Mostrando las entradas para la consulta vespres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vespres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 3 de abril de 2023

III. Rerum apud Maioricas gestarum ab anno 1372 ad 1408.

III.

Rerum apud Maioricas gestarum ab anno 1372 ad 1408. 

Chronicon ordinatum ex coevis notulis, quas Matheus Salzet, publicus Maioricarum tabellio, ad oram librorum, quos Protocola vocant, nunc latino, nunc vernaculo sermone, prout res gerebantur appixit. (Vid. pág. 22.)

Gratum posteritati munus.

Praedicti autem libri in cathedrali Majoric. asservantur.

Anno 1372: Die dominica, quae erat festum S. Jacobi, qua computabatur XXV. mensis julii, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXX secundo, scitum fuit quod venerabilis crux auri, in qua erat de ligno sacratissimae verae Crucis Domini nostri Jhesu Christi, fuit a castro regio Maioricarum furtata. Et postmodum, facta diligenti indagatione, fuit dictum sacratissimum lignum repertum in hospitio Bartholomei Poncii, argenterii, die martii XXVII. dictorum mensis et anni. Et ob hoc fuit facta solemnis processio in dicta civitate usque ad dictum hospitium.

1374. Die sabbati VII mensis octobris, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXIV., quatuordecim servi Sarraceni, et neophiti ac Tartari fuerunt suspensi per plateas civitatis ex eo quia voluerunt ignem ponere per diversa loca dictae civitatis et terram ac regnum Maioricarum sibi ipsis retinere, ac Regi Sarracenorum tradere, Dominum Regem Aragonum inde penitus ab eodem removendo seu alias expoliando.

1375. Anno a Nativitate Domini M.CCC.LXX quinto fuit in Maiorica magna et crebra mortalitas, tam intus civitatem, quam extra, qua gentes diversarum nationum numero decesserunt ultra XXXV milia; et dicta mortalitas incepit in mense januarii dicti anni.

1377. Die sabbati XXI mensis febroarii, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXVII. Rev. in Xpo. P. et D. Bernardus Sancii, Episcopus, ordinis fratrum Minorum, existens intus capellam Beati Pauli constructam intra palatium episcopale, de licentia et permissu venerabilium Dominorum Berengarii Borroni et Bartolomei de Podio aulucho, canonicorum et Vicariorum, Sede vacante, contulit tonsuram Jacobo Salzeti, filio Mathei Salzeti, notarii Maioricensis.

1379... CC.LXX nono fuer... den Boto... quedam Sarracena Raimundi Oliverii quondam ad comburendum, ex eo quia administraverant et fecerant aliquas perfumaciones adversus uxorem dicti Raimundi Oliverii; et inde fuit factus pulxerrimus sermo in loco vocato lo padró, prope ecclesiam Sedis, et lata sententia per reverendum Dominum Maioricensem Episcopum, et per venerabilem magistrum P. Corregerii, per quam extitit pronunciatum dictum Sarracenum fore ereticum.

Die mercurii XIV. mensis septembris, anno a Nativitate Domini M.CCCLXX nono, fuit praeconizata publice per civitatem Maioricarum pax inter illustrissimum Dominum nostrum Regem Aragonum et communem Pisarum (común de Pisa).

1381. Die sabbati nona mensis marcii, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXX primo, hora terciarum fuit praeconizata cum mimmis pecunia argentea per civitatem Maioricarum; et imposita pena amissionis bonorum et corporis, quod nullus renueret recipere dictam pecuniam.


1380. Anno Domini M.CCC.LXXX., VII. die madii, fuit sollempnizatum matrimonium inter illustrem Dominum Infantem Johannem, primogenitum Serenissimi Domini Aragonum Regis, et illustrem neptem, sive neboda illustrissimi Regis Franciae.

1381. Die lunae XII. mensis augusti, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXX primo fuit combustus quidam Judeus vocatus Saydo Davidis, pro eo quia supposuit quandam monialem ordinis Sanctae Clarae, quae eadem ratione interfecta fuit.

Die sabbati XXXI. augusti, anno praedicto, illustris Infans Petrus, ordinis Sancti Francisci, intravit civitatem Maioricarum et hospitavit in palatio episcopali huius civitatis.

Anno Domini M.CCC.LXXX primo fuit in Maiorica maxima sichcitas (sequía; sequera), in tantum quod omnes canoni et cequiae civitatis tam intus quam extra fuerunt clausi. Sed divino iudicio et bonitate Dei segetes et vindimiae ipsius anni fuerunt sufficienter habundantes et fertiles.

1382. Die veneris XXVI. mensis septembris anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXII. paulo post horam tertiarum venerabilis Arnaldus Cerdoni, Raimundi Burguesii, milites, Johannes Umberti, civis, et en Borras de Buyola, nuncii per civitatem et totam insulam Maioricam destinati, recesserunt ab insula iam dicta cum quadam galiota armata Arnaldi Aymar et P. Agulloni, pro eundo et accedendo ad curias, quas Deo volente Dominus Rex celebrare promisit in loco... (cetera desunt.).

Die jovis XXX. mensis octobris anno praedicto venerabiles Johannes de Tagamanent, Domicellus, et Jacobus Mathes, lapiscida, jurati anni praesentis regni Maioricarum, et Johannes Lobera, legum doctor recesserunt a regno Maioricae pro eundo apud regnum Valentiae, pro tractandis negotiis dicti regni coram Domino nostro Rege; ubi iam venerabilis Johannes de Mora, Thomas de Bacho et P. Adarroni, milites sunt presentes pro eisdem negotiis pertractandis.

Die jovis IIII. mensis decembris anno praedicto, praenominati, dempto dicto venerabili Johanne de Mora, redierunt huc cum galiota Arnaldi Aymar.

Die mercurii XXIIII. mensis decembris anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXII. in vigilia Nativitatis Domini ex tunc proxime instantis fuerunt creati jurati civitatis Maioricae cum radolins. Et fuerunt hii qui sequuntur, videlicet, venerabilis Arnaldus Cerdoni, miles: Johannes de Portello et Guillermus Serra, cives: Petrus Pontis et Johannes Cimieres, mercatores: ac Andreas Regalis, tintorerius.

Subsequenter die lunae XXVIIII. mensis decembris anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXIII. fuerunt inventi in volta picta prope curias versi infrascripti:

Fle misera, geme vitam sortem balearis

Mistrum (a) adest, chaos inseviet, fies et tuis exul.

(a) i. latens odium glos. *interlin.

Et illamet die post prandium fuit inventa responsio ad dictos versus, facta sub hac forma:

Si quem chaos conclusit, et inde liberatus existit

Non est locus fleti, sed leticie et bone spei. / *finis daenominabit.

1383. Die veneris quinta mensis marcii anno prescripto subditi judicis Arboreae (Juez de Arborea), rebelli Domino nostro Regi Aragon. interfecerunt eundem judicem intus civitatem Oristagni gravissima morte. Et in crastinum ipsius dici interfecerunt quandam filiam eiusdem, ut per diversas litteras aliqui fuerunt cerciorati.

Die sabbati quarta mensis aprilis anno praedicto fuit facta praeconizatio cum diversis mimmis, per quam venerabiles jurati Maioricarum notificarunt omnibus generaliter, quod medietates impositionum et adjutarum inde impositarum intus et extra civitatem removebantur, ut in ipsa praeconizatione latius expressatur.

1384. Divenres que hom comptava a sinch del mes de fabrer lany de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.LXXXIIII. fo feta crida publica ab so de nafils en la plasa de la Cort, que tots astrangers qui venguen habitar en la ila de Mallorques ab sus mulles, fossen franchs e quitis de guayta e de moliga ques cull en la dita ila, per X. anys primers vinants, e ques pusguen alagrar de les franqueses e libertats del dit regne de Mallorques, e los astrangers qui son en la dila ila, que pendran muller, que sien franchs aximatex per dos anys primers vinents, e ques pusguen alagrar de les dites libertats e franqueses; empero ques fassen scriure en la sala dels honrats jurats.

Die jovis XI. mensis februarii anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXX. quarto. Reverendus D. Bonanatus Tarini, Episcopus Teldensis, nomine Reverendi Domini Petri Dei gratia Maioricensis Episcopi, pro nunch a regno Maioricas absentis, contulit tonsuram Vincentio Falzeti, filio Mathei Falzeti, notario. (Más arriba hay un notario Mathei Salzeti; la s alargada y la f se confunden mucho en los manuscritos e impresiones antiguas)

En lo mes de agost lany M.CCC.LXXXIIII. lo honorable Mossen Francesch Sagarriga (ipsa : ça garriga), cavaller, Gobernador del regne de Mallorques, feu gran exequcio de armes, posat que aquells qui les portaven, hageressen privilegi de portar aquelles.

Die dominica XVIII. mensis augusti dicti anni, Illustris Infanta Regina Ciciliae, neptis sive neta Illustrissimi Domini Aragonum Regis aplicuit (: va aplegar, aplegá; llegó) Maioricas cum quadam pulxerrima navi Castellana.

In mense octobris anno predicto fuit feta (facta) preconizatio (pregó) perularum et aliarum rerum.

1386. Digous a XXVII. de setembre lany M.CCC.LXXXVI. fo aportat e pujat hun seny gran de pes de XXXVII. quintas e dues liuras en la torra gran de la ciutat situada en lo fossar dels frares preycadors per tocar les hores del dia e de la nit.

Die veneris quarta mensis januarii anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXVII. circa horam terciarum extitit denuntiatum honorabili Domino Francisco Sagarriga, militi, Gubernatori Maioricarum, et venerabilibus juratis regni Maioricarum, quod Illustrissimus Dominus Petrus Dei gratia Aragonum Rex dies suos clauserat extremos. Etiamque fuit per nominatos et alios publice divulgatum et denunciatum illustrem Dominam Sibiliam de Fortiano, Reginam Aragonum clamdestine fugisse a civitate Barchinonae.

1387. Anno Domini M.CCC.LXXXVII. fuit facta nova pragmatica per Illustrissimum Dominum Johannem Regem Aragonum super regimine civitatis Maioricae et totius insulae eiusdem; ob quod in vigilia Beatae Mariae mensis augusti eiusdem anni, fuerunt facti et creati novi jurati dictae civitatis; et isti omnes debent regere eorum jurariam per XVI. menses continuos, aliis primitus creatis penitus expulsis.

1388. Die mercurii tertia mensis junii anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXVIII. circa horam tertiarum fuit facta praeconizatio publice ad voce tubetarum per civitatem Maioricarum: quod quicumque haberet hereditatem aut officium in insula Sardiniae, quod hinc ad festum Sancti Michaelis mensis septembris proxime instans transfretaverit ad dictam insulam, et de eisdem hereditatibus possesionem adipiscerentur.

Digous a IIII. de juny any dessus dit apres vespres fo cridat publicament per la ciutat ab sos trompetes e cornamuses, que tots los sarts sien franchs, e que aquells sen pusquen tornar en Cerdenya, con lo Governador es aparellat de donar a aquells vaxells et pessar aquells franchs de nolits; e que tot hom e tota persona deia aquells de liurar sots pena de cors et de aver.

In dicto anno fuit crebis et maxima mortalitas puerorum in insula Maioricarum.

Die veneris XIIII. mensis julii anni praescripti fuit denunciatum per aliquos qui venerant Barchinona quod inclitus et magnificus Dalfi (Delfín), etatis V. annorum vel inde circa, filius Illustrissimi Domini Johannis, Regis Aragonum suos dies clauserat extremos; propter quod die mercurii XXVI. augusti sequentis fuit factum et celebratum in Sede Maioricarum ad requisitionem juratorum Maioricarum solemne anniversarium pro anima ipsius infantis.

1390. Anno Domini millesimo. CCC. nonagesimo in mense augusti nobilis … Dux de Bar... regia g... cum multitudine militum et peditum armorum transfretarunt cum quinquaginta galeis armatis et ultra Januensibus ad portum de Frague terra Serracenorum, in qua steterunt per plures dies bellando, et plures actus militiae excercendo. Et demum recusantibus, seu pocius contradicentibus dictis Januensibus pugnare, dictus nobilis Dux propter proditionem de qua dubitabat, recessit festinanter ut fertur a dicto loco Frague ad partes... aplicando.

Divenres a VIIII del mes de deembre any M.CCC. noranta fo cridada publicament ab trompeta de volentat dels jurats de Mallorques la moneda, la cual novellament es stada batuda en Mallerques, so es, los florins, en la emprenta dels quals deu esser... é una letra aytal M. per designar que de Mallorques son: é en lo c... per senyal... monede. Cascu de aquests florins es aprociat é aforati valer XV sous é … diners. 

Batse (: se bat) aquesta moneda, o ses comenada batre lalberch den Anthoni... de misser Scoto pres la esgleya de sent Nicholau Veya.

Die mercurii XXI mensis decembris anno praedicto, qua fuit festum Sancti Thomae fuit positum interdictum in universitate Maioric. per sanctissim. Dnum. Papam Clementem, seu de eius mandato... officium fiebat ... in ecclesii occulte, ianuis clausis, occasione, videlicet, questionis … inter venerabilem Durandum Ronsellini ex parte una, et ... de Uclam … ex altera, ratione … parrochialis ecclesiae de P... 

1391. Die mercurii XIV junii anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXX primo, pro transitu fiendo apud insulam Siciliae fuerunt apposita vaxilla Regis et Domini Infantis Martini, ac Bernardi de Capraria capitanei armatae circa praedictum transitum fiende, et Thomae de Biche, militis vice admirati; cuius occasione fuit praeconizatum guidaticum in forma solita.

In mense julii anni Domini M.CCC nonagesimi primi fuit publice divulgatum per civitatem Maioricensis quod habitatores regni Xibiliae Regis Castellae, et etiam aliorum ditionum ipsius regni interfecerant Judeos dicti regni et aliarum terrarum ipsius Regis, defraudando et alias furtive secum portando bona mobilia ipsorum Judeorum.

Et pari modo fuit narratum quod aliqui regni Valentiae facie de avalot contra Judeos civitatis ipsius regni interfecerunt bene LXXX Judeos, propter quod intrarunt callum aljaimae ipsius civitatis, et secum asportarunt nonnulla bona dictorum Judeorum. Qua de causa illustris Infans Martinus, Dux Cervariae et Montis albi inquiri fecit contra dictos malefactores capiendo ipsos et eos viriliter opprimendo.

Die veneris II. augusti, anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXX primo, secunda hora diei de mane fuit relatum onorabili Domino Francisco ...

militi Gubernatori Maioricarum, quod plures gentes forenses venerant seu aplicaverant camino … causa invadendi seu alias destruendi callum Judaicum Maioricense et Judeos in eodem habitantes; propter quod dictus Dominus Gubernator cum multitudine gentium civitatis, tam equitando quam pedes eundo exiit obviam eis dicendo eis quod redirent ad eorum habitationes; sic quod dicti forenses quasi incontinenti absque causa aliqua vulnerarunt equm dicti Domini Gubernatoris, et interfecerunt ronsinum in quo Jacobus Lobera equitabat.

Et ipsa eadem die circa secundam horam diei dicti homines forenses una cum pluribus et diversis hominibus civitatis, invadendo dictum callum, ipsum capierunt, et finaliter ipsum expoliarunt ab omnibus que in eodem erant. In qua quidem invasione et captione interfecti fuerunt, ut fertur, tres homines Christiani, et bene trecenti Judei inter masculos et feminas.

Die mercurii, nona mensis Augusti anno praedicto fuit injunctum (o iniunctum? leo iniunoctum) notariis sub amisione corporis et bonorum, quod ipsi nullatenus cancellent instrumenta aliqua facientia pro

Judaeis nec instrumenta aliqua finis seu compositionis aut redemptionis facientia pro dictis Judeis vel inter eos, non faciant neque recipiant.

Die sabbati quinta mensis augusti anno praedicto fuit destructus callus Judaicus civitatis Barchinonensis; prout publice relatum fuit in civitate Maioricensis. Et illi qui intus carcerem detrusi erant, expulsi fuerunt per vim facto et opere diversarum personarum ipsius civitatis. Etiamque fuit in eodem contextu per illasmet personas missus et positus ignis in scribaniae curiae, baiuliae dicti civitatis; ob quod diversi libri et scripturae ipsius curiae fuerunt combusti et destructae.

1392. Die martis qua computabatur vicesima mensis februarii anno a Nativitate Domini M.CCC. nonagesimo secundo circa horam terciarum magnificus vir Infans Martinus, Dux Cervariae et Montisalbi, ac frater illustrissimi Domini Johannis Dei gratia Regis Aragonum, aplicuit de partibus Cataloniae in mollo maris (muelle; moll) civitatis Maioricarum cum undecim galeis valde bene armatis et munitis, causa navigandi et

transfretandi versus insulam Ciciliae, et cum eo illustris Rex et Regina Ciciliae, ac aliqui Comites, et nobiles et milites dicti Domini Regis, ac dictae insulae Ciciliae; inter quos erat Bn. de Capraria, Vicecomes, et duo filii Comitis de Prades, e Vicecomes insulae, ac G. Raimundi de Muncada, Comes de Famagosta, et nonnulli alii nobiles, et domicille ipsius insulae Ciciliae. Qui quidem Rex erat filius predicti magnifici Ducis; eratque, ut asserebatur, aetatis XIII annorum, vel inde circa; et dicta Regina, ut dicebatur, erat etatis XXX annorum, vel inde circa. In numero vero dictarum galearum erant duae galeae Massinae, dictae insulae Ciciliae.

