Mostrando las entradas para la consulta alberch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta alberch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 31 de mayo de 2020

LXXIII. Reg. N°915 ? Fol.155. 23 jun.1368.


LXXIII.
Reg. N°915 ? Fol.155. 23 jun.1368.

Nos Petrus Dei gratia rex Aragonis Valencie Majorice Sardinie et Corsice comesque Barchinone Rossilionis et Ceritanie. Supplicationibus fidelium nostrorum illorum precipue qui divinum obsequium et salutem respiciunt animarum libenter annuimus et quantum comode possumus opem et operam tribuimus eficacem. Hinc est quod cum vos fideles nostri flaquerii civitatis Barchinone volentes dare operam divino cultui et vestrarum refrigerio animarum super institucione cujusdam confratrie et elemosine perpetue ordinaveritis et nobis humili supplicatione interposita exibueritis certa capitula tenoris sequentis
- En nom de nostre senyor Jesuchrist et de la verge nostra dona sancta Maria e de la verge sancta Eulalia los prohomens flaquers de ciutat de Barchinona offeren si mateys et prometen et fan vot et promissio de fer almoyna de tota lur vida et dels lurs a honor et reverencia de nostre senyor Deus et de madona sancta Maria et de tota la cort celestial e preguen humilment que sia lur advocat lo beneuyrat angel et arcangel sent Miquel. E prometen de tenir de tota lur vida et dels lurs una lanta qui crem a honor de Deu et de la verge nostra dona sancta Maria et de sent Miquel. E prometen de la dita almoyna fer altres coses piadoses les quals meten en escrit axi com davall se segueix a tots aquells del ofici a qui plaura quey sien. E quels placia que tot ho observen et ho complesquen si donchs necessitat no havien per la qual fossen escusats que nou poguessen fer. Et quels placia quey hajen devocio axi com lurs predecessors lay hagueren et lay començaren haver. Primerament que tots aquells qui volran esser en la dita almoyna o confraria se meten en scrit ab ço quels plaura de dar en lentrada al servey de la lanta et de les coses piadoses. Item que tots confrares et confraresses qui seran en la dita almoyna o confraria donen tots dissaptes I diner qui sia mes en lalmoyna per complir les coses piadoses e en aço no facen falla per res. Item que tots aquells a qui sera comanat de levar los dits diners quels dejen metre al servey de la dita almoyna et de la lanta. E si per aventura ni haura alcu que fer o nou podra fer que hagues escusa justa que en aquell cas quen haja altre quiu faes per ell ab consell dalcuns amichs del offici. Item que tots aquells qui levaran los dits diners degen dir als promens de lur quarter si ni ha algu que non vulla pagar per tal com sen haura a retre compte. Item que com se esdevenga que algun confrare o confraresa de la dita almoyna o confraria pas desta vida que tots los homens hi sien et les dones aquelles qui anar hi poran: e aquells et aquelles qui justa escusa hauran que noy poran anar que sien tenguts de dir per anima del defunt o defunta deu vegades la oratio del pater noster et X vegades la avemaria: e si hi defallien que donen I diner per anima del defunt o defunta: e aço sia en carrech de lur anima. E que placia a aquells qui iran a la sepultura que encontinent hi sien com lo cors se deja soterrar. Item que tots aquells et aquelles qui iran al dit cors degen dir a cascun cors de la dita almoyna X patre nostres et X avemarias per la sua anima. E si ni havia algu qui nou volgues fer o nou podia fer que en aquell cas do I diner per la sua anima: e aço sia en carrech de lur anima si nou fan. Item que a cascun cors qui sera de la dita almoyna sien dites V mises lendema que sia soterrat per la sua anima. E sien dites alli on ell elegira la sua sepultura dels diners de la dita almoyna si donchs embarch noy havia que nos pogues fer aquell dia: sin havia ques faes lo dia seguent. Item que per cascun qui morra de la dita almoyna sia dat per salut del anima del defunt a menjar o per aquell menjar V diners a V pobres per amor de Deu en memoria de les V plagues que Jesucrist soferi. Item que si algun confrare de la dita confraria venia a fretura que li sia dat de la almoyna daquella confraria a coneguda dels prohomens qui aquell any tindran de la dita almoyna. E en cas que passas desta vida et no li bastava ço del seu a fer la sepultura que en aquell cas los prohomens qui aquell any tendran la dita almoyna li degen fer la sepultura segons lur bona conexença de la dita almoyna. Empero en aquest capitol no son enteses algun flaquer ne flaquera ques abates ço es no salegren de res de la almoyna si donchs nou fahien per lur sepultura a coneguda dels prohomens. Item que cascu se tenga per tengut de fer lexa en son testament a la dita almoyna segons que Deus li metra en son cor e aço no meta algun en oblit. Item que tots aquells de la dita almoyna sien lo dia de sent Miquel en aquella esgleya on per ells sera acordat a la missa e al sermo per fer honor al benuyrat mon senyor sent Miquel. Item que lo dia de sent Miquel se muden los quatre promens qui aquell any hauran tenguda lalmoyna. Item que tots aquells qui levaran la dita almoyna e les altres lexes qui en la dita almoyna se faran cascun any complesquen totes les obres damunt dites e reten compte tots anys de ço que hauran reebut et despes be e leyalment a aquells qui vendran apres dells. Item que si alcun qui sera de la dita almoyna sera en qualque part fora la ciutat et moria que tots sien tenguts de dir les dites oracions per la sua anima e que li sien dites les mises a la sua parrochia e sia dat a menjar als pobres axi com si finava en la ciutat. Empero que com partira de la ciutat que jaquesca manat al seu alberch que lalmoyna sia dada continuament per ell axi com si ell hi era present. Item quels dits quatre prohomens quels que sien almoyners de la dita almoyna no degen fer algunes messions ne començar obres cumunes exceptat que pusquen fer almoynes a pobres qui sien de lalmoyna axi com a provehir pobres et malalts e a cobrir morts que venguessen a necessari. E aço puguen fer a lur bona coneguda. Item que si alcun qui sera de la dita confraria moura baralla o haura contesa ab altre que aquells que tendran la dita almoyna tracten de fer pau entre aquells qui hauran lo contrast per esquivar major mal. Item que si alcun confrare de la dita confraria morra et nos soterrara aquell dia que morra quel vullen soterrar lendema queu hajen a fer saber lo vespre e si nou fahien saber lo vespre que nos pugua soterrar en lendema entro apres menjar. Item que si alcun se metra en la dita confraria e de la confraria en que sera primer morra alcun confrare e daquesta dels flaquers altre e ques sotarrassen abdos en una hora que aquell que en aquest cas sera en dues confraries sia tengut del primer vot si donchs no pot esser a abdues les sepultures. Empero es entencio tota vegada estada e es dels demunt dits prohomens et dones que siy havia algun capitol qui fos dubtos o escur son aparellats de adobar et mellorar et declarar en be. Item que tota vegada que vullen algunes coses mellorar o mudar en be en los capitols damunt dits que ho puxen fer. E suppliquen humilment al molt alt et poderos senyor lo senyor rey que aço vulla confermar et que sia parçoner en tots los bens ques faran per la dita confraria. - Igitur visis et recognitis preinsertis capitulis que et in eis contenta racionabilia et ad divinum obsequium tendencia reputamus ipsa omnia et singula hujus scripti serie laudamus aprobamus el in omnibus et per omnia nostre confirmationis patrocinio roboramus. Mandantes per hanc eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris quatenus hujusmodi nostram confirmacionem et approbacionem firmam habeant et observent et in hiis que predicte confratrie seu elemosine utilitatem et observationem concreverint prestent auxilium consilium et favorem si et prout quando et quotiens a procuratoribus seu administratoribus ipsius elemosine fuerint requisiti. in cujus rei testimonium hanc fieri jussimus nostro sigillo appendicio comunitam. Data Barchinone vicesima tercia die junii anno a nativitate Domini MCCCLXVIII regnique nostri XXX tercio. - P. cancellarius - Dominus rex mandavit mihi Jacobo Conesa.

jueves, 23 de enero de 2020

ORDENAMENTS DEL SENYOR REY EN PERE I.

DON PEDRO EL CATÓLICO.
II.

