Mostrando las entradas para la consulta nafrats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta nafrats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de septiembre de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL
LLANTO DE LA VIRGEN.


Esta composición poética no es la
primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión.
Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo
y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica,
rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su
Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas
y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su
Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice.
Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a
que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento
de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de
estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y
en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te
aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor,
mediante la ayuda de Dios."



Lulio
a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la
didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las
ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se
arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica
y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general,
materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir
con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros
días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha
dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la
mejor hoja del lauro poético del autor.



Hacia
la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años
de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en
verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la
Virgen
. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de
su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos
excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde
Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de
Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción,
trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la
desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de
su divino hijo.



Esta
composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos.
Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas
que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige
al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a
tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se
atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios
manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos?
¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son
menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de
todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: -
Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie
levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida
mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que
le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San
Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su
Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado
de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me
tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa
de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige
a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que
tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por
nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los
judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista
tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte
siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: -
“Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y
de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay
triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se
desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para
cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no
quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos
los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel,
Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la
muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira
sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni
Caín fue más impío con
Abel que estos malvados!" -



La
elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor
escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para
indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos
inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la
lectura del original que transcribimos.




PLANT
DE NOSTRA DONA



SANTA
MARÍA.







I.







Anava
ab gran gaug la verge María



A
veser (1) son Deu fill que haút havía,



Per
lo Sant Esperit sens d' home paría,



E
car son Deu fill e home sabía



Lo
gran gaug, e' l plaer que per éll sentia



No
es quil pogués dir; mas gens no sabía



L'
íra n’ el desconort en qu' esdevenia,



Car
Judas Schariot concebut havía



En
trahir Jesu-Christ qui morir volía



Per
nosaltres a salvar, e per donar vía



Com
mays l' hom servescha e que cascun sia



Seu
per compra de mort, car per nos moría.







II.





-
Judas Schariot! tú has mon fill venút,



Lo
qual mays val que tot quant n' has haút;



Donat
has per argent lo senyor de virtud;




eres per mon fill e per mí molt volgut;




has fals enganada e tú n' est deçebut:



E
si eu ne son trista, tú ne serás perdut.



Fals!
¿com has pogut vendre cell qui es mays temut



Qui
en home e Deu, e rey es de salut?



Jo'
n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!



¡Judas
fals e traydor! mon cor has combatut



Ab
ira e dolor aytant com has pogut,



Perqu'
en serás en infern combatut e vençut.



III.

Senyor!
a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li
fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E
tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit,
e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció
(3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e
Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa,
irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot
quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es
fayt ¿qui 'n trobará perdó?



IV.



Judas!
fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit?
¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,

Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no
mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan
virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No
la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has
donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual
soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per
ton vil tocament?



V.


Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a
mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,

Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals
senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo
foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que
ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de
nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E
tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no
pòt esser mortal.

VI.



Dolenta
marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll
no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há
negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son
fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e
sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no
valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo
desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e
descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -



VII.


Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si
era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra
companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant
vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de
pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son
cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que
hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han
donchs exoblidada?



VIII.


Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac
dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son
creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat
lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser
procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
-
Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada
per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De
presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........



IX.



Estava
lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava,
dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina
veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos
eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran
pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no
fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista
com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,

E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos
qui n' haja pietat?



X.



Pres
es estat mon fill e per villania;



En
la sua cara cascun li escopía;



Cara
de Deu e home e on tot bé havia



En
que veig escopir si ella podía



En
ella escopir negú no y jaquía



E
tant estava gran la inmundicia



Qu'
en ella pausaven, que com la vesía



D'
ella no‘m venia lo gaug que solía;



E
car a ella, lassa, venir no podia



E
que la denejás un pauch no moria.



Ah
cara gloriosa, d' on joy me venia!



E
com gran gaug hauria si tocar vos podia!



XI.



Per
la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's
mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán
jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos
deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no
plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com
podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats
jueus no ugar de ferir?



XII.


Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los
mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués
peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per
qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col
deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En
lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço
d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E
ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor
treballats.



XIII.



Despullat
es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de
terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah
lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant
fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a
enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats
despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu
no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta,
nous puch abraçar. -



XIV.


Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill
qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu
falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui
en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la
lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas
açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'
ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab
éll ajustada es hom e deytat. -




XV.


Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts
ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian
tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah
jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple
de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que
falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no
l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor
e per vos treballat!



XVI.



De
dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu
fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren
reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´
el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li
feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E
per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de
tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!



XVII.



Com
mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l'
hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment
lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço
que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat
(9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son
peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia
acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo
volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est
ajudat?



XVIII.



Per
ço que al meu fill fos donat gran turment



E
que fos escarnit per trastota la gent,



Ab
corona d' espinas e cascuna punyent



Coronaren
mon fill quax qui fá honrament



A
rey per son regisme com pren honrament;



E
cascuna espina entrava tant fortment



Per
lo cap de mon fill que tot era sanguent,



E
per tota la cara era decorriment,



Del
cap tro als peus, mas la angoxos turment



Que
eu, lassa, havia no es home vivent



Qui
lo pogués pensar, car sols l' esguardament



Que
mon fill me fasía m' era quax foch ardent.



