Mostrando las entradas para la consulta monje ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta monje ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de mayo de 2022

POETAS MALLORQUINES

SECCIÓN LITERARIA. 

POETAS MALLORQUINES (1). (Extracto de REVISTA DE ESPAÑA Y SUS PROVINCIAS DE ULTRAMAR)

(1) En nuestro número del 15 del pasado octubre prometimos para el siguiente el artículo de los poetas cubanos, cosa que no pudo tener tampoco efecto por lo que dijimos aquel día; y hoy, que íbamos a cumplir con esta deuda, nos ha parecido también suspenderlo, para dar en su lugar el que acabamos de recibir extendido por el conocido literato el señor don Joaquín María Bover, residente en Palma de Mallorca, y que viene a ser como el ensayo crítico de los poetas de aquel suelo. De este modo, habiendo ya publicado el artículo de los poetas canarios, seguirá este y después el de los cubanos, más distantes que unos y otros de nuestra madre patria. La erudición y la crítica que se notan en este trabajo no desdicen por cierto de las prendas que este autor ha manifestado en otros. Hubiéramos querido en obsequio de su pensamiento y del gusto de nuestros lectores darlo íntegro: pero, no nos lo permiten los límites estrechos de que disponemos para las demás materias. 

Mallorca, madre fecunda de hombres en todos conceptos eminentes, ha producido también, desde la antigüedad más remota, vates que supieron distinguirse en los certámenes que celebraban las academias de Barcelona y Tolosa. En el siglo XIII (sólo se lee III), cuando la rima vulgar empezaba y era tan estimada la que se llamó gaya scienciaBernardo Mogoda, uno de los caballeros que siguieron a don Jaime I en la conquista de esta isla, creído en el instinto de vaticinar y en el influjo de las estrellas, escribió en el estilo bíblico y oriental muchas predicciones de prosperidades y de infortunios. 

Con las estrofas que siguen parece que quiso pintar la derrota que en 1343 experimentó D. Jaime III último rey de Mallorca.

Lo rey se despedía 

ab sola una galera; 

vindrá á la ribera

ja destrosada. 

Dient ab ven (veu) alzada: 

lo reina per qui sona, 

dirán: per la corona 

aragonesa." 


Els contraris l' han presa 

despres de la victoria; 

per eterna memoria 

será perduda. 


En la plassa venzuda 

corps y voltons carnatje 

faran en lo ribatje

dels homens presa. 


Por aquel mismo tiempo vino al mundo Raimundo Lulio, aquel ingenio asombroso que antes que Bacon de Verulamio alzase el noble grito de libertad filosófica y mucho antes que el célebre Erasmo diera al orbe literario días de gloria y honor a las ciencias útiles; dotado por la naturaleza de vastos y grandiosos proyectos, de sublime talento y comprensión universal, dio un agigantado paso en la escabrosa senda del saber, y sepultando en el olvido las ridículas formas del ergotismo, al través de la atmósfera de oscurantismo en que yacían sepultados los pueblos de la Europa, cultivando las lenguas orientales, y observando el majestuoso y sencillo curso de las leyes que rigen al orbe físico, dio el ejemplo, que sirvió de pauta a los restauradores de las ciencias, de establecer sobre la observación y experiencia los conocimientos físicos, que auxiliados de las matemáticas son deudores a Lulio de los rápidos progresos que Newton y demás sabios de primer orden hicieron en el vasto campo de la naturaleza. El inventor de la aguja náutica y del ácido nítrico, el hombre grande de su tiempo, el mallorquín Raimundo Lulio, (Ramón o Ramon Lull) escribía a sus discípulos del colegio de Miramar en esta isla: 

Rey poderos de l' alta cort divína 

quil fragil hom volgués ab vos vnir, 

teniu recort dels qui triste ruina 

de mort cruel en esta vall mesquina 

volen per vos passar y sofferir: 

Datslos esforz d' honrar y venerarvos 

yab (y ab : y con) alta veu tots temps glorificarvos. 


Frares menors ab ven (veu) clar argentina 

recordats ja de qui 's volgué vestir 

la nostra carn obrint del cel la mina, 

á Miramar á la gent mallorquina 

y al seu gran rey han fet prest construir: 

aquets, Senyor, iran tots per loarvos (pone lo-arvos) 

á convertir los moros en amarvos. 


¿Qué tarden donchs de sonar llur botzina 

los precadors que volen Deu servir, 

bísbes, abats, priors quin la fusina 

d' aquest mon trist per lór fan contramina 

los pobres tots dexant de fam perir? 

Que fan los reis que tarden en mostrarvos 

quel seu tresor es sols en exalzarvos? 


Grans y mitjans y chichs dins la cortina 

d' oprobis grans me volen escarnir; 

y amor ab plors y greus suspirs refina 

mon esperit en vos qui sou la tina 

del meu cos trist quis vol en vos languir: 

lenteniment, volér en recordarvos 

aumenten ja y en tot temps desitxarvos. 


Servir donchs vull, humil verge Maria, 

de mon poder, puis desitg esperanza 

prest m'ha tramés. Blanquerna ¿quin sabria 

dir hon teniu la vostra cetla pia 

perqu' hey servis l' Etern yo sens tardanza? 

y 'l meu desitg pogués tot saciarse 

en ell en qui tot sol pot alegrarse. 

El mismo Lulio empieza así su excelente plegaria al (pone la) Todopoderoso, plegaria que no ha visto aún la luz pública:

(Gerónimo Rosselló publica Obras rimadas de Ramon Lull escritas en idioma catalan-provenzal en 1859, seguidas de un glosario de voces anticuadas. El siguiente poema aparece con ligeras variantes) 

Alt en lo cel hont es la cort divina 

Ma pensa veu ab fervor inflamat 

que vos, Señyor, plorau de la ruina 

del mal etern á hont lo mon camina 

y est gran mal vos te granment irát. 


Plorau, Señyor, que mos ulls plorarán 

ab dolros plant vos faran compañía 

Señyor plorau que a Miramar irán (pone írán) 

faels sarvents que per vos penarán 

portant silicis dejunant cada dia. 

Mirau Señyor las nafras canceradas etc. (Atentos a: las, nafras, canceradas)

A principios del siglo XIV floreció el anónimo conocido con el nombre de mercader mallorquí, quien en una de sus poesías expresa elegantemente el desdén: 

Cercats duy may, ja siats bella e pros 

quels vostres pres e laurs eris plasents: 

car vengút es lo temps quem aurets menys; 

nom anziura vostro sguard amoros 

ne la semblanza gaya; 

car trobat nay 

altre quim play 

sol que luy playa 

altra sens vos perque lin voltray be 

e tindrem car s' amor que axis convé. 

Otro poeta floreció por aquel mismo tiempo que es notable por la pureza de versificación y por la perfección de lenguaje. Hablamos de Lorongo, hijo de Ferrario Roselló (Rosselló), consejero del rey don Jaime III de Mallorca y hermano de Saura casada con el infante don Sancho de este reino. Escribió un epitalamio al casamiento de su tía Blanca con el conde de Cardona y es de notar lo dulce y sentimental de la segunda estrofa. 

A vos jo li dou le blanque doncele, 

á vos alt Señyor de tant clar linatje: 

ella es de mon quor rique maravele, 

de vostra notblia molt brilant estrele 

y á vostra quorona será un adornatje. 


Si donchs la teniu ab molt gran valia 

y de ses virtuts n' estau molt prendat, 

el meu sperit, Blanque perla mia, 

el jorn que ixquires de ma compañya 

quedá ab plor y dol del tot ofuscat. 


Si arnesos y lansas y escuts y quoronas 

aportau señyor dels inclits passats 

qui tembran las armas dels Folchs y Cardonas 

que en tantas asañyas tan altas personas 

molts de sarrayns veren traspasats; 


La vostra motler ab roitjios pavesos 

y ab virtuts y merits yl vostro blassó 

y vostre notblía y fets gentilesos 

ab los de lurs avis serán adornesos 

ab barras y sanch del rey de Aragó

Generalizado el gusto a la poesía lemosina necesario era un libro que fijase las reglas para aprender a escribirla con toda perfección. Este libro apareció a mediados del siglo XIV siendo su autor el mallorquín Berenguer Noya.

Romeo Burguera, (Romeu Bruguera) célebre dominico, privado íntimo del rey Felipe el Hermoso, a quien ayudó en la expulsión de los templarios, compuso varios tratados ascéticos en poesía lemosina. Su Biblia rimada é en romans, es una verdadera traducción de la latina llamada aurora que en el siglo XII escribió Pedro de Riga, reducida a contar aisladamente en verso los principales sucesos de la historia sagrada con algunos de los sapienciales, inclusos los macabeos. Bruguera siguió el orden que tienen en la Biblia los libros históricos, sin omitir el de los proverbios, cuya traducción es graciosísima. Concluye con el Apocalipsis. Para muestra de su lenguaje copiaremos los versos con que termina el prólogo.

Asó ay de lati en romans tornat 

á honor de la contessa que Deus guard 

d'Ampurias marchessa á nom (1) 

(1) Creemos que esta marquesa de Ampurias es la hija de Guillermo de Peralta, vizconde de Cabrera, que murió a principios del siglo XIII según el historiador Bosch. 

