Mostrando las entradas para la consulta Sos católico ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Sos católico ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 6 de noviembre de 2022

Tomo XXVIII. 28. Opúsculos inéditos de Pedro Miguel Carbonell

COLECCIÓN 

DE 

DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL 

DE LA 

CORONA DE ARAGÓN,

PUBLICADA DE REAL ORDEN 

POR

SU ARCHIVERO, 

D. Manuel de Bofarull y de Sartorio.


TOMO XXVIII. 


OPÚSCULOS INÉDITOS 

DEL 

CRONISTA CATALÁN 

PEDRO MIGUEL CARBONELL

Ilustrados y precedidos de su biografía documentada 

POR

D. MANUEL DE BOFARULL Y DE SARTORIO,

ARCHIVERO DEL GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN, SOCIO CORRESPONDIENTE DE LA REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, DE NÚMERO DE LA DE BUENAS LETRAS DE BARCELONA Y DE OTRAS CORPORACIONES LITERARIAS. 


Tomo II. 

(el tomo 27 está ya editado y online en https://pere-miquel-carbonell.blogspot.com) 


BARCELONA. 

EN LA IMPRENTA DEL ARCHIVO.

1865. 


Juramentum (1: Véase la advertencia final del tomo XXVII.)

Forma del jurament prestat per lo (los) reverend e magnifichs deputats del General del Principat de Catalunya e per los magnifichs consellers de la present ciutat de Barcelona (2) al reverend mestre Alfonso Spina del orde de Sant Domingo mestre en Sacra theologia Inquisidor de la heretica pravitat en la dita ciutat e bisbat de Barcelona (3) 

(2) Alii quinque Consiliarii civitatis Barcinonae hoc anno creati preinsertum juramentum prestiterunt die dominico XVI mensis decembris anno predicto MCCCCLXXXVII in manibus et potestate predicti magistri Alfonsi Spina alterius ex inquisitoribus predictis in quadam cathedra ante altare maius Ecclesiae monasterii Sanctae Chatherinae predictae civitatis personaliter existentis. 

(3) Hic magister Alfonsus Spina fuit creatus in mense novembris huius anni MCCCCLXXXVII Vicarius in spiritualibus reverendi domini Barcinonensis Episcopi. Et sic ipse reverendus magister in huiusmodi inquisitione procedit utroque nomine scilicet inquisitoris et vicarii. Deus dirigat eum et faciat in hac sancta inquisitione procedere juste et sancte ad augmentum et defensionem fidei catholicae sine qua placere Deo nequimus. 

stants tots dins la Seu de la dita ciutat devant laltar maior divendres a XX de juliol any MCCCCLXXXVII. (1487)

Com a feels e bons christians a nostre Senyor Deu volents servar e favorir la Sancta fe catholica promettem e juram a nostre Senyor Deu e als Sancts quattre evangelis per nos corporalment tocats e a vos reverend pare inquisidor que feelment e ab tota efficacia per servar aquella la Esglesia e a vos pare inquisidor offici e ministres vostres e exercici daquell maiorment si per vos o part vostra serem requests contra los heretges credents receptors defensors e fautors daquells defendrem e aiudarem en bona fe segons nostre offici e poder. E que de les terres a nostra jurisdiccio sotsmeses tots qualsevol heretges per la Esglesia o per vos denotats en bona fe e per totes nostres forçes exterminarem foragitarem e precisament attendrem e inviolablement servarem e farem per nostres subdits observar tot lo temps de nostre regiment en les terres de nostra jurisdictio subjectes les constitutions e decretals ad abolendam et excomunicamus e la constitutio o capitol qui comense ut officium Inquisitionis e lo altre començant ut inquisitionis negotium e les coses contengudes en aquelles e cascuna delles en quant toca nostre offici e totes altres constitucions contra los heretges credents receptors defensors e fautors fills e nets daquells per la Sancta Seu apostolica promulgades e aprovades. E axins aiut (així ens ajudi en català modern) nostre Senyor Deu e los Sancts quatre Evangelis. 


Pensio assignata Inquisitori hereticae pravitatis


Nos Petrus Dei gratia Rex Aragonum Valentiae Majoricarum Sardiniae et Corsicae Comesque Barcinonae Roscilionis et Ceritaniae. Quia officium Inquisitionis hereticae pravitatis in Regnis et terris nostris quod reverendus in Christo pater frater Nicolaus divina providentia sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalis regere consuevit fuit commissum vobis religioso et dilecto nostro fratri Joanni Gomir de ordine praedicatorum. Ideo volentes vos eandem seu similem pensionem a nobis habere quam dictus frater Nicolaus ac alii praeteriti inquisitores habere consueverunt pro inquisitionis honeribus supportandis tenore presentis constituimus et assignamus vobis super pecunia Thesaurariae nostrae Centum libras Barcinonenses per vos habendas et recipiendas annis singulis quamdiu officium Inquisitionis exercebitis supradictum. Mandantes per hanc eandem Thesaurario nostro presenti et qui pro tempore fuerit quatenus de pecunia Curiae nostrae quae est vel erit penes eum tribuat et solvat vobis aut cui loco vestri volueritis dictas centum libras anno quolibet dum officium inquisitionis tenebitis memoratum et recuperet a vobis in qualibet solutione apocam in qua huius series inseratur. Et ulterius promittimus vobis quod quamcitius commode poterimus assignabimus vobis in loco tuto dictas centum libras ad finem quod eas annuatim absque morosis solutionibus habere indubie valeatis. Datum Cesarauguste VI die februarii anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo septimo (1357). Visa Ro. 


Pensio assignata Inquisitori hereticae pravitatis. 


Petrus Dei gratia Rex Aragonum etc. (ut supra) Dilecto Consiliario et Thesaurario nostro Bernardo de Ulzinellis Militi legumque doctori salutem et dilectionem. Cum nos religioso dilecto que (: dilectoque : y dilecto) Consiliario nostro fratri Bernardo Ermengaudi in sacra pagina professori et inquisitori hereticae pravitatis una cum religioso fratre Ferrario de Curtibus ordinis predicatorum in cismarinis partibus nostri dominii ac in Regno Sardiniae et Corsicae et in solidum deputato Centum libras Barcinonenses annis singulis dum officium dictae inquisitionis tenuerit in aliquale auxilium expensarum per ipsum fiendarum circa exercitium inquisitionis praedictae graciose ut moris est concedendas duxerimus cum presenti. Ea propter vobis dicimus et mandamus quatenus de pecunia Curiae nostrae que est vel erit penes vos dictas centum libras jamdicto fratri Bernardo vel cui loco sui voluerit annis singulis quam dictum officium tenuerit exsolvatis recuperando ab ipso in qualibet solutione quam sibi feceritis pro praedictis apocam de soluto in qua expressa fiat mentio de presenti. Datum Barcinonae secunda die octobris anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo octavo. Visa Ro. 


Dies processionis. 


Nota quod die veneris XIIII mensis decembris anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo octogesimo septimo iussu praedicti magistri Alfonsi Spina qui in his procedit non modo ut inquisitor praefatus sed etiam ut Vicarius in spiritualibus reverendi domini Barcinonensis Episcopi nec non jussu alterius consocii sui inquisitoris hereticae pravitatis cuius nomen est Sanccius Marinus decretorum doctor Regni Aragonum solemni cum processione cruce Ecclesie Barcinonensis et uno magno crucifixo in primis erectis homines tam mares quam mulieres numero quinquaginta in crimine hereticae pravitatis depraehensi quod confessi fuerant recedendo ab Ecclesia Monasterii Sanctae Catherinae Barcinonensis iter processionis fieri assuetae festo de corporis Christi lachrymis ora vigentes arripuerunt. Et facta praedicta processione praedictus magister Alfonsus Inquisitor et Vicarius eisdem penitentibus praedicare de fide catholica et eorum erroribus in medio praedictae Ecclesiae Barcinonensis caepit et cum penitentia eis injuncta et aliis solemnitatibus et verbis his accommodatis et necessariis ac in similibus assuetis sermonem suum peregit.

Accipe nomina omnium tam marium quam feminarum qui de eorum delictis haereticam pravitatem sapientibus confessi fuere et processionem supra scriptam personaliter sequebantur. (1) 


Antonius Far sartor sive caligarius. 

Andreas Amoros pellarius sive veteramentarius. 

Balthasar Foguet barbitonsor. (tonsura, barba)

Bernardus Rabacer revenditor. 

Franciscus Guordiola textor velorum. 

Franciscus Requesens drogarius

Gabriol Lunes pellarius sive... 

Gaspar Badia mercator. 

(2) (signo cruz) Gaspar Vilanova juponarius.

Galcerandus Colomer pellarius.

Galcerandus Tagamanent. 

Joannes Valls pellarius sive veteramentarius.

Joannes Malarts tintorarius.

Laurentius Costa juponarius.

Lodovicus de Sivilla juponarius. (Ludovico : Luis y variantes)

Lodovicus Baldufer birretarius

Manuel Olivarius. 

Arnaldus Huguet portarius

Paulus Falco pellarius. 

Paulus Aymericus textor velorum. 


(1) Hi qui sequuntur fuerunt reconsiliati gremio Sanctae matris Ecclesiae eo quia confessi fuerant tempore gratiae. 


(2) Hic scripti cruce signati processionem non secuti fuere alii vero 

numerum quinquagesimum unum non excedunt. 


Petrus Mestres pellarius sive veteramentarius.

(signo cruz) Thomas Sanctus-Georgius pelliparius. (San Jorge, Sant Jordi)

Ramundus Scales. 

Angelina uxor Gabrielis Montbru barbitonsoris. 

Narcisa vidua uxor Laurentii Costa quondam.

Euphrosyna Malarts uxor Joannis Malarts tintorerii. 

Alduncia uxor Jacobi Castello quondam pellarii. 

Brianda uxor Manuelis Olivarii mercatoris. 

Brigida uxor Bartholomei Requesens drogarii. 

Blanquina uxor Petri Serria pellarii.

Blanquina uxor Jacobi de Casafranca Regii Scribae. 

Clara uxor Bernardi Bernich coralarii. 

Clara uxor Francisci Requesens drogarii. 

Chatherina uxor Pauli Falco. 

Elionor uxor Pauli Olivarii mercatoris.

Elionor uxor Gabrielis Lunes pellarii. 

Eulalia uxor Bernardi Beget de Scribania domini Regis. 

Elionor uxor Bernardi Cardona revenditoris. 

Elionor uxor Arnaldi Huguet Regii portarii. 

Elionor uxor Joannis Valls pellarii.

Elionor uxor Francisci Guardiola textoris velorum. 

Eulalia uxor Galcerandi de Tagamanent. 

Francina Rossell uxor Francisci Rossell pellarii.

Francina uxor Petri Sart juponarii. 

Isabel uxor Joannis Rodrigues mercatoris.

Isabel uxor Galcerandi Colomer pellarii. 

Isabel uxor Lodovici de Sivilla juponarii.

Isabel vidua uxor Stephani Valls quondam veteramentarii. 

(signo cruz) Joanna Costa uxor Laurentii Costa tintorarii. 

Joanna uxor Joannis Castello pallarii (pellarii; pelaire; peletero).

Violans Amorosa uxor Joannis Cabrit juponarii.

Violans uxor Petri Maestres pellarii. 

Violans vidua uxor Raphaelis Avinyo, quondam curritoris auris. 

Die festo conversionis Sancti Pauli processus inquisitionum contra hereticos publicati fuere ut sequitur. 


Inquisitores hereticae pravitatis memorati peractis inquisitionum processibus adversus hos quatuor neophitos nuncupatos scilicet Joannem Trullols Joannem Sanctafe Franciscam vulgo Francoya uxor que primo fuit cuiusdam cognomento Ripoll ultimo vero Joannis Gil et Gabrielam Buçota uxor Petri Buçot et etiam adversus alios neophitos infrascriptos in fugam existentes et accersitis prius ad ipsos processus recognoscendos et examinandos decem doctoribus scilicet quinque in Sacra pagina magistris et quinque in jure canonico professoribus in hac urbe Barcinona vitam agentibus habitisque consilio et votis unius cuiusque ipsorum decem doctorum processerunt ad fieri facienda bina cadafalia in platea Regis eiusdem urbis coram Ecclesia palatii maioris Regii scilicet unum pro predictis inquisitoribus et eorum ministris et servitoribus alterum vero pro predictis hereticis et decem statuis illarum personarum ex prosaica judeorum ortum trahentium quae fugam arripuere. Quae quidem statuae representabant duodecim neophitos in crimine heresis deprehensos quorum nomina sunt haec Joannes Sant Jordi et eius uxor Joannes Ram et eius uxor Gabriel Sauri et eius uxor Gabriel Arguens et eius uxor Bartholomeus Rodrigues Petrus Benet et eius uxor ac Franciscus Scales. Et quarum statuarum erant aliquae cum duabus faciebus una a parte ante altera a parte post significantes duos scilicet virum et uxorem in una factisque predictis cadafalibus et adveniente die festo conversionis Sancti Pauli apostoli domini nostri Jesu-Christi quo computabatur XXV dies januarii anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo octogesimo octavo (1488) et extractis a carceribus predictis quatuor hereticis et in altero ex predictis cadafalibus inter praedictas statuas positis et collocatis ipso quidem die festo Sancti Pauli et ibidem palam et publice perlectis processibus predictis et quodam egregio sermone de fide catholica et ut in eadem mori cuperent jam eis facto tradiderunt eos curiae saeculari sic pro hereticis habitos. Et confestim jussu ipsius curiae saecularis officiales et sagiones capere eos curarunt et cathenis in collo predictorum quatuor hereticorum et IIII Christi crucifixi imaginibus coram eis positis adduxerunt eos cum magna hominum processione comburendos (como combustible, quemar) ad locum destinatum situm in litore maris (litoral) extra portale Sancti Danielis (fuera del portal de San Daniel) huius urbis Barcinonae vulgo nuncupatum lo Canyet et ibidem confessione facta de eorum delictus ocyus suffocati fuere cum dicerent se in Christi fide mori velle. Tandem animabus ab eorum corporibus separatis incontinenti predicti sagiones ea corpora una cum predictis decem statuis igni et flammis supposuerunt quorum animae in pace semper requiescant si in Christi fide ut praedicitur ab hoc saeculo 

migrarunt.

Alio die scilicet XXII februarii anno predicto festo cathedrae Sancti Petri fuit facta alia publicatio adversus IIII hereticos hic descriptos in hunc qui sequitur modum.

Accersitis jam diebus proxime dimissis ut in proxima publicatione plerisque in sacra pagina magistris et jure canonico professoribus pro recognoscendis et examinandis inquisitionis hereticae pravitatis processibus peractis adversus Joannem Conques Joannem Bardaxi 

Raimundum Sanctafe et Michaelem Roig Çabata tandem fuit per prefatos inquisitores conclusum declaratum sententiatum et pronuntiatum ut hi quatuor quos memoravimus in cadafali facto in ecclesia Barcinonensi ponerentur cum supra vestibus et mitris quibus de more heretici in cadafali sic stare consueverunt eosque ad perpetualem carcerem condemnando absque scilicet misericordia Joannem Conques. Reliquos vero tres cum misericordia. Idcirco die festo cathedrae Sancti Petri qua computabatur XXII mensis februarii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXVIII (1488) existentibus praedictis quatuor condemnatis in Ecclesia Barcinonensi apud praedictum cadefale pereximius sermo cum aliis solemnitatibus assuetis factus est. Et missa maiore sermone et reliquis peractis ipsi condemnati carceribus mancipati fuere. Est tamen certum quod ipso

eodem die predictisque condemnatis ibidem existentibus (pone existenti-tibus) quaedam mulier nuncupata Joanna Costa quae propter invalitudinem suam die processionis supra scriptorum in crimine hereticae pravitatis deprehensorum in eius domo remanserat penitentiam ei iniuntam scilicet tenendo pedes cereum ardentem in manibus peregit.

Alio die scilicet festo Sanctae Julianae praetitulato XXIII maii anno praedicto MCCCCLXXXVIII fuit facta alia publicatio adversus tres mulieres in heretica pravitate deprehensas cuius publicationis effectus talis est.

Superioribus diebus iam examinatis et peractis inquisitionum processibus per prenominatos inquisitores hereticae pravitatis ac in sacra pagina et jure canonico professores et prolata sententia adversus has tres mulieres scilicet Joannam Bedos Viduam uxor quae fuit magistri Laurentii Bedos Medici Serenissimi domini Regis nunc foeliciter regnantis (rey Fernando II de Aragón, el católico) Joannam Carcassona viduam uxor quae fuit Bonanati Carcassona mercatoris Violantem Bedorch uxor Petri Bedorch corallarii (coralarii más arriba) et etiam adversus subscriptos qui fugam arripuerunt in quorum locum statuae XX factae sunt. Quas mulieres et statuarum personas pro hereticis condemnatas peractisque prius cadaphallis quas vulgo cadafalla appellant apud plateam Regis (Plaça del Rey) ut est de more sermone et aliis cerimoniis quae die festo Conversionis divi Apostoli ibidem factae extiterant ut supra lacius exaratur Curiae seculari tradiderunt et ex templo ipsius Curiae iussu predicte mulieres una cum predictis statuis a platea memorata recesserunt et ad locum supra descriptum et modo prescripto cum magna populi multitudine accesserunt ubi easdem mulieres una cum praedictis statuis confessione de earum delictis confessori prius facta et operante carnifice com chorda in earum collis astringente (sic quod earum animae e corporibus separate fuere) idem carnifex in igne ibidem incensum iacere curavit. Quarum animae si in Christi fide e corporibus exiere in pace dormiant per saecula cuncta. 

Nomina illorum ac illarum statuas tenentium et fuerunt pro hereticis condemnati sunt hi que sequuntur. 


Franciscus Vitalis filius Francisci Vitalis quondam.

Violans uxor Guillelmi Fabre curritoris auris.

Clara - Elionor horum coniugum filiae.

Isabel Alduntia Valentina uxor Leonardi Alvaro.

Gaspar Leo corallarius et Joanna eius uxor.

Joannes Puigmija Regius scriba et Florentina eius uxor.

Petrus Quot botigarius et Michaela eius uxor.

Nicolaus Calces pellarius sive veteramentarius et Constantia eius uxor.

Francina Salmons vidua uxor quae fuit Matthiae Salmons quondam et Joanna uxor Gabrielis Bellcayre. 

Clara uxor Lodovici Bellcayre predictorum coniugum filiae.

Elionor Vidua cognomento Crexells.

Isabel uxor magistri Requesens medici.

Francina uxor Gabrielis Argens.

Alduntia uxor Bernardi Jacobi.

Euphrosyna uxor Bernardi Ala quae primo fuit uxor den Çacoma (ipsa coma) omnes filiae praedictorum.

Matthiae et Francinae Salmons.

Ludovicus Darguens mercator pannarius.

Raphaela eius uxor. 

Cattherina mater dicti Lodovici et quae fuit uxor Gasparis Darguens. 

Raphael Andreas et Alduntia eius uxor. 

Franciscus Prats et Alduntia eius uxor. 

Franciscus Setmenat (Sentmenat, Sancto Minato) et Benvenguda eius uxor. 

Franciscus Benet qui moram trahebat in vico dels banys nous Callis judeorum (Call) Barcinonae.

Paulus Tholosa maior natus et Francina eius uxor.

Joannes Vallmoll algutzirius mart sive comentariensis optior.

Elionor eius uxor.

Alduntia uxor de Capstany sororis Joannis de Sancto Georgio Regii Scribae.

Alduncia Boscha socrus (suegra) predicti Joannis de Sancto Georgio. 

Joannes Sauri frater Gabrielis Sauri.

Joannes Sisa mercator.

Joannes Fortia mercator. 


Publicatio novem personarum in heretica pravitate deprehensarum facta in Ecclesia Barcinonense die scilicet veneris VIII mensis Augusti anno a nativitate Domini MCCCC octogesimo octavo. 


Petrus Badorch (1) (Bedorch más arriba) Joannes Trinxer Franciscus Garret et Petrus lo Sart cum revera hic Petrus ortus Sardinia erat et eius originem non ab stirpe Judeorum sed Christianorum natura originem traxerat cum quibus quattuor hominibus hae sex mulieres erant Beatrix Bages vidua Oliva Barona vidua Elionor uxor Galcerandi Palou Constantia uxor Francisci Vilanova Margarita serva praedicti Petri Badorch quae est de genere de Munt de barques die scilicet veneris VIII mensis augusti anno a nativitate Domini MCCCCLXXXVIII de mandato predicti reverendi patris fratris Alfonsi Spina Inquisitoris hereticae pravitatis (cum alius inquisitor consocius suus peragravit et se transfretando contulit ad Baleares ubi hanc santam (se pierde la c de sanctam) inquisitionem facere intendit) omnes X personae tam masculi quam femine cadafale quod in Ecclesia Barcinonense constructum erat ascenderunt mytras ut est de more hereticorum in et super capitibus deferentes indutique erant supravestibus in quibus heretica pravitas qua defecerant depicta erat. Et ibidem peracto sermone quem quidam ordinis divi Augustini nominatus frater Raimundus Joannes emiserat prenominatus inquisitor contra eosdem 


(2) (es la nota 1) Hic Petrus Badorch ab carceribus fuit liberatus die sabbati XXVI marcii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXX sic quod ex inde carceres eneat (carcere teneat ? la s de carceres está algo subida, página 18, nota al pie) in domo sua per certum ei prefixum terminum. 


haereticos publicari fecit sententiam suam ubi erant scelera eorum descripta cum qua condemnavit eos ad carceres perpetuos excepto praedicto Petro de Sart qui fuit condemnatus ad carceres cum misericordia. Et sic in carceres Palatii maioris Regii reversi sunt. Si quis autem scire velit quae Franciscus Guerret scelera perpetravit accipiat depositionem suam quam notarius predictae inquisitionis mihi Petro Michaeli Carbonello tradidit cuius verba haec sunt vernacula lingua. - 

Lo dit Guerret trobantse en casa den Pau Tholosa present lo dit Tholosa e sa muller e la muller de mestre Miro e altres stants en rahons de la Inquisitio digueren que per dones no havian sino mal e que aquesta vil bagassa de Regina nos fa anar per lo mon desterrats dients ho de la Serenissima Senyora Reyna muller del Serenissimo e potentissimo S. lo S. Rey don Ferrando (Ferran II de Aragó) huy beneventuradament regnant. A les quals rahons respos una delles e dix: Ja per amor deixa Verge Maria havem hagut prou mal e tribulations e ella era juya (judía) e es morta juya e nons devia fer mal per esser nostra parenta. Si mal viatge fassa ella e tot son linatge. A les quals rahons respos lo dit Guerret e lexaula star que mals bordells puixa ella correr dientho de la Verge Maria mare de Deu. - 

Et nihilominus serimonias et festivitates judaycas ac multa nephandissima hic et omnes supradicti tam mares (antes : masculi) quam feminae in vilipendium christianae religionis perpetrarunt quae non sunt dicenda neque scribenda et brevitatis causa omittere mihi libuit. 


Secunda processio in urbe Barcinone. 


Preterea die sabbati XVI mensis Augusti anno a nativitate Domini MCCCC octogesimo octavo cum paulo ante jam subscriptae personae eorum facinerosos actus ac serimonias judaycas confessae fuerant prefato reverendo patri fratri Alfonso Spina hereticae pravitatis inquisitori fuit facta processio cum cruce et crucifixo erectis ac modo et forma superius designatis in prima processione descripta supra nihiloque addito nihiloque remoto. Et ipsis personis ipso quidem die existentibus cum prefato inquisitore et aliis quamplurimis in Ecclesia Barchinonense et audientibus praedicationem vervi (verbi) divini quam fecit venerabilis Raimundus Joannes ordinis et conventualis monasterii Sancti Augustini Barchinonae jussu predicti inquisitoris ipsa processio regressa est ad monasterium praedicatorum Barcinonae unde egressa fuerat. Et inde cum supervestibus seu ut vulgo dicta guarnaxiis cruce crocei coloris in unaquaque tam a parte ante quam a parte post depicta ad domum suam unaquaque recessit. Nam praedictus inquisitor penitentiam eis injunxerat quod singulae earum per unum annum continuum ipsas supervestes palam et continue noctuque dieque portarent et singulis diebus veneris cujuslibet hebdomedae jejunarent ac ultra prescriptam processionem duas alias processiones facerent et sequerentur cum flagellis dorsos eorum verberando ut ita factum extitit et alia quae brevitatis causa scribenda non curo. (1: Die martis XIII mensis aprilis anno MCCCCLXXXX (1490) infrascripti deposuerunt eorum garnaxias modo et forma infra contentis.) 