XIX.



Com
dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran
colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m
morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo
payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per
ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant
sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que
mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo
escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al
peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -



XX.



Esguardá
Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,



Ab
esguart angoxós com a hom engoxán,



E
dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;



Ella
sia' n ta guarda duy may en aván:



E
vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -



Trista
quant eu viu que de mí feu comán



Cell
qui no' m lexava nulla hora en quan,



Adonchs
mi sentí sola e pensí en están



Que
lo meu fill moría e que en gran afan



En
aquest mon viuría, on visquí beneran



E
´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,



-
¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -



XXI.



De
mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que
gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En
sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n
havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que
mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah,
lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill,
pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!



XXII.



Sentia
Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e
per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de
sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era
trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena
e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li
primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre
dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan
gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.



XXIII.



Sentia
nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en
sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se
depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc
no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!

Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats
a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li
peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que
tot se desleya e´s baxa en dolors (12).



XXIV.



Levava
nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: -
L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é
Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a
mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es
estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus
com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e
vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a
gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes
crueldat com han aquest infael.



XXV.


Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu,
e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
-
Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit
car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del
pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats
ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car
en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l'
abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals
mots.



XXVI.


Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí,
(14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla
morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço
que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort
lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;

Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l
viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort!
portatsne a mí!



XXVII.




Al
cors de Jesu-Christ estava restaurat



Un
fort petit de sanch per ço que calcigat



No
fos per els jueus; mas Longí al costat



Lo
ferí ab la lansa e ha lo cor trancát



D'
on exí aygua e sanch que ha Longí tocat



En
los ulls perque ha son vesér recobrat,



E
d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.



Maravellás
Longí quant vi la claredat,



E
de la mort de Christ hac molt gran pietat,



E
penedís molt fort com lo hac nafrát,



E
eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,



Dix
als jueus: - Vejats com havets trop errat!







XXVIII.



Quant
viren los jueus que Christ fo trespassats,



Cascun
lo lexá, e fó acompanyats



De
sa mayre e Johan e no d' altre home nats.



Lo
dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:



De
mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats



Joseph
d' Arimatias qui era molt privats



De
Jesu-Christ, demaná a Pilats



Lo
cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:



Si
qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats



E
la douça puella prenlo en los seus brats,



E
‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,



Ab
una nova tela en éll l´han soterrats.




XXIX.



Maria Magdalena vench al moniment



On
trobá la regina en desconsolament,



E
si' s feu Sant Johan e pregá humilment



La
puella d' amor que vingués mantinent,



Al
hostal e prengués un pauch de recreament (16).



-
Ah! dix la regina, tan greu depertiment



Es
aquest que eu fas de mon fill, car no sent



Virtut
ne força en anant ne en sient. -



E
adonch la regina donant baysament



A
la peyra del vás ab tal suspirament,



Que
pauch no fó son cor ab gran esclatament,



Vench
ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos
foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven
en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls
dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó

Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de
mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort
mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria
son fill rey de la mar e l' tro...............



XXXI.



De
mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en
suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La
regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no
plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués
membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen,
car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no
sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar
(19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech
fill qu' em vulles d' éll perlar.



XXXII.



Finit
es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de
peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La
douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull
qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els
langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es
fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no
fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant
tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina
coman est cant d' amors.



VARIANTES.




(1)
En veser son Deu fill que haút havia,



(2)
E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.



(3)
Ah Judas traidor! ¿per qual intenció



(4)
Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.



(5)
Que apenas mi sostench, tan fort son castada,



(6)
Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,



(7)
Los braços tant forts ab un filet ligat.



(8)
Trastot l' humá linatje, é per avilament



(9)
Car envers la terra estava regitat,



(¡O)
De mentra que mon fill pendia en axí,



(11)
E enaxí semblava com fembre per pahors



(12)
Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.



(13)
En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,



(14)
Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi



(15)
En lexarse morir mas d' ella no parti,



(16)
Al hostal é presés un pauch de recreament.



(17)
Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,



(18)
La regina que plorava mic no' s pòt estar



(19)
Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,



------



Las
estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que
tenemos a la vista.

lunes, 30 de agosto de 2021

RAMON PICÓ. CANAMUNTS Y CANAVALLS. SUSPIRS.

RAMON PICÓ.


Lo
dia 11 d'octubre de l'any 1848 nasqué en Pollença de Mallorca, y no
havia exit, es pot dir, de s'infantesa, quant passá a Barcelona,
ahont encare viu avuy dia.


Era
ben jove aquest poeta quant començá a sembrar qualque llevor de
bona mena


en
lo jardí de la literatura catalana. En l'any 1867 fou
premiada ab accéssit sa poesia La mort d'en Roger de Flor, y en los
anys seguents n'obtingueren també les qui tenen


per
titol Canamunts y Canavalls, Chants d'amor, A Pollentia, En Joan
Crespí y Suspirs. Fa alguns anys que fou molt ben rebut son drama en
vers titolat Cor de roure.






CANAMUNTS Y CANAVALLS.


I.





No
molt lluny de la ciutat


De
Mallorca
anomenada,


Tota
sola ab gran tristesa


Hi
viu madona Constança;


Recolzada
a la finestra


Los
dias y les nits passa


De
son fill, l'amat Ramon,


En
va esperant la tornada.