E fo fila dun gran rich hom 

que fo vezcomte de Cabrera 

é lexá esta hereteyre 

de Muntsoriu e del vezcomptat 

tot quan havia la laxat 

de Cataluñya porta flor 

denseñyament é de valor, 

de franquea de gai parlar, 

dumilitat crey no ha par, 

de Deu li plats souen parlar 

molt dejunar e molt horar. 

La poesía académica o latina no empezó a cultivarse por mallorquines hasta principios del siglo XV. Entonces perdieron su boga los versos bárbaros y leoninos, y el canónigo Esperandeo Español, el caballero Arnaldo Descósy Antonio Geraldino, escribieron hexámetros muy dignos de la época de León X. De este último copiaremos los que puso sobre el sepulcro de Raimundo Lulio

sepulcro de Raimundo Lulio. Ramon Lull.


Clauditur hac Lulli Raimundi corpus in arca 

egregia quem stirpe tulit Gymnecia tellus. 

Mollis amator erat primaevo in flore juvente, 

mortali implicitur cura; mox pectora mutans 

in coelum tollensque oculos, peritura reliquit 

inventa est sordes; lateque est divinitus illi 

infusum ingenium, naturae arcana resolvens; 

perque omnes errans artes coelique recessus 

edidit in toto celebranda volumina mundo. 

Ipse quoque inmenso solers errabit in orbe, 

ut Christi leges alio sub sole locatos 

funderet in populos, paganaque pectora nostrae 

verteret ad cultum fidei, Christumque docéret 

esse Deum atque hominem genitrice e virgine natum

qua propter quando divis gens hunc barbara saxis

agressa est, cessit Libitis detrusus ab oris, 

dumque solum natale petit, Balearica regna

in patria senior prospectu fessus obivit. 

Español escribió a la memoria de su padre, que fue uno de los héroes que más se distinguieron en la defensa de Rhodas (Rodas), contra la invasión del Soldán (sultán) de Egipto que tuvo lugar en 1439, los versos que siguen: 

Hic hic Spagnolius tuus o Majorica tutor 

Cujus est a proavis durat in urbe domus 

Ausus multa quidem fungens tot honoribus urbis 

Effulsitque loco mens bona semper opum 

concordes animo natos sex forte reliquit 

creverat undeno mira nepote quies 

Trinacriam atque Rhodon ductae Hariamque triremis 

plausibus hic praetor laetitiaque fuit 

naumachia duros fausta mox fuderat hostes 

id Maetona ducem prospiciens coluit 

quumque diu Cyprus premeretur fessa tirano 

insiluit classis sub cruce vasta Rodi

cui fervens inerat coram Balearicus ardor 

hoc acamas celebris consule mons gemuit 

contigit hinc tanden per lustra ophtalmia septem 

lumina cesserunt tabuit inde caro 

dicamus is nataeque duae Leonoraque conjux 

prima jacet simul hic natus ex alia 

nunc igitur gaudere juvat compage negata 

en à morte pius quisque resurget ovans. 

En los versos de Arnaldo Descós se observa una elegancia de lenguaje y una pureza de latinidad que pueden competir con las producciones de los autores clásicos. Descós fue uno de los literatos más conocidos de su época. En sus epístolas hace mención honorífica de su maestro el célebre Pedro Daqui, de su condiscípulo Juan de Malleon, obispo de Salamanca y de su amigo Bernardo Bohil, delegado apostólico en la expedición de Colón a las Indias. Así se expresa Descós en una de sus producciones: 

Si divum, ut fama est, servat tutela poetas, 

nunc ades, et gressus dirige virgo meos. 

Nil prossunt mussae, nil carminis auctor Apollo, 

ut possim justos nunc reperire pedes. 

Oh utinam versu tantas exponere laudes 

possem ut tam faustum nunc celebrare diem! 

Ergo subvenias inopi tua sacra canenti, 

conceptum ut referam, qui sine labe fuit. 

También cultivó Descós la poesía vulgar o lemosina, y en una, dedicada a la Purísima Concepción, son notables los versos que siguen: 

Perque es mastér que vos Verge sagrada 

ab vostro fill siau la nostra guia, 

clarificau la pensa entenebrada, 

y subveniu me llengua poc limada

que us puga dír ab nova melodia 

noves loors de vostre gran altesa 

qui de tot crim é pecat fou illesa.

(Se concluirá en el próximo número.) 

(Continuación.) 

Raimundo Lulio, como dice Quadrado, era en aquel tiempo la fuente que inspiraba a los poetas y en que bebían nuestros sabios: en su honor y en su nombre se exigían cátedras, en su honor se celebraban certámenes como el famoso de 1502, y la prensa mallorquina apenas ha sudado sino comentarios a sus obras. ¡Bien merecía esto y mucho más el hombre extraordinario que por dos siglos tuvo por discípulo al mundo entero! En el citado certamen de 1502 se distinguieron los poetas Antonio Massot, Gaspar de Verí (Veri), Jorge Albér y Juan Odón Menorca. De todos ellos hay excelentes composiciones: todos se lucieron a la par, y Gaspar de Veri, a quien se adjudicó el premio, recitó una larga poesía en la que es notable esta estrofa: 

Ram, on se cull, de flors molta natura 
l'ull qui preveu, en evitar lo mal 
segura mar, qui en lo temporal 
lo navegant, eximeix de presura 
rosa suau, als doctes qui refrega 
pom redolent, de un saber infús 
capsa d'unguents, on no ha res confús 
aigua de font, qui los provectes rega. 

El esclarecido literato Nicolás de Pax uno de los primeros catedráticos de la universidad de Alcalá, muy favorecido de su fundador el célebre cardenal Jiménez de Cisneros, habla del monte de Rauda, monumento que la naturaleza quiso prevenir para mostrar al orgullo mallorquín el teatro de las visiones misteriosas del gran Raimundo Lulio, en los términos siguientes: 

Rauda tenens regni centrum Balearis, ab alto 
aequor et ingentes undique monstrat agros. 
Panditur ad Phoebi radios, umbracula passim 
prospectus varios concava saxa parant. 
Elevat ingenium, curas expectorat omnes 
totaque vivaci pectora membra novat. 
Hic bibit infusum Raymundus dogma supernè; 
hic quoque mirandum condidit artis opus. 
Angelus hic illi visus, pastoris amictu, 
praebuit et meritis oscula multa libris. 
Dixit eos varia passuros multa sub hoste; 
sed foire pro sancta fortia tela fide. 
Tunc erecta sacrum collustrans cella cacumen, 
plena venustatis Gratia nomen habet. 
hinc manare potest doctrinae splendor in orbem, 
hinc sibi perniciem secta maligna timens. 

Por este tiempo el virtuoso sacerdote Francisco Prats ya había publicado en prosa y verso su devotísima contemplació y su poema del Sacrament de bona gracia. Empieza este último con la estrofa que sigue: 

Caritat me forsa, y ley me incita 
loar lo misteri de laucaristía 
lo poc exercici los señys me desvía 
en loc baix me posa y el desitg limita 
la ploma es presta y no gos escriure
perque la invidia rependre amenasa
las nafres ya em dolen y treball me brasa
sol Crist Deu y home men pot fer desliure. 


Jaime de Oleza y Zanglada hijo de una familia ilustre en la que se radicó el cultivo de los conocimientos humanos, escribió en excelentes dísticos latinos un libro de lege cristiana et de cuadruplici peste mundi, en el que apoya su doctrina con bellas razones y sólidas sentencias. En esta obra reprende los vicios, detesta la escuela de los nominales, demuestra la vanidad de las predicciones astrológicas, y confunde la filosofía de Averroes y de todos los antiguos. Este mismo Oleza escribió en rima otras varias obras y un cancionero teologal y espiritual. Como muestra de su numen poético copiaremos el epigrama que dirigió al doctor Caldentey con motivo de haber publicado un tratado del maestro Gerson; 

Perstrinxit legis praxim: moresque Joannes 
cui de Gersono nomen habere datur. 
Si ergo tuum lector pectus coelestia tangunt: 
hunc eme: plus solus que ubi mille dabit. 
Iste docet mores sacros: animunque perornat: 
vitaque sit nobis qua peragenda via. 
Quid sit honestum: quid justum: quid denique sanctum: 
quidve pium monstrat: quae fugienda mala: 
detegit hic coelum: et callem flagrantis averni: 
neu phleget honteis afficere malis. 
Ad summam hic vigili ducit rectore carinam: 
quae mundi immergi naufraga possit aquis. 
Huic igitur grates tanto pro munere lector 
redde: sed est nobis gratia habenda magis. 
Ille opus exegit: fateor: sed copia habendi: 
nostra est per terras multiplicata manu. 

