Mostrando las entradas para la consulta amor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta amor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de julio de 2021

VI, AMOR DEL BON JESÚS.

VI

AMOR
DEL BON JESÚS.



Vous
serez le plus ingrat de
touts les homnes si vous n´aimez
pas
Dieu qui vous aimes tant, et
qui ne se rebute point de
frapper
á la porte de vostre coeur pour y
répandre son
amour.



(FENELON.
- Lletres espirituals.)



Anima
meua, per est mon perduda,



Per
entre´ls espinals desgarriada,
Ovella tendra, dins lo bosch
ombrívol;
S´en ve la nit, y está la guarda llunya;
¿Qué
ferás, lassa, quant lo llop s´en tema
De que tu has fuyta y lo
camí no trobas?
Vindrá lo llop. Sa gola ja aparella,
Ja ses
dents verinoses vol clavarte;
¡Detúrat, infeliça!




VI
AMOR
DE JESUCRISTO.



Alma
mía, perdida por el mundo, extraviada entre las zarzas, pequeña
ovejuela, en la oscuridad del bosque. Viene la noche; está lejos tu
rebaño. ¡Ay triste! ¿Qué vas á hacer, si el lobo se apercibe de
tu fuga y extravío? Ya se acerca el lobo; abre las fauces, quiere
hincar en tus carnes sus venenosos dientes. ¡Párate, infeliz!







¡Oh
bon Pastor! ¿La dexarèu tant sola,
Y abandonada á l´inimiga
furia?
¿La trobarán los vïatjers cadavre
Mig menjat, del
torrent á la vorera?



Sos
òssos compodrits haurán per tomba
L´aspre rocam, ó del milá
les críes?



¡No,
per gracia! ¡Cuytáu, qu´encara es hora,
Cuytáu, Senyor, y á
son ramat tornáula



Sobre
la vostra esquena!



Ánima
mía, ¿sents la veu placévola
Del bon Jesús qui ple d´amor te
crida?
Torna, torna, d´amor ubriacada;
No tengas por de que ab
mal ull te mire;
No cregas, no, que rebujarte vulla;
Ab los
braços extesos Ell t´espera
Per oblidar tes enujants
ofenses,
Per darte una dolcíssima abraçada
Y esser la teua
gloria.



Sempre
Jesús als pecadors estima;
Jesús derrama de los bens la copa.
Un
día, quant los hòmens renegaren
Y Adam seguí les infernals
banderes,
Nengú sortía fiançador del Home,
Nengú per
l´Home del Etern les ires
Resolgué satisfer; les cruels
tristeses
Eran les primogènites germanes
De la nissaga
nostra.


¡Oh buen Pastor! ¿Dejarásla sola, y abandonada á la
enemiga furia?
¿Encontraránla cadáver los viajeros, medio
comido, á la orilla del torrente? ¿Sus restos putrefactos, tendrán
por sepultura las escuetas roca, ó las crías de los cuervos (milá
: milanos
)? ¡No, por gracia! ¡Apresúrate, que es tiempo
todavía; apresúrate, Señor, y vuélvela sobre tus espaldas al
aprisco!



Alma
mía, ¿oyes la plácida voz de Jesucristo que te llama, movido de su
amor? Vuelve, vuelve, de amor embriagada. No temas que te mire con
enojo; no creas que á rechazarte vaya. Con los brazos abiertos Él
te espera; para olvidar tus irritantes injurias; para darte dulcísimo
abrazo, y ser tu gloria.



Jesus
ama siempre á los pecadores; Jesus derrama la copa de los bienes. Un
día, cuando renegaron de su Creador los hombres, y Adan siguió las
banderas del Infierno; nadie salía fiador de los humanos; nadie
resolvió satisfacer por ellos á la divina Justicia: las crueles
tristezas eran las hermanas mayores de nuestra raza (nissaga:
saga
).











Y
Ell més plasent que totes les criatures,
Y Ell més amant que´ls
serafins altívols,
Verb inmortal de la inmortal Essencia,
De
carn mortal ofría revestirse
Y ab sa mort rembre lo perdut
llinatje.
Y aparegué. Y ´ls ángels lo vegeren
Arrufadet
demunt la menjadora,
¡Oh fineses d´amor!, desde
l´infancia
Donantnos bell exemple.



Després
fet home corregué la terra,
Del vall á la montanya, per les
viles,
Conhort suavíssim regalant als pobles.
Exían de sa
boca les paraules
Tant sòls pera dictarnos la sabiesa,
La fe
senzilla, y el perdó benévol.
De son ropatje una virtut
sortía
Qu´als coxos y tullits alleugerava,
Movent llur cor de
teya.



Hereu
del regne de los cels no fore
L´home caygut, sens eix Amor per
mestre,
Que son giny endreçás per bona vía,
Que sa pena
regís malensenyada.



Sens
eix Amor per metje, corrompuda
La terra fore ab lo lleig cranch
del vici;
Sense eix Amor, ¡ay Deu!, per santa víctima,
De los
abyms l´eterna flamarada
Era la nostra herencia.




Y
Él más amable que todas las criaturas, más amoroso que los
elevados serafines. Verbo inmortal de la inmortal Esencia, ofreció
vestirse de carne mortal, y con su muerte redimir el humano linaje.

Y apareció. Los ángeles le vieron, reclinado en el pesebre de
Belen.
¡Oh finezas de amor! Desde la cuna nos dió bellos
ejemplos.



Luégo,
ya hombre, recorrió la tierra de Palestina, los montes, y los
pueblos, regalando la suavidad de su consolacion. Salían de su boca
las palabras, sólo para dictarnos sabias cosas, la Fe sencilla, y el
perdon benévolo. De su vestido salía tal virtud, que aliviaba á
los cojos y tullidos, moviendo á penitencia su corazon de roca
(teya).



Heredero
del reino de Dios, no sería hoy el Hombre caído, sin ese Amor por
maestro, que su juicio endereza al buen camino, que rige su ántes
mal enseñada inteligencia. Sin ese Amor por médico, estaría la
tierra devorada por el horrible cáncer de los vicios. Sin ese Amor,
¡ay Dios!, por santa víctima, la eterna llamarada de los abismos
sería nuestra herencia.







