XI, LO DÍA DE TOTS SANTS.

XI

LO
DÍA DE TOTS SANTS.

Lumen Gloriae.

Alegres
sonan les majors campanes,
Ecos de ditxa los carrers
omplenen,
Dexan los hòmens les converses vanes,
Fadrins del
poble lo traball no prenen.

Vuy
lo derrer alè de los bons díes
Nos du lo sol, vencent la
nuvolada;
Demá s´acabarán les alegríes,
Demá lo adeu
direm á l´estiuada.

XI
EL
DÍA DE TODOS LOS SANTOS.

Suenan
alegremente las campanas mayores; ecos de felicidad llenan las
calles; los hombres abandonan las vanas tertulias; los hijos del
pueblo no toman los instrumentos del trabajo.

El
sol vence las nubes, y hoy nos envía el postrer aliento de los días
hermosos; mañana, día de los muertos, se acaban las alegrías;
mañana se dice adios al verano.

Gran
gernació, de gom en gom, xalesta,
S´en va á la Seu per ascoltar
l´Ofici;
Es de Tots Sants la majestuosa festa;
Canta lo chor;
comença ´l Sacrifici.

__
Lo
Subdïaca la Visió sagrada
Llig de Sant Joan, que l´esperit nos
dona;
Dels fills de Deu la multitut salvada
Veym, y lo Cel
ahont tenen la corona.

Hermoses
tendes lo seu camp cobrexen,
Bells tabernacles de color
divina;
Les banderes de Crist hi resplendexen
Ab llum que de
son Trono ´ls illumina.

Segella
´ls fronts la Sanch inmaculada
Del viu Anyell que redimí la
terra;
Violetes naxen á son pas d´aubada,
Dolça alegransa
los dolors desterra.

Ab
ells triunfan, oh Deu, les causes nobles,
Los qui per los humans
daren la vida,
Los leals amichs de la salut dels pobles,
Los
defensors de gent mal oprimida.

Los
missioners, dexant patria ventura
Y ofrint als negres del desert
los braços;
Y les hermoses verges de clausura,
Fuytes del mon
per evitar sos llaços.

Numeroso
y alegre gentío llena la Catedral de bote en bote, para oír la
solemne Misa de Tercia. Se celebra la majestuosa festividad de Todos
los Santos; canta el coro; principia el Santo Sacrificio.

__

El
subdiácono lee la sagrada Vision de San Juan, que nos infunde
religioso espíritu. Ya vemos la innumerable muchedumbre de séres
glorificados, y el Cielo donde ciñen la corona.

Hermosas
tiendas cubren su campamento, bellos tabernáculos de sorprendente
color; las banderas de Cristo resplandecen, con la luz que emana del
alto Trono.

Sella
sus frentes la inmaculada Sangre del Cordero vivo que redimió la
tierra; á su paso nacen las flores, como al del alba; la dulce
alegría del bienestar aleja de ellos el dolor.

Con
ellos triunfan, oh Dios, las nobles causas; los que díeron su
vida por la humanidad; los verdaderos amantes de la salud del pueblo;
los defensores de familias oprimidas.

Los
misioneros que abandonaron las dulzuras del patrio hogar para correr
al desierto, en busca de infelices negros que consolar y convertir.
Las hermosas vírgenes del claustro, que huyeron del mundo para mejor
evitar sus redes.

Los
pobres llauradors qui sense enveja
Les possessions vehines
contemplaren;
Los reys que ab forta má feren que´s veja
Lliura
la patria d´hosts que la violaren.

Los
qui extragueren al Dolor los glavis,
Pujant á véure´l á los
últims pisos;
Y´ls qui no amaren venjament d´agravis,
Nets
de conciencia y de vilesa llisos.

En
mig d´aytal exèrcit hi figuran
Los Pares de la ciencia y l´art
cristianes;
Qui menysprearen la gloria que procuran
Del mon los
sabis y les ciencies vanes.

La
llum de lo infinit, llum de la gloria,
Revest los còssos de
claror divina;
Himne sublim de la inmortal victoria
Al temple
del Amor los encamina...

Benhaurats, oh vosaltres, qui
ventura,
Ventura eterna possehiu fa estona,
Guardantne sòls
d´antiga desventura
Florits llorers d´una esplendent corona.

Benhaurats,
los humils; haveu per terra
Per mar y cel empriu y anomenada;
Lo
poble vostres òssos desenterra,
Per darlos sempre reverent
besada.

Los
labradores pobres, que miraron sin envidia las posesiones del rico
vecino. Los reyes que, con fuerte mano, libertaron su patria de
enemigas huestes que la violaban.

Los
que extrajeron al dolor la espada, subiendo á las guardillas á
visitarlo. Y los que no toman venganza de las injurias, limpios de
corazon, libres de toda indignidad.

En
medio de ese gran ejército descubro á los Padres de la ciencia y
del arte crístianos, que menospreciaron la gloria mundanal y
la vanidad de la falsa ciencia.

La
lumbre de lo infinito, lumbre de gloria, reviste los cuerpos de
divina claridad. Himno sublime de inmortal victoria, los guía al
templo del Amor.

Bienaventurados,
oh vosotros que poseéis há tiempo la eterna felicidad; de vuestros
antiguos pesares os han quedado los floridos lauros de esplendente
corona.

Bienaventurados
los humildes; tenéis en la tierra, en el mar, y en el cielo, señorío
y duradera fama. El pueblo levanta de la tierra vuestros restos, para
cubrirlos siempre de besos respetuosos.

Mil
voltes benhaurats los qui patíreu
Fam y set de justicia ab gran
fortesa;
Los qui afrontes crüels del mon sofríreu,
Pe´l mon
cercant lo Ver y la Bellesa.

¡Oh!
molt just era qu´arribás lo día
De premiar, Ramon Lull, tos
dòls y hassanyes;
Y´ls teus, bell ángel de la patria mía,
Colom
de nostres patriarcals montanyes.

Francesch,
imatge de Jesús sencera,
Cor ardent de Teresa
l´espanyola,
Thomás, lo sabi de la ciencia vera,
Pere, Clau
del Poder que´ns agombola...
__
Nosaltres hem vengut per
ascoltarne
Devant l´altar la sacrossanta Missa;
Germans del
Cel, venim pera lloarne
Vostra vida mortal á Deu submissa.

Sérs,
que gosau la llum d´eterna Aurora,
De la infinita ditxa en la
posada;
No oblideu, no, la fosca malfactora
Qu´avuy creix per
la terra malanada.

Ara
qu´estau sobre la blava esfera,
Més amunt que lo cércol de la
lluna;
En presencia de Deu, formant renglera,
Intercerdíu del
mon per la fortuna.

Novembre de 1869.

Bienaventurados
mil veces los que padecisteis con fortaleza hambre y sed de justicia;
los que sufristeis crueles afrentas del mundo, buscando siempre la
verdad y la belleza.

Justo
era que llegase la hora de premiar, oh Raimundo Lulio, tus amarguras
y grandes hechos; y los tuyos, oh Catalina Tomás, bello ángel de mi
patria, paloma de nuestros valles.

Francisco
de Asís, completa imágen de Jesucristo; Teresa, la española de
corazon ardiente; Tomás de Aquino, el sabio de la verdadera ciencia;
Pedro, llave del poder que nos une....

---

Nosotros hemos
venido para oír ante el altar de la Catedral la sacrosanta Misa;
hermanos del Cielo, venimos para alabar los hechos de vuestra vida
mortal, á Dios siempre sometida.

Séres
que gozáis la luz de eterna aurora, en la morada de la eterna dicha;
no olvidéis que en nuestro desgraciado planeta, avanza hoy espantosa
oscuridad.

Ahora
que vivís sobre la azul esfera, más arriba que el círculo de la
luna; formad un coro al rededor del trono de Dios, é interceded por
la prosperidad del mundo.

