Mostrando las entradas para la consulta árabes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta árabes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

Joseph Taronjí Cortés. A LA LLOTJA DE PALMA. SÓLLER. DESPRÉS DE LA COMUNIÓ.

JOSEPH TARONJÍ.


(Tengo
editado un libro suyo completo, el trovador mallorquín, lo trovador mallorquí)

el trovador mallorquín, lo trovador mallorquí





Lo
nom d'aqueix poeta ressoná per primera vegada en lo saló del Ateneo
Balear, 
ahont
llegí algunes de ses poesies mallorquines. De llavores han aparagut
continuament obres seues en los periódichs de Palma, especialment en
la Revista Balear. Ha pres part també en la lluyta dels Jochs
florals de Barcelona, y en l'any 1871 obtingué el primer y segon de
los accéssits a la medalla d'argent oferta per los mallorquins
aymadors
de la llengua patria. Les poesies premiades son las
titoladas Sóller y A la Llotja de Palma. Naxqué lo dia 10 de març
de 1847, y fá poch fóu ordenat de prevere.



Joseph Taronjí Cortés.




A LA LLOTJA DE PALMA.





Vora
les quietes aygues que besan la ribera


Ton
còs gentil axecas ab noble magestat;


Jo
vench a contemplarte quant ha la llum derrera,


Brillant
argentería, tes torres coronat.





En
lo mirall claríssim de les tranquiles ones


Allargas
ta figura, tos celestials contorns;


Al
esperit les ales de los recorts li donas,


Fugint
la fantasía de lo passat als jorns.






apars, rojenca fábrica, sentada ab robustesa,


Voltada
de casetes de pobrissols barquers;


Allá
'ls jays de Sant Pere d'honrada rustiquesa,


Y
açí recorts de Malta dels freyres cavallers.





A LA LONJA DE PALMA.


Junto
a las apacibles aguas que mecen la orilla, yergues majestuosamente tu
airoso cuerpo. Yo vengo a contemplarte cuando tus torres aparecen
coronadas con la argentada luz del crepúsculo de la tarde.


El
clarísimo espejo de las tranquilas ondas refleja prolongados tu
figura y tus celestes contornos. A tu vista el espíritu toma las
alas de los recuerdos, y la fantasía divaga por los tiempos pasados.


Hermosa
te presentas, rojiza fábrica, robustamente asentada en medio de
innumerables hogares de pobres bateleros. Allá los ancianos de la
hermandad de San Pedro, de rusticidad honrada: aquí recuerdos de los
caballeros de San Juan.






Ab ánima exmoguda, la
llotja mallorquina,


M'acost
pera guaytarne tos gòtichs finestrals,


Les
vèrgens protectores, d'execució divina,


Les
belles filigranes, ergull de tos portals.





M'acost,
y fret silenci lo respirar m'atura;


Me'n
entro..... y la foscúria congela mon esprit.


Columnes
solitaries hi elevan a l'altura


Llurs
espirals gracioses, ramatge destexit.





L'ayrosa
columnada de forma falaguera,


Sens
capitell ni basse captiva ab gotx intens;


S'encreuhan
les arcades com rams d'una palmera,


Y
l'ánima disfruta d'un benestar inmens.





Pero
¿perqué eix silenci de tomba funerari?


¿Perqué
taulons indignes causant profanació?


¿Perqué
exos munts de saques, sens cor, abandonarhi?


¿Es
esta la gran Casa de la contractació?





¿Es
esta per ventura la llotja mallorquina


Que
Defensors y Cònsuls alçaren ab plaher,


Perque
rebés ab pompa la flota llevantina


La
patria d'en Vallseca, d'en Jaquotot Ferrer?





Oh lonja mallorquina! Con
el alma conmovida profundamente, me acerco para ver tus góticos
ventanajes, las estatuas divinamente ejecutadas de las vírgenes
protectoras, las ricas filigranas que decoran orgullosamente tus
vestíbulos.