Post praedicta autem die jovis XXII mensis februarii anno praedicto hora tercia (leo terda) ipsius diei, dictae galeae cum omnibus superius nominatis recesserunt a portu Maioricarum causa navigandi versus insulam Minoricae.

Die luna prima mensis aprilis anno praedicto Reverendus Dominus Lodovicus de Prades, Episcopus Maioricensis intravit civitatem Maioricarum, veniendo de civitate Barchinona, causa visitandi suum episcopatum; ob cuius reverenciam et honorem fuit sibi facta magna processio, et totus clerus exivit obviam ei usque ad plateam Curiarum (plaça de Cort).

Die dominica IV mensis augusti anno a Nativitate Domini M.CCC.LXXXXII fuit celebratus laus in civitate Maioricensi pro beatissimo transitu, quam Dominus Rex noster intendit facere de proximo apud regnum Sardiniae pro subiugando sibi Branchaleo, inimicum capitalem et rebellem ipsius Domini Regis.

Die veneris XI mensis octobris anno praedicto fuit ex parte Venerabilis Berengarii de Montagut locum tenentis Gubernatoris Maioricensis divulgata et publicata publice per precones curiarum cum vocibus tubecelarum, generalis remissio et absolutio per Dominum Regem et Dominam Reginam eius consortem factae omnibus et singulis personis, quae culpabiles fuissent reditionibus, incendiis, fractionibus calli Judeorum et homicidiis, et generaliter omnibus illis qui anno proxime lapso culpabiles fuerunt diversis malis et actibus qui facti et sequuti fuerunt diversimode in regno Maioricensi. 

Diluns a XIV de octubre lo senyor Bisbe de Mallorques befleyi cinch galeas armades e duas galiotes, e dos rampins, et una barcha armades, les quals deven anar contra moros. E axi mateix dita missa al cap del moll, ahon vengueren infinides persones, lo dit astol saluda devant la Seu de Mallorques, les quals fustes singulars persones de la ciutat armaren. E aquell dia matex a la primera guayta les dites fustes sen partiren de la dita ila.

1394. Digmenge a la... mes de janer any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC noranta quatre vingueren et arribaren en Mallorques vuyt galeas armades en Bersalona per lo pesatge quel Senyor Rey devia fer en Serdenya, et deuian anar, segons se deya, en Cicilia per socorrer e aiudar al Rey de Cicilia, de les cuals eren patrons ciutedans e mercaders de Barsalona; e en aquella capita alcu no habia.

Dimarç a XIII del mes de janer any demunt dit a tres hores del die o aquientre, la senyora Reyna d' Arago, Infanta (infantá) dins la ciutat de Valencia hun infant mascle, lo nom del qual es apellat Pere; per la nativitat del qual fo feta en la dita ciudad gran festa, balls, juntes, e altres coses notables e de gran alegria.

Divenres a XXIII de janer any demunt dit les dites vuyt galeas de Barsalona se partiren de Mallorcha.

Dissapte a XXXI de janer any demunt dit per la nativitat del demunt dit infant fo feta sollemne processo per aquell die e per los dos dies seguens balls, e juntes e festa molt honradament per la ciutat.

Dimarç a X de fabrer any demunt dit, lo noble mossen Ramon Dabella, Gobernador de Mallorques arriba en Mallorques ab la galea den alamany per esser capita de duas galeas que la ciutat de Mallorca deu armar per anar en Cicilia ab les X galeas de Barsalona, e sinch de Valencia.

Die mercurii quarta mensis marcii anno praedicto duae galeae armatae pro universitate Maioricensi in sucursu armatae factae contra Branchaleo, inimicum Domini Regis, et etiam rebelles Regis Ciciliae, quarum capitaneus extitit nobilis Raimundus de Apilia, Gubernator Maioricensis: recesserunt a mollo maris ipsius civitatis causa faciendi earum viagium versus insulas Sardiniae et Ciciliae antedictae.

Die lunae XII mensis octobris anno nonagesimo quarto circa horam terciarum fuit ex parte Domini Regis facta praeconizatio per plateas civitatis Maioricensis voce preconia cum tubecens quod per Christianos fieret anno quolibet festum solemne sacratissimae Conceptionis Beatae Mariae Virginis, Matris Domini nostri Jhesu Christi; et quod nullus de coetero auderet dicere vel divulgare quod dicta Beata Virgo Maria concepta fuit in pecato originali.

1395. Diluns a XXII. de fabrer, any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.LXXXX quinto, foren fetes carnastoltas (carnestoltes : carnestolendas), per so cor lo sendema qui fo dimarç fo deiuni de Sent Macia, qui fo lo primer dia de Coresma.

Die dominica de mane XVIII, mensis julii, anno predicto, illustrissimus Dominus Johannes, Dei gratia Rex Aragonum venit de Barchinona cum illustri Domina Regina, eius consorte, et cum quadam eorum filia, et cum filia illustris Regis Petri bonae memoriae patris ipsius Regis Johannis, et cum multitudine militum, baronum, domicellarum, et aliarum notabilium personarum; et aplicuit cum quatuor galeis armatis in portu de Soller.

Lo die dessusdit apres dinar lo dit Senyor Rey se parti de Soller e venchsen a Bunyola, e de qui parti e venchsen a Valldemussa (: Valldemossa), ahon stech fins al dimecres.

E dimecres a XXI. de juliol lo dit Senyor Rey venchsen al castell de Bellver, ahon ha stat fins a dimecres seguent.

Dimecres a XXVIII. de juliol lo dit Senyor Rey ab la Senyora Regina e ab les Senyores Infantes, e donzelles, e persones moltes notables entraren en la ciutat pessada hora de vespres; per la cual cosa fo feta gran festa e fort solemne, e dura per quatre jorns continuus, dins los quals foren fets balls per tots los officis de la terra, e al sinch jorn juntes per los jurats de la ciutat. E foren vesties (vestides) per la dita sollempnitat XXX. persones en nombre dels bens de la universitat, so es, de drap dor et de vellut ab drap blau de Florenti, faent meytats dels draps dor e de vellut, ab lo dit drap de Florenti.

Apres quel dit Senyor Rey ab la dita Senyora Reina ab les persones dessusdites hagueren stat per alcuns dies en la ciutat de Mallorques foren fetes moltes e diverses novitats en la dita ciutat, e oppresions e forçes a les gens axi per raho de posades que donaven a nobles, cavallers, ciutedans e altres gens, com per raho de infinides coses que los officials del dit Senyor demenaven contra homens de paratge, ciutedans, mercaders, notaris e manastrals (menestrals), en tant que per ocasio de les dites coses que lo regiment de la terra romangues en mans de aquells quil tenien, donaren los dits regidors al dit Senyor, segons ques dehia, cent milia florins dor.

Digous a XVIII. del mes de noembre, any dessusdit, lo dit Senyor Rey ab la Senyora Reyna, e les Infantes e altres, partiren de Mallorca, e recullirense en la galea reyal a Portopi, sens que no pres comiat de la ciutat, ne entra en aquella, ans stech de aquella absent per lonch temps stant en lo castell de Bellver. E partissech ab cinch galees.

Dimecres a 11 (o II) del mes de noembre fo cridada la general remissio, la qual lo dit Senyor Rey feu a tots generalment de qualsevol crims que haguesen comes; e aso per cent e quatre milia florins, que li foren promesos per la terra.

La audiencia del dit Senyor romas en la ciutat, e aquistench (todo junto, salto de linea, aquí se, es tench) continuadament per dos mesos e mes avant, apres quel dit Senyor Rey fo partit de Mallorques.

1396. Die martis XXIII. mensis madii, anno a Nativitate Domini M.CCC.XCVI. ex relatione cuiusdam patroni lembi, hac de causa per consiliarios et probos homines civitatis Barchinonensis et aliarum civitatum regni Aragonum missi, honorabili Berengario de Monteacuto, domicello locum tenenti nobilis Raimundi de Apilia, Gubernatoris maioricensis, fuit denunciatum quod illustrissimus Dominus Johannes, Rex Aragonum, judicio divino, decesserat subito in loco de Fuxa, die veneris qua computabatur XIX. mensis et anni praedictorum.

In eodem anno fuit mortalitas in civitate et regno Maioricarum, propter quod plures pueri et puellae, adolescentes et adolescentulae ac iuvenes (juvenes) decesserunt morbo glandularum; et istud duravit per plures menses.

Die lunae qua computabatur XXIX. mensis madii, anno proxime scripto, fuit solemne anniversarium missarum celebratum in castro regio praetextu mortis praefati Regis Johannis, et ibi sermo factus per venerabilem religiosum fratrem Johannem Axemeno (Ximeno : Jimeno, Gimeno), licenciatum in sacra pagina, ordinis fratrum Minorum. = Et in crastinum praedicti diei fuit factum aliud anniversarium in Sede Maioricarum per universitatem Maioricensem, in quo loco plures et quasi infiniti milites, cives, mercatores, manastralli et sindici forenses intraverunt induti saccis; et ibi sermo factus fuit per religiosum fratrem

… *Ponaen (seu Poncieti) ordinis B. M. de Carmelo, Die martii XXX. mensis madii dicti anni cadaver praefati Domini Regis fuit traditum ecclesiasticae sepulturae in Barchinona in ecclesia Sedis prope sepulturam illustrisimi Domini Petri recolende memoriae Regis Aragonum patris sui.

In crastinum die sepulturae dicti Regis, nuntii civitatum Cesaraugustae, Valentiae et Barchinone cum probis hominibus ipsius civitatis Barchinone elegerunt in Reginam Dominam Mariam, consortem illustris Infantis Martini, Ducis Montisalbi, in absentia ipsius Domini Infantis, et eam sedere fecerunt in solio castri novi regii Barchinonensis.

Die mercurii XXI. mensis junii, anno praedicto, fuit eclipsis lunae et duravit per tres horas et ultra.

Die sabbati XXII. mensis julii, anno praedicto, circa horam vesperorum nobilis Johannes de Cruillis, et venerabiles Raimundus de Talamancha et Berengarius de Palau, milites, tamquam nuncii per illustrissimum Dominum Infantem Martinum, Ducem Montisalbi, noviter electum in Regem Aragonum, missi ad illustrissimam Dominam Mariam, eius consortem, aplicuerunt Maioricas cum plenissima potestate, ut asserebatur, concedendi regimen ipsius regni dictae eius consorti. Et cum eis venit Jacobus Sacoma, civis Maioricensis, missus pro juratis Maioricarum ad dictum Dominum Regem Martinum ad insulam Siciliae, ubi dictus Dominus Rex personaliter aderat cum filio suo Rege dictae insulae, pro subiugando sibi et dicto filio suo dictam insulam.

In mense julii praedicto nobilis Rodrigo Diz aplicuit Maioricas cum quatuor navibus armatis excercendo piraticam contra Januenses.

Die mercurii XVI. augusti, anno praedicto aripuerunt in Maioricas filius nobilis Comitis de Cardona, et reverendus Episcopus Dertusae ac plures alii notabiles personae, nuncii seu ambaxiatores electi per civitatem Barchinonae et totius principatus Cataloniae ac civitatis Valentiae cum sex galeis armatis, quarum duae fuerunt armatae in dicta civitate Barchinone et duae in civitate Valentiae, missi ex certis causis ad illustrissimum Dominum Martinum, Regem Aragonum in praedicta insula Siciliae personaliter constitutum.

1397. Denuntiatum fuit in Maioricis quasi in principio anni a Nativitate Domini MCCCXCVII. per litteras diversas aliquibus huius civitatis missas, quod *XVIII die mensis septembris proxime preterita fuit factum et habitum maximum bellum inter infidelem Lamorac Regem, Principem et Dominum Turcorum, et illustrissimum ac potentissimum Regem Ungariae; et bellum dictum duravit per sex dies, infra quos ceciderunt trescenta milia Turcorum, et Christianorum plus sexaginta milia. Sed ¡proh dolor! praefati Turchi reputati fuerunt, ut fertur, victores.

Etiam fuit relatum ac publice nuntiatum quod pax et maxima tranquilitas fuit facta et firmata, intervenientibus matrimoniis et aliis sollempnibus firmitatibus, inter illustrissimum Regem Francorum et Regem Angliae: et inter alia quod dictus Rex Anglorum pugnet contra Comitem vulgariter dictum de Vertut, dominum civitatis de Mil...

Post praedicta die martis XXVII. mensis martii anno praedicto fuit denuntiatum publice, quod serenissimus Dominus Martinus Dei gratia Rex Aragonum per mortem illustrissimi Domini Johannis, Regis Aragonum quondam, apulerat in loco de Massella septima die mensis martii supra dicti, cum septem galeis armatis, recedendo ab insula Ciciliae; propter quod fuit facta praeconizatio ad tubessens, et aliis generibus musicorum sive mimmorum, quod fierent comuniter per loca ipsius civitatis alimares et alia signa ignea, et alias, significantia et demostrantia gaudia et ilaritates propter meatum et transitum dicti Domini Regis Martini feliciter regnantis, noviterque cum triumpho et maxima victoria, ad regnum Aragonum de dicta insula Ciciliae redeuntis.

Per la vinguda del dit senyor Rey, digmenge lo primer de abril any dessus dit, fo tret lo astandart de la Sala, e aportat per en Francesch Umbert jurat, ab professo semblant del die de Sent Silvestre et Sancta Coloma. 

E aquell jorn matex e lo sendema foren fets balls, e lo digmenge seguent juntes en lo born per part dels honrats jurats.

Dimarç a XXIV de abril de dit any lo noble en Rodrigo Diz ab so enginy isque de la preso regal ac hon estave pres per manament de la Senyora Reyna; e asso per alcuns delictes per aquell comessos contra alcunis sots messes del Senyor Rey, e altres havents pau e treva ab aquell (a: Llamábase Rodrigo Díez: estaba preso a instancia del Rey de Portugal por haberse apoderado como pirata en los mares de Lisboa de una nave intitulada S. Cristoval, cargada de jabón de losa, sebo, aceite, paños, etc., para Flandes. En dicha instancia se llama miles Valentinus. Había venido aquí con esta presa, y cuando ya tenía su pasaporte para marcharse, le mandó prender la Reina Doña María con todos los suyos, y confiscar sus bienes. La orden está fecha en Barcelona a 16 de octubre de 1396. Todo consta en el archivo real de Mallorca, registro de ese año.

En el de la Bailía de Valencia (lib. 47. provisión. privileg.) consta que aún vivía en 1439, de cuyo año hay un proceso sobre las presas que hizo con su balaner (ballenero), nave suya propia. Otro balaner compró en el mismo año, llamado Santa Catalina. Consta allí en mil lugares, que era caballero y vecino de Valencia. Con esto es más fácil de colegir que Manuel Díez, autor del libro de albeitería a mitad del siglo XV, era natural de dicha ciudad, y de esta familia, y acaso hijo de Rodrigo.


Dimecres a XXIII. de maig any dessus dit, lo dit Senyor Rey en marti vinent de la ciutat de Avinyo arriba ab X galeas armades en Catalunya en lo loch apellat Mataro (Mataró). E lo digmenge seguent que hom comptave a XXVII. dit mes lo dit Senyor Rey entra en la ciutat de Barselona fort gloriosament, e ab gran gent, ahon fo feta gran e molt excellent festa, axi per los ciutadans e habitadors de la dita ciutat, com per los missatgers de Seragosa, de Valencia, de Mallorques, com de les altres terras e lochs del dit Senyor. E foren fetes grans maravelles, jochs, balls, juntes e altres noblesses, demonstrant gran goig e alagria per la vinguda del dit Senyor.

Digmenge a VIII de juliol any demunt dit lo molt reverent e honest frare Pere Mari, ministre del orde dels frares menors en les parts de la senyoria del Rey de Arago feu les vespisits sub dubia al honrat frare Johan Exemeno del dit orde, licentiat en taulagia (licenciado en teología), per so cor aquell frare Johan devia pendre lo digmenge seguent lo barret del seu magisteri; per lo qual fo la esgleya dels frares menors enpaliada, é ague (e hagué) sollemne festa feta en diverses maneres.

Digmenge a XV. de juliol mestra Johan Xemeno (otra variación más del apellido) del orde dels frares menors, pres lo barret en la Seu, e feu gran festa e grans balls, e de totes les ordes dels frares ballaren en aquesta jornade dins la igleya de Sent Francesch (lib. fabrica es anno).

