lunes, 30 de agosto de 2021

CAPOLLS. EL MEU CONSOL. A LA MEMORIA DE MA GERMANA MARGARIDA. UN ALTRE BESADETA.

 CAPOLLS.

Flors de Mallorca. Poesies. Jochs florals. Barcelona.

Molt belles flors fan esperançar les ponçelles que es mitx badan ja en lo camp de la nostra literatura. Alguns jóvens hi ha, que seguint venturosament les petjes dels mestres y nomenats autors que els prengueren la daventera, prometan molt de fruit. Entre altres ens recordan los noms d'en Joan Ensenyat de Sóller, d'en Onofre Prohens y d'en Joan Alcover de Palma, dels qui donam tot seguit una mostra de son enginy, encare qu'están en los comensaments de la seua carrera literaria, y es pot dir en los de la seua vida. Volriam que axò los servís d'estímul per anar ab perseverancia p'el camí qu'han emprés; y fentho axís, bé poren esperar en lo esdevenidor les joyes desitjades que otorga la poesia a los seus fills fervents y predilectes, méntres la patria anirá afagint agraida y gotjosa noves fulles a la corona de la seua gloria.

____


EL MEU CONSOL.




-
Pobre filla, pobre filla,


¿Qué
diuen los teus clamors?


¿Perqué
plorant ton cor secas,


Baix
d'un cel tan trist y fosch?





-
Pelegrí qu'aquí vengueres


A
llogar un poch de mon,


Jo
tench set y no trob' aygua;


Si
'n passás per aquest solch!





Al
blanch mantell que m' cubria,


Li
han robada la blancor:


Me
cubresch ab un sudari,


Y
'l tench de llágrimes xop.





-
Trista filla, trista filla,


¿Orfaneta
ets en el mon?


Sèu,
respira, no plores,


No
acales axí lo teu front.





- Llogater, bon llogater,


La
terra mesquina corr'


Y
deman per tot l'almoyna,


Y
per tot me fan el sórt.





Mon
pare, lo meu bon pare


Aquí
m' deixá per amor;


Mes
germanetes son fuytes,


Mes
germanes mortes son.





Tota
sola prech a Deu


Aygues
de consol me don:


Los
llogaters no m' escoltan,


Ningú
trob que me 'n aboch!




-
Contristada garrideta,


Mon
esperit te plany molt:


¡Vulga
Deu que pus no plores!


Alsa
't lo vel del teu front.





-
Si m' llevás el vel que aport,


Cega
quedaria en tronch;


Sa
claror d'un altre vida,


Veig
ab ell desde aquest mon.



-
¿Còm jo puch, la minyoneta,


Darte
del goig lo socors,


Si
açí també jo som òrfen,


Y
camin no sé per hont?





Y
lo camí n'es ben áspre,


Y
se'n vá depressa el jorn;


Mostrem
ton alberch, nineta,


Mostrem
ca teua qu'es fosch.



- Llogater, jo som molt
pobre,


Y
res tench, pero ho tench tot!


-
Orfaneta, l'orfaneta,


Donem
còbro que m'anyor.





¿Qué
es aquest vel que m'escampas?


¿Per
qué respir' dins clamors?


Ay,
nineta de la via!


Jo
desitj saber qui sou.





-
Ay, criatura misteriosa,


Recorda't,
si, que ets de pols;


Anima't
del sant alé


Que
t' doná ton Creador.



Recorda't
que quant m' has vista,


Plorava
prop d'un angló;


Lo
ver dolçura ne dona,


Y
lo fals congria un corch.





Al
caminoy de la vida


Jo
li fas sempre els adobs;


Aport
bálsam invisible;


Are
tú ja veus qui som.





-
Pelegrina, pelegrina,


Donem
còbro que m'anyor;


¡Oh,
lo camí còm prest passa!


-
¿Veus com ix un altre jorn?





-
Qu'es de bella y suau la via,


La
que he deixat era un solch;


A
cada vora veig aygues,


¡Las
aygues qué bellas son!



Cap amunt son rius que
corren,


Sens
pedretes en els fons:


¿Ahont
van aqueixes aygues


Clares
de riques colors?