Secuntur homines reconsiliati gremio Sanctae Matris Ecclesiae quia confessi fuerant post gratiam. 


Antonius Marcus veteramentarius seu variopola vel revenditor vulgo revenador. (revendedor)

Augustinus Bonanatus Amoros variopola vulgo tender o paller.

Baltasar Amoros variopola.

Bartholomeus Sartre bibliopola vulgo librater. (llibreter; librero, vendedor de libros)

Dominicus Clemens textor velorum.

Dalmatius Cirera variopola.

Philippus Rodes curritor auris. (curritoris más arriba)

Philippus Queralt coraliarius. (corallarius más arriba, y variantes)

Franciscus Ballester textor velorum. 

Galcerandus dez Far (d' es far : del faro) caligarius.

Guillelmus (pone Gaillelmus) Ballester textor velorum. 

Guillelmus Claver. 

Gaspar Mir veteramentarius. 

Galcerandus Palou variopola. 

Gabriel Foguet textor velorum. 

Gabriel Sartre sabonarius. (sabó : jabón; más arriba juponarius.) 

Gabriel Castell variopola. 

Guillelmus Nicolaus textor velorum. 

Joannes de Conques minor natu juponarius. 

Jacobus Menescal fornarius. (forn : forno, furno : horno)

Joannes Taranau marçarius. 

Joannes Patau variopola. 

Hieronymus Rosas caligarius. 

Joannes Roger variopola. 

Joannes Cirera veteramentarius. 

Manuel Fagoll textor velorum. 

Nicolaus Gomis coraliarius. (Gómez)

Narcisus Michael. 

Petrus Casasages coraliarius. 

Petrus Molins textor velorum. 

Petrus Sanç juponarius.

Petrus Morell cotamalerius. 

Ramon Sancta-fe caligarius. 

Raphael Deuder drogarius. 


Sequuntur feminae reconsiliatae gremio Sanctae matris Ecclesiae quia confessae fuerant post gratiam. 


Angelina uxor Gabrielis Castell variopolae sive veteramentarii. 

Angelina uxor Raimundi Sancta-fe. 

Angelina uxor Antonii Far variopola. 

Antonia uxor Joannis Descocia. (De Escocia) 

Angelina uxor Joannis Taranau. 

Angelina vidua uxor quae fuit Manuelis Maler (secunda processione quia egrota itura est.)

Angelina uxor Philippi Rodos.

Amata vidua uxor que fuit Pauli Claver.

Alduncia vidua uxor que fuit Joannis dez Far. 

Agnes vidua uxor que fuit Pauli Salvat (secunda processione ¡tura est quia aegrota.)

Angelina Far uxor Galcerandi dez Far caligarii.

Alduncia uxor Danielis Olers.

Agnes uxor Joannis Tranxet. 

Angelina uxor Petri Çabria barbitonsoris. 

Angelina uxor Petri Çaragoça botigarii. 

Benedicta uxor Gasparis Mir. 

Benedicta uxor Joannis Conquers natu minoris.

Bartholomeva uxor Gabrielis Rabaçet sartoris.

Blanquina uxor que fuit Petri Çalom quondam magistri in artibus et medicina. 

Beatrix Olers uxor Joannis Olers.

Beatrix uxor Raphaelis Deuder.

Brigida vidua uxor que fuit Petri Domenech.

Blanquina uxor Joannis Cirera.

Constancia Castanyera vidua uxor que fuit Benedicti Castanyer quondam bibliopolae.

Clara uxor Stephani Xorcano.

Columba uxor Joannis Roger. (Coloma : Paloma)

Columba uxor Francisci Ribelles.

Chattherina Siurana vidua que fuit uxor Francisci Siurana.

Constancia uxor den Santos vidua.

Constancia uxor Gasparis de Mur.

Clara uxor Joannis Morell cotamalarii. 

Coloma uxor que fuit Gabrielis Siurana quondam.

Clara uxor Francisci Ballester.

Damiata uxor den Sanç juponarii.

Elionor uxor Joannis Palau.

Euphrosina uxor Bartholomei Pinos cerdonis. 

Elionor uxor Petri Ribelles. 

Euphrosina uxor quae fuit Pauli Mompeller quondam. 

Elionor uxor quae fuit Raphaelis Tranxet quondam.

Elionor Gomis uxor Nicolai Gomis.

Elionor uxor Raimundi Sancta-fe caligarii.

Eulalia Burguera uxor quae fuit Petri Burguera quondam.

Elionor uxor Hieronymi Rosas caligarii.

Elionor uxor Jacobi Manescal.

Eulalia uxor quae fuit Raphaelis Bages.

Eulalia uxor Michaelis Soquerrats.

Eulalia uxor Petri Morell minoris natu.

Eulalia uxor Francisci Soquerrats.

Francina uxor Gabrielis Foguet.

Francina uxor quae fuit Antonii Ollers quondam.

Francina uxor Joannis Fabre botigarii.

Francina uxor Joannis Cabrera.

Francina uxor Philippi Queralt.

Francina uxor Narcissi Michaelis.

Francina uxor Joannis Ballester.

Francina Sent-Climent vidua.

Francina Çabatera vidua.

Griselda uxor quae fuit Francisci deç Far. (d' es Far)

Joanna uxor Joannis Sartre coraliarii. 

Joanna uxor quae fuit Joannis Gord quondam.

Joanna uxor Baltasaris Amoros.

Joanna uxor quae fuit Manuelis Coll quondam.

Joanna Buçota quae fuit uxor Antonii Buçot. 

Joanna uxor Francisci Dosa coraliarii.

Mandina uxor Petri Casasage (antes Casasages) (in partu laborat ibit in secunda processione.)

Michaela uxor Francisci Pou sartoris.

Marquesia uxor Dalmatii Cabrit. 

Raphaela uxor Petri Trullols. 

Raphaela quae fuit uxor Bernardi Cabrit quondam. 

Serena uxor quae primo fuit Gabrielis Parada quondam nunc autem est uxor Gabrielis Sartre.

Serena uxor Raimundi Bages textoris.

Salestina uxor Guillelmi Ballester quondam.

Isabel uxor Baltasaris de Font-Clara.

Violans Besaluna uxor Petri Besalu alias Bugarell.

Violans uxor Guillelmi Nicolai textoris velorum. 

Violans uxor Petri Molins textor velorum.

Isabel uxor quae fuit Benedicti Maler quondam.

Isabel Sala quae fuit uxor Andreae Sala quondam.

Violans uxor Bernardi Baro coraliarii.

Violans Coll quae fuit uxor Antonii Coll quondam.

Isabel uxor Manuelis Fagoll.

Isabel vidua uxor quae fuit Joannis Squella quondam. 

Violans Fabra vidua uxor quae fuit Francisci Fabra quondam. 

Isabel Vilafranca quae fuit uxor Joannis Vilafranca quondam.

Isabel uxor Gabrielis Portapa textoris velorum. 


Memoria teneto quod die quinta mensis Augusti anno proxime dicto Joannes Mayol auri faber sive argentarius qui undecim mensibus diebus VII mancipatus carceribus hereticorum sitis apud palacium maius Regium civitatis Barcinone ubi Regium hoc archivum constructum est ab ipsis carceribus liberatus fuit cum sententia per predictum Reverendum inquisitorem promulgata in eius favorem attenta maxima deffensione huius homini christiani natura et non ex stirpe judeorum quem aliqui falso accusarunt nam illi falsi testes praetendebant ipsum argentarium perperam dixisse se non credere esse paradissum infernum et purgatorium. Est nam in ipsa sententia exaratum quod novem probi homines christiani natura quos in testes predictus aurifaber produxerat unanimiter (pone unanimter) et medio juramento ad Sancta Dei quattuor evangelia manibus eorum corporaliter tacta et juxta canonicas sanctiones eorum depositiones facerent quippe qui dixerunt se credere praedicta verba hereticalia per praedictum argentarium quem catholicum in fide esse videbant nunquam prolata fuisse quia talia verba nunquam catholici pronuntiant sed heretici et damnati. Et prolata predicta sententia fuit 

eidem per ipsum inquisitorem injuncta penitentia quod per sequentem diem dominicum ipse argentarius sine calciamento et cum sola tunica ac uno in manibus cereo accenso tenens officium divinum ac missam maiorem pedes audirent ut fecit. Et (pone El) scitote quod predictus reverendus inquisitor priusquam predictam sententiam promulgaret convocavit magnum consilium in jure peritorum XII numero in sacra pagina professorum et XII numero ¡n jure canonico doctorum eiusque lecta inquisitione recepta adversus praedictum catholicum aurifabrum et habitis ac collectis votis praedictorum XXIIII seniorum ac jureprudentium memoratam protulit sententiam nemine discrepante. Quae quidem sententia in et pro huiusmodi re lata est annotatione ac memoratu digna. 

Et nihilominus die anno mense et loco praefatis Manuel Guasch tinctorarius civis Barcinonae se purgavit canonica purgatione quemadmodum fuerat et injunctum adhibita ipsi penitentia loco modo et forma praedictis. 

Sententia adversus hereticos in fuga arreptos Christi imaginem verberantes ac vituperantes. 

Rem nephandissimam ac in hac urbe Barcinonae inauditam sceleratissimi neophiti perpetrare non dubitarunt in Jesum-Christum et eius sacratissimam matrem semper virginem Mariam et propterea Reverendus frater Alfonsus Spina inquisitor praefatus processum (ut est de more) adversus hos sceleratos fieri mandavit. Tandem lata ac publicata sententia die XXIII maii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXVIII in praemisso cadafallo facto apud plateam Regis supra scriptam ubi praedictae tres mulieres una cum viginti statuis duplicatis condemnatae fuere et in ignem combustae notarius huius Sanctae inquisitionis per me P. M. Carbonellum Regium Archivarium rogatus et requisitus depromere et tradere curavit mihi eidem Archivario ipsam sententiam latam tam contra Franciscum Vitalem filium Francisci Vitalis quondam mercatoris et Violantem uxorem Guillelmi Fabra curritoris auris quam etiam contra plures alios in huiusmodi peccato nephandissimo intervenientes et consentientes jamdudum ab hac urbe in fugam arreptos. In qua quidem sententia vernacula lingua haec verba comperi in effectu inter alia que brevitatis gratia omittere mihi placuit. 

Los dits Franci Vidal e la dita Violant muller del dit Guillem Fabra ensemps ab molts daltres aqui nomenats se applegaren un dia en una casa daquesta ciutat e en gran vituperi e scarn de nostre Redemptor Jesu-Christ prengueren un crucifix de fust e aquell lansaren per terra e calcigaren ab los peus fangosos uns apres altres e hu dells ab una correja despasa assotava dit Crucifix e un altre dells prenia fanch e lansavel en la fas del dit Crucifix e un altre dells faea altre presonatge (personatge) ço es que prenia la sua ma e metties aquella en la boca a manera de trompa trompejava e apres nos fartaven tots de pendre lo dit Crucifix e ab gran avalot lo colpejaven en tant quel lansaren per la scala avall e hu dells com a scelerat no dubta de dissimularse ço es que fingia per scarn que ell era la Verge Maria e ab gran attreviment no dubtuva (dubtava) dir.  

- Yo so la Verge Maria no haveu vergonya e temor de Deu de fer aquestes coses tant damnatissimes. - E venian apres los altres e no dubtaven de dir e respondre. - Per ço les fem com nos ve be.

- Et de his hactenus. 


Die decimo januarii anno a nativitate Domini MCCCC octogesimo nono fuerunt graemio Sanctae matris Ecclesiae reconsiliatae secrete apud Regium Palatium memoratum Elionor et Isabel filiae supra scripti Petri Badorch reconsiliati. 


Alio die scilicet lune IX mensis februarii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXIX festo divae Apolloniae fuit facta alia publicatio adversus hereticos in heretica pravitate depraehensos. Cuius quidem publicationis tenor talis est.

Jam ruminatis inquisitionum processibus per Reverendum patrem inquisitorem fratrem Magistrum Alfonsum Spina memoratum et quosdam in utroque jure professores et prolata sententia adversus Antonium Raimundum Corronum bibliopolam Joannam conjuges et Michaelem Socarrats cotamalarium cives praedictae civitatis nec non adversus subscriptos profugos loco quorum statuae decem ut est de more factae fuere quos quidem tres et profugos pro hereticis condemnatos peractisque prius apud plateam Regis praedictam cadaphallis sermonesque et aliis serimoniis quae die festo divae Julianae ibidem factae extiterant quemadmodum supra scribuntur sic condemnatos Curiae seculari e vestigio tradere non dubitavit inquisitor memoratus. 

Et his complectis ipsi tres condemnati cum magna populi caterva associati una cum praedictis X statuis ad locum supra scriptum ubi heretici concremantur iter arripuere modo et forma predictorum aliorum damnatorum et illic fuerunt una cum statuis per carnificem 

strangulati prius et confestim eorum corpora in cinerem reversa. Quorum animae si in fide Christi ut fertur e corporibus exiere in pace semper requiescant. 

Nomina vero illorum et illarum pro quibus statuae praedictae factae et combustae fuere sunt haec quae sequuntur. 


Guillelmus Jorda sedarius morabatur in platea Trinitatis.

Uxor praedicti Guillelmi Jorda.

Violans quae fuit uxor Galcerandi Sunyer quondam mercatoris morabatur in vico Lato.

Blanquina uxor Gondisalvi veteramentarii morabatur in Callo judeorum. (Call dels jueus)

Joannes Girgos Regius Scriba morabatur apud pagum vulgo dictum de la Cucurella. 

Constancia uxor ipsius Joannis Girgos. 

Dalmatius Cartella mercator pannarius vulgo botiguer morabatur in vico de Mari.

Guillelmus Costa curritor auris morabatur in platea Trinitatis.

Clara uxor Joannis Bonanati mercatoris morabatur juxta cenobium de Mercede.

Isabel eiusdem Clarae neptis sive neboda.

Nicolaus Lybia mercator morabatur in platea Vini. (Plaça del vi) 

Uxor praedicti Nicolai Lybia.

Filia predicti Nicolai Lybia quae est uxor cuiusdam cognomento Ferrarius qui moram trahebat apud Regnum Siciliae.

Joannes de Becols barbitonsor natu maior morabatur in vico vulgo dicto de la Bocaria. (Boqueria) 

Franciscus Andreas.

Joannes Andreas morabatur in vico de Beseya.

Violans uxor Bernardi Januarii oppidi Perpiniani.

Joannes Alfonsus Regius Scriba qui fuit secretarius domini Regentis officium Gubernatoris in Principatu Cathaloniae morabatur in vico paleae juxta plateam Novam. (prop de la Plaça nova)

Joannes Naves lusor morabatur in platea Trinitatis.

Manuel Naves sedaçarius sive sedacer frater cuiusdam cognomento Naves qui morabatur in predicto Callo.

Berengarius Gual morabatur in vico de la Tapineria. 

Cabestany cognomento Sororius Joannis de Sent Jordi jam supra ex damnatis subscriptis.

Gabriel Arguens tinctorarius.

Clara ipsius Gabrielis uxor.

Isabel soror ipsius Gabrielis.

Joanna ipsius Gabrielis mater.

Galcerandus dez Valls morabatur in vico den Carabaça. 

Joannes Balle morabatur in platea Trinitatis.

Simon Balle morabatur in vico de Mari.

Serventa cognomento Vidua morabatur in praedicto vico de Mari. 

Isabel et Elionor eiusdem viduae filiae.

Uxor Jacobi Arguens tinctorarii.

Filiae ipsius uxoris Jacobi Arguens.

Joannes Lybia morabatur in vico de Beseya.

Dalmatius de Queralto mercator morabatur juxta caenobium Sanctae Mariae de Mari. (Cenobio de Santa María del Mar)

Mater predicti Dalmatii.

Uxorque ipsius Dalmatii de Queralto. 


Publicatio quatuor personarum in heretica pravitate depraehensarum facta in Ecclesia Barcinonensi die scilicet veneris XIII mensis marcii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXIX. 

Joannes Corro bibliopola filius praedictorum Antonii Raimundi Corro et Joannae eius uxoris pro hereticis condemnatorum et concrematorum. (cremats)

Isabel uxor Bartholomei Sartre bibliopolae quem vulgo libratarium appellant.

Jacobus Corteyll frumentarius. (forment : formenter)

Clara ipsius Corteyll uxor.

Alduntia Cercossa vidua.

Isabel Beneta ipsius Alduntiae filia uxor Dominici Carbonell botigarii non conversi sed ex natura christiani.


Ex his predictis sex scilicet quattuor mulieribus et duobus viris ipsi viri cum praedicta vidua et eius filia ut est de more a carceribus liberati fuere die veneris proxime dicto praetitulato XIII martii anno salutis MCCCC octogesimo nono pro audienda sententia eorum delictorum tanquam in heretica pravitate deprehensi ac convicti quam ipso die recedentes ab Regio palatio processionaliter supervestibus depictis induti ac mittras in capitibus eorum et earum deportantes et ad Sedem huius urbis Barcinonae accedentes et in cadafali quod ibidem factum erat existentes et missam et sermonem ac totum divinum officium sic audientes sententiam ipsam ubi eorum delicta ac hereses describebantur patienti animo audierunt quaquidem sententia omnes praedicti sex fuerunt condemnati ad carceres perpetuos cum misericordia. Et his peractis praefatus Reverendus inquisitor cum comitiva sui alguazirii et aliorum suorum officialium et ministrorum associatus cruce erecta et cum praedictis sex reconsiliatis processionaliter ad palatium praefatum se contulit et ejus iussu ipsi sex reconsiliati supervestes et mittras deposuerunt et ad faciendam penitentiam duraturam per annum et ultra si ipse inquisitor voluerit in carceres praedicti Regii Palatii ilico se recluserunt scilicet ex praedictis sex Joannes Corro filius Antonii Raimundus Corro heretici condemnati Jacobus Corteyll Alduntia Cercosa (antes con ss) et Isabel Beneta duae vero aliae mulieres scilicet Isabel uxor Bartholomei Sartre et Clara uxor Jacobi Corteyll quae cum pastariis ad (pone adi) praedictam ecclesiam venerant nam in ipsis pastariis aegrotae jacebant ad domos earum meritorum reversae sunt ubi tanquam carceribus mancipato vitam agere tenentur quousque penitentiae tempus compleverint fidejussoribus idoneis inde praestitis Reverendo inquisitori prefato. 


Preterea anno die et mense proxime scriptis cum comitiva praedictorum sex reconsiliatorum ad carceres condemnatorum ad praedictam cathedralem Ecclesiam accesserunt sequentes qui post gratiam fuerunt reconsiliati gremio Sanctae matris Ecclesiae quorum nomina sunt haec.


Elionor Jonquers vidua uxor Joannis Jonquers quondam argentarii sive aurifabri. (platero; plater; plata, argent, AG)

Eulalia ipsius Elionoris filia uxor Francisci Guerret supradicti carceribus condemnati.

Isabel uxor Gasparis Darnius.

Elionor uxor Joannis Raimundi Corro supra ad carceres condemnati.

Violans uxor Lodovici Alenya.

Joannes Sastre coraliarius. 

Agnes vidua uxor Pauli Salvat variopolo quondam. 

Mandina uxor Petri de Casasaia veteramentarii. 

Francina vidua uxor Joannis Ballestarii quondam cortinarii. 


Sequitur alia publicatio octo personarum in heretica pravitate depraehensarum facta in Ecclesia Barcinonae die scilicet mercurii XXI mensis octobris festo XI millia Virginum anno a nativitate Domini MCCCC octogesimo nono. 


Petrus Marimon dez Pla dicto lo Jugador. 

Lodovicus Alenya. 

Elionor uxor Lodovici Clementis. 

Isabel vidua quae fuit uxor Francisci de Sos. 

Elionor Matamala concubina praedicti Marimon. 

Petrus Marimon dez Pla natu minor. - Alduntia domicella. Ambo filii praedicti Petri Marimon. 

Mundina uxor quae fuit Christofori Bosch. 

Et memoria tene quod praefatae octo personae modo et forma assueta et serimoniis ac solemnitatibus in primis factis condemnataeque carceribus perpetuis cum misericordia ad carceres sunt reversae et ibidem per annum et amplius ad arbitrium praedicti Reverendi inquisitoris penitentiam sunt acturae. 



Processio intra tempus Gratiae in civitate Tarraconae. 


Apud Ecclesiam Sanctae Teclae civitatis Tarraconae reconsiliati subscripti qui illuc venerant ut est de more processionaliter peracto divino offitio ad monasterium fratrum praedicatorum situm extra et prope maenia ipsius civitatis Tarraconae unde iter arripuerant cum eadem processione se contulerunt die sabbati XVIII mensis julii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXIX quam processionem omiseram supra loco scilicet suo continuare. Quarum quidem personarum nomina hec sunt. 


Reverendi domini Alfonsi Spina Inquisitoris memorati ibidem cum sua Curia sive consistorio existentis mandato prius facto in ipsa processione affuerunt sequentes reconsiliati. 


Andreas Colom.

Franciscus Vilagut tarraconensis. 

Lodovicus Morato. (Morató)

Joannis Gomis.

Gabriel Alenya.

Joannes Nicolaus Montisalbi.

Franciscus Garriga.

Gabriel Falco.

Paulus Sanctius sive Sanç Rividolms. (Riudoms) 

Tecla Alamanya vidua.

Angelina uxor Francisci Simo.

Beatrix uxor Francisci Vilagut.

Violans vidua uxor quae fuit Gabrielis Colell quondam.

Blancha uxor Andreae Colom. 

Alduntia uxor Raimundi Ribelles de Monterubeo. (Mont roig)

Beatrix uxor Gabrielis Torrents oppidi seu villae de Alcover.

Francina Colom vidua.

Blanquina uxor Manuelis Ribelles Tarraconensis.

Blanquina Roja vidua uxor quae fuit Bernardi Roig quondam villae de Vallibus. (Valls)

Clara uxor Lodovici Morato.

Violans vidua uxor Jacobi Morato quondam.

Elionor uxor Joannis Gomis.

Violans vidua uxor Gabrielis Alenya quondam oppidi seu villae Montisalbi. (Montblanc, también Montalbán)

Francina Ferrera vidua uxor quae fuit Raimundi Ferrarii de Busquetes.

Elionor uxor Francisci Bennaçer villae seu loci de Falcet. (Falset, Falçet, Tarragona)

Isabel uxor Pauli Sanç.

Isabel uxor Francisci Rams Rividolms. 


Omnes praedicti sunt neophyti seu conversi lares (llars, llar : fuegos por los que se hacía el censo) habentes in Archiepiscopatu Tarraconae.

Peracta praemissa processione et jam antea ad instantiam fisci procuratoris exaratu processu et promulgata sententia per praefatum Reverendum inquisitorem adversum proxime nominatos reconsiliatos ut est moris idem reconsiliati flexis genibus coram praefato domino inquisitore abjurarunt in haec verba vernacula lingua concepta. Et facta abjuratione predictus Reverendus inquisitor de articulis fidei Sanctae Catholicae eos certiores fecit legendo prius qui ad divinitatem pertinent deinde qui ad humanitatem ita quod sic in fide instructi et exacta penitentia ad proprios lares rediere. 

Forma abjurationis. 