Del citado Jayme de Oleza fue hijo Francisco, quien con motivo del dolor que le causó la muerte de su esposa doña Beatriz de Sant Martí, escribió el excelente poema titulado menosprecio del mundo, anticipando en él la versificación majestuosa y pura de León y Garcilaso. Con dificultad se 
encontrará elegía más tierna y suave. Empieza así: 

Ab manta de plors el cel se cobria. 
Y tota la terra mostrava gran dol, 
mirand d'aquest mon del tot se partia 
la qui de virtuts granment resplandia 
tristor señyalava la lluna y el sol. 
Oh triste jornada! oh cruel partida! 
oh perdua digna de plor y lament 
morir la qui era de tants bens complida 
y de tantas gracias estaba ennoblida 
que loar ni plañyer nos pot dignament. 

Describiendo el día del juicio final, pone en boca del Juez eterno las palabras siguientes, dignas del poeta Dante. Dirigiéndose Dios a los buenos les dice: 

Veniu beneits del meu Etern Pare 
puis treballs y penas en lo mon sentis 
posseiu lo regna preniulo desdara 
car puis meu servit es just queus ampare 
yus done per premi letern paradis. 
Donat meu á beura cuant yo sedetjaba 
haveume vestit essent despullát 
haveume pascút cuant yo fametjava 
haveume acollit cuant peregrinava 
y essent en la carcer heume consolát. 

Con los versos que siguen habla Dios a los malos, pintándoles el horror de las penas del infierno. 

Per darvos lo sou vos crida y espera 
de plors y suspirs ab grans atambors; 
los crits serán pifres, les flamas bandera, 
fereu escuadrons de nova manera 
ab molts arcabusos de cruels dolors. 

Dins lo foch ardent feréu ordenanza 
ab gran desconcert tot temps caminant, 
tindreu dura guerra ab tota ultransa, 
de pan (pau) no tenint ya mes esperanza 
los uns contra els altres granment batallant. 

Ni es cansaran mai los potents ministres, 
ni porán morir los qui penarán; 
rebrán de continu encontres sinistres; 
seran los jamechs clarins e ministres 
qui en tal exercit tot temps sonaran. 

Miraume las nafres vui com resplandexen, 
las cuals mai volgues vivint contemplar! 
Mirau los assots cuant bells aparexen! 
Mirau vui la creu que els bons tots conexen! 
No volteu la cara que be es de mirar. 

Ni Rioja cantó con más sublimidad y energía lo vano y fugitivo de las grandezas del mundo. 

Tengan de continu en nostra memoria 
los treballs y penas de nostres pasats. 
Mirem los sepulcres dels rich (richs) y sa gloria, 
y las grans banderas señyals de victoria, 
apres de tants plers hon son arribats. 
Mirém del gran Cesar los fets valerosos 
quil mon ab batallas ha tot subyugat, 
mirem de Annibal los actes famosos 
y dels Scipions los fets gloriosos 
escer ya no res vuy tot lo pasat. 

Ahon son las honras que han alcanzadas, 
y los tants triunfos de gloria gran? 
hon las pedras finas en or engastadas 
y las ricas robas de perlas brodadas? 
mirau vui que son, mirau hon están! 

Hon son las viandas granment esquisidas 
en los convits bells tots plens de delit? (delit : deleite)
Ahont las gran casas honradas, fornidas, 
y d'or y d' atzur pintadas guarnidas? 
Mirau com es tot vui ya preterít! (pretérito : pasado) 

Al mismo Francisco de Oleza debió el mundo literario una preciosa arte poética escrita en lemosín con el título de Nova art de trovar. Tratando en el prólogo del abandono en que se hallaba la poesía dice: 

L'art estava sepultada 
en sepulcra lemosí
mes ara desenterrada 
y molt ben afeyzonada
para tot bon us y fí, 
la us dona un malorquí

Entre los varios ejemplos de poesías de todas clases, es notable esta preciosa quintilla: 

Las testas y las costellas 
que tu veus en lo fossar 
spinadas y cañyellas
personas foren molt bellas, 
y tu comells has tornar. (com ells : como ellos, como ellas)

Un hijo del citado Francisco, llamado Jaime de Oleza y San Martí, escribió un hermoso poema en que Jesucristo abre una justa, y como mantenedor de ella sale triunfante de los vicios y de la muerte.
Cuando en 1541 vino a esta isla el rey don Carlos I, los mallorquines Juan Genovard (Ginovart), Pedro Autich (Antich), Gaspar Vidal, Tomás Marcer y Jayme Romañyá hicieron lucir su numen poético. Lamentándose el primero de la decadencia de Mallorca dirigió al monarca los preciosos dísticos que siguen: 

Dum fortuna dabat, titulis quod pingerer auri, 
invidisse mihi plurima regna putes. 
Non eram ab infroenis numidis direpta, sed illi 
nomine pallebant candidiore meo. 
Tunc mea tercentum complebant littora puppes, 
mercibus et variis, Carole, dives eram; 
nunc jaceo infelix: vix sum miserabilis ulli, 
vixque meo possum tutior esse sinu. 
Quare moesta, precor, prisco me redde nitori, 
ponendo numidis dura lupata feris; 
respice sollicitam, Caesar (pone Coesar), mitissime princeps; 
principis est, miseros erupuisse malis. 

Romañyá, a más de las diferentes poesías que escribió en dicha ocasión, fue autor de una comedia latina sobre el rico epulón, titulada Gastrimargus, miserable imitación de las de Plauto y Terencio. Esta comedia, ya que no por su mérito, es interesante para la historia del arte dramático, porque puede decirse que se le ve en ella en su primer desarrollo y como en su infancia. Por su asunto, tomado de la historia sagrada, pertenece a los misterios, a los que en los siglos medios debió su origen el teatro moderno, al paso que en sus formas y en su lenguaje, aunque rudo muchas veces y sin combinación métrica de ningún género, se observan reminiscencias de los autores clásicos latinos que con tanto ardor eran estudiados e imitados en el siglo XVI. 
En este mismo siglo floreció el erudito sacerdote Dionisio Pon (Pont), que solía firmar sus poesías con el anagrama de Disiponsi. En su curioso poema de la batalla de Lepanto, habla de las proezas del capitán don Juan Despuig y Mir, y dice: 

Que ilustre gent castellana 
aportaba don Joan, 
gent tudesca, italiana, 
que hauran fet de tallár carn. 

De Mallorca, isla dorada, 
es allí Puig capitá, 
que dels moros de Granada 
porta la gent carnisada, 
que per ell pochs turchs y há. 

Per totas parts esta nova 
fará de asó gran sentit: 
tant lo rich, com home y dona, 
tot estament de persona 
prega per ell dia y nit. 

Entusiasta Dionisio Pont por las glorias de su patria, las cantó con la exageración que se lee en el siguiente epigrama que publicó como propio el cronista D. Juan Dameto, a quien tanto imita en los plagios, aunque con menos circunspección, otro cronista de nuestros días: 

Divitias natura parens balearibus omnes 
contulit, et divum munera quisque sua. 
Insula dives opum, Neptuni pulcher ocellus, 
Mars hic imperium possidet, atque Venus. 
Palladis hic domus est, Cererisque et grata Lydi 
gaudia, cum garis aurea Flora tuis. 
Ambit aquis Nereus pro muro spumens omnem 
aequoreis largè, divitiisque beat. 
Dotibus his prestat cunctas Majorica tellus; 
hic mihi certa quies vivere, et opto mori. 

Contemporáneos a los poetas de que acabamos de hacer mención fueron el P. Antonio Pon, arzobispo de Oristañy, y el doctor Benito Español, sacerdote de gran virtud y doctrina, a quien Francisco de Oleza dedicó su menosprecio 
del mundo. Contestó a la dedicatoria con estos hermosos versos: 

Mostrau lobra vostra puis es be rimada 
y donaune copia á qui la volrá 
que vostra señyora qui visque honrada 
y ab molt bona fama está sepultada 
al cel ab los angels sen alegrará. 

Y las vostras coplas serán unas mostras 
de homens y donas segons he legit 
y ab tals sentecias per las vidas nostras 
qui volrá entendre los documens vostras 
tendrá en memoria lo mon aborrit. 

Yo per la part mia per fervos servicis 
en totas mes horas ne faré records 
que puis en sa vida fou tants beneficis 
per lanima sua faré sacrificis 
legint cada dia lofici de morts. 

Almoines, responsos, faré per aquella 
moltas oracions per ella diré 
y ab cremants civis (ciris) en vostra capella 
ofertas y misas cantaré per ella 
y sobre el sepulcre sovint absolré. 

Dos poetas mallorquines encontramos también en el siglo XVI que hacen versos en castellano, pero estos versos, desnudos de toda energía, pueden reputarse por una prosa cortada por sílabas determinadas. El doctor en artes y medicina Damián Carbó, haciendo alarde de sus blasones y de sus gloriosos ascendientes, escribió al pie de su escudo de armas: 

La banda y saetas que veis y señales 
son armas sin duda que los mis pasados 
carbones dejaron con autos nombrados 
de fama y de gloria todas inmortales. 

Y fueron fundadas por autos de reyes 
que aquellas en pago de tantos servicios 
a ellos han dado grandes beneficios 
no siendo ingratos con muy justas leyes. 