CIII. Reg. n. 1902, fol. 56. 16 set. 1392.

CIII.
Reg. n. 1902, fol. 56. 16 set. 1392.

Nos Johannes et cetera circa curam gregis dominici sub nostri residentis imperio multiplicem nos decet solicitudinem adhibere ut in omnibus erga ipsum caritatis unitas et honestatis splendor elucescat in suique nitore Altissimus delectetur. Sane quia vos fideles nostri magistri axie civitatis Barchinone considerato quod ab adolecencia prona est vita hominis ad peccandum et diversis inquinamentis obnoxia viciorum quodque fidelibus christianis paravit Creatoris clemencia opera caritatis et divina misteria per que eorum valeant reatum delere et ad vitam eternam gloriosius pervenire: ad Dei et beate Marie virginis ejus matris laudem et gloriam ut inter vos caritatis invalescat idemnitas et ob devotionem et honorem beate Caterine confratriam habere peroptatis ex qua opera caritatis ac misteria et sacrifficia divina in divini cultus augmentacionem et vestrorum peccaminum redemcionem ac culparum omnium remissionem ut dilucide perpendi potest efundatur et de ac super statu felici regimine ac conservacione confratrie ipsius quedam fuerunt per vos facta et nobis oblata capitula hujusmodi seriei.
- En nom de Deu sia. Com sia certa cosa a la vostra magnificencia et per tot lo mon que una de las cosas per las quals los vostres regnes et terres et en special la ciutat de Barchinona son mantenguts honrats e nomenats es la mar et aço per raho dels navilis qui en aquells regnes et ciutats venen et en aquella mes que en los altres lochs se fan los quals navilis esser no porien sino per los maestres daxa que aquells fan la art dels quals es fort necessaria et profitosa als dits regnes e terres et en special a la dita ciutat e encara universalment a tot lo mon e aquella art sia venguda a gran minue per molts maltractaments et engans que per los oficials vostres et per patrons de navilis et altres tots dies se fan e son fets e aquells maestres que ara son vullen viure en tal forma que sia honor de vos senyor et profit de lurs animes et de lurs cossos et de la cosa publica: per ço suppliquen a vostra senyoria que li placia regonexer o fer regonexer los capitols et ordinacions seguents los quals aquells supplicants entenen esser necessaris et profitosos a la dita art et a la cosa publica e aquells senyor sia vostra merce consentir et atorgar. Primerament que per reverencia et honor de nostre senyor Deu et de madona santa Maria mare sua et de la verge gloriosa madona Santa Caterina la qual la dita art per tots temps invoca et ha hauda en devocio aquells maestres daxa pusquen fer et ordenar confraria en la qual confraria se pusquen metre tots los maestres que metre si volran et encara mullers infants et companyes lurs. Item que per ço que de la dita confraria se pusquen dar et fer almoynes et seguir altres bones obres que tot maestre daxa que en aquella confraria se metra pach e haja a pagar cascuna setmana a la caxa de la dita confraria o als qui aquells diners culliran dos diners cascun dissapte. Item que les mullers et infants e altres que seran de la dita confraria no sien tenguts ne forçats de pagar per setmana sino ço que ells graciosament se volran o lurs pares o mares prometran per ells. Item que cascu que en la dita confraria intrara haja et dege prometre a pagar a la dita confraria per la sua fi o a la sua fi alguna cosa: empero si fer nou volra que noy sia estret ni obligat. Item hage es dege pagar a la entrada alguna cosa: pero tot maestre haja a pagar a la entrada com se scriura per maestre quatre solidos et no menys los quals pach per be que jasia scrit en la confraria lo dia que exira de poder de maestre et volra pendre sou de maestre. Item que si algu de la dita confraria axi hom com dona o altra persona de la qual se faça cos morra que tots los confrares hajen e degen esser al soterrar del confrare mort: axi empero que pus lo marit o lo senyor de la casa hi sia que la dona no sia tenguda de anarhi ne encorrega en alguna pena: pero si lo senyor no sera en la ciutat que sera a host o en viatge o fora la ciutat que en aquell cas la muller daquell qui sera confrare hi haja a esser si just impediment no haura del qual sien creguts per lur simple sagrament: e si algu o alguna daquells qui seran tenguts de anarhi no seran al soterrar del dit cos pus just impediment no hagen del qual sien creeguts segons dit es que pach aquell per cascuna vegada que hi fallira mitge liura de cera o VI diners. Item que cascun confrare et confraressa haja o deje dir e aço prometra con entrara en la dita confraria XXX vegades la oracio del Pater noster et altres XXX la oracio de la Ave Maria per anima del confrare mort: e aço sia en carrech de la sua anima: e si dir nols volra que haja a dar dos diners per anima del mort o aquella almoyna ques volra. Item que dels diners del acapte o de la caxa de la confraria sie fet un aniversari de X misses per anima del mort en la sgleya hon lo cors jaura al qual aniversari sien presents aquells maestres que esser hi demanaran et que aquell aniversari sia fet la primera festa colent entre setmana que vendra apres lo dia que lo cors sera soterrat e si aquell dia fer nos pora en la altra apres vinent festa. Item sien donats lo dia que lo cors se soterrara per anima del dit defunt et per reverencia de las V plagues que Jhesu-Christ soferi en lo seu cors a V pobres a menjar e a quascu VI diners per lo dit menjar los quals sien pagats dels dits diners de la dita caxa. Item que semblant aniversari e almoyna e oracions e Pater nostres et de la Ave Maria sien dites e fetes per anima de cascun confrare que fora la ciutat morra hon se vulla que jaga et que sia fet en la parroquia de hon sera. Item sia ordinacio de la confraria que si algun confrare o confraressa vendra a pobresa o fretura per malaltias o perdues o en altra qualsevol manera que los consols de la art et prohomens regidors o administradors de la caxa de la dita confreria deguen socorrer e ajudar dels diners de la dita caxa segons lur bon vijares a aquell e a aquella que la dita fretura sostindra axi en provisio de son menjar com en necessitat de metges et de medecinas com en totes altres coses a ell o a ella necessaries. Item que si algun confrare morra lo qual sia pobre a conexença dels dits consols et prohomens que dels diners de la dita caxa sien pagades les messions de la sepultura a coneguda de aquells consols et prohomens. Item que si cars sera que per fretura ço que Deus no vulla algun confrare sera cativat per moros o per males gents e sera atorgat a algun rescat que los dits consols et prohomens ab consell de quatre prohomens antichs de la art los quals sien elegits per ells pusquen dar dels dits diners de la dita casa aquella quantitat ques volran per traurer o rescatar lo dit pres o cativat. Item sien pagats daquells diners ciris lantes draps et altres coses que la dita art te ho volra tenir et haver o fer fer. Item per ço que les dites coses pus habundantment se pusquen fer que sia ordinacio entre los confrares que cascu en son testament faça alguna lexa a la caxa de la confraria et que en aço no haja oblit: empero que si fer nou volra que noy sia stret ni obligat ne per aço encorrega en alguna pena. E per ço que les coses dessus dites o les davall scrites mils pusquen venir a bon acabament e perfeccio suppliquen los dits maestres daxa a ells esser atorgat que cascun any en lo dia de madona santa Caterina tots los dits maestres daxa se pusquen e se hajen a aplegar en un loch ques volran e aqui facen fer un aniversari general per anima de tots defunts e fet aquell aniversari en aquell loch elegesquen e deguen elegir II homens del lur art los quals sien per tot I any continuu appellats consols et hajen ple poder de exeguir totes et sengles coses en les presents ordinacions contengudes e segons que açi se conte: los quals consols elegits lo dit dia per lo dit ofici hajen a jurar en poder del batle de Barchinona qui ara es o per temps sera que ells be leyalment et ab tota diligencia se hauran envers les coses açi contengudes tota malicia parcialitat e frau foragitades e que seran a tot profit de la art e dels patrons dels navilis et de la cosa publica en quant en ells sera. Item que aquell dia e hora mateixa sien elegits dos prohomens de la art los quals tenguen les claus de la caxa de la confraria dessus dita los quals hajen et sien tenguts jurar en poder del dit batle axi que los dits consols segons que en lo precedent capitol se conte de que aquests II prohomens ensemps ab los dits consols administren los diners de la dita caxa et distribuesquen en les coses dessus dites et en altres que necessari sera a lur conexença. Pero si era cas que per raho de festes o solempnitats ques haguessen a fer per qualsevol raho se havia res a despendre dels dits diners que en aquelles messions aytals a fer los dits dos consols et dos prohomens hajen a convocar la art et ab voler daquells fer aquelles messions. Item que feta aquella eleccio los dits dos consols et dos prohomens lany passat hagen et dejen liurar les claus de la dita caxa a aquells qui novellament entraran et retre compte a ells de ço que administrat hauran et que sia posat en scrits entre ells tantost que hajen jurat en poder del batle de Barchinona segons que damunt es dit. Item que si cas sera que algu dels dits consols et prohomens per raho de malaltia o per anar en son viatge o per altra necessitat no podie entendre en aquestes coses que aquell pusque comanar son loc a aquell ques volra que per ell ho vulla emparar de tenir lo qual haja aquell poder semblant que aquell qui son loch II comenara hauria si era present e que aquell a qui ell ho comanara haja tornar a jurar segons ell ha en poder del dit batle. Item que los dits dos consols hajen a cullir totes setmanes los diners del acapte en aquella millor manera que poran en carrech de lur