Nosaltres Andreu Colom Franci Vilagut etc. (describantur gradatim nomina praedictorum) conversos tots del Archabisbat de Tarragona de nostra libera franquea agradable e spontanea voluntat abjuram detestam renuntiam apartam e lunyam de nosaltres (pone nosaltret) tota e qualsevol heretgia e en special aquesta de que som infamats e testificats la qual nosaltres havem confessada ço es de judeiçar e de guardar e observar les cerimonies de la Ley de Moyses e fer los ritus e cerimonies e les solemnitats dels jueus les quals en special quiscu de nosaltres ha confessades les quals mes largament son contengudes en la sentencia que contra nosaltres ses donada e declarada e confessam de la nostra propria boca ab pur e vertader cor la Sancta fe catholica la qual te preica segueix monstra e ensenya la Sancta mare Esglesia de Roma e aquella tenim volem e promettem tenir e seguir e en aquella volem perseverar e morir e nunqua nos volem apartar ni partir de aquella. E juram per nostre Senyor Deu e per los seus Sancts quattre evangelis davant nos posats e per lo senyal de la Santa Creu + de star e esser subjectes a la obediencia del beneventurat mosenyer Sanct Pere princep dels Sancts Apostols e Vicari de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e del nostre molt Sanct Pare Innocent Papa vuyte (Inocencio VIII) lo qual vuy en dia regeix e governa la Sancta Esglesia catholica e apres dell als seus successors que a ell canonicament succeiran e de nunqua james apartar nos e lunyar nos daquesta obediencia per alguna persuasio heretica e en special per aquesta judaica heretgia. E per tots temps perseverarem e starem en la unitat e congregatio de Sancta mare Esglesia e serem tots temps en defensio de la Sancta fe catholica christiana e perseguirem tots aquells qui contra aquella seran ne veuran e manifestarem e publicarem aquells e james nons ajustarem nins applegarem a ells ni ab ells ni creurem en llurs vanes e folles creençes ni en llurs dits ni en llurs obres ni los reebrem ni acullirem ni los defendrem nils consellarem ni favorirem directament ni indirecta publicament ni amagada per obra ni per senyal ni per algun dit. E si contra aquestes coses en algun temps farem o veurem volem que caygam e encorregam en pena de relapsos e siam malaits e excomunicats e ab los heretges deputats al foch e ab los condemnats siam porcioners en lo infern.

Et praeinserta abjurationis forma in aliis reconsiliatis tam in hac Catalanorum provintia quam alibi semper observatur licet hucusque nulla per me facta extitit mentio. Veniamus nunc ad alios reconsiliatos perpetuo carceri condemnatos per praedictum Reverendum Inquisitorem apud Urbem Tarraconam. 

Die quinta martii anno a nativitate Domini MCCCCXC fuerunt reconsiliati et carceri perpetuo condemnati apud urbem Tarraconam. 


Ferrarius Colell textor vellorum. 

Alduncia eius uxor.

Joanna uxor Manuelis Torres Tarraconensis. 

Isabel vidua filia den Macip filia cuiusdam cognomento Piera. 

Violans uxor Francisci Piera villae Falceti. 

Beatrix uxor Gabrielis Ribelles villae Falceti. 

Elionor domicella filia Angelinae Garriga pro heretica condemnatae.

Gispertus de Sancta-fide praedictae villae de Falcet.

Constancia Martines uxor Petri de Susana civitatis Barcinonae. 

Die veneris XIIII maii anno praedicto fuerunt reconsiliati et condemnati carceri perpetuo apud urbem Tarraconam. 


Magister Lodovicus Ribellis chirurgicus villae Falceti - Gabriel Ribelles barbitonsor - Joanna uxor Michaelis Benedicti - Lodovicus Ribelles jurisperitus Villafranchae Penitensis (Villafranca del Penedés). Omnes tres filii praedicti magistri Lodovici Ribelles. 


Die veneris XII martii anno praedicto MCCCCLXXXX apud urbem Tarraconam fuerunt pro hereticis condemnati et combusti (quemados; cremats) sequentes. 


Manuel Torres textor velorum.

Angelina Garriga uxor Gabrielis Garriga officio vulgo nuncupato custurera utens.

Isabel uxor Petri Macip Tarraconensis pro heretico condemnati.

Constancia uxor Lodovici Ribelles chirurgici villae de Falcet. 

Eulalia uxor Francisci Garriga praedictae villae de Falcet. 

Elionor Funes vidua uxor que fuit Gabrielis Funes loci de Riudolms. 


Die mercurii vigilia anuntiationis sacratissimae semper virginis Mariae Dei matris qua computabatur XXIIII mensis martii anno praedicto MCCCCLXXXX apud plateam Regis urbis Barcinonae factis serimoniis et actibus assuetis fuerunt Brachio (brazo; braç) sive Curiae Saeculari traditi pro hereticis condemnatis hi duo sequentes qui ipso quidem die fuerunt combusti apud locum destinatum extra predictam urbem vulgo nuncupatum Lacuna sive Canyet. 


Petrus Ballester coralarius.

Isabel uxor Antonii Ferrarii curritoris auris filia quae fuit Jacobi de Sos quondam mercatoris tanquam heretici sepulti in prefato loco del Canyet. 


Die autem praedicto XXIIII martii anno MCCCC in praedicta platea Regis scilicet in cadafallo ubi praedicti duo heretici pro sententia eorum audienda existebant fuerunt condemnati et Brachio seu Curiae Saeculari traditi in statuis sequentes pro hereticis condemnati. 


Gabriel Miro magister in artibus et medicina. 

Blanquina ipsius magistri Miro uxor. 

Bernandus (Bernardus) Morvedre curritor auris morabatur in platea vulgo dicta den Camprodo. (plaza den Camprodó, Camprodón)

Bernardus Benet curritor auris morabatur prope palatium Archiepiscopi.

Alduntia uxor Joannis Valls botigarii morabatur ¡n vico de la Tapineria.

Francina uxor Leonardi Benet.

Franciscus Badia textor velorum filius cuiusdam texillarii sive deuer qui morabatur in platea Trinitatis.

Blanquina uxor Raphaelis Monço. 

Euphrosyna uxor den Marques neptis sive neboda den Sentmanat.

Franciscus Falco mercator et eius uxor in vico vulgo dicto den Gimnas.

Alduntia uxor den Garret quondam.

Bernardus Jacobus mercator et eius uxor.

Lodovicus Vitalis mercator et eius uxor.

Galcerandus Castell coralarius et eius uxor.

Gaspar Vinyes mercator morabatur in vico dels Ollers.

Gabriel Petrus mercator morabatur in vico de Beseya.

Violans uxor den Colomer mercatoris morabatur in Callo vulgo dicto lo Call. 

Gabriel Mercader olim Locumtenens Thesaurarii.

Angelus conversus morabatur in vico dels tres llits.

Beatrix uxor Joannis Scales quondam. 

Gratiosa et Columba filiae Gasparis Domenech Sedarii quondam.

Gaspar filius Gasparis Domenech.

Gabriel Bellcayre.

Lodovicus Bellcayre.

Antonius Serra morabatur in vico de Mari. 

Marcus de Parets mercator filius Bartholomei de Parets.

Quidam cognomento Bonanatus curritor jocalium morabatur in Callo dicto vulgo den Sanahuja.

Isabel uxor Baltasaris Foguet barbitonsoris morabatur in vico vulgo dicto dels Banys nous.

Elionor filia Francisci Scales soror Raimundi Scales reconsiliati.

Joanna Besaluna uxor quae fuit cuiusdam cognomento Besalu Senioris.

Raphael Besalu - Franciscus Besalu fratres germani filii praedicte Joannae.

Quidam cognomento Bombarda Valentinus socrus Isabelis Valentinae.

Elionor uxor Joannis Caderona sucrarii morabatur prope domum de mossenyer Capell.

Jacobus Bonanatus curritor auris morabatur prope plateam de la Trinitat in vico per quem itur als Ollers.

Laurentius Benet morabatur in vico de Montcada.

Uxor Laurentii Salt quondam Senioris morabatur in vicco den Gimnas.

Laurentius Salt ipsius Laurentii... morabatur in praedicto vico den Gimnas. 

Uxor den Mascaro drogarii quondam morabatur prope fontem Callis.

Maria uxor Marci Macip morabatur in vico de Bonayre. 

Constancia uxor Manuelis Juliani coralarii quondam et 

Clara eius socrus et filiae scilicet 

Violans uxor den Colomer coralarii et

Elionor morabantur in vico dels Codols.

Mulier vulgo dicta Na Gempere uxor den Gempere Gomiç morabatur in quodam carrarono sito a tergo plateae de la Trinitat.

Paulus Vinyes mercator conversus morabatur prope plateam de Camprodo.

Quidam cognomento Paladar botigarius morabatur al trench de la Seu et

Florentina eius uxor et

Na Paladara la vella ipsius Florentinae mater et

Clara filia predicti Paladar morabantur a la Tepineria. (Tapineria más arriba)

Uxor Raimundi Vitalis morabatur in vico den Gimnas.

Franciscus Requesens magister in artibus et medicina morabatur in vico de Beseya.

Lodovicus Ripoll juponarius morabatur in vico dels Spaciers (especieros; especiers) prope Sanctum Jacobum (Sant Jaume).

Mater Dalmatii Cartella et - Joanna uxor predicti Dalmatii morabantur in vico de Mari.

Lodovicus Çalom sartor et - Michaela eius uxor morabantur apud plateam Trinitatis.

Antonia uxor Bartholomei Limona quondam coralarii et

Angelina eorum filia morabantur prope plateam Trinitatis.

Bernardus de Pau filius Benedicti de Pau quondam mercatoris morabatur in vico dels dies faynes.

Elionor uxor Ferrandi Caxado quondam morabatur in vico de la Bocaria. 

Filiae uxoris Pauli Tolosa senioris eius Pauli privigne scilicet. 

Francina uxor den Montço - Blanquina uxor Gasparis Sartre. Morabantur in vico del Regomir.

Alduncia et - Violans domicellae omnes privignae predicti Pauli Tolosa.

Franciscus Fortia filius spurius Joannis Fortia pro heretico condemnati. 

Francina soror germana Michaelis Domenech textoris velorum et est uxor del Salvat morabatur in vico del Regomir.

Francina vidua uxor quae fuit cuiusdam filii den Sos postea fuit uxor den Stopenya notarii Tameriti pro heretico condemnati.

Franciscus Pau caligarius morabatur in compito Sancti Justi et 

Beneta eius uxor.

Francina Tençes uxor den Tençes morabatur in vico den Carabaça.

Francina uxor Manuelis Puigmija filia Petri Badorch reconsiliati.

Garriga filius den Garriga balançarii morabatur prope capellam den Marcus. 

Guimera morabatur in vico den Simon Oller.

Gabriel Jacobus botigarius et - Isabel eius uxor morabantur in vico dels Cambis.

Gabriel Sartre filius Gabrielis Sartre quondam senioris morabatur prope vicum del Regomir.

Constancia uxor Jacobi Costa et

Joanna uxor den Cervello et - Isabel uxor den Viladecans filiae praedictae Constanciae.

Uxor Guillelmi Jacobi botigarii morabatur in vico dels Cambis vells.

Gaspar Bronto jener Michaelis Font morabatur in vico de la Carniceria den Sos.

Francina uxor Joannis Fortia pro heretico condemnato et 

Joanna et - Francina eorum filiae morabantur in vico dels Spaciers.

Isabel uxor Francisci Vitalis morabatur in vico-lato.

Vidua Sos morabatur in platea Campi-rotundi. (Camprodó)

Blanquina uxor den Gonçalbo de Sanctes lo vell soror germana Joannis Leo.

Gaspar de la Cavallaria et eius uxor morabantur in domo honorabilis Philippi de la Cavallaria sita in vico de Beseya.

Mulier cognomento Gual vidua morabatur in vico de la Tapineria.

Columba uxor Melchioris Badia botigarii canamassariae (cañamazo) morabatur in vico de Mari.

Quidam cognomento Carcasona morabatur in plano fratrum minorum.

Uxor Dalmatii Cirera morabatur in Callo.

Daniel Jorda textor vellorum morabatur in platea Trinitatis.

Elionor Paladara morabatur in Callo prope los Torners.

Eulalia Paladara morabatur in Callo.

Eulalia Colomera mater Galcerandi Colomer morabatur in Callo. 

Euphrosina uxor Francisci Benet curritoris morabatur ante hortum Archiepiscopi. 

Eulalia uxor que fuit den Burgos nunc autem den Valls filia Antonii Raimundi Corroni pro heretico condemnato et jam personaliter combusto. 

Quidam cognomento Navarro curritor animalium et - Isabel eius uxor morabantur in vico de la Bocaria.

Quidam alius cognomento Xorquano morabatur in Callo.

Franciscus Puigmija qui morabatur in vico de la Bocaria.

Francina uxor Danielis Jorda Sedarii morabatur in platea Trinitatis.

Uxor Raimundi Falco morabatur in vico den Simon Oller.

Uxor den Serra morabatur in vico den Sos.

Violans Fabra et - Eulalia eius uxor den Montbru curritoris auri morabantur in platea den Camprodo.

Alduntia uxor Manuelis Riera morabatur in vico dels tres lits (llits).

Agnes vidua que fuit uxor Laurentii Benet morabatur in vico de Mari. 

Jacobus Benet et - Alduntia eius uxor morabantur in vico lato. 

Joannes Bosch et 

Alduntia eius uxor filia Christofori Domenech.

Berengarius Valls et - Clara eius uxor morabantur in Callo. 

Jacobus Cartalla.

Francina uxor Laurentii Çatrilla quondam morabatur in vico de la Bocaria et 

Constancia ejus filia uxor cuiusdam cognomento Jonques argentarius. 

Angelus conversus morabatur in Callo.

Franciscus Vitalis nepos sive net Francisci Vitalis senioris morabatur in vico den Gimnas. 

Jaufridis Queralt et - Elionor eius uxor morabantur in vico den Serra. 

Joanna vidua uxor que fuit cuiusdam cognomento Molle jurisperiti consanguinea cuiusdam cognomento Teiadell jurisperiti et morabatur in domo ipsius Teiadell.

Joannes Badia coralarius morabatur ante fontem de Mari.

Joannes Cervello qui morabatur in domo de Besaluns.

Quidam cognomento Mercadell et - Isabel eius uxor morabantur in vico dicto la devallada del pou nou.

Jacobus Uguet frumentarius morabatur prope plateam divi Jacobi.

Rhothlandus de Sancto-Martino jurisperitus morabatur in vico vulgo dicto de la palla.

Michael Domenech textor velorum et - Blanquina eius uxor morabantur in vico del Regomir.

Marquesia uxor Petri Benet quondam morabatur in vico lato.

Margarita uxor Bernardi Benet soror germana Bernardi de Marco Andrea morabatur in vico de Beseya.

Michael Font coralarius morabatur in vico de la carniceria den Sos.

Mulier quedam cognomento Cartallana mater Gasparis Cartalla.

Petrus de Leonart Benet et - Clara eius uxor morabantur in vico de Mari. 

Quidam cognomento Palou parator pannorum lanae.

Raphael Julia et - eius uxor ac mater nomine Clara Boscha et filiae eiusdem uxoris predicti Raphaelis morabatur in vico dels Codols.

Raphael Fortia filius Joannis Fortia et 

Francina eius uxor.

Margarita uxor Raimundi Raro mercatoris et - Alduntia eius filia morabantur in vico de la Palla.

Hugo Bertran frater Joannis Bertran.

Quidam cognomento Viladecans textor velorum morabatur in platea Trinitatis.

Uxor Joannis dez Pla argentarii nomine Isabel.

Vidua Bonsenyor morabatur in vico lato.

Isabel uxor Raphaelis Cadarona et - mater ipsius Isabelis morabatur in vico de la Trinitat. 

Violans uxor Marci Fortia filia Bernardi Benet. 

Quae quidem personae supra scriptae pro hereticis condemnatae et earum statuae ut predicitur combustae sunt conversae seu neophitae quae ob Inquisitionis timorem ab hac Urbe Barcinona fugam arripuere tanquam perfugae

Depositio seu expoliatio garnachiarum crucibus crocei coloris depictarum quas per annum et octo menses vel circiter tam mares quam mulieres supra scripte juxta penitentiam eis injunctam portaverunt super eorum et earum personas palam et publice et continue usque in diem subscriptam. 

Ordo expoliationis supravestium ut vulgo loquamur garnachiarum

Scire vos velim o lectores huius tractatus quod die sabbati XXVII mensis martii anno predicto a nativitate MCCCCLXXXX prefatus reverendus dominus Alfonsus Spina inquisitor hereticae pravitatis et Vicarius in spiritualibus reverendi domini Barcinonensis Episcopi accersitis et congregatis omnibus predictis reconsiliatis apud palatium maius Regium (Palau reyal major) in hac Urbe Barcinone situm ubi ipse dominus Inquisitor suum fovet domicilium cum suis ministris ac reconsiliatis carceribus detrusis brevem orationem super eorum penitentia et defectibus concitavit. Tandem (ut ait) eorum misertus garnaxias seu supervestes quas tanto tempore pro eorum reatibus eos palam et publice portare injunxerat licet eas adhuc dimittere non deberent ob ipsorum pravitatem et modicam ad crucem devotionem ut cognoverat deponi jussit hoc modo quod ipsi reconsiliati omnes in proximo die festo secundo Pasche resurreccionis Domini missam audirent in Ecclesia parrochiali beatae Mariae de Pinu huius urbis Barcinonae. Qua audita sic omnes congregati nudis pedibus cruceque erecta processionaliter iter arriperent ad sacellum illud devotissimum Sacratissimae semper virginis Mariae Dei matris Sanctissimae quod vulgo Montemserratum  (Montserrat) appellant additis tamen eis tribus vel quattuor fratribus conventualibus monasterii praedicatorurn predicte Barcinonensis urbis et totidem sacerdotibus non religiosis qui eos cum processione ad ipsum prestitutum locum sacrum propriis expensis garnachias portantium associarent. Deinde audita in primis missa in ipso loco et oblatis unusquisque prefatae Virgini Dei matri denariis duodecim mixtis cum lucerna ardenti et peracta ibidem vigilia una jussit predictas omnes garnaxias seu vestes extra et juxta portale maius prefati sacelli loco tamen patulo et eminenti pendentes apponi et dimitti ad futuram rei memoriam. Et his peractis contentabatur (ut dixit) ut unus quisque ad suos lares ad urbemque Barcinonam rediret et per ipsam urbem absque garnaxiis sed vestitus ut caeteri alii de natura christiani incederet dimissis tamen vanitatibus ac pompis primevis cum amodo portare supra corpus non possint aurum argentum vestesque coccineas et alias ut in praeceptis eis traditis latius exaratur. Quequidem omnia singulaque suprascripta in actum deducta fuere attestor et fidem facio quia vidi et audivi ego ipse Scriba et Archivarius Regius memoratus. 


Ne verbis immoremur postquam jam modus et forma in hereticos procedendi supra deducuntur et pleraque ad officium Inquisitionis pertinentia accipe brevi sermone nomina illorum qui pro hereticis condemnati fuere in civitate Gerunda. 


Die lune XIIII mensis februarii anno a nativitate Domini MCCCC nonagesimo primo in civitate Gerunda praefato inquisitore magistro Alfonso Spina cum sua curia personaliter existente fuerunt pro hereticis condemnati et Curiae seu Brachio saeculari in statuis traditi infrascripti. 


Franciscus Falco et

Elionor eius uxor.

Joannes Vitalis Samso et ejus uxor. 

Bernardus Vitalis Sampso.

Violans uxor Bernardi Vitalis.

Blanquina Falcona. (de Falco : Falcó : halcón) 

Bernardus Mercader maior natu. 

Dalmatius Mercader natu minor.

Daniel Mercader.

Angelina uxor predicti Danielis.

Angelina filia Dalmatii Mercader que fuit magistri Jacobi Falco quondam medici nunc vero uxor magistri Karoli Faena oppidi seu villae Perpiniani.

Elionor uxor Jacobi Benet.

Petrus Falco. 

Clara uxor predicti Petri Falco. 

Mattheus Sampso. 

Violans uxor ipsius Matthei Sampso. 

Violans uxor Bernardi Sampso quondam. 

Uxor Francisci Marci Andree - Uxor Bernardi Macip - Uxor Bernardi Costa filiae predicti Bernardi Sampso quondam.

Joanna vidua que fuit uxor Lodovici Dala quondam. 

Violans uxor Guillelmi Andree.

Violans filia ipsius Guillelmi Andree.

Guillelmus Andreu pater ipsius Violantis. (Violante : Yolanda)

Bernardus Guillelmus.

Blanquina uxor ipsius Bernardi Guillelmi.

Joannes Montpeller.

Elionor filia Joannis Vidal Sampso que est uxor Guillelmi Rodon.

Falcona Roca vidua.

Euphrosyna uxor Petri Cabrit natu minoris.

Joanna uxor quae fuit Andree Vitalis. 

Isabel filia Bernardi Vidal Sampso que est uxor Joannis Vidal filia Honorati Vidal.

Omnes proxime dicti sunt neophyti seu conversi civitatis Gerunde. 


Quia pestis in civitate Barcinone cesavit revertitur predictus Inquisitor ad hanc urbem ubi processum continuavit in hunc qui sequitur modum. 


Die veneris decimo mensis junii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXXI in civitate Barcinona praefato reverendo inquisitore cum sua curia personaliter existente et apud plateam domini Regis fuerunt sententialiter pro hereticis condemnati et brachio seculari traditi hi tres sequentes qui ilico per officiales ipsius brachii saecularis fuerunt capti adducti ad locum destinatum vulgo nuncupatum Canyet ubi fuerunt combusti. 


Joannes Morell cotamallarius. 

Bernardus Pla cursor. 

Euphrosyna uxor Gabrielis Montzo campsoris civis Barcinone. 


Ibidem proxime dictis die et anno personaliter et modo praemisso existente prefato reverendo domino Alfonso Spina inquisitore pro hereticis condemnati et brachio seculari in statuis traditi sequentes fuere. 


Mater Joannis de Santjordi quondam Regii Secretarii pro heretico condemnati. 

Galcerandus Sunyer larem foventi in vico lato civitatis Barcinonae.

Gaspar Cartala morabatur in vico de Beseya.

Gabriel Dalmau morabatur in vico del Carme.

Jacobus Pau et - ejus uxor morabantur in plano monasterii fratum (fratrum) minorum (hermanos menores) Barcinonae. 

Jacobus Costa morabatur in platea Trinitatis ejusdem urbis.

Joannes Bonanatus curritor jocalium morabatur in Callo.

Petrus Amat et ejus uxor.

En Nadal botiguer et ejus uxor et Alduntia eorum filia. 

Alduntia uxor Francisci Andree.

Francina Junyent.

Uxor den Far caligarii morabatur in Callo.

Elionor Arguens morabatur in platea den Camprodo.

Isabel uxor Galcerandi Cartella sororia sive cuyada (cunyada : cuñada) uxoris Petri Benet.

Galcerandus Cartella predictae Isabelis maritus.

Uxor Joannis Sauri.

Uxor den Badia corallarii soror magistri Gabrielis Socarrats conventualis monasterii Sancti Augustini Barchinonae.

Joannes Oliver de Valencia et 

Ursola eius uxor et

Alduntia ipsius Ursolae germana.

Franciscus Bertran frater germanus uxoris Dalmatii de Queralt.

Franciscus Rodo Botigarius morabatur in vico de la Tapineria.

Maria uxor Marci Macip morabatur in vico de Bonayre.

Marcus Fortia filius Joannis Fortia.

Joannes Bertrandus mercator morabatur in vico vulgo nuncupato de la Merce.

Manuel de Res gener Joannis Vilella.

Chatherina vidua quae fuit uxor Bonanati Hugueti quondam.

Joannes Bosch morabatur juxta fontem Sanctae Mariae de Mari.

Uxor den Campells botigarii morabatur in vico vulgo appellato La boria.

Joannes de Heredia sartor morabatur in vico de la Bocaria.

Joannes Leo filius Joannis Leo morabatur in vico-lato.

Joannes Caderona sucrarius morabatur juxta domum de mossen Capell sitam in vico de la Merce.

Quedam mulier nomine Joanna morabatur in domo den Cadarona.

Nurus den Leo que morabatur juxta macellum den Sos. 

Laurentius Andreas et 

Joannes Andreas mercator ipsius Laurentii pater morabantur in vico den Correger.

Omnes filiae den Mascaro drogarii quondam quae morabantur juxta fontem Calli.

Petrus Palou morabatur juxta fontem beatae Mariae de Mari.

Uxor den Font botigarii filia cuiusdam cognomento Paladar morabatur in vico de la Tapineria.

Alduntia filia den Cabrera quae est uxor Bonanati Sever morabatur a la Boria. 

Avinio botigarius de telaria morabatur in vico predicto de la Boria.

Balerna veteramentarius morabatur al Call.