¡Be
ho sap aquexa roca del Calvari!
Allí, clavat Jesús al pal
d´afronta,
Com infelís esclau per l´hom suspira.
Negra fosca
cubreix lo sacrifici,
Estremida la Terra se detura,
Brujit de
flastomíes l´ayre omplena;
Y devalla la veu adolorida
Del bon
Jesús, qui desde l´alt patíbol
Sitio, - tench set, -
clamava.



¿Y
de qué assedegat talment podía
Nostre Jesús estar? ¿Per quí
angunioses
Al etern Pare ses paraules pujan?



¡Ah!
¡prou que´s veu! Estimació tot era;
Patir, set de patir per
nostres ánimes,
Set tormentosa de dexarnos lliure
De fanch
l´esprit, lo cor de l´impuresa,
La Fe del dubte, calcigant per
sempre
De Satanás l´imperi.



Y
un poch abans de bèurese lo cálzer,
¡Oh gran Mártyr del mon!,
en la vesprada,
Havent amat desde´l principi als hòmens
Aymáls
fins á la fí. Los sants Apòstols
Lo viu recort de la passió
reberen,
¡Angèlich Pa, de los cristians fortesa,
Goig de llur
vida, de llur cel penyora,
Miracle hermós qu´al home
dignifica,
Batent son captivatje!







¡Sábenlo,
sí, las rocas del Calvario! Allí, clavado Jesus en afrentoso madero
como un infeliz esclavo, suspira por el Hombre. Negra oscuridad rodea
el Sacrificio; la tierra estremecida va á pararse; sordo ruido de
blasfemias rueda en la atmósfera; y baja la doliente voz de Jesus,
que desde el alto patíbulo clama: Sitio, - tengo sed.



Y
¿de qué podría estar sediento, tan intensamente, nuestro divino
Jesus? ¿Para quién suben al eterno Padre, sus angustiosas
palabras?
¡Ah! ¡Demasiado lo conocemos! Todo era amor; y sed de
padecer por nuestras almas; sed tormentosa de dejarnos libres de
cieno (fango: fanch)
el espíritu, de impureza el corazon, de dudas la fe, hollando para
siempre el satánico imperio.



Y
ántes de apurar el Cáliz de su pasion; ¡oh sublime Mártir del
mundo!, en aquella noche memorable de la última cena, habiendo amado
desde el principio á los hombres, los amó hasta el fin. Los santos
apóstoles recbieron el vivo recuerdo de la pasion, el Pan de los
ángeles, fortaleza de los cristianos, gozo de su vida, prenda de su
cielo, hermoso milagro, que dignifica al hombre, rompiendo su
cautividad.







¿Ho
sents, ánima mía? ¿Y exmoguda
No t´han de Jesucrist aytals
grandeses?
¿Qué més esperas que no´t mous encara?
¿Qué
més cobejas que de greu no ploras?
Torna, torna, d´amor
ubriacada;
No tengas por de que ab mal ull te mire,
No cregas
qu´Ell tot rebujarte vulla;
Ab los braços extesos ja
t´espera,
Vol ser la teua gloria.



___


¡Senyor,
Senyor!, á vostres peus tirada
L´ánima mía reconeix
l´angoxa
Que per ella sentiu, y ses injuries.



¿Per qué ho tench
d´amagar? A la presencia
De vos qu´el sol creáreu ho
confeso.
¡Culpable som; som la perduda ovella!
Mes vos sou bo,
com la remor dels arbres;
Dolcíssim com la mel de primavera;
Sou
del Amor... ¡MISTERI!

Janer 1871.




¿Lo
oyes, alma mía? ¿No te enternecen esas maravillas del Amor de
Jesucristo? ¿Qué más esperas, que áun no te mueves? ¿Qué más
buscas, que no rompes en amargo llanto? - Vuelve, vuelve, de amor
embriagada. No temas que Él te mire con enojo; no creas que vaya á
rechazarte. Ya te aguarda con los brazos abiertos; quiere ser tu
corona..........

¡Señor, Señor!, á tus piés arrojada el
alma mía, reconoce la angustia que por ella sientes, y sus ofensas.
¿A qué negarlo? Ante ti, que el sol creaste, lo confieso. Culpable
soy; soy la perdida oveja. Mas tú eres bueno, como el rumor de los
árboles; dulcísimo, como la miel de primavera. Eres de Amor...
¡MISTERIO!

lunes, 30 de agosto de 2021

LO MISTERI DE LA CONCEPCIÓ DE MARIA. Miquel Victoriá Amer.

LO MISTERI DE LA
CONCEPCIÓ DE MARIA.


Axampla 'l cor, rassa d'Adam maleyta,  Condempnada a la pena de la mort,  Dintre l'eternitat l'hora beneyta  Sona de redempció pe'l teu conort.




Axampla
'l cor, rassa d'Adam maleyta,


Condempnada
a la pena de la mort,


Dintre
l'eternitat l'hora beneyta


Sona
de redempció pe'l teu conort.





La
porta está del paradís tancada


Y
lo camí que hi mena está esborrat,


Mes
la veu del Senyor altra vegada


Un
hort de mes delit l''ha regalat.





L'ergull
enmatziná la teua vida
,


Y
l'amor la ferá reviure al cel


Quant
l'hora del Senyor sia complida


Y
del pecat treta del mon la rel.





EL MISTERIO DE LA
CONCEPCIÓN DE MARÍA.


Ensancha
el corazón, raza de Adán maldita, a muerte condenada: sonó en el
reloj de la eternidad la hora bonancible de tu redención.


La
puerta del paraíso está sellada, borrado el camino que a él
conduce; mas la voz compasiva del Señor, más delicioso vergel te ha
regalado.


El
orgullo envenenó tu alma, y por el amor revivirá esta en el cielo,
cuando la hora del Señor sea cumplida, y arrancada de la tierra la
raíz de pecado.






Axampla l' cor, rassa
d'Adam maleyta,


Y
canta himnes de gloria a ton Senyor:


Concebuda
es María, d'Ell beneyta...


Y
la serpent tremola de pahor.