Digmenge a XV. de juliol any de munt dit lonrat frare

Johan Exemeno pres lo barret magistral per ma del dit reverent ministre del dit orde en la Seu de Mallorques; en lo qual loch foren disputades diverses questions per quatre mestres en taulagia, dos del dit orde, so es, per mestre P. March, e per mestre Anthoni Sent Oliva, e per mestre 

P. Tur, e per mestre G. Sagarra del orde dels frares Preycadors. E aqui matex foren dats a diverses persones, axi graduades com no graduades, barrets e guants de cuyr; e per lo dit mestre novell fo feta gran festa en casa sua per sos parents, e altres honrats homens de la ciutat.

Divenres a XXXI de agost any M.CCC.XCVII lo noble mossen Huc de Anglarola vench et arriba en Mallorques ab una galea armada, havent nom de Vis Rey, e havent gran potestat del Senyor Rey per redressar lo regne, e aquell metre en bon stament; e ab ell vengueren en P. Canto savi en dret assesor seu, e ab dos notaris, e ab dos contadors, e ab moltes altres persones; e singularment (leo singularement) ab ell vench madona muller sua, filla del vescomte de Rochaberti.

En lo mes de novembre any dessus dit vench en Mallorques un hom apellat en Cardona, trames (leo trauses) per los jurats de la ciutad de Valencia, per denunciar als jurats e prohomens de Mallorques que la ciutat de Valencia et de Barsalona havian mampres e acordat que en reverencia de nostre Senyor fos fet hun gran pessatge o stol per pessar en Barbaria, per exaltacio de la fe cristiana, e per haver lo cors precios de Jhesu Crist, lo qual moros sen havian aportat de una capella que es en lo dit regne de Valencia; e axi mateix per fer venjansa de la dita injuria; per que suscitaven los habitadors del regne de Mallorques quine e quanta ajuda faria en lo dit pessatge.

1398. Dimecres a XX. de març any de la Nat. MCCCXCVIII. foren possades cedules per les portes de les esgleyes, per les quals nostre Senyor lo Papa, per contemplacio de la armada dessus dita, atorguava indulgencia a pena e a culpa a tots aquells qui en la dita armada iran personalment; e moltes altres indulgencias a aquells qui almoynas in faran dasso del lur.

Dissapte a XI. del mes de maig any dessus (leo dessu) dit fo feta sollemne processo faent la via del Corpus Crist per raho de la crehuada; la qual fo preycada en la Seu ans de la processo per lonrat frare Johan Exemeno mestre en taulagia. *En aquell iorn fo reebuda la dita crehuada per molts e diverses del dit regne e daltres.

Dissapte a XVIII. de maig any dessus dit lo noble mossen Huc Danglarola, Visrey, muda los jurats del regne de Mallorques, e tots los oficials de la casa de la Juraria, com hagues ja mudats lor consellers; per la qual cosa fot mudat lo regiment en mans de aquells qui aquell tenien ans de la destruccio del Call.

Dissapte a XIII. de juliol any dessus dit lo noble mossen Jofre de Rochaberti, vescomde, arriba en Mallorques en nou galeas e una galiota de Valencia, axi com a capita de aquellas, sperant assi en Mallorques mes nombre de altres fustes armades, per anar contra moros en semps (ensemps; ensemble; junto) ab lo stol, que lo regne de Mallorques ha promes fer per raho del dit pessatge. = Item a dies seguents arribaren quatre galeas et VIII. galiotas; les quals se acompanyaren ab les dessus dites. E totes ensemps partiren de Mallorques a XXIV. de Juliol. = 

Per vigor de la armada dessus dita foren armades en Mallorques sinch galeas, tres galiotas, XVII. rampins et vuyt entre pamfills e barchos (barcos; barches, barques) grosses, e sis lalmos grossos.

Divenres a II de agost mossen Huc Danglarola axi com a capita elet de tot lo stol de Mallorques parti del moll de la ciutat, e feu la via de Portopi.

Dimecres a XIV. dagost tot lestol (lo estol, stol; l' estol) de Valencia e de Mallorques junct en ila de Evissa, lo qual pren suma de LXX. veles, entre les quals foren L. veles de fustes de rems, les altres foren fustes radents, les galeas foren XIX. per nombre: tots ensemps partiren de la dita ila de Evissa, feta per aquells primerament devant lo castell mostre de les persones e de les lurs armes. E segons relacio de alcuns atrobarense en lo dit stol pessates sed milia é D. (más de 7500) persones combatents, entre les quals hi hacia (habia) en tern (entorn) CCCC homens que hom apella darmes, so es, gentils homens, o tals quis armen o son cuberts de ferre.

Lo stol dessus dit apres grans fortunas per aquell sostengudes, vench e arriba denant lo loch appellat Tedelis, terra de moros, ahon tres galeas, so es, duas de Valencia, e una de Mallorques, la qual menava P. Moscaroles, se acostaren, e finalment isqueren en terra, e apres de aquelles tots los altres fustes, e assenyaladament los fustes de rems, e aqui feren de lurs armes. E finalment dins spay de una hora ells entraren e esveyiren lo dit loch ab forsa darmes; e tingueren lo dit loch per hun jorn e mig; e dins aquest spay lo dit loch fo desrobat, e dins aquell molts moros, axi mascles com fembres e infants pochs (: pobres, frágiles, de poco poder, paucos) morts, los quals prenen suma segons relacio de molts de CCC. persones. E ultra foren cativades pesades CL persones. 

E a la perfi (al final, a la fi) meteren foch en lo dit loch. E asso fo dimarç a XXVII de agost any desusdit. E lo sendema que fo dimecres a mig jorn les gens del dit stol jaquiren lo dit loch.

En lo combatiment del dit loch mori mossen Bng. Lansol (Llansol, Llançol : sábana, tela) de Valencia per so com caygue de una scale, é un castella.

En lo departiment del dit loch los dits capitans, so es, lo Vescomte de Rochaberti e mossen Huc feren recullir la gent, remanents ells dins lo dit loch ab alcuns lurs consellers e amichs, entre los quals foren Jacme de Pertusa de Valencia, Johan Desbach, G. Unis, en Montagut, e daltres. 

E recullida la gent feren levar les dites galeas de la posta per mudarles en altre loch pus convinent. E stans axi dins la dita vila de Tadelis (Tedelis más arriba) los dits capitans ab los dessus nomenats, e altres, los moros veent que les gens eran recullides e que fort pochas gens eran romases dins la dita vila, tots ensemps vengueren sobre los dits capitans ab ma armada. E lavors los dits capitans, axi com posgueren, asseiaren de volur (voler) fugir; e tant foren apressats e cuytats per los moros, que no fo (sol) a ells, ans foren ferit (ferits) per los moros gran partida de aquells, en tant quel dit mossen Huc, e los dits Johan Desbach, e en Pertusa, e en Montagut, e daltres foren alansejats per los dits moros, e finalment morts per aquells, en gran culpa del dit mossen Huc, car si ell se fos recullit, axi com li era dit, no fora ell estat mort ne los altres, qui per contemplacio sua moriren ab ell.

Apres les coses dessus dites, lo stol dessus dit sostench gran fortuna, en tant que totes les dites fustes se ascamparen dassa e dalla, e cuydaren per la major part nagar (nagats más adelante); e moltes de aquellas per la dita fortuna perderen timons e governs, e gran partida dels rems; e partida de aquellas arribaren en Mallorques dimarç a III de setembre.

Dimecres secunda mensis octobris dicti anni fuit factum sollemne anniversarium missarum pro morte dicti nobilis Hugonis de Angularia, Viceregis, defuncti ut capitanei in praedicto loco de Tadelis.

Per la mort del dit mossen Huc fo elet per lo gran consell del regne en capita del dit stol de Mallorques lo honorable en Bng. de Montagut, doncell, loctinent de Gobernador del regne de Mallorques.

1399. Divenres a XXIV de janer any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.XC nou fo feta crida ab juglars a cavall, que fos feta processo digmenge primer vinent per lo molt alt en Fraderich, fill del Rey en Marti Rey de Cicilia, e primogenit del Rey nostre d' Arago 

(Martín de Sicilia, muerto antes que su padre Martín de Aragón. Fraderich, Fadrique, Federico, Frederic &c, sería pretendiente a la corona de Aragón tras la muerte de Martín I en 1410, pre Compromiso de Caspe de 1412), 

lo qual novellament era nat en Cicilia; per la cual cosa lo dissapte ans del digmenge foren fetes alimeras (alimares; alifares), e grans fochs e altres senyals de alagria.

Dissapte a XV de març any dessus dit fo feta crida publica per los lochs acostumats de part del honorable en Bng. de Montagut, doncell, capita de la sancta armada, que tot hom se degues apparellar per anar en la dita armada; e foren cridats certs capitols, per los quals fo notificat a cascun qui pendria moros o altres coses que haguessen certa cosa per cascun cosa, e axi mateix hagues de les altres coses certa part.

Dimarç a XVIII del mes de març any demunt dit lo Reverent Pare en Xst. mossen Luis de Prades, Bisbe de Mallorques, mossen Jordi Sent Johan, mossen Gregori Burgues, cavallers, Narnau Alberti savi en dret, e molts daltres prengueren comiat e isguerensse (: se ixqueren, de exir, eixir) de la ciutat per coratge de recullirse per anar a la coronacio del Senyor Rey, la qual se deu fer, Deus volent, lo jorn de la caritat prop vinent a VII de abril. = Per rao de la dita coronacio foren elegits missatgers qui anassen en Seragossa per esser en la sollemnitat de la dita coronacio los honrats en Bng. Tagamanent, doncell, Narnau Alberti, savi en dret, e en Canals de Soller per los homens de fora.

Segons letras dels missatgers de la universitat de Mallorques, lo dit Senyor Rey en Marti se corona digmenge a XIII de abril any dessus dit. 

Diluns a XXIII de juny del dit any lo dit Arnau Alberti ensemps ab lo dit Canals tornaren de la dita missatgeria, pero lo dit Arnau fo fet cavaller per lo dit Senyor Rey en la dita coronacio.

Dimarç a XXVIX (?) del mes de juliol any dessus dit arribaren en lo moll de la ciutat de Mallorques duas galeas armades, en les quals vench lo bastart de Navarre, germa del Rey de Navarre, ab molts honrats homens, per anar en la armada sancta dessus dita contra moros; jatsia fosen ja en lo moll una galiota, et un rampi, e tres lauts privilegiats. Dimecres a XXX del dit mes arribaren en lo dit moll sis galeas e una galiota armades, del qual stol era capita lo noble mossen P. de Vilaragut per anar en lo dit sant pessatge.

Dimecres a VI del mes de agost del dit any fo feta sollemne processo per raho del stol de Mallorques, qui ana al cap del moll de la mar, e aqui fo cantada missa, e fet sermo per mestre Johan Exemeno del orde dels frares menors. E apres lo dit honorable en Bng. de Montagut, capita del dit stol parti del dit moll, e vench ab quatre galeas e diverses galiotes e rampins denant la Seu, e saludaren altament. E asso fet, possarense devant la portella, ahon stech lo dit capita per tot aquell die.

Digous a VII del dit mes lo dit honorable capita se parti de Mallorques ab alscuns rampins faent la via del cap blanch per anar a Maho, ahon era junct lo stol de Valencia.

Diluns a XVIII del mes dagost, any dessus dit lo molt Reverent Para en Xst. mossen Luis de Prades Bisbe de Mallorques vench et arriba en Mallorques de la coronacio del Senyor Rey ahon era anat.

Digmenge a XVII del mes dagost any dessus dit lo honorable en Bng. de Montagut capita, stant en lo port de Maho ahon havia sperat tot lo stol qui sots ell devia anar, feu mostra de la sua gent, e foren atrobades entre totes MMM.D. (3500) persones; empero en aquelles no era la galea den Seure, ne dues galiotes, qui despuys feta la dita mostra sobre vengueren. En lo nombre de les gens eren be C. homens appellats darmes, e qualscuns DCC. ballasters. Les fustes foren en nombre LXX. entre grans é pochas; entre les quals eran sis galeas groses, e tot lo sobre pus entre galiotes, rampins, barches grosses, lenys, e una nau.

Lo dimarç seguent a XIX del dit mes lo capita de Valencia feu mostra en lo dit loch de la sua gent, e foren atrobades entre totes MM.DC. persones, entre les quals havia CL. homens darmes e de ballesters. 

Les fustes eran per nombre XXX, so es, set galeas grosses, e lo sobre pus galiotas, rampins, lenys, barchas, lauts, e una nau que patronaiaven homens de Montblanch.


Tot lo stol dessus dit parti del dit port digous a XXI. del dit mes, e feu sa via vers lo loch de Bona; e com vench a cap de … dies lo dit stol torna per contrast de temps, e torna al dit port, e aqui stech fins lo digous seguent, que parti del dit loch, e veleiant arriba en port de Bona, digmenge a XXXI de agost, ahon foren junctes, segons ques diu, norante e quatre fustes entre grans e pochas, so es, XIII. galeas grossas, XVI. galiotes, XXI. rampi (rampins), XIV. lauts groses, XV barchas radonas, VI. lenys de bandes, VII lenys radons, dues naus.

Lo diluns primer dia de setembre partida del dit stol isque en terra, e combaterense los christians ab los moros, aquest combatiment dura per alcun spay de temps, tirantse los uns als altres passades e bombardes, encare que no se menyscaba sino un hom dels cristians. E en aquesta jornada lonrat Nortis (En Ortiz, Ortis) de Sent Marti fo fet cavaller.

Lo dimarç seguent a II de setembre lo capita de la nau de Montblanch dona a entendre a mossen R. de Sent Marti capita de la nau de Mallorques que patronaiava en P. Aymerich, que los capitans maiors de Valencia e del stol de Mallorques pessaven a la una part del dit loch de Bona, so es al loch ahon hi (ha) arenal, per donar scalas en terra per combatre e fer fets darmes; per que dix al dit mossen R. que ell volgues exir en terra ab la sua gent; e asso matex fo dat entendre a les fustes radonas, rampins, e altres fustes manques (manco : menor : menos). Per la qual cosa un rampinet dona de la popa en terra, e isqueren qualscuns VII homens, e mes hun panonet a una torra de aquellas qui son fora la vila del dit loch de Bona. E de continent les gents de les dites naus e de les fustes manques isqueren totes o gran part de aquellas en terra, e pujaren alt en dos puigs, e aqui volent se fer forts, hagueren alcuna ascaramusa (escaramuza) ab los moros. A la perfi apres alscuns combatiments e escaramusses los moros apoderasen a peu e a cavall; 

e diuse que hi havia pessats XXX m. moros, entre los quals hi havia VI o VII m. homens a cavall, com fos aqui lo poder o ajust de tres Reys moros. Per la cual cosa los cristians se materen en fuyta, e per la penya avall jaquirense anar stro á (tro : hacia el : cap al) mar, jaquint les armes en terra, faent hers esforç de poderse recullir en les fustes; e per la multitut de les gens nos porian recullir, ans los uns negaven los altres; e per aquesta manera moriren dels cristians, axi per mans de moros, com en la mar que foren nagats per glay (esglay, temor) e per lansarse en la mar, qualscunes C. persones, entre les quals lonrat mossen Ortis de Sent Marti, fo atrobat mort sens cap, per so cor cap dellant la gent de la nau de son frare e altres, ell no farit (: ferit) en la cama, e finalment mori. E lo seu cors fo aportat en Mallorques, e soterrat en la Seu, dimarç a IX de setembre del dit any.

Apres les dites coses los capitans del dit stol donaren comiat a les dites naus e a totes les altre fustes radonas. E ells feren lur via ab les fustes de rems. E a dies seguens fort pochs, lo capita del stol de Valencia requeri lo capita de Mallorques que degues aquell sequir (: seguir) faent la via de levant. E lo capita de Mallorques dix al dit capita de Valencia que ell era prest e apparellat de seguir aquell ahon anar volgues; pero que lo dit capita de Valencia volgues seguir lo dit capita de Mallorques per combatre e pendre lo loch de Alcoll è de Giger. La qual cosa lo dit capita de Valencia fer no volch, ans se departi de aquell, e feu sa via per levant. Les quals coses axi seguidas, lo capita de Mallorques fen la via de Alcoll, e pres aqui terra e afogua e crema lo loch jusa (jussà; deius, de jus, de ius, de yuso), e mataren aqui V. moros, cor tots los qui en lo dit loch staven, hagerent buydat (leo buydát) lo dit loch. Partint del dit loch de Alcoll lo dit capita ab les dites sues fustes, vench en lo loch de Giser, 

e aqui ell ab alscuns de la sua galea, e altres de la galea dels pageses devallaren en terra, e fort rigorosament e asperta acostarentse (leo acostarensea) al mur, e arboraren lurs ascales per ascalar lo dit loch. 

E per so car los altres de las altres fustes no hi volgueren ajudar ne fer secors, hagerense (se hagueren : se tuvieron) del dit loch partir, e tornarsen ab gran vergonya e minva lur (su mengua).