ORDENAMENTS DEL SENYOR REY EN PERE I.
(Pere II, Pedro II, Peire II; I como conde de Barcelona, Barchinona)

Reg. n. 1529: Pars 1. fol. 1

Ordena lo senyor rey primerament quel majordom sia obeyt de ço que manara en casa et sia tengut de guardar be et leyalment lo prou del senyor rey axi que nos perda res ne vage res a mal en casa: et siu feya quel senyor rey sen tornas a ell ço es assaber quel cors et quant ha fos a merce del senyor rey. - Item que aquells qui desobedients li seran sien en aquella pena matexa. - El senyor rey dona al majordom per servir aquell offici et per seguir los dits manaments et per estar a la dita pena los drets qui dejus son scrits. Prena mayordom per sos drets en tot loch quel senyor rey prena cena de menjar XX solidos pera unes calçes daquella moneda que en aquell loch correga on la cena se prendra o si paguen la messio en diners quel senyor rey agues feta aquell dia en aquell loch. - Item prena los cuyrs de totes les vaques que en aquella cena se despendran et do per cascun cuyr e prena IIII dines als porters. - Item prena tots dies de casa del senyor rey mija libre de cera. - Item una onça de pebre et tots los cuyrs de les vaques qui vendran de present al senyor rey sis despenen en casa o en racio per peçes que sia tengut de fer guardar aquelles vaques a sa messio. - Item prena lo mayordom cascun dia de cort dues peçes de carn de molto et dues ferrades de vi. - Item prena D solidos per cascuna de III festes del any es assaber Pascha Cinquaesma et Nadal daquella moneda que correga en aquell loch on lo senyor rey tendra la festa. Totes aquestes gracies atorga lo senyor rey a majordom per ço quell sia pus obligat a guardar lo prou del senyor rey et a la pena damunt dita. - Item lo majordom con sia ab lo senyor rey prena racio a XII besties. Et aquell que romandra per el en son loch prena racio a IIII besties et ell que meta museu per la cuyna a guardar. Los officials majors mana lo senyor rey que sien obeyts en totes coses cascun en son offici sots la pena damunt dita. - Sobrecoch prena en tota cena quel senyor rey prena de menjar de tots los moltons qui en aquella cena se despendran les pelles et totes les menuçes. - Item prena de tots los moltons qual senyor rey despena en cort axi de cena com menys de cena los cols et les rabades et los blascos: et daquella de racio los colls tan solament: et tot aço que sia gint et convinentment levat sens affollament daço que romandra. - Item prena de les vaques axi de cena com menys de cena los cols els blascos et daquella de racio atrotal. - Item prena dels porchs axi de cena com menys de cena et de racio los cols els sagins. - Item prena dels porchs salatz los caps els cols e les illades daquells quis menjaran en cort: et daquells de racio los caps els cols tan solament. - Item prena de tots los moltons de present les pells et les menuçies et el quels fassa guardar et escorxar a sa mession. - Item prena de tots los congres et de tot peyx de tall les coes ço es a III dits sots lo lombrigol: et si el senyor rey se acordava quels donas diners sabuts per tots los drets damunt dits que ho puxe fer. Els drets damunt dits sien partits entre el els cuyners axi com acostumat es. - Totes aquestes gracies atorga lo senyor rey al sobrecoch per ço que el sia pus obligat a guardar lo prou del senyor rey et a la pena damunt dita: et sia tengut de comprar lenya al rebost et ayga al rebost et a la botelleria. Lo museu prena cascun dia III diners daquella moneda que correga en aquell loch on lo senyor rey sera et deu menjar en lo palau per hom de peu. - Los argenters de la cuyna sien III et deuen menjar el palau per homens de peu et prenguen les baldanes dels moltons et de les vaques ques couran en la cuyna.
- Item prengan los caps els cols els ventrels els peus et la ploma de tota veleteria exceptat de pahons. - Els sien tenguts de servir lur offici et de guardar les escudelles els tallyadors: et si res sen pert que sien tenguts desmanarles si donchs nos trencaven: et sis trenquen que les mostren al sobrecoch o a son lochtinent et aquell quen diga al majordom et que sescriva en libre de la racio. - Paniçer prena per tots drets de son offici D solidos barchinonenses per cascun an. Et nengunes altres coses no prena an sien totes del senyor rey en qualque manera el les pusche aver ni percassar a prou del senyor rey. Et prena encara el paniçer de les lengues de les vaques de cena et de present sis menuguen en casa et los cuyrs de les besties que morran als hon de cort quel senyor rey dege esmenar. - Botiller prena D solidos de Barchinona per cascun any sots la manera desus dita et nengunes altres coses no prena: et prena los cors de les vaques de racio et de present daquels que muyren a ops de casa et de racio de cena et de present. - Reboster prena per tots sos drets D solidos de barchinonenses per cascun any et prena I morabetin daur per cascun caval quel senyor rey do en caval o en diners daquel a qui lo caval sera donat exceptats aquels cavals de son cors que tenga cavalleris de que age pensat deu dies: et nenguns altres drets ne nengunes altres coses no prena ne cera ne salers ne nenguna roba per vellya ni per trencada que sia ans sie tengut de guardar aquella et de fer prou al mils que puche et sie tengut de darne compte per menut. - Item lo reboster ades en present do scrites per menut totes les coses unes et altres de la major tro al menor qui el rebost son ne totes quantes ni vendran daqui avant et tot ço qui sen despena ne sen guast ne el senyor rey do que ho do per scrit en sia tengut de donar compte. - Et aquell quel senyor rey voldra que servesca la sua cambra liureli lo reboster lo lit et les vestidures et draps de paret et cortines et setis et barrats et aquels quel conega que age ops a la cambra: et aquel de la cambra nos gos entremetre dals ans si res li mane prendra lo senyor rey ne res le venia en poder per nenguna manera aytantost aquel dia matex sie tengut de liurarho al reboster major o a son lochtinent sens demanar. - Et aquell qui servira les taules liurali lo reboster tot largent et les tovallyes et barrats et setis et draps de paret aquells que continuament agen ops a servir et liureli candeles et brandons fets salsa mel oli et sal a ops del rebost et a ops de la cuyna et formages sechs mantega fruyta sucre et confits: et aquell nos gos entremetre dals ans si res li venia en poder en nenguna manera aytantost aquell dia matex sia tengut de liurarho al reboster mayor o a son lochtinent. - E totes les atres coses unes et altres tenga guart et procur lo reboster: et guait lo reboster que no prendra azembles al rebost sino tantes com naura ops a portar ço quel senyor rey aura mester en los viages que fara et que les besties vagen carregades convinentment et que noy gos fer portar roba ne comanda de null hom menys de manament del senyor rey.
- Et guart lo reboster lo lit del senyor rey com se fara ne hon et tots los officis del rebost que sien be et ordenadament servits et guardats. - E tots aquells del offici del rebost sien tenguts dobeyr et de fer tot ço que reboster los man ne los orden: et si res hi va a mal sie la colpa sobrel reboster major si donchs no mostrava que per desobediencia daquells del offici fos: et totes coses qui del rebost sien quis perden sia tengut lo reboster major desmenar exceptades aquelles que haura liurades a aquells qui seran el los officis segons que damunt es ordenat les quals si nenguna sen perdia fassa esmenar lo reboster ad aquel a qui liurada la hauria. - Et com lo reboster se partira de cort leix en son loch qui fassa ço que el a fer et totes les altres sien tenguts de fer et de guardar tot ço de que lo reboster es tengut. - En lo rebost correga liure et march de Barçalona et no altre. - Et tots aquels del rebost sien tenguts dajudar la un al offici del altre en son loch ab que fretura no fassa en son offici. - Porter major et los altres porters prenen de tot cavaller novel la espada la qual sie reemuda per lo cavaller cent solidos et si es richom L morabatins daur. - Item prenen de tot castell quel senyor rey do a nengu o de loch quel senyor rey do que villa murada sia cent solidos daquella moneda qui en aquell loch correga. - Item prenguen de tot richom a qui lo senyor do honor en Arago per cavalleries C solidos. - Item prenguen de totes coses de menjar qui sien de present qui entren per la porta del palau et venguen davant senyor a coll o a ma lo delma si pugen a deenes: mas daço que no puga deena no prenguen res. - Item prenguen les preses dels civades con lo senyor rey do civada de racio. - Item prenga lo civader II civades per mesurage et per solatge et tot laltre romangue al senyor rey. - Item prenguen la peça de la vaca de porch et de cansalada et de cervo et de peyx de tayll quis leven de la taula del senyor rey: et si el senyor rey lo vol donar que tals deu esmenar. - Item prenguen de tota vaca de cena lo cap et de tota vaca de present qui muyra en casa: et prenen de majordom IIII diners de cascun cuyr quell prena. Et sien tenguts de guardar que ninguna res no isque de fora casa sens manament de majordom: et si nexia que sia la colpa sobre ells et especialment que degen pagar a los argenters la meytat de les escudelles si nenguna sen pert. - Et guarden que nengun dels escuders ne entren a levar ne al gitar del senyor rey sino aquel qui devant li tallya et aquell qui tendra la copa et dos altres escuders. Et aquells II escuders altres entren la un vespre els et laltres altre.
- Item que null hom noy age en lalberch del senyor rey sino aquels que el volra.- Item que noy age nenguna bestia sino es del senyor rey ne aquelles del senyor rey si troben alberch convinent. - Et de tots los drets damunt dits prena lo porter major la terça part e lo altres portes les dues parts. - Et aquels porters se partesquen a servir tots dies per
partides et que tenguen les portes foranes tan be com aqueles del palau ne de la cambra: et del dia quels uns serviran no sen entremeten los altres ne torben re daço que els volran. - Posader prena de cascuna cena quel senyor rey prendra en menjar un molto viu o hun congre sech st es dejuni o si paguen la messio en diners en aquel dia en aquell loch et en tota aldea prenga II alberchs al senyor rey hun per jaer et altre per menjar.
- Cavalleriz prenga de tot caval qui sia de cors del senyor rey que cavalleriz tenga de que age pensat X dies sil dona lo senyor rey hun morabati daur daquell a qui lo senyor rey lo dara et de tota altra bestia que sia del cors del senyor rey que el tenga V solidos daquella moneda que correga en aquell loch. - Et les selles vellyes els esperons vellyes et les oses el capel de sol els guans quel senyor rey lexara si el senyor rey o vol donar a altre quel cavalleriz noy prenga null dret: et no gos null home metre a pensar de les besties del senyor rey sino aquells quel senyor rey manara. - Açembler major prena XII diners barchinonenses o de reyals de Valencia per loguer de cascuna bestia quel senyor rey haja ops axi de sella com de bast la hon correguen barchinonensesreyals et la on correguen jaccenses X diners jaccenses et si costa menys sien del azembler et si costa mes pach ho lo azembler. Et sia tengut de guardar lo azembler que les besties vagen cargades convinentment et guart los basts et la roba que liurada li sera: et si azembla hi va buyda sens compliment de carrega que sia tengut lo azembler que la pach del seu et aja I hom de peu a racio del senyor rey qui li ajut per la racio que pren. - Alguazir prena I morabati daur de tot pres que age tengut X dies o mes et age tots dies I brandon de candeles de la cort del senyor rey. - Item que tenga lalguazir VIII homs de peu qui sien bons et sufficiens a racio del senyor rey et faga daquests estar a la porta del palau del senyor rey per guardar los troters de baralla et de castigar los quen criden ne auquen ne fassen brogit et que ne lexen tenir les besties davant la porta del palau del senyor rey ans fassen fer gran carrera a entrar et a exir. - Scriva de racio prena de tota cena pledejada et de menjar X solidos daquels qui daran la cena daquella moneda qui correga en aquell loch et I brando de candeles cascun dia del rebost. - Et sia tengut de comptar tots dies la messio de casa ab lo majordom et ab los officials majors. - Et de dar la racio quel senyor rey dara en pan en vi en carn et en pex et en civada et de fer albarans de la quitacio dels diners et daquels qui a aço li ajudaran pach ho del seu sens tota racio et messio del senyor rey exceptat la racio quel senyor rey dona a ell et a son lochtinent. Et aquell lochtinent no li puxa mudar ne aquell noy puxe altre metre en son loch si donchs per malaltia no ho feya. - Et sia tengut de comptar les persones qui mengen en cort et de guardar que noy menuguen sino aquelles que menjarhy degen. Et si y menge nengu qui menjar noy dege que man als porters quel ne giten. Et que nengun official no menuch ne gos menjar en nengun loch de casa del senyor rey sino en lo palau on lo senyor rey o el majordom menjaran: et que servesquen los officials majors mentre lo senyor rey menjara e apres mengen ab lo majordom et servesquen ab los officials: et los escuders no mengen a taula de cavallers levat los officials majors els escuders qui tallen davant lo senyor rey et tenen la copa qui son en compte dofficials. - Et aquel qui aquest ordenament passara quel scriva de racio lo dapne et git mantinent de racio. - Item que nengu no gos jugar dins casa del senyor rey a nengu joch de daus sino a taules o a escachs si donchs cavaller no jugava en aquel joch: et si o fan que perden la merce del senyor rey. - Los officials tots ab los homens quel senyor rey los ha atorgats que tenguen menuguen en cort et no prenguen racio de fora exceptat lo loch on tenguen lurs mullers que prenguen racio de fora et menjar en lur alberch o estar de penyores si altra companya esta a penyores prenia racio. - Lescriva de racio do racio en aquesta manera lo kaffiç de forment a mensura de Valencia et de Çaragoza a cent et XX homs lo dia el kaffiç de civada a XVI besties et la ferrada de cort quen deu haver III en lo quarter de Valencia a VI homes lo dia el quarter de molto a VI homens: vaques porchs cansalada et gallines crabits et pex segons quel escriva de racio ha acostumat. Que del pan XXX onces de pan cuyt per persona et de la civada XXX altres per bestia lo dia. - Troters de bustia acembles munters et altres homens de peu qui sien de racio del senyor rey mengen en cort exceptats jueus et sarrayns qui prenguen racio defora. Et si nengu ni ha malalt o havia muller el loch o no podien esser al menjar que agen affer per lo senyor rey prenguen racio de fora es assaber I peça de molto sens tota altre carn et si no hi ha molto altra carn axi com al escriva de racio sia viares: et nengu no prenga racio de carn en la cuyna. - Els troters de bustia prenguen los peus de les vaques de cena et de present quis menjaran en casa del senyor rey es daran de racio et II solidos de tota cena que porten daquells qui daran la cena. - Els troters de bustia sian tenguts danar et de venir a jornades dretes et pus tost si manat los era per cosa cuytosa. Et si saturaven mes de un dia pert les jornades que perden la merce del senyor rey si donchs par justa escusa no seren aturats. - Item no gosen res acaptar de null hom mas si hom los o dona sens demanar que ho pusquen pendre. Item no gosen dir ni comptar nengunes noves novelles que els no agen vistes o si les han oydes comptar comptenles axi com les hauran oydes. - Item no gosen departir ni rahonar ni tenir bando de nengu en nengu loch quel senyor rey los trameta ne gosen desonrar ne viltenir nengu mas que fassen lurs messageries segons que demanat los sera et no se entremetan dals. - Munters fassen segons quen Pascual Montero los manara els ordenara en casa et fora casa et nengu dels no gos tenir sino IIII sabuesos et una sabuesa et dels cadells da la sabuesa no romanguen mas II et dels altres tenguenne tants com en Pascual Montero manara. - En Bernat de Muntpahon prena M solidos barchinonenses cascun any et sia tengut de acullir et de reebre et de ixir a homs estranys et de los albergar et de ferlos venir davant lo senyor rey e de ferlos fer ço quel senyor rey manara.