-
Las de la part dreta, llágrimes


Dels
qui 's peneden ne son,


Les
altres dels tribulats;


Totes
s'en van al Senyor.





-
¡Ay, quína set tench, nineta!


-
Lo gel de ton pit se romp:


Prest
veurás los meus germans;


¿Surtirán
flors d'aquest tronch!





-
Ta veu, nineta, es un cel,


Y
lo que dius n'es ben dols!


¡Si
sabés ab qui jo parl' !


Lo
desitj m'es un corcor.





-
¡Ay, llogater de la terra!


Ton enteniment es fosch;


El
meu bon fruit es lo creure,


Arbre
sens fulles el tronch.





-
¿Sou la dolsa missatjera?


-
La matexa jo ne som.


-
¡Oh, la dolsa pelegrina,


Amaguedeta
del mon !





La
terra ja m'es petita,


Sols
desitj al qui ho es tot;


Rica
filla, rica filla!


Rica
senyora del mon!



Acompanya a mon coret,


No
descuides los adobs;


No
me deixes, rica filla,


Si
me deixes ja m'anyor.





-
Nigulet dels peus de Deu,


Espireta
del seu front,


El
foch está ben encés,


D'ell
ja té la calentor.





Sempre
a dins ton esperit


Ne
tocará un ventet dols,


Es
que ab tú ma companyia


Te
dará lo vent d'amor.
___





La
barqueta ja es partida


Per
arribar a l'enfront,



llarch temps que ja navega


En
mitg d'un mar borrascós.





Els
pilots que hi ha de dins


Es
gent que s'estima molt:


Angelets
de maravella


Son
mariners y patrons.





La
barca está ben forrada


De
conort, per tot, per tot,


Les
veles son d'esperança,


La
mòu vent de pur amor.





La carta del navegar


Porta
la Fé en lo seu front,


Ab
tan bona capitana


La barca no anirá a fons.

____





-
Guia la nau fins a Deu,


Decanta
lo perillós:


¡Oh,
la dolsa missatjera,



cristiana, Fé d'amor ! -





            ONOFRE
PROHENS.



A LA MEMORIA


DE
MA GERMANA MARGARIDA.

I.


Dins
una cambra clara, espayosa,


S'es
aplegada


Bona
partida d'homens y dones


Qu'alegres
parlan.


Ab
cara alegra tots enrevoltan


El
bres d'un ángel


Qu'en
esta terra de desventura


N'ha
arribat are.


Tothom
s'alegra, y ell dona a entendre


Que
'l mon l'espanta;


Tots,
contemplantne l'angelet, riuen....


Sols
plora l'ángel.



II.


Dins
una cambra trista y mitx fosca


S'es
aplegada


Bona
partida d'homens y dones


Qu'ab
dolor parlan.


Tots
enrevoltan, cara plorosa,


El
llit d'un ángel


Que
d'esta terra de desventura


Ne
parteix are.


Quant
s'animeta cap a la gloria


Pren
la volada,


Méntres
que ploran homens y dones,


Llavors
riu l'ángel!





            JOAN
ENSENYAT
.


UN ALTRE BESADETA.





La
de mon cor senyora,


Nineta
encisadora,


Trescava
falaguera


De
l'hort per la vorera,


Buidant
la regadora


Demunt
las flors garrides,


Qu'
entre el fullatge exides


A
forfollons, rumbejan


Colors
tan bells que 'par que se pledejan


L'empir
de l' hermosura,


Per
enjoyar un dia


Lo
blanch pitet de l' estimada mia,


Niu
de virtud, d'amor y de ventura.


Maravellada
atina


Una
rosa de fulla purpurina,


De
orpell altiu y olor marejadora;


Vincla
son tronch, l'acosta a sa boqueta,


Ab
frenesí l'olora


Y
la dexa, y s'engronsa la floreta,


Puis
que sa forsa y son alé s'acaba,


Cercant
enllepolida y desitjosa


Per
una y altre part, la boca hermosa


Que
ab son alé ses fulles escalfava.





Y mentres falaguera,


La
de mon cor senyora,


Nineta
encisadora,


Trescava
del jardí per la vorera,


Ventant
la regadora,


Jo
li diguí: - ¿No veus aquella rosa


Que
encare de ses ánsies no reposa?