Continuará en Viaje literario... 

sábado, 2 de octubre de 2021

NOTAS. Obras rimadas de Ramon Lull. + RECTIFICACIONES

NOTAS.



(1)
Lo
conqueriment de Maylorcha.

Es la conquista de Mallorca por las
armas de Don Jaime el Conquistador, entre los hechos de aquellos
belicosos siglos, el que quizás más se presta a las bellas
descripciones y elevados rasgos de la epopeya. Expedición marítima
al par que militar, abunda en sucesos e incidentes tan variados y
poéticos, en aventuras tan interesantes y caballerescas, que hasta
al referirlos sencillamente los antiguos cronistas, trazaron sin
quererlo más bien un poema que una crónica, tanto les brindaban los
hechos mismos a los adornos de la oratoria, a la brillantez y viveza
en el estilo, y a los bellos matices de la poesía. Aún el mismo rey
Don Jaime, cuya vida constituye una serie de triunfos y conquistas,
recordó siempre la de Mallorca con singular predilección y
complacencia, porque con ella iban también los bellos recuerdos del
ardor de su juventud. No es extraño pues que la imaginación
ardiente de Lulio, excitada por el amor a su patria, se elevase en
alas del entusiasmo al oír contar a su padre, que tomó parte en
aquella grande y caballeresca empresa, las proezas de los
conquistadores, y que fundado en la tradición y en las relaciones de
los mismos testigos oculares, trazase el bello poema que sólo
poseemos en fragmento, si es que no bebiese en el contexto de la
crónica del mismo rey Don Jaime, que atribuyéndose a la pluma del
gran conquistador, quizás llegaría a manos de Lulio, tratando como
trataba tan de cerca a la familia real aragonesa.
¡Lástima
grande es empero no poder leer en bellos versos más que una pequeña
parte del conjunto de todos los hechos heroicos que tanto nos halaga
en las sencillas descripciones de la crónica del mismo monarca, en
las de Marsilio, Desclot y cuantos se ocuparon de esta gloriosa
conquista!
(Desclot : de Es Clot, d‘es Clot)

(2)
Que
mays feu tant en Pelós.
Bajo el adjetivo Pelós, que equivale al
adjetivo castellano Velloso (peludo), quiso designar
seguramente el autor al célebre conde de Barcelona llamado Wifredo el Velloso. Fue hijo y sucesor en el condado de Wifredo I, quien
había perdido sus estados, muriendo a manos de Salomón conde de
Cerdeña, (
Cerdaña, Cerdanya, Ceritania) que le asesinó alevosamente para usurpárselos. Como
Wifredo II (el Velloso) era menor de edad cuando le fue restituido el
condado por Carlos el Calvo, tuvo por regente a
Balduido, primer
conde de Flandes y yerno de aquel monarca. Contaba 22 años cuando
para vengar la muerte de su padre, la dio a Salomón de Cerdeña. En
873 se halló en las guerras de Francia (
los condes de Barcelona
eran vasallos del rey de Francia
) contra los Normandos, donde fue
gravemente herido, lo que le valió, según afirman varios autores,
adquirir el blasón de las cuatro barras encarnadas en campo de oro
(
leyenda desmentida por otros autores), que fueron después el
distintivo de la
casa aragonesa, con motivo del casamiento del
conde D. Ramón Berenguer IV con D.a Petronila,
heredera de aquel reino
. Así que Wifredo II tuvo (874) el mando
soberano de su condado, sin necesidad de regente
(
¿quién era el soberano? El rey de Francia), se dedicó
exclusivamente a limpiarlo de moros, sosteniendo con ellos reñidas y
sangrientas guerras, hasta ahuyentarlos enteramente de sus
estados.
Fue
príncipe (el principal de los condes, como Ramón
Berenguer IV, princeps
) al par que valiente y guerrero, muy
piadoso, pues en 888 (880 según wikitrolas) fundó el monasterio de Ripoll, según lo
asegura el P. Villanueva, en el que hizo vestir el hábito a su hijo
mayor Rodulfo, que fue su abad, y después de Urgel. Tuvo otros
hijos: Wifredo III, que le sucedió: Suñer, conde de Urgel; y Miron, (Mirón, Mir) que también fue conde de Barcelona. Murió Wifredo II en el año 906
o 912
según otros autores y fue sepultado en el monasterio de
Ripoll.

Carlos II de Francia, Frankfurt, el calvo, emperador, francos

Este rey, Carlos II el calvorotas, me recuerda mucho a Freddie Mercury. Farrokh Bulsara. Y personalmente, a mi amigo desde la infancia José Francisco Tejedor Pons, "Pepet", chimo por Beceite y polaco por Valderrobres, y especialmente a su padre, José Luis Tejedor, hijo de Santiago y Pura, Purita, "purito", de mi pueblo, Beceite, Beseit.  

Freddie Mercury, Farrokh Bulsara, Carlos II, el calvo, rey de Francia

Freddie Mercury, Farrokh Bulsara, Carlos II, el calvo, rey de Francia, purito, José Luis Tejedor, Beceite, Beseit



(3)


Sa maravela bassent,
Ignoramos la
equivalencia castellana de la palabra bassent; y no
comprendemos lo que con ella quiso significar el autor, si es que no
sea error del copista. (Quizás plasent, plassent mal escrito; o
del verbo ver, veser, vesent, veent
) Por lo demás, el
calificativo de maravilla que da Lulio a la isla, prueba que en
aquellos tiempos no era Mallorca menos admirada y codiciada que en el
día, en que tantos y tan ilustres viajeros han ensalzado sus
bellezas naturales. Véase sino la hermosa descripción de la Balear
mayor que el cronista Marsilio pone en boca de Pedro Martell, quien
cuenta con entusiasmo al rey Don Jaime la hermosura del país que le
induce a conquistar; y ella en verdad dice tanto como pueden decir
los modernos viajes que de Mallorca han escrito elegantes plumas e
inteligentes artistas. Dice el pasaje de la crónica a que nos
referimos:
“Mes la major yla es aquela que Malorcha es apeylada,
com es major en quantitat e major en senyoria; la qual la divina
saviea de las pregontats de las ayguas feu levar per só que de totas
ses parts fós als navegants en refugi e defeniment; e de aquen los
homens d‘ aquela art aquela apeylan cap de Creus, com d‘ aquela a
cascunas parts navegar pus cuvinentment es vist; e aquels qui tornan
de lunyadanas parts, trencats d‘ aytals trabays, banyats de plujas,
turmentats de tempestats d‘ aer, consumats d‘ estiu e de calor, e
‘ls trobats de poca jornada, a aquela sian sadolats e recreats, e
de grat venen per só que en lurs trabays sian consolats. E provehí
lo sobirá maestre de tots de pòrts en aquela en tutela e defensio
dels perilants o navegants; de part oriental lo pòrt d‘ Alcudia,
de part occidental lo pòrt de la Palomera e de Andraig, e de part d‘
aquiló lo pòrt de Soyler, o de part austral lo pòrt de Manachor e
de Porto-Colom e de Porto-Petro. E de totas parts ha molts pòrts
pochs, los quals los mariners apeylan esparagols, a salvar los lenys
menors. E aquesta yla es revironada de montanyas molt altas d‘
aquela part que es opposada a Cathalunya, en tan neix son altas, que
a aquels qui naufragan son en mòrt e als navegants en horror. Mes de
part austral que es opposada a Affrica no ha montanyas axí altas,
jatsia só que de rochas sia tota plena, e son aquelas montanyas
pedregosas, no cuvinents a neguna semen, sechas, nuas, sens fruyt,
sens utilitat, si donques no son dadas als habitadors a garda e
defensio.”
“E com aquela yla haja moltas parts, ha XVI parts;
las tres en montanyas e en lo peu de las montanyas lo qual apeylan
Rayguer, en las quals ha pobles e vilas delectables; aquí ha
oliveras fructuosas, aquí ha abundancia de vinyas e abundancia de
diversas fruytas, vergers molt agradables, fonts de cascuna part
corrents; e lá on hom se pensa que montanyas molt altas s‘ ajusten
e que no sia sino soledad degastable, aquí se amagan vals molt
delitables, de arbres fructuosas, bé assegudas e plenas d‘ ayguas
de fonts, en tot delit e puritat d‘ aer donadas. Las altres XIII
parts son pobladas, las quals son planas e son luny de montanyas, e
son molt bonas per blats, molt han de forment e d‘ ordí (ordi),
quays han fretura de fruytas, oliveras no han, nodrexen pocas vinyas,
son ricas d' oveyas e d' altres bestiars; de pous beuen e moltas
vegadas de ayguas reebudas en cisternas e en en fossas en
temps de plujas, per só que dretament sian semblants a las parts d'
Urgel en moltas de cosas.”



"Mes
la ciutat es asseguda e sitiada prop la mar, havent planea de costa
sí de XII milas, de val ample e pregon revironada, garnida e defesa
de espessa de torres e de mur, de bel antemural coronada, no sabent
barri, com tots los reeb dins sí ab tres portals ab portas de ferre,
edificada e feta de casteyl molt beyl dins sí prop de la mar e en
pla, enriquehida de lonquea, de beylea de carrers e de dreta
agradable, de amplaria de plassas plahent, de font per mitj corrent
delitable, de beylea d‘ orts axí dins com deforas acompanyada; ha
mirador molt beyl de mar, lo qual s' esten XV milas, de duas bocas o
caps grans de rochas es termenada, e es luny boca o cap de boca o cap
quays per XX milas. Aquests dos caps contre si posats en fas de la
ciutat, fan gran cala abundant e plena de pexos, e a naus e a tots
altres vaxells navegants molt profitosa, com per tot morden las
ánchoras: e encare tot lo temps de primavera e de estiu tots los
lenys e naus se ferman e stan devant la ciutat a una mila; mes el
temps de autumne acostant, se recuylen al pòrt, lo qual es luny de
la ciutat duas milas e mitja, lo qual ha nom Portopí, quays pòrt de
pí, com aquí havia un molt beyl pí dont lo pòrt hach e pres nom.
E ha aquesta ciutat defora tres casteyls molt fòrts asseguts e
sitiats en molt altas montanyas; lo un contra la part de Cathalunya
lo qual es dit e nomenat de Polensa, l' altre contre la part de
Affrica lo qual es apeylat de Santueri, altre dintre terra qui no es
pòt combatre lo qual es apeylat Alaró.
L' aer hi es molt
temprat, com d‘ ivern apenas o quays nuyl temps no gita neu; e si
algunas vegadas s' esdevé, las gents ho han per joch: glas nuyl
temps quays hi appar; e en temps de estiu de tercia e d' aquí avant
del vent embat apeylat es temprada."




(4)



D'
Abú-Soleyman vessada







En
las cronologías de los emires o gobernadores mahometanos bajo el
imperio de los califas, figura al tratarse del reino de las islas
Baleares, el nombre de
Abu-Rabi-Suleyman, que en el año de la
égira 508, fue sucesor de Mubash-sher
(Nasiru-d-Daulah)
que fue al parecer el último de aquellos gobernadores.
Quizás
aluda Lulio a este personaje en el verso que comentamos.




(5)



De
n' Horace e B. De Bon







Sin
duda se refiere Lulio en este pasaje a Bertrán de Born vizconde de
Hautefort y castellano del castillo (catalán,
castlà, châtelain
) de Perigord que encerraba unos 1000 hombres
de guarnición. Fue uno de los trovadores más célebres de su
tiempo. Pudiendo por su posición (posision) elevada tomar
parte activa en los negocios políticos de la época, se entretenía
en suscitar discordias entre los reyes de Francia y de Inglaterra, a
quienes tildaba de cobardes cuando se mantenían en paz,
tributándoles los mayores elogios cuando empuñaban las armas.
Declaróse enemigo de Ricardo corazón de león, y partidario de
Enrique II su hermano, a quienes designaba con los nombres de

(Oc) y No. Vencióle Ricardo y llegó a hacerle su prisionero
y a posesionarse de su castillo de Hautefort; pero obrando aquel
monarca, que aspiró también al renombre de trovador provenzal,
con clemencia y generosidad con el poeta vencido, le perdonó la vida
y le restituyó sus bienes. Aunque fue Bertrán, como todos los
trovadores de su época, cantor de los amores y de la hermosura, se
distinguió más especialmente por sus poesías heroicas o guerreras.
He aquí una de sus más notables producciones:








‘m play lo douz temps de pascor



Que
fay fuelhas e flors venir



E
play mí quant aug la baudor



Dels
auzels que fan retentir



Lo
chan per lo boscatge;



E
play me quant vey sus el pratz



Tendas
e pavallos fermatz;



E
play m' en mon coratge,



Quant
vey per campanhas rengatz



Cavalliers
ab cavals armatz.




E
play mí quant li corredor



Fan
las gens e 'ls avers fugir;



E
play me quant vey aprop lor



Gran
ren d' armatz ensems brugir;



Et
ay gran alegratge,



Quant
vey fortz castelhs assetjatz,



E
murs fondre e derrocatz,



E
vey l' ost pel ribatge



Qu‘
es tot entorn claus de fossatz



Ab
lissas de fortz pals serratz.







Atressi
m' play de bon senhor



Quant
es primiers a l' envazir



Ab
caval armat, ses temor;



C‘
aissi fay los sieus enardir



Ab
valen vassallatge;



E
quant él es el camp intratz,



Quascus
deu esser assermatz,



E
segr' el d' agradatge,



Quar
nulhs hom non es ren prezatz



Trò
qu' a manhs còlps pres e donatz.







Lansas
e brans, elms de color,



Escutz
trancar e desguarnir



Veyrem
a l' intrar de l' estor,



E
manhs vassalhs ensems ferir,



Don
anaran a ratge



Cavalhs
dels mòrtz e dels nafratz;



E
ja pus l' estorn er mesclatz,



Negus
hom d' aut paratge



Non
pens mas d' asclar caps e bratz,



Que
mays val mòrtz que vius sobratz.







Be
us dic que tan no m' a sabor



Manjars
ni beure ni dormir,



Cum
a quant aug cridar: A lor! (Com)



D'
ambas las partz; e aug aguir



Cavals
voitz per l' ombratge



E
aug cridar; Aidatz! aidatz!



E
vey cazer per los fossatz



Paucs
e grans per l' erbatge,



E
vey los mòrtz que pels costatz



An
los tronsons outre passatz.







Baros,
metetz en gatge



Castels
e vilas e ciutatz,



Enans
q' usquecs no us guerreiatz.



Papiol,
d' agradatge



Ad
Oc e No t' en vay viatz,



Dic
li que tròp están en patz.











Traducción.
- Mucho me place la dulce estación de la primavera que hace brotar
las hojas y las flores; me place oír el gorjeo de los pájaros
cuando hacen resonar su canto por el bosque. Agrádame ver colocados
a lo largo de las praderas tiendas y pabellones; y me deleita ver
alineados en campaña caballeros armados cabalgando en sendos
caballos.







Me
place ver los exploradores cuando ahuyentan las gentes y los rebaños,
y ver como en pos de ellos los hombres de armas se mueven con grande
estrépito. Experimento mucha alegría cuando veo sitiar fuertes
castillos, cuando se hunden los descuajados muros y la hueste cerca
el recinto defendido por hondos fosos y cerrado por empalizadas
guarnecidas con fuertes postes.




Gozo
cuando veo al buen señor que se lanza el primero al combate con
caballo armado, sin conocer el miedo, infundiendo con su ejemplo y su
brío valor a sus vasallos. Y cuando entra en el campo, todos deben
reunirse en torno suyo y seguirle con voluntad decidida, porque de
ningún hombre se hace aprecio si no ha dado y recibido muchos y
buenos mandobles.




Veremos
las lanzas y las espadas romper y desguarnecer los yelmos y los
escudos, desde luego de entrar en batalla, y herirse mutuamente los
combatientes. Entonces veremos correr al acaso los caballos de los
muertos y de los heridos, y cuando confundidos todos, en lo más
recio de la pelea, no habrá hombre de alta prez que tenga otro
pensamiento que el de cortar cabezas y brazos, pues vale más morir
que vivir vencido.




Os
lo aseguro: no me es tan grato el comer, beber y dormir, como oír
exclamar por ambas partes: ¡A ellos! y escuchar el relincho de los
caballos desmontados que corren por la selva, y el grito de ¡Socorro,
socorro! mientras caen señores y vasallos por los fosos sobre la
yerba, y se ven los muertos atravesados sus flancos por las astillas
de las lanzas.







Barones,
empeñad castillos, villas y ciudades antes de que otro alguno os
haga la guerra.



Y
tú, Papiol, corre pronto a ver a
y No
y diles que hace ya demasiado tiempo que están en paz.







(6)







Els
fayts eu xantats sovens.







Quizás
haya en este verso equivocación del copista. Parece que se diera a
la frase mejor sentido gramatical, sustituyendo el xantats participio
pasado de xantar, con el xantant gerundio del mismo verbo.




(7)
Ab
sos barons, donçeyls e lurs prelats.