Don Pedro III el grande, 1277, mcclxxvii

jueves, 6 de mayo de 2021

LIBRO PRIMERO. RECUERDOS DE LA PATRIA.

LIBRO PRIMERO.

RECUERDOS DE LA PATRIA.
I
Á MALLORCA x
---
Desde tu trono de espu-
mas, desde tu silla de algas,
recibe mis tiernas melodías,
mis sencillos cantares.
***
Bien hayas, preciosa Isla, estrella del alba, hija de las olas; Mallorca mía, bien hayas.

Santo nido donde nací; jardin de mis padres, que el Creador hace florecer, para alegría nuestra.

En tu ma vida transcorre
Sots l´ombra de purs boscatjes,
Felís y no coneguda,
Com la llum per les montanyes.
Oh ma nina garrideta,
Que ´l trajo verdós estampas
De la mar de Catalunya
Dintre lo mirall de plata.
Dexa que ab mes cançonetes,
Ab mes tendres codolades,
Sobre ´l teu front virginal
Estampi jo un besada.
---
Voldría esser trovador
D´armoníes elevades;
Y, al portal de tos castells,
O entre ´ls rams de les cabanes,

A la claror de la lluna,
Los oratjols respirantne
Que alzinars y garriguelles
De bosch en bosch embalsaman,

Jo cantaría tes glories,
Tes antigues recordances,
Les riqueses de ton sòyl,
La bellesa de tes gracies.

Voldría esser trovador,
Y, ab l´harpa mía daurada,
Rodejat de les donzelles,
Amor lo cor meu vessantne,

En tí paso mi vida, á la sombra de frescas arboledas, feliz y no conocido, como la luz en los montes.
Graciosa niña mía, que retratas tu traje verde en el argentado espejo del mar de Cataluña;
déjame que con mis canciones, con mis tiernas codoladas, estampe un beso sobre tu frente virginal.
___

Quisiera ser trovador de levantado lenguaje; y junto á la puerta de tus castillos, ó á la sombra de los parrales que adornan tus cabañas,
al rayo de la luna, respirando las brisas embalsamadas con los aromas de encinares y bosquecillos,
cantaría tus glorias, tus antiguas tradiciones, la riqueza de tu suelo, la belleza de tus gracias.
Quisiera ser trovador; y con mi arpa de oro, rodeado de pajes y doncellas, rebosando amor de mi pecho;

De tos fills ponderaría
Gestes de l´edat passada,
De nostra Avior la noblesa,
La generosa constancia.
De tos fills admiraría
Lo seny dreturer, qu´exalça,
La paciencia, qu´enriqueix,
La fe, qu´hermosea l´ánima.
D´aquexos senzills pagesos
Que ´t colturan, bella patria,
Cantaría la fortesa,
Y les costums qu´heretaren
De sos avis de la Grecia,
Del Marroch ó de l´Italia,
Pe´ls prohoms de Catalunya,
Temps després, santificades...
¡Ay Deu de mon cor!, un día
¿Per qué no encenéu la flama
De l´inspiració en mon pit,
Y del geni la llum santa?
¿Per qué, bellesa eternal,
De poesía les ales
No té mon enginy? Ab elles
Volar podría espayantme.
De les ciutats á les viles,
De los pujols á les planes,
De la mar á los torrents,
De los cims á les marjades...
Inmensos barranchs de Lluch,
De Valldemossa ´ls paratjes,
Los taronjerals de Sóller,
¡Oh Deu!, vostra gloria cantan.