De Roma Senados leemos que fueron 
y por el mal Sila no sin guerra fuerte 
cuarenta mil dellos todos duna muerte 
con Mario Carbó juntos recibieron. 
Hernando de la Cárcel cantó el desgraciado suceso del destrozo de una nave llamada San Roque, salvada por el capitán Juan de Luca, cuyo canto empieza así: 

Suele la necesidad 
ser tan diestra en cualquier hora 
que tenga oportunidad, 
que de cualquier novedad 
es muy perfecta inventora: 
y no sólo inventa y traza 
lo que es muy dificultoso, 
que aun en lo peligroso 
se pone sin mano escasa 
con corazón animoso. 

Concluye del modo siguiente: 

Saltó en tierra Luca luego 
y contando el caso, agro, 
muchos sespantan del ruego 
mas los que tienen sosiego 
van diciendo que es milagro. 
Y pues que vino a alcanzar 
Juan de Luca tal victoria 
contra infieles, viento y mar, 
roguemos al que es sin par 
que nos de al cabo la gloria. 

Los poetas mallorquines que más se distinguieron en el siglo XVII fueron: Mateo Descallar y Damato, hijo de una familia ilustre, de quien es un excelente canto a la virgen María: Nicolás Oliver y Fullana, capitán del ejército de Felipe IV, a quien sirvió en las guerras de Cataluña, y después fue 
cosmógrafo y cronista de Carlos II. Describió las islas Baleares con las octavas siguientes: 

El balear dominio se compone 
de varias islas, fuerte y abundante 
sobre las ondas, y marcial se opone 
con gran castillo al émulo arrogante. 
La de Mallorca, regia se propone 
del mar mediterráneo sol brillante; 
siendo Menorca, Ibiza y Formentera, 
sus más lucientes rayos y Cabrera. 

Yace en el quinto clima, inexpugnable (pone inespugnable)  
del báleo solio el mallorquín estado, 
por sus bélicos hijos formidable, 
y sus crujientes hondas celebrado: 
de Aragón margarita inestimable, 
en la navegación aventajado, 
vestido de frondosas maravillas 
con dos ciudades y opulentas villas. 

La real Palma en la mano aragonesa, 
de Mallorca metrópoli valiente, 
dio laurel digno a la cartaginesa 
y al gran Meleto nombre permanente. 
Mahometanas coronas interesa 
de insignes reyes tronco floreciente, 
puerto de fama, población de lustre 
con mitra episcopal y gente ilustre. 

Entre dos promontorios se levanta 
ciudad Alcudia, desde que aplaudida 
al mayor Carlos su obediencia canta: 
por el coral que pesca conocida. 
Lluchmayor de sus villas se decanta 
famosa por la lid que en su florida 
campaña dio del rey Jaime tercero 
la vida y cetro al enemigo acero. 

Campos, por sus salinas es famosa; 
bellísima y fructífera Porreras; 
Bollenza por sus mirtos prodigiosa; 
Artá milagros toda y primaveras; 
Sineu de los romanos plaza hermosa; 
Felanix, Petra y Manacor guerreras; 
Alaró con castillo inexpugnable, 
riquísima Inca y Soller admirable. 

La fértil isla de Menorca tiene 
una ciudad llamada Ciudadela 
en la agradable costa que contiene 
muralla que defiende y juez que cela. 
Del gran Magon fundada se previene, 
donde el audaz contrario no recela, 
Mahón, que entre otros pueblos se encastilla; 
sublime puerto y generosa villa. 

Sigue Ibiza de pinos coronada, 
dando nombre a su isla inaccesible; 
por el fuerte castillo tan nombrada, 
como por sus vecinos invencible. 
Hoy se ve Formentera despoblada; 
Cabrera se propone apetecible; 
cobrando fama entre otras Cunillera 
del ínclito Annibál patria guerrera. 

A mediados de este mismo siglo, floreció Rafael Bover (pone Bovér), a quien Quadrado llama el Garcilaso mallorquín. La siguiente muestra de su numen lírico hará conocer a nuestros lectores la exactitud de tal comparación. 

Aldea qui ets tan trista 
y sens remei algun per me tristeza, 
si no cegar ma vista, 
puis no tinc altra cosa que aspereza, 
en un camp sens verdura 
rahó es que yo muyra ab tal postura. 

Posát en esta aldea 
un pobre y trist pastor se lamentaba
ausent per sa idea
de lo que en aquest mon mes adoraba:
ja finirá sa vida
per no haberí en el camp cosa florida. 

Cert es, señora mia, 
que ya en el mes present los camps estaban 
tots verts ab gran porfia, 
y de ells a son temps fruits aguardaban; 
mes ab seguedad tanta 
no hayá fruit que esperar ya de tal planta. 

Si lo temps fes mudanza 
convertintse me pena áb alegría, 
se creu mia esperanza 
de que lo sech de vert se vestiria, 
y la favera ab flor, 
Cullint de totas parts lo fruit millor. 

No te esquives, pastora, 
de lo que yo te escric ab esta lira, 
que mon cor te adora: 
abrassét en amor y no en ira, 
Perdona ma osadia 
que per servirte a tu yo moriria. 

En el romance que sigue, agotó Bover la suavidad de sus tonos, e hizo triunfar el tiernísimo dialecto mallorquín. 

No te espantes que yo cant, 
perque men pren com es cisna, 
qui cuant ya no te esperanzas 
contant acaba sus dias. 
Com veix que ma desventura
de poder parlarte hem priva, 
de est molt que ma vida acapia, 
puis de aliment me servia. 
Mos ulls llamentan y ploran, 
mon cor se romp com a vidra, 
mas entrañas se arrebasan, 
ma esperanza se mostia etc. 

Pertenecen también al siglo XVII Jaime Pujol abogado, autor de un poema en elogio del serenísimo infante D. Juan, y el doctor Antonio Gual, presbítero y canónigo de esta santa iglesia, digno imitador de Góngora. Entre otras poesías de este último tenemos el poema épico que escribió en 1646 con motivo de la pacificación de los partidos que dividían la nobleza mallorquina. Sus versos son excelentes, y como muestra de ellos copiaremos las octavas que siguen: 
….....
El puesto de dos vallas guarnecido, 
y en ellas dos informes arrimados 
bultos, que de lo humano se han vestido 
al yerro de las lanzas destinados: 
un duro azote de la diestra asido, 
y de sendos broqueles amparados; 
vestida ricamente de oro y grana 
el aurora salió aquella mañana. 
…....
Despertaron al sol confusas voces, 
festivo aplauso, alegres alaridos 
del vulgo y de la plebe que veloces 
se anticipan al puesto mal sufridos, 
No Ceres tal, a las villanas hoces 
los campos da de espigas guarnecidos, 
como se vieron por distancias tantas 
cubrir la arena las humanas plantas. 
…........
Juan Odón de Togores se descubre 
sobre un delfín terrestre que de estrellas 
la escama siembra de oro, que le cubre, 
de blancos grifos con labores bellas: 
su faz, que nube del plumaje encubre, 
por el campo marcial siembra centellas: 
y habiéndose ostentado reverente 
de su mantenedor se puso enfrente. 

Cuatro veces al son de los metales 
los polos de cristal se estremecieron; 
y del averno oscuro en los umbrales, 
de las herradas plantas se sintieron 
otras tantas los golpes desiguales 
con que el globo los brutos sacudieron, 
dejando con airoso movimiento 
de astillas cada cual poblado el viento. 

En el siglo XVIII florecieron don José de Pueyo y Pueyo, marqués de Campo Franco, que hizo ostentación de su excelente numen en la multitud de poesías que compuso en latín, castellano y francés: don Miguel Bover y Ramonell, autor de la comedia titulada la conquista de Mallorca, de la que habla Moratín en sus Orígenes del teatro español: el padre Ramón Nicolau, monje cartujo, que escribió en verso latino hexámetro la vida de Jesús, María y José: el doctor don Antonio González que tan al vivo expresó su melancolía y tristeza en su Teatro de la muerte, y don Luis Focos traductor de la Merope de Maffey y de la comedia El enfermo imaginario de Moliere y autor de un poema épico de la conquista de Orán. 
Difusos seríamos si hubiésemos de hacer mención de los poetas mallorquines del siglo XIX, y más difusos si hubiésemos de detenernos en el examen de sus producciones. Sin embargo, no debemos pasar en silencio los nombres de don Antonio Llodrá, don Juan Nicolau, don Juan Muntaner y García, canónigo de esta santa iglesia y arzobispo electo de Caracas, don Leonardo Planes, don Nicolás Armengol, don Nicolás Campaner, oidor de esta real audiencia, don Pedro Andreu y don Vicente Far. Todos ellos han dejado 
conceptuosos versos y de todos ellos hemos hablado detenidamente en nuestro diccionario de escritores mallorquines. 

De los que actualmente viven omitimos hacer mención, atendida la diversidad de su mérito, temerosos de herir la modestia de los unos, hablando de ellos con el elogio que merecen, y la susceptibilidad de los otros, pasándolos en silencio. 
Palma 19 de octubre de 1850. 

JOAQUÍN MARÍA BOVER. 

sábado, 6 de noviembre de 2021

IL TESTO PROVENZALE DEL LIBRE DE LA DOCTRINA PUERIL.

IL TESTO PROVENZALE DEL LIBRE DE LA DOCTRINA PUERIL. 