Me
acerco, y la frialdad del silencio me para la respiración. Entro y
la oscuridad hiela mí espíritu. Solitarias las columnas elevan
hasta la bóveda sus graciosas espirales, que semejan en la altura
ramaje destrenzado.


La
gentil columnata cautiva los ojos, con sus ligeras formas, con su
ausencia de basamentos y capiteles. Crúzanse los arcos cual ramos de
palmera: y el alma disfruta por breves momentos de inmenso bienestar.


Pero
¡qué silencio, qué silencio sepulcral!


¿Y
por qué está profanado este noble edificio?


¿Por
qué esos sacos y maderas acá y acullá desparramados?


¿Es
esta la grandiosa Casa de contratación?


¿Es
esta por ventura la lonja de Palma, que levantaron con sin igual
placer los antiguos Cónsules y Defensores, para que la patria de
Valseca y de Jaime Ferrer recibiese con la debida pompa las flotas
mallorquinas que regresaban de Levante?








¿Ahont son los de Provença, los de nació pisana


Qu'aquí
murmullejavan ab turchs genovarts?


¡Oh
varietat riallera! la gorra catalana, (el gorro frigio)


La
grega barretina, lo caputxet dels sarts....?





Jo
sento colps de maça, soroll de carretades,


Barbull
de pescadores, renòu de mariners;


Per
exa plaça sento sonores martellades,


Ab
fort brugit s'en vénen estols de mercaders.





Y
fér les mies orelles y mòu la fantasía


Esta
remor superba de comercial bojiot;


Será
d'aqueix gran temple la mágica armonía,


Será
d'un actiu poble lo fèrvit avalot....!





Nó,
nó... que s'il-lusiona ma pensa acalorada,


Res
ve de lo que sento, res es del que m'apar;


Columnes
enfosquides descobre ma mirada,


Com
rests torçuts de barca a la bòveda pujar.





Per
tot lo fret silenci lo pensament retgira,


Lo
desencant ofega del ánima lo vol;


Un
nom en les arcades l'esperit meu ovira,


Del
gran Guillem Sagrera l'esperit meu se dol.





¿ están los
de Provenza, los de Pisa, cuya habla se mezclaba aquí con la de los
turcos y genoveses? Oh risueña variedad! Aquí hubierais visto la
gorra catalana, el birrete griego, el capote de Cerdeña....


Yo
siento el golpear de los mazos, el estruendo de las carretas, la
grita que mueven pescadoras y marineros. Sonoros martillazos resuenan
en esa plaza; numerosos grupos de mercaderes se acercan charlando
ruidosamente.


Y
hiere mis oídos, y mueve la fantasía este soberbio rumor del
movimiento comercial. Tal vez sea la mágica armonía que de este
gran templo se exhala; tal vez el fervor tumultuoso de un activo
pueblo.....


No,
no... que se engaña mi pensamiento enardecido.


Nada
de lo que oigo viene, nada existe de lo que ver imagino. Únicamente
descubro las ennegrecidas columnas que suben hasta la bóveda,
semejantes a los retorcidos cables de un buque.


Por
todas partes el frío silencio me acongoja, por todas partes el
desencanto corta el vuelo del alma. Pero mí espíritu lee un nombre
grabado en estos arcos, mí espíritu se acuerda con dolor del
insigne arquitecto Guillermo Sagrera.









Guillem, l'ombra dels
setgles ta cara té absconduda;


Dels
homens l'oblidança ta gloria enterbolí:


Mas
d'ella les petjades mon pensament saluda


A
Nápols y Girona y a Perpinyá y aquí.





Aquí!
hont cada pedra la cántiga gloriosa


Murmura
de los gènis ab llengua singular;


Mas
jau arreconada exa llotja portentosa,


Com
una barca vella a la vora de la mar.





Celísties
del cap-vespre de mil colors pintades


Desplegan
s'hermosura per sobre 'ls seus merlets;


Com
altre temps encare les fresques marinades


Ab
llurs olors balsámichs animan ses parets.