ponderaría las hazañas de tus preclaros hijos en la pasada edad, la nobleza y generosa constancia de nuestros abuelos;
admiraría de tus hijos el juicioso buen sentido que levanta á los pueblos, la paciencia que los enriquece, la fe que hermosea el alma.
De esos sencillos aldeanos, que tus campos cultivan, bella patria, cantaría la fortaleza y las buenas costumbres,
heredadas de sus antepasados griegos, italianos ó mauritanos, purificadas y santificadas, en la época de la reconquista, por los prohombres catalanes...
¡Dios de mi alma! ¿Por qué algun día no encendéis en mi frente la llama de la inspiración, la sagrada luz del genio?
¿Por qué, Belleza eterna, mi espíritu no tiene las alas de la poesía? Con ellas podría dilatarme por los espacios.
De las ciudades á los pueblos, de las montañas á las llanuras, de las orillas del mar á las orillas de los torrentes, de las altas cumbres á los bancales de los huertos...
Los inmensos barrancos de Lluch, los pintorescos sitios de Valldemosa, los naranjales de Sóller, tu gloria cantan, ¡oh Dios mio!

 Y la cantan les ermites,
Que, entre pinars y fullatje,
Alçan
llur pobreta creu,
Llurs aspiracions cristianes.

Y la
cantan exes coves
D´Artá, que ´ls setgles formaren,
Y aqueix
blau puig d´en Torrella
Que dins les boyres s´amaga...

¡Qué
n´ets de rica, ma terra,
Qué n´ets de flayrosa y gaya!
Ab
ametlars y pins,
Ab oliverars y mates,
Ab estols de
pagesetes
Vestint com l´edat mitjana;
Semblas una blanca
rosa
De verts llorers ombrejada.
___

Prenda de los meus
amors,
Mallorca mía, ma mare,
De ton pit tendre y
puríssim
¿Podrá qualcú arrebassarme?


No ho sé. Quant la
nau m´en duga
Al continent de l´Espanya,
Y, en mig del
cel y les ones,
Ja més no veja tes platjes,

Dins lo meu
cor mallorquí
Jaurá de tu l´anyorança,
¡Dins lo meu cap
sempre viva
Bullirá t´hermosa cara!

Y la cantan las
ermitas, que, por cima de los verdes pinares, levantan su pobrecilla
cruz, sus aspiraciones cristianas.

Y la cantan esas cuevas d
Artá, formadas por los siglos; y ese azulado Monte de Torrella, que
se esconde entre las nubes...

¡Cuán rica eres, tierra mía;
cuán risueña y llena de perfumes!; con almendros y pinos, con
olivos y matas;

con airosas aldeanas que visten todavía á
usanza de la edad media: parécesme blanca rosa, sombreada por verdes
laureles.
__

Prenda de mis amores, Mallorca mía, madre
mía, ¿podrá tal vez álguien arrancarme de tu purísimo y
amoroso seno?

No lo sé. Cuando la nave me lleve al continente
español
, y entre el cielo y el mar pierda de vista tus
costas;

en mi corazón mallorquín estará tu dulcísima
nostalgia; ¡en mi cabeza se moverá, siempre viviente, tu hermosísimo
rostro! …

RECORTS. (. : x)

Tu ´l temps de
m´infantesa,
Los jorns de ma bonança
Que tan aviat
fugiren,
Guardares en ta falda.

Tu fores verge hermosa
Que
mos plors axugares;
Y á mon primer sonrís
Tornáresmen un
altre.

Tos embats lleneguívols
Mos cabeyets besavan,
Ton
sol primaveral
Mos jochs il-luminava.

Ab los
germans d´estudi
Solíam fer comparses,
Y atxerevits y
alegres
Al puig vehí muntávam. (* La Bonanova)

Partint
dematinet,
Com l´auba clarejava,
Cullint per la
pineda
Floretes boscatanes.

Los passos nos
atreya
L´esglesia solitaria:
Y allí, á la dolça
Verge
Consol de la montanya,

Tú guardaste en
tu seno los tiempos de mi infancia, los días de felicidad que tan
pronto han desaparecido.
Tú fuiste vírgen piadosa que enjugaste
mis lágrimas: y á mi primera sonrisa con otra sonrisa
respondiste.
Tus aladas brisas mecían mis cabellos; tu sol
primaveral mis juegos iluminaba.
Los compañeros de estudios
solíamos hacer excursiones; y, alegres y saltando, subíamos al
cerro vecino.
Partiendo muy de mañana, al rayar la aurora, íbamos
cogiendo bajo los pinos, florecillas silvestres.
Enderezábamos
nuestros pasos á la solitaria iglesia; y allí, a la dulce Vírgen,
consuelo de los montes,


Com tendres angelets
Fervents la saludávam;
Y allí la dolça Verge
Sonreya agraciada.
¡Ay Mallorca; Mallorca,
Tresor
de recordances!
____

Com tot mudes les hores,
Sens
bategar llurs ales,
Sens renou fugitives
Al entorn meu
volavan...

Les tendres alegríes
Se deyan mes germanes,
Y
´l cor tan infantívol
Sovint, sovint besavan.

En la
gentil pradera,
Les forces restaurades
Sus una fontinyola
De
remoroses aygues,

Al sol brillant d´estiu,
Les hores de la
tarda,
Los jochs de l´infantesa
Vora del mar jováman
(jngávam)

Bullosos dirigíam
L´estel posat al
ayre,

O clots en les arenes
Abg reu afany cavávam.


saludábamos fervorosos, como pequeñuelos ángeles; y allí la dulce
Vírgen sonreía graciosamente.
Ay Mallorca, Mallorca, tesoro de
recuerdos.
__

Mudas las horas, sin batir las alas, sin
ruido, fugitivas, ¡pasaban á mi alrededor volando!...

Las
dulces alegrías decíanse mis hermanas; y á menudo venían á besar
mi infantil corazon.

En el risueño prado, restauradas las
fuerzas, orillas de una fuente de rumorosas aguas,

al
brillante sol de estío, las horas de la tarde, jugábamos juegos de
la infancia en la arenosa ribera del mar.

Con gran bulla
dirigíamos la cometa puesta en el aire; (L´estel posat al ayre,)

ó con graves trabajos cavábamos pequeños fosos en la arena
de la playa.



La pau de l´innocencia
Seguíans les petjades;
Y tests
vermells y bòtils
Tirávam á flor d´aygua.
¡Ay Mallorca,
Mallorca,
Tresor de recordances!

DESIGS.

Un jorn
l´esperit meu,
Finides ses batalles;
Exirá del meu
cos,
Rompent lo captivatje.

Mon cos sobre la pols
Caurá
com flor tallada,
Confús ab l´aspra terra
Jaurá fins la NOVA
AUBA...

Prechvos, ¡oh bon Senyor!,
Que m ´haveu dat per
patria
La terra mallorquina
Hont he viscut fina
ara...

Prechvos, oh bon Senyor,
¡Que en ella un jorn
descansien
Per sempre mes despulles,
De tempestats
guardades!...

Un jorn, si Deu ascolta
Ma senzilla
pregaria,
Ma tomba s´alçará
Junt al puig de Na Fátima.

La
paz de la inocencia seguíamos las huellas; y tirábamos á flor de
agua cantos rodados y piedras pintadas.
Ay Mallorca, Mallorca,
tesoro de recuerdos.

DESEOS.

Algun día mi espíritu,
acabadas sus luchas, saldrá de mi cuerpo, rompiendo las cadenas que
le oprimen.
Mi cuerpo caerá sobre el polvo, como tronchada flor;
barajado con la áspera tierra, yacerá hasta la aparicion del ETERNO
DIA...

Ruégote, oh buen Dios, que me diste por patria la
tierra mallorquina, en donde he vivido hasta ahora:

ruégote,
oh buen Dios, que, cuando tu Providencia lo disponga, mis despojos
mortales, resguardados de la intemperie,. ¡descansen para siempre en
ella!...

Un día, si Dios escucha benévolo mi sencilla
oracion, mi tumba se levantará al pié del Monte de Fátima.

















Vorera
del torrent,
Que bressa la pujada
Dos xiprers senyarán
Una
lloseta blanca.

Englantines y roses
Hi regará la
rohada,
La creu del Cristianisme
Veurán entre les rames.

Al
bla soroll del vent,
Al suau burbull del´aygua,
De nit, los
rossinyols
Refilarán ses cántigues.

Abelles de l´estiu
Hi
formarán sa casa,
Espigues de la rota
Hi inclinarán les
canyes...

Vull per mon be, quant vingan
De la tardor les
diades,
Y ´l jorn de los sufragis
S´acost ab l´ivernada.