Benedictus Gordiola sedarius vulgo seder et eius uxor morabantur in platea Trinitatis.

Bernardus Fabregues mercator telarius sive botiguer de teles et 

Francina eius uxor morabantur in vico de la Tapineria. 

Blanquina filia Francisci Paladar que est uxor den Far caligarii morabatur in platea divi Jacobi Barcinonae.

Guillelmus Costa morabatur in vico dels tres lits.

Franciscus Requesens filius magistri Francisci Requesens medici.

Filius cuiusdam cognomento Roger morabatur in Callo.

Filia Francinae Çatrilla morabatur als banys nous.

Joan Rodrigo diplomarius sive giponer - Isabel eius uxor et - Franciscus Joannes eorum coniugum filius morabantur in vico dels Spaciers.

Quidam cognomento Font corallarius morabatur in vico macelli den Sos. 

Magister Franciscus Beçols barbitonsor morabatur juxta domum civitatis.

Franciscus Scales botigarius et - Francina eius uxor morabantur in vico den Sos.

Francina uxor Stephani Oliver capellarii de feltre morabatur in vico dels Cambis.

Na Gralla quae prenebat sive perfilava vela morabatur in vico dels tres lits. 

Benedictus Guordiola morabatur in vico de la Bocaria.

Gabriel Bonanat et - Joannes Bonanat fratres germani mercatores.

Gabriel Oliver filius Manuelis Oliver morabatur in vico den Gemnas (antes Gimnas).

Gabriel Guimera frater Joannis Guimera. 

Melchior Badia morabatur in compito vici de la Freneria.

Constancia uxor Joannis Falco botigarii telarum morabatur als Cambis vells.

Guillelmus Jacobus botigarius telarum et - eius uxor morabantur in predicto vico.

Jacobus Benet mercator morabatur in vico-lato.

Joanna soror uxor Bernardi de Ferreres curritoris morabatur in vico macelli den Sos.

Chatherina uxor cuiusdam cognomenti Angel morabatur in Callo. 

Uxor de misser Teiadell.

Quedam mulier que cum predicto misser Taiadell pro pedissequa moram traxerat morabatur in angiportis sive carrerono quo itur scilicet a vico de la Trinitat ad vicum dels Olers. 

Uxor Petri Antonii. 

Uxor Antonii Gual curritoris auri morabatur in vico dels Leons.

Alduntia filia Joannis dez Pla aurificis sive argenter. 

Mater Francisci Prats curritoris auris morabatur in vico Baraller.

Franciscus Bosch morabatur in platea Trinitatis.

Filia cuiusdam cognomento Moles diploidarii (antes diplomarius) sive giponer morabatur in vico de la Çabateria maris.

Mater cuiusdam religiosi nominati fratris Galcerandi Benet ordinis Sancti Augustini estque uxor Petri Benet.

Uxor Gabrielis Comte morabatur juxta plateam divi Jacobi.

Guillelmus Rodo et - ejus uxor morabantur in vico de la Tapineria. 

Joannes Guimera curritor auris morabatur in vico Maris.

Catherina uxor Bartholomei Gaya morabatur in vico dels Caldares. (Calderers : caldereros ?)

Vidua Fabra que fuit uxor cuiusdam quondam cognomento Fabra botigarii.

Euphrosyna uxor Alfonsi Vanover que morabatur ante januas portalis ecclesiae Sancti Michaelis. 

Elionor uxor Francisci Mascaro mercatoris sororis Danieli Jordani sedarii sive seder. 

Elionor Vidala sororia den Salt quondam neophyti.

Eulalia uxor den Amat corallarii.

Mater ipsius Eulaliae morabatur in vico den Sos. 

Elionor uxor Gabrielis Bonanat mercatoris morabatur juxta plateam Vini. 

Euphrosyna uxor Petri Moles botigarii morabatur in vico dels Spaciers. 

Quidam cognomento Font frater cuiusdam cognomento Font corallarii.

Angelina filia alterius ipsorum fratrum Font quae fuit uxor cuiusdam cognomento Navarro civitatis Ilerdae.

Francina uxor Berengarii Gual Andatoris bursae neophytorum. 

Raimundus Falco et - eius mater morabantur in vico den Simon Oller. 

Blanquina Çacoma.

Jacobus Cartella. 

Mater Benedicti de Ferreres. 

Joanna ipsius Benedicti soror morabatur in vico de la carneceria den Sos. 

Quedam nominata Na Gratiosa uxor cuiusdam Cerdonis quae morabatur in vico de la Deputatio. (Deputació, Diputació)

Joannes Costa filius den Costa curritoris morabatur prope vicum del Vidre. 

Joannes Rubert neophytus fugitivus. (Com Carlos Puigdemont)

Lodovicus Ripoll sartor filius cuiusdam mulieris cognomento Francoya que superioribus diebus jam flammis fuit supposita quia pro heretica fuit sententialiter condemnata.

Uxor praedicti Lodovici Ripoll.

Benedictus Mos et - ejus uxor morabatur in Callo.

Quidam cognomento Maçana mercator morabatur juxta macellum den Sos.

Magister Funes Cerdo - ejusque uxor morabantur in vico dels Speciers. (Spaciers más arriba)

Melchior Badia botigarius - ejusque uxor nomine Columba (Coloma) morabantur in vico de Mari.

Melchior Vergueta et - Francina eius mater uxor Antonii Vergueta morabantur in vico dels Caldarers. (Calderers)

Manuel Puigmija filius Joannis Puigmija Scriptoris mandati domini Regis pro heretico condemnati.

Petrus Buçot maritus Gabrielae Buçota quae pro heretica condemnata fuit combusta.

Petrus Garret filius de Na Garreta ejusque mater ac

Beatrix et - Alduntia atque - Florentina ejusdem Petri sorores.

Uxor Raimundi Vitalis quondam neophyti.

Quidam cognomento Roger qui fuit scriptor tincti sive tinct den Marquilles.

Socrus (sogra) Petri Miro neophyti quae morabatur in clivio sive muntada o devallada (subida o bajada) furni de Viladecols. 

Quidam cognomento Tremps gener Bernardi de Ferreres quondam presbyteri.

Uxor Gonçalvi de Sanctes fugitiva. (Como varias políticas catalanas)

Uxor den Oller textoris de listes morabatur in vico transverso supra plateam Campirotundi.

Isabel uxor cuiusdem cognomento Mercader morabatur in platea Campirotundi.

Isabel filia Angelinae Domenega socrus Melchioris Badia.

Isabel uxor cuiusdem cognomento Bosch fugitivi morabatur in plano Lullii.

Isabel filia Jacobi Darguens morabatur in vico de Sant Domingo. (¿Por qué no se le llama Sant Diumenge a Sant Domingo?) 

Violans eiusdem Isabelis soror morabatur in eodem vico. 

Omnes supra nominati sub proxime dicto kalendario sunt neophyti fugitivi huius urbis Barcinone. 

Ne reconsiliatorum nomina tegantur morae praemisso ad ea hic exprimenda procedamus. Scire tamen vos velim lectores quod die veneris XXVIII mensis octobris (quo die festus dies sanctorum Simonis et Judae celebrabatur) anno praedicto a natali christiano MCCCCLXXXXI apud ecclesiam huius Urbis Barcinonis subscriptae tredecim personae in heretica pravitate depraehense pro reconsiliatis publicatae fuere et peractis publicatione earum divinoque officio aliisque in similibus assuetis ipsae personae in carceres regrediuntur ad quos perpetuo tenendos cum misericordia Reverendus frater 

Alfonsus Spina memoratus eas processibus actitatis mediantibus damnavit excepto apostata infrascripto. 

Gabriel Monço curritor auris.

Franciscus Salvator sartor sive veteramentarius.

Franciscus Badia texillarius.

Gabriel Salvator sartor sive veteramentarius predicti Francisci Salvatoris frater et ambo prius fuerant judei in aetate adulescentiae. 

Baltasar Raimat corallarius. 

Joannes Fabra Pertusa mercator.

Petrus Joannes Sanant scriptor nepos sive nebot Bernardi Beget Scribae regestri.

Petrus Lodovicus Funes variopola.

Isabel Aguilona vidua uxor que fuit Michaelis Aguilo (Aguiló) quondam jupponarii.

Clara uxor Gabrieli Mir botigarii.

Beatrix uxor Martini Magallo. 

Blanquina vidua uxor quae fuit Petri Calom (Çalom) quondam magistri in artibus et medicina et quae fuit filia Antonii Ferrer quondam curritoris auris. Ipsa enim jam prius unam ex processionibus predictis secuta fuerat cum guarnaxia cruce signata. 

Mattheus Berenys apostata. Hic namque Mattheus Berenys primo usque ad aetatem (pone atatem) discretionis judeus fuit postea baptismum ecclesiae recipiens christianum se dixit usque ad jam suam provectam aetatem in qua apostatavit et sub Mahumeti (Mafumet, Mohamad y variantes, Mahoma) regula atque secta apud Lubiam regionem tempore multo vixit et tandem per christianos cum aliquibus sarracenis captus et cognitus (ut penas lueret) praefato inquisitori traditus fuit quippe qui videns illum apostasiam suam ita flentem confitentemque se corde fuisse et esse christianum licet ore christiani nomen abnegavisset misericordia lacessitus ad gremium Ecclesiae ipsum reduxit et apud Ecclesiam Barcinone una cum praefatis reconsiliatis existentem ab episcopo chrismate ungi iterum fecit et postea in crastinum diem ab carceribus illum liberavit certa es injuncta penitentia. 

Quae quidem praedictae tredecim personae reconsiliatae una cum infrascriptis XXXVIIII personis gremio ecclesiae reconsiliatis et post gratiam confessis vestimentis scilicet garnaxiis inductis in quarum qualibet a parte ante et a parte post crux domini nostri Jhesu-Christi magnae formae croceo colore depicta erat processionem per loca solita praedictae civitatis similiter garnaxiis similibus indutae singulas mitras in capite haereticorum more portantes uti unaqueque ipsarum XXXIX personarum singulas coronas sive mitras (las que llevan los obispos) in capite portabat facere non desinerunt. Quarum XXXIX personarum nomina sunt haec quae sequuntur. 

Benedictus Bellarbre corallarius. 

Bernardus Janer veteramentarius. 

Guillelmus Vincentius textor lini. 

Joannes Salvator sartor filius Gabrielis salvatoris.

Mattheus Bellarbre corallarius.

Paulus Canto tornarius. 

Agnes uxor Gabrielis Salvatoris praedicti.

Alduntia uxor Joannis Bardaxi Scriptoris.

Alduntia uxor Francisci Bosch textoris lini.

Angelina uxor Guillelmi Vincentii textoris lini.

Alduntia vidua quae fuit uxor Joannis Rodo quondam. 

Blanquina uxor Petri Sant Jordi variopolae.

Bonanata Torrelles uxor Raimundi Torrelles mercatoris. (no significa buena nata, sino bien nacida, como Bonanat, bonis natus)

Blanquina uxor Petri Joannis Sanant Scriptoris.

Eulalia Balestera (Ballestera) uxor Petri Ballester coralarii. 

Elionor uxor Bernardi Janer Variopolae. 

Eulalia Rovira vidua quae fuit uxor quondam Jacobi Rovira aurifabri sive argentarii.

Euphrosina uxor Pauli Canto pictoris.

Elionor uxor Simonis Falco sabonarii.

Euphrosyna domicella uxor Francisci Badia texillarii.

Eulalia domicella filia Benedicti Sancti-Jacobi (Sant o Sent Jaume).

Eulalia Guillelmi Duran merçarii.

Francina uxor Matthei Bellarbre corallariis.

Francina vidua quae fuit uxor Gabrielis Xameno.

Florentina uxor Petri Lodovici Fones (Petrus Lodovicus Funes más arriba) variopolae.

Joanna Cabrit uxor Joannis Cabrit sartoris.

Michaela uxor Lodovici Avinyo merçarii. 

Margarita filia Benedicti Sancti-Jacobi corallarii.

Margarita uxor Benedicti Bellarbre corallarii.

Matiana sponsa Gasparis Berrell filia Gabrielis Salvatoris sartoris.

Mandina vidua mater Joannis Fabra Pertusa. 

Paula Oluja vidua quae fuit uxor Gasparis Oluja quondam.

Sperantia uxor Francisci Salvatoris sartoris.

Serena domicella filia Michaelis Aguilo curritoris auris.

Violans uxor Pauli Aymerich.

Isabel Tamerida vidua quae fuit uxor Baltasaris Tamarit. 

Omnes praedicti sunt neophiti habitatores urbis Barcinonis. 

Sequitur alia publicatio subscriptarum personarum in heretica pravitate deprehensarum et carceri perpetuo condemnatarum pro penitentia que quidem publicatio fuit facta in Ecclesia barcinonensi die scilicet martis primo mensis maii festo apostolorum Philippi et Jacobi anno a nativitate Domini MCCCC nonagesimo secundo (1492) solemnitatibus que ut supra assuetis servatis. 

Imprimis (In primis) memoria teneamus quod mense aprili proxime lapso et hoc Maio mense per omnes terras et dominia Serenissimi domini Ferrandi secundi Regis Castellae Aragonum etc. domini nostri nunc faeliciter regnantis et Granatae regnum dominio suo subigentis quamplurimae praeconizationes de judeorum omnium expulsionibus ab omnibus praedictis terris et dominiis factae fuere dando et assignando eisdem judeis tempus trium mensium quorum ultimus finiet ultimo die julii proximo futuri intra quos sub pena mortis et bonorum omnium amissione ad alia regna et dominia se transferrent. 

Reconsiliati et carceribus perpetuis condemnati pro penitentia predicto die festo Sanctorum Phelippi et Jacobi apostolorum sunt hi qui sequuntur numero XXXIX. 

Benedictus Sanctus-Jacobus corallarius. 

Bernardus Campells mercator. 

Jacobus Marc vulgo garbelador de species.

Laurentius Canto texillarius.

Raphael Tranxer textor filius Joannis Tranxer. 

Petrus Rodo alias Çabata variopola. 

Alduntia uxor Gabrielis Puig. 

Blanquina Vilanova vidua quae fuit uxor Ferrari Vilanova quondam. 

Beatrix Boneta uxor Antonii Bonet Regii notarii pro crimine heresi in carceribus detrusi. 

Clara vidua uxor quae fuit Francisci Ferriz quondam medici. 

Elionor uxor Baltasaris Raymat (sale Raimat antes) corallarii.

Francina uxor Francisci Badia texillarii.

Gabriela Cabrida vidua quae fuit uxor Bernardi Cabrit quondam textoris. (Cabrita : esposa, mujer, uxor de Cabrito)

Gratia uxor Pauli Canto turnarii.

Joanna Ferrera vidua quae primo fuit uxor Gabrielis Ballester pictoris et ultimo Petri Ferrer quondam. (ferrer : herrero; inglés farrier, ferrier : el que pone las herraduras a los caballos, el que hierra, herrero, antiguo ferrero; ferrera : herrera)

Violans vidua quae fuit uxor Galcerandi Raymat quondam. 

Angelina domicella filia Joannis Trinxer maioris natu.

Gabriel Vilanova corallarius.

Marquesia domicella filia Bonanati Bernich corallarii. 

Alduncia uxor Bernardi Campells mercatoris.

Angelina uxor Laurentii Canto texillarii.

Euphrosyna uxor Michaelis Aguilo curritoris auris.

Violans uxor Petri Rodo variopolae.

Alduntia uxor Benedicti Sancti-Jacobi corallarii. 

Clara vidua quae fuit uxor Raphaelis Bellarbre quondam. 

Elionor domicella filia Antonii Bonet quondam Serenissimi domini Regis Scribae mandamenti. (scriba de manament del Rey)


Eodem die alia cum sententia. 


Michael Aguilo curritor auris.

Gabriel Portapa textoris.

Franciscus Domenech curritor animalium.

Bonanatus Bernich corallarius.

Joannis Castello curritor auris.

Guillelmus Duran mercator.

Francina de Pau uxor Bernardi de Pau.

Joanna Vilafranca uxor Manuelis Vilafranca.


Eodem die alia cum sententia. 


Elionor uxor Francisci Domenech curritoris. 

Isabel uxor Gabrielis Portapa. 

Joanna uxor Joannis Castello. 

Alduntia Castellona vidua quae fuit uxor Jacobi Castello quondam. 

Clara uxor Bonanati Bernich. 

Omnes supra scripti sunt neophiti degentes Barcinonae. 


Continúa en la sentencia a Benet Garcia

viernes, 5 de febrero de 2021

22 DE JUNIO.

22 DE JUNIO.

No hubo sesión, con motivo de la fiesta que se dispuso el día anterior, en celebridad de la concordia que se había firmado. Con igual objeto, los señores Diputados y oidores de cuentas, junto con el señor Primogénito, los individuos del Consejo y gran multitud de habitantes, de ambos sexos, se trasladaron a la capilla de santa Eulalia de la catedral, donde fue celebrada misa solemne, acompañada de órgano y canto.
En este día recibieron los señores Diputados la carta que sigue.

Dirigitur dominis ambaixiatoribus.
La Reyna.
Reverend venerables pares en Christ egregis nobles magnifichs e ben amats e feels nostres. Vostra letra havem rebuda de XXI de juny. Havem hagut molt gran consolacio del plaer que haveu de la ferma per nos feta e de la bona voluntat e promptitud que mostrau al servey de la Majestat del Senyor Rey e de nos. Speram en nostre Senyor e en la virtut de vosaltres axi ho fareu que nostra ferma confiansa tal es de vosaltres que per la experiencia haveu vist e podeu conexer lo amor benignitat e clemencia ab que la Majestat del Senyor Rey e nos havem prosseguit lo lllustrissimo Primogenit fill nostre molt car e molt amat e aquest Principat no resta altra cosa que continuacio de bon amor e devocio mostrant ho per obra axi com be e fermament de tots se spera. Nos havem manades despatchar les scripturas e estan en expedicio. Com sien acabades aquesta nit o dema tremetrem les persones en vostra dita letra mencionades per que en tot se puixa donar compliment. Dada en Vilafrancha a XXII de juny any Mil CCCCLXI. - La Reyna.

La Reyna. Reverend venerables pares en Christ egregis nobles magnifichs e ben amats e feels nostres. Vostra letra havem rebuda de XXI de juny.

La Reyna, Juana Enríquez

WIKI:

Juana Enríquez (¿Medina de Rioseco?, 1425 - Tarragona, 13 de febrero de 1468), fue reina consorte de Navarra (1447-1468) y de Aragón (1458-1468),
V señora de Casarrubios del Monte, perteneció al importante linaje de los Enríquez, rama ilegítima de los reyes de Castilla. Mujer ambiciosa e imperante, era hija de Fadrique Enríquez, almirante de Castilla y de su primera esposa, Marina Fernández de Córdoba también llamada Marina de Ayala, muerta en 1431.

Fue la segunda esposa de Juan II de Aragón y de Navarra, viudo desde 1441, con quien contrajo matrimonio el 17 de julio de 1447, contando diecinueve años. Tuvieron dos hijos:

Fernando el Católico
(Sos, del rey católico, 10 de marzo de 1452 ​- Madrigalejo, 23 de enero de 1516), rey de Aragón y de Castilla (consorte, con el nombre de Fernando V) desde diciembre de 1474 por su matrimonio en octubre de 1469 con Isabel I la Católica;

Juana (16 de junio de 1455​-1517), segunda esposa de Fernando I de Nápoles, primo bastardo de Fernando II de Aragón.

La muerte en 1458 del rey Alfonso V de Aragón significó la ascensión al trono de Juan II y su mujer Juana.

​ Uno de los más grandes deseos de Juana Enríquez, hacia el que tendió hábilmente su política, fue el matrimonio (en octubre de 1469) de su hijo Fernando, de dieciséis años, con Isabel de Castilla, de unos diecisiete. No pudo verlo realizado pues murió el 13 de febrero de 1468​ por complicaciones de cáncer de mama.


CONSIDERACIONES SOBRE ALGUNOS ASPECTOS GENEALÓGICOS Y HERÁLDICOS DEL ALMIRANTAZGO DE CASTILLA

Jaime de SALAZAR Y ACHA
Doctor en Derecho


(en Castilla la Mancha no hay mar, pero en la Castilla histórica sí. Y después de 1492 mucho más.)

Me propongo en los próximos minutos llevar a cabo algunas reflexiones sobre diversos aspectos personales y familiares,
referentes a los personajes que ostentaron en su día esta dignidad del Almirantazgo de Castilla, aspectos especialmente relacionados con estas ciencias instrumentales de la historia, como son la genealogía y la heráldica, cuestiones que incluimos en lo que podríamos definir como ámbito personal de la Institución o señas de identidad de sus titulares.
Creo que, tras las conferencias ya pronunciadas, han quedado claros los orígenes de la Institución, los distintos avatares con los que tuvieron que enfrentarse sus protagonistas, así como las funciones que les tocó desempeñar, tanto en los momentos de guerra como en la política de su época. No vamos por tanto a insistir en nada de lo dicho, pero sí, al hilo de todo ello, plantearnos una serie de preguntas que van a constituir la razón y justificación de esta conferencia. Es decir, ¿quiénes eran estos personajes que ostentaron el primer rango naval de su tiempo?, ¿cómo eran seleccionados?, ¿a qué nivel social o estamento pertenecían?, ¿ cómo pasó este cargo de ser un oficio militar a ser una mera dignidad honorífica?, ¿cuáles eran sus emblemas o cómo se distinguían sus poseedores del resto de la nobleza de su tiempo? Creo que es interesante profundizar en estos temas, porque su estudio, a causa de un prejuicio ideológico,
ha sido soslayado durante mucho tiempo por la moderna historiografía y profundizar en ello nos ofrece frecuentemente una visión de la realidad social y de la mentalidad de aquella sociedad estamental mucho más certera y auténtica que otras divagaciones teóricas, a menudo más alejadas del contacto con la realidad coetánea y viciadas por enfoques ajenos a la mentalidad de aquellos tiempos. (Y hasta aquí puedo leer... más en el PDF de arriba.)

sábado, 25 de septiembre de 2021

EL DESCONSUELO. DESCONORT. Bilingüe lemosín - castellano.

EL
DESCONSUELO.