consiencia: e per ço que los diners sien pus complidament collits et ab menys affany parria bo que stigues en ordinacio que tot maestre daxa que sera maestre major de algun navili o fusta o de altre obra cascun dissapte se haje es dege aturar e cullir de cascun de la dita confraria que en aquella obra sera lo dret del acapte e que algu daquella obra no dega contrastar et que cascun dissapte o en lo digmenge apres vinent aquell maestre major ho liure a I dels dits consols. Item que cascun maestre daxa que ira en viatge haje et dega jaquir manat a son alberch que cascun dissapte sia dat als dits consols la dita almoyna: e si per ventura cascun dissapte nos pagava que aquell maestre con sia tornat del viatge pach complidament tot ço que degut sera per les setmanes fallides sens tota diminucio. Item que per squivar totes baralles e males volentats entre los maestres de la dita art placia a vos senyor ordonar e manar que si algun maestre sera que tenga algun fadri et aquell fadri se exira de son maestre es volra metre ab altre maestre ans que no haura complit lo temps que havia promes star ab son maestre que algun altre maestre daxa no gos tenir ne pendre aquell fadri ni metrel en alguna obra dins lo dit temps si doncs nou fa ab benivolença et consentiment del maestre ab qui stava et aço sots pena de X sous per cascuna vegada que contrafara de la qual pena sia adquisida la meytat a vos senyor o al batle de Barchinona en nom vostre et laltra meytat a la caxa de la dita confraria. Item que si cas sera que baralla e discensio se seguesque entre alguns de la dita art ensemps ço que Deus no vulla que lo batle de Barchinona qui ara es o per temps sera request per los dits consols sia tengut de pendre aquells et reebre informacio de la dita baralla o discensio e forçar aquells qui de la dita art seran a fer pau et altra seguretat per tal que mal no si cresque et aço per via de imposicions de penes et en altra manera mitjençant justicia. E no resmenys que lo dit batle request per los dits dos consols o la un dells sia tengut pendre aquell o aquells de la dita art que los dits consols II nomenaran si a ell vist sera faedor et fer execucio o execucions daquells o de lurs bens per les penes si en algunes encorreguts seran de les quals penes senyor sia de vos o del dit batle en nom vostre la meytat et laltra meytat de la caxa de la dita confraria. Item vos placia senyor per ço que los maestres daxa que en aquella ciutat continuament habiten et stan mils sien tractats ordonar et manar que tot patro de qualsevol navili que volra asesure aquell navili pusque pendre per maestre major aquell ques volra: e pres aquell per maestre que dege requerir los dits dos consols que II donen maestres per fer continuar la obra que fer volra et que los dits consols II hajen a dar aytants maestres com volra si tants haver ne poran et si tants haver non poran que lur hajen a compartir dels altres obrers segons que conexeran ques pusquen be compartir a fi que cascun qui obrar volra pusque obrar et continuar sa obra. Et si per ventura lo dit patro nos tendra per content dels maestres en volra haver mes o haverne destranys et per aquesta raho ne fara venir que los dits consols hajen poder tota frau et parcialitat cessant de compartir e mudar aquells maestres strangers et altres per les obres que en la ciutat se obraran a fi que aquells strangers qui no sostenen dels carrechs de la ciutat no sien en major grau que aquells de la ciutat et que cascun sia sots regiment dels dits consols dementre que en les dites obres obraran. Item que cascun maestre stranger qui en la ciutat vendra per obrar et lavorar en aquella sia forçat de pagar a la caxa de la dita art segons que los maestres de la ciutat acustumen de pagar en las lurs terres don aquells maestres seran con hi lavoren. Item que tot maestre stranger haja e dege estar en la obra dels dits navilis a tota conexença correccio e regiment dels dits dos consols dementre que en la ciutat sera e lavorara segons que los maestres de la ciutat stan et haje anar si altres de la ciutat hi van a totes obres forçades axi reyals com de la ciutat o del general de Cathalunya com altres en que força se meta et aço sots pena de V sous per cascun jorn que per los consols seran requests la qual pena sia partida segons les altres penes pus prop damunt scrites. Item que los consols ab lo maestre major de cascun navili tatxen los loguers dels maestres e fadrins qui lavoraran en lo dit navili axi strangers com altres present empero e consintent lo patro del navili. Item que algun maestre daxa no gos metre en alguna obra hon ell lavor mes avant de I fadri et aço sots pena de V sous per cascun jorn pagadors segons damunt si donchs lo patro de la fusta non volia mes dels fadrins et que lo patro no pusque gitar de la obra lo fadri del maestre que en la sua obra lavorara. Item que si algun maestre daxa qui tengua fadri sera malalt que no pusque obrar que en aquell cars los consols dessus dits puxen e deguen metre lo dit fadri del maestre malalt en aquellas obras quels sera be vist per ço que lo dit fadri no perda son temps et que lo maestre malalt se sostenga es puga socorrer ab lo guany del fadri. Item que tot patro qui faça navili algu gran o poch e lo navili que fara haja et deja haver viatge abans que lo dit navili sia fet o acabat de fer e si per spatxar lo navili pus viatge haura aquell patro haura necessari de haver maestres que lo dit patro o son maestre del navili requiren los dits consols quels donen maestres per spatxar lo dita obra: et si los dits consols no poran haver tants maestres com lo patro volra et aço per defalliment dels maestres que no seran en la ciutat ho per ço com seran per les altres obres qui axi mateix seran cuytades o hauran necessari despatxar que lavors lo dit patro ab consell dels dits consols e de son maestre major pusque fer venir et haver en sa obra maestres strangers de altres parts. Item que si lo dit patro que haura fets venir los dits maestres strangers a obrar son navili romandra de obrar derrera totes altres obres quel dit patro haje o dega acullir en la sua obra los maestres habitadors de la dita ciutat si algu ne ira en foll en cars que ni haja mester et que los dits consols los hi pusquen metre et compartir no gitantne los maestres que lo dit patro haura fets venir si donchs aquell patro nols ne volia gitar. Item per squivar et cessar totes baralles et discensions entre patrons e los maestres de axa et tota materia de questio placia a vos senyor manar et ordenar que sia servada la usança que tots temps es stada servada ço es que tota la lenya ques fara lo dia del divendres sia de cascun maestre que aquella lenya fara e aquella ques fara lo dissapte sia del maestre major de la obra e semblantment tota lenya de membres sia del maestre que la fa o qui fa lo dit membre et que ultra aço lo dit patro haje et dege dar linyoles almangana barrines et altres coses segons son acustumades de dar. Item vos placia senyor manar et atorgar a la dita art per be e pau de la art que si algun maestre strany o privat haura començada alguna obra per maestre major que algun altre maestre no gos sostraure aquella obra ne metres per maestre major en aquella si donchs lo patro no posava que aquella obra II fos arrada et que lavors et abans haje a esser conegut per los dits consols et per quatre prohomens de la art per aquells consols elegidors et qui contrafara que per cascun jorn pach V sous de ban pagadors et partidors segons les altres penes dessus dites servada empero la forma del capitol sobre aquestes coses fet en lo libre de las ordinacions dels consols de la mar. Item per ço com moltes vegades per les rahons dessus dites et per moltes altres ques poran esdevenir sera necessari los dits consols haver consell dels prohomens de la dita art per ço placia a vos senyor que los dits consols totes aytantes vegades com se volran e a ells sera vist faedor puxen appellar los maestres daxa e fer congregar en aquell bon loch que a ells parra o aquells quels plaura per haver consell lur e tractar de aquelles coses que per profit de la dita art los parra esser tractador en tant empero com toch les coses en los damunt dits capitols contengudes et no en altra manera et que cascun appellat hi dega esser la ora assignada et qui noy sera que pach per cascuna vegada mitja liura de cera o XII diners guanyadors al ciri de la dita art o a la dita caxa. Item senyor com sia rahonable cosa que qui ha lo carrech que dega sentir lo profit et econtra que alcun maestre qui haja obrat en sa joventut segons que ha acustumat altre maestre no pusque esser gitat de la obra pus que sia abte et sufficient a obrar mas que II sia tatxat lo salari segons ço que fara a coneguda del mestre major et consols.
- Tenore presentis ad devotam et humilem supplicationem pro parte vestri dictorum magistrorum axie nobis factam dictam confratriam et capitula preinserta ac omnia et singula in eis et quolibet ipsorum contenta grata habentes ea omnia attenta utilitate reipublice et nostra laudamus approbamus rattificamus et nostre auctoritatis ac confirmacionis presidio roboramus. Mandantes per hanc eandem gubernatori Cathalonie vicario et bajulo Barchinone et ipsorum locatenentibus presentibus et futuris quatenus laudamentum approbacionem ratifficacionem et confirmacionem nostram hujusmodi ratas gratas et firma habeant teneant et observent juxta mentem et seriem dictorum capitulorum et faciant ab aliis invioinbiliter observari et non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua ratione. In cujus rei testimonium presentem fieri jussimus nostro sigillo pendenti munitam. - Data in monasterio sancti Cucuphatis Vallensis XVI die seplembris anno a nativitate Domini MCCC nonagesimo secundo regnique nostri sexto. - Petrus Olsina. - Rex Johannes. - Dominus rex mandavit mihi Bernardo de Jonquerio.