Que
rosses pagesetes
De Valldemossa, imatges
D´aquell
serafinet
Que desde ´l cel nos ama, (* Sor Catarina
Thomás)

Joyoses, falagueres,
Dins canastells de
pauma
Duhent flors moradenques
Y ramells de
garlandes,

Junto al torrente que lame la empinada cuesta, dos
cipreses ceñirán blanca funeraria.
Allí englantinas y rosas
bañará el rocío; la cruz del Cristianismo aparecerá entre el
ramaje.

Al blando ruido del viento, al suave murmullo de la
linfa, los ruiseñores por la noche entonarán sus cántigas.

Las
abejas en el verano formarán su colmena; las espigas del pegujal
inclinarán sus cañas...

Quiero para bien mío, cuando venga
el otoño, y se acerque con el invierno el día de los sufragios,
que
rubias labradorcitas de Valldemosa, parecidas á aquel amante serafin
que desde el cielo nos contempla,
gozosas, ágiles, en canastillos
de mímbre llevando violas y ramilletes de amarantos;


Regant murta y poncelles
Sobre la tomba vajan;
La má sobre les
flors,
Al cel la viva ullada...

Un ermitá vellet
De
blanquinosa barba,
Pera captar almoyna
Vengut del
ermitatje,

Junt ab les minyonetes
En torn
agenollantse,
Diga, mes sense plors,
Sense una sola
llágrima,

¡Una oració pe ´l jove
Que tant amá á la
patria,
Lo ciutadá sens ira,
Lo bon cor y bona ánima!

Febrer de 1868.


vayan esparciendo sobre la tumba arrayan y capullos; con una
mano en las fores y los vívidos ojos en el cielo...

Un
viejecito ermitaño, de blancuzca barba, venido de la ermita para
recoger limosnas,

arrodillándose con las niñas al rededor de
la cruz, pero sin llantos, sin derramar una sola lágrima.

rece
una plegaria, por el jóven que tanto amó á su patria, el pacífico
ciudadano, el del buen corazon, el del alma caritativa...

(V.
la nota (1) al final del tomo.)


II
À LA LLOTJA DE PALMA.
---
Poesía premiada en los Jocs
florals de Barcelona, de Maig de 1871.

Vora les quietes aygues
qui besan la ribera
Ton còs gentil axecas ab noble magestat;
Jo
vench á contemplarte quant ha la llum derrera,
Brillant
argentería, tes torres coronat.

En lo mirall claríssim de
les tranquiles ones
Allargas ta figura, tos celestials
contorns;
Al esperit les ales de los recorts li donas,
Fugint
la fantasía de lo passat als jorns.

Bé apars, rojenca
fábrica, sentada ab robustesa,
Voltada de casetes de pobrissols
barquers;
Allá ´ls jays de Sant Pere d´honrada rustiquesa,
Y
ací recorts de Malta dels freyres cavallers.

II
Á LA
LONJA DE PALMA.
___
Junto a las apacibles aguas que mecen la
orilla, yergues majestuosamente tu airoso cuerpo. Yo vengo á
contemplarte, cuando tus torres aparecen coronadas con la argentada
luz del crepúsculo de la noche.
El clarísimo espejo de las
tranquilas ondas, refleja prolongados tu figura y tus celestes
contornos. Al verte, el espíritu toma las alas de los recuerdos, y
la fantasía divaga por los tiempos pasados.
Hermosa te presentas,
rojiza fábrica, robustamente asentada en medio de innumerables
hogares de pobres bateleros. Allí los ancianos de la hermandad de
San Pedro, de rusticidad honrada; aquí recuerdos de los caballeros
de San Juan.

Ab ánima esmoguda, la Llotja
mallorquina,
M´acost pera guaytarne tos gòtichs finestrals,
Les
vèrgens protectores, d´execució divina,
Les belles filigranes,
ergull de tos portals.

M´acost, y fret silenci lo respirar
m´atura;
Me n´entro... y la foscuria congela mon
esprit.
Columnes solitaries hi elevan á ´altura
Llurs
espirals gracioses, ramatje destexit.

L´ayrosa columnada de
forma falaguera,
Sens capitell ni basse captiva ab goig
intens;
S´encreuan les arcades com rams de´una palmera
y
l´anima disfruta d´un benestar inmens.

Pero, ¿per qué eix
silenci de tomba, funerari?
¿Per qué taulons indignes causant
profanació?
¿Per qué exos munts de saques, sens cor,
abandonarhi?
¿Es ésta la gran Casa de la
contractació?

¿Es ésta per ventura la Llotja
mallorquina
Que Defensors y Cònsuls alçaren ab plaher.
Perque
rebés ab pompa la flota llevantina
La patria d´en Valseca, d´en
Jaquotot Ferrer?


¡Oh Lonja mallorquina! Con el alma conmovida profundamente, me
acerco para ver tus góticos ventanales, las estatuas divinamente
ejecutadas de las vírgenes protectoras, las ricas filigranas que
decoran orgullosamente tus vestíbulos.

Me acerco, y la
frialdad de tu silencio me pára la respiracion. Entro... y la
oscuridad hiela mi espíritu. Solitarias las columnas elevan hasta la
bóveda sus graciosas espirales, que semejan en altura ramaje
destrenzado.

La gentil columnata cautiva los ojos, con sus
ligeras formas, con su ausencia de basamentos y capiteles. Crúzanse
los arcos cual ramos de palmera; y el alma disfruta por breves
momentos de inmenso bienestar.

Pero ¡qué silencio, qué
silencio sepulcral! ¿Y por qué está profanado este noble edificio?
¿Por qué esos sacos y maderas acá y acullá desparramados? ¿Es
ésta la grandiosa Casa de contratación?

¿Es ésta por
ventura la Lonja de Palma, que levantaron con sin igual placer los
antiguos Cónsules y Defensores, para que la patria de Valseca y
Jaime Ferrer recibiese con la debida pompa las flotas mallorquinas
que regresaban de Levante?



¿Ahont son los de Provença, los de nació pisana,

Qu´ aquí murmullejaven ab turchs y genovarts?
¡Oh
varietat riallera!, la gorra catalana,
La grega
barretina
, lo caputxet dels sarts...!

Jo sento
colps de maça, soroll de carretades,
Barbull de pescadores, renou
de mariners;
Per exa plaça sento sonores martellades,
Ab fort
brugit s´en vénen estols de mercaders.

Y fér les mies
orelles y mou la fantasía
Esta remor superba de comercial
bojiot;
¿Será d´aqueix gran temple la mágica armonía?
¿Será
d´un actiu poble lo fèrvit avolot?

No, no... que
s´il-lusiona ma pensa acalorada,
Res ve de lo que sento, res es
del que ´apar;
Columnes enfosquides descobre ma mirada,
Com
rests torçuts de barca á la bòveda pujar.

Per tot lo fret
silenci lo pensament regira,
Lo desencant ofega del ánima lo
vol;
Un nom en les arcades l´esperit meu ovira,
Del gran
Guillem Sagrera l´esperit meu se dol,


¿ están los de Provenza, los de Pisa, cuya
habla se mezclaba con la de los turcos y genoveses? ¡oh
risueña variedad! Aquí hubierais visto la gorra catalana, el
birrete griego, el capote de Cerdeña...

// (birrete: béret: barret: barretina: gorro frigio)

están? Pues en sus casas y en la lengua mallorquina.
¿Ahont son
los de Provença, los de nació pisana,
Qu´ aquí murmullejaven
ab turchs y genovarts?
¡Oh varietat riallera!, la
gorra catalana,
La
grega barretina,
lo
caputxet dels
sarts
...!

Yo
siento el golpear de los mazos, el estruendo de las carretas, la
grita que mueven pescadoras y marineros. Sonoros martillazos resuenan
en esa plaza; numerosos grupos de mercaderes se acercan charlando
ruidosamente.

Y hiere mis oídos, y mueve la fantasía este
soberbio rumor del movimiento comercial. Tal vez sea la mágica
armonía que de este gran templo se exhala; tal vez el fervor
tumultuoso de un activo pueblo.

No, no... que se engaña mi
pensamiento enardecido. Nada de lo que oigo viene, nada existe de lo
que ver pretendo. Únicamente descubro las ennegrecidas columnas que
suben hasta la bóveda, semejantes a los retorcidos cables de un
buque.

Por todas partes el frío silencio me acongoja, por
todas partes el desencanto corta el vuelo del alma. Pero mi espíritu
lee un nombre grabado en estos arcos, mi espíritu se acuerda con
dolor del insigne arquitecto Guillermo Sagrera.


Guillem, l´ombra dels setgles ta cara té absconduda;
Dels hòmens
l´oblidança ta gloria enterbolí;
Mas d´ella les petjades mon
pensament saluda
A Nápols y Girona y á Perpinyá y
aquí.

¡Aquí!, hont cada pedra la cántiga gloriosa
Murmura
de los genis ab llengua singular;
Mas jau arreconada la Llotja
portentosa,
Com una barca vella la vora de la mar.