Ángels
inmaculats que veis la gloria


De
Deu devant son trono inmaculat,


Cantau
lo cántich nou de la victoria,


Que
ha guanyat a l'ergull la caritat.





Cantau,
cantau les glories de María,


Encarnació
de tot l'amor de Deu:


Ella
es la que 'l Senyor ja prometia


A
Adam quant va trencá 'l precepte seu.





Ella
es l'eleta del Senyor per temple


De
la puresa y celestial amor,


Y
eternalment Ella será l'etzemple


De
la magnificencia del Senyor.





Ella
es la dona humil, la dona forta


Que,
armada ab les virtuts de l'Increat,


D'un
novell paradís ve a obrir la porta


Quant
lo cap de la serp haja esclafat.





Ella
del Criador es la clemencia


Que
cobre l'univers ab son mantell,


Y
per lo mon perdut de l' innocencia,


Dona
d'amor del cel un mon mes bell.





Ensancha el corazón,
raza de Adán maldita, y entona himnos de alabanza al Criador:
concebida es María en su gracia y tiembla despavorida la serpiente.


Ángeles
inmaculados que contempláis la gloria de Dios cabe su trono sin
mancilla, pues venció la caridad a la soberbia, entonad el cántico
nuevo de triunfo.


Cantad,
cantad la gloria de María, sublime encarnación de todo el amor
divino; Ella es la que el Señor ya prometía a Adán al infringir
este el precepto de vida.


Ella
es la elegida del Señor para sagrario de la pureza y del amor
celestial; eternamente será Ella el ejemplo de la soberana
magnificencia.


Ella
es la humilde virgen, la matrona fuerte, que armada de la virtud del
Omnipotente, destrozada ya la cabeza de la sierpe infernal, viene a
abrir las puertas del nuevo paraíso.


Ella
es la clemencia del Criador que cubre el universo con su manto, y en
cambio del mundo de inocencia perdido, nos ofrece un mundo más bello
de divinal amor.





Ella estava ab l'Etern
quant fo aufegada


La
terra per les aygües de la mort,


Y
Deu digué per Ella: Altra vegada


No
trametré a la terra eixa dis-sort.





Y
en mitx del llamp, del tró y de la tempesta


Estava
ab Deu al mont de Sinaí


Quant
digué a l'home la paraula aquesta:


No
tindrás altres Deus devant de Mí.





Y
aprés, quant la criatura adulterava


Ab
la vida y ne feya un Deu de l'or,


També
María ab lo Senyor estava,


Y
de sos ulls tancats n'eixia 'l plor.





María,
amor de Deu, tota puresa,


Vina
à nedejá 'l mon de tot pecat;



l'esperança per l'Etern promesa,


Lo
fruyt de l'arbre sant de caritat.





Per
la piadosa Omnipotencia ombrada,


Infantarás Jesús, lo Salvador,


Essent
per tots los setgles exalçada,


Verge Mare de Deu, del sant amor.





Misericordia
del Etern, María,


Ves
al peu de la creu, que Deu ho vol,


A
passar las tres hores d' agonía


De
l'humanal llinatge per consol.





Ella estaba al lado del
Señor cuando la tierra fue anegada por las aguas de la muerte, y por
ella dijo Dios: No enviaré más a la tierra tanto duelo.


Y
en medio del rayo y del trueno y del torbellino estaba con Dios en el
Sinaí, cuando dio al hombre el sublime mandato: No adorarás ante mí
otros dioses.


Y
más tarde, cuando el hombre adulteraba con la vida y del oro
fabricaba sus dioses, María con el Señor estaba, y corría el
llanto de sus ojos, cerrados para no ver el crimen.


María,
amor de Dios, toda pureza, ven a purificar el mundo de toda mancha;
tráenos la esperanza prometida por el Eterno, sagrado fruto del
árbol de caridad.


Te
hará sombra la misericordia del Omnipotente, parirás a Jesús,
nuestra salud; por todos los siglos serás ensalzada, Virgen Madre de
Dios, Madre del santo amor.


María,
misericordia del Eterno, ves (ve) al pie de la cruz, que Dios
lo quiere; ves a sufrir las tres horas de agonía para
consuelo del humano linaje.





Y consumada de salut la
obra,


Alegri
a l'univers ton esperit,


Y
alçant lo vel del mon de Deu, descobre (se llich al
original: ve!
)


La
segona creació de l'Infinit.





ENDREÇA.





María,
Verge santa, inmaculada


Mare
del Redemptor,


Acullnos
per tos fills, dona 'ns posada


A
la casa payral del sant amor.

____



Y consumada la obra de
redención, regocije al universo tu espíritu; y alzando el velo
del mundo de Dios, descúbrenos la segunda creación del Infinito.


María,
Virgen santa, inmaculada Madre del Redentor, adóptanos por hijos,
hospédanos en la casa paterna del santo amor.

___

lunes, 27 de septiembre de 2021

Medicina de Peccat, segona part

De la segona part de aquest libre,

qui es de confessió.


I.

DE DEU.


Quant m' enamor 

E comença l' amor, 

Me confés al major Senyor 

Quins ha creats, 

De tots mos greus peccats; 

E sia a sa volentats 

O que 'm perdó 

O 'm jutge per raysó, 

Car tot ço que 'n fará es bò. 

E est tractat, 

Segons qu' es rubricat 

Porats saber co 's ordenat 

E tot complit 

Per lo Sanct Esperit, 

Digne es que molt sia servit, 

E ab dolor, 

Com home peccador, 

Me confés per la sua amor. 



II.

DE LA UNITAT DE DEU.


A la divina unitat

Me confés de tot lo peccat 

Que ay fayt per manera d' ú 

En amant mays que Deus alcú, 

Car aquel fá un altre Deu

Si ama sí mateix o 'l seu 

Aytant o mays qu' el Creador,

Perque eu acús mí e m' amor, 

A vos unitat de mon Deu;

Car vas vos ay peccat molt greu, 

Perqu' eu quant un a vos me acús,

Car mantes causas ay sajus 

Mays amades que lo Senyor

Com hom fals e traydor; 

E ab totas mes unitats

Ay fayts mants greus mortals peccats; 

E es bò qu' en sia punit

A honor del Sanct Esperit, 

O' n sia el peccat perdonat

A honor de sa pietat.