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ. Tomás Aguiló.

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.

PALMA. 
IMPRENTA DE D. JUAN GUASP. 
1852.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa 
Qu' encesa guerra civil 
De dòl vesteix sas personas, 
Y de sang réga 's pals. 

Cada dia heyà batallas, 
Heyà incendls cada nit, 
Y es Conte es homo que sempre 
Cerca es lloc de mes perill. 

Pero encara major pena 
Està covant dins son pit: 
Un mes fa que ni noticias 
Ha rebudas des seu fill. 

Y era s' únic que tenia! 
L'estimava amb un etcls, 
Que cent añs de purgatori 
Per ell haguera sufrid. 

Un dia sabé son pare 
Que á pesar de s' odi antig 
Festetjava sa jermana 
D'un cap de s'altre partid; 

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 
L'enjegà des seu castell, 
Fins y tot el malehí. 

Sa Contessa en và plorava, 
Ell en và's mostrà summls: 
De bronzo era's còr des Conte, 
De bronzo era y no cedí. 

Es fill abrassà sa mara, 
Desesperad va partir: 
Ningú d' ell n'ha duitas novas, 
Ningú diu que l'haja vlst. 

Mentras tant que sa Contessa 
Llamenta sucés tan trlst, 
De sas tropas victoriosas 
Sent sa bulla y es trapitj. 

Ets uls plorosos s'axuga, 
Qu'ha de rebre son marit, 
Y, més qu'esserbó, temia 
Mostrarli qu'era infells. 
Cuant tots dos plegads estavan, 
Y éll anava á referir 
Sa batalla qu'ha guañada, 
Entra un page que li diu: 

- Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =)
Des prlsioners que tenim? 
- Cap de Deu! quina pregunta! 
Sabeu cuants son?- Trenta cinc. 

- Cercau trenta cinc ausinas, 
Cercaulas ran des camí, 
Anau allà'ont venen còrdas, 
Y compraune trenta cinc. - 

Y mentras tant qu'axò deya 
Tira en terra uns cuants florins: 
No 's es page qui 'ls aplega, 
Qui ‘ls aplega 's es bochí. 

Sa Contessa tremolava, 
Y girantse molt humil 
Digué: Perdonaulos, Conte, 
Per amor des nostro fill. 

- Sabeu, señora, qu' á Júdas 
No'l perdonà Jesucrist? 
Sa sort de Júdas espera 
A tots es meus inimigs. - 
Des cap d' unas cuantas horas, 
Y un pòc entrada sa nit, 
Amb so Conte y sa Contessa 
Sopavan es seus amigs. 

Un dells estorad esclama: 
Gust de sang deixa aquest vi! 
Ets altres d'axò s'espantan, 
Es Conte d'axò s'en riu. 

Pero axuxí veu q' un jove 
Se'n entra sensa permis, 
Davés sa taula s'acòsta, 
Y señas li fa amb so dit. 

Amb sa cara tota blava, 
Escabeyad, mal vestid, 
No creg que'l pogués coneixe 
Ni sa mara qu'el parí. 

Callava com una estatua, 
Amb sa ma duya un vencis, 
Y per tot es còll mostrava 
Señals de que ja ha servid. 

Devant aquella figura 
Ja totom s' estremordí: 
Ningú tastar res gosava, 
Ningú tenia apetit. 
Esglayada sa Contessa 
Totduna perdé es sentids, 
Y tremolant també es Conte 
Crida: Qué cercas aquí? 

- Qu'em compreu aquest dogal, 
Que ja mes no'l necessit, 
Y en tendreu si altra vegada 
Feis penjar un altre fill. 


II. 

Com s'argelaga florida 
Que s'estufa á s'uy des sòl, 
Y pareix qu'entre sas matas 
Ressalta vestida d'òr; 

Axí n'era s'hermosura 
D'un ninet que dava goig, 
D'un ninet que de sa mara 
Alegría era y consol. 

Sa mara un dia el va pèrdre 
A sa vorera d'un bosc, 
Cuant per demunt sas muntañas 
Comensava á guaytà 's sòl. 


Es ninet totduna plòra; 
Pero prest axuga 's plors, 
Y camina, y may s'atura 
P'es camí que veu mes prop. 

Y mentras tant que fa via, 
Sensa may pendre repòs, 
Sent es bèl de sas auveyas, 
Sent es cant des rossiñols. 

Mira es camp que tot verdetja, 
Y el veu brufat á radols 
De floretas molt garridas 
Que li roban es seu còr. 

Ja 'n el mon res li fa falta: 
Cuant allà té tantas flors 
No es estrañy qu' olvid sa mara 
Ni qu' olvid sa seua sort. 

Tant sòls floretas desitja, 
Amb ellas pensa tan sòls, 
Y mentras passa en replega, 
En replega sas que pòd. 

Veu despues lloir en terra, 
Com crestay ferid d'es sol, 
Una cosa que l'encanta 
Y un florí li assembla d'or.
El cuy tot ple d'alegría, 
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, 
Y camina, y may s'atura, 
Y un torrent troba llevò. 

Goijós se mira dins s'aygo, 
Y tan prest com passa es pont 
Aquells camps ja no verdetjan, 
Ja noy cantan rossiñols. 

Mes amunt tres veyas troba, 
Tres veyas que li fan pò, 
Que li surtan al encuantra 
Y si acostan á poc poc. 

Una va de peus descalsa, 
Y d'enagos non du tròs; 
A s'altra qu'es contrafeta 
Li tremola tot es còs. 

S'altra que va mes enrera, 
Abrigada amb un llansòl, 
Té's dits que d'aubóns pareixen 
Y se cara assembla d'òs. 

Amb ell se n'aplegan duas, 
El saludan, y amb vòl 
Una li prén sas floretas, 
S'altra li roba 's tresor. 
Es ninet á plorà 's pòsa, 
Sen devalla per un ròst, 
Y camina, y may s'atura, 
Y sas alas sent d'un còrp. 

Un monastir descubreixen 
Y ell pregunta: qu'es allò? 
Y sas veyas li responen: 
- Mira, nin, es sòl qu'es pòn. 

- No sentiu uns còps d'axada? 
Qué son, jermana, aquests còps? 
Respon se veya: - Es un monjo 
Que per tomba cava un clòt. 

- No sentiu unas esquéllas 
Que tenen molt trist es sò? 
Respon s'altra: - Son campanas 
Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original)

Y s'altra que sempre calla 
Y derrera anava un pòc, 
S'acosta 'n es nin, el besa, 
Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. 



III. 

Com se mostían y cauen, 
Esfuyadas baix des brots, 
Sas flors qu' eran s' alegría 
D' aquest jardí tan hermos!
Floretas blancas y blavas 
Floretas de cent colors, 
Ramells no faré de voltros 
Ni vendré ja á regarvos: 
Adios, floretas, adios. 

De lluñy s'en vénen sas ónas, 
De lluñy las du sa maró, 
Y cap n' arriba á sa plaja 
Que totduna no s'en torn. 
¿Es que cercan altra terra, 
O 's qu'es pèrden dins es fons? 
Si sabeu, mara, d'ont vénen, 
¿Ahont van eu sabeu vos? 
Ay! onas, adios, adios. 

