Mostrando las entradas para la consulta hubo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hubo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 5 de marzo de 2021

14, 15, 16 noviembre

14 DE NOVIEMBRE.

Ocupados los señores Diputados en otros negocios, no se dedicaron, en este día, a tratar del asunto principal relativo al señor Primogénito, ni tomaron, por consiguiente, acuerdo alguno.

15 DE NOVIEMBRE.

Reunidos los señores Diputados con varios jurisperitos y con Juan Albanell, (Nicholau Albanell) abogado de la Casa, para tratar del juramento, y de la potestad atribuida a la señora Reina, como tutora del señor Infante, tomaron, en este día, la siguiente deliberación.

Los dessus dits juristres emsemps ab mossen Nicholau Albanell advocat de la casa tots concordes foren de opinio que drets canonichs ne civils ne consuetuts del Principat de Cathalunya ne leys o libertats de aquell no obsten que la Serenissima Senyora Reyna no sie e puixe esser tudriu del lllustrissimo Senyor don Ferrando primogenit e loctinent etc. e que ella com a tudriu pot exercir e administrar la justicia del dit Principat en nom e veu del dit Senyor Primogenit fins que haje edad de Xllll anys.

Hubo algún disentimiento, acerca de esta opinión, por parte de dos individuos, acordando, en consecuencia, que se consultaría con el Concejo de la ciudad, para deliberar.

16 DE NOVIEMBRE.

No hubo sesión.

martes, 16 de febrero de 2021

10, 11, 12 de septiembre, 1461

10 DE SEPTIEMBRE.

No hubo sesión, por tener que reunirse los señores Diputados con las nueve personas, para contestar al señor Rey y a los Embajadores, a quienes dirigieron la siguiente carta.

Molt magnifichs senyors e de gran providencia.
Vostra letra havem rebuda e hoyts los magnifichs mossen Bernat Marti e mossen Pau Eroles de tot lo que de vostra part nos han volgut dir e explicar a la qual vos responem que a nosaltres ha molt desplagut la letra o actes que aqueixa ciutat ha feta en desfavor de micer Antoni Riquer e creem en ferm sia stada mes passio de alguns que culpa alguna del dit micer Antoni lo qual en aquest concell e afers ha stat per larch temps e entrevengut en moltes coses que per altres li son stades acomanades en les quals som be informats ses portat e mostrat virtuosament e per ço e encara per amor e complacencia de vosaltres ab molta voluntat en lo que porem lo favorirem. E sia molt magnifichs senyors e de gran providencia la Sancta Trinitat vostra continua proteccio rescrivintnos ab confiança lo queus sia plasent. Dada en Barchinona a X de setembre any Mil quatrecents sexanta hu. - M. de Monsuar dega de Leyda. - Los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona apparellats a vostra honor. - Als molt magnifichs senyors e de gran providencia los rector e concell del studi de Leyda.
(La universidad de Lérida, de 1300; no confundir con la universidad, que se refiere a toda la población de cualquier ciudad, villa, pueblo.)

11 DE SEPTIEMBRE.

No hubo sesión, por la misma causa que el día anterior.

12 DE SEPTIEMBRE.

Fueron leídas en Consejo las cartas que habían redactado las nueve personas comisionadas a este objeto, y después de ligeras modificaciones, acordóse que fuesen expedidas.
El mismo día, recibieron los señores Diputados la carta que sigue.