¿No
tornará lo die de sa potent grandesa?


¿Dels
setgles la polsada tant sols l'ha de vestir?


No
vullas, patria mia, pagar ab tal vilesa


L'honor
que nostres ávis te feren conquerir!



_____



Guillermo! la sombra de
los siglos ha velado tu cara, el olvido de los hombres ha oscurecido
tu gloria, pero mi pensamiento saluda todavía sus brillantes huellas
en Nápoles, en Gerona, en Perpiñan, aquí.


Aquí!
en donde cada sillar murmura con extraña lengua la cántiga gloriosa
de los genios!


Mas,
ay triste! yace esta bellísima lonja arrinconada a la orilla del
mar, como una barca inservible.


Los
variados colores de la luz vespertina despliegan su hermosura por
sobre las lindas almenas: como en tiempos más felices las frescas
brisas del mar animan sus muros con balsámicos olores.


¿No
volverá jamás el tiempo de su poderosa grandeza? ¿Por única
vestimenta le hemos de dejar el polvo de los siglos? Oh, patria mía!
no quieras pagar con vilezas la honra que te legaron nuestros
padres!

_____



SÒLLER.



(En el libro de
Taronjí, SÓLLER.
Poesía premiada en los Jochs florals de
Barcelona, en Maig de 1871.
)



¡Oh
benhaurada terra


Ahont
la pau hi té niu, y per la plana (Hont)


Voletetja
y la serra,


Ahont
lo frést nom de guerra


Sòls
corre malmenat per veu llunyana!





De
bon matí les roses


Que
tira el sol adornan l'alta via,


Y
després envejoses


Les
flors del vall hermoses


Obrint
los ulls alegran la masía.





Allá,
de les pomeres


Que
rodejan los hòrts y les marjades


Botan,
botan rioleres


Les
áus dematineres


Brins
a picar p'els buyts de les perxades.





SÓLLER.


Oh
bienaventurado pais en donde construye su nido la paz, y
revolotea por las sierras y llanuras; en donde el grito feroz de la
guerra sólo se deja oír mal conducido por voces lejanas.


Muy
de mañana las rosas que el sol envía adornan las altas cumbres de
los montes, y envidiosas las florecillas del valle abren sus cálices
y alegran las alquerías.


Allí
de los manzanos que rodean los huertos y bancales saltan las risueñas
aves de la mañana, y vuelan a concertar con su piquito la brizna en
los derruidos techos.





Y entorn de la caseta


Del
festiu llaurador sos lays refilan,


Y
entorn de l'Esgleyeta


Cantan
ab llur harpeta


Lo
chor sagrat que 'ls seraphins estilan.



De
nit, quant les oscures


Ombres
del vall descobren l'estelada,


Se
gosan les dolçures


De
l' aura perfumada,


Ab
los taronjerals enjogassada.





Allá,
'l cor de les nines


Es
un cel d'armonía delitosa;


Dins
ell, les veus divines


Gayes
veus mallorquines


Se
tornan, nostra llengua fent xamosa.





Y
les gentils donzelles,


De
blanch vestides y color del ayre


Rumbetjan
les poncelles


De
violes y roselles


Qu'ahir
culliren pera 'l bon glosayre....!





Lo
suau de l'armonía


Que
brollar pot de l'eternal bellesa,


Lo
rich de la poesía


Que
llúu en la fantasía


Dins
Sóller ho ha sembrat Naturalesa.





Posadas ante la vivienda
del festivo labrador, ensayan sus deliciosos gorjeos; y entorno del
oratorio de la Madre de Dios remedan con arpilla melodiosa el coro
sagrado que cantan en el cielo los serafines.


Por
la noche, cuando se rasgan las oscuras nieblas del valle y descubren
el estrellado firmamento, se goza allí la dulzura de la perfumada
brisa, que juguetea en los naranjales.


Allí,
el corazón de las jóvenes es un cielo de deliciosa armonía. En el
interior de este corazón las divinas voces se convierten en alegres
palabras mallorquinas, que hacen más y más graciosa nuestra lengua.