III.

DE TRINITAT.

 

M' ha lo Senyor creat, 

Car d' ánima e cors m' ajustat, 

E encare só 

De lur conjuncció, 

E ab tots tres fí falió 

Vas lo senyor, 

Perque n' ay gran dolor, 

Tant, qu' en suspir, en planch, e 'n plòr, 

E me 'n confés 

Ab voler que ja mes 

No faça per neguna res 

Negun peccat 

Contra la Trinitat 

De lo Senyor, qui m' ha creat 

A son semblant, 

E 'n tot quant son trinant 

M' acús penedent en plorant. 


IV.

DE BONTAT.


Car Deus es bò, ha bé creat

E al naturalment pausat 

En tots los homens qui son nats; 

E car eu contra las bontats 

Qui en mí estan naturals 

Ay fayts molts de peccats tròp mals, 

Suy esdevengut home mal,

E estay fals e desleyal 

Contra la divina bontat,

E ‘l bé qu' en mí ha naturat; 

Contra mant altre gran bé

Ay fayt molt de mal ben sové; 

E de tot est mal me penet (11),

Encare que pogre haver fet 

Molt bé, e cessat molt de mal,

Perque n' ay gran ira mortal; 

D' hon me confés a la bontat

De Deu, en tot quant ay errat, 

E de mon còr faray hostal

A Deu, e fineray a mal.


V.

DE GRANEA.


La granea

No posa poquea

En neguna vinentea

Contra virtud,

Si es empero de salut;

Mas granea d'hon son perdut

Lo peccador

Qui no han confessor

Ni del gran Señor han paor,

Ço té a mal (12)

Quant granea moral

Qui contra mortals peccats val,

Hom vòl amar, 

Ni si al confessar 

Se vòl de grans tòrts acusar; 

Perqu' eu m' acús 

De mos peccats sajus 

A la granea mays dessus. 


VI.

DE ETERNITAT.


Eternitat, 

Contra vos ay errat 

Mant temps en mant mortal peccat, 

D' hon me penet 

E mí adret sotsmet, 

Per ço que n' aya meylor dret. 

Confessió, 

Pietat e perdó, 

Si eu hay fayta falió 

En mays amar 

Ço que no pòt durar 

Tant com lo vostre eternar, 

Gran dolor n' ay, 

E jamays no ho faray. 

E vos, eternitat, sius play, 

D' huy may mandats 

Ço queus venga en grats, 

Que 'n vos honrar ay volentats. 


VII.

DE PODER.


Poder de Deu, confessió

A vos fás de ma falió 

Qu' ay fayta contra lo poder 

Que vos m' havets dat a bé fer;

E s' eu ay ne fayt mant greu mal,

Com hom fals e desleyal; 

E si 'n vos no fós pietat,

Forau contra mí tan irat, 

Que no 'm fera confessió,

Ni esperara de vos perdó; 

Lo qual esper a mon poder,

Per ço queus en faça plaer; 

E vos, poder, pus tant vos dats

A mercé e a pietats (13), 

Tenits d' uy mays tant fòrt al fre (14)

Que no 'm lexets far nulla re 

Que sia contra vostra amor,

Car en tot vos am e 'us aor, 

E lo poder que m' havets dat

Sia de vostra potestat.


VIII,

DE SAVIEA.

Saviea, 

Pus gran en bonea, 

Vas vos ay fayta pegea, 

Com hom sens sen 

Qui fal a son scien, 

Perqu' eu son trist e temen (15); 

Car quant hom fá 

Vos ó sabets, é ja 

Per tot aço no 'm romanrá, 

Que no m' acús 

A vos de mon mal us, 

Qu' aytant com hom gamus, 

E no far bé 

Fallent en mante re; 

E si ‘m volets pendra mercé, 

No faray mal, 

E si no atretal 

Me serets per tots temps coral, 


IX.

DE VOLENTAT.


Vos, volentat, contra peccat

De vos vuyll esser confessat; 

E car estats dona d' amor,

Amant oyats est peccador 

De sos faliments e peccats

Que ha fets ab sa volentats; 

Si empero 's vòl confessar,

Si es que no vuylla enganar 

Lo vostre leyal confessor;

Car qui 's confessa ab fals amor 

Moltiplica lo seu peccat,

E deune ser a mòrt jutjat; 

Mas pus que 'm confés ab dolor

De cór, e suspirant, e 'n plòr, 

Vejats de mí que devets far,

Pus qu' eu me vuyll a dret pausar; 

E 'us clam mercé com peccador

Qui desira vostra honor: 

Si ‘m volets mal ¿quin dret haurá 

La raysó qui jutjar me fá?


X.

DE VIRTUT.

A vos, virtut 

De Deu, rey de salut, 

Me confés, car tant hay viscut 

Hom viciós, 

En bé far pererós, 

E 'n far lo mal volenterós; 

Hay greu fallit 

E deune esser punit; 

Empero lo Sanct Esperit 

Qui es pietat, 

Vòl que hom sia ajudat, 

Si ab virtut diu son peccat. 

E vos, virtut, 

D' hon tot bé es vengut, 

Ajats mercé d' home cahut 

Ab gran dolor, 

Suspirant e 'n plòr 

Prometent per la vostra amor 

Contra peccat 

A vostra volentat 

Far satisfacció de grat. 


XI.

DE VERITAT.


A vos, divina veritat, 

Me confés de tot mon peccat, 

E míus present 

Qu' em façats puniment, 

Car molt ay viscut falsament

En cogitar e en parlar; 

E puis que m' en vuyll confessar 

E penedir, 

No me vullats punir. 

E si ho fayts ¿qué porán dir 

De vos aquels qui verament 

Dien de vos gran lansament?

Car pus qu' eu fas 

Ço que pusch e dich: - Las 

Per nulla res no mentirás. -

¡Ah veritat! 

No hajats còr irat 

Contra home bé confessat. 


XII.

DE GLORIA.