Ja s'en van sas oronellas, 
Que de prest vendrán es tords, 
Y aquests dias tan alegres 
Serán dias de tristor! 
Es peñals de neu blanquetjan, 
Es mestral despuya es tronchs, 
Y an es còr també l' despuyan, 
També 'l gèlan sas fredós. 
Adios, alegría, adios. 

Aquells qui tastan sa vida 
Li troban un gust tan dols, 
Y cuant menos eu esperan, 
Qu'es d'amarg es derrér glop! 
Si d'entre ses mans mos fujen 
Sas esperansas del mon, 
¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata 
N' está sempre desitjos? 
Adios, esperansa, adios. 


¿Per qué heyá flors que matsinan 
Cuant tenen tan bon olor? 
¿Per qué en so blau de sas onas 
Es blau del cel se confon? 
Per qué tot crestay s'entela? 
Per qué tot miray se romp? 
¿Per qu' han de venir sas ditxas 
Si vénen per deixarmos? 
Adios, ditxa meua, adios. 

Des seu cavall que s'alluña 
Es trapitg qu'es ja de sord! 
Y encara derrera ets abres 
Axeca un nigul de pols. 
Es nigul s'escampa al ayre, 
Es trapitg es perd del tot: 
Ja may mes sobre la terra 
Tornarem á veuremos. 
Adios, per á sempre adios. 

Sentiu, mara? sentiu mara? 
Aquests aglapits, que son? 
Es meu còs tot s'escarrufa; 
Ay mara, quin tremoló! 
¿Será ver axó que diuen, 
Qu'es ca d'es nostro pastor, 
Cada pich qu'es fosser passa, 
Es pòsa á lladrar furiós? 
Adios, vida meua, adios. 

Allá demunt sa muntaña 
S'axeca una vermeyó: 
Si 's es sòl que ja 's vol pondre, 
Com axí 's pòn tan dejorn? 
Es niguls vermeis s'apagan: 
Quin nigul s'en vé tan fosch! 
Tot el cel es ja tan negre 
Com si mitja nit ja fos! 
Adios, llum del cel, adios. 

Ay mara, es meus uis s'aclucan! 
Ay mara, preniume es pols; 
¿No 's un ángel d'alas negras 
Aquest qu' ara em besa es front? 
Veig una paloma blanca, 
Darrera ey vola un falcó; 
Y s'en pujan, y s'en pujan, 
Ja no veig á cap des dos. 
Adios, mara meua, adios. 

IV. 

Ey havia un gran señor 
Qu' habitava es seu castell, 
Y á la vila no lluñy d'ell 
Ey vivia un llaurador. 

Una filla aquest tenia 
Blanca y róssa, jova y bella: 
Es señor perdud per ella 
S'abrasava nit y dia; 

Pues per tot aquell contorn 
No se tròba cap fadrina 
Que tenga cara mes fina, 
Ni qu' amb mes graci s'adorn. 

Cada volta que ell la veya 
Son amor li ponderava, 
Y ella totduna es tornava 
Com la grana de vermeya. 


Y si li diu que l'adora, 
Y davés ella s'acosta, 
No reb may altra resposta: 
- Vos sou Conte y jo pastora. 

- Pues per tú pastó 'm faré, 
De grandesas ja 'stig fart. 
- Ay Conte, qu'eu vengud tard, 
Un altre es meu còr ja té. - 

Es Conte fòra de sí 
S'amaga dins un torrent, 
Y cuant ja no passa gent 
Se planta es mitg des camí. 

Poc despues veu compareixe 
Un jove que s' en venia; 
Era es jove qu'ell volia, 
Es rencor ley féu coneixe. 

- Mira, li diu, tu 'm fas nosa, 
O tú 'm matas ó jo 't mat: 
Un des dos d'aquest combat 
En jeurá devall sa llosa. - 

Y s' espasa li ofereix 
Qu' ell no vòl de cap manera; 
Pero 's Conte es desespera 
Y amb sa daga l' envesteix. 
Es combat acaba pronte, 
Aquell jove dóna un crit, 
Perqu' es tem que dins es pit 
Li afica sa daga es Conte: 

Y antes de caure en es fang, 
Sa sang que li ratja empara, 
Y an es Conte per sa cara 
Tira un glop d' aquella sang. 

Es Conte la se fa neta 
En sas aygos d'es torrent, 
Y an es mort el du rebent 
A 'nterrar dins una pleta. 

Tres ò cuatre nits despues 
S' en entra á ca sa pastora, 
Qu' es seu estimad añora, 
Y res sap de aquell sucés; 

Y com la veu tota sòla, 
Y com la veu tan hermosa, 
Y com la veu desdeñosa, 
S' enardeix, es céga, es vòla, 

L' agafa per sa ma blanca, 
Dins un cuarto la se'n du, 
Y amb còr tan ardent com du' 
Sa porta des cuarto tanca. 
- Estimad meu, ajudem, - 
Sa pobre pastora crida, 
Y cau totduna 'smortida, 
Y de cuant passa no 's tem. 

No 's tem qu' un fantasma blanc 
Sen entra y as Conte mira, 
Y amb ma tota d' òs li tira 
Per sa cara un glop de sang. 

No 's tem que storad y fred 
Es Conte fuig al moment, 
Y corre an aquell torrent 
Com un céro mort de sed. 

Pero 'n va 's rentá sa cara, 
En va fonc es seu trabay; 
Londemá dins un miray 
Tacada la 's véu encara. 

Dins un cuarto se tancá, 
Y á las foscas, y tot sol, 
Ni una finestra obrir vol, 
Ni un des páges deixa entrá. 

Y cuant es ja bé de nit 
An es torrent s' en devalla, 
Y es rénta, y es rénta, y calla, 
Y s'en torna an es seu llit. 
Y cuand ja qu' es auba creu 
Sols obri una retxilléra, 
Devant un miray espera, 
Y sa sang encara veu. 

Y axò passa cada dia, 
Y tots diuen que s'amor 
Ha causad an es señor 
Una 'straña malaltía. 

Y de sèt añys per espay 
Cada nit se cara es rénta, 
Y cad' auba li presenta 
Aquella taca 's miray . 

V.

Ahónt va sa pajeseta? 
Ahont va tan dematí? 
- Jo m'en vaig á cohir rosas, 
Qu' un ramell ne de cohir. 
- Qué mes rosas que sas teuas? 
Quin ramell vòls mes garrid? 
- Sas rosas qu' á mi m'agradan 
Son sas rosas d'es jardi. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Qu' encara es molt dematí. 
- Fan mes bò plens de roada 
Es rosérs qu' están florids. 
- No sabs tú que sas ponsellas 
Fins mes tard no s' han d' obrir? 
- Sas rosas mes acopadas 
Es colors ténen mes vius. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Si es per tu qu' han de servir. 
- Ó serán per mi sas rosas, 
Ó serán per qui jo 'stim. 
- Deu t'en guard que succeyesca, 
Deu t'en guard d'aquest perill. 
- S'estimad allá m'espéra 
Y éll ne cuy devora mí. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Conversem un rato aquí. 
- S'estimad em reñaria 
Si fés falta en es jardi. 
- Qu' has de fer d'aquestas rosas 
De que mòstras tal desitg? 
- En teng d' anar carregada 
En es ball d'aquesta nit. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Per la Verge t'ho suplic. - 
Pero res ella s'escolta 
Y segueix es seu camí. 

- Per qui tocan sas campanas 
Amb un sò tan llarg y trist? 
- Tocan tréts per una jova 
Que flors anava á cohir. 
- Per qui ploran sas fadrinas? 
Per qui ploran es fadrins? 
- Ploran tots sa pajeseta 
Que ha picada un escorpí. 

- Si es axí, per quina causa 
No van tots de dòl vestids? 
- Es que tots aquí venian 
En es ball d'aquesta nit. 
- Y com es que es seu baúl 
Vermeyetja vist d' aquí? 
- Es que el tapan tot sas rosas 
qu' ha cohid vuy dematí. 

VI. 

Magnífica es sa colcada 
Qu' acompaña se novía 
Des castell de Roca-freda 
A s' iglesia de la vila; 

Cavallers, y hermosas damas 
Cubèrtas de joyas ricas, 
Pages amb ricas llibrèas, 
Cambréras tot enllestidas. 
Es juglars que cantan glòsas 
Van devant, y entr' ells s'afican 
Ets atlòts amb cañas verdes 
Y amb ramells de flors sas ninas. 