Es
el Desconsuelo uno de los poemas más inspirados y espontáneos que
haya escrito Lulio. Treinta años de viajes, de penalidades, de
instancias y de alternativas; treinta años de la más ardorosa fé
en sus proyectos y de solemnes promesas, sin que pudiera conseguir la
realización de sus constantes aspiraciones, no habían logrado
arrancar del corazón del laborioso Raimundo la esperanza firme que
abrigaba de ver un día entronizada su doctrina por todo el orbe,
dispuesta la predicación del catolicismo por entre las numerosas
hordas agarenas, y puesta en pie la cruzada que debía restaurar el
trono cristiano en la ciudad santa. Mas cuando en 1295 no encontró
en Roma más respuesta a sus ardientes súplicas que la mofa y el
escarnio de los poderosos; más apoyo a su ciencia que el
indiferentismo de la ignorancia, incapaz de comprender las
concepciones de su espíritu privilegiado; no es extraño que aquella
incontrastable firmeza cayese en el desaliento, y que preñados los
ojos de lágrimas, y lleno el corazón de amargura, buscara su alivio
el desengañado Lulio en la reconcentración de su alma y en las
íntimas y solitarias fruiciones del saber y de la poesía. Hijo de
este estado interior de nuestro poeta es la obra de que nos ocupamos.
Bello es el exordio con que da principio a su melancólico desahogo,
describiendo la flaqueza de su corazón, el duelo de su alma, y el
triste desamparo de los hombres que le obligaba a mirar a Dios como
al único amigo capaz de consolarle. Bellos los recuerdos que dedica
a los desvíos de su juventud y a la beatífica aparición que le
apartó del camino de la culpa; y sentidos los versos en que hace
alusión al estado del mundo, al poco fruto que alcanzara de sus
trabajos, a las lágrimas que estos pensamientos arrancaban a sus
ojos, y a lo poco que Dios escucha a veces a los justos y a los
pecadores que anhelan verle honrado y ensalzado. Después empieza un
interesante diálogo con un ermitaño que se le aparece en el bosque
y que le exhorta a que abra su corazón para socorrerle con la
suavidad y eficacia de su doctrina; diálogo tierno y patético en
verdad, cuando en él se duele de la poca atención que a sus
palabras se prestaba, del concepto pobre en que la ignorancia de su
tiempo le tenía, del menosprecio que por premio de sus afanes
alcanzara de los que podían ayudarle en sus empresas, y de la
superficialidad con que juzgaban su célebre Arte en que tanta fé
tenía; después de haberse privado de su familia y de su hacienda
por el bien del género humano, de haber vuelto la espalda a las
seducciones mundanales, y de haber corrido todas las naciones del
orbe conocido, sin encontrar compañero que participara de su santo
ardor. El ermitaño a su vez procura enjugar sus lágrimas con toda
la ternura del alma cristiana, discurriendo ambos sobre el orden del
mundo, sobre la exaltación de la fé católica, y conversión de los
infieles; y tocando con alta sabiduría profundas cuestiones de moral
y ciencia teológica. Sin embargo empero de la suavidad evangélica
que fluye de todas las páginas de este inspirado poema, y del
espíritu eminentemente católico que le caracteriza, fue una de las
obras que escogieron violentos censores y adversarios de la doctrina
luliana, para llevar a cabo su persistente y encarnizada idea de
hacer ver al mundo que el venerable Lulio era autor de máximas
heréticas y anti-cristianas, valiéndose de la calumnia, de la
falsía y de la impostura. Indigna ver la superficialidad con que
interpretaban y analizaban los tiernos conceptos del poeta, y la mala
fé con que, en defecto de razones, tergiversaban y alteraban el
sentido de los textos originales, si es que originales alguna vez los
vieron. El encono de los adversarios de Lulio, nacido en su mayor
parte de la ardorosa defensa que hizo del misterio de la Inmaculada
Concepción de María, llegó a tan alto grado, que acudían hasta a
los medios más reprobados para empañar con absurdas ficciones la
pureza de su vida; valiéndose ya de una palabra mal sonante de los
traductores del gran maestro, sin cuidarse de acudir a los textos
lemosines para su comprobación, ya de los mismos sofismas que
Lulio ponía en boca de los antagonistas del dogma católico en sus
libros dialogados de polémica, que truncaban a su antojo, para
regalar al venerable mártir el dictado de hereje. La publicación
empero del original lemosin
(lemosín) es la mejor vindicación de tan injustas como
apasionadas diatribas; y en obsequio a la obra añadimos una
traducción castellana, que hemos arreglado sobre la que hizo
el célebre profesor de la doctrina luliana D. Nicolás de Pax,
especial amigo del cardenal Cisneros; cuya traducción
demostrará a los que no estén versados en la lectura del lemosin,
con cuanta injusticia se cebaban los adversarios de Lulio sobre el
más dulce, el más tierno y el más sentido de los desahogos de su
alma verdaderamente grande, y nos dispensará al mismo tiempo de
extendernos en citar sus pasajes más notables, como hemos hecho con
respecto a las demás composiciones; pues en verdad ¿cómo no
trascribir el poema entero cuando se trata de hacer ver las bellezas
de que está sembrado? ¿Cómo citar un pasaje sin hacer agravio a
los que pasáramos eo silencio? ¿Qué estrofa hay que no sea
interesante, ya por uno ya por otro concepto?



En
este poema, escrito en Roma hacia el año 1295, o sea diez años
después de haber dejado Lulio aquella ciudad para residir en París,
Montpeller, Génova, Túnez y Nápoles, se hace mención de los Cien
nombres de Dios, obra que cita también en otros tratados, sin duda
por ser uno de los que su autor más apreciaba, prueba evidente y
otro de los muchos ejemplos que la historia nos ofrece, de lo que se
engañan los escritores en el juicio de sus propias obras: - "¡Oh
ermitaño! dice, cansado estoy de tratar con la corte romana, sin que
ninguna cosa haya podido alcanzar, y si vos queréis trabajar por la
santa causa de nuestro Señor Jesucristo en la metrópoli, y en ella
hacer despacio y con diligencia cuanto os sea dado, quizás este
negocio llegára a su fin, si os quieren escuchar el santo
Padre y los cardenales; o sino haceos
juglar en la corte y cantad los Cien nombres de Dios, que escribí en
rimas para que cantar se pudiesen. Aunque bien mirado no os doy este
consejo, porque no hagáis menospreciar los libros que Dios me hizo
concebir." -



Por
fortuna podemos ofrecer al lector el texto original de este poema con
mayor corrección que el de los anteriores, lo cual se debe a las
muchas copias que hemos tenido ocasión de consultar. Además de las
modernas que han llegado a nuestras manos, y de un códice del siglo
XV y otro del XVI o principios del XVII que tenemos a la vista, hemos
examinado la copia hecha por mano de D. Nicolás de Pax, existente en
la biblioteca del Instituto Balear, y la que forma parte del antiguo
códice que perteneció a la librería del convento de dominicos de
Palma y que dejamos citado al hacernos cargo de la anterior
composición sobre la Alquimia. Con la minuciosa comparación de
todos estos códices hemos logrado restablecer el sentido de un
crecido número de pasajes que aparecía dudoso, y dejar más
correcto el lenguaje, alterado en algunos puntos, y más exacta la
medida de los versos.



Notaráse
sin duda alguna diferencia en la ortografía, entre este poema y los
demás que van trascritos, principalmente el de los Cien nombres de
Dios. Los copistas muchas veces, si eran exactos en la conservación
de los vocablos anticuados, no lo eran en lo que atañía a la parte
ortográfica de las palabras: así es que en las copias más modernas
encontramos muy notables diferencias en el modo de escribirlas. Si se
mira con alguna detención el poema de los Cien nombres de Dios, se
conocerá que el códice de donde lo hemos tomado es de fecha
posterior al que nos ha servido para la publicación de las otras
composiciones; y si en la que nos ocupa se observan algo más
anticuados algunos vocablos, débese a la circunstancia de haber
podido hacer comparaciones con códices de más remota fecha, y a
que, como era natural, nos ha merecido siempre más fé lo que más
se acerca a la época en que floreciera el autor. Así no debe
extrañar el lector ver escrito con frecuencia en este poema eyl por
éll, fayliment por falliment, con por com, aqueyls o aceyls por
aquells, foylament por follament, esperital o spirital por
espiritual, nuyl por null, ceyl por cell, y así de otras muchas
palabras que fuera prolijo enumerar.




EL
DESCONORT.



Aquest
es lo Desconort que mestre RAMON LULL feu en sa vellessa,
com viu que lo papa ne los altres senyors del mon, no
volgueren metre orde en convertir los infaels, segons que éll
los requerí moltes e diverses vegades.







I.







Deus,
ab vostra virtut, començ est desconort,



Lo
qual fas en xantant, per ço que m' en conort,



E
que ab eyl recompte lo fayliment e 'l tort



Que
hom fá en vers vos qui ‘ns jutjats en la mort.



E
con mays mi conort e menys hay lo còr fort (1),



Car
d' Ira e dolor faç mon coratge port;



Perque
el conort me torna en molt gran desconort;



Per
ayçó eu estich en trebayl e en deport,



E
no hay nuyl amich qui negun gaug m' aport,



Mas
tansolament vos, per qu' eu lo fax aport,



En
casent e levant, e suy say en tal port,



Que
res no veyg ne aug d' on me vinga confort.



EL
DESCONSUELO.



Este
es el Desconsuelo que RAIMUNDO LULIO compuso en su vejez, al ver que
el papa y los señores de la tierra se negaban a acceder a sus
reiteradas súplicas en orden a la conversión de los infieles.



I.



Dios,
con vuestra virtud, comienzo este desconsuelo, el cual canto para
consolarme, y para publicar la grande sinrazón y el agravio que los
hombres os hacen a vos, Señor, que en el angosto paso de la muerte
nos juzgáis. Y cuanto, más me consuelo, mayor flaqueza siento en mi
corazón, porque hago mi alma puerto de enojo y dolor; por lo cual el
consuelo se me trueca en muy grande desconsuelo; y así estoy en
placer de una parte y de otra en trabajo. No tengo amigo que me
consuele, sino vos sólo, Señor, por quien sufro este gran peso; y
ora cayendo, ora levantándome, hállome de manera que no veo ni oigo
cosa que pueda darme aliento.




II.







Quant
fuy grans e sentí del mon sa vanitat,



Comencey
a far mal e entrey en peccat,



Oblidam
lo ver Deus seguent carnalitat;



Mas
plach a Jesu-Christ per sa gran pietat



Qu'
es presentech a mi cinch vets crucificat,



Per
ço qu' el remembrés e 'n fós enamorat,



Et
que eu procurés com éll fós ben preycat



Per
tot lo mon, e que fós dita veritat



De
sa gran trinitat e com fó encarnat;



Per
qu' eu suy inspirat e 'n tan gran volentat,



Que
res als no amé mays que éll fos honrat:



E
lá donchs comença con lo servís de grat.




III.




Quant
pris a consirar del mon son estament,



Com
son pauchs christians e molts li descresent,



Adonchs
en mon coratge haych tal conçebiment



Que
anés a prelats e a reys exament



E
a religioses, ab tal
ordenament (2)



Que
s' en seguís passatje e tal preycament,



Que
ab ferre e fust e ab ver ergument



Se
des a nostra fe tan gran exalçament,



Que
'ls infaels venguessen a ver convertiment (3).



Et
eu hay ço tractat trenta anys, e verament (4)



No
n' hay res obtengut perqu' eu n' estaig dolent



Tant,
que 'n plore sovén e ‘n suy en languiment.







IV.




Dementra
qu' eu axí estava en tristor,



E
consirán sovén en la gran deshonor



Que
Deus pren en lo mon per sofratxa d' amor,



Com
a home irat qui fuyg a mal senyor,



Me
'n aney al boscatje, on estava ab plor



Tan
fort desconortat, qu' el còr n' haich gran dolor;



Mas
per ço car plorava e sentia dolçor,



E
car ab Deus parlava faent a eyl clamor



Con
tan pauch exauseix li just e 'l peccador,



Quant
la horon e 'l creon en tractar sa honor;



Car
si mays los donava d' ajuda è fervor,



Pus
tost
convertirien lo mon a sa valor.







II.

Cuando fui de edad crecida, sentí la vanidad del mundo, y empecé
a hacer mal, y a entrar en pecado; y olvidado del Dios verdadero,
seguí los carnales apetitos; pero Jesucristo por su gran piedad
quiso cinco veces aparecérseme crucificado, para que me acordara de
él, le amase y procurara fuese conocido por todo el mundo; y que la
verdad infalible de la Santísima Trinidad y de la Encarnación
gloriosa fuese predicada y enseñada: y así yo me sentí inspirado,
y tuve tan grande amor a Dios, que jamás amé otra cosa, sino que él
fuese honrado; y entonces empecé a servirle de buena voluntad.







III.

Cuando después consideré el estado del mundo, y cuán pocos son
los cristianos y muchos los incrédulos e infieles, conmovido mi
corazón me hizo concebir el pensamiento de acudir a los prelados,
reyes y religiosos; demostrándoles los medios de pasar a los
dominios de los moros y cómo con predicaciones, argumentos y armas
se pudiera dar tal ensalzamiento a nuestra santa fé católica, que
los infieles viniesen a verdadera conversión. En este santo
negocio
me he ocupado por espacio de treinta años, y en verdad
que nada he podido alcanzar; y por eso estoy tan triste, y tan a
menudo lloro, que me veo reducido a grande flaqueza.







IV.

Mientras que yo me abandonaba de esta manera a mis tristes
pensamientos, considerando con frecuencia los grandes ultrajes que a
Dios se hacen en el mundo por falta de amor, como hombre enojado y
descontento que huye de su mal señor, fuíme al bosque, en donde me
puse a llorar tan desconsolado, que estallaba de dolor mi
corazón: mas llorando hablaba yo con Dios y hallaba en esto dulzura
y remedio. Quejábame de que tan poco oiga a los justos y pecadores,
cuando tratan de su honor divino; porque si más les ayudase y
favoreciese, más pronto convertirían el mundo a la fé.




V.




Enaxí
com estava ab malencolia,
A luny guardí e viu un home qui
venia
Ab bastó en sa má; gran barba havía;
En son dors
selici portech; pauch valia;
Segons son captener
ermitá paria (5),
E quant fó pres de mí, dixme: - Qué havia,

Ne lo dòl qu' eu menava de hont me venia,
Ne s' eyl
per nulla res ajudar m' en podia. -
E s' eu, las, resposli: - Que
tan mal me sentia (6),
Que per éll ni altre no 'm consolaria;

Car segons que hom pert creix la fellonia,
E ço qu' eu
perdut hay ¿e dar quiu poria?







VI.

- Ramon! dix l' ermitá, vos ¿qué havets perdut?
Perque
nous consolats en lo Rey de salut,
Qui basta a tot
çò qui per éyl es vengut?
Mas aquell qui éll pert no pòt
haver virtut
En esser consolat, car tròp es abatut;
Et si
vos no havets nuyl amich quius ajut,
Digatsme vostre còr ne que
havets haút;
Car si flac còr havets, ne si sots deçebut,



Be
'n poria esser qu' eus fós acorregut
Per la mia doctrina, tant
que si sots vençut,
Qu' eus mostrará a vençre vostre còr
combatut
De ira e dolor ab qui Deus hi ajut.



VII.

- N' ermitá! s' eu pogués portar a compliment
La honor que
eu tracta per Deu tan longuament,
No hagra re perdut ne 'n
fará clamament,
Ans guasanyara tant, que a convertiment
Ne
vengron li errat, e lo sanct moniment
Hagran los
christians; mas per deffayliment
D' aqueyls a qui Deus ha donat
mays d' honrament,
Qui no‘ m volen ausir, ans tenen a
nient,
Mi é mes paraules con hom qui foylament,
Parla e res
no fá, segons entendiment,
Perqu' eu per éyls pert tot lo
procurament
Que fás per honrar Deu e d' homens salvament.







V.

Estando así abismado en honda melancolía, miré lejos, y vi
llegar un hombre con un cayado (bastón) en la mano, luenga la
barba y vestido de cilicio; y según su gesto parecíame
ermitaño. Y acercándose a mí, díjome: - Qué causa era la de mi
duelo y de mis lágrimas, y si en algo podíame ayudar. - Respondí,
que yo tenía y sentía tal mal, que ni él, ni otro podían darme
consuelo; porque el enojo es grande, a proporción de lo que
perdemos; y dije, que nadie en el mundo podía darme ya lo que
perdido había.







VI.

- Raimundo (Ramon)! dijo el ermitaño: ¿Qué habéis
perdido? ¿por qué no os consoláis con Dios omnipotente, el cual a
todas las criaturas es cumplimiento? Quien pierde a Dios, es quien no
puede tener virtud de consolación, porque está muy perdido. Y si
vos no tenéis amigos que os ayuden, abridme vuestro corazón y
decidme lo que tenéis; porque si flaqueza de corazón o
entendimiento es en vos, bien podrá ser que por mi doctrina seáis
socorrido: y si os vence la pasión de ánimo, mostraros he, con la
ayuda de Dios, a vencer vuestra alma combatida por el enojo y el
dolor.



VII.

- ¡O ermitaño! si yo pudiese llevar a feliz término lo que
respecto de Dios tan largamente he tratado, no perdiera yo cosa
alguna, ni menos me quejara: antes ganaría tanto, que los que viven
en las sombras del error vendrían a convertirse, y los cristianos
poseerían el Santo Sepulcro de Jesucristo. Mas por culpa de aquellos
a quienes Dios honra más, los que no sólo no quieren oírme, sino
que me tienen a mí y a mis palabras en nada, como a hombre que habla
néciamente y sin discreción, pierdo el trabajo que hago por
honra de Dios y bien de las gentes.




VIII.
Encare
'us dich, que pòrt una Art general
Qui novament es dada per dó
esperital,
Perque hom pòt saber tota res natural,
Segons qu'
entendiment ateyn lo sensual;



Al
dret e medicina e a tot saber val,
Et a theologia, la qual m' es
mays coral:
A solre questions nuyla Art tant no val,
Ne
errors destruir per raysó natural;
E tenchla per perduda, car
quax a hom no ‘n cal,



Perqu'
eu ne planch, e' n plor, e n' hay ira mortal:



Car
nuyl hom qui perdés tan precios cabal,
No poria haver gaug may
de res terrenal.







IX.

- Ramon, si vos fayts ço, que a vos se cové,
En procurar
honor a Deus, e far gran bé,
E no sots escoltat ni ajuda nous vé

D' ayceyls qu' han lo poder, ges per ço nous cové
Qu' en
siats despagat, car ceyl que tot ho vé
Vos n' ha aytant de grat
com si es complís de sé
Tot çò que demandats; car hom qui bé
es capté
A tractar sa honor, aconseguex en sé
Mèrit e
esmenda, dó, pietat, e merce;
Perque fá gran peccat qui en son
còr reté
Ira ne desconort faent a eyl Deus bé,
Qui 's
concorda ab gaug, esperança e fé.







X.

Ramon, de vostre Art no siats consirós,
Ans ne siats alegre
e estatsne joyós,
Car pus Deus l' haus ha dada, justicia e
valors
La multiplicarán en leyals amadors;
E si vos en est
temps ne sentits amargórs,
En altre temps meylor haurets
ajudadors,
Tals, qui les apendrán, e' n vençrán les errors
D'
aquest mon, e' n farán molt bon fayt cabalors;
Perqu' eus prech,
mon amich, conort sia ab vos,
E duy may no plorets contra fayt
virtuós;



Enants
vos alegrats contra fayt viciós,
Et esperats de Deu gracia e
secórs.




VIII.



Por
eso os digo, ermitaño, que traigo una Arte general, que me fue
inspirada por el Espíritu santo, por medio de la cual puede el
hombre saber todas las cosas naturales, según la comprensión del
entendimiento por los sentidos: sirve para aprender el derecho, la
medicina y todas las ciencias; y asimismo para aprender la teología,
ciencia para mí la más estimada. No hay otro Arte que tanto valga
para resolver cuestiones, y para destruir errores por la razón
natural; y téngola por perdida, porque casi nadie la entiende ni la
aprecia, y por esto lloro, y estoy en mortal tristeza, porque
cualquiera que perdiese caudal tan precioso, no podría gozar de cosa
alguna de este mundo.



IX.

- Raimundo, si vos hacéis lo que os toca por la honra de Dios y
por el bien del género humano, y no sois escuchado ni alcanzáis
ayuda de aquellos que pueden ayudaros, por eso no debéis estar tan
descontento. Quien todo lo ve os lo agradece, tanto como si de hecho
se cumpliera lo que demandáis: porque el que bien procura que a Dios
se honre, consigue en efecto mérito, piedad y merced. Y por esto
peca mucho el que guarda enojo en su corazón y se entrega al pesar y
al desconsuelo, cuando Dios le hace gracia de un bien que tanto se
aviene con el gozo, la fé y la esperanza.



X.

Raimundo, de vuestra Arte no tengáis cuidado; antes alegraos de
ella, que pues Dios os la dio, justicia y esfuerzo la multiplicarán
en leales amadores. Y si vos ahora por ella sentís adversidades,
vendrá otro tiempo mejor en que tengáis ayudadores tales que la
estudien y aprendan, y en que con ella venzan los errores de este
mundo, y hagan muchos actos provechosos. Por esto os ruego, amigo
mío, que os consoléis, que enjuguéis vuestras lágrimas y que os
alegréis contra los vicios, esperando de Dios merced y socorro.







XI.

Ramon, ¿per qué plorats e no 'm fayls béll semblant?
¿E
com no 'us conortats del vostre mal talant?
Per aquesta raysó me
fayts estar dubtant
Que stiats en peccat mortal tan mal estant,

Perque siats indigne a far res ben estant;
Car Deus no' s vòl
servir per nuyl hom en peccant,
Et si no vé a fí ço que
desirats tant,
No es colpa d' aqueyls de qui 'us anats clamant;

Car no vol Deus que vostre fayt vaja en avant (7)
Si estats
en peccat; car de bé tant ni quant
No pòt hom peccador, d' éyl
esser començant,
Car lo bé e 'l peccat en res no han semblant.







XII.



-
N'ermitá, no m' escús que no haja peccat



Mortalment
mantes vets, de qu' em som confessat:



Mas
depuys Jesu-Christ a mi 's fó revelat



En
la crotz, segons que desus vos hay contat,



Et
haguí en s' amor mon voler confermat,



No
pequí a scient en nuyl mortal peccat;



Mas
poria esser en ço qui es passat



Quant
era cech del mon amant sa vanitat,



Que
no ‘m sia per Christ en far bé ajudat;



Empero
si no ‘u era, tòrt faria e peccat,



Si
éyl no mi ajudava depuys qu' el hay amat,



E
per la sua amor lo mon desamparat,







XIII.



-
Ramon, hom negligent no sab bé procurar,



Estant
si negligent; car molt no vòl membrar



Ço
qu' enten acabar, perqu' em fayts molt dubtar



Que
lo púbblich negoci que volets acabar,



Ab
los molt grans senyors qui no 'us volen aydar;



Car
ab paucha amor gran fayt no 's pot menar;



E
si est pererós de tú ‘t deus rancurar,



Et
de ton fayliment no deus altre encolpar.



Ne
tu estant occiós no 't deus desconortar,



Per
altre, mas per tú qui no ‘t vòls esforçar,



En
far tot ton poder com Deus puschas honrar.







XI.

Raimundo, ¿por qué lloráis y no me mostráis alegre y sereno
el rostro? ¿Cómo no os consoláis en vuestro mal? Dudar me hacéis
si por ventura estando vos en pecado mortal, seáis indigno de hacer
cosa buena, porque Dios no quiere ser servido por hombre culpable. Y
si no veis realizados vuestros deseos no es por falta de aquellos
contra los cuales dirigís vuestros clamores. Si en culpa estáis no
querrá Dios que vaya adelante vuestro negocio, pues hombre pecador
no puede ser principio de tanto bien; porque el bien y el mal nunca
concuerdan.



XII.

- Ermitaño, no digo que no haya pecado mortalmente muchas veces,
pero heme confesado de ello. Desde la hora en que Jesucristo se me
apareció crucificado, según tengo dicho, y confirmó mi querer con
su amor, no caí jamás a sabiendas en pecado mortal. Puede ser que
por lo que hice siendo ciego y amante de las vanidades del mundo, no
me vea ahora ayudado por Jesucristo en el bien que proyecto: empero
injuria me haría Dios si no me ayudase, porque le amo, y por su amor
he dejado el mundo.



XIII.

- Raimundo, el hombre negligente no es buen procurador, si de lo
que quiere acabar se olvida. Por eso me hacéis dudar del éxito del
negocio que tratáis de llevar adelante con los grandes señores, que
por otra parte se niegan a ayudaros; porque con poco fervor no se
puede tratar de tan alta empresa. Si vos sois flojo, quejaos de vos
mismo, y no culpéis a los demás. Y andando, vos, tan remiso, no os
debéis desconsolar por la falta ajena, sino por la vuestra, que no
queréis esforzaros en hacer cuanto os es dable por la honra de Dios.







XIV.

- N' ermitá, vos vejats si eu suy occiós
En tractar
púbblich bé de justs et peccadors (8),
Car muller n' hay
lexada, fills e possessiós,
Et n' hay estat trenta anys
en trebayls e langors (9),
E cinch vets en la cort am mies
messiós (10)
N' hay estát, e encare ab los Presicadors,

A generals capitols tres e enquer als Menors
Altres tres
generals capitols; e si vos
Sabiets que n' hay dit a reys et a
senyors,
Ne com hay trebaylat, no seriets dubtós
En mí que
sia estát en est fayt pererós,
Ans n' hauriets pietat si sots
hom piadós.







XV.



-
Ramon, tot hom qui vol adur a compliment



Algun
fayt que sia de molt gran estament,



Cové
qu' el sapia tractar discretament;



Mas
si vos no sots hom discret ni entenent,



Segons
que al fayt cové e 'n fayts rancurament,



Rancurastvos
a tòrt e sotsne reprendent



D'
aqueyls qui son discrets e fan saviament,



Ço
qui ‘n fayt vos cové e al exalçament



De
la fe christiana; perque 'us conseyl breument



Qu'
estiats consolat en vostre fayliment,



Consirant
que no sots en lo fayt covinent,



Et
estats entre vos humil e pascient.







XVI.