Para
dar una idea de los barones principales que tomaron parte en la
conquista de Mallorca insertamos los siguientes párrafos que con el
mismo objeto trascribe el conocido historiador D. José María
Quadrado
en uno de sus apéndices a la parte de las crónicas de
Marsilio y Desclot referente a la expresada conquista, que publicó
en el año 1850.



"Era
D. Nuño Sánchez de real estirpe nieto del conde Ramon Berenguer que
casó con la heredera de Aragón, y primo del padre de nuestro
monarca. Su padre D. Sancho hijo tercero del conde de Barcelona
heredó el condado de Cerdaña en sustitución de su hermano Pedro, y
obtuvo en feudo el de Rosellón de su hermano mayor Alfonso II, a
quien lo había legado el conde Gerardo a falta de sucesión; de
suerte que su cuna y poderío le permitieron casi nivelarse con el
trono. De su esposa Sancha hija del conde
D. Nuño de Lara hubo a
D. Nuño, que tomó el nombre de su abuelo materno y que combatió al
lado de su padre en las Navas de Tolosa donde fue armado caballero.

Su tardanza en acudir al socorro de Pedro II, o la impaciencia de
este en no aguardarle, contribuyó al infeliz éxito de la batalla de
Muret donde feneció el rey de Aragón; pero unido con los Moncadas y
otros nobles, hostilizó a las tropas de Monfort, obligándole por
fin a devolverles el hijo del difunto soberano a quien el vencedor
retenía cautivo en su poder. Ignórase hasta qué punto secundó D.
Nuño las ambiciosas miras de su padre, que aspiraba no sólo a la
tutela del niño Jaime, sino a usurparle la corona; sólo es notorio
que tuvo sobrada parte en las turbulencias de aquella agitada
minoría. Disgustado con Guillermo de Moncada su íntimo amigo hasta
entonces, a causa de un azor que este le negó, llegaron ambos a
estrepitoso rompimiento; y aunque el rey en Monzón se declaró
abiertamente a favor de D. Nuño, y sostuvo una larga y terrible
guerra contra Moncada para vengar los agravios de su pariente,
mostrósele este tan ingrato que se entendió con su competidor para
apoderarse del joven soberano en Alagón y retenerle como prisionero
dentro de Zaragoza, gobernando ambos en su nombre y repartiendo los
feudos a su capricho. Hacia este tiempo por muerte de D. Sancho
heredó D. Nuño los condados de Cerdaña y Rosellón con el señorío
de Vallespir y Conflent, y dejando en paz la monarquía auxilió al
rey de Francia Luis VIII en su guerra contra los albigenses, de quien
recibió en recompensa algunas tierras. La expedición a Mallorca
formó el período más brillante de la vida de D. Nuño, mostrándose
tan intrépido en los combates como espléndido y bienhechor en la
multitud de fundaciones que dejó en el suelo reconquistado. Después
de contribuir a la toma de Iviza y de asistir con el rey al sitio de
Valencia, falleció sin hijos en 1241, y fueron agregados a la corona
sus vastos dominios y las propiedades que le cupieron en Mallorca e
Iviza. En 1215 casó con Petronila hija del conde de Cominges, pero
habiéndosela arrebatado el conde de Monfort para casarla con su
hijo, D. Nuño en vez de pedirle cuenta de su inaudito agravio
contrajo segundas nupcias con Teresa López. La especie de que murió
canónigo de Elna no aparece bien probada, a menos que esta dignidad
eclesiástica no anduviera aneja a sus títulos seglares, de lo que
se hallan hartos ejemplos en la edad media."



"De
nobilísima familia enlazada desde muy antiguo con la condal de
Barcelona descendía Guillermo de Moncada vizconde de Bearne. A
mediados del siglo XI un Raimundo de Moncada concurrió a la
formación de los Usages de Cataluña (o son los usatges de
Barcelona?
) por Ramón Berenguer el viejo; otro Guillén Ramón,
con el sobrenombre o empleo de Dápifer (Dapifer)
vinculado en su estirpe, acompañó al conde de Barcelona y a los
pisanos en su gloriosa expedición a Mallorca; y Guillén Ramón se
llamaba también el senescal de Cataluña, que caído en
desgracia de su príncipe y refugiado a la corte de Aragón, agenció
el dichoso enlace de Ramón Berenguer con Petronila. Su hijo heredó
el nombre, el título y la influencia, y apenas hay hecho ilustre o
acto solemne en la última mitad del siglo XII a que no se le
encuentre asociado; mancha empero su memoria la sacrílega muerte que
dio en 1194 al arzobispo de Tarragona D. Berenguer de Vilademuls, sin
que se sepan las causas ni las consecuencias del delito.”



"La
semejanza de nombres y la multitud de ramas en que se dividió la
familia de Moncada, no permiten deslindar los hechos que a cada
individuo pertenecen, ni averiguar su recíproco parentesco, ni
asegurarse siquiera de la identidad o diversidad de las personas:
sábese únicamente que el más ilustre y poderoso de todos, que regó
con su sangre nuestra isla, fue hijo de un Guillén Ramón y de
Guillerma de Castelveyl.
Guillermo de Moncada no empieza a
figurar sino en el reinado de Jaime I cuya coronación y libertad
promovió eficazmente; pero desvanecido con el poder y opulencia que
le añadió su casamiento con Garsendis heredera del vizcondado de
Bearne e irritado contra el conde de Rosellón, desechó la mediación
del monarca e invadió a sangre y fuego los estados de su enemigo.
Mientras que todo lo arrollaba y se abría paso hasta Perpiñan,
derrotando a sus habitantes y prendiendo al jefe de ellos Gisperto de
Barberá, sus propias fortalezas en número de 130 cayeron en poder
del joven rey que penetró en sus dominios con poderosa hueste; y el
orgulloso barón hubo de acudir a su defensa, encerrándose con sus
numerosos amigos y deudos en el inexpugnable castillo de Moncada. Al
cabo de tres meses de sitio se vio precisado Jaime I a levantarlo por
no contar bastante con la fidelidad de los demás nobles; Moncada se
reconcilio con D. Nuño para oprimir de común acuerdo al soberano, y
en vez de temer el castigo, le arrancó la indemnización de los
daños que le había causado en la pasada guerra. No tardó el
inquieto vizconde en confederarse de nuevo con el infante D. Fernando
en contra de
D. Nuño y de los Folch de Cardona rivales eternos
de los de Moncada, sublevando las ciudades aragonesas y exponiendo a
duros trances el poder real; pero al fin buscó avenencia, y en una
entrevista que tuvieron con el rey él y sus compañeros no lejos de
Pertusa, reconoció humildemente su error y juró para lo sucesivo
inviolable fidelidad. Trocado desde entonces en firme apoyo del trono
que antes había conmovido, confióle el rey la empresa de poner a
doña Aurembiax en posesión del condado de Urgel que injustamente
ocupaba Gerardo de Cabrera; y en breve la llevó a cabo con su
acostumbrado esfuerzo. Tan generoso en ofrecer como pronto en
cumplir, sincero en la reconciliación, velando por su rey con
paternal cariño, ardiente en su fé, tierno en su piedad, víctima
de su brioso valor mal secundado, Guillermo de Moncada aparece en la
poética expedición de Mallorca como el héroe más interesante
después de Jaime I.
La infelicidad y revueltas de los tiempos
explican bastante su pasado proceder, y su sangre mezclada con las
lágrimas de su rey le absuelve y purifica. Dejó de tierna edad por
sucesor de sus estados a su hijo Gastón, cuya primogénita Constanza
casó en 1260 con el primogénito del rey D. Jaime, el malogrado
infante D. Alfonso, fallecido entre los festejos de la boda.”



"Raimundo
de Moncada, compañero de Guillermo en la campaña de Urgel y en el
glorioso fin que les aguardaba sobre las playas de Mallorca, era sin
duda su pariente muy cercano; pero ni en las crónicas ni en los
documentos aparece indicio alguno que confirme la opinión vulgar de
que ambos eran hermanos, concebida sin más fundamento que el de su
común familia y recíproco afecto. Zurita, sí, nombra repetidas
veces a Raimundo como hermano de Guillén Ramon senescal de Cataluña
casado con Constanza hija natural de Pedro II, del cual no consta que
viniese a Mallorca, aunque a veces por la semejanza del nombre se le
confunde con los otros dos. Hijo de Guillén Ramón fue Pedro de
Moncada que heredó la senescalía de Cataluña, y de Raimundo lo fue
Guillermo que obtuvo en Mallorca los heredamientos que al difunto
magnate correspondían; acompañó este al monarca en sus campañas
por el interior de la isla, y luego en las de Valencia, y se le dio
en 1255 el señorío de la villa de Fraga, trasmitiéndolo a su hijo
llamado Raimundo como el abuelo. En el libro del repartimiento figura
otro Berenguer de Moncada a quien concedió el rey algunas
propiedades.”



A
pesar de ser el conde de Ampurias uno de los príncipes
iguales un tiempo en soberanía, ya que no en poder, a los
condes de Barcelona, con quienes a menudo combatieron sus
antecesores, en esta expedición le vemos eclipsado por su pariente
el vizconde de Bearne, cediéndole en todo el primer puesto. Hugo
descendía por línea recta de una serie de condes, que llevaron
todos el mismo nombre alternando con el de Ponce Hugo, y que
siguieron después de él durante algunas generaciones; su parentesco
con los Moncadas debió de ser estrecho según su adhesión a aquella
familia, en la cual refundía su causa y su persona. Es probable que
fuera este el conde que asistió al glorioso combate de las Navas; de
todas maneras le honra mucho el no hallarle ni una vez mentado en las
turbulentas ligas y reyertas de los barones que afligieron la menor
edad de Jaime I. Carbonell alaba al conde Hugo de muy noble caballero
y de haber regido con gran prudencia su condado: su esposa llamábase
María. Al tratarse de la conquista de Mallorca distinguióse sobre
todos por su caballeresco ardor en secundar la empresa, como luego
por su sombría perseverancia en el sitio de la ciudad: no esperaba
hallar tan pronto en ella su sepulcro sorprendido por la peste en
brazos de la victoria.
El necrologio de la catedral de Gerona, de
la cual era canónigo como conde de Ampurias, pode su fallecimiento a
23 de febrero de 1230.”



"Guillermo
de Clarmunt, Ramon Alamany y Gerardo de Cervellón, todos eran
retoños del árbol nobilísimo de Moncada, planetas que giraban en
torno del nuevo vizconde de Bearne e iluminados con el reflejo de su
esplendor. Sus abuelos se hallan mencionados al principio de los
usages de Cataluña entre los barones que formaban la corte
de Ramon Berenguer el viejo
; pero aunque fueran señores con casa
y estados propios, en cualesquiera bandos y empresas siguieron la voz
y la suerte de Guillermo de Moncada. Los nombres de Clarmunt y
Alamany van siempre unidos como por un lazo indisoluble; sobrino del
segundo era Gerardo de Cervellón hijo de Guillermo hermano de
Alamany cuyo verdadero apellido debió ser asimismo Cervellón. La
peste arrebató a los tres, apenas cumplido su juramento de vengar la
muerte de los Moncadas con la toma de la ciudad."



"Por
deudo o por amistad hallábase también unido a los anteriores el
opulento Bernardo de Santa Eugenia, tanto que se encerró con el
vizconde de Bearne en el castillo de Moncada para defenderlo contra
el soberano. Era señor de Torrella de Muntgrí, de donde algunos le
atribuyen el apellido de Torrella y le suponen arbitrariamente
hermano de Raimundo primer obispo de Mallorca. Después de la partida
del rey quedó por gobernador de la isla durante algún tiempo; y en
1235 junto con su hermano Ponce Guillén y con Guillermo de Muntgrí
sacrista de Gerona solicitó del rey facultad para conquistar a
Iviza. Poseía este barón una galera que junto con otra de Pedro
Martel, de quien se habla al principio del texto, fue tomada a sueldo
por el rey estando sobre Burriana para la expedición de Valencia.”
- QUADRADO, Apéndice 1.° a las crónicas de Marsilio y Desclot.



Y
por último en la escritura de concordia que se celebró entre el rey
Don Jaime y los magnates sobre la expedición a la isla de Mallorca y
en otros documentos, se continúan, entre los que quedan ya
enumerados, los nombres de Raimundo Berenguer de Ager, Hugo Desfar,
Assalito de Gudal, Hugo de Mataplana, Ferrer de San Martí, Gilaberto
de Croyles (Cruyles, Cruilles), Galcerán de Pinos
(Pinós) y otros muchos de elevada alcurnia, además del
templario Fr. Bernardo de Champans comendador de Miravete que
llevando la voz de su orden ofreció ayudar en la empresa con treinta
caballeros.



En
cuanto a los prelados que secundaron al rey Don Jaime en la
expedición, aparecen en primer término Spárrago de Barca arzobispo
de Tarragona y Berenguer de Palou obispo de Barcelona. Aquel era
primo del rey Don Jaime, como afirma el cronista Marsilio; en 1212
era ya obispo de Pamplona y en 1215 fue electo arzobispo de
Tarragona. Contribuyó a la restitución que hizo Simón de Monfort
del niño Jaime (después el Conquistador) y teniéndole en sus
brazos lo presentó en las Cortes de Lérida. Tomó gran parte en las
deliberaciones sobre la conquista de Mallorca y contribuyó en favor
de la empresa, según el cronista Desclot, en mil marcos de plata,
gran cantidad de trigo, cien caballeros y mil peones pagados por él,
con el correspondiente armamento. Murió en 3 de marzo de 1233.



El
obispo de Barcelona fue el prelado que más se distinguió por sus
hechos en la conquista que nos ocupa. Habiendo sido antes canónigo
de la catedral de Barcelona, era ya pastor de aquella diócesis en el
año 1212 en que prestó obediencia al arzobispo de Tarragona. Fue
prelado ilustre en paz y guerra y, según expresión del P.
Villanueva, así manejó la espada como el báculo, siendo su
pontificado el más distinguido de aquella iglesia. Acompañó al rey
D. Pedro II en la célebre expedición de Ubeda en 1212
(Úbeda, Navas de Tolosa), donde el rey le dio en premio de
sus servicios la propiedad Solario: en 1214 fundó el monasterio de
Junqueras (religiosas Benedictinas), y en 1219 el de Dominicos que
hizo venir desde Bolonia. Celebró varios sínodos e hizo muchas
constituciones, prestó servicios de gran importancia en la conquista
de Mallorca, contribuyendo en favor de la empresa con cien caballos
armados, y con mil peones mantenidos todos a sus expensas. Asistió
también a la conquista de Valencia, y fue después arzobispo de
Tarragona, elección que no aprobó el Papa por lo necesaria que era
su presencia en Barcelona. Murió en 1.° de setiembre de 1241.



Otro
de los prelados que asistieron también a la gloriosa expedición fue
Guillermo Cabanellas, obispo de Gerona. Era ya canónigo de aquella
iglesia en 1214, y siendo arcediano de la Selva fue elegido obispo
por el año 1227 y prometió contribuir, como contribuyó en favor de
la empresa, con treinta caballeros y trescientos peones mantenidos a
sus expensas. Murió en 24 de noviembre de 1245.



Asistió
así mismo a la conquista el abad de San Felio de Guixols,
llamado Bernardo, que fue el primero a quien el rey presentó en 1232
para la silla episcopal de Mallorca, cuya elección recayó por el
año 1235 en el pavorde de Tarragona Ferrario de San Martí, y
después en 1239 en D. Raimundo de Torrella por no haber tenido
resultado las dos primeras presentaciones. Contribuyó en favor de la
empresa con cuatro caballeros y una galera armada. Murió en 1253.



Y
por último asistieron igualmente a la expedición Guillermo de
Montgrí sacrista de Gerona que contribuyó con diez caballeros y
muchos infantes, y que después de haber hecho renuncia del
arzobispado de Tarragona y fundado la cartuja de San Pol de Maresmes,
murió en 1273: Bernardo de Villagrama arcediano de Barcelona que
ofreció diez caballeros y doscientos peones: sacrista de la misma
catedral Pedro Centelles que contribuyó con quince caballeros: y el
paborde de Saxona, el de Tarragona y el sacrista de Urgel que
también contribuyeron con caballeros y peones en favor de la
conquista.











(8)



E
cant fó exit lo stòl de mil galeas







Componíase
la armada según Marsilio y los otros cronistas incluso el mismo rey
Don Jaime de 155 buques grandes, además de las barcas de menor
porte, esto es; 25 naves mayores, 18 taridas, 12 galeras y 100
embarcaciones grandes llamadas trabuces y galeotas.







(9)







Cell
qui los cèls té e ‘l trò sens maleas,



Lança
en lo mon e en nostras ribeas



D'
ayre e de fòch e de maleas muytas.







Todas
las crónicas que se ocupan de la conquista de Mallorca hablan
detenidamente de la gran tempestad que sufrió la flota de Don Jaime
durante la travesía: la de Marsilio se expresa en estos términos,
al hacer mención de este suceso:



"Entre
hora de nona e vespres cresqué lo vent, e fòrt horriblement la mar
se inflá: muntan las ondas e complexen bé la tersa part de
la galea, e la mar prova e assatja los ventres dels novels peregrins
e encara dels antichs mariners; tots los peus los vecillan e ‘ls
caps han torbats............