Celisties
del cap-vespre de mil colors pintades
Desplegan s´hermosura per
sobre ´ls seus merlets;
Com altre temps encara les fresques
marinades
Ab llurs olors balsámichs animan ses parets.

¿No
tornará lo día de sa potent grandesa?
¿Dels setgles la polsada
tant sols l´ha de vestir?
¡No vullas, patria mía, pagar ab tal
vilesa
L´honor que nostres avis te feren conquerir!

___



¡Guillermo!, la sombra de los siglos ha velado tu cara: el olvido de
los hombres ha oscurecido tu gloria; pero mi pensamiento saluda
todavía sus brillantes huellas en Nápoles, en Gerona, en Perpiñan,
aquí.
¡Aquí!, en donde cada sillar murmura con extraña lengua
la cántiga gloriosa de los genios. Mas, ¡ay triste!, yace esta
bellísima Lonja arrinconada á la orilla del mar, como una barca
inservible.
Los variados colores de la luz vespertina, despliegan
su hermosura por sobre las lindas almenas; como en tiempos más
felices, las frescas brisas del mar animan sus muros con balsámicos
olores.
¿No volverá jamás el tiempo de su poderosa grandeza?
¿Por única vestimenta le hemos de dejar el polvo de los siglos?
¡Oh, patria mía!, ¡no quieras pagar con vilezas la honra que te
legaron nuestros padres!

Véase la nota (2)

___


III
DEVANT LO SEPULCRE
DE LA BEATA CATARINA THOMÁS.
---
En
la conmemoració del tercer aniversari centenar de sa gloriosa mort,
que feu Palma en 1874.

Sus lo sepulcre de que tos òssos
guarda
M´en vinch o decapvespre á agenollar;
La llum
esmortehida nos esguarda,
Y el silenci convida á meditar.

La
devoció que ´t tench, des l´infantesa
Possehieix un alberch en
lo meu pit;
Ma mare ab ses paraules de tendresa
Eix amor per ta
gloria m´ha infundit.

Verge de les bellíssimes
montanyes,
Que ´l goig y l´honra de ma patria son,
Vinch á
pregar; ab maternals entranyes
Lo prech ascolta que del cor te
don.


III
ANTE EL SEPULCRO
DE LA BIENAVENTURADA CATALINA
TOMÁS.
---
Al conmemorarse en Palma, en 1874, el tercer
aniversario centenar de su gloriosa muerte.

Junto al sepulcro
que guarda tus restos mortales, vengo esta tarde á postrarme
reverentemente de hinojos. La débil luz nos mira con respeto; el
silencio convida a meditar.
La devoción que te profeso, tiene
desde la infancia morada en mi corazón; mi madre con palabras de
ternura infundióme ese amor por tu gloria.
Vírgen de los
bellísimos montes, que la honra son y el gozo de mi patria; vengo a
orar; escucha con maternales entrañas la súplica que de lo íntimo
te elevo.


Verge, desde lo soli que en l´Altura
Te cubreix d´esplandor y
majestat,
Guayta y veurás la terra de ventura
Per hont ara ton
nom es exalçat.

Aquestes roques que l´onada besa
Y
afalaga suau lo ventijol,
Contemplaren un jorn ta gentilesa,
Veren
gronxarse ton joliu breçol.

¡Oh ditxa! Estes arbredes
atapides,
Variades tanques d´olivers y blats,
Foren de tes
mirades benehides
Los atractius primers, molt estimats.

Aquí
per esta terra, patria amada,
Mallorca, mare de grans fills, un
temps
Surtires com l´estrella de l´aubada,
Y llum donares y
calor ensemps.

Y al peu del marge, en la llunyana coma,
Vora
la torrentera, dins la mar,
De les virtuts lo celestial
aroma
Dexavas sempre de ton còs anar.

Lo gay trajo vestint
de pageseta
Encativares tots los cors senzills,
Y aprés, del
claustre per la vía estreta
Fugir saberes dels mundans perills.


Vírgen, desde el alto solio, que de esplendor y majestad te cubre,
asómate, y verás la venturosa tierra, en donde estos días es
ensalzado tu nombre.

Estas rocas, besadas por el oleaje,
halagadas por suaves cefirillos, contemplaron un día tu belleza,
vieron tu deliciosa cuna.

¡Oh, dicha! Estas estúpidas
arboledas, caprichosas albarradas que encierran olivos y trigos,
fueron los primeros, muy amados alicientes de tus benditas
miradas.

Aquí, por esta tierra, por esta querida patria
mallorquina, madre de grandes hijos, apareciste como la estrella de
la mañana, derramando á la vez luz y calor.

Y en los
caminos, en las lueñes cañadas, en las quebraduras de los montes,
en el hogar doméstico, se desprendía de tu cuerpo el celestial
aroma de las virtudes.

Vistíendo el gracioso traje de
aldeana, cautivaste los corazones sencillos; después supiste evitar
los riesgos mundanales, y seguir el estrecho camino del claustro.



Un refugi en tes lluytes encontrares
Y una bandera santa:
l´oració;
Tota la pena del amor sembrares,
Y has cullit en lo
cel lo guasardó.

Ara gosas de Deu en la presencia
En mig
dels ángels la gloriosa llum,
Y conexent la divinal
potencia
Conéxer pots nostra miseria y fum.

Es ton recort
per nostres una espira
Qui d´entusiasme nos encén lo cor,
Es
delicada nota d´una lira,
Subtil perfum de montanyana flor.

Molt
m´agrada, un matí de primavera,
Veure lo mar per lo bell sol
banyat,
Pero m´agrada més la riallera
Cara entreveure de ton
Sér salvat.

Me figur que en un éxtassis
dolcíssim,
Agenollada sobre núbols d´or;
Eternament envías
al Altíssim
La pura essencia de ton místich cor.

¡Oh
Catarina, hermosa Catarina!
¡Enrevoltada estás del llum de
Deu!
Demánali al Senyor que t´il-lumina,
Que ´s record de
nosaltres, poble seu.

Refugio en tus
combates encontraste, y una santa bandera: la oracion. Toda la pena
del amor sembraste; y has elegido en las Alturas el eterno premio.

 Ahora, ante la majestad de Dios, estás gozando, en medio de los
coros de los ángeles, la lumbre de la Gloria. Y conociendo ya la
Omnipotencia del Creador, puedes conocer nuestra vanidad y
miseria.

Tu recuerdo es para nosotros una chispa, que de
entusiasmo enciende el corazon; es delicada nota de la lira; sutil
perfume de la flor silvestre.

Pláceme, en las mañanas de
primavera, ver el ancho y calmoso mar, bañado por la luz del sol
naciente; pero pláceme mucho más, entrever el risueño rostro de tu
Sér glorificado.

Me figuro que en éxtasis dulcísimo,
arrodillada sobre nubes de oro, envías eternamente al Sér Supremo,
la pura esencia de tus místicas entrañas.

¡Oh, Catalina,
hermosa Catalina! ¡La luz de Dios te circuye! Pídele al Señor que
se acuerde de nosotros, su pueblo.


Demánali al bon Deu, que ´ns alliberi
La patria mallorquina de
pecats;
Que may lo vici s´òbria pas, ni imperi
En la daurada
terra, ahont som nats.

Que ´l pagés, colturant nostres
montanyes,
No perda may los bons costums antichs;
Que no falt ´
lo bon pa dins les cabanyes,
Ni la pau en les cases de los
richs.

¡Que tengam de virtuts plena cullita,
Y en les
viles enginy traballador;
La innocencia en los cors romanga,
escrita,
Y en totes parts lo Regne del Amor!

---


Pídele al buen Dios que libre de pecados la patria mallorquina; que
nunca el vicio se abra paso, ni impere en la dorada tierra donde
hemos nacido.

Que el labrador cultive nuestros campos, sin
renegar nunca de las buenas costumbres antiguas; que no falte pan en
las cabañas, ni paz en los palacios.

¡Que recojamos gran
cosecha de virtudes; que vivifique á los pueblos el genio del
trabajo; en los corazones persevere la inocencia; y á todas partes
venga el Reino del Amor!
___



IV
AL IL-LUMINAT DOCTOR
Y MÁRTIR DE JESUCRIST
MESTRE RAMON
LULL,
PER DESAGRAVI,
ODA.

Es deplorable que en Mallorca
mismo se haya pretendido denigrar la memoria de Lulio. (***) Sus
obras han sido atacadas por los dominicos, entre ellos por el
vehemente inquisidor Eymerich. - (Piferrer.)

¡Y còm sens
recordarte
La bona Sciencia caminar podría?
¡Y còm
sens venerarte
Ton nom enterbolía
Dins Mallorca l´irada
fellonía?

¡Còm un
esbart d´aus negres,
Que ´s deyan amadors de la
sabiesa,
Alçantse ab crits alegres
Per l´ergull, ta
puresa
Enfosquían y el sol de ta grandesa?



IV
AL ILUMINADO DOCTOR
Y MÁRTIR DE JESUCRISTO
EL BEATO
RAIMUNDO LULIO,
EN DESAGRAVIO.

