Mostrando las entradas para la consulta Rams ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Rams ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

Joseph Taronjí Cortés. A LA LLOTJA DE PALMA. SÓLLER. DESPRÉS DE LA COMUNIÓ.

JOSEPH TARONJÍ.


(Tengo
editado un libro suyo completo, el trovador mallorquín, lo trovador mallorquí)

el trovador mallorquín, lo trovador mallorquí





Lo
nom d'aqueix poeta ressoná per primera vegada en lo saló del Ateneo
Balear, 
ahont
llegí algunes de ses poesies mallorquines. De llavores han aparagut
continuament obres seues en los periódichs de Palma, especialment en
la Revista Balear. Ha pres part també en la lluyta dels Jochs
florals de Barcelona, y en l'any 1871 obtingué el primer y segon de
los accéssits a la medalla d'argent oferta per los mallorquins
aymadors
de la llengua patria. Les poesies premiades son las
titoladas Sóller y A la Llotja de Palma. Naxqué lo dia 10 de març
de 1847, y fá poch fóu ordenat de prevere.



Joseph Taronjí Cortés.




A LA LLOTJA DE PALMA.





Vora
les quietes aygues que besan la ribera


Ton
còs gentil axecas ab noble magestat;


Jo
vench a contemplarte quant ha la llum derrera,


Brillant
argentería, tes torres coronat.





En
lo mirall claríssim de les tranquiles ones


Allargas
ta figura, tos celestials contorns;


Al
esperit les ales de los recorts li donas,


Fugint
la fantasía de lo passat als jorns.






apars, rojenca fábrica, sentada ab robustesa,


Voltada
de casetes de pobrissols barquers;


Allá
'ls jays de Sant Pere d'honrada rustiquesa,


Y
açí recorts de Malta dels freyres cavallers.





A LA LONJA DE PALMA.


Junto
a las apacibles aguas que mecen la orilla, yergues majestuosamente tu
airoso cuerpo. Yo vengo a contemplarte cuando tus torres aparecen
coronadas con la argentada luz del crepúsculo de la tarde.


El
clarísimo espejo de las tranquilas ondas refleja prolongados tu
figura y tus celestes contornos. A tu vista el espíritu toma las
alas de los recuerdos, y la fantasía divaga por los tiempos pasados.


Hermosa
te presentas, rojiza fábrica, robustamente asentada en medio de
innumerables hogares de pobres bateleros. Allá los ancianos de la
hermandad de San Pedro, de rusticidad honrada: aquí recuerdos de los
caballeros de San Juan.






Ab ánima exmoguda, la
llotja mallorquina,


M'acost
pera guaytarne tos gòtichs finestrals,


Les
vèrgens protectores, d'execució divina,


Les
belles filigranes, ergull de tos portals.





M'acost,
y fret silenci lo respirar m'atura;


Me'n
entro..... y la foscúria congela mon esprit.


Columnes
solitaries hi elevan a l'altura


Llurs
espirals gracioses, ramatge destexit.





L'ayrosa
columnada de forma falaguera,


Sens
capitell ni basse captiva ab gotx intens;


S'encreuhan
les arcades com rams d'una palmera,


Y
l'ánima disfruta d'un benestar inmens.





Pero
¿perqué eix silenci de tomba funerari?


¿Perqué
taulons indignes causant profanació?


¿Perqué
exos munts de saques, sens cor, abandonarhi?


¿Es
esta la gran Casa de la contractació?





¿Es
esta per ventura la llotja mallorquina


Que
Defensors y Cònsuls alçaren ab plaher,


Perque
rebés ab pompa la flota llevantina


La
patria d'en Vallseca, d'en Jaquotot Ferrer?





Oh lonja mallorquina! Con
el alma conmovida profundamente, me acerco para ver tus góticos
ventanajes, las estatuas divinamente ejecutadas de las vírgenes
protectoras, las ricas filigranas que decoran orgullosamente tus
vestíbulos.


Me
acerco, y la frialdad del silencio me para la respiración. Entro y
la oscuridad hiela mí espíritu. Solitarias las columnas elevan
hasta la bóveda sus graciosas espirales, que semejan en la altura
ramaje destrenzado.