- N' ermitá, s' eu no ço d' aytal discreció
Qu' en fayt
tant cabalós no abast ma raysó,
E si eu ignorant vas éyl fas
faylió,
Per soffratxa d' entendre e car discret no só,
Segons
que 'l fayt, es gran, per ço vuyl companyó
Qui m' ajut a
complir; mas no 'm val pauch ni pró
Requerir companya, ans suy
sols abandó;
Com los guart en la cara e 'ls vuyl dir ma raysó,

No‘ m volon escoltar, ans disen que fat
só,
Los dames, per ço car los dich aytal sermó:
Pero
parrá 'l judici qui haurá discreció,
Ne qui de sos peccats
atrobará perdó.

XIV.

- Ermitaño, mirad si cuando se
trata del bien público, del bien de justos y pecadores, soy en algo
negligente: sabed que dejé por esto esposa, hijos y heredades, y que
pasé treinta años de trabajos y congojas. Cinco veces fui a la
corte romana a mis expensas: he asistido a tres capítulos generales
de Predicadores, y otros a tres capítulos generales de
Menores: y si supieseis lo que he dicho a reyes y a grandes señores,
y cuánto he trabajado, no dudarais de mi constancia, ni me tuvierais
por negligente en este negocio; antes me compadecierais, si es que
seáis hombre piadoso.



XV.

- Raimundo, el hombre que quiere llevar a feliz término una
empresa de tanta importancia, conviene que con discreción la haga
comprender. Mas si vos no sois tan discreto y sabio como el negocio
requiere, y al mismo tiempo venís con quejas; con injusticia os
quejáis de los que obrando con prudencia y sabiduría, hacen lo que
pertenece y lo que conviene a la exaltación de la fé cristiana. Por
eso brevemente os aconsejo, que os consoléis con vuestra falta,
pensando que a tal empresa no sois bastante; y habed en vos humildad
y paciencia.



XVI.

- Ermitaño, si tan poco discreto soy, que mi razón no baste a
cosa tan provechosa; si yo en mi ignorancia, falto por defecto de
entendimiento y discreción, por eso demando compañeros que me
ayuden en la empresa; mas no los puedo hallar ni pequeños ni
grandes, antes me encuentro solo y desamparado. Y cuando les miro
cara a cara, y les quiero exponer mis razones, no me quieren
escuchar, y los más me dicen que soy necio cuando les explico mi
proyecto. Mas en el día del juicio se verá quién habrá sido
discreto y quién alcanzará perdón de sus pecados.







XVII.



-
Ramon, l' hom qui 's avar e vol alcun fayt far,



Ço
que vòl no ho pòt complir ni acabar;



Hon
si vos sots avar e no volets donar



Del
vostre, per ço que Deus ne façats honrar,



De
vostre cobeytat vos deuriets clamar;



Car
ella vos empatxa lo bon fayt procurar.



O
si dar no podets, paupertat pòt estar



Contra
vostre negoci, e deuriets pensar



Qu'
els senyors mays s' enclinon per dar que per preycar,



E
los prechs qu' hom los fá; perqu' eus vuyl consellar



Que
si donar podets, pensets tost del anar;



Car
per donar porets, tota res acabar.







XVIII.



N'
ermitá, cert siats que hanc mays cobeytat



De
diners ne d' honors en mí no ha habitat;



Et
en aquest negoci de mon patrimonat



May
tota vets despes e hay tant larguejat,



Que
tuyt li meu infant n' estan en paupertat;



D'
hon de avaricia no' n dey esser reptat,



Ne
donar eu no pusch a los homens de grat,



Car
no suy home rich ne senyor de ciutat;



Perque
no m' encolpets, ans m' hajats escusat;



Be
'us dich, s' eu fós senyor d' emperi o regnat



Tant
del meu hi donara trò que fós acabat;



Mas
home qui pauch dona no es bé escoltat.







XIX.



-
Ramon, gloria vana fá hom a sí amar,



Et
per ço que hom faça las gents de sí parlar



Dient
de hom lausors, per ço qu' els sia car,



E
que l' amén e l' honren en soven nomenar;



Hon
si vos trebaylats per vos mateix lausar,



Erguyl,
gloria vana vos fan tant menysprear,



Que
no 'us denyen veser ne' us volen escoltar (11),



Car
nuyl fayt tan honrat vil hom no deu menar:



Et
tot home es vil e está en peccar,



Qui
mays que no li' n tayn se vuyla far honrar;



Perque
de vostre tòrt vuylats nuyl encolpar.







XVII.

- Raimundo, hombre avaro no puede dar cumplimiento a lo que
quiere: por esto si vos sois codicioso, y no consentís en dar de lo
vuestro por honra de Dios, quejaros debéis tan sólo de vuestra
avaricia; porque ella os impide hacer la buena obra. Y si nada podéis
dar, la pobreza puede contrariar vuestro intento, porque habéis de
tener presente que los grandes señores más se inclinan por dádivas,
que por palabras o por ruegos. Por esto os digo que si tenéis algo
que dar, vivid persuadido que presto será la ida, porque dando
podréis llevar a cabo cuanto quisiereis.







XVIII.

- Ermitaño, estad seguro de que codicia de dinero y de honra en
mí nunca halló cabida; muy al contrario, he siempre gastado en este
negocio de mi caudal con tanta largueza, que por esto mis hijos
quedan empobrecidos, por lo que no debéis calificarme de avaro. Ni
podría yo dar mucho a los hombres, porque no soy rico, ni soy señor
de villas ni de ciudades. Así pues, no me inculpéis, antes tenedme
por excusado. Y os aseguro que si empuñaran mis manos cetro de reino
o de imperio, no dejaría de dar hasta que fuese acabada la empresa.
Pero hombre que poco da no es oído.







XIX.

- Raimundo, la vanagloria hace tener al hombre mucho amor propio
y le hace trabajar para que de él se hable y pregone la fama sus
alabanzas, y le estimen y honren, y le tengan las gentes en su
memoria. Si vos pues trabajáis por honra propia, la soberbia y la
vanagloria tanto os rebajan que ni se dignarán miraros las gentes,
ni escucharos, porque hombre vil no debe tratar cosa de tanta honra.
Y vil es y está en pecado, quien más gloria quiere que la que le
pertenece. Por esto, de vuestra sinrazón no queráis a nadie culpar.







XX.



-
N' ermitá, eu no say per qual entenció



Vos
havets de mí tanta mala estimació;



Car
ans deu hom haver bona presumpció



D'
home qui no coneix, que mala oppinió.



¿Et
perque no ‘us pensats que a fayt qui es tan bò



Se
puscha tot donar home qui pauch ni pro (12)



Ne
vayla en lo fayt? Car si eu tot mal so



Segons
que ho requer natura e raysó,



Tractara
lo contrari. E si Deus mi perdó,



Hanch
mays en mon coratje entenció no fó



Que
per haver lausors parles d' aytal sermó;



Car
en hom peccador nuyl laus pòt esser bò.







XXI.



-
Ramon, per aventura vos no sots conegut,



Et
per ço podets esser en lo fayt desçebut;



Car
nuyl tresor qui sia en terra abscondut



No
cové ges que sia desirat ni volgut;



Hon
si vostre sauber no es aperçebut



Cous
pensats, que per ço ne siats cresegut:



Mas
mostrats que saubets per ço que vos ajut



Vostra
Art e sauber; car hom desconegut



No
há per ignorar honrament ne virtut;



E
si vos, mon amich, amats d' homens salut



E
de Deus honrament e no sia perdut,



Fayts
que vostre sauber sia bé conegut.







XXII.

- N' ermitá, ¿cous pensats qu' eu tal sauber çelás
Ab lo
qual nostra fe tant forment se provás,
Als homens qui errats
son, per ço que 'ls salvás
Deus, lo qual tant desir que tot
home l' amás?
Ans siats ben segúr que en demostrar son las:

Mas si hom en mos libres forment estudiás,
(fortment; forment : trigo candeal)
Et per altre sauber en
re no 'ls oblidás,
Yo 'n fóra conegut; mas si com gat
qui pas
Tost per brases los ligen, perque ab eyls no fás
Quax
res de mon negoci; mas si fos qui ‘ls membrás
Et qui be 'ls
entenés e en res no duptás,
Pogra hom per mos libres metre el
mon en bon cas.







XX.

- Ermitaño, yo no sé por cuál intención me tenéis vos en tan
mal concepto: porque de hombre no conocido, antes se debe presumir
bien que mal. Pero ¿por qué no creéis que para hecho tan bueno se
pueda encontrar hombre de mucho valer? Si según imagináis, yo fuese
mal hombre en todo, razón y naturaleza me aconsejaran lo contrario
de lo que hago. Así Dios me perdone, como nunca en mí hubo
intención de hablar de este negocio por alabanza mía, la cual no
parece bien en hombre pecador como yo.



XXI.

- Raimundo, por ventura vos no sois bastante conocido, y por eso
en el negocio pudierais ser engañado. Ningún tesoro oculto debajo
de la tierra puede ser deseado ni querido; por eso, si no conocen las
gentes vuestra ciencia, nunca se os tendrá por lo que sois. Mostrad
lo que sabéis; mostrad vuestra Arte y ciencia, y os darán ayuda,
porque hombre no conocido, no es honrado ni reputado; y si vos, mi
amigo, amáis la honra de Dios y la salud de los hombres, haced que
vuestra ciencia se extienda a fin de que no se pierda.



XXII.

- Ermitaño, ¿cómo pensáis que yo esconda tal ciencia, cuando
con ella se puede incontestablemente probar nuestra fé? ¿Cómo
pensáis que la oculte a los hombres errados, que por mi saber pueden
alcanzar la salvación de Dios, a quien quisiera tanto amasen?
Aseguroos que estoy cansado ya de enseñar; y si los hombres
muy de veras estudiasen en mis libros, y por otra doctrina no los
olvidaran, yo fuera conocido; pero léenlos algunos como gato que
pasa por brasas encendidas; por eso casi nada alcanzo con ellos en
este negocio. más si hubiese algunos que de mi Arte se acordasen y
la comprendiesen, y en nada de ella quedasen dudosos, podríase por
mis libros poner el mundo en buen estado.

XXIII.
- Ramon,
ço que dich fas per vos aconortar;
Mas perque no 'us volets
asbtenir de plorar, (abstenir)
Porá esser ben leu
que me' n vulla hujar;
Empero escoltats e vejats si 's pòt fár

Ço que vos demandats al papa; car no par
Que sia possible la
nostra fe provar,



Ne
que home pogués aytals homens trobar,
Que si mateixs donesson
a greu marturiar



Als
malvats sarrahins per eyls a presicar.



On
per aço, amich, no ‘us devets maravellar,



Si
‘l papa e 'ls cardenals nous volon atorgar



Ço
que los demandats, pus que no si pòt fár.







XXIV.



-
N' ermitá, si la fé hom no pogués provar,



Donchs
Deus als christians no pográ encolpar



Si
a los infaels no la volon mostrar;



Els
infaels se pogren de Deus per dret clamar;



Car
major veritat no lax argumentar,



Perque
l' entendiment ajut a nostra amar,



Con
mays am trinitat e de Deus l' encarnar,



E
a la falsetat mays puscha contrastar;



Escrit
hay lo passatje on hay mostrat tot clar,



Com
lo molt Sant Sepulcre se puscha recobrar,



Et
con hom atrop homens qui vajon presicar



La
fe sens pahor de mòrt e qui ho saubra fár.







XXV.

- Ramon, si hom pogués demostrar nostra fé,
Hom perdera
mèrit; e per ço no 's cové
Qu' es puscha demostrar; pus que s'
en perdés bé;
Car en perdre lo bé, fóre lo mal de se
Causa
al demostrar, qui contra el mèrit vé,
Lo qual hom ha per creure
veritat, qui no 's vé
Per força d' argument, ans solament per
fé,
Encara qu' el humá entendre no conté,



Tota
virtut de Deu qu' infinida es manté,
Tant, que causa finida tota
ella no té;
Perque vostra raysó no par que vayla re,
E car
no 'us consolats, fayts ço qui 's descové.







XXIII.

- Raimundo, dígoos lo que os digo para consolaros, mas si no
queréis dar fin a vuestro llanto, no es extraño que me canse.
Escuchad, y mirad bien si lo que demandáis al sumo Pontífice puede
llevarse adelante; porque imposible me parece demostrar con razones
nuestra fé, y que se hallasen hombres de tanta abnegación que se
ofrecieran a padecer el cruel martirio que los malvados infieles les
dieran en su predicación. Por esto, amigo mío, no os debéis
maravillar, si el Papa y los cardenales no os quieren conceder lo que
pedís, puesto que es imposible.



XXIV.

- Ermitaño, si no fuese posible probar nuestra fé, pudiera Dios
culpar a los cristianos si no la demostrasen a los infieles, los
cuales se podrían quejar justamente de Dios, si no permitiera que la
mayor verdad se probase, para que el entendimiento ayude a amar la
santa Trinidad, la Encarnación, y los otros artículos; y
entendiéndolos puede el hombre mejor resistir a la falsedad. Escrito
tengo además y demostrado claramente el modo como el Santo Sepulcro
se puede recobrar y el medio de hallarse hombres que supieran
predicar la santa fé sin temor de la muerte.



XXV.

- Raimundo, si el hombre pudiese demostrar nuestra fé, perdería
el mérito de la fé: y por eso no conviene que se pueda demostrar,
pues perdería aquel bien; y perdiéndose aquel bien, sería tal
demostración causa de mal, contrario al mérito que se gana creyendo
la verdad, no por fuerza de argumentos, sino por la fé. Y aún más
os digo, que el entendimiento humano no comprende todas las verdades
de Dios, las cuales son infinitas; pues cosa finita no las puede
contener todas; por lo cual vuestra razón es nula, y no
consolándoos, hacéis lo que no es debido.







XXVI.



-
N' ermitá, si hom fós a sí mateix creat,



Ço
qu' entenets provar contengra veritat;



Mas
car Deus crea home, per qu' en sia honrat,



Qui
es pus noble fí, e ha mays d' altetat,



Que
la fí que hom ha en esser gloriat:



D'
hon no val tal raysó, e já es demunt provat,



Que
la fé 's pòt provar, si bé havets membrat;



E
si bé 's pòt provar, no 's segueix que creat



Contengua
e comprena trestòt l' ens increat;



Mas
qu' en enten aytant, com en éyl s' en es dat;



Per
ço que hom haja de Deus plena bontat,



Son
membrar, e entendre, poder e volentat.







XXVII.



-
Ramon, ¿com vos pensats, que hom per presicar



Pogués
los sarrahins adur a batejar (13),



Car
segons Mafumet ha volgut ordonar,



Qui
diu mal de sa ley, no puscha escapar (14),



E
que aytals raysons no vuylan disputar.



Perque
a mí no par utilitat lo anar (15);



Enquer
qu' hom no saubria la lur lengua parlar (16),



Qui
es lenguatje arabich; e per enterpretar



No
poria ab éyls negun bé enantar (17).



Si
hom apremia 'l lenguatje poria tròp tardar;



Perqu'
eus dó de conseyl, que anets Deus pregar



En
un' alta muntanya e ab mí Deus contemplar.







XXVIII.

- N' ermitá, els sarrahins son en tal estament,



Que
cells qui son savis, per força d' argument
No creen
Mafumet; ans tenen a nient
L' Alcorá, per ço car no
visch honestament;
Perque aqueyls vendrian tost a convertiment,

Si hom ab eyls estava en gran disputament,
Et la fe los
mostrava per força d' argument;
Et aqueyls convertits,
convertrian la gent;
Et en apendre lur lenguatje hom no
está longuament (18);
Ne no cal qu' hom blastom Mafumet
mantinent.
Et qui fá ço que pòt, lo Sanct Spirament
Fa
ço que a éyl cové donant lo compliment.







XXVI.

- Ermitaño, si el hombre fuese criado para sí mismo, fuera
verdad lo que decís; mas como Dios crió al hombre para que le
honrase, lo cual es más noble y más alto fin que la gloria que el
mortal anhela procurarse; síguese que vuestra razón nada vale. Y
tengo ya manifestado, que la fé se puede probar, si lo recordáis; y
aunque se puede probar, no se deduce de aquí que la cosa creada
contenga ni comprenda la cosa increada; pero entiéndese tanto cuanto
le es concedido, para que el hombre reciba de Dios plena gracia en el
entender, memorar, poder y querer.



XXVII.

- Raimundo, ¿cómo pensáis que por la predicación pudiese el
hombre conducir los moros al bautismo? Según la ley que Mahoma dejó
escrita, les está prohibido disputar con los cristianos, y debe ser
penado quien mal dijere de la ley mahometana; y por eso me parece que
no fuera muy útil ir allá. Además, no sería fácil encontrar
hombres que supiesen el idioma arábigo, y poco se alcanzaría si
tuviesen que valerse de intérpretes.
Si algunos hubiera que
quisiesen aprender aquella lengua, tardarían mucho en saberla; por
lo mismo os aconsejo, que nos vayamos los dos a una alta montaña
para contemplar a Dios.



XXVIII.

- Ermitaño, en tal estado se hallan los moros, que muchos de sus
sabios por razón natural no creen en Mahoma, antes hacen muy poco
aprecio del Alcorán, porque Mahoma vivió deshonestamente. Por este
motivo no fuera difícil la conversión de aquellos, si les
patentizasen con buenos argumentos las verdades de nuestra fé; y
después los convertidos reducirían el vulgo a la misma creencia. Ni
es cierto además que se necesite mucho tiempo para aprender la
lengua arábiga, ni es necesario decir desde luego mal de
Mahoma. Y a quien hace lo que puede, el Espíritu santo lo ayuda, y
da cumplimiento a su buen propósito.







XXIX.

- Ramon, quant Deus volrá qu' el mon sia convertit,
Lavors
dará lenguatges per lo Sanct Sperit,
A convertir lo mon, segons
que havets ausit
De Christ, e d' els apostols, d' hon es
fayt mant escrit;
Lo qual convertiment será p' el mon sentit,

Tant, que en una fe serán tot li home unit;
La qual may no
será en est mon departit;
Aqueyl será nostre e per Deus
departit;
Et jamay nuyl peccat no ‘y será consentit;

Et car en aquest temps cascun hom ha faylit
Tan forment,
que no vòl que sia exausit.







XXX.



-
N' ermitá, en tots temps ama Deus veritat,



Et
vòl esser per home conegut, et amat;



Et
per ço en tots temps ha home libertat



En
far bé e no mal; e seria forçat,



Si
en est temps hon som no havia potestat



En
tractar honrament a Deus e charitat



A
son prohisme, ver perqu' eu no son pagat



De
ço que dit havets; d' hon havets gran peccat



En
ço que affermats, que tot ens es ligat;



E
‘n est temps hom no pòt convertir li errat,



Ni
per Deu pòt esser a sa honor ajudat;



Perqu'
en vostre parlar estich desconsolat.







XXXI

- Ramon, molt meylor seny es qui sap retenir (19)
Ço que es
guasanyat, que anar convertir (20)
Los sarrahins malvats, pus no
volon ausir;
Perque als christians deu hom tant de bé dir
De
Deus en preycant, qui 'ls faça Deus servir;
Encara qu' hom no
sap si bé se pòt seguir
D' anar als sarrahins; car poria y
faylir,
En tant que eyls volguesen hom axí destruir;
Et aço
que mays es no poden devenir
Nuyl temps bons christians; car no
's poden partir
D' aço qu' han costumat: perqu' eus playa
jaquir
Vostra ira, e mudats aylor vostre desir (21).

XXIX.

- Raimundo, cuando Dios quiera la entera conversión del mundo,
entonces dará las lenguas por el Espíritu Santo para predicar, así
como sucedió con los apóstoles de Jesucristo, según queda escrito;
y será oída la predicación por todo el orbe, y todos los hombres
estarán unidos en una misma fé, la cual jamás será en este mundo
disipada, y jamás el pecado consentido. Mas ahora no hay hombre
mortal que no tenga faltas, por eso Dios no los quiere oír.



XXX.

- Ermitaño, Dios siempre quiere que el hombre le ame y conozca
la verdad. Por esto le ha dado el libre albedrío, así para hacer el
bien, como para dejar de practicar el mal; y forzado obrara si en
nuestros tiempos no pudiese amar a su prójimo, y a Dios, procurando
su honra. Así pues, lo que decís no me satisface, antes pecáis
mucho al asegurar que todas las cosas están ligadas, que en la
actualidad no es posible la conversión de los infieles, y que Dios
no puede ayudarles en el negocio de su honra: por lo cual vuestro
hablar mucho me desconsuela.



XXXI.

- Raimundo, mucho mejor es conservar lo que se ha ganado, que ir
a convertir a los malvados sarracenos que no quieren entrar en razón.
Por eso vale más que cuidemos de los cristianos, manifestándoles
las excelencias de Dios por medio de la predicación del Evangelio, a
fin de que quieran hacerse sus leales servidores. Además, ¿quién
sabe si se lograría el bien que pensáis con respecto a los
infieles? ¿Quién sabe si ellos pervirtieran a los que les
predicasen? Y lo peor es, que nunca fueran ellos buenos cristianos;
porque no es fácil que se olvidasen de su creencia y de sus
costumbres. Así pues, dejad vuestro enojo y trocad ese deseo en cosa
mejor.



XXXII.



-
N' ermitá, si fóssen pauch li presicador,



Et
li clergue setglar et li frayre menor,



Et
encara li monge, tant abat e prior,



Ço
que vos havets dit fóre conseyl meylor.



Mas
car en nostra fe ha mant hom de valor



Qui
desiren morir per far a Deus honor,



Et
qui poren bastar a tuyt nos e a llor;



Per
ço hay desplaser, car ceyls qui son major



No
fan ço que deven en dar a Deu lausor;



Si
'ls payres convertits no han la fe en cor,



Hauranle
lurs enfans; e disets gran follor,



Car
nuyl hom res no pèrt si mor pe ‘l Creador.



XXXIII.

- Ramon, segons qu' aug dir, mant home es anat
Presicar als
sarrahins et han pauch avançat (22),
Et encara als tartres, d'
hon son maravellat
Com axí estats forts en vostra volentat;
Car
de tot fayt que hom se sia fadigat,
Et majorment com vets que
tants l' an asajat,
Bé deu hom departir pus sia assenat (23),

Et si no s' en parteix, fás hom tenir per fat;
Perqu' eus
conseyl, germá, que hajats pietat.
De vostre còrs mateix que
tant havets hujat;
Et estats en un loch hon siats repausat (24),

Et dels vostres dampnatges estiats consolat.







XXXIV.

- N' ermitá, ceyl qui vòl molt servir e honrar



Son
bòn senyor, no l' deu per nuyla res lexar,



Ne
d' eyl bé a servir no 's deu may anujar;



Mas
car en vostre còr ha fretura d' amar,



No
saubets vos mateix ne altre consolar;



Car
si hom en un temps no pòt fayt acabar,



En
altre ho porá far, si bé lo sab menar;



Et
qui bon fayt comença no‘ l ha a començar;



E
si 'ls primers fan pauch, altres porán molt far,



Perqu'
eus prech per mercé que mi lexets estar;



Car
no 'm par que ab vos pogués res guasanyar,



Ans
hon mays me disets, mays mi fayts entristar.







XXXII.

- Ermitaño, si los religiosos, predicadores, menores, clérigos,
seglares, monjes, abades y priores fuesen pocos, sería más prudente
y acertado lo que me decís; mas en nuestra santa religión cristiana
hay muchos hombres valerosos, dispuestos a morir por la honra de
Dios; y ellos bastan para nosotros, y para los infieles: por esto
duélome de que los príncipes de la fé cristiana, no hagan lo que
deben por la gloria del Supremo Ser.
Si los moros convertidos no
tienen fé verdadera y de corazón, sus hijos la tendrán.
Así
pues, errado andáis, porque nada pierde quien muere por su Criador.



XXXIII.

- Raimundo, oigo decir que muchos han ido a predicar a los moros
y a los tártaros, y han aprovechado poco. Maravíllome pues, de que
tan recio persistáis en vuestro propósito; porque en cosa por otros
tentada, y de que se han fatigado, no debe el hombre empeñarse; y si
permanece firme en su propósito, da pruebas de poco juicio. Por
esto, suplícoos, hermano, que de vuestro mismo cuerpo tan cansado
hayáis piedad, y retiraos en un lugar donde podáis reposar y os
remediéis de los daños que habéis experimentado.



