Mostrando las entradas para la consulta joyes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta joyes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

PERE PENYA.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.



Palma
lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a
la literatura, 
y
los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué
en castellá.


Cursá
la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos
conexements 
especials,
fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars
de l'illa.


Ha
pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y
obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi
extraordinari d'un brot de taronger 
florit
d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart
altres accéssits.






LO PALAU ENCANTAT.





Fugint
s'en va la regina


Per
garrigues e pinars,


Contristada
e consirosa,


La
nuyt derrera de l'any.





La
nuyt que n'es fosca e neyra


Com
lo temps qu'esdevindrá,


Car
de l'argentada luna


N'ha
finit lo veyl minvant.





No
mostra lo cel esteles,


Qu'enterbolides
les han


Les
núus de pols que levaven


De
irades hosts mantz cavayls.





EL
PALACIO ENCANTADO.


Acongojada
y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última
de diciembre.

Y
fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que
sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de
Mahoma.


No
brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor
la polvareda que levantó la caballería aragonesa.






Del cor de la beyla
n'ixen


D'angoxa
sospirs amarchs;


Perles
de sos uyls ne cauhen,


De
sos uyls de viu esguart.





N'ha
motiu d'aytal tristança,


N'ha
rahó de dol aytal;


Jorns
de joy hagué, mas ara


Los
vinents jorns son de plant.





Que
n'ha estat fort trist per eyla


Açeyl
jorn malavirat,


Que
n'ha perduda Maylorques


Ab
lo xech e son infant;





E
ha vist feresta matança


De
sarrhins e chrestians


Dins
sa maysó que guardaven


Los
guerrers pus esforçats.





Per
ço futx sense pus companya


Que
ses esclaues leyals,


E
los pochs esclaus que pogren


Escapar
d'un greu trespás.


___





-
¿Perqué tant ploratz, regina? -


L'
hi claman tuyt los esclaus,


Esvahida
es l'illa vostra,


Obs
n'es ja qu'el briu eus salv.





Amargos suspiros se
exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos,
lágrimas que anublan su ardiente mirada.


No
es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó
días de ventura, de duelo serán los que le restan;


Que
ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el
reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.


Y
desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha
presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.


Por
eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos
leales que lograron escapar a una muerte cruel.


____

-
¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos.
Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.






- Ay! no plor, no, mon
reyalme


N'el
captiuatje d'en Sayd,


Que
plor la mort que li espera


A
mon fiyl, lo douç infant;





Tramés
l'han de l'Almudayna,


Pres
a mans d'un rey estrany:


¡Mal
verí que occís en Jacme!


¡Sa
corona fongue un lamp! -





¡Trista!
la mora camina


Per
vinyes e oliverás,


Ab
lo pit las que respira


De
greu dol ultrapassat.





Es
ja l'alba y no 's detura;


Luny
de la ciutat s'en va;


Perdudes
ha ses armilles,


Trossetjat
son manteyl blanch.





Vola
al vent sa cabeylera,


N'
ha los peus ensanchnentats,


Y
en la terra ses petjades


Hi
lexan sagell de sanch.





Corren
los chrestians tras eyla,


Via
dreta a haverla van,


Que
saben que la regina


N'es
rica e gentil de faç;





- No lloro, no, mi reino
perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a 
mi
hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la
Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno
hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -


Triste
avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho,
traspasado por el dolor.


Despunta
ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad.
Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.


Ondea
al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las
guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.


Persíguenla
sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es
rica y que es hermosa.






E lá al Capdepeyra dien


Qu'eyla
n'ha encantat palau,


Tot
ple d'aur e de riquea,


Abscondut
enfre penyals. (entre)





Debades
corretz, debades;


Gents
d'Aragó, cathalans;


No
hauretz aur, de la regina


No
veuretz, no, lo palau.





Que
es fada la noble fembra,


E
sols la via eyla sap


Del
palau, e per aubrirlho


Les
paraules del encant.





Bataylers,
liuratzvos d'eyla,


Liuratzvos
de sos mals arts,


Qu'iratjós
son cor respira


Venjament
de los chrestians.


_____



Ja
s'acosta la regina,


A
la mes lunyana vall;


Ja
del albor la lum rotja


Guarneix
les núus de levant:





Enfre
los pins qu'escomouen


Les
ones è lo mestral


Appar
lo viarany que mena


A
son palau encantat.





Y dicen que escondido
entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio
encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.