A vos, gloria eternal,

M' acús com hom qui res no val; 

Car peccats m' han tant abatut

Que tròp son vil esdevengut;

Perque nous tayn qu' eu sia ab vos

Que sots loch d' home virtuos; 

Empero en vos es mercé, 

Pietat, caritat e se, 

Que si bé m' acús confessan 

E que a vos perdó deman, 

Que vos já no ‘m direts de no, 

Pus que en vos está perdó; 

Perqu' eu fás ma confessiò

Enfre jutjament e perdó; 

E per justicia promet

Que faré ço queus tany per dret; 

E per perdó mercé deman,

E vos faytsne vostre coman; 

Car mi sotsmet a vos grair

En tot ço qui 'm volrets punir.


XIII.

DE JUSTICIA.


¡Ah justicia 

De Deu! ¿cóm puria 

Que no 'm fossets enemia

Per mon peccat, 

Tan gran malvat? 

¿Poriaus vençre ab pietat 

Mercé claman, 

Penedent, confessan? 

Pus que pietat es tan gran 

Per lo perdó, 

Com es vostra raysó 

Que havets contra ma falió, 

Que vos enpar, 

Car eu no ho say jutjar: 

Car cascú damdós se pòt far (ya que cualquiera de ambos se puede hacer)

Qu' es que en sia 

Lo perdó volria 

Si 's pòt far sens injuria. 


XIV.

DE MISERICORDIA.


A vos, misericordia

De Deu, al qual injuria 

Ay fayta mantes vets peccan, 

Me vuyll confessar en ploran. 

Mantes vets suy desesperat 

E estava a ser ho obstinat (16), 

Que no ‘m podia penedir

Nius volia mercé querir, 

Perqu' en son ara penedent, 

E clamvos mercé humilment. 

E si 's pòt far que 'm perdonets, 

En mí gran eximpli darets 

De perdó e de pietat; 

Car home só de gran peccat, 

E tal haurá ‘n vos esperança

Si 'm donats vostra perdonança; 

Que si no 'm volets exoir,

Nous volrá mays mercé querir. 

E vos, dona, no esquivets

Nuyll hom, pus perdonar volets.


XV.

DE LA HUMANITAT DE JHESU-CHRIST.


Humanitat 

De Christ honrat, 

Qui sots de molt gran sanctetat, 

Darmets perdó 

Sius fás confessió 

Ab dolor e contricció 

De mon peccat 

Horrible e malvat, 

Ab lo qual vos ay fals estat; 

Si 'm perdonats 

E gloria ‘m donats, 

De mercé gran fama hauriats; 

E de donar 

Con que sia la far (17),

A vos, dona, ‘m vuyll acusar 

E penedir, 

E volriaus servir 

Tant fort qu' en volria morir. 


XVI.

DE LA PASSIÓ DE JHESU-CHRIST.


A l' angoxosa passió 

Qui sobre totas major fó 

En lo rey del cel e del tro, 

Dich mos peccats, 

Qui son molts e malvats; 

E si tot só desvergonyats 

Com los nomen, 

Pus qu' els dich peneden, 

La passió no m' en repren; 

Car molt ama confessió, 

Per ço que puscha dar perdó, 

E de Jhesu-Christ un tal dó 

Eviternal 

Qui sobre tot dó val 

En gloria celestial; 

Perque fás ma confessió 

A la pena qui 'n la cròts fó, (crotz, creu; cruz)

Per la nostra redempció. 


XVII.

DE SENYORIA.


A vos, de tot lo món Senyor, 

Se penet vostre servidor, 

E confesses per vostra amor 

Mays que per sí, 

E si vas vos fallí 

Quant de sos tòrts no 's penedí, 

Are s' en penet tant forment, 

Que per jamays a son scient 

Vas vos no fará falliment; 

E perdonats, 

Pus qu' ens amats, 

En la crots per vos fóm comprats; (crotz : cruz)

E en tres vets 

Serem vostres per drets, 

Si ' ns perdonats nostres nalets; 

Las quals tres vets, segons que ‘m par, 

Son per crear e recrear, 

E car nos volets perdonar. 


DE SANCTA MARIA.

XVIII.

A vos, dona de Sanctetat,

Me confés tement de bò grat; 

Car qui 's confessa per pahor

E no per la vostr' amor, 

No fá sancta confessió;

E no 's tayn que venga a perdó 

Per temor qui 'n re tant no val,

Com fá amor ver e leyal. 

Confesme, donchs, per vostra amor,

Com home sutz e peccador, (sucio)

Que de peccats ha ensutzat (ensuciado)

Lo còrs e ‘l còr, mas ay plorat (el cuerpo y el corazón, mas he llorado) 

Ab contricció penedent,

Per ço que sia lavament (lavado, lavamiento de pecados)

La vostra pura sanctetat, 

Ab perdó e ab pietat; 

La qual munda hom peccador, 

Quant se confessa ab dolor 

De còr, gitant suspirs e plòrs, 

E espera vostre secórs. (socors; y espera vuestro socorro) 


XIX.

DE ALTETAT.


Com hom qui d' alt es bax cahut, (baix; bajo; “como hombre que de alto es bajo caído”)

E remembra l' alta virtut 

De vos, dona de peccadors,

Qui estats alta en valors, 

En pietat e en amor,

En menbrança de peccador, 

Ab suspirs e cahut sajus

En peccat, del qual no m' escús, 

Leu las mans e los uylls al cel (elevo las manos y los ojos al cielo)

Ab còr amar pus que feel, 

Consirán que vos sots ahon

A tot home qui de pregon (18) 

Suspira e plany son peccat, 

Si bé estats en altetat 

D' hon vos devalla peccador 

Quant a vos puja sa amor, 

En confessan e en ploran, 

Dient soven; - Mercé deman, 

A la regina de perdó, 

Qui de mercé no diu de no. -


XX.

DE NOBILITAT.


Negú rey n' imperador,

Enfora Christ nostre Senyor, 

No hac tanta nobilitat

Com la dona de pietat; 

Car tant es noble en amor, 

Que valer fá tot peccador, 

Pus que a ella s' es confessat (19) 

Conexent sa nobilitat; 

Lo qual peccador no volch res 

Ans qu' es confessás, e james 

No pogra valer sens perdó 

De la cosina Salamó;

E verament parenta es

De Deu qui 'n ella hom se fés; 

Perque a sa nobilitat

M' acús com hom de gran viltat, 

Home vil de nient vengut

Qui no es digne de salut; 

Empero un pauch es sotspes,

Pus de la regina 's confés.