XXXIV.

- Ermitaño, el que de veras quiere servir y honrar a su buen
señor, por ninguna cosa debe dejarse, ni cansarse de bien servirle.
Por la falta de amor que hay en vuestro corazón, no os sabéis
consolar a vos mismo, ni a otro. Lo que no es dable en un tiempo
llevar a cabo, si bien se sabe gestionar, en otro se podrá hacer: a
quien empieza buena obra, no le queda por hacer tanto: y si los
primeros hacen poco, los otros podrán hacer más. Así pues, os
ruego por merced, que me dejéis, ya que en vos no puedo cosa alguna
alcanzar; que mayor tristeza me causáis, cuanto más me decís.







XXXV.



Ramon
s' enfayloní, et no volia ausir



L'
ermitá, qui ‘l pregava còm se degués jaquir



Del
gran dòl que menava, et començet a dir:



-
Senyor Deus gloriós! ¿Ha al mon tal martír



Com
aquest que sostench, còm tú no puix servir,



Et
no hay qui m'ajut? ¿Cóm puscha romanir



Esta
Art que m' has dada, d' hon tant bé es pòt seguir,



La
qual tem que es perdra aprés lo meu finir?



Car
nuyl hòm no la sab bé segons mon albir,



Ne
eu no pusch forçar nuyl hom de la ausir.



¡Ay,
las! ¿Si ella 's pèrt a tú qué poray dir



Qui
la m' has comanada per ella enantir?







XXXVI.



-
Ramon, li philosoph qui fòren antigament,



De
esta Art que tú has, no fóren conexent,



Perque
apar no sia de gran profitament;



Car
si ella fós vera, fóre al començament



Per
éyls atrobada; car lur entendiment




pus alt que lo teu; empero si eu ment



Et
que l' hages haúda de Deus, fas fayliment,



Com
tems qu' aprés ta mòrt ella vayla nient;



Car
tot ço que Deus dóna ve a bon compliment,



Encara
qu' els antichs, de mentre qu' eron vivent,



Las
Arts que éyls fassion no hagren estament,



Enans
son exalçades per li altre seguent. -







XXXVII.



-
Consolar se vòl Ramon, empero felló fó,



Quant
vé que l' ermitá havia oppinió



Qu'
els philosophs antichs, en los quals fe no fó,



Sian
estats començ de tot ço qui es bo,



Conexent
Trinitat e Encarnació;



Car
philosoph antich no hac oppinió



Que
en Deus fós trinitat, et ab hom unió (25);



Ne
l' obra que ha en si Deus per producció



No
amet, ne conech; e donchs ¿per qual raysò



Li
philosoph antich hagron mays d' avisó



En
lur entendiment, que aquells qui pres só,



Que
han lig e creença de resurecció?







XXXV.

Entonces Raimundo se enojó y no quería oír al ermitaño, que
le rogaba se consolase en el dolor que le oprimía; y exclamó: - O
Señor glorioso! ¿Hay en el mundo martirio como el que sufro, cuando
veo que no os puedo servir, ni tengo quien me ayude? ¿Cómo quedará
esta Arte que me disteis, de la cual puede seguirse tanto bien? Mucho
temo que después de mi muerte, no se pierda; porque según veo,
ningún hombre la sabe cual yo quisiera, sin que pueda obligar a que
la oigan. ¡Ay triste de mí! Si ella se pierde, ¿qué os podré
decir, Señor, a vos, que me la disteis, para que la extendiese?



XXXVI.

- Raimundo, los filósofos antiguos no tuvieron noticia de
vuestra Arte, lo que prueba no ser ella de gran provecho; porque si
ella fuese verdadera, la hubieran concebido, siendo como era su
entendimiento más alto que el vuestro. Pero si la recibisteis de
Dios, no hacéis bien en haber temor de que después de vuestros días
se pierda: porque cuanto Dios da, viene a cumplido fin; y aún os
digo, que, en vida de los autores, sus Artes fueron tan poco
favorecidas, como después han sido ensalzadas. -



XXXVII.

Quería consolarse Raimundo; pero enojóse, viendo que el
ermitaño opinaba que los antiguos filósofos, en los cuales no hubo
fé, habían sido principio de todo lo que es bueno, para conocer la
santa Trinidad y la Encarnación: siendo así que ellos no creyeron
que Dios fuese trino en personas, ni que se quisiese humanar; ni
conocieron la producción que Dios tiene en sí; luego ¿por cuál
razón los filósofos antiguos tuvieron mayor aviso en su
entendimiento que los que después fueron, los cuales tuvieron ley y
creencia de resurrección?




XXXVIII.

- Ramon, no pusch dir res d' hon sias consolat;
Entén estas
raysós et no sias irat (26),
¿En que n' es Deus si l' mon no es
en bòn estat?
Car no leva ne baxa a éyl quant es creat,
Com
sia en sí complit, no havent necessitat
De nuyla creatura, d'
hon deus esser pagat
Del compliment que Deus há en sí per sa
bontat.
Et tú, foyl, estás trist quax si Deus fós mirvat
Per
lo mal estament en qu' el mon es trobat:
¡Foyl! ¿cóm no t'
alegras en plena deytat,
Et gita et no cura tot ço que es creat,

Per ço que ton còr bast Deus complit no mirvat?



XXXIX.

- N' ermitá, mal me fá lo vostre consolar,
E fó fòrt
aycell punt hon vos poguí trobar;
Et si no fós que tem vergonya
e mal estar,
De huy mays en avant ab vos volgra parlar;
Et
donchs ¿còm podets dir qui 'm puscha consolar
En ver Deus a
unir, no servir, ni membrar,
Conexer, ne amar? E si bé pòt
bastar



Tot
Deus per sí mateix, a mon còr per amar
No 'm basta, car no 'l
vey molt forment bé honrar;
E car per tan vils causas lo vey
tant menyspressar,
Estaig en desconort, e no' m pusch
alegrar;
Mas en ço que Deus es estaig en confortar.



XL.

- Ramon, tot quant Deus fá tot ho fá justament,
Et si met
en infern li malvat descresent,
No ‘n devets per tot ço haver
desolament (27).
Et car vos sots ayrat, car Deus fá jutjament,

Vostra ira es peccat, e faylits malament
Contra Deu, e amats
aqueyls qui falsament
Creen contra ver Deu estant desobeent;
Et
si en vos fós bò ne leyal amament
Vos seriets pagat; car Deus
dona turment
A ceyls qui tot dia fan vas eyl fayliment;
Car
home qui bé am, no fá rancurament
De ço que fá l' amat pus
que ho fá dretament.



XXXVII.

- Raimundo, ¿nada puedo decir con que podáis recibir consuelo?
atended a esta razón, y no permanezcáis enojado. ¿Qué le importa
a Dios si el mundo no está en buen orden? Cierto es que ninguna cosa
criada realza ni rebaja a Dios; pues él es en sí cumplido, sin
necesidad de la criatura. Por tanto debéis estar contento del
cumplimiento que Dios tiene en sí mismo por su bondad. ¿Porqué,
vos solo, habéis locamente de entristeceros de esto, como si Dios
recibiese disminución por el mal estado del mundo? Insensato sois,
cuando no os alegráis en la plenitud de bienes que Dios tiene. Echad
la tristeza, y no curéis de lo criado; para que Dios, cumplido y no
imperfecto, llene el deseo de vuestro corazón.



XXXIX.

- Ermitaño, mal me hace vuestra consolación. ¡Desdichada fue
la hora en que me vi con vos! Y si no me refrenase temor de
vergüenza, de hoy en adelante jamás volvería a hablaros. ¿Cómo
podéis decirme que reciba consuelo, cuando veo que Dios no es oído,
servido, acatado, conocido ni amado? Aunque Dios por sí mismo baste
al amor de mi corazón, faltame verle honrado, en vez de verle
en menosprecio por cosas tan viles, de lo cual estoy muy triste, sin
poderme alegrar. Mas en lo que Dios es, estoy bien consolado.



XL.

- Raimundo, en todo cuanto Dios obra hay el sello de su divina
justicia, y si condena a las penas del infierno a los incrédulos, no
debéis por eso desconsolaros, así como no debéis enojaros de lo
que Dios obra justamente; pues pecado es vuestro enojo, y con él
erráis malamente contra Dios, amando aquellos que falsamente creen
contra la verdad del Eterno, y le son inobedientes. Si en vos hubiera
bueno y leal amor, no os descontentara que Dios dé tormentos a los
que cada día le ofenden; porque el hombre que bien ama, no tiene
cuidado ni pesar de lo que su amado hace, porque Dios obra siempre
con justicia.



XLI.



-
N' ermitá, eu no ‘m duyl per ço que fá 'l Senyor,
Ans en tot
ço que fá lo laus be e l' aor;
Mas per ço car volria qu' hom
li faés honor,
Et que sobre quant es hom li hagués amor,
Me
duyl molt, e 'm complanch, e n' estich en tristor;
Et car vos no
sabets d' hon vé ma greu dolor,
No saubets conortar ne dar negun
secor;
Perqu' es bò que 'm lexets estar en ira e en plor,
Et
aprendets com siats meylor consolador;
Car fòrt pauch ne saubets
e já li peccador
Per vos mays no valrán, car no havets vas lor
(28),
Caritat, com Deus sia d' eyls gran perdonador.



XLII.
- Ramon, per ço car am que en gaug estiats
Et que ira ne dòl en
nuyla res hajats,
Vos vuyl bé consolar e prechvos que augats

Deus soffer que lo mon sia axí malvats,
Per ço que éyl
mils puscha perdonar a tots lats;
Car hon mays éyl perdona mays
ha de pietats,
Et mays li 'n cové grat; perque segur siats (29)

Que Deus ha a son pobble tan alta caritats,
Que en quax tots
los homens del mon serán salvats;
Car si mays no eran li salvats
que 'ls dampnats,
Seria sa mercé sens gran caritats:
Perque
'en la gran mercé de Deu vos consolats.




XLIII.



-
N' ermitá, tot dia me tenits en parlament,



Et
no 'm lexats membrar mon engoxós turment,



Et
fayts ho per ço com git a oblidament (30)



L'
ira e l' desconort d' hon me vé languiment;



Mas
res no acabats e fayts avocament,



Mays
de gran pietat que de gran jutjament;



Perque
'en axò errats, car en Deu egualment



Son
jutjar e perdonar, segons ordonament



De
las suas virtuts; car nuyla no consent



Qu'
en sa justicia haja nuyl minvament;



Perque
deu peccador haver gran spavent,



Et
es ço perqu' eu plor, car no ha honrament.







XLI.
- Ermitaño, no me duele lo que mi Señor hace, antes le adoro y
alabo en cuanto hace; mas como quisiera que le honrasen y amasen
sobre todas las cosas, no dejo de lamentarme y de estar triste; y no
me consoláis ni me socorréis, porque no sabéis de dónde viene el
dolor mío. Por eso convendría que me dejaseis a solas con mi pesar
y mis lágrimas. Aprended a ser mejor consolador; porque poco sabéis
consolar con vuestras palabras. Jamás los pecadores os querrán,
porque no tenéis caridad con ellos, estando como está Dios siempre
dispuesto a perdonarles.



XLII.
- Raimundo, pues por cuanto quisiera que os consolaseis y en nada
recibieseis duelo y enojo, ruégoos que me oigáis. Dios sufre que el
mundo sea malvado, como lo es, para que él pueda ejercer su
misericordia y perdonar mejor por do quiera; pues cuanto más
perdona, mayor piedad ejerce y más le es agradecido. Así, vivid en
la persuasión de que Dios tiene tanta caridad con su pueblo, que
casi todos los hombres del mundo lograrán la salvación; porque si
no son más los salvados que los condenados, fuera su misericordia
sin grandeza de caridad. Consuéleos pues la divina
misericordia.







XLIII.

- Ermitaño, todo el día me entretenéis con palabras, y no me
dejáis recordar mi hondo y angustioso pesar. Quizás lo hacéis para
que destierre de mí el desconsuelo que tanto me acongoja; pero nada
venís a conseguir, contando más con la gran misericordia de Dios
que con su gran justicia. Andáis muy equivocado si creéis que la
misericordia de Dios no ha de ser igual a su justicia, según el
orden de sus dignidades, de las cuales ninguna consiente que la
divina justicia sea diminuta. De esto el pecador debiera espantarse:
y cuando veo que no se tributa a Dios el honor que le es debido, mis
ojos se inundan de lágrimas.







XLIV.

- Ramon, aqueyls homens qui son predestinat,
Cové per gran
força que élys sian salvat;
Car si no ho eron, poria esser
mudat
Lo sauber que Deus ha en contrarietat;
En lo qual
mudament no está possibilitat.
Car si estar hi podia, no seria
acabat
Lo sauber que Deus há, e seria minvat;
Et car está
complit, siats donchs consolat
En lo seu compliment, contr' el
qual fayts peccat,
En quant no 'us conortats en ço qui 's ja
jutgat,
E per voler de Deus en axí oltrejat,
Con ho sab son
sauber e ho fá ver veritat.



XLV.

- N' ermitá, si fossets home prou ben letrat,
Mils sauberets
parlar d' home predestinat;
Ne agrets en oblit de Deus sa
libertat,
La qual ha en sí leix e en quant ha creat;
Per la
qual ha a hòm donada libertat (31),
Col vuyla molt servir, no
qu' en sia forçat,
Com Deus sia tan bò qu' es deu servir de
grat;
Lo qual servir no pòt si de necessitat
Per hòm
predestinat fós servit e amat,
Et fóre hom salvat et no fóre
jutjat;
Car judici no pòt esser sens libertat,
Ne libertat
constreyn precís ne predestinat.







XLVI.

- Ramon, si en vos fós molt gran sperança,
Si tot lo mon
está en molt greu balança,
Del seu mal estament no hagrets
malanança;
Car Deus qui es tot ple de gran pietança,
Aportara
lo mon en breu en bonança,
Tant, que cascun home n' haurá
alegrança,
Et que ayço sia ver hajats hi fiança;
Per ço
car Deus doná a home començança,
Ab mercé e bondat que ha en
sa semblança;
Et si vos per ayço no lexats la tristança,
No
haurets ab bontat mercé ni confianza,
Et serets contra
Deus e la sua amistança.

XLIV. - Raimundo, los predestinados
de necesidad y conveniencia es que se salven: porque si no se
salvasen el saber de Dios pudiera ser mudado por contrariedad, cuya
mutación es imposible, porque si posible fuera, la sabiduría divina
no fuera perfecta. Mas, siendo como es perfecta, consolaos en su
cumplimiento, contra el cual pecáis si no recibís consuelo en lo
que Dios ha ya juzgado, en lo que ha ordenado según su saber y
albedrío, y en lo que su verdad pone en verdad.



XLV.
- Ermitaño, si fueseis hombre entendido, supiérais hablar mejor de
la predestinación del hombre, y no tuvierais en olvido la libertad
que Dios tiene en sí y en las criaturas, por la cual dio al hombre
el albedrío de poder servirle sin forzar su voluntad; porque Dios es
tan bueno, que debe ser servido voluntariamente. Así, Dios no fuera
servido de libre voluntad por el hombre predestinado, si este por
necesidad le amase y sirviese. El hombre fuera salvado sin ser
juzgado: y juicio no puede haber sin que el que es juzgado haya
libertad, la cual no constriñe al prescrito ni al predestinado.



XLVI.

- Raimundo, si en vos hubiese gran esperanza, poco cuidado os
diera que el mundo estuviese en mal estado, porque Dios tan piadoso
como es, pondrá en breve el mundo en mejor camino, y todos los
hombres se alegrarán de ello. Tened firme confianza de que esto
acontecerá, porque el hombre tomó principio de Dios por gracia,
piedad y bondad, semejantes a él. Y si por lo que os digo no dejáis
la tristeza, demostráis desconfiar de su bondad y misericordia, y
que sois contrario de Dios y de su amor.







XLVII.



-
N' ermitá, ans qu' el mon sia ‘n bon estament,



Será
fayt al ver Deu molt gran avilament;



Encara
que no veyg far nuyl ordonament



Com
lo temps sia pròp; car ço que en córt present,



Lo
papa e 'ls cardenals no 'm prenen mantiment,



Ans
ho van alongant, d' hon hay gran marriment,



Tant,
que no 'n pusch haver negun consolament;



Car
ço qu' eu los present, mostra tot clarament



L'
ordonament del mon, qui 's pòt fár molt breument,



Et
no 'u tenon a rè, ans s' en fan gaubament,



Com
s' eu fós home fát qui parlás foylament (32); (aragonés: fato)



Perque
d' aytals homens hay desesperament. -







XLVIII.



-
Consirá l' ermitá si per res poria



Aconortar
Ramon, qui tan fòrt playnia;



Per
ço dix a Ramon: - Que sancta María,



Et
ab eyla ensemps cascuna gerarchía



Dels
ángels e los sancts, preguen nuyt e dia



A
Jesu-Christ son fill, que per merce sia



Que
en breu dó al mon ordonament e via,



En
sí honrar, servir; per que ço ʻus deuria (33)



Vos
consolar Ramon; car Jesu-Christ tota via




ço d' hon es pregat per sa mayre pia,



Per
los ángels e' ls sancts: perque 'us prech ço sia



Conort
vostre, e gaug ab vos duy may estía.







XLIX.



-
N' ermitá, quant consir que la dòna d' amor



Et
dòna de valor, de just, de peccador,



Et
cascú dels sancts, preguen nostro Senyor



Con
tot lo mon faça a Jesu-Christ honor,



Et
veig qu' el mon li fá tanta de deshonor,



Adonchs
eu cuyt morir d' ira e de dolor;



Et
car son tant indigne li malvat peccador,



Que
Deus quax no sosté que hòm pregue per lor;



Et
enaxí lo mon roman en sa error.



Et
quax no es qui de Deus vuyla donar lausor,



Ans
lausa sí mateix, son fill, et son austor;



Donchs
¿qui deurá haver nuyl gaug sino tristor?







XLVII.

- Ermitaño, antes que el mundo venga a buen estado, será hecha
gran deshonra al Dios verdadero; mas os digo que no veo hacerse
ordinacion que indique la proximidad de tal tiempo. Lo que yo
suplico y expongo a la corte de Roma, al papa y a los cardenales no
lo ejecutan, antes me lo dilatan; por esto siento tal dolor, que no
puedo en cosa alguna alegrarme. En mis súplicas y peticiones les
manifiesto el modo de poner el mundo en buen orden con brevedad; mas
en tan poco me tienen que se burlan de mí como de un loco que habla
neciamente; de manera que en tales hombres tengo ya perdida la
esperanza.



XLVIII.
Consideró el ermitaño si por alguna manera podría dar consuelo a
Raimundo, que tan dolorosamente se plañía, y díjole: - Raimundo,
no dudéis de que la virgen María y todas las jerarquías de los
ángeles y de los santos ruegan de día y de noche a Jesucristo su
único Hijo, para que por su misericordia ponga muy presto orden en
el mundo y dé camino para que sea servido y honrado; y esto,
Raimundo, os debe consolar, pues Jesucristo por su gran piedad hace
siempre lo que le ruegan los ángeles, los santos y su piadosa Madre.
Ruégoos por tanto que esto sea vuestro consuelo, y que de hoy en
adelante os mostréis alegre.



XLIX.

- Ermitaño, cuando pienso que la Señora, llena de amor y valor,
dueña de justos y de pecadores, y que todos los santos ruegan a
nuestro Señor, para que todo el mundo honre a Jesucristo, y veo que
el mundo le hace tanta deshonra; entonces me siento morir de pesar y
tristeza. Imagino que por ser los hombres tan malvados e indignos,
Dios casi no quiere ya que nadie ruegue por ellos; y de esta manera
queda el mundo en su deplorable error; y no se halla apenas hombre
alguno sobre la tierra que quiera alabar a Dios; antes cada uno se
alaba solo a sí mismo, a su hijo, a su caballo, a su halcón y a sus
cosas; ¿quién, pues, podrá alegrarse de cosa alguna? Quién podrá
dejar de entristecerse?







L.
- Ramon, a mi no par siats hòm pascient,
Per ço car no per rè
volets consolament.
¿Et com no remembrats Job, qui tant fó
perdent,
Et qui en sa persona sostench tant de turment;
Et
esdevench tan paubre, que en sí no hac nient?
Empero consolás,
e vos per res vivent
No ‘us volets consolar, e estats sanament,

Et havets heretat, diners e vestiment,
Infans e d' altres
causes, d' hon hòm ha pagament (34);
Et car a Deus no plats
home impacient,
No sosté que per vos venga a compliment
Lo
seu fayt que menats, que haja honrament.



LI.
- N' ermitá, no es molt si hom es consolat
En perdre sos infans,
diners o heretat,
Et estar malalt, pus que a Deus vé de grat.

Mays ¿qui 's consolará, que Deus sia oblidat,
Meynspreat,
blastomat, e tan fort ignorat,
Et com de tot ço sia Deus
fortment despagat? 
Enquer
que no saubets com eu suy meynspreat
Per Deu, ferit, maldit,
e greument blastomat,
Et en perill de mòrt, e per barba tirat,

Et per virtut de Deus pascient suy estat.
Mays que Deus sia
‘l mon tant pauch grayt honrat,
No es hòm en lo mon qui m' en
fés conortat.




LII.



-
Ramon, segons que 'm par tú fás tot ton poder



Con
Deus per tot lo mon honor pogués haver.



Perque
Deus just t' en deu aytant de grat haver,



Com
si 'l fayt se complía, per que' t deurá valer



Ayço
aconsolar et ton dòl romaner.



Car
mèrit n' haurás gran, et pòts n' haver esper



De
molt gran guasardó, et gita a no ‘n caler



Lo
fayliment dels foyls qui a Deus fán desplaer.



Et
alegrat en tú et en ton captener



Et
no sias tròp fòrts en ço que vols haver,



Ne
en ço car los altres no fán a ton voler;



Et
a tú abast Deus per amar et temer (35).







L.
- Raimundo, paréceme que no sois hombre paciente, porque veo que por
ninguna cosa os queréis aquietar. Acordaos de Job, que perdió
tantas cosas, que sufrió en su persona tantos tormentos y vino a
tanta pobreza, que no tuvo cosa alguna; y sin embargo aquel recibió
consuelo, y vos por ninguna cosa del mundo os queréis consolar: y
eso que estáis sano, tenéis heredades, dinero, vestidos, hijos y
otras cosas de que los hombres reciben contentamiento. No place a
Dios hombre impaciente, por eso no sufre que por medio vuestro venga
a feliz término el negocio que tratáis en honra suya.



LI.

- Ermitaño, no es mucho sufrir resignado la pérdida de hijos,
salud y fortuna cuando lo quiere Dios. Mas ¿quién podrá jamás
consolarse al ver el olvido y el menosprecio en que a Dios se tiene,
al oír blasfemado su nombre e ignorado su ser, cuando esto tanto le
agravia? Y aún no sabéis vos lo mucho que por su amor fui
escarnecido, golpeado, maldecido, tirado por las barbas y puesto en
peligro de muerte; a todo lo cual por su virtud me he resignado. No
hay hombre empero en el mundo que pueda consolarme, cuando veo lo
poco que se le honra sobre la tierra.



LII.

- Raimundo, paréceme que vos hacéis cuanto está a vuestro
alcance para que Dios sea honrado en todas partes, lo cual Dios justo
os lo agradece, tanto como si lo que deseáis tuviese efecto; y esto
os debiera consolar en vuestro duelo; y mérito en ello alcanzarais,
y aun pudierais esperar galardón. No seáis pues como los necios que
desplacen a Dios: alegraos en vuestro espíritu; no seáis porfiado
en lo que queréis acabar, ni en lo que los otros no hacen a vuestro
gusto; contentaos con amar y reverenciar al Criador.

LIII.
-
N' ermitá, no es hòm creat principalment
Per ço que haja gran
mèrit e gloriejament:
Ans es per ço que Deus haja gran
honrament
En lo mon per son pobble, perqu' eu no suy jausent
Si
hay gran gasardó, ne no estich dolent
Si n' hay pauch, car no es
ço mon començament.
Ans es tota ma ira, e mon dòl e marriment,

Car no es en lo mon fayt tal ordonament
Com Deus fós mays
amat e honrat per tota gent,
Et que tot home fós en fe de
salvament.
Et car vos me volets donar consolament
D' aço d'
hon nos pòt dar, parlatsme per nient.