En
vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os
será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su
palacio.


Es
hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo
ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus
puertas.


Guárdaos
de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón
herido respira sediento de venganza.


__



Ya
se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de
oriente la luz rojiza del alba.


Por
entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento,
serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.






Los árbres semblan
fantasmes


Que
's levan dels arenals,


E
'l xeloch que los enclina


Dona
'ls formes de gegant.





Enfre
un badaluch de roques


Veuse
lo pregon portal


De
'l palau, e les arpeyles


A
esbarts hi volan denant.





¡Oh,
qué beyla arquitectura!


¡Oh,
qué richs filigranats!


¡Qué
n'está de ben guarnida


La
porta de lo palau!





Barons,
que de la montanya


Anatz
baxant vers lo pla,


Corretz
tuyt, passatz cuytosos


Les
fredes aygues del prat.





Si
voletz soptar riquees


Al
som tenitzles ja lá;


N'es
lassa ades la regina


Si
d' haverla ne sotz gays.





La
regina clama y s'obre


Lo
gentil, lo beyl portal.


Torna
clamar la regina


E
s'enlumina lo ermás.





Los árboles semejan
fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán
sus ramas y les da formas gigantescas.


Ábrese
el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a
bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.


Oh!
¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán
delicadas esculturas en las puertas del palacio!


Barones
que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad
presurosos las frías aguas del prado.


En
vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo;
abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.


Llama
la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se
ilumina el palacio misteriosamente.





Per les roques ja
s'endreçan


A
ferfoylons los chrestians,


Donant
clams de gran follia,


Vesent
maraveyla aytal;





Tras
de la regina corren;


Nengú
d'eyls l'atenyerá,


Car
de lo sol a l'exida


Ha
arribat a son palau.
___





Fora
los esclaus ne restan


Ab
açagayes armats,


Les
esclaues dins les sales


Cuydan
los tresors que hi ha.





A
mils de pilars maçisos


D'aur,
d'argent e de crestayl,


E
ganfanons e senyeres,


Armes,
escuts e turbants.





A
betsef joyels e robes,


Paveylons,
coxins broidats


Ab
margarides e peyres


De
gran preu dessus sendat.





Mantz
drap-rasos, alcatifes,


Taules
d'ivori e corayl,


Safilis
e belles perles,


E
caramulls de diamants.





A centenares los
cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores
al descubrir tal prodigio de belleza.


Todos
corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque
llegó ya a su alcázar a la salida del sol.


Fuera
quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas
cuidan de los encantados tesoros.


Millares
de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y
pendones, armas, escudos y turbantes.


Alhajas
de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines
bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.


Cortinas
de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y
montones de diamantes.






Ja hi arriban, ja hi
arriban


Los
chrestians agosarats:


Los
esclaus volen occiure,


Les
espahes van brandant.





Esvahir
la porta volen


Com
a barons esforçats,


Mas
fortment lluytan e feren


De
la regina 'ls esclaus.





Ja
es levada la cortina


De
la gran cambra reyal,


Ont
s'hi ouen sons melodiosos


E
d'oçells estranys lo cant.





Ja
'n va a passar la regina


A
darlot son rich lindau,


Quant
òu lo brugit de lançes


E
de colteyls guerretjant.





Sos
esclaus veu que cedexen


P'els
chrestians environats.


¡Ay!
¡còm sent la gentil fada


No
poder fadar chrestians!





No
'l' cal intentarho ab ira,


No
n'ha força ton esguart:


Oli
sant senyá lurs testes,


E
crotz roijes lurs pits han.





Ya se acercan animosos
los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los
esclavos.


Intentan
forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina
resisten con fiereza.


Álzase
ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso
canto de aves mil traídas de extrañas regiones.


A
pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de
los hierros y el clamor de los combatientes.


Conoce
que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y
¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los
cristianos!


No
vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su
mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus
pechos.





Mas tost clama la
smarrida


Regina
- “Per fat e fat


Que
me encomaná ma mare


Que
ver diga e veritats,





E
un punt mes. Que 's torn de màrbre


Tot
mon encantat palau,


De
màrbre 'ls tresors que acluca,


De
màrbre tuyt mos esclaus.” -





Dix,
e dessots la cortina,


Que
cau feta màrbre ja,


Despareix
la noble fembra


De
tristança sanglotant.