Ja
'n veu vení' un cavaller


Qu'un
bell cavall ne cavalca:


-
Ay, mon fill, lo meu car fill !


En
malhora ne tornareu!


En
malhora, Don Ramon,


S'esdevé
vostra tornada!


-
¿Qué teniu, la mare mia?


¿Qué
teniu, la mia mare?





CANAMUNTS
Y CANAVALLS (10).



I.


No
lejos de la ciudad de Mallorca, vive triste y sola Doña Constanza en
retirado albergue: apoyado el codo en el alféizar de la ventana,
pasa los días y las noches esperando el regreso de su amado hijo Don
Ramón. De repente ve acercarse un caballero montado en arrogante
corcel:

-
Ay, hijo, mi hijo ! Mal sino es el que os trae, en mal hora
habéis llegado.

-
¿Qué os aqueja, madre mía? ¿qué tenéis, mi buena madre?






- Vos haguéssen mort los
moros,


A
les guerres de Granada!


-
Mon rey m'envïá a la guerra


Pera
que los oys finassen.


-
Ay, mon fill, lo meu car fill,


Que
los oys no s'acabaren !


-
Canamunts y Canavalls


La
vida n'han recobrada?


-
Si, mon fill, per axó sola


N'haveu
trobat vostra mare!


-
¿Ahont es la vostra filla?


¿Ahont
la mia germana?


-
Al monastir se n'es morta...


Ay!
l'honra li fou robada!


-
¿Per qué plorau, mare mia?


Oh!
parlau, la mia mare!


-
Vingué un vespre, essent vos fora,


Dels
contraris la maynada:


Ma
filleta malastruga


Per
la força la m'robaren;


Ab
sos coltells a ne mí


Be
prou me 'n feren de nafres!
- Y jo, lluny de voltres dues,


Per
mon rey ne guerretjava!


-
L'endemá plorant, sens' honra,


Va
tornar vostra germana;


Va
tancarse al monestir,


Jau
al vas de Santa Eularia!


-
¿Quíns foren los que vingueren?


¿Los
coneguereu, ma mare?







- ¡Ojalá perecierais en
las guerras de Granada!


-
Mandóme el rey a la guerra para que fin hubiesen los odios.


-
Ay, hijo, mi caro hijo, que los odios no acabaron!


-
¿Renacieron acaso las venganzas de Canamunts y Canavalls?


-
Sí, hijo mío; por eso habéis encontrado sola a vuestra madre!


-
¿En dónde está vuestra hija? ¿qué ha sido de mi hermana?


-
Murió en el monasterio.... La honra le fue robada!
- ¿Por qué
lloráis, madre mía? hablad! hablad, mi buena madre !


-
Vinieron una noche vuestros enemigos; penetraron violentamente en
vuestra morada, arrancaron de mis brazos a mi hija infeliz, y sus
puñales acribillaron el cuerpo de vuestra madre!
- Los viles! al
mismo tiempo, alejado yo de vosotras, derramaba la sangre por mi rey!


-
A la mañana siguiente, volvió sin honra vuestra hermana; las
paredes del claustro cubrieron su vergüenza; sus huesos reposan en
el templo de Santa Eulalia.


-
¿Quiénes eran los cobardes? ¿Los conocisteis, madre mía?






- Don Guillem Desmás ne
fou;


Don
Joan l'acompanyava...


-
¿Per qué plorau, mare mia?


No
ploreu, la mia mare!


-
Don Ramon, no plor de pena,


Que
plor solament de rábia!


Vostre
fill ve de la guerra,


Son
coltell encare talla!


-
Sí, mon fill, guerra als contraris!


Que
corri la sanch contraria!


Demá
es lo dia dels morts,


Fa
festa vostra germana;


Vullau
celebrarla donchs!


¡Sanch,
fill meu, guerra y venjança! -


Don
Ramon munta a cavall,


Envers
la ciutat s'atança:


P'el
camí tremolant d'ira,


Groch,
enutjat, aixís parla:


-
Sanch vull beure! Sanch vull beure!


Com
ma mare vull venjança!


No
valga a mon inimich


Lo
pendre terra sagrada!


¡Sanch
vull beure y sanch beuré!


¡Deu
del cel, guerra y venjança! -





II.





La
nit del dia dels morts


Es
sempre nit endolada:


Lo
cel está ennubolat


Y
al res tocan les campanes.






- Uno de ellos Don
Guillem Desmás; Don Juan le acompañaba...


-
¿Por qué lloráis, madre mía? no lloréis mi buena madre!


-
No es de pena Don Ramon, es la rabia que me hace saltar las lágrimas.


-
Vuestro hijo viene de la guerra; aún no está embotado su acero.


-
Sí, hijo mío, guerra a nuestros enemigos; que corra su sangre vil !
Mañana es el día de difuntos; vuestra hermana hace fiesta;
celebradla pues! Sangre, hijo mío! guerra y venganza! -
Don
Ramon monta a caballo y se dirige a la ciudad; pálido, acongojado y
trémulo, así exclama en su furor:


-
Sangre! Quiero beber su sangre! También yo quiero venganza! No valga
a mi enemigo el santo asilo. ¡Quiero su sangre y he de beberla!

Dios del cielo, guerra y venganza ! -


II.