Molt reverends egregi nobles magnifichs e honorables senyors. Si de Ietres e correus vos frequentam com fem assats nous sia maravella car ne som axi encarregats e manats e la importancia dels afers quens appar ho requera. Huy som stats demanats per la Majestat del Senyor Rey lo qual no sens demostracio de prou enuig e congoxa nos ha dit a sa Senyoria esser prou greu que tant sovint nos haja a parlar de coses enujoses e congoxoses qui mes valria comunicar nos afers plasents e acceptes pero diu la Excellencia sua que axi cove pus lo cas ho importa. Adonchs nos ha significat com la sua Altesa havia provehit del ofici de veguer de Gerona e de Besolu An Pere de Sant Dionis lo qual desempatxat ab la provisio e exequtoria del dit Senyor Rey sen era volgut anar al Senyor Primogenit per haver exequtoria de sa Senyoria ço que es greu al dit Senyor Rey car diu no convenia e ab la dita provisio e exequtories e encara ab letra closa del dit Senyor Primogenit lo dit Sant Dionis era anat a Gerona e presentades ses provisio e executories e donades fermançes per son regiment los jurats de aquella ciutat atteses les dites provisions e letres en virtut de aquelles e attesa la bondat e suficiencia del dit Sent Dionis eren e son contentes fos admes al dit ofici. Apres empero havien haguda altra letra closa del dit Senyor Primogenit ab la qual los es stat manat que nol admetessen si ja nou havien fet e on fos fet que desistis del regiment del dit ofici.
En virtut de la qual letra havia e ha cessat la admissio del dit Sent Dionis segons de aquestes coses apar per trellat de la letra responsiva als dits jurats de Gerona tramesa al dit Senyor Primogenit copia de la qual essent aci tramesa al dit Senyor Rey la sua Altesa nos ha comunicada e donada. Aquestes coses preten lo dit Senyor Rey esser molt prejudicials a la sua preheminencia e reyal dignitat e procehir directament contra forma de la capitulacio per la qual es dispost la Majestat reyal haver provehir dels oficis e que fer tals inhibicions es de directo empatxar la potestat e preheminencia sua. Item preten lo dit Senyor Rey que lo dit Senyor Primogenit haver feta executoria del dit ofici e altres semblants ques diu fa es derogar a la dita capitulacio com altri sino solament la Majestat reyal no ha participi en la dita provisio e provisions e fer tals exequtories no es sino donar als poblats en lo Principat messions e despeses. E si per ventura es dit que en temps del Senyor Rey don Alfonso de gloriosa recordacio se acostumava axi fer per altres lochtinents se respon que si donava tollerança per esser lo dit Senyor Rey don Alfonso en parts ultra marines e grantment distants e la dita capitulacio no hi obstava. Item se diu que lo dit Senyor Primogenit atorga exequtories de bulles apostoliques sens ordinacio e manament de la Majestat reyal de que es prejudicat a la preheminencia e superioritat del Senyor Rey com a sa Majestat sola pertanga fer e manar semblans exequtories e no a lochtinents ne may en temps de lochtinents semblant cosa fonch attemptada e menys se deuria ara attemptar attesa la capitulacio predita. liem (item) diu lo dit Senyor Rey que lo dit Senyor Primogenit faria usar de ofici de tresorer hu en Montreal ço que es contra forma de la dita capitulacio qui dispon que per mitja del tresorer e oficials del dit Senyor Rey los emoluments se hagen a reebre. E en moltes altres coses preten lo dit Senyor Rey que per lo dit Senyor Primogenit es stat contrafet e de pas en pas se contrata a la dita capitulacio en gran prejudici e interes de la Majestat sua. E com aço no sia alre que absorbirli ses preheminencies e reyal dignitat car dites potestats ensemps no poden esser en una provincia sino subordenades la una a la altra ne poden esser dos Reys en hun regne e on aço se attempta es engendrar cismes e divisions de les quals tots mals provenen e la Majestat sua no poria fallir a conservacio e reintregracio de la dignitat e preheminencia sua e impulsa per tants prejudicis e greuges hauria usar dels remeys que per dret e justicia li pertanguen desijant mes la sua Majestat segons diu tranquillitat e repos e la observacio de la dita concordia. Ha intimades e notificades a nosaltres en nom vostre e nostre totes aquestes coses axi com a fet de les altres que ja scrit vos havem pregant la dita Majestat amonestant e requirint a vosaltres e nosaltres que per tots ensemps e departidament hi sia attes e fet ço que lo deute de fidelitat et alias lo jurament prestat per observacio de la dita concordia a tots ensemps e departidament streny e obliga de les quals coses per ordinacio e manament del dit Senyor vos fem la present no sens alguna congoxa nostra pregant lo poder divinal vos faça consellar e obrar e disponga de totes coses en axi que succehesquen al seu servici e a la tranquillitat e repos de la terra. E ab la present vos trametem copia de la dita letra dels jurats de Gerona. Ab tant molt reverend egregis nobles magnifichs e honorables senyors tingaus la Sancta Trinitat en guarda sua e ordenau de nosaltres lo queus placia. De Calatayu a VIIII de setembre any Mil CCCCLXI. - A vostra ordinacio prests los embaxadors del Principat de Cathalunya. - Al molt reverend egregis nobles magnifichs e honorables senyors los diputats e concell del General de Cathalunya.