XXI.

DE VIRGINITAT.

Virginitat, 

Dona de castetat, 

Ha en vos tant gran pietat, 

Qu' est peccador 

Quius vòl per confessor, 

Eus trament suspirant e 'n plòr (20) 

Devoció 

Ab contricció, 

Deynets ausir e dar perdó, 

Que vay errat 

Contra virginitat 

De mí o d' altre castigat 

Sabiats qu' en só, 

Pus qu' en deman perdó; 

E las virginitats qui só 

Per vos estan, 

E prechvos en ploran 

Que neguna ‘m sia 'n mon dan.


XXII.

DE CONSTANÇA.


A constança 

Qu' está fermança 

De tota bona esperança

En la meylor 

Verge, dona d' amor, 

De confessat e confessor, 

E a confessar, 

M' acús de mon peccar, 

E l' acusament vuyl fermar 

En son poder, 

Qu' en faça son voler 

E qu' ela no 'm puscha retrer 

Al punt de mòrt, 

Hon hom cáu en la sòrt 

Qui es de bò o de mal pòrt; 

E car suy ferm, 

En quant el emferm, 

Prech sa confessió o 'm conferm. 


XXIII.

DE HUMILITAT.


L' humilitat, 

Dona e caritat, 

Prengaus de mí gran pietat; 

Car humilment 

Membre 'l responiment 

Que fees al saludament 

De Gabriel, 

E car no havets fèl 

Perqu' em dejats esser cruel, 

Car tota sots humilitat, 

Pasciencia e caritat, 

Ajats d' est home pietat, 

A vostro honor 

Suspirant e 'n plòr, 

E qui 's penet per vostr' amor, 

E qui no ama erguyllós 

E vas vos es tant temerós, 

Con si tot fós suspirs e plòrs.


XXIV.

DE ESPERANÇA.


Quant par l' estela en l' albor, 

E s' apareylon tuyt li flor, 

Qu' el sòl montiplich lur color 

De esperança, 

Mi vest alegrança 

D' una douçor confiança 

Qu' ay en la dona d' amor; 

E adonchs deman confessor, 

A tuyt m' acús per peccador, 

E qu' el me man 

Que reta tot lo dan 

Qu' ay donat gran en peccan 

A cells qui estan servidors 

De la regina de valors, 

Per ço qu' en esper tal secórs, 

Que a nuyll peccat 

No sia obligat 

Pus qu' en sia bé confessat. 


XXV.

DE MATERNITAT.


Si com l' infant qui ha talent 

E a sa mayre ploratment 

Significa son faliment,

Suspir e plòr

A la mayre d' amor

Qui de sos infants ha dolor,

Adonchs com están en peccar, 

Qu' ella me vuylla aydar 

Al confessar, 

Cridant: - "Mercé! mercé! mercé! 

Ajats, mayre hon tot bé vé, 

De vostro fill quius ame e 'us cre, 

E qui es vençut 

Per peccat e cahut 

E no pòt haver qui l' ajut 

Mas vos qui sots son compliment, 

Son gaug e son restaurament, 

E quius quer mercé penedent." - 



XXVI.

DE PIETAT.


Si com cell qui vens son peccat 

Quant de son prohisme ha pietat, 

Me vuyll vençre quant hay errat,

E confessan, 

Penedent e ploran, 

E a la regina deman 

Que ades m' ajut, 

Ans qui sia vençut, 

Ab pietat, qui es salut, 

E majorment quant d' ela vé; 

Car sa pietat home té 

En sos afars tant fòrt al fre 

Si 'l vòl amar, 

Que no 'l lexa peccar, 

E fá 'l tant piadós estar, 

Que no ha gens de crueltat, 

Ans es tant franch e ensenyat 

Que de tot hom ha pietat. 


XXVII.

DE ÁNGELS.


Una confessió fés céll 

Fás a tots los ángels del cel, 

E majorment a Gabriel 

Qui les saluts 

D' hon tuyt son remuts, 

Dix a la dona de virtuts. 

E vosaltres, ángels d' amor,

Dejats ausir est peccador, 

Pus que s' ho tenra a honor (21) 

La regina 

Qui es medicina 

De tuyt acell qui s' enclina 

Per s' amor a confessió, 

Demanant a ella perdó, 

E sius ay fayta falió; 

Car del consell 

Qu' em donavets tan bell, 

Nous ay creyut mí vos n' apell (22). 


XXVIII.


DELS PROPHETES,


¡Oh, vos, Adam, 

E Jacob, e Abraham, 

E Isach! mercé vos clam 

Qu' em confessets, 

E tant fòrt m' ajudets 

A delir los meus greus nalets, 

E confessan, 

Que d' aquí en avan 

Jhesu-Christ mos tòrts no deman; 

E 'l confessar 

Si no lo say formar 

Ab suspirar e en plorar 

E penedir, 

Ab tristor e languir, 

E tots mos peccats descobrir, 

Vuyllats forçar 

E tant bé ordenar, 

Que peccat no y puscha estar. 



XXIX.


DE APOSTOLS.


A vos, sant Pere, sant Andreu,

Sant Johan, e sant Bartomeu,

E tuyt vostre companyó,

Fás en plorant confessió 

De tots quants peccats ay obrats; 

E prengaus de mí pietats 

Qui estay en pòrt perillós. 

E si vosaltres sots joyós 

En paradis e no ‘m membrats, 

Pus que per mí n' estats pregats, 

Tendra ço nostra dona a mal,

Qui sens pregar tots jorns nos val, 

E majorment quant la pregam;

Car ella es nostre reclam. 

E li senyor qui gloria han,

Si 'ls servidors ván oblidan, 

No son conexent ni cortes, 

E de membrar no saben res; 

E car sots say per nos membrats, 

Siem per vosaltres aydats.


XXX.

DE MÁRTIRS.