Las
doncellas vestidas de azul y blanco ostentan ramilletes de amapolas y
violetas, cogidos la víspera para premio de los trovadores
populares.


Todo
lo suave de la armonía que puede manar de la eternal belleza, todo
lo esplendoroso de la poesía que relumbra en la imaginación, lo ha
esparcido la Naturaleza en el territorio de Sóller.






Si duyt p'els grats
aromes


En
la Pasqua florida vas a l'horta,


Les
magranes y pomes


En
flor vestint les comes,


La
pau revivarán en ton pit morta.





Los
taronjers flayrosos


S'abraçan
ab les mòres oliveres,


Ab
noguerets ayrosos


Los
pins maravellosos,


Ab
los fassers gracioses llimoneres.





Les
llargues cequïoles


Ab
gotx per entre los vergers murmuran;


Engrossan
fontinyoles,


Fins
la mar no s'aturan,


Y
l'abundancia fèrtil asseguran.





Esguarda
la fumera


Que
dels enginys corona les teulades,


Escolta
la feynera


Pobreta
jornalera,


Junt
dels telers ab les remors variades.





Pero,
déxahi la vora


Dels
torrentols que raspan les arenes


Del
port, déxahi enfora


La
mar barbulladora


Que
s'entretén jugant ab atzucenes.





Si, atraído por los
gratos aromas, visitas las amenas huertas durante el risueño abril,
los granados y manzanos en flor que visten las laderas de las
colinas, harán revivir la dulce paz en tu pecho.


Los
olorosos naranjos entrelazan sus jóvenes ramas con olivos que
plantaron los árabes; tiernos nogales se acercan a altísimos pinos,
y esbeltos limoneros crecen al lado de las elegantes palmeras.


El
agua corre murmurando por las largas acequias, en medio de los
vergeles; acrecienta las fuentecillas, y llega hasta el mar, por do
quiera derramando la fértil abundancia.


Mira
la columna de humo que corona el techo de las fábricas; escucha la
voz de la pobre jornalera, y el variado rumor de los telares.


Pero
deja la orilla de los torrentes que remueven las arenas del puerto,
deja a la espalda la resonante mar que juguetea con las azucenas de
la playa.






Oh! munta al Putx; les
glories


Les
esplendors veurás de l'ampla terra,


En
formes il-lusories


Les
antigues memories


Dés
tota l'illa pujan dalt la serra.



L'arrevellit
brancatge,


De
But-Naba la viva torrentera,


Del
mar l'inmens ropatge,


Sens
fons l'espay selvatge,


Al
pit retornan sa forçor primera....


.......



¡Oh
terra benvolguda,


Lluny,
ben lluny dels palaus y les arcades


Pass',
de Deu ab la ajuda,


Ma
vida renascuda


Algun
jorn en tes quietes fondalades!

_________



Oh! sube con aliento la
montaña del Putx: (Puig, puch, pueyo, pui, podio: podium) en
su cima contemplarás los esplendores de la ancha tierra; y volarán
a ti como ilusiones los recuerdos de la antigüedad, desde toda la
redondez de la isla.


El
crudo ramaje esparcido, las ruidosas fuentes de But-Naba, el infinito
velo que cubre los mares, la salvaje extensión del espacio sin
fondo, vuelven al pecho la juventud primera.....
…........


¡Oh
pais bienamado! ¡Quiera Dios que mi vida reanimada se deslice
algun día, lejos, muy lejos de los alcázares y palacios, en medio
de tus apacibles valladares!

(El término pais, país,
sobre todo en el siglo XIX, se refiere a cualquier extensión de
tierra. En Francia se usan todavía Pays d'Oc, Pays d'Herault, etc.