La
gentil columnata cautiva los ojos, con sus ligeras formas, con su
ausencia de basamentos y capiteles. Crúzanse los arcos cual ramos de
palmera: y el alma disfruta por breves momentos de inmenso bienestar.


Pero
¡qué silencio, qué silencio sepulcral!


¿Y
por qué está profanado este noble edificio?


¿Por
qué esos sacos y maderas acá y acullá desparramados?


¿Es
esta la grandiosa Casa de contratación?


¿Es
esta por ventura la lonja de Palma, que levantaron con sin igual
placer los antiguos Cónsules y Defensores, para que la patria de
Valseca y de Jaime Ferrer recibiese con la debida pompa las flotas
mallorquinas que regresaban de Levante?








¿Ahont son los de Provença, los de nació pisana


Qu'aquí
murmullejavan ab turchs genovarts?


¡Oh
varietat riallera! la gorra catalana, (el gorro frigio)


La
grega barretina, lo caputxet dels sarts....?





Jo
sento colps de maça, soroll de carretades,


Barbull
de pescadores, renòu de mariners;


Per
exa plaça sento sonores martellades,


Ab
fort brugit s'en vénen estols de mercaders.





Y
fér les mies orelles y mòu la fantasía


Esta
remor superba de comercial bojiot;


Será
d'aqueix gran temple la mágica armonía,


Será
d'un actiu poble lo fèrvit avalot....!





Nó,
nó... que s'il-lusiona ma pensa acalorada,


Res
ve de lo que sento, res es del que m'apar;


Columnes
enfosquides descobre ma mirada,


Com
rests torçuts de barca a la bòveda pujar.





Per
tot lo fret silenci lo pensament retgira,


Lo
desencant ofega del ánima lo vol;


Un
nom en les arcades l'esperit meu ovira,


Del
gran Guillem Sagrera l'esperit meu se dol.





¿ están los
de Provenza, los de Pisa, cuya habla se mezclaba aquí con la de los
turcos y genoveses? Oh risueña variedad! Aquí hubierais visto la
gorra catalana, el birrete griego, el capote de Cerdeña....


Yo
siento el golpear de los mazos, el estruendo de las carretas, la
grita que mueven pescadoras y marineros. Sonoros martillazos resuenan
en esa plaza; numerosos grupos de mercaderes se acercan charlando
ruidosamente.


Y
hiere mis oídos, y mueve la fantasía este soberbio rumor del
movimiento comercial. Tal vez sea la mágica armonía que de este
gran templo se exhala; tal vez el fervor tumultuoso de un activo
pueblo.....


No,
no... que se engaña mi pensamiento enardecido.


Nada
de lo que oigo viene, nada existe de lo que ver imagino. Únicamente
descubro las ennegrecidas columnas que suben hasta la bóveda,
semejantes a los retorcidos cables de un buque.


Por
todas partes el frío silencio me acongoja, por todas partes el
desencanto corta el vuelo del alma. Pero mí espíritu lee un nombre
grabado en estos arcos, mí espíritu se acuerda con dolor del
insigne arquitecto Guillermo Sagrera.









Guillem, l'ombra dels
setgles ta cara té absconduda;


Dels
homens l'oblidança ta gloria enterbolí:


Mas
d'ella les petjades mon pensament saluda


A
Nápols y Girona y a Perpinyá y aquí.





Aquí!
hont cada pedra la cántiga gloriosa


Murmura
de los gènis ab llengua singular;


Mas
jau arreconada exa llotja portentosa,


Com
una barca vella a la vora de la mar.





Celísties
del cap-vespre de mil colors pintades


Desplegan
s'hermosura per sobre 'ls seus merlets;


Com
altre temps encare les fresques marinades


Ab
llurs olors balsámichs animan ses parets.





¿No
tornará lo die de sa potent grandesa?


¿Dels
setgles la polsada tant sols l'ha de vestir?


No
vullas, patria mia, pagar ab tal vilesa


L'honor
que nostres ávis te feren conquerir!