"Dels
fets no remembrables de la tempestat passada, feta la mar suau, e
navegants ab vent cuvinent envés Pollensa, apparech una nuu fòrt
espaventable de part d' aguiló del vent de la Prohensa, la qual nuu
enfosquehí de molt desplaer las caras dels mariners. Mes un mariner,
en la sua art savi e discret e bé sabent e apareylat, per nom
Berenguer Guayrán, que era cómit e regidor d' aquela galea, alla
veu dix: "Nom plau aquela nuu que a nos se mostra de part del
vent aguiló de la Prohensa: estats apareylats, estats tots, e
acostense alcuns a las cordas qui son fermadas a la popa, e altres
vajan a la proha, e 'ls altres sian de prop las cordas costeras,
persó que si mester es pus tòst sia baxada la vela.” E donques la
galea per totas cosas, en quant aquela art pòt garnir e apareylar,
fó ordonada, soptosament vench vent fòrt, derrocá e gitá la vela
a dors, e present peril de mòrt menassá. Veus donava en trò al cèl
en Berenguer, sovent repetent: baxa la vela, baxa la vela, la qual
cosa per gracia de Deu fó feta: mes los lenys e las naus e las
galeas, per só com mes eran estadas soptadas, hagueren major afany a
baxar las velas, e grans crits e veus confusas cridavan la present
angustia e trabayl. La mar se inflá massa a la contrarietat dels
vents, e la galea del rey e tots los lenys eran sens velas, e
sofferian gran feriment de las
onas
, e los timons no usavan de lur offici; rodavan los
lenys en gir, e indicis o presumpcions de mòrt significavan. Havia
gran tristor en las galeas e caylament; jahian homens de subinas e
cap cubert, de lur vida d' aquí avant poch confiants. Leva' s lo
rey, e aquestas cosas temé molt fòrt per sí e per los seus.” -
MARSILIO, lib. II, cap. XVI y XVII.







(10)



...
com Nabuch e Faruensa;







El
nombre de Faruensa, unido al del personaje bíblico Nabucodonosor,
nos hace estar en la persuasión (persuacion) de que el poeta
ha querido aludir a Faraon rey de Egipto, cuyo nombre alteró en su
terminación por licencia poética obligado por la rima.







(11)



.....
sens que no spectetz nuyll.







Así
la crónica Real, como la de Marsilio, insertan la oración que
dirigió el rey Don Jaime al cielo al ver combatida la flota por la
tempestad. He aquí como transcribe la citada plegaria la primera de
las mencionadas crónicas:



"Senyor
Deus, bé conexem quens has feyt rey de la terra, e dels bens que
nostre pare tenia per la tua gracia: e hach no comença gran feyt, ne
perills trò aquesta saho, e jatsia que la ajuda vostra hajam sentida
del nostre naximent en trò ara, e hajats nos honrrat dels
nostres homens mals qui ab nos volien contrastar: ara Senyor e
Creador meu, ajudats me si a vos vé de plaer en aquest tan gran
perill, que tan bon feyt com yo he començat nol puixca
perdre car nol perdria yo tant solament, ans lo perdrets
majorment vos: car yo vaig en aquest viatge per exalçar la fe
que vos nos havets donada, e per baixar e destruyr aquells qui no
creuen en vos. E dons, ver Deus e poderos, vos me podets guardar d'
aquest perill, e fer servir la mia volentat, que he per servir a vos.
E deu vos membrar de nos que hanch nula re nous clamam merce que no
le troba sens vos, e aquells majorment quius han en còr de servir, e
traen mal per vos, e yo só d' aquells.
E, Senyor,
membreus de tanta gent qui vá en mí per servirvos. E vos, mare de
Deus, qui sou pònt e pas dels pecadors, prech vos per las set
alegries, e per les set dolors que hagues del fill de Deus
queus membre de mí en pregar a vostre fill que ell me storça d‘
esta pena, e d' aquest perill en que yo son, e aquells qui van
ab mí.” -
CRÓNICA DEL REY DON JAIME, cap. LV.







(12)







.
a Deus qui d' Aragó
Ubert tenia de los cèls la quarrera.







Las
crónicas omiten los hechos continuados en esta estancia. Nada hablan
de la alegría que tuvo el rey después de calmada la tempestad que
puso en tan grave peligro a la flota; alegría que manifestó a todos
los suyos enarbolando en su nave la enseña de
Jesu-Cristo, y a
la que contestaron todas las naves izando en sus mástiles el pendón
aragonés
, que tanta gloria obtuvo en la conquista que el
numeroso ejército de Jaime I había emprendido.







(13)



Dix
en Bonet, que guia la gran nau,







La
crónica real y la de Marsilio designan al entendido marino que tan
ventajosamente figura en la conquista, con el nombre y apellido de
Nicolás Bouet, y no Bonet como le han llamado algunos y le
llama el poema que nos ocupa. Quizás la costumbre de leer Bonet en
algunos historiadores hizo equivocar al Sr. Bover la u con la n
al copiar el poema, puesto que en la copia que nos ha facilitado se
lee Bonet. Según el citado cronista Marsilio, parece montaba este
experimentado marino la nave que servía de guía a toda la flota y
en la cual iba D. Guillén de Moncada.



Ans
que donassen las velas (dice el cronista citado) ordoná lo rey de
lur orde e volch que anás primera la nau den Nicholau Bouet
en la qual era en G. De Monchada, e que portás lanterna encesa persó
que guiás totas las altres seguents; mes que la nau den Carrós anás
derrera havent lanterna per semblant manera, e tot l' aparalament de
las naus en lo mitj, e las galeas a cascun costat e defora, persó
que si galeas alcunas de enemichs de qualque part s‘ acostassen pus
tost trobassen contrast." - CRÓNICA DE MARSILIO, parte 2.a,
cap. XV.







"Enans
que moguessem l' estòl ordenam en qual manera iria. E primerament
que la nau den Nicolau Bouet en que anava en G. de Muncada,
que guiás e que portás un faro de llanterna: e la den Carrós que
tingués la reguarda, e que llevás altre faro de llanterna: e las
galeas que anassen entorn del stòl, e que si nenguna galea vingués
al stòl que s‘ encontrás ab las nostres galeas.” - CRÓNICA
REAL, 2.a parte, cap. LIV.







(14)



En
Nono víu, que vers de eyl venia,







Véase
sobre D. Nuño Sanz lo que va trascrito en la nota número 7. Por lo
demás el encuentro de la galera del rey con la de D. Nuño durante
la travesía, y las palabras que este dirige a D. Jaime en estas
circunstancias, están omitidos así en la crónica real como en la
de Marsilio y la de Desclot.







(15)



Donchs
de Maylorcha lo menaret vessaba.







No
es fácil determinar el lugar donde se elevaría el minarete que veía
D. Nuño sobre las montañas de la isla, cuya vista le alegrara en
términos de inducirle a proponer se hiciese oración a la Virgen
Santísima en acción de gracias. Las crónicas citadas dicen que
serenado el mar y vencida la tormenta, apareció la isla a la vista
de las naves y se divisaron distintamente la Palomera, Sóller y
Almalutx. Quizás pertenecía a alguna de estas poblaciones el
minarete que alcanzaba D. Nuño desde su nave.







(16)



Lavors
lo rey e l' avesque......







Refiérese
probablemente el autor al obispo de Barcelona D. Berenguer de Palou,
que era el que comúnmente llevaba la voz entre los prelados en los
asuntos arduos de la expedición, y el que de ellos arengaba e
infundía aliento al ejército cristiano.
Véase lo que va
trascrito sobre este personaje en la nota número 7.















(17)



......
e l' abat,







Quizás
se alude en este pasaje al abad de San Felio de Guixols. Véase
la misma nota número 7 en la parte que se refiere a este prelado.







(18)



Lavors
l' avesque ab veu pus tremolosa



Dix
d' Ave maris a la dona est xant;







Las
crónicas mencionadas sólo hablan de la plegaria del rey Don Jaime
después de la tempestad sufrida, pero no de la oración que a la
Reina de los cielos dirigió todo el ejército cristiano en medio de
las ondas del mar, entonando el poético himno de
Ave maris
stella
, y la letanía de la Virgen; pasaje lleno de la fé y
fervorosa piedad de aquellos tiempos, oración la más propia en boca
de marineros y soldados que acababan de correr el peligro de ser
sepultados por aquel piélago del cual es rutilante estrella
la madre del Salvador por cuya enseña iban a combatir y a hacer si
era necesario el sacrificio de su vida.







(19)



Consira
en Jacq cant fer huy se poria:



Dix
a l' avesque, e dix a lo Guastó:







Alúdese
aquí probablemente a D. Gastón de Moncada, vizconde de Bearne, hijo
de D. Guillermo de Moncada, muerto en la encarnizada batalla de "la
Porrassa" y de la vizcondesa doña Garsendis. El Sr. Quadrado al
ver firmados como testigos del primer privilegio concedido por Don
Jaime I a los pobladores de Mallorca, a los jóvenes conde de
Ampurias y vizconde de Bearne, se expresa en estos términos:



"Seis
días antes (de la fecha del privilegio) había fallecido el valiente
conde de Ampurias, a cuya muerte asistió su hijo y sucesor Ponce
Hugo, ya sea que le hubiese acompañado en la expedición, ya se le
hubiese reunido después de tomada la ciudad. Lo mismo debe pensarse
del joven Gastón, vizconde de Bearne que acudió en persona a
recoger la pingüe porción que su padre le había adquirido con sus
servicios y con su propia sangre."



El
pasaje que comentamos en un poema que á mas de su valor
literario no puede negársele el histórico por ser escrito poco
después de la conquista, prueba que no sólo asistió D. Gastón de
Bearne a la gloriosa expedición, sino que merecía en alto grado la
predilección del rey.







(20)



Pendrer
no 's pòt lòch nient per aquesta



Meytat
de l' yla pus brossa e enquesta;

La parte de la isla a que se
refiere el experimentado marino Nicolás Bouet, es efectivamente
peñascosa y escarpada en su costa, y era difícil en ella el
desembarco del ejército; por lo demás las crónicas difieren algún
tanto del poema en el suceso a que la estancia se refiere, pues en
los primeros no se menta en tal ocasión a Bouet, sino a otro
inteligente marino llamado Berenguer Guayrán, ni se atribuye la
variación del propósito de ir a desembarcar por la parte de
Pollensa a las condiciones poco adecuadas para ello de aquella costa,
sino a la contrariedad del viento que reinaba. He aquí como da
cuenta Marsilio de las circunstancias que precedieron a la llegada de
la flota a la Palomera:



"Aquestas
cosas ditas, vench en pensa del rey per los nobles e per los mariners
deliberat conseyl de applegar e anar envés Pollensa, e cridá: -
"¿Ha aqui alcun entre vosaltres qui sia estat a Malorques
e sapia la yla?" - E respòs en Berenguer Guayrán demunt dit:

- "Jo, senyor, son estat aquí." - E el rey dix: - "¿Ha
hi pòrts ne quins ves la ciutat de la part de Cathalunya?" - E
dix: - "Ha hi un puig qui ret yla luny de la ciutat per quatre
leguas e per mar XXX milas, lo qual es apeylat la Dragonera, e
ha pou d' aygua de la qual los meus mariners ne portaren una vegada a
la mia nau; e aquel puig a la terra ret pòrt major, e al mitj de la
mar ha un puig poch qui ret pòrt luny de la terra un jet de balesta,
lo qual es apeylat Pantaleu.” - E el rey alegrat dix: - "¿Qué
demanam ne perqué som torbats per Pollensa la qual no podem haver ab
aquest vent? Nos anam a pòrt ont ha aygua, e ont porán recrear los
cavals a mal grat de sarrahins, e al qual pòrt tot nostre navili
sens difficultat porá anar, e d' aquen porem elegir part la qual a
nos sia vista pus cuvinent a intrar a la terra." - El rey maná
donar la vela, durant e guiant lo vent de aguiló a la Prohensa, e
acostá 's a una galera companyona que manás a las naus donar las
velas e seguir la galea del rey qui volia applegar al pòrt de la
Palomera. E donaren tots las velas, e la primera feria VI, só es lo
primer divenres de setembre vench lo rey a la Palomera, e per tot lo
dissapte tots los altres foren venguts. Beneyta sia la gloria del
nostre Senyor del seu lòch, com ab aquel vent no podian applegar ne
acostar a Pollensa de la qual era estat determenat, e podian venir a
la Palomera; e en tan gran peril no s‘ ha seguit dan a negú; e só
que era vijarés que 's fahés en dampnatje de la host e en
alongament, fó fet en gran prosperitat e ajuda." - CRÓNICA DE
MARSILIO, 2.a parte, cap. XVII.







(21)



De
los barons ab seny lo stòl viraba,



E
vench lo rey en vers la Palomera.







Está
situado el lugar de la Palomera en la costa de Andraitx,
frente a la isla Dragonera. Parece existía antiguamente en él
una población con el mismo nombre, de la cual era señor en tiempo
de los árabes Alí mayordomo del jeque o walí de Mallorca. Sin
embargo ella se había arruinado o decaído mucho a últimos del
siglo XIII, puesto que vemos que el rey Don Jaime II de Mallorca
mandó se edificase en el mismo sitio una población de treinta casas
cercada de muralla, mediante letra real dada en Perpiñan a 10 de las
kalendas de abril de 1303.







(22)



E
vench n' Alí del rey en la galea,



Alúdese
aquí a Alí de la Palomera, a quien se refiere la nota anterior.







(23)



Ma
mayre ho dix, ma mayre ho ha trobat." -







He
aquí como cuenta el poético episodio que comentamos el cronista
Desclot, que es el que más detalles nos da sobre el particular:



"Diu
lo conte, que quant lo navili fó ajustat a la Palomera, e lo rey fó
exit en la ylla de Pantaleu ab molts de richs barons e d' altres
gents per deportar o per sejornar, persó car la mar
los havia traballats, assó fó un dicmenja maytí, qu‘ els
sarrahins de la terra se foren ajustats devant la ylla de Pantaleu,
trò a XV milia sarrahins a cavall e a peu ab llurs armas. Del quals
sarrahins sen partí un e gitá 's en mar, e nadá, e vench a la ylla
hon lo rey d' Aragó era, e quant fó exit de la mar vench devant lo
rey e agenollá ‘s a ell e saluda ‘l en son latí. El rey
feu li donar vestiduras, e puis demaná ‘l del feyt de la terra e
del rey sarrahí. E el sarrahí dix li: - "Senyor, sapias per
cert que aquesta terra es tua e a ton manament, que ma mare prega que
jo vingués a tú e que t‘ ho digués; que ella es molt savia
fembra, e ha conegut en la sua art de astrenomia que aquesta
terra deus tú conquerir." E dix lo rey: - “¿Cóm has tu
nom?" - "Senyor, dix lo sarrahí, Alí m' apella hom; son
majordom del rey de Mallorcas.) - "Diguesme ¿lo
rey hon es ne que fá?" - "Senyor, dix lo sarrahí, lo rey
es en la ciutat, e ha ajustat per scrit, que jo ‘ls he tots
comptats XLII milia homens armats, del quals ni ha V milia a cavall,
e los altres son bons servents e molt valents e ardits, e cuydan te
vedar que no prenas terra en negun lòch de Mallorcas; perque ferás
bé si 'l cuytas de pendra terra al pus tòst que puxas abans que
ells sian exits de la ciutat." - "Amich, dix lo rey, bé
sias tú vengut; sapias que jo 't feré gran bé a tú e a ta mare e
a tos fills en tal manera que t‘ en tendrás per pagat." -
BERNARDO DESCLOT, XXVII.







(24)



E
‘nsemps volgren anar a lo perils



En
Nono Sanç e 'n R. De Monchada.







La
crónica real trascribe el hecho de esta manera:



"Quant
vench lo dissapte enviam per nostres nobles, ço es per don Nuno, e
per lo compte d' Ampuries, e per en G. De Muncada e per los altres
qui eran en la hòst: e haguem dels còmits de les naus de aquells
qui eran de major autoritat. E fó consell aytal, que enviassem don
Nuno en una galea qui era sua, e en Ramon de Muncada en la galea de
Tortosa: e que anassen riba mar, com qui vá contra Mallorques. E
allí hon élls stimarien que fós bò al stòl arribar, que allí
arribassen.” - CRÓNICA DEL REY DON JAIME, 1.a parte, cap. LVII.







(25)



En
Nono dix: - "Senyor, no tembretz nient!