Senyor molt Excellent.
Per En Pere de Sent Dionis ayr fonch a nosaltres presentada la provisio del ofici de regent la vegueria de Gerona e veguer de Besalu ab la exequtoria de la Majestat del Senyor Rey ab altra executoria de vostra preexcelsa Senyoria. E mes avant reebem una letra closa de vostra Senyoria ab la qual era manat a nosaltres no obstant la requesta feta per mossen Ponç de Cabrera e altres donassem orde lo dit Pere de Sent Dionis fos admes en lo dit ofici segons en la dita letra dada en Barçelona a VI del present es largament contengut. E nosaltres vistes les dites provisions e letres e vista la nominacio de les fermançes les quals havem per suficients e idonees e considerat la fermança de dret feta per lo dit Pere de Sent Dionis en la cort reyal e la oferta feta mijançant carta publica en presencia de nosaltres de dar seguretat pau o treua a totes aquelles persones que ordenarem e attes la suficiencia e bondat del dit Pere de Sent Dionis per la qual comfiam se haura be en lo dit regiment del dit ofici erem e som molt contents fos admes en lo dit ofici. Apres ara en la nit reebem altra letra closa de vostra gran Excellencia ab la qual es inhibit no sia admes ans si admes era sen desistesca e per ço ha cessat la admisio del dit Sent Dionis en lo dit ofici fins aci de totes les quals coses fem notificacio a vostra serenissima Senyoria la qual man a nosaltres lo que plasent li sia e la qual nostre Senyor Deu mantinga per temps prosperament dilatats. Scrita en Gerona a XI de agost del any Mil CCCCLXI. - Vostres humils besant les mans de vostra gran Senyoria se recomanen en gracia e merce de aquella los jurats de Gerona. - Al molt alt e molt excellent senyor lo Senyor Primogenit.

viernes, 5 de febrero de 2021

20 DE JUNIO.

20 DE JUNIO.

Aunque no hubo sesión, pero se reunieron los señores Diputados con las ocho personas encargadas de arreglar las instrucciones y cédulas que fuesen necesarias, en caso de rompimiento, y juntos con los ahogados de la casa y de la municipalidad, redactaron una cédula que se había de presentar a la Reina, cuando esto tuviese lugar; pero no hubo necesidad de ello, con motivo de haberse firmado la concordia el dia siguiente.
Se recibieron varias cartas. que se hallan a continuación, precediendo otras que, en este día, mandaron escribir los señores Diputados.

A mos senyors molt reverend e magnifichs e de gran providencia los diputats del General del Principat de Cathalunya.
Mos senyors molt reverend e magnifichs. De Gerona e Perpenya en fora he scrit a vostres reverencies de asso que he fet. Air fou la jornada de assi. Son hic stats deu o XII o mes. Senyors tots son stats contents remetre la fahena a vosaltres e consell. Dema si plau a nostre Senyor partire per anar a Ribes per que a XI es la jornada. Assi tot lo mon sta hich sta pacifich e molt a la ordinacio de vosaltres. Fas fi comanantma en gracia de vosaltres. De Puigcerda a VIIII de juny. - A la ordinacio e manament de vosaltres prest Gerau Gordiola.