_____



Guillermo! la sombra de
los siglos ha velado tu cara, el olvido de los hombres ha oscurecido
tu gloria, pero mi pensamiento saluda todavía sus brillantes huellas
en Nápoles, en Gerona, en Perpiñan, aquí.


Aquí!
en donde cada sillar murmura con extraña lengua la cántiga gloriosa
de los genios!


Mas,
ay triste! yace esta bellísima lonja arrinconada a la orilla del
mar, como una barca inservible.


Los
variados colores de la luz vespertina despliegan su hermosura por
sobre las lindas almenas: como en tiempos más felices las frescas
brisas del mar animan sus muros con balsámicos olores.


¿No
volverá jamás el tiempo de su poderosa grandeza? ¿Por única
vestimenta le hemos de dejar el polvo de los siglos? Oh, patria mía!
no quieras pagar con vilezas la honra que te legaron nuestros
padres!

_____



SÒLLER.



(En el libro de
Taronjí, SÓLLER.
Poesía premiada en los Jochs florals de
Barcelona, en Maig de 1871.
)



¡Oh
benhaurada terra


Ahont
la pau hi té niu, y per la plana (Hont)


Voletetja
y la serra,


Ahont
lo frést nom de guerra


Sòls
corre malmenat per veu llunyana!





De
bon matí les roses


Que
tira el sol adornan l'alta via,


Y
després envejoses


Les
flors del vall hermoses


Obrint
los ulls alegran la masía.





Allá,
de les pomeres


Que
rodejan los hòrts y les marjades


Botan,
botan rioleres


Les
áus dematineres


Brins
a picar p'els buyts de les perxades.





SÓLLER.


Oh
bienaventurado pais en donde construye su nido la paz, y
revolotea por las sierras y llanuras; en donde el grito feroz de la
guerra sólo se deja oír mal conducido por voces lejanas.


Muy
de mañana las rosas que el sol envía adornan las altas cumbres de
los montes, y envidiosas las florecillas del valle abren sus cálices
y alegran las alquerías.


Allí
de los manzanos que rodean los huertos y bancales saltan las risueñas
aves de la mañana, y vuelan a concertar con su piquito la brizna en
los derruidos techos.





Y entorn de la caseta


Del
festiu llaurador sos lays refilan,


Y
entorn de l'Esgleyeta


Cantan
ab llur harpeta


Lo
chor sagrat que 'ls seraphins estilan.



De
nit, quant les oscures


Ombres
del vall descobren l'estelada,


Se
gosan les dolçures


De
l' aura perfumada,


Ab
los taronjerals enjogassada.





Allá,
'l cor de les nines


Es
un cel d'armonía delitosa;


Dins
ell, les veus divines


Gayes
veus mallorquines


Se
tornan, nostra llengua fent xamosa.





Y
les gentils donzelles,


De
blanch vestides y color del ayre


Rumbetjan
les poncelles


De
violes y roselles


Qu'ahir
culliren pera 'l bon glosayre....!





Lo
suau de l'armonía


Que
brollar pot de l'eternal bellesa,


Lo
rich de la poesía


Que
llúu en la fantasía


Dins
Sóller ho ha sembrat Naturalesa.





Posadas ante la vivienda
del festivo labrador, ensayan sus deliciosos gorjeos; y entorno del
oratorio de la Madre de Dios remedan con arpilla melodiosa el coro
sagrado que cantan en el cielo los serafines.


Por
la noche, cuando se rasgan las oscuras nieblas del valle y descubren
el estrellado firmamento, se goza allí la dulzura de la perfumada
brisa, que juguetea en los naranjales.


Allí,
el corazón de las jóvenes es un cielo de deliciosa armonía. En el
interior de este corazón las divinas voces se convierten en alegres
palabras mallorquinas, que hacen más y más graciosa nuestra lengua.


Las
doncellas vestidas de azul y blanco ostentan ramilletes de amapolas y
violetas, cogidos la víspera para premio de los trovadores
populares.


Todo
lo suave de la armonía que puede manar de la eternal belleza, todo
lo esplendoroso de la poesía que relumbra en la imaginación, lo ha
esparcido la Naturaleza en el territorio de Sóller.