(Obra íntegra no publicada por Vincenzo, sólo un extracto).

Nota di V. de Bartholomaeis, presentata dal Socio E. Monaci

Col titolo di Liber doctrinae puerilis è attribuito a Raimondo Lull un trattato didattico-morale in prosa, ch'egli avrebbe scritto verso il 1275 per istruzione del proprio figliuolo. Dell'opera, che rimane ancora inedita, si hanno due redazioni, l'una catalana e l'altra latina, conservate in mss. della biblioteca di Monaco (se refiere a München de BayernMonaco di Baviera, donde monaco : Mönch : monje) (1: Histoire littéraire de France, XXIX, p. 325 (Littré). ). Sono ora in grado di segnalarne una terza provenzale, esistente nel cod. E, 4 sup. dell'Ambrosiana di Milano

https://ambrosiana.comperio.it/opac/detail/view/ambro:catalog:70144

https://lullus.ub.uni-freiburg.de/files/lullus/DocPortal_derivate_00013814/schriften.html

Milano, Biblioteca Ambrosiana E4 SUP, doctrina pueril, provenzal, occitan


È questo un ms. di piccolo formato (mm. 12 X 16), membranaceo, con legatura antica, di cc. 71. Scritto a doppia colonna, con iniziali alternativamente rosse e azzurre, da una mano transalpina, lo si potrebbe riportare al sec. XIII e forse più in là dell'ultimo quarto; se su questo punto non ci consigliasse la debita circospezione la data stessa assegnata alla composizione lulliana. Il libro vi è contenuto intiero in tutte e cento le rubriche che lo compongono e con la tavola che si trova in testa al volume. 

Secondo l'Histoire littéraire (l. c.), il Lull avrebbe prima composto il trattato in catalano e poscia lo avrebbe tradotto in latino. Ma, poichè non è infrequente il caso che il fecondo poligrafo maiorchino passi come autore di scritti non attribuitigli con piena ragione, o di cui non è che il traduttore, così ora, alla presenza della redazione provenzale, può nascere ben legittimo il sospetto che la redazione primitiva della Doctrina pueril non sia la catalana. E di catalanismi, almeno de'  più perentori, si mostra scevro il testo ambrosiano

Questa questione mi propongo di studiare quando metterò a stampa integralmente la nuova redazione e avrò avuto l'agio di fare i necessari riscontri con le altre. Intanto mi limito a dare l'annuncio e un saggio di quella; la quale, in ogni caso, rappresenta sempre un acquisto per la storia della letteratura provenzale. 

Si tratta di un libro di testo per l'insegnamento che oggi diciamo secondario, e che, quantunque abbia carattere privato, nondimeno di una certa diffusione dovè godere di là e di qua da' Pirenei. La forma è quella di una enciclopedia. Infatti, prendendo le mosse da Dio e dalla creazione, il precettore passa successivamente a fornire insegnamenti sugli articoli della fede cristiana, su' precetti del decalogo, sulle virtù e su' vizi, sulle varie religioni o leggi, sulle sette arti liberali, sul diritto, sulle arti meccaniche, su' principi, su' chierici e su' religiosi, sull' anima e sul corpo, sulla vita e sulla morte, su' costumi, su' quattro elementi, sull'anticristo, sulle sette età del mondo, sugli angeli, sull'inferno e sul paradiso. È insomma un tutto complesso e compiuto, ben racchiuso in quella cifra tonda di cento rubriche. 

E non minore interesse desta forse rispetto alla lingua. Per attenermi a quanto merita di esser messo in rilievo in una prima comunicazione, noterò che nel testo ambrosiano sono in generale rispettate le regole della flessione nominale assai più di quanto dovremmo aspettarci, ove si trattasse effettivamente di una traduzione dal catalano, e non anteriore all'ultimo quarto del sec. XIII. Non mancano tuttavia i soliti nominativi con l' “allungamento” analogico, quali libres, senhers e senhors, paires, salvaires e simili. Ma più raramente ci imbattiamo in 

sgrammaticature come del salvaire, engenra Dieus le paires Dieus Fils, Dieu lo cel e la terra creiet, sabia son fil senher, ecc. Circa l'articolo maschile siamo alle condizioni della Flamenca: nom. le, obl. lo; e, quanto al femm., è notevole il largo uso di li al nom., tale da pareggiare, se non anche da soverchiare, le condizioni della Doucelina, dov' è normale. E interessanti del pari sono gli obliqui pronominali de tu, a tu, nant tu, per tu. 

Rigidamente fermo è poi il riflesso ch di CA; e ch è anche il riflesso normale di CT; chè qualche caso di it (faita, perfeita; freit) è meramente sporadico, nè altera il colorito idiomatico del testo. Ci si riconduce adunque, nell' ordine territoriale, a quella delle sezioni occitaniche nella quale insieme risuonano, per seguire la esemplificazione del Suchier (1), chauza e fach; sezione che comprende, da una parte il Limosino, e dall'altra il dipartimento della Drôme e delle Alte Alpi. Ora, da quale di queste due proverrà più specialmente il nostro testo? La nota più caratteristica di esso consiste nella caduta della dentale che si trovi tra vocali o in fine di voce. 

Così: chaer, chautz, pechaor, chasteaz, donaa, meesma, poer, creaas, e pecha, pessa ('pensato' pensiero), obliga, cree, renee (rinnegò) ecc. E siccome questa non è caratteristica limosina, ma è propria di quelle parlate che si distendono in sezione orizzontale dalle pendici delle Alte Alpi fino al Rodano (2) così non parrà troppo avventurata l'affermazione che ad esse per l'appunto sia appartenuto lo scrittore del ms. ambrosiano. 

(1) Le français et le provençal, p. 74. 

(2) Suchier, l. c. Qualche esempio di questo fenomeno anche nel ms. 

Giraud, studiato dal Meyer, Les dern. troub., p. 23. 

(Vincenzo escribe uol : vol)

COD. AMBR. E, 4 SUP.

Dieus honratz glorios senhers nostre, ab gratia e benedictio vostra comensa aquestz libres que es dels comensamens de doctrina pueril. Aysi comensa le Prologues. 

Dieus vol que nos trebailhem e nos coytem (1: Ms. coytetem, che non mi pare abbia riscontri.) (un lector cualquiera leería "covtetem") en el a servir, car li vida es breus e li mortz s'acosta a nos totz jorz. E per aysso perdemen de temps deu esser azirable. On al comensamen deu hom mostrar a son fil las chausas que son generals el mon, per so que sapcha devallar allas especials. E fassa hom ajostar en vulgar son filh al comensamen de so que apenra, per tal que entenda so que ajostara. En apres coven que ad aquel sia facha costruccios en aquel libre meteis le quals sia translatatz en lati. Car enans en entendra lo lati. 

On com asso sia enaissi,  per amor d'aiso, .j. homs, paures pechaires mesprezatz de las gens, colpables, meschis, non dignes que sos noms sia escritz en aquest libre, fai abreujadament com plus planament por, aquest libre al sieu amable fill, per tal que plus leugieyrament e enans puescha intrar en la sciencia en la qual sapcha conoisser amar e servir son glorios Dieu. El comensamen cove que hom fassa apenre son fill los .xiiij. articles de la sancta fe catholica e los .x. mandamens que nostre senher Dieus done a Moysen el desertz. Covenens chauza es que hom a sso fill mostre a cogita en la gloria de paradis e en las penas efernals e els autres chapitols que se contenon en aquest libre. Car per aytal cogitamens s'acostuma l'enfant a amar et entemer Dieu e cossent a bos nuirimens. 

.j. Dels .xiiij. articles de .j. Dieu. 

Fils, tu sapchas que article son creire et amar veras chausas e meravilhozas de Dieu. Le prumiers articles es creyre .j. Dieu, le quals es comensamens de totz comensament e senhers be fazens de tot cant es. A creire te coven .j. Dieu esser tan solamen, el qual non a nul defallimen,  ans es complimens de totz achabamens. Aquest Dieus es no vizibles als tieus oils corporals e es vizibles als oils de tota arma e es dignes de tota lausor e de totz onrament. En Dieu es boneza amors vertat veritat gloria perfectios drechura largesa misericordia humilitas senhoria paciencia. En Dieu a motas virtus semblans a aquestas. E chascuna d' aquestas virtutz essems son .j. Dieus tan solamen. Hobligatz iestz a creire et amar aquestas chausas. E per aisso iestz creatz e vengutz en aquest mon que .j. Dieu tan solamen creias et azoras e ames e temias; e si aiso no fas, las penas effernals t'apelaran, que lai aves sostennir trebails non feinitz. Amables es Dieus, car es totz bos; grans es Dieus, car tot cant es termena en el; durable es Dieus car non a comensament ni fin; temables es Dieus, car tots poders es en el et totas chausas sap. Fills, ama Dieu per so que el te ame e que te fassa agradable allas gens; la veritat que as  en vezer en auzir en odorar en tochar en parlar, totas las as de Dieu. 