A sant Laurens, 

Esteven e Vicens 

E tot mártirs examens 

Me confés say; 

E ells qui son delay 

De mos peccats m' augen si ‘ls play; 

E si ells fòrts 

Estegren a la mòrts 

On venseron colpes e tòrts, 

Eu suy say nat 

E tant fòrt carregat 

De peccats envolopat, 

Que si no ay 

Secórs, já no veuray 

Nostre Senyor per nuyl temps may; 

Perque prech vosaltres senyors, 

Pus fós tan bons combatedors, 

Que haja say vostre secórs.


XXXI.

DE CONFESSORS.


Oh, vos, senyor sant Agustí, 

Sant Gregori e Jeroní (Jeroni, Geroni, Geróni, el autor de este libro, Gerónimo Rosselló)

E als altres confésme clí (23), 

E dich en plòr: 

- Aujats est peccador, 

E diats a nostre Senyor 

Que li perdó, 

Pus que ha gran raysó 

Per la vostra confessió 

Qu' él vos fá molt penedent; 

E car vos fá confessament, 

Metvos en tal obligament, 

Que far cové 

Que procurets son bé, 

Tant, que no fall en nuyla re; 

Car confessor 

Está procurador 

Del confessat per sa valor. - 

sábado, 25 de septiembre de 2021

Cent noms Deu, LXX-LXXIX, 70-79

LXX.

¡O BENEÍT!


Es Deus nostra benedicció,

Nostre gaug, nostra salvació,

Preguemlo donchs qu' éll nos perdó.

Deus beneeix los homens a veer

Sa gloria e éll haver

Eternalment a son plaer.

A Deus pertany hom beneir,

E a hom pertany Deus servir,

Amar, honrar e car tenir.

Deu beneix bòn començament,

Bòn mitjá, bòn affinament,

En home de bòn nodriment.

Beneescam tuyt lo nom de Deu,

E tot home qui sia seu,

Qui de son amar li faça seu.

Beneir Deus per sa bontat,

Per infinir eternat,

Es beneir per Deus amat.

Mays val per almoyna Deus beneir,

Que per honrament e enrequeir

Son fill qui Deus no vòl servir.

Beneint a Deus sostenent passió,

Es a Deus plasent benedicció,

E aporta d' éll gran perdó.

Beneir Deus en son amar,

En son entendre e membrar,

Es beneir qui fá bé far.

Cell qui ‘l nom de Deus no vòl honrar,

E'l fá mal dir e blastomar (17),

Maleit lo covedrá estár.


LXXI.

¡O SERVIT!


¡O Deus, qui has home servit

En quant en home est unit!

Tú sias loat e beneit.

Hom es creat per Deus servir,

Amar, honrar e beneír,

No per parents enrequeir.

Mills serveix hom ab pensament

Humil, leyal e conexent,

Que ab lança ne ab argent.

Servir Deus car es bò,

Es servir de major raysó

Que servirlo per ço qu' éll dó.

Mills serveix cell qui vòl donar,

Que no fá cell qui vòl prestar,

Ne cell qui serveix sens amar.

Aquell está bon servidor,

Qui 's fá servú de bona amor,

Bon membrar e bona valor.

No sab servir tant ne quant

Cell qui serveix ab mal talant,

Car soven hi vá falsejant.

Molt val mays servir per amor.

Que no fá servir per pahor,

Car mays n' es honrat lo Senyor.

Servir Deus per sa amor,

Es servir qui honra 'l Senyor,

E qui honra lo servidor.

Mays val servir home humil,

Que no fá servir hom gentil,

Qui en sos affers sia vil.


LXXII.

¡O TEMUT!


Per ço car Deus es tot amor,

No pòt en éll esser temor,

Perque de ré no ha pahor.

No pòt esser major senyor

Aquell qui ha de ré pahor,

Car pahor es de ens menor.

Temor es consequencia d' amor,

Com la temor es de bò e de ver servidor

Qui tem falliment de son honrat senyor.

Mays val que hom haja temor,

Que no fallesca a son senyor,

Que tembre pena ne dolor.

Home qui tema que Deus sia deshonrat,

Ha temor de gran felicitat,

E está ple de leyaltat.

No tem qui no li fá honor,

E qui no 'l tem no li porta amor,

Ans es plé de gran deshonor.

Aytant val temor per bontat,

Com fá per possibilitat,

Car eguals están en l' amat.

Aytant deu hom tembre jutjar,

Com Deus amar per perdonar,

Car eguals están en l' amar.

Temor ha home conexent,

E multiplica amament,

E guarda hom de falliment.

Temor val mays en sanitat

Que no fá en enfermetat,

Car mays hi ha de libertat.

LXXIII.

¡O PREGAT!


No vòl justicia injuriar

Cell qui prega Deus aytant per jutjar,

Com lo prega per peccats perdonar.

Pregar Deus que li dó volentat

En la cual lo tenga honrat,

Es pregar de gran sanctetat.

Cell qui sos prechs sab ordonar,

Prega mays Deus per éll honrar

Que per sí mateix salvar.

Qui bé sabia Deus pregar,

Ja no 's poria fadigar,

D' aço que li vòl demanar.

Segons que hom es peccador,

Deu hom pregar nostre Senyor

Que sia gran perdonador.

Deus se leixa a hom pregar

Qui 'l prega que li dó amar,

Ab lo qual lo puscha honrar.

Cell qui prega Deus en la mort

Que li perdó culpa e tòrt,

Cové que haja amat fort.

Mays val pregar Deus com es sá,

Que no fá quant malalt será,

Car molt mills lo exoirá.

Aquell fá molt gran malvestat

Qui prega Deus ab cor irat,

Sens pietat e caritat.

Cell que prega Deus per mal far,

Fá ab sos prechs Deus deshonrar,

Al qual Deus no 's leixa pregar.


LXXIV.

¡O DISTINCCIÓ!


Per ço que bontat sia raysó,

A bò fá Deus Distincció

Entre bontat e bonificació.

Per ço que en amor no sia ociositat,

Ha Deus amar distinccionat

En amor d' amant e d' amat.

No pogren bonea e granea raysons estar,

Si en ellas no fós distinccionar,

Per bonificar e magnificar.

Deus ab la sua Distincció

Ha donada multiplicació

A la sua creació.

Si enfre primera e segona intencio

No hagués Deus pausada Distinccio,

De tot quant es estegre unió.