Cent atxas de vent encesas 
Fan llum á sa comitiva, 
Perqu' abans de trencar s' auba 
Des castell era sortida; 

Y passant per boscs espessos 
Assemblan de lluñy espiras, 
Que s'encénen y s'apagan 
Per entre matas y ausinas. 

Es noví n'está tot gloria 
A 's costad de sa qu' estima 
Mes qu' es còr que li batega, 
Mes qu'ets uys amb que la mira: 

Perqu' es pura com un ángel, 
Segons sa fama eu publíca, 
Y es nobble com una reina, 
Y es com un sòl de garrida. 

Ben cert li tendria enveja, 
Si tengués encara vida, 
Un cosí d' aquesta dama 
Qu' en es seu castell vivia. 
Amb uys ardents la mirava, 
Y per mala sòrt un dia 
S'en ana axuxí á la guerra, 
Y caygué ple de feridas. 

De tal desgraci al pereixe 
Poc s'en dolgué sa cosina, 
Si bé des cap d' alguns mésos 
Tirá llarga malaltía. 

Bona ja, sovint la veyan 
Tota sola, pensativa, 
Com si dugués aficada 
Es mitg des còr un' espina. 

D' un torrent á sa vorera 
Es capvespre anar solia, 
Y allá s'asseya, y s'estava 
Com si 's quedás adormida. 

Molts de Contes y Marquesos 
Sa ma seua pretenian, 
Y ella sempre á tots los deya, 
Qu' es seu còr á cap s' inclina. 

Pero tant pregá son para, 
Tant rallaran sas amigas, 
Qu' á la fi doná esperansas 
A Don Juan de Tornamira. 
Per cumplirli sa promesa 
A l' iglesia s' encamina, 
Amb so vel tirad derrera, 
De vellut y d' or vestida. 

Ets seus uys no resplandexen 
Tant com antes resplandian; 
Pero encara es tan hermosa 
Qu' á Don Juan bé l'encativa. 

- ¿Per qué, li diu, prenda meua, 
T' he de veure tan alisa, 
Cuant tot lo que mos rodetja 
Es perfums des goig respira? 

- No sents un infant que plòra? 
- Son aucells qu' alegres piulan. 
Mira, mira com claretja 
S' auba de sa nostra ditxa! - 

Cuant mes s' acosta á l' iglesia 
Sa dama 's pòsa mes trista, 
Ets seus uys li llagrimetjan, 
Y de tant en tant suspira. 

- Ara si qu' estig segura: 
No sents un infant que gisca? 
¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, 
No l'entregan á una dida? 
- Cap infant per aquí plòra. 
Serà es bèl d' una cabrida. 
¿No las veus qu' están d' alegres 
Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom)

Mes anvant d' aygo que corre 
Sent sa remor per desditxa, 
Y es torna axuxí mes blanca 
Qu' es seu vel de mossolina. (muselina)

Ets seus uys en plòrs esclatan, 
Y cuant an es pònt arriba, 
Els-a clava demunt s'aygo 
Qu' es sòl ixent illumina, 

Y amb un crit de mort esclama 
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., 
Aquest pobre infant se néga, 
Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?)

No 'l veis qu' alsa sas manetas? 
Qu' es seu cossét tot s'avincla? 
Treislo...; donaré á qui 'l trèga 
Mon collar de pèrlas finas. » 

Sustads d' aquestas paraulas 
Tots van cercant amb sa vista, 
Y sols prop d' una jonquera 
Veuen s' aygo qu' es movia. 
Ella p' es front sa ma 's passa, 
Y entre dénts y empagäida, 
«Teng pò, diu, de tornar loca, 
M' engana sa fantasía.» 

Y es qui cualcan devòr' ella 
La segueixen y caminan, 
Tots amb sa boca tancada, 
Tots amb sa cara mostia. 

Cuant arriba n á l' iglesia 
Tot saluda sa novía; 
Ets òrgas amb veus solemnes, 
Sas campanas que repican, 

Es ciris á mils encesos, 
Es domassos, sas catifas, 
Y sa gent de tot es pobble 
Que davés s' altar s' apiña. 

Poc despues, cuant es prevere, 
Revestid per dir se missa, 
Li pregunta, si sé' esposa 
De Don Juan ella volia; 

Com si tocás una brasa 
Sa ma totduna enretira: 
Un nó sec allá retròna, 
Y en redó 'sglayada gira. 
Surt, pren es cavall, s' en munta 
Li dona tota sa brilla, (brida)
Y corrent corrent s' en torna 
An es seu castell fadrina. 

Pero un altre pich s'atura 
Demunt es pònt, s' aygo mira, 
Y á 'n es qui vénen derréra 
«Salvaulo! Salvaulo! crida. 

No 'l veis qu' está demunt s' aygo? 
No 'l veis qu' em demana vida? 
Fill meu!....» Y estenént es brassos 
An es riu de cap se tira. 

VII. 

Cuant es mitja nit en punto, 
Y ses buscas d' es rellotje, 
Com á jermanas parugas
S'arramban lo mes que pòden; 

Tocan dotze campanadas 
Que dins sas tombas retrònan, 
Y a'n es morts els-a despertan 
Mentras tant qu' es vius s'adormen. 


Heyá llòsas que tremólan, 
Heyá llósas que no 's mouen, 
Heyá sombras que s' axecan 
Y es cementeri revoltan, 

Com a processó de monjos 
Qu' en contemplació devota 
S'hora baixa fan els passos, 
Y es claustro en silenci rodan. 

Una mara desdichada 
Cada vespre en aquest' hora 
Anava á plorar sa filla 
Y á seura demunt sa fossa. 

S' amor qu' en son pit conserva 
Li dona coratje y forsa, 
Y no té pò de sa fósca 
Ni de quedar tota sola; 

Perque á mitja nit en punto 
Dotse campanadas tocan, 
Y un suspir sent com un eco 
Des suspirs que ella renova. 

Y encara que res mes sénta 
D' aquell poquet s' aconhorta, 
Y antes que s' en vaja dóna 
Cent besadas á sa llòsa. 
Una nit, però, molt fosca, 
Aquella mara allá 's troba 
Mes que ses altras vegadas 
Plorosa, afligida y groga. 

Aquell suspir no li basta, 
No li basta estar defòra 
Parlant amb sa seua filla 
Sensa qu' ella li responga. 

Y li diu: - Filleta meua, 
Per què no 'm dius cualque cosa? 
¿Per què 'm plañs una paraula 
Y aquest trist consòl em robas? 

Respònme, que som ta mara, 
Qu'un añ just fa vuy que 't plòra,
Y densá que tu li faltas 
Sa vida que té li sobra. - 

Axò plorant repetia, 
Y una veu sentí llevònses, 
Com per derrera sa grasa 
Es sént sa veu d' una monja. 

- Ay mara, mara estimada, 
Per què veniu tota sola? 
¿Què s'ha fet es qui m'havia 
Donat d' amor tantas pròvas? 
Per què s' última no'm dóna? 
¿Per què cada nit no posa 
Un ramell de flors y murta 
D'es meu sepulcre á sas portas?  

Per què no vos acompaña? 
¿Per què aquí ja may s' acosta, 
Y aloménos sentiria 
Es suspir qu' eus aconsola? 

- Filleta, filleta dolsa, 
D' éll no' n vulgas sebre novas: 
Si aquí tens ta pobra mara, 
Tots ets altres qué t' importan? 

- ¿Què m' importan, deis? ay trista! 
¿Es posibble que tan pronta 
M'olvid s' ingrat, y qu' un altra 
D' un còr qu' era meu disponga? 

- No penses amb éll filleta; 
En aquest moment tal volta, 
Per sa primera vegada, 
Abrássa á sa seua esposa. 

- Anau, no torneu ma mara, 
No m' estigueu pus devora; 
Es meu suspir vuy acaba, 
Ara ja del tot som morta. 
VIII. 

- Per una Contessa em deixas? 
Per ser Conte m' abandonas? 
¿Y no tens pò d' una ditxa 
Qu' et còsta sa meua afronta? 

¿No 't recorda ja com deyas 
Qu' era jo sa mes hermosa, 
Y ara em deixas per qu' un altra 
Es mes rica y mes señora? 