Als molt reverend e magnifichs mosenyors los deputats del Principat de Cathalunya.
Molt reverend e magnifichs mosenyors. Que so arribat aci he dat orde en desenpatxar les coses a mi per vostra reverencia e honorables magnificencies
comanades e primerament he dat compliment de paga als VIII cavalls de Ferrando de Bolea per que lo sou nols corregues apres he donat recapte en lo pagament de la gent de peu lo qual encara que sia poch es stat prou enbaraçat. Resta de aqui avant mossenyors dar recapte en la gent de cavall que resta aci als quals dihen es degut sou de dos mesos e yo nou (o non) tinch compte specialment dels tres rocins den Bonet de Tortosa del qual es mester sapia quant primerament fonch acordat quant li comença correr lo temps per que mossenyors es mester que si es deliberat pagar la dita gent de cavall que sien tremesos aci huns CCCC florins los quals per no fer messions sis donen aqui a qualque sindich de Leyda trobara be quils portara aci sagurament. Lestandart de Sant Jordi segons per vostres reverencia e honorables savieses es stat ordenat ha comenat mosel veguer an Huch de Copons. Aquesta ciutat mostra voler se retenir les armes del General que yo hic porti e crech nescriuran aqui si entretant vos plahia que lo pa bescuytat (biscuit, cuyt, cuit) que sera trobat bo sia trames a Tortosa e de Tortosa aqui. Ara que tots dies hi ha barques fer ho hia. Lo recel de aquesta ciutat es tots temps gran tots dies hi ha consells crech tremetran aqui prestament misatger. Son a la ciutat la gent de don Felip. Han alancegat en terres de Barbastre II servidors de mossen Rebolledo dels principals es ja mort la hu. Nom se si començara per aqui la fistola entre ells. Lo qui ha fet lo cas ha nom Loys Castany. Hir hun hom de cavall del vostre sou asaga de levar al cami al traginer una dona es se pres molt fort aci car han lo seguit ab sometent e nol han trobat pur es se fet en manera que la ciutat coneix sia fet per los del sou mateix gran diligencia en haverlo en resta tot hom ben content. Dos jorns ha han squarterat aci hun hom qui confessa haver fet lo avalot de aquella nit dels lums qui foren vists a la muralla de aquesta ciutat e volia entrar aci per matar muller sogre e sogra que apres ha morts he per ço lan squarterat (falta punto) Lo Senyor Rey stigue diumenge en Çaragoça molt alegre dihent que la Senyora Reyna devia esser entrada disapte en Barchinona ab concordia la qual Deu vulla conduhir a servey seu e a profit de tots. Feta en Leyda dimarts a XV de juny. - Quim recoman en gracia e merce de vostres reverencia e honorables magnificencies Johan Ferrer.

Al molt egregi senyor lo compte de Prades.
Molt egregi senyor. Per quant lo lllustrissimo senyor Primogenit mostre haver plaer vostra Senyoria e nosaltres per semblant pregam e encarregam aquella qui es dotada de molta intelligencia e virtut li placia de continent partir e venir aci car lo dit lllustrissimo senyor Primogenit e nosaltres ho haurem a gran complacencia. E sia senyor molt egregi la Sancta Trinitat vostra guarda. Dada en Barchinona a XX del mes de juny any Mil CCCCLXI - A. P. abat de Montserrat.

Per les Universitats.

Als molt honorables e savis senyors los pahers de la ciutat de Leyda.
Molt honorables e savis senyors. Nosaltres per donar fi e conclusio als afers que tenim entre mans e dies a menejar ab la lllustrissima Senyora Reyna com saben (o sabeu) enviam a la sua Altesa embaixadors nostres los reverends e magnifichs senyors mossen labat de Poblet mossen Johan Çabastida e mossen Johan Lull ciutada de aquesta ciutat tots de nostre consell. E per quant prestament sabrem la fi e conclusio dels dits afers de continent vos ne scriurem del ques seguira e mes havem sentit que lo lllustrissimo senyor Primogenit segons per justicia se es trobat se pot e deu fer e axi es praticat prestara lo jurament acostumat com a Primogenit e exercira la jurediccio que Primogenit pot e deu exercir en lo Principat per ço com aqueixa universitat qui es de les principals e gran membre de aquest Principat havem deliberat notificarvos les dites coses pregant e encarregant vos ab la major afeccio que podem que segons fins açi virtuosament e loable vos son (sou) haguts en los dits afers stigats attents e vellants en totes coses qui esguarden a la bona custodia bon regiment e repos e tranquille stat de aqueixa universitat e de tot lo dit Principat axi com creem sie mes necessari que james fins aci no es stat mirant aquesta ciutat qui com sabeu es capmestre de aquest Principat car en les coses que seran necessaries al util e benavenir de aqueixa universitat no fallirem ans nos trobareu molt promptes. E sia senyors molt honorables e molt savis la Sancta Trinitat vostra guarda. Dada en Barchinona a XX del mes de juny any Mil CCCCLXI. - A. P. abat de Montserrat. - Los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona a vostra honor prests.

Del documento que antecede, enviáronse, además, varias copias, dirijidas a las principales universidades y pueblos de Cataluña.

domingo, 28 de junio de 2020

CAPÍTULO X.


CAPÍTULO X.

De los hermanos Mandonio e Indíbil, príncipes de los ilergetes, y de los sucesos * con Neyo Scipion.