Donchs,
si a la rosa ab una no li basta,


¿Vols
que me basti a mí que tench la vida


A
la teua junyida


D'amor
ardent y casta


Ab
la llassada estreta?


Donem,
aymia, un altre besadeta!





                JOAN
ALCOVER
.

(Sirá familia de Mossen Antoni María Alcover Sureda, lo del diccionari catalá balear valencià, DCVB, que lladres
com Francesch de Borja Moll después van entregá al IEC pera que lo
manipulare?)

JAUME SANCHO. ANYORANÇA, NOSTALGIA.

JAUME SANCHO.


Á
jutjar per les poques poesies qu'ha escrites eix poeta, es sensible
que no hage 
tengut
mes perseverancia en l'art, y mes amor a la llengua materna; encare
que havem de dir que en ella está escrit tot cuant de poesia conexem
de sa ploma. En un certamen que celebrá en l'any 1860 l'Academia de
ciencias y lletres de les Balears, ja
's feu menció honorífica d'una petita poesia que revelava dots de poeta, y després 
havem
vist confirmat que dependia de sa voluntat el ferse un bon lloch
entre els
trobadors de la terra. Molt desitjam que ho fasse
d'aquí en avant.





ANYORANÇA.





Jo
visch del passat,


Jo
visch de recorts,


¿Còm
vols que no plore


Si
m' mata el dolor?





Jo
he vist al aucell


Alegre
en los boschs


Ab
trinos dolsíssims


Cantar
sos amors....


Lo
he vist en la gábia


Morirse
de dol.





Cuant
l'aire la besa


N'he
vista la flor,


Gronxarse
orgullosa


Damunt
son capoll....


Y
seques ses fulles,


L'he
vista llavors.





NOSTALGIA.


Me
alimento (aliméntome)
del pasado, vivo sólo de recuerdos.


¿Cómo
quieres que no llore, si el dolor me está quitando la vida?


Yo
vi al pajarito triscar alegre en la selva: oíle cantar con dulces
trinos la felicidad de sus amores.... Mas, después le he visto
aprisionado en la jaula morirse de pena y angustia.


Yo
vi la flor mecerse orgullosa y feliz sobre su tallo, cuando el céfiro
la prodigaba dulces besos de amor.... Mas, después la he visto
mustia y agostada su corola.





Anyora l'aucell


L'espay
per son vol,


La
fresca rosada


Anyora
la flor....


La
vida los falta,


Ay,
moren los dos!....






eras, ma nina,


Lo
espay de mon vol,


Del
cor la rosada


Ne
fonch ton amor....


La
vida me falta,


Desitjo
la mort.





Un
jorn jo mirava


Tos
ulls que ne son


Lo
cel que he perdut,


Lo
cel que jo anyor.


Un
jorn tú m' sonreyas,


Felís
era un jorn.





Avuy
sols me queda


Lo
plant, la tristor,


Que
n'es, ay, t' ausencia


La
falta de sol....


Sens
tú n'es, ma nina,


Tot
negre lo mon.





Jo
visch del passat,


Jo
visch de recorts,


¿Còm
vols que no plore


Si
m' mata el dolor?





El pajarito echa de menos
el espacio para sus alas; la flor languidece apesadumbrada y triste,
si la aurora no vierte en su cerco el divino rocío. Fáltales a
entrambos la vida, ay, fallecen los dos.



eras, amada mía, el espacio que anhelaba para mi vuelo; tu amor fue
vivificante rocío para mi corazón.... Ahora me falta la vida, me
agita el deseo de morir.


Un
tiempo me extasiaba en la luz de tus ojos, en esa luz de mi perdido
cielo, en esa luz que tanto echo de menos. Un tiempo me sonreías....
ay, cuán feliz era un tiempo!


Hoy
no me queda más que el llanto y la tristeza. Estar ausente de ti, es
para mí morir sin sol. Lejos de tu hermosura no veo en el mundo más
que tinieblas.


Aliméntome
del pasado, vivo solo de recuerdos, ¿Cómo quieres que no llore, si
el dolor me está quitando la vida?