¿Còm havia jo de creure 
Qu' unas paraulas tan dolsas, 
Poguessen, per durme á pèrdre, 
Sortir de boca traidora? 

Tu qui 'm pots mirar no 'm miras 
Y si 'm mira cap persona, 
M' hauré de tapar sa cara 
Tota plena de vergoña. 

Jo 'stig plorant y tu frissas? 
Véten, ingrat, y no tornes, 
Que si t' en dus s' esperansa 
No vuy res mes que una tomba. - 

Ets àbres mudan sas fuyas, 
Ets aucells mudan sas plomas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Don Jordi parteix, y deixa 
Plorant á Dona Ramona, 
Que te es còr de pedra mabre 
Y aquells plòrs no 'l poden rompre. 

Era ja lluñy de la vila, 
Y passant per una cóma, 
Troba un pobre véy que resa 
Y li demana llimosna. 

Per no aturarse sisquéra 
Es temps de trèure sa bossa, 
Li passa de llarg, y es pobre 
Esclama ab veu llastimosa: 

- Que sia aquest Pare nostro 
Per s' ánima d' una jova, 
Qu' es morta vuy de sa péna 
Que li dava sa deshonra. - 

Don Jordi qu' eu sént, es gira, 
Una volta fa radona, 
Y tan sols veu que s' alluña 
Una cosa com un' ombra. 
Poc dura demunt sa plaja 
Sa blancor que fan sas onas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Molt de préssa va Don Jordi, 
Y cuant comènsa á fer fosca 
Descubreix iluminadas 
D' un castell antig sas torres. 

Sa Contessa á sa finestra 
Plena d' ansi 's minuts conta, 
Y troba que poc l' stima 
Cavaller que tant se torba. 

El veu á la fi qu' arriba, 
Y com el veu que tant corre 
Tot es seu disgust s' espassa, 
Es seu còr tot ley perdona.

Mentras tant qu' es dos se parlan 
Y parlant mes s' enamoran, 
Un suspir de part derrera 
Sa conversa vé 'interrompre. 

Don Jordi qu' el sént, es gira, 
Aquell suspir el trastorna; 
Ja no escolta sa Contessa, 
Es silenci sols escolta. 
Y encara qu' á ningú veja 
No es possibble qu' el confonga, 
Perque bé sap qu' es aquella 
Sa veu de Dona Ramona. 

Sa roada es camps platetja, 
Es sòl axuga sas gotas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Es vespre mateix Don Jordi 
Dins sa capélla en gran pompa, 
A sa Contessa qu' estima 
Sa ma com espòs li dona. 

Ja mes content no 'staria 
Si alcansás una corona, 
Ni ella si reina la féssan 
N' estaria mes goixosa. 

Despues d' un sarau magnífic, 
E' una gran sala qu' adornan 
Dràp de ràsos y catifas, 
Es novís alegres sopan. 

Molts de señors, molts de pàges, 
Sas damas qu' heyá son moltas; 
Pero en graci y hermosura 
Sa Contessa guaña á totas. 
Acabada ja sa festa, 
Esgotadas ja sas copas, 
Es novís sa despedeixen 
Dets amigs que tant els honran. 

Just com entran dins es cuarto 
Toca es rellotje las dotze, 
Y enb una friseta negra 
Es cobrillit se transforma. 

Cuatre atxas de cera groga 
Estan cremant dins s' alcova, 
Y demunt es llit estesa 
Una jova blanca y rossa. 

Inmòbil Don Jordi es quéda, 
Axò que veu l' aborrona, 
Péga un crit, y mes paraulas, 
No li surtan de sa boca. 

Sa Contessa crida auxili, 
Es criäds, es pàges corren; 
Per tot miran, y sols veuen 
A Don Jordi qui tremola. 

Mentras tant un altre pàge 
Entra y diu á sa señora: 
Are han vengud á fér sebre 
Qu' es morta Dona Ramona. 
IX. 

Espòs meu, tu qui m' estimas 
En s' ardor que jo t' estim, 
Per què ets uys te llagrimetjan? 
Per què vas tan pensatiu? 

Per esser tots dos ditxosos 
Lluñ del mon tots dos vivim: 
Si som jo sa teua gloria, 
Per què 't veitg tan afligid? 

- Si es ver qu' ets sa meua gloria 
Per què te alluñas de mí? 
¿Per què t' en vas tota sola 
A plorar devòra es riu? 

- M'has vista tu que plorava? 
No 'n fassas cas, no: jo 'stig 
Devòra tu tan contenta! 
Jo som en tu tan felis! 

- Em dius tú qu' ets venturosa 
Y plòras mentras m' ho dius? 
- ¡Espòs meu, si tu sabéssas 
Lo que tant me fa patí! 


- ¡Si sabéssas quina péna 
Té es meu cor tan oprimid! 
- Un añy fa que mos casárem. 
- El fará demá matí. 

- Cuant sortiam de l' iglesia 
Ple de goig sentia es pit, 
Y topárem una veya 
Asseguda en es camí. 

Totom diu qu' es una bruxa 
Que te pacte en s' inimig, 
Y s' acostá y á s' oreya 
Axó no més em va dir: 

«Abans de qu' es sòl se pònga 
Conta sas flòrs des jardí. » 
- Y cuantas flors ey trobares? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada dia els he contadas 
Y em tremolavan es dits, 
Y una flor, se mes hermosa. 
Em faltava cada pic. 

- ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, 
Que fa molt de temps que viu 
Dins una torre esfondrada 
D' aquell castell tan antig? 
Cuant sortiam de l' iglesia 
S' acostá devora mí, 
Y amb una veu molt profunda 
Em doná aquest sòl avis. 

«Contarás bé sas estrellas 
En punto de mitja nit.» 
- Y cuántas estrellas véres? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada vespre els he contadas, 
Plorant casi com un nin, 
Y s' estrella mes hermosa 
Em mancava cada pic. 

Mira el cèl, qu' está de negre, 
Mira 'l que demá matí 
No tendrá ja cap estrella. 
- Ni cap flòr tendrá 's jardí. 


X.

¿Veus aquella polsaguéra 
Qu' alsa corrent un cavall? 
Sents que tròta? Sents que tròta? 
Qui li cualca no s' Don Juan? 

- Ay mara, la meua mara, 
Prest á sa torre pujau, 
Y mirau si 's cavallér 
Demunt sa terra ombra fa. 

- ¿Qué me dius, filleta meua, 
Qu' em vols di' amb aquest esglày? 
Ton marid es el qui vé. 
- Mon marid qui 'm vé á matar. 

- Qué me dius, filleta meua? 
Si es éll qui t' estima tant! 
- Ay mara, la meua mara, 
Tot vos ho hauré de contar. 

Ja sabeu qu' un més havia, 
Sols un més qu' eram casads, 
Cuant per desgraci á la guèrra 
Don Juan s' en hagué d' anar. 


Per recordansa una prenda 
Jo li deya qu' em deixás; 
Que fos gelós no sabia, 
Y éll s'ombra seua em deixá. 

Cuant s' en anava, en es pàti 
Sols feya ombra es seu cavall, 
Y á sa pared d' es meu cuarto 
Sa seua ombra es va quedar. 

Sèt semmanas se passaren, 
Y un capvespre p' es meu mal 
An es page qui 'm lletgia 
Fito fito el vaig mirar. 

S' ombra qu' era molt obscura, 
Que llevónses era igual 
A sa qu' en punt de mitg dia 
Ets abres en terra fan, 

Poc á poc, ay mara meua! 
Ménos fosca es va tornar, 
Com si una boyrina clara 
Baix d' es sòl s'hagués posad. 

Sols tres dias se passaren 
Y es page em besá sas mans; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant sa lluna está en es cuart. 
Sols tres dias se passaren 
Y es page s' ajonoyá; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Ay mara, la meua mara! 
Qué mes vos teng de contar? 
No havian passad tres dias... 
S' ombra del tot s' apagá. 

- Sents, sents el cavall que tròta? 
El cavallér entra ja, 
Y antes qu' el mirás s' esposa 
Totduna en tèrra mirá. 

Y tan prest com mirá en terra 
Un crit doná molt amarg, 
Y entre es brassos de sa mara 
Desmayada va tombar. 

- Correu pàges, correu pàges 
Veniu prest aquí Don Juan, 
Qu' ha causad á vostr' esposa 
Tanta alegría un desmay. 

