pelats sens un' herba

Y
árbres sechs sens una fulla:

Carts,
ortigues, romagueres,

Jonchs
marins de negres pues,

A
pilots ençá y enllá,

Crexen
espessos, y pujan

Entre
'l pendreny y la grava 

De
la deserta planura,

Doblegantse
a les espentes

Del
vent irat que bramula.

Dret,
mes lluny, sobre un fitér

Vetx
un troç de creu rompuda.....

¡Desfalleix
l'ánima mia!.....

¡Les
forçes de mí s'allunyan!.....

Espessa
boyra m' rodeja,



rezaba en mi edad
primera? ¿Dónde estáis, lágrimas mías, que no os encuentro?
Bajad, lágrimas, bajad!

___

Perdido
y solo, cual barquilla que navega a la ventura, por mares y vientos
contrarios combatida, camino ¡pobre de mí! desnuda mi planta y
desnuda mi frente, pisando guijarros y espinas, a la inclemencia de
la nieve y la lluvia.

Veo
delante de mí una hondonada triste, desierta y oscura: peñascos sin
una yerba, árboles sin hoja alguna; cardos, ortigas y zarzales,
juncos marinos de verdinegras púas crecen allá y acullá apiñados,
y se elevan por entre el cascajo y la arena de la desierta llanura,
doblándose al empuje de los vientos que braman irritados.

Un
trozo de cruz mutilada se eleva más allá, fija sobre un mojón.
¡Desmayan mis fuerzas y desfallece mi alma! Densa niebla me
envuelve;


Mos ulls s'entelan,
s'aclucan,

Y
¡ay de mí! que 'l cor me gela

Lo
terrible fret del dupte!
___



En
lo fons d'exa vall fonda,

En
lo fons d'est mar de penes

Hont
m'ha llançat la dissort

Com
a podrida galera,

M'hi
sent acabar la vida,

Lo
mateix que aquell qui 's nega.

Conturbat
mon esperit,

Desfalleix
l'ánima meua;

Dins
mon cor, per la fredor,

Tota
la sanch tench apresa;

Dins
ma closca refredada,

Jau
esmortida ma pensa,

Com
cativa agonetjant

Al
fondet de presó negre.

En
lo fons d'exa vall fonda,

En
lo fons de est mar de penes,

Sens
ayre y sense claror,

Visch
enmitj de nit eterna,

Com
caliu de curta vida

Colgat
dins un munt de cendra.

___


En
negre nit, devegades,

Quant
va minvant la tempesta,

Y
apoch apoch va morint






oscurécense mi ojos y se
cierran. ¡Ay de mí! el frío horrible de la duda me hiela el
corazón.

____

En
el fondo de este valle oscuro, en el fondo de este mar de penas, en
donde, como desvencijada nave, lanzóme mi desventura, siento acabar
mi vida, cual náufrago que se entrega a merced de las olas.

Turbado
mi espíritu, desfallece el alma, se me hiela la sangre en el
corazón, en mi cráneo aterido expira el pensamiento, cual cautivo
que agoniza en oscuro calabozo.

En
el fondo de este valle sombrío, en ef fondo de este mar de penas,
sin aire y sin luz, vivo en noche eterna, cual ascua de poco vigor
sepultada en la ceniza.

___


En
lóbrega noche, a veces, cuando mengua el oleaje y se desvanece poco
a poco el violento huracán



La mestralada valenta

Que
gira de costellám

La
mes ardida galera:

Quant
fondos encar' ressonan,

Entremitj
de les tenebres,

Los
forts bramúls llunyadans

De
la tronada feresta,

Fuig
apoch apoch la fosca,

Y
'ls núvols que 'l cel cobrexen

Al
buf del vent s'arregussan

O
be totduna s'esquexan,

Y
allá lluny, mitj enclotada,

Dins
un fons de boyres negres,

Blanca,
trista y tremolosa

Veu
lo náufrech una estrella.
…...


Si
's qu'ha d'esser, ¿quánt será

Que
desde 'l fons d'eix abism'

Clar
estel entre la fosca

Veja
de sobte lluhir?......
…..........



Jo
'l' vetx lluminosa estela,

Jo
'l' contempl' embadalit:

La
resplandor qu'espargexes,

Llambretjant,
estel diví,

Devalla
clara y arriba

Fins
a la vall hont estich.