Si en tot ço qui 's pogués differenciejar,

Se pogués estendre concordar,

No pográ esser res contrariar.

Aquell fá bò departiment

Qui fá estar en amament

De virtuts gran ajustament.

Mays val a home departir

Lo bé del mal, que romanir

En mal d' hon no 's pòt bé seguir.

Aquell no sab departiment

Qui vol dar a mal compliment,

E a bé donar falliment.



LXXV.

¡O CONCORDANÇA!


Deus es Concordança e concordar,

Concordant, concordable per amar,

Perqu' en contrariar no pòt estar.

Concorda Deus en granea de bontat,

Bonificant, bonificar, bonificat

Infinidament en eternitat.

Deus concorda bonificar e magnificar,

Possificar, entendre e amar,

Per çó que sa obra complida puscha estar.

Deus e home son sí concordat

En tan gran granea de unitat,

Que ensemps están un personat.

Jesu-Christ es aquell Senyor

Hon ha concordança major

De creatura e de creador.

Cell qui en bé e en magnificar

Sab concordar son bò e gran amar,

Sab un bé ab altre mesclar.

Molt val mays bò concordament

De volentat e d' enteniment,

Que no fá de veer ne d' oyment.

Qui concorda una virtut

Ab altre, es per Deus volgut,

E va al regna de salut.

Tristicia ‘m fá sovén plorar,

Car no puch molts homens concordar

Que als infaels vagen Deus mostrar.

Deus m' ha donada gran volentat

En fer bé, más per mon peccat

No m' en es dada gran potestat.


LXXVI.

¡O EGUAL!


Está Deus en egualtat

De bonificantbonificarbonificat,

E d' amant, amable e amat.

Si entre bonea e amor

No hagués egualtat valor,

Valgren hi major e menor.

En egualtat de bonificar e amar

No pot null falliment estar,

Car no ho consent magnificar.

En egualtat de fí e començament

Ha mitjá tal affinament,

Que de tot bé ha compliment.

Car egualtat pòt esser sens minoritat,

E no ho poria ser majoritat,

Ha egualtat major granea de entitat.

Mays val egualar en amar

Justicia e perdonar,

Que perdonar e esperar.

Home vil que vulla esser egual

A home gentil qui mays qu' éll val,

Egual sab éll en esser leyal.

Hom ergullòs no vol egual,

E per ço menys que altre val,

Car null major no vol egual.

Car en Deus está egualtat

E no ho fá majoritat,

Ha egualtat mays de bontat.


LXXVII.

¡O INNOCENT!


Per ço está Deus Innocent

Car es ço qui es compliment

De bontat e de jutjament.

Innocencia e sanctetat

Ab justicia e pietat,

Han fayta gran societat.

Está Deus Innocent de volentat,

Car null temps no ama peccat

Ne contra virtut fó irat.

Car Deus es infinit poder

De bonea e de voler,

No pot per rè culpa haver.

Si Deus no obrás de bontat

Aytant com de volentat,

De bonea hagra peccat.

Qui pot entendre e no entén

Quant fá peccat, e fallimén,

A son entendre es noen.

Aquell no ou a sa volentat

Qui 'n vol falliment e peccat,

Falsía e desleyaltat

Tot hom está asi noent,

Qui ama mays aur ne parent

Que bon membrar e enteniment.

Noyment qui es espiritual,

Molt es major que corporal,

Car mays hi pert hom de cabal.

Qui pòt a Deus fer honrament,

E no li fá, está noent

A sí mateix e a la gent.



LXXVIII.

¡O ALT!


Deus está en Alt sobre tot quant es,

Car tot ho mesura e ho té comprés,

Perque ab alta amor amable es.

Es Deus Alt en altea de bontat,

Ab magnificant, magnificar, magnificat,

Qui están alts en infinita eternitat,

Deus ha en sa altea exalçat

Aquell home en qui s' es homenificat,

Car sobre tots ens creats l' ha honrat,

Com Deus estia en tan alta virtut,

Deu esser per Alt enteniment entendut,

E per alta volentat deu esser volgut.

Si enteniment humá no pogués alt pujar,

Ne la volentat no pogués alt amar,

No pogra la memoria de Deus altas cosas membrar,

Mays val en Deus un alt enteniment,

Que no fan en creatura cinquanta o cent,

E aço mateix de membre e amament (18).

Hom exalça en alt son enteniment,

Quant sab en Deus engenrament e espirament

E de Deus e de home personal ajustament.

Null hom no pot haver a Deus molt alta amor,

Si no puja son entendre en lausor,

Que Deus ha en sí mateix per entendre e amor.

En quant Deus per home s' es volgut encarnar,

Ha donada a home manera de pujar

A sí s' amor, son entendre e membrar,

Aquell puja a bontat son enteniment,

Qui enten bonificant, bonificat, bonificament,

E qui 's guarda que no faça negun falliment.


LXXIX.

¡ O SIGNIFICANT!


Deus significa sa trinitat,

En quant ha nombre eternal honrat,

Sobre tot altre nombre nombrat.

Per ço car a granea poren bastar

Magnificant, magnificat, magnificar,

Fá granea trinitat en Deus significar.

Significa bonea que Deus es bò

En ço que en bé fár está rahó,

E no en rè hon no sia perfecció.

La natura humana que Deus pres,

Significa que Deus pòt de quant es,

E que hom faça bé e no falle en res.

Per ço car bontat e esser han concordament

E malea e no esser exament,

Es significat que Deus es sens desfalliment.

Home qui no fá bé dementre que es sá,

E qui espera que a la mort ho fará,

Significa que exoit no será.

Aquell hom a qui Deus ha dada gran potestat,

Ab la qual fá molt de mal e de peccat,

Significa que Deus l' ha airat.

Cell qui diu que hom faça bé e no peccat,

E éll fá lo contrari, ha significat

Que mays ama mentir que dir veritat.

Aquell qui comença ab bon començament,

E quí persevera en bontat longament,

Significa que haurá bontat affinament.

Per ço car Deus es en aquest temps pauc honrat,

E de Jerusalem son christians gitat,

Es significat qui per Deus som pauc amat.