Si duyt p'els grats
aromes


En
la Pasqua florida vas a l'horta,


Les
magranes y pomes


En
flor vestint les comes,


La
pau revivarán en ton pit morta.





Los
taronjers flayrosos


S'abraçan
ab les mòres oliveres,


Ab
noguerets ayrosos


Los
pins maravellosos,


Ab
los fassers gracioses llimoneres.





Les
llargues cequïoles


Ab
gotx per entre los vergers murmuran;


Engrossan
fontinyoles,


Fins
la mar no s'aturan,


Y
l'abundancia fèrtil asseguran.





Esguarda
la fumera


Que
dels enginys corona les teulades,


Escolta
la feynera


Pobreta
jornalera,


Junt
dels telers ab les remors variades.





Pero,
déxahi la vora


Dels
torrentols que raspan les arenes


Del
port, déxahi enfora


La
mar barbulladora


Que
s'entretén jugant ab atzucenes.





Si, atraído por los
gratos aromas, visitas las amenas huertas durante el risueño abril,
los granados y manzanos en flor que visten las laderas de las
colinas, harán revivir la dulce paz en tu pecho.


Los
olorosos naranjos entrelazan sus jóvenes ramas con olivos que
plantaron los árabes; tiernos nogales se acercan a altísimos pinos,
y esbeltos limoneros crecen al lado de las elegantes palmeras.


El
agua corre murmurando por las largas acequias, en medio de los
vergeles; acrecienta las fuentecillas, y llega hasta el mar, por do
quiera derramando la fértil abundancia.


Mira
la columna de humo que corona el techo de las fábricas; escucha la
voz de la pobre jornalera, y el variado rumor de los telares.


Pero
deja la orilla de los torrentes que remueven las arenas del puerto,
deja a la espalda la resonante mar que juguetea con las azucenas de
la playa.






Oh! munta al Putx; les
glories


Les
esplendors veurás de l'ampla terra,


En
formes il-lusories


Les
antigues memories


Dés
tota l'illa pujan dalt la serra.



L'arrevellit
brancatge,


De
But-Naba la viva torrentera,


Del
mar l'inmens ropatge,


Sens
fons l'espay selvatge,


Al
pit retornan sa forçor primera....


.......



¡Oh
terra benvolguda,


Lluny,
ben lluny dels palaus y les arcades


Pass',
de Deu ab la ajuda,


Ma
vida renascuda


Algun
jorn en tes quietes fondalades!

_________



Oh! sube con aliento la
montaña del Putx: (Puig, puch, pueyo, pui, podio: podium) en
su cima contemplarás los esplendores de la ancha tierra; y volarán
a ti como ilusiones los recuerdos de la antigüedad, desde toda la
redondez de la isla.


El
crudo ramaje esparcido, las ruidosas fuentes de But-Naba, el infinito
velo que cubre los mares, la salvaje extensión del espacio sin
fondo, vuelven al pecho la juventud primera.....
…........


¡Oh
pais bienamado! ¡Quiera Dios que mi vida reanimada se deslice
algun día, lejos, muy lejos de los alcázares y palacios, en medio
de tus apacibles valladares!

(El término pais, país,
sobre todo en el siglo XIX, se refiere a cualquier extensión de
tierra. En Francia se usan todavía Pays d'Oc, Pays d'Herault, etc.

Los catalanistas gilipollas indocumentados del siglo XX y XXI
llaman País Valencià al antiguo reino de Valencia, països catalans
a toda una fantástica zona donde dicen que se habla e escribe la
lengua catalana, infecto dialecto OCcitano con mucha soberbia y
dinero para gastar. Además llaman Franja algunos franchistas
catalanistas a unos territorios de Aragón lindantes con la actual
Cataluña, condados francos y aragoneses en la remota historia.)

____





DESPRÉS DE LA COMUNIÓ.



(No
incluído en el trovador mallorquín)




Senyor,
Senyor, Deu dels cels,


¿Qué
vos dirá la mena ánima, (meua; meva)


En
estes hores solemnes


De
fervors y de pregaries?