Ama veritat per tal que li divina veritat non te sapcha messongier. Mespreza la gloria d'aquest mon que pauc dura, per so que sias possezidors de la gloria que non a fi. La tieua arma saolla la de la perfectio de Dieu, car nulha autra chauza non li pot donar compliment. Fils, ama justizia, car si non o fas, justizia te justiziara a sufric perdurable. No sias cobes a Dieu de so que t'a donat, car mais te pot donar o tolre que ad autre. Ajas misericordia, si vols que te sia perdonat. Humilia te a Dieu que essausa los humilis et devala los ergollos. Non ajas vergonha de honrar et servir et obezir Dieu, car honratz senhers t'es, et ama paciencia per so que non chaias en l'ira de Dieu. Fills, si crezes en .j. Dieu, acomplir te coven totas las chauzas davant dichas e motas d'autras semblans a aquellas, si vols esser agradables a Dieu. 


.ij. De Trinitat. 


Obligatz iest, amables fills, a creire en la  sancta Trinitat de nostre senhor Dieu, la qual Trinitat es .j. Dieus que es en Trinitat. So es assaber lo Paires e lo Fills e lo sans Esperitz. En creire .j. Dieu es le premiers articles, e creire en Dieu Paire es le segonz, e creire en Dieu lo Fill es le terz, e creire en Dieu sants Sperit es le quartz. Dieus Paires engenret de se meteus Dieu Fill et Dieus sans Esperitz ieys (1 : ieys fu aggiunto nel margine.) de Dieu paire e de Dieu lo fill et le Paires e le Fils et sans Esperitz son a Dieus 

tan solamen. En fundament et eternal et ab tot compliment engenra Dieus le Paires Dieus Fils et ver Dieus sans Esperitz de Dieu Paires e de Dieu Fils. Le Paires es .j. e le fils es autres e le sans Esperitz es autres e totas aquestas tres personas son .j. poders una savisa (saviea, saviesa) una amors. Fils, que dic de la sancta Trinitat de Dieu e de la sieua unitat es aissi con dic, encaras miels que non te puesc dire. E ssi tu en aquest mon per lum de fe crezes, en l'autre segle o entendras per lum de entendement enluminat, per la divinal entelligencia. Sabes per que tu, fils, non podes entedre et siest obligas a creire so que non entens de la santa Trinitat. Car li unitas e li trinitas de Dieu es majers que le tieus entendemens e car ieu non t'o dic en  manieyra que tu o puescha entendre. Non descreas tot so que non potz entendre, car, si o fas, tu vols far major ton entendement a totas chauzas. E sabes per que te parli enaisi sotilmen, per so que tos entendemens s'acoste a essaussar en entendre e tos volers en amar Dieu. Non mespreses, fils, aquest libre per so car grossament es recomtatz, car non es fatz a essalsa entendemen, ans es faitz per so que l'entendemens dels effans pueschan esser eissausatz a entendre aquest mon e Dieu. 


.ijj. De creatio. 


Creayres es fazeires que a fag lo mon de non re. On el comensamen Dieu lo cel e la terra creiet, e fo lo primier jorn del diemenga, el cal creet los angels et en aquel jorn chaegron li demoni de cel, per so car volgron esser senblan al Altisme ; et coferme Dieus los angels enistamen que non poguessan pechar. E lo lus (lo dilluns; el lunes) creet lo cel el cal istau li angel denan Dieu. E lo dimars cree Dieus la mar e la terra e las herbas et los arbres e lur semensas. E lo dimercres cree Dieus lo soleill e la luna e las estelas per enlumenar la mar e la terra. E lo dijous creet Dieus ausels bestias. E lo divenres creet Dieus  home que ac nom Adam, e can fo adurmis trais li una costa don creet fempna, so es Eva. E de Adam sem tug issi. En aquel jorn meteus mes Dieus Adam et Eva en paradis terrenal. E fetz lo senhor de totas las bestias e de totas las plantas e de totz los aucels e de totz so que terra leva ni soste. El seten jorn Dieus repauzet, a demostrar que Dieus avia dona al mon tot so que era covinent a esser crea, e per aisso le setes jorns (1: Ms. ionrs.) fon jorns festivals e jorns de lauzar e honrar e contemplar Dieu, a demostrar que en aquel jorn on lo mons comence, coven fenir le operamens de nostra redempcio. Fils, si vols aver salvacio, a creire te cove que Dieus sia creaires de tot cant es, tornaria a non re, si Dieus non o sostenia, et ses Dieu so que es non seria. Vejas, fils, can graus chauza a Dieus creaas aissi, con lo cel e la mar e la terra. E vejas cantas creaturas a diversas creadas (2). 

(2) Veramente si dovrebbe leggere creades, essendovi un d tagliato. 

Ma sarebbe questo il solo esempio di -es per -as che ricorra in tutto il 

testo; e non è il caso di pensare a un catalanismo. 

E esgarda con las creaturas bellas e profitablas. On si en las creaturas a tan de be, obre los oils de l'arma e veras can grans e can nobles es e bos

le creaires que totas chauzas a creiadas. Tut li rei que son ni tut li home d'aquest mon no poirian creia una flor ni una bestia, ni non poirian creiar nulha creatura, ni poiria vedar al soleil so movement,


ni alla plueja son devallamen. D'aquellas chauzas que son a 

home plus nessessarias a Dieu dona major habundancia, aissi con 

d'aher e d'aiga e de fuec et de sal e de ferre e de pan e de l'autras chauzas semblans a aquestas. Crea Dieus alas (allas) aus aucels per so que poguessant volar et a lur dona pluma, per so que sian lur sabatas et als arbres a creadas fueillas per so que pogussan lors frucs maurrar. Et a las peis a creada la mar per so que pueschan nadar. E a chascuna creatura a creadas Dieus aquellas proprietas que li son mestier. Dieus a crea a home lo chaval per chavaujar (cheval : cavall : caballo per cavalcar, cavalgar, cabalgar) et lana per vestir e lo fuoc per chalfar e lo buou per arar e totas las autras creaturas a creadas Dieus a servir home. Can seras, fils, a la taula  et auras nant tu las viandas que deves manjar, remembra cantas creaturas i veiras, las cals Dieus a creadas. E entent que las chauzas que tu manjas t'a fachas Dieus adveire de divers luocs. Dieus a creat los oils, per so que ab els lo vejas en las creaturas qui ll representon als oils de tota pessa (1: Parole sottolineate nel ms.) E Dieus a creada ta memoria per so que ab ella lo remembres. E Dieus a creat ton cors per so que sia chambra, on lo tenhas e l'ames. 

E Dieus a creadas tas mas per so que fassas bonas obras. E a creat tos pes per so que per las soas charreiras (carrarias : carreres : carrers : calles) anes, e a creada ta bocha, per so que l lauzes e lo benezig... (2: Macchia nel ms.). Non poiria, fils, dire tantas creaturas a Dieus creadas ni non sabria dir la senhoria que t'a dona asobre elas, ni tu non poirias entendre lo gran deute en que tu siest esdevengutz per los grans beneficis que as receupus de ton creador. Remembre te con Dieus pogra far peira fust o bestia si s volgues. E enten con te pogra far contrag o juzieu o sarrazi o demoni o alcuna autra chauza a la qual fora meilhor chauza non esser que esser. A cossiderar e a pessar te cove, amable fils, totas las chauzas davan dichas, per tal que en la presencia d'aquest mon fassas obras per las quals sias agradables als sans de gloria et a ton Dieu. 


.iiii. De Recreatio. 


 Recreacios es recobrar so que avia perdut nostres senhers Dieus en son ploble, et recreacios es tolre al demoni son poer lo qual avia sobre nos autres. En pechat et en error chaec, fils, totz l'umas linhatges per nostre premier payre Adam e per nostra mayre Eva, que foron desobedien a Dieu nostre senhor de gloria. E per aisso convenc que l pechatz fos vengutz e sobratz per aquel que es plus contraris a pechat que nulha autra chauza. Cum Dieus, beenetz sia, el ac crea Adam et Eva et los ac mes en paradis terrenal, el fes mandament a Adam que de totz los autres fruc manges en fora .j., car, si d'aquel manjava, 

segurs fora de mort. E lo demonis en forma de serpent venc a nostra mayre Eva e cosselhet li que il fezes tant que Adams manges del fruc que Dieus li avia devea. E car Adams manget del fruc e fo desobediens a nostre senhor Dieus, per aisso chazec aquestz mortz e aquestz trebails que tu vezes en nos autres, e fo facha discordia entre Dieu e l'uma linhage. Si Adams non peches ni passes lo mandament de Dieu, homs non morigra ni agra fam ni set ni chalor ni freit ni malautia ni 

trebailh. Mas per l'original pecha sapchas que tug chaeguem en  l'ira de Dieu et Adams et Eva foron gitat de paradis en aquel jorn el qual i foron mes. Tut aquil que moria anavan en fuec efernal, en tro que plac al sobeira Paire que sos fils prezes char en nostra dona santa Maria per gracia del sant Esperit. E adonc le fils de Dieu per sa gran pietat venc en una donzella verges que era apellada nostra dona sancta Maria, li quals fo del linatge de David. En aquella donzella le fils de Dieu fo 

encharnas e nasquet istant en la verges ses corompement ni perdet sa vergenetat. D'aquella donzella nasque Dieus et homs essems so es nostre senhors Ihesu Cristz, el qual son doas naturas, so es a saber natura divina e natura huma tan solamen. Aquestz Ihesu Cristz venc el mon per recrear lo mon e per eissaussar l'uman linhatge que era chautz, le quals fo exalsatz ab vertu d'ajostamen fag de natura divina e human e ab lo trebalh e la passio que sostenc per amor de nos autres. Fils, a creire te cove en aquest senhor Ihesu Cristz de que ieu parle, car si non o fazias, no serias recreatz ni seria levada de tu li colpa li quals te fon  donaa per lo premier paire en la qual son li juzieu e li sarazi e li autre non fìzel, per so car non creion en l'avenemen et en la passion de nostre senhor Ihesu Crist. Si tan mala chauza es, fils, pechatz et esser desobediens a Dieu, que per .j. pecha tan solament fom tug en l'ira de Dieu, e per aquel pecha adelir le fils de Dieu en volc esser encharnas en humanita que pris e li covenc asostenir angyssos trebals e greu mort, gardate, fils, de pecha, car per pecha et homs desobediens al Altisme e Dieus es enemics d'ome. 