La
noche de difuntos es siempre noche de tristeza; el cielo se viste de
luto y las campanas llaman a la oración.



Al convent de Sant Francesch  Molta de gent s'ha aplegada:  Plena está de gom a gom  Tota l'esglesia dels frares;





Al convent de Sant Francesch


Molta
de gent s'ha aplegada:


Plena
está de gom a gom


Tota
l'esglesia dels frares;


Menestrals
y cavallers


De
nobles y riques cases.


Draps de dol de llana negra


Del
convent les parets tapan;


Un
Sant-Cristo hi ha a l'altar


Y
a cada costat un atxa:


Cap
mes llum en tot lo temple,


Tothom
resa, tothom calla.


Tot
de colp ouse murmull,


Alguns
la vista han alsada:


Espessos
los cavallers


Engrontxantse
fan onades.


La
llum d'un llamp illumina


Lo
convent y lo trò esclata;


Del
llampeig a la claror


Ja
's veu brillar un' espasa,


Ja
son dues, ja son tres,


Ja
s'òu un crit de ¡Venjança!


La
gent futx, mouse avalot;


Ja
son trescents que combaten!


La
tempesta ha comensat,


Plou,
llampega, lo vent brama:


Les
espases prou lluhentejan


Als
esguarts dels que combaten!


-
¡Venjança! - diu Don Ramon.


Sos
amichs cridan: - ¡Venjança! -





Concurre la muchedumbre
al convento de San Francisco; llena está la iglesia de menestrales y
caballeros de nobles y opulentas casas. Cubren las paredes holgadas y
negras cortinas de bayeta: vése en medio del altar un crucifijo
iluminado por dos antorchas. Ni una luz más en todo el templo; todos
rezan, todos callan.


Óyese
de golpe un ligero murmullo: algunos curiosos alzan la vista;
apiñados los caballeros se agitan en inquietas oleadas.


La
luz de un relámpago ilumina la iglesia, retumba el trueno, al pálido
fulgor vése brillar 
una
espada, ya son dos, ya son tres, ya suena un grito de ¡venganza!


Huye
la multitud despavorida, crece el tumulto, son trescientos ya los que
combaten. Desencadénase la tempestad, relampaguea, brama el huracán,
apáganse las antorchas del altar; en cambio centellean los aceros a
los ojos de los combatientes.


-
¡Venganza! - clama Don Ramón; y sus deudos claman: - ¡Venganza! -
¡Guerra! responde Don Guillen; y los suyos responden:


-
¡Guerra! -



- ¡Guerra! - crida Don
Guillem:


-
¡Guerra! - sos amichs esclaman,


Y
a les fosques, barrejats,


Tots
sols dins la Santa Casa,


Canavalls
y Canamunts


Lluytan,
feren, rompen, matan,


S'estrenyen
y s'abrahonan,


Se
trossejan y s'agafan,


Y
rodolan per en terra


Plens
sos cors de verí y rábia,


Com
esbart de condemnats,


Qu'estrenyentse
y mossegantse,


Dins
les ombres de l' infern


Se
remolcan y barallan.


Per
I' ampla nau de l'esglesia


Retronan
los crits que llansan;


Se
n'ouhen áspres croixits


Dels
ferros de les espases,


La
sorda remor que fan


Los
que 'n sech cauhen cadávres;


Y
dura, y dura la brega,


La
tempesta dura encara.


Y
com si un fort terratrémol


Per
totes ses quatre bandes


Tot
lo mon ne fes conmoure


Y
monts y castells fés caure,


L'esglesia
va tremolar,


Llarga
estona va engronxarse.


Per
los gótichs finestrals


La
llum dels llampeigs entrava;





Y confundidos en la
oscuridad, solos en el sagrado templo Canamunts y Canavalls, luchan,
hieren, rompen, matan, se arrastran, se aferran y descoyuntan, y
ruedan por tierra enlazados, llenos sus corazones de venenosa rabia,
cual grupo de condenados, que estrechándose y mordiéndose, en las
sombras del averno se revuelven y combaten.

Resuenan
sus gritos por las anchas naves: óyese el áspero crujir de los
aceros y el sordo rumor de los que de repente caen sin vida; y dura
la pelea y continúa la tormenta.



Y
cual si el terremoto empujase el mundo por sus cuatro partes,
derrocando castillos y 
montañas,
así se conmovió la iglesia largo tiempo, y retemblaron sus
columnas.


La
luz de los relámpagos entraba por las góticas ventanas, onduleaban
al impulso del





Lo vent los negres
domassos


Anava
axecant en l'aire,


Semblant
tots les ales negres


D'esperits
y de fantasmes


Exides
pera ballar


Als
croxits de les espases.


Se
conmogueren les lloses,


Y
p'els sepulcres que tapan


Se
sentiren croxits d'ossos,


Veus
fondes dels que finaren.


Lo
Sant-Cristo de l'altar


De
fel llágremes plorava,


Y
patint altre agonía


Fins
va suar sanch y aygua!


Don
Ramon surt de l'esglesia,


Ne
surt ab la ma a l'espasa,


Surt
corrents, munta a cavall...


¡Prou
tingué bona venjança!


Don
Joan surt darrera ell,


Corrents
darrera cavalca...


Don
Ramon que no 'us agafi!


No
ho vulla la Verge Santa!