Heu
baxat de les altures,


Heu
vengut a visitarme;


Cantavan
los aucellets,


Sonreya
la matinada.





Per
mans de vostre prevere


Vos
he rebut, llum de Gracia;


Defallía
l'esperit,


Lo
coret meu se torbava.





¡Oh
ditxa del cor suprema!


Lo
Creador enamorarse


D'esta
pobreta criatura


Mes
petita qu'una palla!






DESPUÉS DE LA COMUNIÓN.


Señor,
Señor, Dios de los cielos, ¿qué te dirá el alma mía en estos
instantes solemnes de fervores y plegarias?


Has
descendido de las alturas, has venido a visitarme; cantaban los
pajarillos, sonreía dulcemente la alborada.


De
manos de tu ministro te he recibido, luz de la Gracia; mi espíritu
desfallecía, mi corazón estaba turbado.


Oh
suprema dicha del corazón! el Creador enamorarse de esta pobre
criatura, más pequeña que una débil arista!





Lo Creador silenci, cor,


Que
lo Creador es ton Pare,


Es
ton Redemptor Jesús,


Jesús,
qui vol abraçarte.





Y
vé del cel, y t' convida


A
que préguis y demanes,


A
que ton desitx li expresses


Y
ton amor li consagres.





Amor
de la vida mia,


Maravellosa
fontana


Del
amor, Jesús, mon bé;


Mon
cor de la terra s'alça.





En
exes aygues divines


De
la Gracia sobirana


Que
banya terres y mons,


Vinch
ab anhel a banyarme.





Regáu,
oh font espayosa


Del
amor inexgotable,


Regáu
de mon esperit


Les
floretetes que naxen.





Nó,
de mi no 'us allunyeu,


Estimat
de la meua ánima;


Estar
ab Vos es la gloria,


Ab
Vos les penes s'acaban.





Amich
meu, siau benvengut,


Preneu,
Jesuchrist, ma casa;


N'es
molt trista y descoberta,


Freda
n'es y descrostada;




El Creador.... silencio,
corazón mío; que el Creador es tu padre; tu Redentor es Jesús,
Jesús que quiere darte un abrazo.


Y
viene del cielo, y te convida a que ruegues y solicites, a que le
expreses tu deseo, y le consagres tu amor.


Amor
de mi vida, maravillosa corriente del amor, Jesús, bien mío; mi
corazón se levanta de la tierra.


En
estas aguas divinas de la Gracia soberana, que baña tierras y
mundos, vengo anheloso a bañarme.


Riega,
oh espaciosa fuente del amor inagotable, riega las florecillas de mi
espíritu, que empiezan a brotar.


No,
no te alejes de mí, amado de mi alma; estar contigo es la gloria,
contigo se acaban los sufrimientos.


Amigo
mío, bienvenido seas, oh Jesucristo! toma posesión de mi casa. Es
muy triste y fría, está sin techo y descostradas sus paredes.






Però.... vos
l'alegrareu,


Vos
hi animareu la flama


De
la santa Caritat,


Del
amor mes delectable.





Si
encesa román totduna


Que
vos voleu exa flama,


Enceneula
vos suplich,


Vos
ho dich per vostra Mare!





Senyora
mia, la reyna


Dels
seraphins adorada,


Pregáu
per mí, puix sabeu


D'amor
místiques paraules.





Mon
cor no es ja de la terra;


¿Qué
me importan les mundanes


Criatures?
qué les amors


De
la terra malanades?





Amor
sant, amor puríssim,


Encens
que lo bell exhala,


Caritat
universal,


Per
tú sedejo ab greus ansies....





Deslligáu
mon cos de terra,


Desfermáu
exa mortalla;


Jesús
es mon únich bé,


Ab
Jesús tench esposalles!

_____





Pero tú harás reinar la
alegría, tú animarás en ella la llama de la santa caridad, del
amor más delicioso.


Si
encendida queda esta llama luego que quieres, enciéndela, Señor; te
lo suplico por tu madre.