Encercantla
van cuytosos


Los
chrestians desperançats;


Peyres
e mes peyres troban


Dins
totes les sales grans;





Son
de guix les alcatifes,


Les
senyeres son de sal,


Codols
son perles e joyes,


E
los coxins son de fanch.





Los
mil pilars d'aur son roques,


Munts
de grava los brillants,


Mes
tot ha forma e semblança


De
lo que fonch pauch temps ans.





Mas luego prorrumpe la
afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor
aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y
se cumpla lo que voy a decir:


Conviértase
en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que
encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -


Dijo,
y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la
noble dama, sollozando llena de mortal angustia.


Buscándola
van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas
encuentran solamente piedras y más piedras.


Son
de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y
joyas, y de arcilla los ricos almohadones.


Los
pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo
conserva la figura misma de lo que fue antes.






Lo pavelló de la cambra


De
la fada es màrbre blanch,


E
'ls chrestians qu'entrar hi volen


Ja
no lo poden levar.





Absconduda
la regina


No
's lexa de planyer may,


Cobejant
lo jorn que a moros


Maylorques
regne retrá.





Sis
setgles n'ha fet que plora.


¡Qué
n'es de trist lo seu plant!


Jo
l'he sentit e 's levaren


Mos
cabeyls dessus lo cap.





Per
los murs e les arcades


Del
palau vessantne están


Les
lágremes de la fada


Qu'anyora
son fill aymat.





E
enquer huy los que penetren


Entro
ceyl loch de trespás,


Aytanta
beylea esguardan


Dins
son encantat palau.





Los
esclaus e esclaues toquen


E
les perles e diamants


Convertits
en peyra viva


Que
's diu la cova d'Artá.





El camarín de la reina
es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los
cristianos que intentan penetrar en él.


Retirada
allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en
que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.


Seis
siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto!
erizáronse al oírle mis cabellos.


Por
los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz
princesa, que suspira por su hijo amado.


Y
Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran
los portentos de belleza del encantado palacio.


Tocar
pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que
convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo
que llaman la Cueva de Artá.





//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

 (Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

 (Tots)

 -D'on són? -D'on!
de la Sala. -Bons sons són.
 -Tambors
que fan honors als senyors Regidors.

 -Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
 pintats
i desfressats de rat-penats.

 Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
 mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

 Elet net
per decret de dret estret,
 que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

 Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
 el floc
color de foc, retxat de groc.

 La gent sent
que és valent, i el gran talent,
 ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

 Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
 i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

 Tenim prim
el saïm, patim de llim;
 beguem
i si porem tornarem, tocarem.

 Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
 valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

 Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
 al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

 Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
 Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

 Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
 som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

 Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
 Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

 Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
 Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

 Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
 És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

 Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
 Meiam com
mos ho partim. Tant perhom per tothom.


//

WIKItroles en catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883.[2] Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

llengua més arcaïtzant


Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html


  1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
  2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
  3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
  4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
  5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
  6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
  7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
  8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
  9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
  10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
  11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
  12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
  13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
  14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
  15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
  16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
  17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].


CONSTANÇA D'ARAGÓ. 1284.

CONSTANÇA D'ARAGÓ.


1284.


https://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_III_de_Arag%C3%B3n

https://es.wikipedia.org/wiki/Constanza_II_de_Sicilia


Respira, cor meu, respira,  Que prest del foch que 'l' turmenta  No romandrá ni una espira:




-
Respira, cor meu, respira,


Que
prest del foch que 'l' turmenta


No
romandrá ni una espira:


Un
broll de sanch no 'm retgira


Si
de sanch las taques renta.


De
ta llarga malaltía


Remey
será aquexa sanch.


¿Qu'importa
que noble sia?


Mes
ho era la qu'un dia


Feu
vermell mon manto blanch.


En
mitx de tanta grandesa


Qu'als
pesars consol no dona,


De
cruels inimichs ofesa,


Per
enganar ma tristesa


Duya
d'òr una corona.





CONSTANZA
DE ARAGÓN.


1284.


-
Alienta, corazón mío, alienta; pronto no quedará ni una chispa del
fuego que te abrasa; no me infunde pavor un chorro de sangre, si lava
manchas de sangre.



Medicina
a tu larga enfermedad será esta sangre. ¿Qué importa que sea
noble?
Más lo era la que un dia enrojeció la blancura de mi
manto.


En
medio de tanta grandeza, escaso lenitivo a mis pesares, por crueles
enemigos ultrajada, no logró jamás mi corona de oro engañar mi
tristeza.