Don
Guillem, lo seu germá


Morí,
y va cridant - ¡Venjança! -


De
l'esglesia tots ne surten;


Nafrats
y morts hi romanen,


Rodejats
d'una ombra espessa


De
silenci y freda calma,


Ajaguts
demunt les tombes


Ahont
los majors descansan.





viento las negras
colgaduras, semejantes a las alas de invisibles espíritus que se
agitasen bulliciosos en el aire al horrendo crujir de las espadas.
Desencajáronse las losas de los sepulcros, oyóse en su seno el
choque de los huesos y la voz profunda de los finados: el Cristo del
altar lloró lágrimas de hiel, padeciendo nueva agonía, otra y 
voz
sudó sangre y agua.


Don
Ramón, puesta la mano en el puño de la espada, sale corriendo de la
iglesia y salta sobre su corcel... ¡Contento puede quedar de su
venganza!


Tras
él sale Don Juan, y síguele a todo el correr de su caballo...
¡Plegue a Dios que no os alcance Don Ramón! No lo permita la Virgen
santa! Su hermano Don Guillén murió en la pelea, y corre Don Juan
anheloso de venganza.


Sólo
quedan en la iglesia los muertos y los heridos envueltos en fúnebres
sombras; en medio del silencio y la calma de la muerte yacen sobre
las tumbas en donde reposan sus mayores.





En Pere de Sant-Joan


Degollat
la vida acaba;


Allá
'n Francesch de Armadans


Jau
sense un bras y ab cinch nafres;


En
Guillem de Puigdorfila


Ne
té la testa xapada;


Al
noble Miquel Burgués


La
sanch li brolla a glopades.


Corre
la sanch p'el trespòl;


Res
s'òu: finí la ventada.


Los
¡ays! dels agonitzants


Solament
se sentan ara;


La
remor de les escletxes


De
les lloses mitx badades


Que
brufan xuclant la sanch


Que
'l trespòl del temple banya.


Y
'ls gemechs de Don Guillem,


Que
en terra ajagut d'espatlles,


Sus
la tomba de sos ávis


Groch,
ulls cluchs, mitx mort badalla.





III.





Don
Joan y Don Ramon


Corrian
un devant l'altre:


Don
Ramon cau de la sella,


Y
Don Joan se allunyava:


Don
Ramon camina a peu,


Coix
lo cavall no 'l dexava.





Allí acaba su vida
decapitado el valiente Pedro de San Juan; más allá Francisco de
Armadans mutilado y cubierto de heridas; al otro lado Guillermo de
Puigdorfila abierta la cabeza; junto a él yace Miguel Burgués, cuyo
cuerpo se desangra a borbotones: el suelo es un mar de sangre. Menguó
ya su furia el huracán; nada turba el silencio 
pavoroso
de la muerte.


Más
tarde oíanse los lamentos de los moribundos; el burbujear de la
sangre cuando penetraba por las junturas de las losas medio abiertas,
y el quejido doloroso de Don Guillén, que de espaldas sobre la
tierra, lívido y cerrados sus ojos, espira junto al sepulcro de sus
abuelos.


III.


Corrían
uno delante del otro Don Juan y Don Ramón: cayó Don Ramón de la
silla, Don Juan alejóse de allí: Don Ramón caminaba a pie; herido
su caballo apenas podía seguirle.






Tot guaytant per la
finestra,


Ja
'l veu que se 'n vé sa mare,


Contenta
pera abrassarlo


Los
esglahons ja devalla.


Al
veure 'l de mes aprop


A
entristirse comensava,


Ja
plorant va collint herbes


Per
curar las seues nafres.


-
¿Qué teniu, mon fill Ramon?


La
color teniu mudada!


-
Reseu per mí, mare meua,


Voldreu
curarme debades!


-
Quí 'us ha nafrat, lo meu fill,


En
mort y en vida malhaja!


-
Ma mare, les flastomies


Les
portes del cel ne tancan.


Nou
nafras porta el cavall


Y
vint jo que 'l cavalcava:


Lo
cavall morirá anit,


Jo
no veuré 'l trench de l' auba:


Per
lo be que va servirme


L'enterrareu
a l'estable:


Aprés
soterraume a mí


Dins
lo vas de Santa Eularia:


Pugue
jaure, mare mia,


Prop
del còs de ma germana:


Prop
d'ella estiga 'n la mort,


Ja
que 'n vida no hi estava!


Posareu
demunt la llosa


Una
espasa entrevessada,





Su madre le ve llegar
desde la ventana y corre presurosa a estrecharle entre sus brazos. Al
mirarle de cerca, llenóse de tristeza su corazón; derramando
lágrimas va recogiendo yerbas para curarle las heridas.


-
¿Qué tenéis, mi hijo Ramón? Demudado está vuestro semblante.

-
Rezad por mí, madre mía; el curarme será en vano.


-
Malhaya quien os hirió! en vida y en muerte malhaya!


-
Madre mía, las blasfemias cierran las puertas del cielo. Nueve
heridas tiene el caballo, veinte el que lo cabalgaba; el caballo
morirá esta noche, y yo la madrugada: por lo bien que me sirvió,
enterradle en el establo, a mí me enterraréis en la sepultura de
Santa Eulalia. Haced que repose, madre mía, junto al cuerpo de mi
hermana; estaremos juntos después de la muerte, ya que no pudimos
durante la vida!