Señora
mía, reina adorada de los serafines, ruega por mí, tú que sabes
las místicas palabras del amor.


Mi
corazón ya no pertenece a la tierra, ¿qué me importan las
criaturas del mundo? qué los malhadados amores terrenales?


Amor
santo, purísimo amor, incienso que te exhalas de la belleza, caridad
universal, por ti estoy sediento con dolorosas ansias....


Disuélvase
mi cuerpo de barro, deslíguese mi mortaja. Mi único bien es Jesús,
Jesús el esposo del alma mía!

______

domingo, 29 de diciembre de 2019

Dels Ajudants de la cambra.

Dels Ajudants de la cambra. 

Con les cambres de tot princep no tan solament se pertanga que sien de belles cortines et draps ornades e per bellea daquells decorades ans encara convenga que aquelles sien ordenadament aparellades segons la nostra ordinacio sobre aço feta et tengudes a prop que de totes coses inmundes sien ab diligencia guardades: perque engir lo regiment daquestes coses sis bons homens volem esser per nos deputats qui ajudants de la cambra seran nomenats dels quals los dos en la cambra del lit dapperellament tots temps de necessitat jaer manam: ordenants que con nos alcun viatge fer o en altra manera caminar o en altre loch mudar se convendra un dells davant nos vaja ab ornaments dun lit nostre per tal que con al dit loch destinat serem venguts trobem aqui per la persona nostra cambra apparellada: e compren totes les palles compradores axi a obs dels lits de la nostra persona apparelladors con per aquells qui en nostra cambra et reecambra deuran jaer quals que quals. E encara nos caminants procuren haver diligentment draps per als lits en la nostra cambra et reecambra faedors. Decernents a lur offici pertanyer lits de les dites palles fer per nos et per los altres con dins la nostra cambra jaer sesdevendra segons que per los nostres camerlenchs o per alcun dells los sera manat. Volem encara que sesguart a lur offici ajudar a plegar et a desplegar los lits nostres els altres apparellaments que per nostres azembles se portaran e que en lalberch en lo qual nos posarem banchs en los quals ab nostres companyes seure puscam complidament sien trobats: e si en aquell alberch banchs no haura procuren que ni sien aportats. E encara a lur offici volem pertanyer que en estiu jonch et altres coses verdejants e en ivern coses en lo sol necessaries o entre los peus a tenir haver procuren e lenyes per fochs en nostres cambres faedors et encendre aquells e apparellar de la festa de tots Sans tro a la festa de Pascha aquelles coses e semblants segons la qualitat del temps. Lo dia de Rampalm encara rams qui en la processio seran portats procurar per nos e nostres familiars sien estrets. Ordenants encara que per les coses damunt dites axi faedores de nostres camerlenchs moneda pendre no ometen e daquella compte et raho retre al nostre scriva de racio sien estrets. Et volem quels apparellaments et les cortines posen en torn de nostres lits et encara sitis nostres los quals havem acostumat de tenir en consell et en taula. E guardense que sobre la posicio dels apparellaments la ordinacio nostra sobre aço ja feta observen la qual en escrit hagen per tal que engir aço no pusquen ignorancia allegar. E volem encara al offici daquests pertanyer con caminarem sella per los secrets de natura e aquelles coses que hi seran necessaries fer secretament a les azembles portar. En apres ordenam que per los peus a lavar aygua apparellar no obliden con sera necessari o a ells sera manat per un dels nostres camerlenchs. Ordenam encara que les cambres nostres en temps e hores degudes escombrar et mundar sien tenguts e facen los lits dels escuders de la cambra los quals en la nostra reecambra jaer sesdevendra e encara con caminarem la un dells primer vaja per tal que faça son offici: sotsmeses empero sien als camerlenchs en aquelles coses que per ells son faedores en la cambra et a ells obeesquen ab acabament. En apres no sien peresoses con engir lur offici vagar los convendra als escuders de la cambra si mester sera ajudar. Als camerlenchs empero sagrament et homenatge facen que per loffici dells mal a la nostra persona no esdevendra ans lo esquivaran el revelaran sil sabran e que res per ells fet no es nes fara qui sia vist contrastar a observacio de les coses damunt dites.
Del barber

lunes, 30 de agosto de 2021

AMOR DE MARE. Victoria Penya.