Dessá
ví lóch hon l' exir fora fayt." -







"E
anants (D. Nuño Sanz y D. Ramon de Moncada) en axí aquel dissapte
tornaren el vespre e digueren: - "Nos havem trobat lòch de
costa la mar lo qual ha nom Sancta Ponsa, e es lòch a nostre vijarés
cuvinent a anar o a applegar; e aqui de costa ha un puig poch, en lo
qual si havia D. homens dels nostres, nul temps no pendrian lo Iòch
ans seria venguda tota la host.” - E plach a tots só que es dit
per los demunt dits, e elegiren lo lòch ab consentiment; mes volgren
el dicmenje reposar en aquel mont retent yla, só es lo Pantaleu.”
- CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a parte, cap. XVIII.







(26)



..
e ‘n Ponç …....







Alúdese
aquí a Hugo Ponce conde de Ampurias. Véase sobre este magnate lo
que va trascrito en la nota número 7.







(27)



..e
'n Cerveyló







Refiérese
Lulio a D. Gerardo de Cervellón (Cervelló). Véase lo que
sobre este caudillo va continuado en la nota número 7.







(28)



Et
en Guilem de tot son còr hi fó;







D.
Guillén de Moncada vizconde de Bearne. Véase la misma nota número
7.




(29)
E
lo Ramon son frare.....



D.
Ramon de Moncada. Véase la expresada nota número 7. El poema
confirma la opinión de varios historiadores y la tradición
constante de que D. Guillén y D. Ramón de Moncada, a quienes cupo
igual suerte en la reñida batalla de la Porrasa, eran hermanos,
en contra del sentir que manifiesta el Sr. Quadrado en sus párrafos
insertos en la citada nota número 7.







(30)



..
e lo Guastó,







D.
Gastón (Gaston) de Moncada vizconde de Bearne. Véase la nota
número 19.









(31)



E
a negun la vida fon lexada.







La
crónica real da cuenta de esta primera refriega en los términos que
siguen:



"E
vench en R. De Muncada e dix quels smaria, e anasen sols, e dix: -
"No vaja alcú ab mí." - E quant fó prop d' élls demaná
los nostres, e quant élls foren venguts, éll dix:
- "Firam
en élls, qui no son re.” - E el primer qui hanc los aná a ferir
fó éll: e quant foren tant prop los christians dels moros com
serien quatre hastes de llança de llonch giraren los moros las
testes e fugiren, e élls pensaven de donar en élls, e moriren dels
sarrahins mes de M. D. si que ningú no volia retenir a presó, e
tornarensen quant aço agren fet al ribatge de la mar." -
CRÓNICA DEL REY DON JAIME, 1.a parte, cap. LVIII.







(32)



Dels
maures buckrs la sanch veser volem." -







Está
bellísima estrofa está llena de energía y ardor guerrero. Ella
supera a todo cuanto han dicho los cronistas al hacerse cargo del
descontento que manifestó el joven y belicoso monarca por no haberse
podido encontrar en la primera refriega habida en la isla entre
cristianos y sarracenos. Para que pueda hacerse comparación véase
como Marsilio el más elocuente de los cronistas de la expedición,
da cuenta de las palabras del rey:



"E
exí lo rey de la mar e atrobá lo seu cavayl de totas cosas
apareylat, e los cavalers de Aragó qui de una tarida del rey eran
exits; e atrobat so que s‘ era fet, hach goig lo rey de la
victoria, mes sabé li greu e hach dolor com tant s' era trigat, e
girant se als cavalers de Aragó dix: - "Mal sia a nos! la
primera victoria es feta en Malorcha e la primera bataya, e ‘ls
nostres han hauda victoria, e nos no hi som estats. ¿Serán vuy las
nostres mans sens sanch? ¿Ha hi neguns cavalers entre vosaltres qui
'ns vuylan seguir?" - CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a parte, cap. XIX.







(33)



Vaéren
tuyt li maur sus en la serra.



Los
cronistas hacen también mención expresa del suceso a que se refiere
este pasaje del poeta. Dice la crónica real:



"E
aquells qui foren apparellats anaren ab nos e fom trò a XXV. E
ixquem trotant e darlot contra alli hon era stada la batalla: e veem
sus en una serra de CCC trò a quatrecents peons de sarrahins, e
entant élls veeren nos e devallaren de aquella serra en que eran, e
volien pujar en una altre serra que hi havia. E dix un cavaller d'
aquels d' Abe (o Ahe) qui son naturals de Taust: - "Senyor,
si ‘ls volets attenyer cuytemnos.” - E nos cuytamnos, e al venir
que nos faem matam trò a V. E entant anaven hi e venien los nostres
e mataven e derrocaven dels moros alli hon los trobaven." -
CRÓNICA DEL REY DON JAIME, 1.a parte, cap. LVIII.



"E
axí (dice Marsilio) anaven el rey e alcuns pochs a major pas, e
fórenne mòrts V (sarracenos); e els altres qui venian apres lo rey
e qui havian los cavayls febles per la mar, espahatjavan dels
sarrahins aytants com ne podian atrobar.”
- CRÓNICA DE
MARSILIO, 2.a parte, cap. XIX.







(34)



E
un cavayler, de mòrt lo colpejava.







La
misma crónica real cuenta también detalladamente el episodio a que
se refiere la estancia del poema:



"E
nos (dice) ab tres cavallers qui anaven ab nos trobam nos ab un
cavaller a peu, e tench son scut abraçat e sa llança en la má, e
la spasa cinta, e son elm çaragoçá en son cap e son perpunt
vestit: e dixem li qu' es rendés, e éll girás a nos ab la llança
dreta, e hanch nons volch parlar; e nos dixem: - "Barons, los
cavalls valen molt en esta terra, e cascú non ha sino hú, e val mes
un cavall que vint sarrahins: e yo mostrar los he a matar, e metam
nos tòts en torn d' éll, e quant a la hú adreçara la llança, l'
altre vinga e firel per les spalles e derrocar l‘ em en terra, e
axí no porá fer mal a algú.” - E tantost nos apparellam nos aço
fer, è vench don P. Lobera e lexá ‘s correr al sarrahí, e el
sarrahí que 'l veu venir dreçali la llança, e donali tal còlp per
los pits del cavall que bé li mes mija braça, e éll donali dels
pits del cavall, e derrocá ‘l: e éll volch se llevar, e mes mà a
la spasa, e entant nos fom sobre éll, e hanch nos volch retre trò
que morí; e com li deyem, rentte, éll deya: "le mulex",
que vol dir no senyor: e morirenni d' altres bé trò a LXXX, e
tornam nos a la host." - CRÓNICA DEL REY DON JAIME, 1.a parte,
cap. LVIII.











(35)



A
Mem-Ladró ab els maures combatre,







En
las crónicas vemos figurar a un noble aragonés llamado D. Ladron,
(Ladrón) que según el Sr. Quadrado fue hijo de D. Pedro
Ladrón oriundo de Navarra, y persona de nobilísimo linaje que
acompañó fielmente al rey en todo tiempo. En la estancia XXXVIII
vemos figurar otra vez a D. Ladrón, quien al descubrir desde su nave
la hueste del jeque de Mallorca que se acampaba en los cerros de
Portopí, envió mensajeros al rey Don Jaime que pusiesen el hecho en
su noticia, lo cual está acorde con lo que cuentan los cronistas.
Sin embargo no sabemos cómo conciliar esto con lo manifestado en la
estrofa que comentamos, pues al parecer D. Ladrón no había
desembarcado aún cuando ocurrían los hechos a que se refiere el
pasaje que nos ocupa.







(36)



Dix
an en Nono: - "Féu aguayt en la serra



Ab
n‘ Alagó......







Alúdese
en este pasaje a Gil de Alagón, noble del ejército de Don Jaime, a
quien nombran las crónicas.







(37)



...e
n' Arnau Finisterra,







Personaje
desconocido, cuyo nombre no vemos figurar en ninguno de los cronistas
de la expedición.







(38)



A
mal baró cant vos l' ordonaretz



Maleficar,
e bon donçeyl no irá.”







La
redacción de este pasaje nos parece algo confusa. Sentimos no poder
consultar el códice original para ver si nos era dado esclarecer
algo su sentido. En la traducción hemos procurado adivinar lo que el
autor quiso decir al insolentarse contra el rey el indócil y desleal
soldado.



(39)



E
lo rey dix: - "Anatz, pelós, anatz!" -







Sobre
este interesante episodio pada dicen los cronistas. Gil de Alagón
aparece en la crónica real y en la de Marsilio, por primera vez,
durante el sitio de la capital, haciendo causa común con los
sarracenos, apóstata de su fé, y sustituido su noble apellido con
el de Mahomet, para negociar una capitulación no muy digna ni
admisible para los cristianos; y después reaparece, conquistada ya
la capital, como partícipe muy favorecido del botín que recogieron
los conquistadores, lo que induce a creer que había vuelto a su
religión y a la gracia de su soberano. He aquí los pasajes de la
crónica de Marsilio que se refieren a este soldado aventurero:



"Apres
alcun espay en P. Corneyl qui era estat en lo conseyl dir al rey:-
"Senyor, en Gil
d‘ Alagó, qui fó crestia e cavaler e are
es sarrahí e renegat de la fe e ha nom Mahomet, ha trameses a mí ja
dos missatjes que volia ab mí parlar; donchs si vos me 'ns dats
licencia parlaré ab eyl com per aventura vol me dir e revelar alcuna
cosa profitosa."
- El rey consentí li, e ana hi, e l'
endemá com fos vengut dix al rey que anassen defora deportant
cavalcant, com eyl volia parlar ab eyl e dix li: - "Aquestas son
las paraulas den Gil d' Alagó: jo tractaré ab lo rey de Malorques e
ab los veyls de la ciutat e de la terra, que donarán al rey d' Aragó
e pagarán totas las despesas las quals eyl e 'ls nobles seus han
fetas en aquest fet, e que sals e segurs s‘ en vajan; e asso
fermarian en tal manera que tots ne porian esser bé pagats." -
A las quals paraulas lo rey en continent ple de felonía respòs:- "O
en P. Corneyl, de vos nos maraveylam fòrt com aytal pati
pacientament havets ohit d' aquel renegat o de tot altre; com nos
prometem a Deu per la fe la qual nos ha donada e en la qual vivem e
‘ns esperam salvar, que si hom nos donava tan d‘ argent com poria
caber del lóch de las tendas entro a las montanyas, nos no rehebriam
ni pendriam alcuna covinensa o pati quant que quant sia plasent a
nos, si aquesta vegada no prenem la ciutat e ‘l regne; ans vos deym
una cosa, que nuyl temps en Cathalunya no tornarem, si donchs per
mitj de la ciutat no fem passatje. E ades de present vos manam sots
pena de la nostra gracia e amor, que d' aquí avant no ‘ns digats
aytals cosas que a nos no plahen.”- CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a
parte, cap. XXVIII.



"E
axí presa la ciutat e de tot en tot despuyada, dixeren los prelats e
nobles que las personas e las cosas a pública venda fossen posadas e
mesas; la qual cosa no plach al rey, ans dix: "Aquesta pública
venda molts temps requerrá, mes partescam las cosas o robas, e puys
anem contra els sarrahins qui en las montanyas s‘ amagan e pahor
los ha esvahits, e ab menor dificultat ne serán trets.” - E
dixeren los dits prelats e nobles:
- "¿E en qual manera las
cosas se partirian?" - Respòs lo rey: - "Per sòrts; e si
ades partim los sarrahins e las robas, las gents ne serán pagadas, e
el temps será de VIII dias, e encontinent irem contra els sarrahins
de fora, e obtendrem e estojarem la moneda per galeas. E aquest
conseyl es solament sá; ¿e en qual manera las gents esperarán tant
espaciosa e longa venda de las cosas?" - Mes en Nuno e en Bernat
de Sancta Eugenia e 'l bisbe de Barchelona e el Sagrista
volian aytal esposició de las cosas persó que enganassen los
altres, car en eran pus aguts e pus enginyoses. E el rey dix: - "Assó
no es venda, mes decepció o engan; e temem que 'ls sarrahins de fora
no s' enfortescan entretant, e que aquesta triga no sia dampnosa.”
- E aquels contrastant lassá 's lo rey de la sua importunitat, e fó
feta la esposició de las cosas de la Dominica primera de caresma
entro a Pascha. E els cavalers e homens de poble creyan haver part de
las cosas axí dadas a vendre, e compravan ne aytant com los era
vijarés que ‘n deguessen aconseguir per lur part, e feta la venda
no volian pagar las cosas ja compradas. E ajustarense los cavalers ab
lo poble, e torbadament anavan per la ciutat dients: - "Mal es
fet assó, mal es fet." - E soptosament levá 's entre eyls una
veu: - "Robem la casa den Gil d' Alagó.” -
E anaren hi e
axí ho feren. E com lo rey corrent fos vengut, e ja haguessen de tot
la casa despuyada, dix los: - "¿Quius ha dada licencia de
devastar la casa de negun noble nos assí presents, no fet a nos
alcun clam?" - E cridant dixeren: - "Nos devem haver part
en totas les cosas presas axí com los altres e no ho havem, ans
morim de fam e volem tornar en nostra terra, e per assó las gents
han fet so que han fet.” - E el rey dix los:
- "Cové vos
penedir e castigar d‘ aquestas cosas e abstenir de tot en tot d‘
aytals cosas, sino convendria nos de vos fer justicia, e hauriam
desplaher de vostre greuje, e convendria vos dolre de la pena.” -
CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a parte, cap. XXXV.



Los
dos pasajes que de la crónica de Marsilio van trascritos motivaron
la siguiente nota del Sr. Quadrado:



"He
aquí uno de los más misteriosos personajes de esta épica historia.
¿Qué aventuras habían traído a la isla sarracena como cautivo o
como refugiado a un noble de la esclarecida estirpe de Alagón? ¿Qué
peligros, qué venganzas, qué crímenes o pasiones le precipitaron
en vergonzosa apostasía, hollando su fé de cristiano y sus blasones
de caballero? Sus tratos con Pedro Cornel indican que no había
olvidado del todo los recuerdos de su cuna y las amistades primeras;
pero lo mezquino e inadmisible de las condiciones por él ofrecidas,
a las cuales dio el rey tan digna y enérgica respuesta, muestran
hasta qué punto había identificado su causa con la de su nueva ley
y de su nueva patria. Después de tomada la ciudad reaparece para
colmo de extrañeza Gil de Alagón, reconciliado sin duda con el rey
y con la iglesia, como uno de los barones más favorecidos en la
distribución del botín; puesto que su casa fue saqueada ante todas
por el pueblo y los caballeros quejosos de la desigualdad del reparto
e indignados tal vez de que se prodigaran a un renegado semejantes
recompensas."



Creemos
que el pasaje que comentamos aclara bastante el misterio en que
aparecía envuelto el nombre del caballero Gil de Alagón, cuya
deslealtad promovió el enojo de su rey, al ver que acudía a la
reprobada idea de faltar a sus juramentos como caballero y hasta a su
fé como cristiano.

(40)



E
vos perdut ¿ e qui viurá de nos?







Marsilio
habla de este poético suceso en estos términos, dignos de la
epopeya:
"Lo sòl era pòst; el rey tornava a sas tendas,
tement que no hagués offeses o agraujats sos nobles en tan perilosa
cavalcada e quays del tornament del vespre, e esperava fortment esser
repres. E exiren a eyl a peu en G. e en R. De Monchada ab alcuns
cavalers, e el rey vehent aquels devaylá e volch sen intrar a peu;
mes com eyl hagués esguardat, en G. De fit en fit guardá lo rey, e
fentament e lenta ris se, lo qual riure agradá molt al rey dient
entre sí: - "No ‘ns dirá paraulas aspres en G. que ris s‘
ha.” - Mes no ho poch sofferir en Ramon de Monchada, e ab cara
feylona dix: - "Senyor, qué havets fet? qué havets fet? Nos
salvats per Deu e scapats en los perils de la mar e aportats assí
salvament e segura a la terra la qual desitjats, are volets auciure
vos matex e nos?
¿No sabets que 'l vostre peril no es de una
persona sola, mes de tota la host? ¿E quin ardiment es aquex, no
digne de neguna lahor, no companyó de nenguna prohea ab seny, que
vos a tan gran judici o peril de certa sciencia vos metets? En poch
vuy no sots perdut, e si tant negre dia los nostres lums hagués
escurehits, ¿qual apres vos haguera volgut viure? qual volgra tornar
als seus lòchs? en quant fora estat divulgat per infamis lo conseyl
de vostres nobles! Cóm suspitosa guarda! E cert milor fora als
morients que aquels qui de la yla ne portarian novas a nostres
amichs: e certes aquest tant gran negoci per algun altre príncep no
s' acabaría, com mes aportaria temor que amor." - CRÓNICA DE
MARSILIO, 2.a parte, cap. XX.



"E
en Ramon de Muncada dix nos: - "Qué havets feyt? volets ociure
nos e vos, que si per nostra mala ventura vos perderets e sots anat
arresch de perdre la hòst, e tot l' als seria perdut e aquest tan
bon feyt nos fará puys per nul hom del mon.” - CRÓNICA DEL REY
DON JAIME, 1.a parte, cap. LVIII.