Cant homs fay pechat e per la desobediencia e per lo pecha, van li pechaor en fuec perdurable sostenir greus trebails et perdon l'eternal gloria de nostre senhor Dieu. 


.v. De gloria. 


Gloria es, fils, continua et frequens benanansa ses null cessamen, en lauzar alquel que dona la gloria, la qual gloria es donada per nostre senhor Dieu que gloriament en sa gloria dona gloria als sans de gloria. Donc, si tu, fils, vols aver gloria, a creire te cove que Dieus sia glorificayres dels benauratz de paradis e que aquil sian glo  rifìat (glorifiat; glorificat; glorificado) en la siua gloria e que Dieus los glorifica ab sa gloria meteussa. Enaissi con le fuec que ab si meteus eschalfa, enaissi le sans reis de gloria ab si meteus dona gloria als angels et als sans que son en gloria. Si Dieus en aquest mon dona a ton cors benanansa d'aquesta chauza corrumpablas temporals que non son gloria, quant mais, fils, le reis de gloria qui es gloria po donar a sos amics em paradis gloria. Sapchas, fils, que li gloria de paradis et amar et servir Dieu et donar lauzor de Dieu. E chascus dels sans de paradis es glorificatz en la gloria de salut. Non crezas, fils, que en gloria homs mange ni beva ni jassa ab femna. Car totas aquestas chauzas se covenon ab aquest mon que es sucze et corrumpable et 

ples de defaillimens. Vezes tu, fils, lo cors mort de l'home just, le quals poiris en la terra quant hom lo soterra? aquel cors ressucitara al jorn del juzizi et sere plus resplandens que l soleils, et nulh temps no morra et aura mais de gloria que non es tota li gloria que es els homes d'ast mon. Si tu mesprezas la gloria d'aquest mon per so que ajas la gloria de l'autre, tu auras gloria que durara aitan can li gloria de Dieu. 

E doncs remembra et enten con  per menesprezar paucha gloria que dura pauc potz gazanhar gloria que dura aitan con li gloria de l'Altisme. A fils! et con en gran maledictio son aquil que por (1: Così il ms.) una paucha benanansa temporal perdun la selestial gloria, que non a fin et una entermens perdurables esser sosmes a enfenitz trebals! Si tu, fils, intras en gloria, onque sias aura gloria et atrobaras gloria e sabes perque per so car en totz los luecs de gloria es le glorificaires el senhers de gloria. Aquil que son en gloria aitant aman con entendon et aitant entendon con aman et tot so an que aman et entendon. On si tu, fils, en aquest mon non potz aver totz los delietz que entens, garda te que non perdas a ton voler la gloria que le tieus entendemens pot entendre. Si tu, fils, non donas la toa man per .j. denier ni lo tieu chap per .ij., garda te que non dones la selestial gloria per la gloria d'aquest mon. E si tu per la gloria d'aquest mon mespresas la gloria de l'autre segle, met lo tieu det el fuec et assaja si poiras sostenir lo fuec effernal perpetualmen, lo qual sosteno li dampnat. Car aquel fuec te covenra a sostenir si mesprezas la gloria de nostre senhor Dieu Jhesu Cristz. 


.vj. De Conceptio. 


 A creire te cove, fils, en la conceptio de nostre senhor Dieu Ihesu Crist, li quals es ajostamens que l fils de Dieu fes a si la natura humana que fo ajostada ab natura divina per la gratia del sant Sperit el ventre de nostra dona santa Maria verge gloriosa. El comensamen, can plac a nostre senhor Dieu que s volc humiliar a recreiar lo sieu poble, trames l'angel Gabriel a nostra dona santa Maria. Aquel angels glorios aportet salut a nostra dona santa Maria, maire de nostre senhor. E dis li: “Ave Maria gratia plena dominus tecum benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui; Spiritus Sanctus superveniet in te et virtus Altissimi obumbrabit tibi”. Aquestas salutz, fils, digas soven alla Vergen gloriosa. Car le majers plazers e le majers honramens que hom li pot far es que om la salude per aquellas salutz meesmas que sans Gabriels li aportet de nostre senhor Dieu. Demantenent que li Verges Maria  cossentic allas paraulas que sans Gabriels li dis de part nostre Senhor, conceup ver Dieu e ver home e fo aombrada del sant Esperit. En aquela conceptio fo li obra de totas las .iii. personas divinas, mas li persona del fil s'encarnet tan solamen 

a demostrar la diversita que es enfra lo Paire e lo Fil e lo sant Sperit. Le fils de Dieu es aquel que es una persona ab la humanitat que fo preza de la preciosa charn e del sanctifia sanc de nostra dona sancta Maria. Essems fo, fils, ajostada l'arma e lo cors de Jhesu Crist ab la natura divina. E li soa arma e l sieu cors essems foron el ventre de nostra dona. En aquel temps meteis que foron, ac le cors de Jhesu Crist totz sos membres e tota sa forma. En aquella saviza et a quella vertu et en aquel poer en que fo Jhesu Crist can fo cregutz, (crescut, creixcut : crecido) et ac perfieita etat, en aquella meteissa saviza et ab aquel poder e vertut fo encontene[n]t (incontinenti; encontinent : inmediatamente, enseguida) que fo ajosta ab lo fil de Dieu. Non te meravilles, fils, d'aquestas paraulas que ieu trameti a tu escrichas de la conceptio del fil de Dieu, car obra fo meravilhoza  la qual fo faita 

sobre natura per lo poer divinal que po far totas chauzas. Obligas ist, fils, a creire aquestas chauzas que ieu dic de la conceptio del fil de Dieu. E obligas iest a chastiar ton entendement per so que sias exalsatz per lum de fe; car enaissi con tug em naturalmen obligat a morir, enaissi per la nostra fragilita e per la sobeirana obra de l Altisme, sem tug obliga a creire so que non podem entendre de l'avenemen del fil de Dieu. L'avenemens de Jhesu Crist fo denuncias enans que fos per los sans paires als quals fo revelat per la divinal aspiracio. Obre, fils, los olis (oils : uèlhs : güellos o güeyos : ulls : oios : ojos) de ta pessa (pensa : pensamiento) e vejas lo gran honramen que le fils de Dieu a fag a tot l'uman linatge en so que volc penre la nostra natura e volc esser una persona meesma ab aquella. Remembra la boneza la grandeza la eternitat lo poder la saviza la amor et las  autras vertutz que son en nostre senhor Dieu, et vejas tan meravilhosamen et manifesta son manifestas en la conceptio, et en 

la encarnacio del fill de Dieu. Con le fils celestials  aja tu tant honrat en so que a prisa natura humana semblant alla toa, amable fils, ieu do cosseil a tu e prec e mandi aita charamen can puesc, que tu totas las toas forsas metas en conoisser amar et honrar lauzar servir nostre senhor Jhesu Crist, per tal que tas parulas e ta vida e tas obras al Dieu de gloria sia agradablas. Si tu vols esser honratz, honra lo fill de Dieu que tant t'a honrat. E si vols esser amatz, ama Jhesu Crist que tan t'a 

amat. E si as trebail ni tristor, conforta te en aquel que per tu humanitat a ajostada ab deitat. 



.vij. De nativitat. 