AMOR DE MARE.


I.


Prop
d'un bressolet de jonchs,


Hont
l'infant ja no hi dormía,


Plorava
una pobre mare


Tota
la seua desditxa.


Dintre
'ls llansolets d'Holanda


L'hi
sonreya fá poch dias


Lo
fillet de lo seu cor,


Que
altre mes bell no n'hi havía.


La
mare, folla d'amor,


En
sos brassos lo prenia,


Contra
son pit l'apretava,


De
tants petons l'enrogía
,


Diëntli:
- Rey de mon cor,


Vida
de la meua vida,





AMOR DE MADRE.


I.


No
dormía ya el tierno niño en su cuna pequeña de mimbres, mas junto
a la cuna desierta, lloraba una pobre madre la mayor de las
desdichas.


Poco
ha le sonreía su hijuelo, el ídolo de su corazón, arrebujado entre
finas sábanas de Holanda: y era tan hermoso para ella, que ninguno
podía comparársele. Loca de amor la apasionada madre, complacíase
en tenerle entre sus brazos, le estrechaba contra su pecho, y a
fuerza de besos enrojecía su rostro tiernísimo diciéndole:
-
Rey de mi alma! vida de mi vida! antes de de que te conociera, no
pude comprender toda la intensidad del gozo. Ay, luz de todas mis
esperanzas! Ay, fuente de mis alegrías todas! -





Jo no conexía 'l gotx


Quant
a tú no 'l' conexía.


Ay,
llum de mes esperançes!


Ay,
font de mes alegríes! -


Pobre
mare, pobre mare!


La
pena la té esmortida,


Y
ompl' el bressolet de llágremes,


Passantne
les diades tristes.


No
entra 'l sol dintre la cambra


Ni
dins l' ánima afligida;


Ja
per ella no hi ha festes,


Lo
mon endolat ovira.


Y
vindrán tristes y fredes


De
Nadal les belles fires,


Tornará
la nit de Reys,


Mes
no portará joguines,


Vindrá
'l diumenge de Rams


Sense
pauma benehida.


Llasseta,
n'está pensant


Si
le hi ressucitaria


A
son fillet lo bon Deu,


Que
's el mateix d'altres dias.


Ja
n'hi té ofert a la Verge


De
ses joyes la mes rica,


Ja
n'hi té ofert a Jesús


Corona
de plata fina.


Mes
lo seu fillet no torna


Y
passan les diades tristes.


Ay,
llum de ses esperançes!


Ay,
font de ses alegríes!





Pobre madre, pobre madre!
la angustia la tiene ya desfallecida; y pasa triste las horas,
inundando de lágrimas la fría y desierta cuna de su pequeñuelo. El
sol no se atreve a penetrar en la oscuridad de la estancia, ni en la
pena profunda de aquel corazón afligido. No hay fiestas ya para la
atribulada madre, que ve el mundo cubierto de luto. Vendrán las
ferias de Navidad, mas ¡cuán tristes y cuán frías ! Vendrá la
vigilia de Reyes, pero no habrá juguetes ni muñecos! Llegará el
domingo de Ramos y no verá la madre palmas bendecidas !


Desgraciada
imagínase a veces que el Dios a quien siempre invocó en sus
oraciones, le resucitará a su idolatrado niño. Para alcanzar el
milagro, ofrece a la Virgen la más rica de sus joyas, y una corona
de plata a Jesús crucificado.


Mas
los días pasan en la tristeza y el tierno niño no torna. Ay, luz de
todas sus esperanzas! Ay, fuente de sus alegrías todas!





II.





Aprés
del jorn vé la nit,


Aprés
de la nit l'aubada,


Aprés
de la pluja 'l sol,


La
roda del mon may para.


Ja
havía dat moltes voltes


Desque
llur dol esplayava


Dintre
sa cambra soleta,


La
mare desventurada.