Haréis
grabar en la losa una espada atravesada, y las almas compasivas
exclamarán cuando





Y tota la gent qu'ho vege


Dirá:
- Aquella pobre mare


Ab
dos fillets que tenia


Tota
sola n'es romasa:


L'una
al monastir finá,


L'altre
morí 'n la batalla!...


-
¿Perqué 'us moríu, lo meu fill,


Fillet
meu de mes entranyes?


-
Venjança, mare, voliau;


Ja
teniu are venjança!


Sanch
voliau, mare meua;


Preniu
ma sanch si 'us agrada! -

____



la vean: - Aquella madre
desdichada, con dos hijos que tenía, ha quedado triste y sola; ella
acabó sus días en el claustro, el otro murió en la pelea!....




-
¿Por qué os morís, hijo mío; hijo mío de mis entrañas?


-
¡Venganza quisisteis, madre, y ya la tenéis ahora! ¡Quisisteis
sangre, madre mía; tomad la mía si os place ! -

___



SUSPIRS.


I.

La
valenta mestralada

Passá
p'el bosch bramulant:

Lo
tendre aucell, sense plomes,

Adolorit
va piulant,

Y
s'arrossega sens forçes

P'el
pedreny del caminal,

Lluny
del niu, que la ventada,

Qui
sap ahont, s'emportá.

___


Mon
amat vou, en trist dia,

Vent
de dissort trabucá:

Vatx
caure a llunyanes platjes

A
l'altra banda del mar.



SUSPIROS.

Estremecióse
la selva al bramido del huracán: la tierna avecilla va piando
quejumbrosa; perdidas las plumas, arrástrase sin aliento por las
guijas desiguales, lejos del nido que arrojó el temporal a extrañas
regiones.

___


El
viento de la desgracia en azaroso día empujó mi amada cuna; caí al
otro lado del mar en playas extranjeras.



Caminant en nit de lluna

Ran
ran vorera del mar,

Pensant
en ma patria amada,

Ma
infantesa recordant,

Ab
L'Angel de l'Anyoranca

De
totduna m'vatx topar.

Trist,
al veure'm, va sonriure,

La
ma dreta m'allargá,

Del
front al mig va besarme,

Y
jo vatx rompre a plorar.......!
_____



¡Patria
mia! ¡Patria amada!

Pén
plor en tú pensant.

Anyora
el bosch y trist canta

L'aucellet
qu'han fet esclau;

Flor
del marge arrabassada

Se
mostía dins ciutat;

Lluny
jo de tú, patria mia,

Lluny
de tes comes y valls,

Lluny
de tes costes amades,

Boschs
ombrívols y puigs alts,

Pén
y plor de nit y dia,

Res
mes sé fer que plorar.

A
mon entorn a tot' hora

Debades
llenç mos esguarts;

Debades
cerch a ma patria,

Ma
patria no puch trobar.

Tot
quant veig m'es cosa nova,

Tot
lo que trob m'es estrany......

¿Hont
sou platjes delitoses,



Pensando en mi adorada
patria y saboreando melancólico los recuerdos de mi infancia,
caminaba orillas del mar en noche de luna, y encontréme de pronto
con el Ángel de los desconsolados ausentes. Triste sonrió al verme
y alargóme la diestra bienhechora; besóme en la frente y yo rompí
en doloroso llanto.
___

Peno
y lloro pensando en ti, patria querida, patria de mi corazón!
Alejada del nativo bosque, el ave prisionera exhala su dolor en
sentidas quejas; trasplantada en la ciudad se marchita la flor que
arrancaron de la ribera. Lejos de ti, patria mia, lejos de tus valles
y cañadas, de tus amadísimas costas, de tus bosques sombríos y
empinados montes, peno y lloro noche (y) día; lejos de ti sólo me
es dado llorar.

En
vano dirijo a todas horas mis ojos en torno mío; en vano busco a mi
patria; no puedo hallar la tierra que me vio nacer. Cuanto miro es
para mí nuevo, todo lo que encuentro es extranjero para mí ¿En
dónde estáis playas deliciosas,




Quietes cales, verts
pinars,

Costérs,
planes y garrigues

Fontanes
y torrentals?

No
m'confortan ni assassian

Les
aygues del Llobregat,

Ni
'l cor me feren les gloses

Que
per aquí sent cantar.

No
m'alegran les campanes

Que
repican per ciutat,

Putx
no son les que tocaren

Quant
me feren cristïá,

Ni
son les que vull que toquen

Quant
m'endugan al fossar.

¿Còm
aquí puch viure alegre,

Sense
el vell de cabells blanchs

Que,
m' conte velles rondalles

De
moros y cristïans,

D'argelins
y de catives

Y
malévols renegats?

¿Com
aquí, lluny de ma terra,

Puch
jo viure aconortat,

Sense
glosadors que glosen

A
l'ombra de vert parral,

Rodejats
de vells y jóvens,

De
donzelles y d'infants?

¿Hont
son los alegres cóssos,

Les
ballades del mercat,

Les
alegres alimares

Y
antigues festes anyals?