Estos
pasajes, enteramente conformes con lo que expresa la estancia que
comentamos, motivan estas oportunas reflexiones del Sr. Quadrado:



"Un
rey mozo casi avergonzado de su victoria y espiando con inquietud las
miradas de sus nobles temeroso de ser reprendido, unos campeones que
se creen en el caso de reprimir su temerario valor y en cuyos severos
cargos traspira un celo tan paternal a par de tan sumisa abnegación,
son caracteres de belleza inimitable; y la impaciencia de Raimundo y
la indulgente benignidad de Guillermo acaban de realzar el cuadro con
su contraste."







(41)



Pus
no ho façatz, en rey, pus no ho façatz!" -

Las quals
cosas totas ohidas (continúa Marsilio), lo rey no respòs res, mes
en G. pacificant lo rey e en partida punyent dix: - "O Ramon, lo
rey ha feta gran folia; mes una cosa nos conforta, com vuy havem
provat com havem senyor valent en armas, lo qual planyent com en la
primera bataya no es estat, per sí e tot sol ha bataya procurada,
jatsia que sia en peril de sí e dels seus. No 's sia fet d' aqui
avant, senyor rey, no sia fet, com en vostra vida es la nostra, e en
la vostra mòrt es la nostra. Ne a vos no cal axí cuytar las cosas
que fer se deuen, mes ab fermetat pus madurament fer; com pus que en
la yla sots, rey sots de Malorcha; e si per ordinació de Deu no per
defaliment de vostre conseyl si esdevenia vos morir, la vostra fama
no hauria dampnatge de la mòrt, com tot lo mon vos apeylaria lo
melor hom d' aquest mon e 'us planyeria.” - E si constrenyement
dels nervis vos tenia en el lit e a las armas vos fehen no poderós,
encare aquesta terra assí es vostra sols que vos viscats." -
CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a parte, Cap. XX.







(42)



Dementre'
l xech ab tota l' hòst ixia







Reina
mucha confusión acerca del nombre del que era jeque o walí de
Mallorca en la época de la conquista. El rey Don Jaime en su
crónica, y tras él otros historiadores, le llaman Retabohihe;
Marsilio le apellida Abobehie, corrupción quizás de
Abu-Yabie (Yahie), y los cronistas árabes dicen gobernaba la isla en
aquella sazón Said ben Alhakem Aben Otman el Koraischi de Tabira de
Algarbe. Sea como fuere pertenecía a la dinastía de los Almohades
que en 1208 habían destronado en Mallorca a la de los Almorávides.







(43)



En
sus de Portupi s' apareylá.







"E
las nostras naus (dice la crónica real) ab bé CCC cavallers que
havia dedins, e els cavalls aytambe al cap de la borrasca, veeren la
host del rey de Mallorques al vespre que fó exida en la serra del
pòrt de Portupí. E D. Ladró un rich hom d' Aragó qui era ab nos,
hach acòrd ab los cavallers qui eran en la nau, qu' ens enviassen un
missatje en una barca per mar, qu‘ ens feyen saber que ‘l rey de
Mallorques ab sa hòst era en la serra de Portupí, e tendas que hi
havian parades, e que estiguessen apercebuts. E aquest missatje vench
a nos a mija nuyt, que era nuyt del dimecres que devia esser aevant.

E nos tantost enviam ho a dir an G. De Muncada, e a D. Nuno, e
als richs homens de la hòst: e ab tot aço nons llevarem trò en l'
alba. E quant vench en l' alba llavám nos tots e oym nostra missa en
la tenda nostra." - CRÓNICA DEL REY DON JAIME, 1.a parte, cap.
LVIII.




(44)



N
‘ haurá lo cèl lo qui de vos morrá." -







Aunque
en el fondo esté conforme la arenga del obispo de Barcelona a la que
trascriben los cronistas, creemos que por su concisión y energía
supera la del poema a la que aquellos ponen en boca del venerable y
valiente prelado. He aquí la que inserta la crónica real:



-
"Barons, no es hora are de llònch sermó a fer car la materia
no ‘ns ho dona, que aquest feyt en que el rey nostre senyor es, e
nosaltres, es obra de Deus, que no es pas nostra: e devets fer aquest
compte, que aquells qui en aquest feyt pendran mòrt, que la pendran
per nostre Senyor, e que haurán paradis, hon haurán gloria durable
tots temps: e aquells qui viurán haurán honor, e preu en lur vida,
e bona fí a la mòrt. E barons, conortats vos per Deus, car lo rey
nostre senyor, e pos e vosaltres volem destruir aquells qui reneguen
la fé e el nom de Jesu-Christ. E tot hom se deu pensar, e pòt, que
Deus e la sua mare nos partrá huy de nos, ans nos dará victoria,
perque devets haver bon còr que tot ho vencerem: car la batalla deu
ser huy, e conortats vos que ab senyor bò e natural anám:
e
Deus qui es sobre éll, e sobre nos ajudar nos ha." - CRÓNICA
DEL REY DON JAIME, parte 1.a, cap. LVIII.







(45)



Et
en Guilem e 'n Ramon de Monchada



Ixen
denant abduy ab li templer;







El
poeta omite aquí algunos episodios muy notables al par que poéticos
que no descuidaron los cronistas. Tales son el acto de recibir D.
Guillén de Moncada la sagrada comunión antes de marchar al combate;
la singularísima devoción con que recibió el cuerpo de Jesucristo
y las lágrimas de piadosa ternura que derramó durante este solemne
acto, presentimiento quizás de su próximo y desgraciado fin; las
palabras que dirigió a D. Nuño, y la delicada generosidad de ambos
caudillos en cederse recíprocamente los honores de dirigir la
vanguardia, y otras circunstancias dignas de mentarse. Por lo demás
el poema está acorde con las crónicas en cuanto a que
D.
Guillén y D. Ramón de Moncada guiaron la vanguardia unidos con los
templarios, a los cuales se agregó el conde de Ampurias.







(46)



E
ab gran brugit faé de son poder.







Es
sensible que el poeta no se extendiese como era regular en la
descripción de la batalla que se empeñó en los campos de la
Porrasa y en la cual arrollaron los cristianos al enemigo,
obligándole a encerrarse en los muros de la capital, suceso que se
prestaba grandemente a los rasgos elevados y animadas pinturas de la
epopeya. Los cronistas en este particular se muestran menos parcos,
siendo sobradamente interesantes los capítulos que a este objeto
dedicaron y a los cuales remitimos el lector.







(47)



Al
sarrahí noent, le deventera



Ben
guerretjá lá sús per son Salvayre;
Véanse en los citados
cronistas las vivas e interesantes descripciones de la batalla de la

"Porrassa".







(48)



E
lá ‘n Guilem fení la lur quarrera,







El
cronista Desclot da cuenta en estos términos de la muerte de D.
Guillén de Moncada:



"Ab
tant los crestians punyren ves los sarrahins e anaren ferir en élls,
si que 'ls esvahiren e passaren oltra, mes tant era la gran
pressa dels sarrahins que no sen pogueren tornar al puig a ‘n G. De
Muncada. Els sarrahins muntaren al puig, e ‘n Guillem de Muncada
qui 'ls veu venir volch los scapar, persó car no era que ab un
cavaller e no poch devallar a cavall, que la muntanya era arrocada, e
torná atras perque volch pendre altre carrera; mes los sarrahins lo
soptaren tant fòrt de totas parts que nos poch defendre, e pres un
còlp per la cama tal que 'l peu li cahech en terra; e puys
occiurenli lo cavall, e cahech de tot en terra, e aquí morí. Lo
cavaller qui ab éll era, mentre los cavallers se combatian ab en G.
De Muncada, defensá 's al mils que posch e puys com viu que son
senyor fó mòrt scapá als sarrahins malament nafrat en lo cap e en
la cara, e torná sen ves los crestians." - CRÓNICA DE BERNARDO
DESCLOT, XXXIII.







(49)



E
lo Ramon deffenent lur senyera,







Con
respecto a la muerte de D. Ramón de Moncada dice el mismo cronista
Desclot:



"Ab
tant en R. De Muncada seguí la senyera, e aná avant firent e donant
de grans còlps; lo cavall ensepegá e cahech en la pressa que hi era
molt gran, e aqui morí."
- CRÓNICA DE BERNARDO DESCLOT,
XXXIII.




(50)
Et
en Desfar....



Alúdese
a Hugo Desfar, caballero del séquito de los Moncadas, que murió con
ellos en la misma batalla de la Porrassa.







(51)



....e
n' Huch lo bòn trovayre.



Refiérese
sin duda el autor a Hugo de Mataplana, caballero también del séquito
de los Moncadas, que pereció así mismo con ellos en batalla. Fue
trovador muy célebre.
Sus trovas se leen en algunos códices que
existen hoy día en la biblioteca vaticana.



(52)............



Aquí
corresponde indudablemente el gran vacío que observamos en el poema
y al que hemos hecho referencia en las líneas que preceden a la
composición.







(53)



De
n' Infantyl lo stòl pus abatut,







Alude
este pasaje al caudillo moro Infantilla o Ifantilla, o mejor Fatilla,
como le llama Desclot, que reuniendo un respetable ejército,
compuesto de los sarracenos de las montañas de la isla, peleó
encarnizadamente con los sitiadores. El cronista Marsilio, a
propósito de este caudillo, dice:



"Levá
's un fil del diable per nom Ifantilla, e ajustá tots aquels qui
estavan per las montanyas, e foren bé V milia a peu e C a cavayl; e
vengueren a un puig assats fòrt qui es sobre la fònt qui entra en
la ciutat; e aqui volent fer nom aparaylá bé XL tendas, e trencá
lo lòch per ont l' aygua era amenada, e feu desviar l' aygua de la
host, e per lo mitj d' un torrent se perdia. Mes persó com la
fretura e minva d' aquesta aygua era no sostenedora als crestians,
coneguda la occasió d' aquesta cosa, hach deliberació lo rey de
trametre contra aquel un cap o dos ab CCC cavalers e que ab aquels se
combatessen e l' aygua tan necessaria recobrassen. E fó manat an
Nuno e fó fet cap e guiador dels trameses, e foren hi trameses sots
eyl CCC cavalers, no empero tots seus, mes ajustats alcuns als seus.
E partí 's d' aquí, e ʻls sarrahins volgren lo puig que havian
pres deffendre, mes los crestians muntaren contra eyls ab maravelosa
cavalcada, e venceren los en lo puig. E vench en las mans d' aquels
lo dit Ifantilla qui era cap o guiador dels sarrahins, e sens
misericordia fó matat, e foren ne privats de vida ab eyl bé D. Los
altres fugients a las montanyas escaparen, e las tendas d' aquels
foren dadas a robería e las robas a partió. Mes lo cap de Ifantilla
portaren al rey en testimoni de la cosa feta, lo qual lo rey feu
posar en la fona del giny e en la ciutat trametre e gitar a terror e
pahor dels sarrahins. E fó retuda la aygua en aquesta guisa a la
host, del recobrament de la qual tots agren gran goig, com gran
fretura sofferian." - CRÓNICA DE MARSILIO, 2.a parte, cap. XXV.










(54)



E
dix lo rey: - "Presem pus prest la terra!"







Después
de la derrota de Ifantilla duraron todavía mucho tiempo las
operaciones del sitio. No se trató de asaltar desde luego la capital
como el poema quiere indicar. Suprímense desgraciadamente en este
todas las grandiosas hazañas del cerco, sin que sepamos si esta
falta es del autor o del antiguo copista, que al parecer omitió
visiblemente muchos pasajes como se ve claramente por el gran vacío
que hemos hecho observar en la nota número 52. Destruida la hueste
de Ifantilla, acontecieron grandes sucesos según los cronistas.
Tales son la alianza de los cristianos con el poderoso Benhabet,
señor de Alfavia, por cuya mediación se sometieron al rey Don Jaime
muchas de las comarcas de la isla; los notables hechos de armas con
que el ejército se distinguió durante el asedio; las proposiciones
del jeque para arreglar la paz; la energía de Raimundo Alamany y de
los deudos de los Moncadas en los consejos, clamando se vengase la
sangre cristiana vertida por los sarracenos, y la prudencia y madurez
del joven monarca en esta ocasión; la famosa arenga del walí a su
pueblo rotas ya las negociaciones; el juramento solemne de los
sitiadores antes de dar el asalto general; la toma de la ciudad y la
milagrosa aparición de san Jorge; la entrada triunfante de la cruz
en el recinto de la Almudayna; la prisión del
walí;
el saqueo de la ciudad; el botín recogido por los cristianos, y
tantos otros hechos gloriosos que eran los que más se prestaban al
poeta, y que no es regular pasase en silencio en una obra que tenía
por objeto exclusivo cantar las hazañas de los conquistadores.







(55)







E
de Maylorcha rey fó prest cridat.







No
consta en las crónicas esta manifiesta aclamación de Don Jaime por
rey de Mallorca.







(56)



....porriu



L'
esgard haver, …....



Véanse
en la traducción castellana las palabras con que hemos traducido
este pasaje, para nosotros oscuro e ininteligible.



(57)
….. e lexatz lo morriu.



No
respondemos de haber atinado en la verdadera equivalencia de la
palabra morriu en la traducción castellana del poema, puesto
que nos es desconocido este vocablo.




(58)



Donchs
plach a Deus, Malorqu‘ es conquerada." -







Conquistada
la capital todavía le quedó mucho por hacer al ejército cristiano,
pues hubo de reducir a los moros montañeses que en gran número, y
acaudillados por Xuayp amenazaban arrebatar al rey Don Jaime el
precioso fruto de su conquista.







(59)
Honrem
a Maylorcha ab molts beneficis.




El
rey Don Jaime en efecto atendió con un celo verdaderamente paternal
al engrandecimiento y prosperidad de la isla, promoviendo en ella
infinitas mejoras, fomentando su naciente comercio y concediendo
ventajosos privilegios a sus pobladores.

(http://www.caib.es/pidip2front/jsp/es/ficha-convocatoria/strongemldquolibro-de-franquezas-y-privilegios-del-reino-de-mallorcardquoem-es-el-documento-del-mes-en-el-archivo-del-reino-de-mallorca-este-jueves-7-de-marzostrong#)
https://www.worldcat.org/title/privilegios-y-franquicias-de-mallorca-cedulas-capitulos-estatutos-ordenes-y-pragmaticas-otorgadas-por-los-reyes-de-mallorca-de-aragon-y-de-espana-desde-el-siglo-xiii-hasta-fin-del-xvii-con-un-apendice-de-bulas-y-otros-documentos/oclc/802789769







(60)



Huy
los meus bordons, huy s' han acabat.







Raimundo
Lulio termina bellamente el poema. La conclusión es digna del Tasso.
Nada más natural que al dejar las armas los guerreros, dé fin el
poeta a sus versos.





RECTIFICACIONES.




Del
examen, que concluida esta impresión, hemos podido hacer de ciertas
composiciones de Lulio, esparcidas en uno que otro códice, nos han
resultado algunas variantes notables que hacen necesarias en el texto
impreso las siguientes rectificaciones, puesto que aclaran muchos de
los pasajes que aparecen en él oscuros e ininteligibles
(inintelegibles):



Página
del texto Impreso. Línea. Dice. Léese en los códices nuevamente
consultados.



137 7 sanat ça
nat
138 33 é 's mon fill sanujat es mon fill anujat



144 11 ça
ella ça é llá



153 23 l‘
ha sus lá sus
153 27 Só Ço
154 18 dona ‘l
dona ha ‘l
154 29 veng‘ on vengon
156 15 guayg e
desconort guayg desconort
160 9 quius qui ‘s
168 19 Es
dó a qui Deus Es dó qui Deus
180 14 se poch se
pòt
180 28 es poch es pòt
180 33 no poch no
pòt
288 11 no es peccar, no es en
peccar,
318 31 fará féra
334 21 ver perqu‘
eu vet perqu‘ eu
340 21 a unir ausir
344 19 la
qual ha en sí leix la qual ha ‘n sí matex
400 16 veus
só veus çò
415 9 sorn es s‘ orna e ‘s
418 18 et
ornen ton et orn ton
435 24 losanament lo
sanament
536 2 dar donar
(se encuentra muchas veces
dar en el texto original)

441 13 Perqu‘ eu Perqu‘
en
442 2 Perque mes Perque m‘ es
443 26 cessar que
querir cessar de querir
454 5 E al naturalment E ha ‘l
naturalment
454 35 ço te a mal, S‘ ho te a
mal
461 3 Con que sia Qu‘ hon que sia
465 15 En quant
el emferm, En quant ela ‘m ferm,
472 6 de Deu salvetat, de
Deu sa bontat,
474 35 En peccat E ‘n
peccat
491 18 Tant qu‘ am duy ço Tant qu‘ ambuy

494 23 Qu‘ en só Qu‘ en ço
512 19 A nuyla
causa Ha nuyla causa
516 37 E mòr hon E mòr
hom
529 18 veen vé en
539 32 Entendrets En
tendrets
544 24 E ‘n lo far En lo far
569 21 están
d‘ ela están de lá