Desde
llavores la vida


La
partida a la mort guanya,


Y
axó fa que ab dolsa veu


Podrém
sentirla quant canta,


Gronxant
d'un peu lo bressol,


Cançonetes catalanes, (tú sí que saps cóm se guañe una joya als
jochs florals!
)


Per
adormí un infantó


Y
un altre que 'n té a la falda.


Tot
cantant, cantant sonriu,


Tot
sonrient l'hi cauhen llágremes,


Sonriu
als fillets que té,


Plora
'l fillet que l'hi manca.


Son
dos ángels, dos esteles,


De
son pit nafrat lo bálsam,


Son
com l'arch de Sant Martí


Los
infants que vuy esguarda.


Los
contempla embadalida


Y'ls
patoneja la mare,





II.





En
pos del día viene la noche, tras la noche luce la alborada, y
después de la lluvia asoma el sol en el cielo: vueltas va dando el
mundo sin tregua ni descanso. Muchas había dado ya desde que la
desventurada madre, triste y sola en su estancia, exhaló en llanto
su dolor. Por fin la muerte cedió a la vida; y por esto se oye la
dulce voz de la infeliz, que más sosegada, entona cantarcillos catalanes para adormecer al hijuelo 
que
mece en su cuna y al que descansa más tiernecito en su regazo.


Cantando
una tonada tras otra, acaba por sonreír, mas sus sonrisas terminan
también en lágrimas. Sonríe a los pequeñuelos que Dios le
conserva, y llora al otro que le falta. Los que viven son dos
angelitos, dos hermosos luceros; son el bálsamo y el consuelo de su
llagado pecho, el iris en que se fijan todas sus miradas.
Contémplales 
embebecida
la amorosa madre, y les llena de apasionados besos: mas ay, con gotas
de llanto cubre








Mes ay! llurs galtetes
rojes


Y
llur front de neu los banya.


Les
besades son d'amor,


Les
llágremes d'anyorança!


Els
aprompta cent joguines,


Y
quant aquestes los cansan,


També
'ls trau les seues joyes,


Y
ensemps van perles y llágremes,


Les
unes cauhen en terra,


Al
cel s'en pujan les altres.


Ben
de matinet se lleva,


Ben
de matinet s'afanya,


Feynera
quant vé la fosca,


Feynera
quant trenca l'auba;


Mes
tot estirant l'agulla


També
la robeta banya;


Cuyta
p'els fillets que dormen,


Plora
'l que la terra guarda.


A
l' Iglesia s'els emporta


Y
allí prega ajonollada;


Los
angelets que té al mon


Al
que té al cel encomana.


Y
quant la gent los hi mira


Sos
ulls se negan de llágremes,


Y'ls
axeca al cel pensant


Que
'l mes estimat l'hi manca.


Quant
son cor se regositja,


L'esperit
mòr d'anyorança,


Que
es lo cor dels fills que viuhen


Y
dels fills que han mort es l'ánima.





sus mejillas rosadas,
cubre sus frentes de nieve. Los besos son de amor, mas sus lágrimas
las arranca la memoria del hijuelo ausente. Apróntales mil juguetes,
y cuando de ellos se cansan, les permite jugar también con sus
joyas, juntas van y confundidas lágrimas y perlas. Estas caen
desparramadas por el suelo, aquellas suben a las celestes alturas.


Muy
de mañanita la madre se levanta, y afánase desde muy de mañana;
hacendosa cuando el día empieza, y no menos diligente cuando viene
la noche. Mas, mientras la aguja cose y surce (zurce),
humedece con llanto su labor; desvélase por los hijuelos que
duermen, y llora por el que la tierra guarda en su seno. Llévalos
consigo a la Iglesia, y allí ruega con ellos de hinojos; y
encomienda al angelito que tiene en el cielo, los que Dios en el
mundo le conserva. Cuando la gente los va reparando, se le arrasan de
lágrimas sus ojos, y los levanta al cielo, al pensar que allá se
subiera el que más ama.


Y
si su corazón se regocija, su espíritu muere apenado por la
ausencia del ángel que perdió, que el corazón es de los hijos que
viven, y el alma para los que se fueron.