¿Hont
los trajos de ma terra?



calas tranquilas, verdes
pinares, colinas, sotos y llanuras, fuentecillas y torrentes? No
apagan mi sed, ni me fortalecen las aguas del Llobregat, ni me hieren
en el alma los cantares de esta tierra. No me regocija el repique de
las campanas de la ciudad; no son las que saludaron mi nacimiento, ni
han de doblar ellas al ser conducido 
mi
cadáver a la huesa.

¿Cómo
puedo vivir alegre, sin que me cuente el anciano de nevada cabeza,
las viejas historias de cristianos y de moros, de argelinos y
cautivos y traidores renegados?

¿He
de vivir alegre, lejos de mi tierra, sin glosadores (11) que
canten (bajo) el verde emparrado de la cabaña,
entre niños y doncellas, entre mancebos y ancianos?

¿Dónde
están las antiguas fiestas del venerado patrón, y las alegres
luminarias, y las bulliciosas corridas, y los bailes de la plaza? ¿Dó
los



¿Hont les costums de ma
vall?....

¡Patria
mia, benvolguda!

Ab
los ulls llagrimetjants

Desde
esta platja estrangera,

Casi
ab los peus dins del mar,

Dematí,
quant trenca l'auba,

Del
clar sol al primer raig,

Veig
allá lluny que llohexen

Vermellenchs,
tos cims mes alts....

¡Pogués
jo les blaves ones

Passar
lleuger com la nau!

¡Deu
del cel, si tingués ales!

¡Deu
meu, si pogués volar!
_____



Un
jorn al exir del temple,

Just
devant de l'escançell,

L'angel
del Amor, ardit

Y
resolt m'escometé.

Com
astorát vaig romandre,

Mut,
embadalit, sorprés:

Va
sonriure y vaig sonriure,

Vatx
mirar hont mirava ell,

Quant
de sopte, dins lo temple,

Mentres,
trist, esclama: ¡Adeu!...

S'òu
la remor de les ales

De
mon car amich primer,

De
L'Angel de l'Anyorança

Que
s'en munta cap al cel



trajes de mi tierra, dó
las costumbres del valle?....

¡Patria
mia bienamada! Desde esta playa extranjera, arrasados de lágrimas
mis ojos, y hollando mis pies la húmeda arena, muy de mañana, al
romper el alba, y al primer rayo del sol, veo a lo lejos aparecer
rojizas tus cumbres....

¡Si
pudiera surcar, ligero como la nave, las azules ondas! ¡Ah! si yo
tuviera alas!.... ¡Dios mío, si yo pudiera volar!....

___

Una
noche al salir del templo, só los sagrados umbrales, saludóme
gallardo y apuesto el Ángel de los Amores. Quedéme a su presencia
mudo, sorprendido, extasiado. Sonrióme y sonreíle; hacia el objeto
de sus miradas dirigí mis ojos, cuando de improviso, dentro del
templo, se exhala un triste Adiós, se oye el rumor de las alas de mi
primer amigo el Ángel de los que lloran ausentes, que se eleva
pausado hacia las 
nubes.



II.



Veig
lluny, allá al meu devant,

Que
s'ajuntan mar y cel,

Com
a germans que s'acostan

Per
donarse abdós un bes:

Com
donzella enamorada

Que
's penja al coll del donzell,

Sos
braços de dura roca

Mar
endins la terra estén.

Los
turons de les montanyes

Coronats
de boyra y neu,

S'adressan
tots y s'en pujan

Fins
a besar los estels.

Demunt
del brancam dels árbres,

Per
mates y tamarells,

P'els
rostolls y dins dels márgens,

P'els
joncars de prat y rechs,

Tendres
cants d'amor entonan

Aprop
del niu los aucells.

S'enfila
l'eura verdosa

P'el
fort tronch del lladoner;

P'el
brancám de l'olivera

Puja
ardit el parral vert;

L'un
a l'altre abdós s'arramban

Afalagantse
'ls fassérs;

Les
flors dels márgens s'acalan

Besant
l'aygua del torrent;

S'acostan
pegant volades

Per
l'ample espay los estels;



II.

Veo
a lo lejos juntarse mar y cielo, como hermanos que anhelan darse un
cariñoso beso:

Cual
enamorada que tiende los brazos a su amante, así sus brazos de dura
roca extiende la tierra hacia el mar.

Las
cumbres de los montes coronadas de nieve semejan erguirse y elevarse
hasta besar las estrellas.

Por
entre el ramaje de los árboles, por matorrales y tamarindos, en los
rastrojos y juncales, entonan las avecillas cerca del nido tiernas
cántigas de amor.

Elevase
la verde yedra abrazando el fuerte tronco del almez; por entre las
ramas del olivo vénse entretejidos los sarmientos de la vid:
inclinan su copa las palmeras para acariciarse amorosamente: doblan
su tallo las flores de la orilla para besar las aguas del torrente:
girando en el espacio inmenso se acercan unas a otras las estrellas;



Mon esperit vola y corra,

Com
verga de llamp encés,

Cercant
una ánima santa

Sedenta
d'amor com ell.

___


Amor
sant, amor puríssim,

Pare
de tot lo creat;

Font
eterna d'armonía,

De
vida etern torrental;

Principi
de toda cosa

Sense
fí ni capdallá;

Sol
lluminós qu'enlluherna,

Que
escampa per tot sos raigs

Y
que ab força may vençuda

Ánimes
y mons atrau.