CONSTANÇA D'ARAGÓ. 1284. Rey en Pere III, Pedro III de Aragón





Mes fins ara 's pot dir
qu'era


Reyna
solament de nom


L'esposa
del rey en Pere:


Que
som reyna vertadera


Ben
prompte ho veurá tothom.


Res
em fa que pugan creure


Que
de bronzo un cor abrich.


No
'm quedarán res a deure:


Del
cálzer que 'm feren beure


Ne
beurá mon inimich.


Que
plor. Si. Qu'ensaboresca


Aquell
glop d'amarch verí.


Per
ágre que li paresca,


Com
las gotes d'una bresca


Els
seus plors serán per mí.


Y
¡cóm s'engana si espera


Que
podrá la compassió


Fer
tornar mon bras arrera!


L'esposa
del rey en Pere


Arrera
no torna, no.


Primer
daria a mans plenes


Les
joyes de mon tresor,


Mon
manto faria benes,


Sanch
treuria de mes venes,


Trossos
faria mon cor.


Que
totes les nits encara


Quant
estich mitx condormida,


M'arriba
una veu ben clara,


La
triste veu de mon pare,


Que
“mort y venjança” crida.





Mas, hasta ahora solo en
el nombre puede decirse que era reina la esposa del rey Don Pedro,
pronto confesará el mundo que soy reina verdadera.



Que
lo crean, que es de bronce mi corazón! Saldada quedará la deuda.
Del cáliz que me dio a beber beberá mi enemigo.


Que
llore. Sí. Que saboree toda la hiel de aquel veneno. Qué importa
que sea amargo; como gotas de miel serán sus lágrimas para mi
corazón.


Y
¡cuánto se engaña si espera que podrá la compasión detener mi
brazo! No retrocede, no, la esposa del rey Don Pedro. (III de Aragón)


Antes
desperdiciaría las joyas de mi tesoro, trizas haría de mi manto
real, regaría la sangre de mis venas, rompería en pedazos mi
corazón.


Que
todas las noches, cuando viene el sueño a cerrar mis párpados,
llega todavía la voz triste de mi padre clamando “muerte y
venganza”.





Venjança, dolsa
venjança,


Anys
fa qu'envers tú m'empenyen


El
desitx y l'esperança;


Pero
avuy mon bras l''alcança,


Avuy
mos brassos l''estrenyen.


No
'l' deixaré. No m'espanta,


No
'm gela 'l cor el nom teu:


Quant
ets justa també ets santa,


Ets
un cástich qu'adelanta


L'invisible
má de Deu.


Me
venjaré a tota ultrança:


Qu'el
botxí son ferro esmol,


Y
axí veurán còm s'alcança;


Qu'aquesta
avorrida França


En
sentir mon nom tremol. -





Axó
's deya a sí matexa


La
reyna dona Constança,


La
muller del rey en Pere,


Qu'en
la Sicilia comanda.


En
son palau de Messina


Tanta
de gent s'ha aplegada,


Que
en sa cort, mes no 'n tendría


L'emperatriu
de Alemanya.


En
son trono está la reyna


Ab
la corona posada,


Ab
lo pom d'òr y lo sceptre,


Distintius
de soberana.


Dels
infants que tant estima


Un
ne vol a cada banda,





Venganza, dulce venganza!
años ha que a ti me arrastra mi anhelo, tú eres mi única ilusión;
mas hoy logro alcanzarte, hoy te estrecho entre mis brazos.


No
te dejaré. No me estremece, no hiela tu nombre mi corazón; eres el
castigo que anticipa la invisible mano de Dios.


Me
vengaré a todo trance; que afile su hacha el verdugo; así verá el
mundo como tiembla solo a mi nombre esa aborrecida Francia. -


Así
hablaba a su corazón Doña Constanza, la esposa del rey Don Pedro,
la soberana de Sicilia.


Es
tanta la muchedumbre que se ha juntado en su palacio de Mesina, que
más grande no la tuviera en su corte la emperatriz de Alemania.


En
su trono está la reina, ceñida a su frente la corona, en sus manos
el globo de oro y el cetro, emblemas de soberana.


A
su lado tiene a sus amados hijos, su alteza





Té en Frederich a má
esquerra,


A
má dreta l'alt en Jacme.


Y
sols ells tres allá séuen


En
les cadires daurades,


Sobre
vistosa catifa


De
flors vermelles y blaves.
-----





Ornament
que sembla impròpi,


Del
costat la paret tapan


Una
folgada cortina


Y
un dosser de negre llana.