El nove mes que l fils de Dieu fo encarnatz volc naisser de nostra dona santa Maria. De la qual nasquet Dieus et homs ses dolor et ses corrupcio de nostra dona santa Maria. Sapias, fils, que nostra dona sancta Maria era paura femna d'aquestas richezas temporals. Mas richa era de virtutz et nada fo d'onrat linhatge. E per aisso can plac al fill de Dieu que nasques, nasquet en paure luoc, so es assaber en la crupia (pesebre) on manjavan las bestias. Si li fil dels reis e del baros naisson en palais et en chambras et en draps d'our (aur : or : aurum : oro) e de ceda (seda), et le salvaires del mon nasquet en estable et la pailla (palla; paja) que las bestias manjavan. A fils! tan breu foron li drap on le fils de Dieu fo envolopatz e tan paucs foron aquill e per tan pauchas personas fo servitz et aministratz. E inpero tut li home que naission son nat en colpa et en pechat, e le fils de Dieu nasquet per delir e per destrure pechat e colpas. Can veiras, fils, alcuna bella femna puramen vestida e sos esgardamens te signifiara honestat et aquil portara son bel fil entre sos bras vestit pauramen, adonc cogita en la natiutat del fil de Dieu que els bras de nostra dona sancta Maria era pauramen vestitz. Enaissi con li autre efan pauc se laissava aministrar. Le fils de Dieu e a nostra dona e pauc et pauc (1: Così il ms.) creissi sos cors. Ja siaisso que sos sens et sa vertutz fos majers que totz l'autres poders e tota l'autra vertutz que es en las creaturas. Azesma, fils, tan dous esgardamens era aquel que era entre Jhesu Crist e nostra dona que il sabia son fil senher de tot lo mon. E Jhesu Crist que sabia sa maire la meilhor e la plus nobla que anc fos e li plus bella ni jamais sia. Emable fils, tu iest natz e vengutz en aquest mon per honrar et servir aquest fil de Dieu de que ieu parle, per lo qual t'amoneste que tu l'ames e lo dezires a vezer. On si tu non l'amas ni lo servises, faras contra so per que iest vengutz en aquest mon et seras sers e chaitieus de perdurables trebails als quals seras justiziatz per la drechura sentencia de nostre senhor Dieu. 


.viij. De la passion. 


Amb amor et am plor te deuria esser recomtada, amable fill, li sancta passios de nostre senhor Dieu Jhesu Crist. Car aquill passios fo li majers sustentacios de mort e dolor que anc fos ni pueicha esser. 

En aquel temps que nostre senhers Dieus Jhesu Crist ac etat de .xxx. ans e predicava lo poble de Israhel et fazia mot de miracles, se s devenc que li juzieu tracterunt sa mort. E Judas Scariotz que era .j. dels .xij. apostols vendet als juzieus per .xxx. deniers lo fil de Dieu nostre senhor Dieu Jhesu Crist. E le fil de Dieu, que es senhers de tot cant es, sufric que el fos vendutz et liuratz a mort et a passio per so 

que desliures lo sieu poble del poder del diable. Can s'apropchava li passios de Jhesu Crist, estava en oracio aquella nueg (nuei o nuey; nuit; nit; noche) e denunciava la soa passio als apostols et ad aquels que ab el eran. E priava los que istesan en oracio e que dissessan aquestas paraulas: Pater noster qui es in celis... En aquella nueg e 

nostre senhors Jhesu Crist orava en quant era homs e fazia reverentia alla sancta deitat a demostrar que l era homs; venc Judas ab granre de juzieus armatz, prezeron et lo lieron nostre senhor Dieu Jhesu Crist e meneron l en per tal que fos crucifiatz e mortz. Vejas, fils, can grans fo li humilitatz de nostre senhor Jhesu Crist, car el que era et es senhors de tot lo mon se laisset liar als juzieus. Vejas et entendas tan coralmen ama la salvacio del sieu poble, le quals se avia a salvar per la cieua mort. Li apostol e aquil que eran ab el tut lo desampareron e tut fugiron. Mas empero sans Peires lo seguia, empero tres ves lo renee aquella nueg e dis que non lo conoicia... 


.xvij. Non faras homicidi.

Homicida es destrure et aucir los homes los quals Dieus vol que vivant. E per so que tos volers non sia, fils, contra lo voler de Dieu, te fai Dieus mandament que tu non fasas homicidi. Si Dieus non vol que tu aucizas, donc Dieus non vol que tu auciza tu mezeis. Rergada (regarda) e vejas que las bestias ni aucel que son ses razo que ill meteus non s'aucizon; cant mens es covinens chauza que tu, fils, ques es razo, non aucizas te mezeis. Amables fils, .j. homs pot aucire autre home, mas hom non pot tornar viu l'ome mort. Donc, si tu aucizes home et Dieus te demanda so que tout li as, que faras? Motas ves se s deve, fils, que en aucire home, auci hom l'arma de quel en fuec perdurable. En cant l'oms es ochaizos de la ira e de la mala volontat, en la qual mor, l'oms que hom auci per la qual ira et mala volonta, Dieus auci l'arma d'aquel en fuec effernal. Amables fils, si Dieus te manda que tu non aucizas lo cors, quant mais te manda que tu non aucias la toa arma en pechat. Com sia chauza que l'arma sia miellers que l cors. Gonella e mantel envellezisson, mas homicida non envellezis en la temor d'aquel que auci ni en la ira dels parens d'aquels que hom auci. Amable fils, no sias murtries (1) ni no vuellas aucire null home, car mot hom cujan aucire autre qui l moron. E Dieus auci motz homes per so que non aucian autres. Amable fils, so que Dieus fai e ten ajuda, e so per que Dieus pres charn et mori non vueillas tu destrure ni aucire. Car si o fag, en mespresament as Dieu e fas (sas : las seuas : sus : les seues : les seves) obras. Homs tantost can nais comensa a morir. Car chascun jorn se acosta ad el li mortz. E per aisso, fils, non chal que tu aucias home e laissa alla mort aucire home et perdona la mort per amor de Dieu.


.xviij. Non faras fornicatio. 

Fils, fornicatios (2) ex luxuria que es suxetatz de cors e de pessa, per la qual suxetat es elengnada castetatz et vergenetatz. Amable fils, sabes per que Dieus manda que non fassas fornicacio? per so que ab obediencia et ab netesa de cors et de pessa combatas ton cors tot jorn contra lo delieg de la charn que es engenrada de tan suza (3) 

(1) Era scritto muntries; l'r è soprascritto all'n dalla stessa mano. 

(2) Ms. fornicatos. (la o parece que lleve una rayita nasal encima) 

(3) Ms. fuza. (sutza; sucia) 

materia que orribla chausa es a esser nominada. Aesma, fils, la neteza que es en la flor et en l'arma vertuoza, e cossira en la gran suczetat que es en l'obra de luxuria, la qual ieu non azi nomnar ni escriure, per so que las plus laidas paraulas que sian no nomne ni escriva. Dieus a mandat, fils, que non fassas fornicacio, car fornicatios destrui lo cors Dieus a creat, destrui las richezas que Dieus comandadas a home, e destrui 

l' entendement de l'arma, que es le mirals el qual mostra Dieus sas vertutz e sas obras. Luxuria gieta del coratge lealeza veritat e Dieu et l'angel que Dieus a donat az home per garda, e met en aquel coratge falsetat e messongas ello demoni. Per luxuria venon las femnas en ira de Dieu e de lors amics e de lur maritz et de lor parens, e per luxuria fan esser mesprezatz lurs effans entre las gen. Amable fils, luxuria fai los gens guarregar (guerrear) et los homes aucire et nafrar et las femnas e las viellas (les viles, las vilas; villas) e los chastels destrure e cremar. Non poyria dir ni sabria, fils, los mals que venon per luxuria; et per so car luxuria fay tan de mal et es uchaizos (ch : k : ocasió : ocasión) a tans de fallimens, per aisso a mandat nostre senhers Dieus ad ome que sia enemics de luxuria et amaires de chasteaz, per la qual casteta (ambas palabras: castidad) sia apellatz alla gloria de Dieu. 

(Acaba el fragmento en la página 486 del pdf)

https://archive.org/details/rendicontidella08filogoog

https://www.sciencia.cat/db/bases.htm?bib=4213

http://www.ub.edu/llulldb/complet.asp?3431

Marinoni, Maria Carla (ed.), La versione occitanica della Doctrina pueril di Ramon Llull, edizione critica a cura di —, Milà, Edizioni Universitarie di Lettere, Economie e Diritto (LED) (Studi e Ricerche), 1997, 332 pp.

Una delle caratteristiche singolari della vasta produzione di Ramon Llull è data dall'esistenza di molti testimoni plurilingui delle opere dello scrittore maiorchino, in latino o in idiomi romanzi, come il francese, l'italiano, lo spagnolo, oltre naturalmente il catalano. Fino a oggi le versioni in lingua d'oc di opere lulliane, quali la Doctrina pueril e il Blaquerna, avevano ricevuto solo l'attenzione di alcuni linguisti e di studiosi dei rapporti culturali tra Occitania Catalogna. Si offre qui l'edizione critica della versione occitanica della Doctrina pueril, un testo che si propone quale opera catechistica e di insegnamento elementare dedicata ai giovani e che potrebbe, per certi aspetti, essere ricondotta al modello dell'ensenhamen. Tale versione è testimoniata da quattro manoscritti, uno completo e i restanti frammentari, che datano dalla fine del XIII al XV secolo. Lo studio introduttivo dell'edizione è dedicato in particolare a chiarire i rapporti esistenti tra la redazione catalana e quella occitanica, che si rivela essere dipendente dalla prima, e a individuare le caratteristiche della lingua dei quattro manoscritti, nell'intento di stabilirne l'appartenenza a differenti aree dialettali all'interno del variegato quadro della lingua d'oc.