ODA.

¿Y cómo, sin
acordarse de ti, podría seguir avanzando la verdadera Ciencia? ¿Y
por qué, sin caer de rodillas, la iracunda deslealtad procuraba en
Mallorca oscurecer tu nombre?

¿Cómo bandadas de negras aves,
que se decían amantes de la Ciencia, levantándose con alborozada
gritería, pretendieron por orgullo cubrir el puro Sol de tu
grandeza?


¿Fores tu per ventura
Guerrer crüel, qu´ab la furienta maça
Fa
la verda planura
Tornar vermella bassa?
¿Fores vilan de
malehida raça?

¡No, no!; que si ta cara
Enlluhernada fos
per la victoria,
Tot tremolant encara
Un monument de
gloria
Axecaría el mon á ta memoria.

¡Oh digne Lull!, tu
eres
Qui lo nom de Mallorca més honrava;
Ta gloria á les
esferes
Nostres glories pujava;
¡Y, per premi, Mallorca
t´enutjava!

Tu fores qui en la cova
Del penyalar de Randa
concebíes,
Cantant gloriosa trova,
Plorar los perduts díes
Y
abatre del pecat les tiraníes.

La nit, per l´estelada,
Qu´es
del trono de Deu descobridora,
L´ánima enamorada
Del Be qu´el
cor anyora
Espayava sa vista somiadora.


¿Acaso fuiste tú cruel guerrero, que con furibunda maza convierte
la verde llanura en lago de sangre? ¿Fuiste villano de maldita
estirpe?

¡No, no!; porque si la fama de conquistador
iluminase tu rostro, el mundo, aún en estos días, levantara
temblando monumentos á tu memoria.

¡Oh noble Raimundo! Tú
eres quien más honraba el nombre mallorquín; quien con su gloria
hacía brillar la nuestra en las esferas. ¡y, en premio de tus
afanes, Mallorca te infería torpes agravios!

Tú en las
cavernas del peñascal de Randa, cantando gloriosa penitente trova,
te propusiste llorar el perdido tiempo, y vencer la tiranía del
pecado.

Por la noche, el alma enamorada del Bien Supremo, que
es el anhelo del corazon, hundía su soñadora mirada en los
espacios, estelares, reveladores del trono de Dios.



Gran era Lull. Alçantne
La Creu del Redemptor als pobles crida;
Y
vers l´Orient guaytantne,
Tornar vol á la vida
La Humanitat
per los errors podrida.

Jo ´l seguesch ab ma pensa
A
Viena, al Assia, á l´Anglaterra, á Roma;
Predica la defensa
Del
Mitjorn, dés la coma
De Randa fins la patria de Mahoma.

Jo
´l veig per exa terra
Totxa y esperitada de Bojía,

De
la platja á la serra,
Del temple á l´alquería;
¿Ahónt
vas, Ramon Lull? ahónt Deu t´envía?

¡Héroes balears,
miraulo!
Fills dels qui l´Almudayna un jorn
venceren;
¡Almogavers, aydaulo!...
Butxins lo conegueren,
Y
sa Idea ab son còs destruir volgueren.

¡Oh Idea
benhaurada
De gloria, d´esperit y fortalesa!
¡La noble edat
passada,
Nòstra naturalesa,
May n´escalfaren d´una tal
grandesa!


¡Grande era Lulio! Enarbola la cruz
del Redentor, y llama á los pueblos; mira hácia Oriente, y piensa
resucitar á la Humanidad, carcomida por los errores.

Sígole
con en pensamiento á Viena, al Asia, á Inglaterra, á las orillas
del Tíber: predica la defensa del Mediodía, desde las cañadas de
Randa hasta la patria de Mahoma.

Véole por esa necia,
endiablada tierra de Bujía, correr desde las playas á las sierras,
desde los templos á las cabañas; ¿á dónde vas, Raimundo? á
dónde te envía Dios.
¡Héroes baleares, hijos de los que
un día expugnaron la poderosa Almudaina, miradlo! ¡Almogávares
invencibles, volad en su ayuda!... Los verdugos islamitas le han
conocido, y quieren con su cuerpo anonadar su Idea.

¡Oh Idea
bienhadada, Idea de
gloria, de espíritu y fortaleza! ¡La famosa edad antigua, la
fecunda naturaleza humana, no concibieron nunca otra de más alta
magnitud!



Aytal sublim Idea...
Per menar tot lo Mon á lo realme
De
Unitat que´l Be crea,
Ramon estreny la palma

De
greu martiri, ab triunfadora calma.

Com arrelada alzina
Que
del vent á la rabia no ´s doblega,
Axí la fe divina,
Axí sa
Idea brega
Contra la mort; y á Deu sa vida entrega.

¡Ay!,
lo sant mártyr era
Un suavíssim altar que ´s dirigía
Fins
la eternal esfera;
Deu del cel assistía
Y de sa flayre atret
sobre ell venía.

Los alarbs ab cruel manya
Aquell altar
misteriós romperen
Com una frévol canya;
¡Los ornaments desferen,
Les flors tiraren, los perfums perderen!...
…..

Los
pobles hont ressona
Del Geni l´atractívol armonía,
La deguda
corona
Del llor que no ´s mostía
Te posan, oh Ramon, per ta
Noblía.



¡Oh sublime Idea!... Para llevar á todos los hombres al reino de la
Unidad, creadora del Bien humano, Raimundo, con heróica constancia,
abraza la palma del horrendo martirio.

Como arraigada encina
que no se dobla á la furia del vendaval, así la Fe católica, así
la Idea de Lulio batalla contra la muerte, y entrega su vida y
porvenir á Dios.

¡Ay!, el santo mártir era un suavísimo
altar que se levantaba hasta los cielos; Dios desde su Trono estaba
presente, y atraído por su aroma descendía sobre él.

Los
moros, encruelecidos, destrozaron aquel misterioso altar, cual si
fuera frágil caña; ¡deshicieron los ornamentos, tiraron al suelo
las flores, disiparon los perfumes!...
….

Ahora los
pueblos donde tiene resonancia la fraternal armonía del Genio, tejen
para ti, oh Raimundo, por tu nobleza de alma, la merecida corona del
lauro inmarcesible.


Mes, ¡horrible martiri!,
Molts compatricis qui tos fets
comptavan,
Y hermosa com un lliri
Ta grandesa miravan,
¿Per
qué ton nom ab furia menyspreavan?

¡Oh esperit gran! De
gloria
La resplendor eterna te il-lumina,
Honra a Deu ta
memoria;
¡La terra mallorquina
No ´t mostri més sa
ingratitut mesquina!

Agost 1868.


Mas, (¡horrible tormento!), muchos compatriotas tuyos, que tus
hechos narraban, que conocían tu grandeza, inmaculada como el lirio,
¿por qué menospreciaban furiosamente tu nombre?

¡Oh, gran
espíritu! El eterno resplandor de los cielos te alumbra; Dios mismo
glorifica tu memoria. ¡Ojalá la tierra mallorquina no se olvide
nunca de ti! ¡Ojalá no vuelva á ser para contigo una miserable
ingrata!

Véase la nota (4).


V.


LA PESCADORA.
MARINA.

Per entre estepes joves,
Verts
pins, florides mates,
Toquí marines herbes,
Vegí la bella
platja.
Roques y roques surten
D´arenes enclotades,
Formant
alts promontoris,
Guardant quietes cales.
La mar no se
movía,
Y´l pescador cantava:
Niu d´amor la ribera,
La de
la mar de Palma....
(***)

- Pescadoreta meua,
Dexa anar
la plantada,
Dexa anar los aucells,
Y flors de la
cabana.

Vina, pescadoreta,
Que ´l vent per exos
marges,
Envejós de ma gloria,
Remou una polsada,
Qu´enfosqueix
tos cabells
Y ´l blau de tes ullades.



V.
LA PESCADORA.
MARINA.

Por entre verdes jaras,
pequeños pinos, matas en flor, pisé las marinas plantas, llegué a
la pintoresca bahía.
Inmensas rocas hundidas en la arena, forman
altos promontorios, para guardar tranquilas ensenadas.
El mar
estaba en reposo; oíase el canto de un pescador:
Nido de amores
la orilla,
Orilla del mar de Palma...
(***)

-
Pescadorcita mía, abandona tu campo, abandona los pájaros y flores
de tu cabaña.

Ven, pescadorcita; el viento, envidioso de mi
gloria, levanta en esos caminos tal polvareda, que oscurece tu pelo y
tus azules ojos.


Si en terra te passejas
A tos peus farán nafra,
Les crestes de
les roques
Per hont l´ona s´esbrava.

Qualque senyor
altiu
Nascut en bona entrada,
Pot ser, ma pobrissola,
Voldría
ta desgracia.

Vina, vina, m´aymía,
Vínaten á ma
barca;
Goig hi tendrém puríssim
Al balanç de la onada.

Aquí
´ls dos cantarém
Cançons ab ma guitarra,
Y amor aquí hi
seurá
Puys cap dins una llanxa.