De
Jesucrist la figura


Imponent
allá destaca,


Coronat
el cap d'espines,


En
la creu les mans clavades,


Devant
ella resplandexen


De
cera groga sis atxes


Que
ab la seua llum recordan


Les
de trista funeraria.


Y
prop d'allá per lo sèries


De
terror el pit conglassan


De
set rigurosos jutges,


Vestits
de negre, les cares,
___





Ni
se miren, ni sonríuen,


Ni
se parlan ab veu baxa,


Y
aquella cambra está plena


De
cavallers y de dames;









el infante Federico a la
izquierda, y a la diestra Don Jaime.


Solo
ellos tres ocupan los dorados asientos sobre una vistosa alfombra de
flores azules y coloradas.


___


Impropio
semeja el ornamento de la estancia; de un lado cubren la pared una
holgada cortina y un dosel de negra lana.


En
el fondo destaca severa y majestuosa la imagen de Jesucristo,
coronado de espinas y clavado en la cruz.


Sobre
el altar resplandecen seis blandones de amarilla cera, y su luz
recuerda la de tristes funerales.


Y
junto a él se hallan sentados y vestidos de negro siete jueces de
imponente aspecto; su rostro hiela de terror.


____



No
se dirigen una mirada, ni sonríen, ni se hablan por lo bajo, y está
llena la sala de damas y caballeros,





De patges y de donzelles,


De
barons de antich paratge,


De
prelats que duhen mitra,


De
guerrers qu'han guanyat fama;


De
valents que compartexen


Ab
el gran Rotger de Lauria


Lo
domini de les ones,


Els
perills de les borrasques.


Hi
há nobles de Sicilia,


De
la Grecia, d'Alemanya,


Catalans,
aragonesos...


Sols
un de francesa rassa.
____





En
Carles príncep de Nápols,


Del
tronch d'Anjú noble rama,


Que
a n'en Rotger sens afronta


Rendí
sa vensuda espasa,


N'es
aquest qu'allá se troba


Presoner
y en mitx de llançes,


Aguardant
que decidesca


De
sa vida una paraula.


Ni
la tem, ni la provoca.


De
sos ulls tranquils no saltan


Ni
de fel amargues gotes,


Ni
espires d'encesa rábia.


Sabent
a qué está sotsmesa


La
cega sòrt de les armes,


Ni
l'orgull son front axeca,


Ni
'l dolor son front acala.





De pajes, doncellas y
barones de antiguo linaje, de prelados y guerreros de ilustre fama,


De
valientes que con el gran Roger de Lauria compartieron el dominio de
las olas y el peligro de las tormentas.


Hay
nobles de Sicilia, de Grecia, de Alemania, catalanes, aragoneses....
uno sólo hay, uno de francesa estirpe.


Don
Carlos príncipe de Nápoles, de la noble rama de Anjou, el que sin
afrenta depuso a los pies de Roger su vencida espada,


Es
el que allí entre lanzas se halla prisionero, aguardando a que
decida de su suerte una palabra.


Ni
la teme, ni la provoca. De sus tranquilos ojos no se desprenden
amargas gotas de hiel, ni una chispa de furor centellea de sus
pupilas.


Sabe
que es ciega la suerte de las armas, he aquí porqué ni eleva su
frente el orgullo, ni la abate el dolor.






Mes fort que son bras de
ferro


Quant
feria en la batalla,


Un
cor té que no 'l doblegan


De
la mort les amenasses.


Prou
coneix qu'ella s'acosta,


La
remor sent de ses ales,


Y
la sent com grossa alzina


Els
bramuls de la ventada.


____


Fit
a fit la reina 'l mira,


Y
llavores sí que ratja


Sanch
mes viva y mes bullenta


De
son cor l'antiga llaga!


Del
color de les roselles


Enceses
mostre les galtes,


Y
del foch qu'en son pit cova


Respiran
p'els ulls les flames.


___



Rompent
aquell llarch silenci:


-
¿Sabeu, oh jutges, esclama,


Que
del Rey Manfré som filla?...


Som
la filla desditxada! -


Y
sa passió rencorosa


Cedint
a la pena amarga,


Son
esperit li flaquetja,


Y
sos ulls en plors esclatan.





Más fuerte que su brazo
de hierro cuando hiere en la batalla, más fuerte es su corazón; no
le ablandan las amenazas de la muerte.