Con esta victoria quedó Scipion muy respetado, y las cosas de los romanos con muy gran reputación, sin que nadie osase intentar novedades. Era el invierno recio, y los soldados estaban cansados de lo que habían padecido, y Scipion con ellos se pasó a la ciudad de Tarragona, tierra templada y de buen cielo: aquí invernaron, y Scipion partió entre ellos lo que habían ganado en las batallas pasadas, y quedaron todos contentos. Esto fue 215 años antes del nacimiento del Señor; y fue este año notable por los muchos portentos y prodigios sucedidos en España y otras partes. Oyéronse bramidos en el aire, temerosos y tristes; golpes de pelea, como que gentes no sabidas batallasen en las nubes: a muchos parecieron fantasmas y visiones espantosas; fuentes manaron sangre, y bestias dieron partos monstruosos y estraños, y algunos animales trocaron el sexo. Hiciéronse varios sacrificios, ya de animales, ya de hombres, imaginándose que con aquellos aplacarían la ira de sus falsos dioses: refiérenlos Florián de Ocampo y otros, aunque a Mariana parece fabuloso el sacrificio de los hombres.

El año siguiente fue muy próspero y feliz para Scipion, por las victorias que alcanzaron de los cartagineses sus capitanes, desbaratándoles sus armadas, y tomándoles, de treinta navíos que había en ellas, los veinte, que, juntados con los suyos y bien armados, corrió con ellos los mares del poniente de Cataluña, y saltando en tierra sus gentes, hicieron gran mal en los cartagineses. a la vuelta combatió la isla de Ibiza, y los mallorquines y de Menorca se confederaron con él; y aunque Asdrúbal, con poderoso ejército, vino para combatir la ciudad de Tarragona; pero su venida fue vana, por la mucha resistencia que halló en la gente que había dejado en aquella ciudad, y se hubo de volver a Cartagena, donde supo el daño que los de la armada de Scipion habían hecho en aquella comarca. Vuelto Scipion a Tarragona, recibió muchas embajadas de muchos pueblos de España, que se declararon por los romanos, y eran más de ciento veinte. Con esto y haberse declarado por ellos los pueblos de la Celtiberia, que eran los del poniente de Ebro, quedó muy aventajado el partido romano, por ser estos pueblos muchos, belicosos y fuertes, y muy constantes y firmes con sus amigos y confederados.
Vivía en los pueblos ilergetes un caballero llamado Mandonio, persona de gran valor y nobleza, (y mandón) y muy esclarecido por su sangre y linaje; porque, como dice Beuter, descendía de los reyes antiguos de España, y había sido rey de los Ilergetes. Tito Livio le llama vir nobilis, qui antea ilergetum regulus fuerat; el padre Juan de Mariana le llama hombre poderoso, que antes había tenido el principado entre los ilergetes; y Florián de Ocampo dice que era persona de muy noble linaje, tanto, que los días antes era tenido por principal entre todos los ilergetes, y era deudo de Andúbal, noble español que murió en una batalla que hubo entre romanos y cartagineses. Era este Mandonio hombre de grande ingenio y discurso y traza, valiente, bullicioso y travieso, y vivía retirado en el extremo de los pueblos ilergetes, en las montañas que hoy caen en el reino de Aragón. Tenía un hermano llamado Indíbil, igual a él en valor, fuerza y reputación; y ambos tenían muchos amigos y vasallos. Aborrecían extrañamente el nombre romano, y estaban muy apasionados por el bando cartaginés, y deseosos de vengar la muerte de Andúbal, su pariente. Si novedades no habían intentado, si quietos habían vivido, deteníales el poder romano, y la incertitud y fin dudoso de la empresa, que tanto más la juzgaban dudosa cuanto mayor era la fortuna de los romanos y prudencia de Scipion, su capitán, que por estos tiempos tenía alojada su gente en la marina. Mandonio trató con sus amigos, parientes y vasallos, nuevos movimientos y empresas que no debiera; y con las esperanzas que daba de buenos sucesos, fue oído y creído: siguiéronle muchos, y más en particular toda la gente que de novedades espera medros y buenos sucesos.