Y al véurenos los
pexos
Brufarán á flor d´aygua;
Sos jochs y oculta
vida
Sorpresos mostraránte.

Ardévols los cap-rojos,
Los
esparrays sens mácula,
Encalçan sols per riure
Donzelles y
dorades.


Si te paseas por tierra, te dañarán los piés las crestas de las
rocas, donde se estrella el oleaje.

Quizá algun poderoso
caballero, nacido en soberbio palacio, medite, pobrecita mía, tu
desgracia.

Ven, ven, querida, vente á mi barca; goces
purísimos tendremos, al balanceo de las olas.

Aquí los dos,
al compás de mi guitarra, entonaremos dulces cantares: amor se
sentará entre nosotros, pues se sienta tambien en pobre
esquife.

Los peces al vernos se mantendrán á flor de agua,
soplando; y, sorprendidos, te mostrarán sus juegos y misteriosa
vida.

Ardientes los escarchos, y los pequeños blanquísimos
escaros, persiguen por puro juego pintadas doncellas é inocentes
doradas.


Lo pop com un ventall
Extén ses fortes cames,
Y cerca lo
roquer
La cova baix les algues.

Los congres se revinglan,

S´abordan les aranyes,
Y ´ls anfossols pasturan
Pacífichs
ab les saupes.

L´estol de vius mollets
Lo déntol fort
ataca,
Y botan los daufins
Al veure nostres barques.

Lo
rap com un cometa
Navega ab la ratjada,
Y dormen les
tortugues
Surant ab sa corassa.

No cregas, no, que
vengan
Avuy per estes aygues,
Ni lo perdut tauró,
Ni lo
salroig, qu´espantan.

En lo fons de la mar
L´amor per tot
té cases;


D´esponja son los llits,
Y de coral les cambres.


El pulpo extiende los tentáculos,
semejantes á un abanico; y buscan los tímidos pececillos del roqueo
las cuevas tapizadas por las algas.

Los congrios se retuercen,
los pejes arañas envisten,
y los jóvenes meros pacen tranquilamente con las salpas.

Bandas
de alígeros salmonetes se ven atacadas de improviso por impetuosos
dentones; y los delfines dan saltos de alegría al rededor de
nuestros buques.

El peje sapo, parecido á un cometa, navega
con la raya; y duermen las tortugas, flotando sobre su coraza de
concha.

No creas que hoy vengan á visitar estas aguas algun
extraviado tiburón, o los temibles escualos.

En lo más
hondo de este mar, el amor construye por do quiera su nido. Las
esponjas le dan blando lecho, los corales riquísimas salas.


Pe´l cel de la badía
Veurás,
en esta aubada,
Exir, encès vaxell,
Lo Sol, de la mar
blanca.

Anèm, pescadoreta;
¿No sabs que exa
tardança
M´escarrufa de pena,
Brollar me fa les
llágrimes?

Un enfilay de joyes
Te tench aquí
guardades,
D´ullets de marins fetes,
Per adornar ta cara.

No
tengas por de plujes,
D´horribles mestralades, (vent
mistral, mestral
)
Que Deu may
abandona
Als pescadors de canya.

Vaja, donchs,
llambrinera,
Pescadoreta, vaja;
No tornarèm avuy,
No
tornarèm á platjes,
Que son lloch de marors,
D´embulls y de
migranya.

Juriol de 1868.


Verás, ahora que sonríe el alba, iluminando el inmenso cielo de la
bahía, salir el sol, á lo léjos, cual encendido bajel, del seno de
los blancos mares.

¡Vamos, pescadorcita! ¿No sabes que esa
tardanza me hiela de espanto, y hasta me hace derramar
lágrimas?

Aquí te guardo rica sarta de joyas, para ti,
hechas de ojos de pececitos, que adornarán tu lindo cuello.

No
tengas miedo á la lluvia, ni á los vientos huracanes; Dios nunca
abandona á los pescadores de caña.

¡Ea, pues, graciosa
niña, ea! No volveremos hoy, no volveremos á la playa; porque la
tierra es lugar de verdaderas tempestades, de enredos y amarguras.


VI.
LA BUGADERA.

Carrer dels Oms
De Palma
bella...
(***)

Xupa qui xupa,
La roba neta,
Planxa
qui planxa,
La roba extesa,
Fon sa greu vida
La
bugadera.
¡Si´n té d´angunies,
Si´n té de feynes!
De
bon matí,
Matinadeta,
Quant, l´auba clara,
Lo día
trenca,
Vora ´l fogó
Ja me la meuen
Cridant l´atlota
Midó
per treure.



VI.


LA LAVANDERA.

Por la calle de los Olmos de la bella ciudad de
Palma...
(***)

Ora retorciendo la ropa lavada, ora
planchando la enjuta, pasa su triste vida la lavandera.

¡Cuántas
angustias sufre! ¡Cuántos trabajos soporta! Por la mañana, muy de
mañana, cuando el alba empieza á clarear y apunta el día, ya se la
ve junto al anafe llamando á la muchacha, que la lleve blanco
almidon.



Renta camises,


Calçons doblega,
Llençols axuga,
Mulla faldetes.
Ara si
dina,
Com si barena,
Por lo migdía,
Per lo cap-vespre,
Un
plat de sopes
Tristes l´alletan.
Glories mundanes,
No la
rodejan;
Fora Mallorca
No hi há per ella;
Ni may
somía
Cotxos, riqueses,
Palaus y teatres,
Que son la
pensa
De les grans dames
De la noblesa.
Tan sols demana
De
l´humil Verge
Que bon sol fassa,
Perque´l Diumenje
Tornarne
puga
La roba llesta.
Tan sols desitja
Que l´estiu venga,
Y
el jorn benévol
De Primavera.
Perque les plujes
Y boyres
fredes


Lava lindas camisas, dobla finos calzoncillos, enjuga largas sábanas,
rocía cairelados zagalejos.

Ya para la comida, ya para la
merienda, á mediodía ó á la caída de la tarde, un ruin plato de
sopas es todo su alimento.

No la rodean glorias mundanas; para
ella no existe el Continente español; y nunca sueña en coches,
riquezas, palacios, teatros, ni en nada de lo que constituye el único
pensamiento de las grandes señoras de la aristocracia.

Tan
sólo pide á la Santísima Vírgen que haga buen sol, para poder
entregar la ropa limpia todos los Domingos.


De l´invernada,
Li banyan sempre
L´amada roba,
La roba
neta.
Greus y tristances
Ne té per vendre,
Però ab
amigues
Dintre la seva
Bugadería
Mil cançonetes
Alegres
cantan,
Y s´escometen
Baix de la parra
Qui les
ombreja.
___
Oh pobrissola,
La bugadera,
La de les
faldes
De indiana verda,
Dels mocadors
Color vermella,
Dels
cabells rossos
Per la serena,
¿Pobre infelissa
N´has tu de
serne?
Cap baix fins l´aygua,
Alta l´esquena,
¿Ni una
esperança,
Ni una tendresa,
Dins ton cor d´ángel
Niu ha
de ferne?


Fríos vapores del invierno, siempre le mojan la amada ropa, la ropa
limpia.

Trabajos y tristezas tiene de sobra; pero se reune con
sus amigas en el lavadero, y cantan alegremente cien cantares, y
echan un rato de conversacion debajo de la parra que les presta
sombra.
___

Oh pobrecita lavandera, la del bridal de verde
indiana, la de la toca de encendido color, la de los cabellos rubios
por la humedad de la noche, ¿pobre infeliz has de ser para
siempre?

¿Siempre has de estar con la cabeza inclinada hasta
el agua, y enarcados los hombros; y ni una esperanza, ni una ternura
han de entrar alguna vez en tu corazon de ángel?


No; qu´injust fore
Y hom de duresa
Lo Deu, bon Pare
Que hi
há á l´esglesia...
Un galant jove
Qui de la guerra
Ve, ab
l´hermós trajo
Fahent l´enveja
De les fadrines,
Per tot
la cerca,
Per tot li parla
Mots de dolcesa.
Fa vint any
ara
La bugadera,
Qu´es temps de somnis,
Temps que florexen

Les esperances,
Les amoretes.
- Jo t´am, - diu el jove;
-
Jo t´am, - diu ella.
Y així lo día
D´una gran
festa,
Recompensatne
Llur greu carrera,
Del cel devalla

L´Amor y els besa.

Decembre de 1868.


No, porque sería injusto y de duras entrañas, el Dios buen Padre,
que tenemos en la iglesia...

Un apuesto mozo, que acaba de
llegar de la guerra, y, con su bizarro continente, es la envidia de
las mocitas, la busca por do quiera, por do quiera le dirige
finísimos requiebros.

Veinte años cumple ahora la lavandera.
Éste es el tiempo de los sueños de oro, el tiempo en que florecen
las esperanzas y los amores.

- Te amo, - dice el mancebo. - Te
amo, - responde ella. Y así en el día de una festividad de primera
clase, en recompensa de sus afanosas cuitas, baja del cielo el Amor,
y les da un beso.