Bien
conoce que esta se aproxima, ya siente el rumor de sus olas; siente
como la poderosa encina los bramidos del vendaval.


Le
contempla la reina tenazmente, fija en él su mirada, y es entonces
más viva y ardiente la sangre que chorrea por la antigua llaga de su
corazón.


Enciende
su rostro el color de la amapola, y sale por sus ojos la llama del
fuego que devora su pecho.


Rompiendo
aquel tan largo silencio exclama:


¿Sabéis,
oh jueces, que soy la desdichada hija del rey Manfredo?... -


Y
cediendo a su amarga pena la pasión rencorosa, flaquea su espíritu
y rompe en llanto.








- No ploreu, aquells
responen,


Senyora,
seréu venjada.


Del
rey Manfré la memoria


Lo
temps no ha esborrat encara.


Del
rey Coradí l'afronta


Hem
pesat en la balança:


Cap
per cap es la justicia,


Mort
per mort la lley demana. -


-
Demá...! y s'atura. - Reyna!


Diu
el príncep ab gran calma,


Si
fòs encara possible


Demanaria
una gracia.


-
No hi há mercé. - Es tan petita!


-
Y es? - Morir quant la campana


Tòqui
a las tres del capvespre


La
tercera batayada.


-
Per qué axí?... - Demá 's divendres,


Mon
calvari es una plassa,


Y
en el seu en aquesta hora


Mon
Redemptor espirava.
___



Commoguda,
com si fossen


Tan
poques y humils paraules


Ferest
tró d'una centella


Que
reventás dins la cambra,


La
reina s'axeca dreta,


Gira
el cap, y ses mirades


En
la figura 'n tropessan


Que
baix del dosser ressalta.





- No lloréis, responden
los jueces, seréis vengada señora. El tiempo no ha borrado todavía
la memoria del rey Manfredo.


Hemos
pesado en la balanza la afrenta del rey Coradino; cabeza por
cabeza, esta es la justicia; muerte por muerte, esta es la ley.


-
Mañana...! y se detiene. - Reina! dice el príncipe con sosiego, si
aún fuera posible os pediría una gracia.

-
No hay perdón. - Es tan corta...! - Y es?


-
Morir a las tres de la tarde, al sonar la tercera campanada.




-
Por qué así?... - Mañana es viernes, una plaza es mi calvario, y
en el suyo y en aquella hora exhaló mi Redentor el último suspiro.
-


Conmovida,
como si estas breves y humildes palabras fuesen el pavoroso trueno de
un rayo caído en la estancia,


Levántase
la reina, vuelve la cabeza y su mirada se encuentra con la figura que
bajo el dosel extiende sus brazos.





Gran batech el cor li
dona,


Mut
gemech son pit eczhala, (exhala)


Y
ab sa veu que li tremola,


Pero
veu ben estil-lada:


-
Barons, diu, en Catalunya


Lo
Rey mon espòs s'encuantra,


A
ell li pertany fer sentencia


De
tal príncep en la causa.


Si
mon perdó necessita,


Lo
té ja, qu'a mí no 'm bastan


Els
llorers que se mostian,


Els
llorers qu'ab sanch se guanyan. -





Com
estorats tots se quedan


Mentres
qu'ella s'adelanta,


Al
príncep besa en la boca


Y
sa ma dreta li allarga.


Y
ningú 's tem que sa esquerra


Comprimint
son pit estava,


Y
que 's deya a sí matexa:


-
¡Calla, cor meu, calla, calla!


No
'm recordis que som reyna,


Recórdem
que som cristiana,


Que
Jesucrist es mon mestre,


Que
Jesucrist es mon pare. -


____



Sacude su corazón un
fuerte latido, mudas quejas su pecho exhala, y con voz temblorosa
pero segura:

-
Barones, dice, en Cataluña se halla el rey mi esposo, a él toca
fallar en la causa de este príncipe.

Si
mi perdón necesita, lo tiene ya; no me bastan laureles que se
marchitan, laureles ganados con sangre.


Asombrada
queda la muchedumbre mientras ella se adelanta, besa al príncipe en
la boca y le alarga su diestra.


Y
nadie se apercibe de que comprimiendo con la otra mano su corazón,
le decía:
- Calla, corazón mío, calla, calla!


No
me recuerdes que soy reina, recuérdame que soy cristiana, que
Jesucristo es mi maestro, que Jesucristo es mi padre. -

___