No faltó inquieto ninguno ni comunero que no le siguiese, porque todos aborrecían a los romanos y pensaban vengarse de ellos; y así, armados, corrieron y talaron la tierra de los romanos y sus confederados, haciendo robos, muertes e incendios, con gran fiereza e inhumanidad extraña. Extendiéranse, sin duda, mucho estas gentes y pasaran adelante, si no atajaran sus movimientos la prudencia y disciplina militar de Neyo Scipion, que, como prudente capitán, luego acudió con el remedio, desviando los daños que le esperaban, antes que aquella contagion inficionase los demás pueblos de Aragón y Cataluña, devotos del nombre romano. Juntó luego sus capitanes, que con tres mil soldados catalanes y romanos, fueron hacia los pueblos ilergetes, donde hallaron muy poca resistencia, por ser la gente de Mandonio bisoña y allegadiza, poca y mal avenida; y los de Scipion reglados y cursados en la guerra, y regidos por capitanes prácticos y concertados. Siguiéronles poco a poco, y tan a tiempo y con tales ventajas, que mataron muchos de ellos y muchos más tomaron presos, y despojados de las armas (que para ellos fue un gran castigo), les permitieron que sin ellas volviesen a sus pueblos; y Mandonio, enfadado de tan malos sucesos, con la gente que le pudo seguir se salvó en los montes.
Cuando Asdrúbal supo los movimientos de Mandonio, se persuadió que debía tener gran aparejo, pues se rebelaba contra los romanos y movía aquella guerra cerca de los
aposentos de ellos, y en tierra donde había muchas villas y lugares que eran de su bando, y nadie osaba declarárseles enemigo; y así, dado que él y sus cartagineses residiesen muy lejos de los pueblos ilergetes, no por eso dejó de hacer toda su posibilidad. Recogió de presto los africanos que más cerca tenía, dejó mandado que los restantes luego le siguiesen, y él comenzó de caminar apresuradamente la vuelta de Cataluña, para dar calor y ánimo a Mandonio, certificándole su venida con mensajeros enviados por diversas partes, porque si los unos eran impedidos por el camino, llegasen los otros; y no tardó mucho de llegar él en pos de ellos, y pasar las aguas del río Ebro, tan acompañado de gentes advenedizas, que sus enemigos, puesto que fueran cuatro tantos y no tuvieran contradicción en la misma tierra, no bastaran a se les defender. Alaban en este caso los autores latinos la sagacidad y prudencia de Scipion; porque
sintiendo que su poder al presente no bastaba para resistir al cartaginés, desvió la guerra discretamente por otra parte, negociando con los españoles celtíberos, sus amigos nuevos, que saliesen a ellos a gran prisa contra los otros pueblos de la parcialidad africana, pues era cierto, si lo hiciesen, que para socorrerlos Asdrúbal, había de tornar atrás o perder aquellos que perseveraban firmes en su favor, y no le convenía desamparar cosa tan cierta, por emprender la cobranza de estos otros ilergetes en quien había dificultad y duda. Los celtíberos accedieron a este ruego, por ser la primera demanda que sus amigos les pedían, y como fuesen hombres guerreros y puestos en armas a la continua, pudieron salir presto y muchos, y comenzaron a destruir la provincia contraria con grandes quemas y muertes en cuantos lugares y pueblos topaban; y de estos pueblos en los primeros ímpetus tomaron tres muy principales, a fuerza de combates, los cuales, dado que no declaran las historias qué tales fuesen, ni qué nombre tenían, ni en qué parte fuesen, parece claro ser importantes, pues el capitán Asdrúbal y toda la fuerza de sus banderas dio vuelta para les valer. Llegados aquí, luego los españoles celtíberos les vinieron al encuentro, tan determinados y bravos y tan encarnizados, que no se pudo menos hacer que pelear con ellos en dos batallas una tras otra muy crueles, en las cuales ambas el capitán Asdrúbal y toda su potencia quedaron vencidos y destrozados, y muerta gran suma del ejército cartaginés; y declara Tito Livio ser muertos en aquellas dos peleas hasta quince mil cartagineses, y presos cuatro mil. (En los autores latinos, sale Cataluña o catalanes, aunque sea en formas antiguas, como Cathalonia o así ?)

lunes, 15 de febrero de 2021

6, 7, 8, 9 de agosto, 1461

6 DE AGOSTO.

No hubo sesión, por estar ocupados los señores Diputados en otros negocios de la casa.

7 DE AGOSTO.

Se hicieron varias proposiciones, algunas a instancia del señor Primogénito, entre las quales había una relativa a la provisión de oficiales reales, solicitando que a este objeto, instaran los señores Diputados al señor Rey, y otra para que procurasen se llevara a cabo el juramento que se había de prestar al señor Primogénito en otros reinos, sobre la última de cuyas proposiciones se acordó nombrar algunos comisionados, para que meditasen lo que se podría resolver acerca de este punto.
Dióse cuenta de otros varios asuntos, entre ellos de un nombramiento de alguacil en la persona de Domingo Rocacrespa, según es de ver por la carta que sigue, la que
entregó el mismo interesado, de parte del Senyor Rey.