- Mara, mara descuidada, 
D' alegría no será: 
Será qu' ha vist sa meu' ombra 
Y li ha féta faredad. 
Jo m' en vaig aná á la guèrra 
Com un cavallér honrad, 
Es meu còs ombra no feya, 
Sols ne feya 's meu cavall. 

Sèt semmanas se passaren 
Y un poc d'ombra 'm va sustar: 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Sols tres dias se passaren 
Y em vaig teme qu' en es camp, 
Feya ombra com sa d' ets abres 
Cuant se lluna está en es cuart. 

Sols tres dias se passaren, 
Y jo m'en venia aviat, 
Qu' aquella ombra 'm perseguia 
Com s' inimig mes fatal; 

Poc á poc s' enfosquí s' ombra 
Just com sa qu' ets abres fan, 
Cuant una boyrina clara 
An es sol li está devant. 

No havian passad tres dias, 
Tota s' ombra feya ja, 
Y es precis qu' an aquest' ombra 
La cubresca jo de sang. - 
XI. 

Què 's de llàrg aquest camí! 
Aquest sòl què 's de calent! 
Jo 'm múir de sed, y no sent 
Remor d' aygo per aquí! 

Pastoret, bon pastoret, 
Axí Deu te beneyesca, 
¿No 'm darias aygo fresca, 
Que m' estig morint de sed? 

- Seguiu, jermà, per amunt, 
Entrareu dins una plèta,
Y si preniu per la dreta 
Un torrent veureu al punt. 

- De polls gròssos un apleg 
Desd' aqui comèns á veure, 
Allá si que podré beure... 
Ay, qu' es torrent está sec! 

Traginér, bon traginér, 
Qu' á ciutad anau cap dret, 
Jo m' estig qu' em múir de sed, 
No 'm direu que teng de fer? 


- Seguiu per amunt, jermà, 
Passareu per prop d' un hort, 
Y veureu per bona sort 
Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) 

- Ja 'm pareix veure es cintéll... 
Ay quin clòt! qu' es de farest! 
Qu' es de fondo! y no heyá rest 
Per tréure un poc d' aygo amb éll. 

Jo m' estig morint de sed: 
Llauradó, bon llauradó, 
Daum' aygo, axí Deu vos do 
Aquest añ un bon esplet. 

- Entrau dins es bosc, veureu 
Com un pont formad de peñas, 
Y no lluñ d' aquestas señas 
Una fònt ey trobareu. 

- Es cap derrér veig es pont, 
Jesus! quin bosc tan espès... 
Cerc y cerc y no trob res, 
P' en lloc pug trobar sa font. 

Ja comèns á sentí 's fred: 
Ay qu' es dia, es sòl s'en va! 
Ermitá, bon ermitá, 
Jo m' estig morint de sed. 
- Fill meu, d' aquest bosc sortiu 
Caminau, feivós avall, 
Trobareu molt prest un vall, 
Per sus mitg ey passa un riu. - 

Per un caminoi estret 
S' en debaixa es pelegrí, 
Y abans qu' arrib á la fi 
Prop des riu cau mort de sed. 

Y l' entèrran dins uns fòssos, 
Y s' aygo qu' en vé á la plena 
Trascolant per dins s' arena 
Li remuya tots ets òssos. 


XII. 

Per una cóma desèrta 
S'en venia un pelegrí, 
Cantant una cansó alegre 
Amb un tò de veu molt trist. 

De cada passa que dóna 
Faredad li fa 's trapitg; 
Y tots es abres que tròba 
Están ò secs ò mostís. 

Una iglesia á sa vorera 
Va trobar de son camí:
Sas pareds té molt oscuras, 
Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 
Va sentir gemecs seguids, 
Com es d' una mara jova 
Qu' ha perdud son primer fill. 

Y era un mussòl qu' ey venia, 
Qu' ey venia cada nit, 
Y no sáben d' hont venia 
Que ja may ningú l' ha vist. 


Feya fosca, fosca negra, 
Cuant entrar ey va dedins: 
No y havia altar ni ciris, 
Sols una tómba allá 's mitg, 

Y demunt ey resplandia, 
Amb un resplandor molt trist, 
Un llantonér qu' aguantava 
Llantons encesos á mils. 

Alguns axuxí s' apagan 
Perque s' òli han consumid, 
D' altres que claror no davan 
Se n' encénen axuxí. 

Un mònjo heyá qui 's pasetja 
D' un hábit negre vestid, 
Y riu si un llantó s' apaga, 
Si un s' encén dóna un suspir. 

- O fraret, lo bon fraret, 
Quín es aquest monastir? 
¿Voldriau darme posada 
Per aquesta santa nit? 

- Aquesta nit será llarga, 
En tèrra heurás de dormir, 
Y no tèmas qu' et despèrtan 
Fins qu' el mon fassa un croxid. 
Jo som la mòrt: tots ets hòmos 
Un llantó ténen aquí: 
Cuant se seua llum s' apaga 
Es señal qu' han de morir. - 

Com tremola, com tremola 
Concirós el pelegrí! 
Té 'ts uys que li llagrimetjan, 
Es seu còr fa s' esclafit. 

Un llantó que s' òli acaba, 
Li señalava amb so dit, 
Y la mort li responia: 
Es el teu, bon pelegrí. 

- Possaumí un poquet d' òli, 
Que som jove per morir... 
Aloménos cuatre gotas, 
Sols que bast per una nit. - 

Pero sord éra aquel mònjo 
Y es seus gemecs no sentí, 
Ni li haguera dad consòl 
Per mes qu' els hagués sentids. 


A UNA FALGUERA.

Tot son flòrs á sa voréra 
D' es màrges y d' es camins: 
Es desèrt que mes trist éra 
Floreix en sa primavéra 
Com floreixen es jardins. 

No falta, si bé s' obsérva, 
Cuant vé son témps una flòr 
Qu' adorna es brot de cad' herba, 
Y s' hermosura consérva 
Fins qu' es mostía y se mòr. 

Una es blanca com s' estrella 
Qu' es vel de sa nit esmàlta, 
Un' altra per maravella 
Es vermeya com se gàlta 
De ruborosa donsella. 

Una imita es grog de s' òr, 
S' altra es blau del cèl mes fi, 
Y també heyá cualque flòr 
Que de colors un tresòr 
Té com s' àrc de sant Martí. 


Però may he vist que fés 
Flòrs un' herba molt estraña 
Qu' abunda p' es sementés, 
Per sas comas y muntaña 
De sa vila qu' estim més. 

Es planta de forma rara, 
Y per cèrt no merexia, 
Qu' amb élla fos tan avara 
Naturalesa qu' es mara 
De tot cuant sa tèrra cria. 

De molt esquisit trebay 
Té sas fuyas sempre verdas, 
Y es mitg de s' incult espày 
Las òbri com un ventay
D' entreteyàdas esquerdas. 
 
Y com es tan falaguéra 
Que pareix de filigrana, 
Encara que flòr no 'spéra 
Li basta es nom de Falguéra (helecho)
Per mostrarse tan ufana. 

Planta hermosa, ¿qui t' ha dad 
Un nom que sòna tan dols? 
Téns es nom mes agraciad 
Qu' he sentid may entre 's molts 
Qu' á sas hérbas han posad. 
Que mo diguéssas voldria, 
Si se meua veu enténs, 
Perque té tanta armonía, 
Que no 'l sént sens alegría, 
Y t' estim sòls perqu' el téns. 

Còsa es trista que no surta 
Es mitg de sa teua pàuma 
Ni una flòr de vida curta, 
Cuant ne té se verda murta, 
Cuant ne té se pòbre vàuma. 

Cuant cad' añy de flòrs se vest 
Tota planta hermosa ò lletja, 
Sia qu' algun temps mes prest 
La sembrasen dins un test 
O nasqués dins una esquetja. 

Emperó si ara 't recòrd 
Aquesta desdicha teua, 
Sols es per darte conhòrt, 
Perqu' axí sa teua sòrt 
S' asembla mes á sa meua. 

Tú ets verda com s' esperansa, 
Y mòrs antes de florí, 
Per axò éts una semblansa 
De s' esperansa qu' em cansa 
Y may se cumpleix en mí. 
Y molt mes que p' es paratje 
Aquí hon te sòlc veure jò, 
Molt mes que p' es téu fuyatje 
T' estim perqu' ets un imatje... 
Un' imatje d' es méu cò.