LIV.

- Ramon, ¿qual es lo fayt que vos tant desirats
Per lo qual
en lo mon fos Deus tant fòrt honrats?
Car poría bé esser qu'
en lo fayt no siats,
Et que altre sia al fayt que vos procurats,

Per lo qual lo mon sia a bona fí menats.
Car si altre es lo
fayt, per nient trebaylats,
E podets trebaylar si mil anys
viviats,
Et no vendrets a fí d' aço hon trebaylats (36);
Car
hòm no pòt complir fayts hon es dampnitats.
Perque 'us prech
que lo fayt clarament me digats,
Et que ab duy vejam si 'l
fayt hon vos estats,
Es aqueyl perque Deu pòt esser mays amats.



LV.

- N' ermitá, la manera com Deus fós mays amat,
Ja la 'us
hay recomptada, si bé havets membrat;
Ço es, qu' el papa hagués
mant valent hom letrat,
Qui volguesson per Deu
esser marturiat,
Per ço que 'n tot lo mon fós entes et honrat;

Et a cascú d' aqueyls lenguatge fós mostrat,
Segons que a
Miramar ha estat ordonat,
Et conciencia n' haja qui ho ha
afoylat;
Et qu' es fés lo passatje e 'l desé hi fós
dat
De tot quant possehissen li clergue e 'l prelat:
Et ayçó
tant durás, trò que fos conquistat
Lo Sepulcre. D' ayço
libre n' hay ordenat. (Concilio)




LIII.

- Ermitaño, no somos criados principalmente para alcanzar
grandes méritos ni gloria; sino para que procuremos que Dios sea en
el mundo honrado por su pueblo: y por esta razón no me alegro del
premio que pueda alcanzar, ni me duelo de que sea escaso, porque no
soy criado para ese fin; empero me pesa mucho de que no se haga
ordenación, para que Dios sea más amado y honrado por todo el
mundo, y para que todas las naciones abracen la fé salvadora. Y
cuando vos me queréis consolar con lo que no puede dar consolación,
habláis en vano.



LIV.

- Raimundo, ¿qué cosa es la que tanto deseáis, y por la cual
en el mundo a Dios tanto se honrara? Pudiera acontecer que no fuese
lo que vos procuráis lo que condujera el orbe a buen fin: pues no
siendo lo que pensáis, trabajaríais en vano, y si mil años
vivieseis no llegaríais tal vez a lo que queréis, porque nadie
puede acabar cosa perjudicial y dañosa. Por eso os ruego que
claramente me digáis el negocio, y que ambos miremos si aquello en
que tanto perseveráis, es cosa tal, que con ella pueda Dios ser
amado y servido.



LV.

- Ermitaño, ya os dije, si os acordáis, la manera con que Dios
fuera más amado y servido; esto es, que el Sumo Pontífice buscase
muchos hombres esforzados y entendidos que arrostrasen las penas del
martirio por nuestro Señor, trabajando para que por todo el mundo
fuese conocido y amado; y que cada cual le fuese enseñada la
lengua de los infieles
, así como en el colegio de Miramar
estuvo ordenado (perdone Dios a quien después lo perturbó) y que el
papa hiciese la expedición, dando para la conquista general, la
décima (diezmo) de cuanto poseen los clérigos y
prelados; y que esto durase hasta que el santo Sepulcro fuese
conquistado. Sobre este asunto tengo escrito ya un libro.







LVI.
- N' ermitá, es encara altre ordonament



Qui
será al passatje molt gran enantiment (37),



A
destruir l' error hon está mante gent;



Que
lo papa faés que a son uniment



Venguesson
cismátichs, per gran disputament;



Del
qual bon disputar havem fayt tractament;



E
'ls cismátichs cobrats, qui son mant hòm vivent,



No
es hom qui pogués contrastar malament



A
l' esgleya, per ferre ne per nuyl argument;



Et
del Temple e Espital fós fét un uniment,



Et
que lur major fós Rey del sanct moniment;



Perque
a honrar Deus no say tal tractament,



LVII.



-
Consirá l' ermitá si Ramon deya veritat



Et
entre sí mateix estech molt apensat,



Et
no pòch atrobar pus profitós tractat,



Que
ceyl qui diu Ramon d' hon li pres pietat;



Et
penedís molt fòrt com tant l' hac trebaylat,



Ab
Ramon vòlch esser trist e desconsolat,



E
pregua ‘l carament que li fós perdonat,



En
plorán, sospirán, e dix: - Ah veritat,



Devoció
et caritat! ¿Et vays hon es anat



Lo
hon grat que a Deu deuria esser donat? - (bon)



Quant
Ramon l' ermitá viu ab sí acordat,



Adonchs
lo va baysar: ensemps han molt plorat.







LVIII.



-
Ramon, dix l' ermitá, ¿com poriem móver



Lo
papa, e 'ls cardenals, et lo fayt obtener?



Car
en tan nobble fayt vuyl totstemps romaner,



Et
a éyl a tractar vuyl far tot mon poder;



Car
fayt es perque l' hom porá molt mays valer;



Et
car abans no 'l ví hayne molt gran desplaer:



Car
si ans l' hagués vist res no ‘m pogra tener



Que
no prengués arábich et lo vostre sauber,



Per
anar als sarrahins per la fe mantener,



Sens
pahor de la mòrt, et gran plaser haver



En
morir per Jesus, honrar e cartener,



Car
mays val per éyl morir que per sí vida haver.







LVI.

Ermitaño, otra ordenación pudiera hacerse todavía para llevar
a cabo la expedición santa, y para destruir el error en que vive
tanta gente: esto es, que el santo Padre hiciese que todos los
cismáticos por medio de argumentos viniesen a convertirse y a
aunarse con los fieles, sobre cuya razonada discusión tengo escrito
un tratado; y ganados los cismáticos, que son muchos, no hubiera
quien con armas ni con sofismas pudiese contrastar a la santa
Iglesia. Y así mismo, que se hiciese una sola orden de las del
Temple y de los Hospitalarios
, y que su gran maestre fuese
hecho rey del santo Sepulcro. En verdad, no sé cosa mejor para
honrar a Dios. -



LVII.

Consideró el ermitaño si Raimundo tenía razón, reflexionó
mucho consigo mismo, y no pudo hallar más provechoso negocio que el
que Raimundo le exponía. Compadecióle, y arrepintióse mucho de
haberle tanto enojado. Quiso dolerse y desconsolarse con Raimundo, y
rogóle eficazmente que le perdonase; y con suspiros y lágrimas,
dijo:
- Oh! verdad, devoción y caridad! ¿dónde está el
agradecimiento que los hombres deberían tener a Dios? - Y cuando
Raimundo vio al ermitaño consigo reconciliado, le besó y lloró
mucho con él.



LVIII.

- Raimundo, dijo el ermitaño, ¿cómo podríamos inducir al papa
y a los cardenales a que hagan lo que deseamos? yo en tan noble
negocio quiero siempre entender; y quiero en ello esforzarme, por ser
cosa que mucho ha de enaltecer al hombre. Pésame de que antes no lo
conociera, pues a conocerlo me hubiera apresurado a aprender la
lengua arábiga y la ciencia vuestra, para ir a tierra de moros en
defensa de la santa fé, sin temor de la muerte. Pues gran placer
hubiera sido para mí morir por la honra y amor de Jesucristo; que
más vale morir por él que para sí mismo vivir.







LIX.
- N' ermitá, eu suy las d' aquest fayt amenar



En
la córt, pus no ʻ y pux nuyla rè acabar,



E
si vos voliets en la cort procurar



Aquest
fayt de Jesu-Christ e vostre poder far



En
la cort longuament, bé poria estar



Que
el fayt vengués a fí si 'us volen escoltar



Lo
papa e ‘ls cardenals; sino que quax jutglar



Vos
fessets en la córt, et los Cent noms cantar,



Los
quals hay fayts de Deu et pausats en rimar,



Per
ço que' ls hi cantés e parlés sens duptar;



Mas
no 'u hay de conseyl, per ço que meynsprear



No
faés los meus libres que Deus m' ha fayts trobar.



LX.

- Ramon, s' eu en la cort estich, ¿vos, hon irets?
¿Ne
perque l' hay ab mí vos no procurarets
Lo fayt de Jesu-Christ,
pus que mogut l' havets?
Ne si hòm vos escarnex, e vos ¿en qu'
en serets?
¿Vos mandats a mí fár ço que far no volets?

Perque ‘m par que ‘n est fayt ni en altre no valets.
Mas
anem a la córt, e en res no duptets,
Et no siats d' aqueyls qui
dison: - Senyors, fets (38)
Ço que eyls no farion. - Perque d'
ayço devets
Esser envergoynit, e escusa no havets;
Ans
fayts hypocresía, de que peccats havets,
Et lo bé que havets
fayt per vergonya ‘l perdets.



LXI.

- N' ermitá, eu hay prepaus als sarrahins tornar,
Per ço
que a la fe los puscha aportar;
Et vaig sens pahor de mort, que
fá pus greu portar,
Que vergonya soffrir per Jesu-Christ honrar,

La qual en res no tem, ans la deu hòm amar.
Mas per ço que
ma Art no faça meynsprear
En tenir la manera que tenon li
jutglar:
Enquer qu' en altre loch crech mays de bé a far:

Perque ades no propòs a la córt retornar.
Et car vos tan
forment me volets encolpar,
Pòt esser que ho façats per
vos a escusar
Al anar a la córt; per que 'u lexem estar. -


LIX.
- Ermitaño, cansado estoy de tratar con la corte
romana, sin que ninguna cosa haya podido alcanzar; y si vos queréis
trabajar por la santa causa de nuestro Señor Jesucristo en la
metrópoli, y en ella hacer, despacio y con diligencia cuanto os sea
dado, quizás este negocio llegará a su fin, si os quieren escuchar
el santo Padre y los cardenales; o sino
haceos juglar en la corte, y cantad los Cien nombres de Dios, que
escribí en rimas para que cantar se pudiesen. Aunque bien mirado no
os doy este consejo, porque no hagáis menospreciar los libros que
Dios me hizo concebir.



LX.

- Raimundo, si yo voy a la corte, vos ¿a dónde iréis? ¿Por
qué no procuráis conmigo la causa de Jesucristo, pues la movisteis?
Y si hacen burla y escarnio de mí, ¿a dónde estaréis vos?
¿Pretendéis acaso que yo haga lo que vos no queréis hacer?
Paréceme que no me deseáis mucho a mí ni a otro en este negocio.
Ea, pues, vamos a Roma, no vaciléis en nada; no seáis de aquellos
que dicen: - Señores, haced lo que yo no haría.
- Avergonzado
debierais estar de esto; que no tenéis excusa, antes pecáis por
hipocresía: y lo que hasta aquí lograsteis, lo perdéis por
vergüenza.



LXI.
- Ermitaño, propóngome volver a los moros, para reducirles a la fé;
y voy sin temor a la muerte, que arredra más que cualquiera
escarnio sufrido por la honra de Jesucristo.
Yo no la temo,
porque el hombre debe desearla. Mas a fin de que no haga yo
menospreciar mi Arte, obrando a manera de juglar; y porque en otra
parte pienso hacer mayor bien, no determino volver a la corte. Cuando
veo la insistencia con que de todos modos me culpáis, sospecho si lo
hacéis para excusaros de ir a Roma; por eso dejémoslo estar. -







LXII.



-
Penedís l' ermitá con hac Ramon représ,



Et
dixli, que per ço que ab éyl en córt estes,



L'
havia tant forment en axí escomes.



-
Ramon, dix l' ermitá, dos ayns prepaus o tres



A
estar en la córt, sotsposat que no res



Mi
faça; más aprés prepaus que entengués



En
menar aquest fayt d' hon m' havets escomes.



Mas
volgra qu' en mon loch altr' en córt estigués,



Et
que tot enaxí, un tal clergue s' en fes,



Trò
que aquest gran fayt a la córt se presés.


LXIII.

- N' ermitá, dix Ramon, bé havets consirat;
Car per aytal
clergue pòt esser acabat
Lo fayt, qué 's bò e gran a la
christiandat;
Et digats çá e lá a reys e a prelat,
Que si'
l fayt tòst no 's pren, que ja es ordonat
P' els sarrahins que'
ls tartres a éyls se son girat.
Et já n' han convertits una
gran quantitat,
E 'ls tartres convertits en lur sarrahinat
Leu
porán destruir quax tota christiandat (39);
En tant, que no será
christiá ab regnat,
Ne nuyl prelat haurá cavayl gras sojornat.

Vejats donchs, n' ermitá, lo mon en qu' es tornat (40).



LXIV.

- Ramon, dix l' ermitá, fòrt volria sauber
Per qual raysó
se vòl Deus axí captener
Del mon, lo qual es seu, e gita 'l a
no caler
De la sua bontat; ¿còm ho pòt sostener
Que tant
peccador va en infern mal haver?
Perque jo ʻus prech, Ramon, que
m' en digats lo ver:
Car hon mays me direts, mays saubray
retener,
Et lo fayt que 'm liurats mils poray mantener.
Car
pus qu' el mon fos fayt, trò ara a mon parer,
Si es un hòm
salvat, mil ne son en doler
En infern per totstemps, e ayço ¿cos
pòt fer
Que l' esgleya ne hòm no 'y fá tot son poder?



LXII.

El ermitaño se arrepintió de haber reprendido a Raimundo, y
manifestóle que le había hablado así, para determinarle a que
emprendiese con él el camino de la corte. Raimundo, añadió
entonces el ermitaño, dos o tres años quiero permanecer en Roma,
aunque nada pueda alcanzar, y después deseo entender en el negocio
de que me habéis hablado; mas quisiera que después otro en mi lugar
fuese allá; y que de tales hombre se estableciera una orden
religiosa, hasta que tan grande beneficio fuese comprendido y
debidamente apreciado por la corte romana.



LXIII.

- Ermitaño, contestó Raimundo, bien pensasteis: porque con esa
orden fácil fuera se llevase a ejecución cosa tan grande y
provechosa para el cristianismo. Decid por todas partes a reyes y a
prelados que se apresuren a hacerlo, pues los moros han pervertido ya
a los tártaros, los cuales convertidos a la secta mahomética y
unidos a los sarracenos, podrán destruir toda la cristiandad; tanto,
que no se hallará cristiano que sea señor de reino, ni habrá
prelado que tenga caballo grueso. Mirad, pues, ermitaño, a qué es
venido el mundo.



LXIV.

- Raimundo, mucho deseo saber ¿por qué causa Dios quiere así
olvidarse del mundo que es suyo, y porque lo deja de modo que
no tiene semejanza de su bondad? Y ¿cómo puede sufrir que tantos
pecadores vayan al infierno? Ruégoos, Raimundo, que me digáis la
verdad y la causa de todo esto; porque cuanto más me digáis, de más
cosas me acordaré, y mejor defenderé el negocio que me encomendáis.
Según me parece, desde el principio del mundo hasta nuestros días,
si un hombre se salva, mil se condenan en el infierno. Y ¿cómo es
que la Iglesia ni nadie se esfuerza en dar a esto remedio?







LXV.



-
N' ermitá, já 'us hay dit, si bé vos pòt membrar,



Que
Deus mays creá hòm per sí servir e honrar,



Que
per ço que en hòm hagués gloriejar.



Et
car hòm no está en la fí de crear,



En
quant mays desira per a sí procurar



Salvació,
que Deu honrar e ben estar;



Et
per ayço aytal hòm no pòt en grat estar,



Ans
está en peccat assís en l' abissar,



Perque
lo mon se pèrt, e no 's vòl despertar,



E
gés no ‘m maraveyl si Deus no 'l vòl amar;



Ne
si leixa 'l demoni en lo mon tan mal far,



Perque
del tòrt que pren, se puscha fòrt venjar.




LXVI.



-
L' ermitá e Ramon preserent comiat (41),



Et
sonse en plorant baysat e abraçat,



Et
cascú dix a l' altre, que a Deu fós comanat,



Et
en oració l' un per l' altre membrat.



Al
partir se sguardaron ab molt gran caritat,



Pietat
e dolor, e ab lo gynoyl ficat,



Cascú
senyet a l' altre e puys agraciat.



Lo
hu 's pertí del altre ab mant sospir gitat,



Car
may no proposaven que fóssen assenblat



En
est mon, mas en l' altre, si a Deu ven de grat.



Et
quant lá un de l' altre se fó un pauch lunyat,



Tantost
foron cascú per l' altre desirat.







LXVII.

L' ermitá, remembret lo trebayl e l' afayn
En que Ramon
havía estat trist en mant ayn,
Et enquer qu' es metia en perill
qu' es molt gran,
Al cel levá sos uyls, mans juntes, jonoylan,

Ab gran çel e amor a Deu dix en plorán:
- Ah! Deu gran,
piadós! Per mercé vos demán
Que ab vos sia Ramon, e qu' el
guardets de dan:
A vos, Deus poderós, a amich Ramon coman (12).

Et al mont trametets homens qu' hajon talan
De mòrt per
vostre amor, e que vajon mostran
Veritat de la fe, per lo mon
preycan,
Segons que ja Ramon ho va bé començan.







LXV.

- Ermitaño, si bien lo recordáis, ya os dije que Dios crió al
hombre, más para que le sirviera y honrara, que para que alcanzase
gloria. Los hombres no cumplen el fin de la creación, cuando más
desean y procuran su salvación que la honra de Dios: por eso no
pueden tales hombres estar en gracia de Dios, antes viven en pecado.
Este es el abismo, por el cual va deslizándose el mundo, y el mundo
no quiere despertar de su letargo.
Por eso no me maravillo si
Dios no le ama, y si deja hacer al espíritu maligno tanto mal, en
venganza de las ofensas que recibe.







LXVI.

El ermitaño y Raimundo mutuamente se despidieron, y llorando se
abrazaron y besaron; y el uno dijo al otro, que a Dios le
encomendaba, y que por él en sus oraciones rogaría.
Al
separarse miráronse con mucho amor, piedad y sentimiento, e hincadas
al suelo las rodillas, cada uno al otro santiguaba y bendecía; y
después partieron exhalando ambos tiernos suspiros, porque creían
no volverse a ver más en este mundo, sino en el cielo, mediante la
voluntad de Dios. Y cuando estuvieron algo distantes los dos se
desearon mucho.



LXVII.

El ermitaño se acordaba del trabajo y las fatigas que Raimundo
había, durante tantos años, arrostrado, y de que aún iba a ponerse
en gran peligro. Alzó los ojos al cielo, y de rodillas, con las
manos juntas, y con ardiente celo, caridad y lágrimas, dijo: - O
Dios piadoso! por merced os pido que no desamparéis a Raimundo y que
le guardéis de mal.
A vos, poderoso Señor, os lo encomiendo;
enviad al mundo hombres dispuestos a morir como él por vuestro amor,
y que como él vayan mostrando la verdad de la santa fé, predicando
por todo el orbe.

LXVIII.



Quant
Ramon remembret la molt gran tempestat



En
la qual longuament hac estat tabuxat,



Et
membret l' ermitá qui a éyl s' era dat:



Adonchs
ploret molt fòrt, e hach d' eyl pietat,



Et
dix a Jesu-Christ, mans juntes, jonoylat:



-
¡O vos, ver Deus e hòm, per quí eu hay trebaylat,



Con
fossets per lo mon conegut e amat,



Si
a dretura plau que vos m' en hajats grat,



Playa
'us que l' ermitá sia remunerat,



Pus
que s' es mes tant fòrt en ma societat,



Et
fayts per éyl complir ço en qu' hay pauch avançat,



Et
a mí ajudats a avançar christiandat. -




LXIX.



-
Fenit es lo Desconort que Ramon ha escrit;



E
en lo qual del mon l' ordonament ha dit;



Et
en rimas pausat per tal que no s' oblit,



Car
poria esser que mant hòme ardit



Se
metra en lo fayt, trò que sia complit



Ço
que tant ha Ramon al papa requerit,



Car
si per lo papa lo fayt s' era stablit,



E
que li cardenal hi hajon consentit,



Porán
esser del mon tot li mal departit,



Et
tot lo mon será a Deu tan abeylit,



Que
a la fe christiana no será contradit:



Aquest
beyl Desconort dó al Sanct Spirit.







LXVIII.

Cuando Raimundo recordó la gran tempestad que por tanto tiempo
le combatiera, y pensó en que el ermitaño se había puesto de su
parte, lloró mucho, y hubo compasión de él, y dijo a
Jesucristo con las manos juntas y arrodillado: - ¡O verdadero Dios y
hombre, por quien tanto he trabajado, para que seáis de todos
conocido y amado! Si a vuestra justicia place que esto me
agradezcáis, plázcaos también que por ello sea remunerado el
ermitaño, ya que lealmente se puso en mi compañía; haced que por
él se acabe lo que yo he encaminado y adelantado; y ayudadme a mí
para que pueda trabajar por la prosperidad del reino cristiano.



LXIX.

Acabado es el Desconsuelo que Raimundo ha escrito, en el cual ha
manifestado el orden del mundo. Lo ha compuesto en rimas para que
mejor pueda conservarse en la memoria; que bien pudiera acontecer que
algún varón animoso y esforzado emprendiese este negocio, hasta que
fuera cumplido lo que Raimundo ha tanto suplicado al santo Pastor de
la Iglesia; porque si Su Santidad lo ordenare, con asentimiento de
los cardenales, se diera fin a los males de este mundo; y el orbe
todo fuera ennoblecido a los ojos de Dios; y la fé cristiana se
viera felizmente libre de todos sus contrarios. Encomiendo este
triste llanto y Desconsuelo al Espíritu Santo.



VARIANTES.

(1)
E hon mays mi conort e menys hay lo còrt fòrt,
(2) E a
religiosos, ab tal ordenament
(3) Tant qu' els infaels venguessen
a ver convertiment.
(4) Eu hay aço tractat trenta anys ha e
verament
(5) Segons son captener un ermitá paría,
(6) E s'
eu, las, resposli: - Que tal mal sentia,
(7) Car no vòl Deus que
vostre fayt vaja ges avant (gens)
(8) En tractar
púbblich bé de justs e de peccadors,
(9) Et n' hay estat trenta
anys en sospirs e langors,
(10) E cinch vets a la córt ab mies
messiós (messions, despeses; gastos)
(11) Que no 'us
devien vesér ne 'us volen escoltar,
(12) Se puscha pus donar
hòme qui pauch ni pro
(13) Pogués los sarrahins adur e batiar,

(14) Qui diu mal de sa ley, no puxa escapar,
(15) Perque a mí
no apar utilitat lo anar;
(16) Enquer com no sabria la lur
lengua
parlar,
(17) No porian ab ells negun be enantar.
(18)
Et en pendre lur lenguatje hòm no está longament;
(19)
Ramon, molt meylor seny es en qui sab tenir
(20) Ço que es
guasanyat, que en amar convertir
(21) Vostra ira, e mudats millor
vostre desir.
(22) Preycar als sarrasins e han pauch
avantat,
(23) Bé deu hòm departir pus sia ensenyat,
(24) E
estats en un loch hon sia repausat,
(25) Que en Deus fós
Trinitat, ni ab hom unió;
(26) Enten esta raysós e no
sias errat,
(27) No ‘n devets per tot ço haver desconsolament.

(28) Per vos mays no valran, car no havets valor,
(29) E mays
li 'n cové grat; perque segur estats
(30) E fayts ho per ço que
git a oblidament
(31) Per la qual ha donada a hòm se libertat,

(32) Car s' eu fós home fat qui parlás follament;
(33) En
sí honrar, servir; perque cous deuria
(34) Infans e d' altres
cosas, d' hon hòm ha pagament;
(33) E a tú abast Deu per amar e
tener.
(36) Et no vendriets a fí d' aço hon trebaylats;
(37)
Qui sera el pasatje molt gran e mantinent,
(38) Et no siats d'
aqueyls qui diuen: - Senyors, fets
(39) Leu porán destruir quax
tot christiandat;
(40) Vejats donchs, n' ermitá, lo mon a qu' es
tornat.
(41) N' ermitá e Ramon pregueren comiat,