Lo Rey
Magnifichs diputats amats nostres. Avisamvos que nos trametem de les parts della lamat alguatzir nostre mossen Antoni Pere de Rocacrespa exhibidor de la
present hu dels primers scrits alguatzirs nostres en carta de ratio de casa nostra per regir e exercir ordinariament lo dit son ofici de alguatzir ensemps ab mossen Jacme Giner aximateix alguatzir nostre en la lochtinencia del Illustre Princep don Carlos primogenit e lochtinent general nostre en lo Principat de Cathalunya al qual ne scrivim e axi mateix als consellers de Barchinona. Dada en la nostra ciutat de Calatayud a XXVIII dies de juliol del any Mil CCCCLXI. - Rex Johannes. - Als magnifichs e amats nostres los diputats e consell lo Principat representants.

8 DE AGOSTO.

Se leyó la carta dirijida á los señores Embajadores, y fue aprobada.
Deliberóse que las nueve personas encargadas de la declaración y admisión de oficiales diesen cuenta de su cometido al Consejo.
Finalmente, se ocuparon de la admisión de sustitutos y de otros asuntos de reducida importancia.

9 DE AGOSTO.

No hubo sesión, por ser domingo.

miércoles, 25 de agosto de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.

Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás
Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus
Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este
poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un
apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la
Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en
conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. -
"Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua
vulgar 
y en rima, así como se contiene al final de este libro,
lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender
mejor, mediante la ayuda de Dios."
Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la
didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las
ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se
arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica
y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general,
materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir
con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros
días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha
dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la
mejor hoja del lauro poético del autor.
de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en
verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la
Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de
Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de
su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos
excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde
Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de
Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción,
trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la
desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de
su divino hijo.
Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos.
Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas
que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige
al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se
atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios
manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos?
¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son
menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de
todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: -
Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie
levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida
mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que
le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San
Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su
Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado
de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me
tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa
de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige
a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que
tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por
nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los
judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista
tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte
siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: -
“Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y
de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay
triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se
desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para
cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no
quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos
los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel,
Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la
muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira
sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni
Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -
escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para
indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos
inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la
lectura del original que trascribimos.
PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m'han trahit, e l'han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D'aquest tan gran trayment, lassa, irada'n só
Tan fort, que tota'm sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D'aquest mal qui n'es fayt ¿qui'n trobará perdó?
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n'en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l'has trayt per ton vil tocament?
Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n'haurás tal trebal
Que tostemps n'estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l'hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pot esser mortal.
VI.
Menenlosen jueus sens qu'ell no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -
Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m'ha deshonrada,
Car m'han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m'ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?
Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t'es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t'ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu'em planch e' m plor,
…........
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t'ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fa gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fa ço que pot com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e ´scarnir
Per tant malvat jueu ! ¿com se pot abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir ?
Ah coll tan pacient ! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir ?
Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats !
Ah jueus plens de mal e no escarniscats !
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats !
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e'l cor vol esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós ! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu'eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -
Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó ell sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'ha exalçat,
Que tot quant ha creat a ell ho ha donat
E ab ell ajustada es hom e deytat. -


Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años


La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor



I.


Avava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d'home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e'l plaer que per ell sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L'íra n’ el desconort en qu'esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l'hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.

II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n'est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n'est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu'en serás en infern combatut e vençut.

III.

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment !

V.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres;

VII.

VIII.

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu'en ella pausaven, que com la vesía

D'ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d'on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e'l coll veig lo meu fill ferir

XII.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,

XIV.

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors ! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat ! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu'eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat !

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en ell sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l'humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si ell fos bastax li feren manament
Que ell portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d'espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fa honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l'esguardament

Que mon fill me fasía m'era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d'aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (10) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E'l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no'm lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d'amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida ! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía ?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p'el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors !
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L'arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que ell no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor ! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pots
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós ! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d'ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l'humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d'ella no's partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L'original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D'on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d'aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!

XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pot esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu'ell e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en ell l´han soterrats.


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si's feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah ! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pot star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu'es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu'eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(10) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L'angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no'ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no's pot estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pot sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.