Lo
qu'abans era vall fonda,

Lo
qu'era abans negre abism'

Farcit
de pedreny y espines,



que vuelca impetuoso el
más fuerte bajel: cuando resuenan lejanos todavía los bramidos
horribles de la tormenta, desaparece poco a poco la oscuridad, los
nubarrones que cubren el cielo se elevan y se rasgan de repente al
soplo del viento, y allá lejos, medio velada por negras sombras,
blanca, triste y temblorosa descubre el 
náufrago
una estrella.

…....

Si
ha de ser, ¿cuándo desde el fondo de este abismo veré lucir de
improviso mi clara estrella entre sombras funerales....?
….........

Yo
te veo, astro luminoso, y te contemplo en dulcísimo éxtasis: tus
destellos descienden a la tierra penetran en el sombrío valle en que
vivo: lo que era poco ha vallado oscuro, lo que era antes hondo
abismo sembrado de guijas y zarzales,


De víbres y de escorpins,

Es
ara alegra planura,

Verger
alegre y florit,

Plé
de flors de dolços flayres,

De
gays aucells, fonts y rius......
….....

Verge,
filla de Deu Pare,

Esposa
de Jesucrist;

Dreta
demunt núvol d'òr,

Desde
'l mon gojós te mir,

Ab
un lliri en la má dreta,

L'altra
má demunt del pit:

Tos
ulls girats a la altura

Méntres
ta boca sonriu:

Coronada
vas d'estrelles,

Voltada
de xerafins,

Y
a ton entorn, fent un cercle,

S'hi
veu l'arch de Sant Martí.

Cántichs
d'ángels y d'arcángels,

Chors
de místichs esperits,

Méntres
te 'n pujas, se sentan

Per
l'eternal paradís:

Notes
divines que cauhen

Al
èrm de mon esperit,

Tornan
a mon cor la vida,

Mon
pensament desxondint,

Y
alegrant l'ánima meua,

Que
apar que l'' vulga seguir....
….


Verge
santa benvolguda,



asilo de víboras y escorpiones, es ora deleitosa llanura, vergel alegre y esmaltado,
lleno de flores de suave perfume, de pájaros, fuentes y
arroyos....
…...

Virgen,
hija de Dios Padre, esposa de Jesucristo, gozoso te veo desde la
tierra, elevada sobre una nube de oro, en tu diestra una flor de
lirio y la otra mano sobre

el
pecho; vueltos los ojos hacia la altura, mientras tu labio sonríe
amoroso.

Vas
coronada de estrellas y rodeada de serafines, y a tus pies forma el
apacible círculo el Iris de Esperanza,

Sublimes
cánticos, místicos coros de espíritus angélicos se oyen en el
paraíso eternal, mientras vas elevándote hacia la morada del Señor.
Notas divinas son que caen cual lluvia bienhechora en el yermo de mi
espíritu, dan nueva vida a mi corazón, despiertan mi pensamiento
aletargado y regocijan el alma mía que vuela anhelosa hacia
ti....!
….....

Virgen
santa bien amada! ya te veo junto a la



Ja del cel aprop te mir;

Ja
'l' vetx del cel prop la porta

Y
a punt d'entrarhi dedins....!

¿Quí
dubtará que m'estimas

Ab
un amor infinit,

Si
ja del cel a l'entrada,

l'oblidas
del paradís,

Y
baxas los ulls, y m' miras,

Y
l''aturas y m'sonrius?
….....

Notes
d'un arpa sonora,

Que
lluny se sent en la nit,

Son
¡oh verge! tes paraules,

Les
paraules en que m' dius:

-
Creu y espera y may oblides

Que
ton amor es aquí:

Si
alcançarlo un jorn desitjas,

Si
vols pujá' al paradís,

Jo
l'he traçada la via,

Segueix
dret per mon camí. -

_____


gloria, ya vas a pisar
los sagrados umbrales....!

¿Quién
dudará que me amas con un amor infinito, cuando te olvidas del
paraíso en su entrada misma, y bajas los ojos, y me miras, y te
detienes, y me sonríes?....
…......................

Notas
de una arpa sonora que se oye a lejos en noche callada, son ¡oh
virgen! las palabras en que me dices: - Cree y espera y no olvides
jamás que vive en el cielo tu amor. Si deseas alcanzarlo un día, si
anhelas volar a mis brazos, yo te he trazado la senda, sigue
cuidadoso mis huellas. -

-----------------