Los catalanistas gilipollas indocumentados del siglo XX y XXI
llaman País Valencià al antiguo reino de Valencia, països catalans
a toda una fantástica zona donde dicen que se habla e escribe la
lengua catalana, infecto dialecto OCcitano con mucha soberbia y
dinero para gastar. Además llaman Franja algunos franchistas
catalanistas a unos territorios de Aragón lindantes con la actual
Cataluña, condados francos y aragoneses en la remota historia.)

____





DESPRÉS DE LA COMUNIÓ.



(No
incluído en el trovador mallorquín)




Senyor,
Senyor, Deu dels cels,


¿Qué
vos dirá la mena ánima, (meua; meva)


En
estes hores solemnes


De
fervors y de pregaries?





Heu
baxat de les altures,


Heu
vengut a visitarme;


Cantavan
los aucellets,


Sonreya
la matinada.





Per
mans de vostre prevere


Vos
he rebut, llum de Gracia;


Defallía
l'esperit,


Lo
coret meu se torbava.





¡Oh
ditxa del cor suprema!


Lo
Creador enamorarse


D'esta
pobreta criatura


Mes
petita qu'una palla!






DESPUÉS DE LA COMUNIÓN.


Señor,
Señor, Dios de los cielos, ¿qué te dirá el alma mía en estos
instantes solemnes de fervores y plegarias?


Has
descendido de las alturas, has venido a visitarme; cantaban los
pajarillos, sonreía dulcemente la alborada.


De
manos de tu ministro te he recibido, luz de la Gracia; mi espíritu
desfallecía, mi corazón estaba turbado.


Oh
suprema dicha del corazón! el Creador enamorarse de esta pobre
criatura, más pequeña que una débil arista!





Lo Creador silenci, cor,


Que
lo Creador es ton Pare,


Es
ton Redemptor Jesús,


Jesús,
qui vol abraçarte.





Y
vé del cel, y t' convida


A
que préguis y demanes,


A
que ton desitx li expresses


Y
ton amor li consagres.





Amor
de la vida mia,


Maravellosa
fontana


Del
amor, Jesús, mon bé;


Mon
cor de la terra s'alça.





En
exes aygues divines


De
la Gracia sobirana


Que
banya terres y mons,


Vinch
ab anhel a banyarme.





Regáu,
oh font espayosa


Del
amor inexgotable,


Regáu
de mon esperit


Les
floretetes que naxen.





Nó,
de mi no 'us allunyeu,


Estimat
de la meua ánima;


Estar
ab Vos es la gloria,


Ab
Vos les penes s'acaban.





Amich
meu, siau benvengut,


Preneu,
Jesuchrist, ma casa;


N'es
molt trista y descoberta,


Freda
n'es y descrostada;




El Creador.... silencio,
corazón mío; que el Creador es tu padre; tu Redentor es Jesús,
Jesús que quiere darte un abrazo.


Y
viene del cielo, y te convida a que ruegues y solicites, a que le
expreses tu deseo, y le consagres tu amor.


Amor
de mi vida, maravillosa corriente del amor, Jesús, bien mío; mi
corazón se levanta de la tierra.


En
estas aguas divinas de la Gracia soberana, que baña tierras y
mundos, vengo anheloso a bañarme.


Riega,
oh espaciosa fuente del amor inagotable, riega las florecillas de mi
espíritu, que empiezan a brotar.


No,
no te alejes de mí, amado de mi alma; estar contigo es la gloria,
contigo se acaban los sufrimientos.


Amigo
mío, bienvenido seas, oh Jesucristo! toma posesión de mi casa. Es
muy triste y fría, está sin techo y descostradas sus paredes.






Però.... vos
l'alegrareu,


Vos
hi animareu la flama


De
la santa Caritat,


Del
amor mes delectable.





Si
encesa román totduna


Que
vos voleu exa flama,


Enceneula
vos suplich,


Vos
ho dich per vostra Mare!





Senyora
mia, la reyna


Dels
seraphins adorada,


Pregáu
per mí, puix sabeu


D'amor
místiques paraules.





Mon
cor no es ja de la terra;


¿Qué
me importan les mundanes


Criatures?
qué les amors


De
la terra malanades?





Amor
sant, amor puríssim,


Encens
que lo bell exhala,


Caritat
universal,


Per
tú sedejo ab greus ansies....





Deslligáu
mon cos de terra,


Desfermáu
exa mortalla;


Jesús
es mon únich bé,


Ab
Jesús tench esposalles!

_____





Pero tú harás reinar la
alegría, tú animarás en ella la llama de la santa caridad, del
amor más delicioso.


Si
encendida queda esta llama luego que quieres, enciéndela, Señor; te
lo suplico por tu madre.


Señora
mía, reina adorada de los serafines, ruega por mí, tú que sabes
las místicas palabras del amor.


Mi
corazón ya no pertenece a la tierra, ¿qué me importan las
criaturas del mundo? qué los malhadados amores terrenales?


Amor
santo, purísimo amor, incienso que te exhalas de la belleza, caridad
universal, por ti estoy sediento con dolorosas ansias....


Disuélvase
mi cuerpo de barro, deslíguese mi mortaja. Mi único bien es Jesús,
Jesús el esposo del alma mía!

______

miércoles, 25 de agosto de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.

Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás
Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus
Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este
poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un
apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la
Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en
conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. -
"Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua
vulgar 
y en rima, así como se contiene al final de este libro,
lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender
mejor, mediante la ayuda de Dios."
Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la
didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las
ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se
arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica
y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general,
materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir
con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros
días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha
dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la
mejor hoja del lauro poético del autor.
de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en
verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la
Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de
Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de
su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos
excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde
Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de
Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción,
trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la
desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de
su divino hijo.
Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos.
Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas
que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige
al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se
atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios
manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos?
¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son
menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de
todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: -
Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie
levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida
mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que
le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San
Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su
Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado
de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me
tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa
de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige
a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que
tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por
nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los
judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista
tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte
siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: -
“Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y
de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay
triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se
desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para
cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no
quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos
los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel,
Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la
muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira
sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni
Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -
escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para
indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos
inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la
lectura del original que trascribimos.
PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m'han trahit, e l'han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D'aquest tan gran trayment, lassa, irada'n só
Tan fort, que tota'm sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D'aquest mal qui n'es fayt ¿qui'n trobará perdó?
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n'en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l'has trayt per ton vil tocament?
Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n'haurás tal trebal
Que tostemps n'estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l'hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pot esser mortal.
VI.
Menenlosen jueus sens qu'ell no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -
Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m'ha deshonrada,
Car m'han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m'ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?
Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t'es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t'ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu'em planch e' m plor,
…........
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t'ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fa gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fa ço que pot com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e ´scarnir
Per tant malvat jueu ! ¿com se pot abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir ?
Ah coll tan pacient ! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir ?
Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats !
Ah jueus plens de mal e no escarniscats !
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats !
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e'l cor vol esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós ! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu'eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -
Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó ell sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'ha exalçat,
Que tot quant ha creat a ell ho ha donat
E ab ell ajustada es hom e deytat. -


Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años


La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor



I.


Avava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d'home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e'l plaer que per ell sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L'íra n’ el desconort en qu'esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l'hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.

II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n'est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n'est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu'en serás en infern combatut e vençut.

III.

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment !

V.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres;

VII.

VIII.

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu'en ella pausaven, que com la vesía

D'ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d'on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e'l coll veig lo meu fill ferir

XII.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,

XIV.

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors ! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat ! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu'eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat !

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en ell sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l'humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si ell fos bastax li feren manament
Que ell portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d'espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fa honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l'esguardament

Que mon fill me fasía m'era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d'aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (10) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E'l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no'm lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d'amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida ! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía ?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p'el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors !
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L'arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que ell no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor ! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pots
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós ! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d'ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l'humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d'ella no's partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L'original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D'on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d'aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!

XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pot esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu'ell e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en ell l´han soterrats.


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si's feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah ! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pot star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu'es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu'eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(10) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L'angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no'ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no's pot estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pot sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.