¡Amor!....
Jo 'l' sent, jo 'l' conech,

Bat
mon cor y bull ma sanch:

Ma
pensa ardida s'enlayra

Valenta,
fantasiänt,

Y
cerca nous mons per corre,

Y
nous espays per volar:

Mon
cor, ardit, bat ab força

Tot'
hora a mon pit trucant,

Sedent
de lluyta, de gloria,

De
vida, d'eternitat.
___



Dematí,
dematinet,

Exint
de missa primera,



corre mi espíritu y
vuela cual centella ardiente, en busca de una alma pura, sedienta de 
amor.

__

Amor
santo, amor purísimo, padre de todo lo creado: fuente inagotable de
armonía, manantial eterno de vida, principio sin fin de todo ser:
sol luminoso que deslumbras, que al difundir tus rayos por dó
quiera, atraes con fuerza irresistible los seres y los mundos.
Amor!.... yo te siento en mi alma, late mi corazón y hierve mi
sangre; mi 
ardiente
fantasía se eleva animosa y busca nuevos mundos que recorrer, nuevos
espacios donde volar. Resonando de continuo en el antro de mi pecho,
palpítame el corazón con desusada fuerza, sediento de lucha, de
gloria, de vida y de eternidad.

__

Mañanita,
muy de mañana, al salir de la misa del alba, junto al cancel nos
vimos por vez primera,



Prop l'escançell ens
toparem

Y
vaig darte aygua beneyta.

Sens
dir res, sempre 'ls ulls baxos,

Exires
tú de l'esglesia,

Despareguent
al voltant

Del
camí de les moreres......
…....


No
'l' conech ni sé qui ets;


tan sols qu'ets jove y bella,

Y
sé que jo'm moriria

D'anyorança
y de tristesa

Si
al menys un' altra vegada

No
l'hagués de torná' a veure.

____


Lliri
blanch de la montanya,

¿Quína
ma l´arrabassat

De
les penyes hont vivias,

Per
trasplantarte a ciutat,

Dins
un pitxér qu'engalana

La
sala de rich palau?

Bella
y gentil pageseta,

Ja
l'he tornada a trobar;

Trobarte
aquí no pensava,

Trobarte
aquí greu me sap!

Corre
y vésten a montanya,

Corre
y vésten, lliri blanch,

Que
sense sol ni rosada

Ben
prest te mostiarás.
___


y te ofrecí agua
bendita: sin mover los labios, bajos siempre los ojos, saliste de la
iglesia desapareciendo entre las sinuosidades de la senda de los
morales...

….....

No
te conozco ni sé quien eres; solo sé que eres joven y bella, y sé
que yo moriría del dolor de la ausencia, si a lo menos otra vez no
hubiera de verte.

___


Lirio
blanco de la montaña, ¿qué mano te arrancó de las peñas en que
vivías, para transplantarte a la ciudad y aprisionarte en el jarro
que adorna el suntuoso palacio?

Ya
volví a encontrarte, serrana bella y gentil; nunca pensé hallarte
aquí: duélome en el alma de verte en la ciudad !

Sin
rocío y sin sol, bien pronto verás marchitas tus hojas: corre y
vete, blanco lirio.

___


- “Com mes te mir, de
mirarte

Manco
y manco m' se dexar:

Com
mes te mir, bella aymía,

Qued'
de tú mes emprendat.

Que
a n'aquest mon bè 'm volguesses

Fonch
un temps tot mon afany;

Are
que sé (que) m'estimas

Tench
pòr d'oblit o d'engán....” -

Axí
'l' parlava jo un dia,

Poch
ans d'entrar dins la nau;


plorosa m' respongueres

Llançantme
amorós esguart.

-
“Pur y místich, dins l'esglesia

De
Jesus Crucificat,

Nasqué
l'amor que m' conforta,

Amor
dolçíssim y sant;

Amor
nascut dins lo temple,

Fins
al cel ha de durar!....” -
___


De
la nit l'auba lleugera

Jugava
ab tos fins cabells,

Ton
cap demunt de m'espatlla

Doblegavas,
sens dir res;

Jo
en tos ulls m'enmirallava,

Y
tú miravas al cel.

-
Dolça nit, deyes plorosa,

Ton
cel y si n'es de bell!......

¡Quí
sap, si jo y tú algun dia

Allá
dalt ens trobarem!.... -

…..........


“Cuanto más te miran
mis ojos, menos puedo resolverme a dejar de mirarte; cuanto más te
veo, amada mía, quedo de ti más prendado. Que me quisieses en este
mundo fue un tiempo mi único afán; ahora que sé que me amas, temo
al engaño o al olvido....” -

Así
te hablaba yo un día, poco antes de entrar en la nave, y mirándome
amorosa, respondiste entre sollozos. - “Puro y místico nació en
la iglesia de Jesús Crucificado el amor dulcísimo que me alienta.
Amor que nació en el templo, vivirá en la eternidad !....”

___


Las
leves auras de la noche jugaban con tus cabellos, mudos los labios,
apoyábase en mis hombros tu cabeza; yo me miraba en las niñas de
tus ojos y tú embebecida estabas en la contemplación del cielo. -
Dulce noche, decías llorando, ¡cuán bello es hoy tu cielo! ¡Quién
sabe si tú y yo algún día allá nos encontraremos! …..
-

…...................



La nit passá, y vingué
l'auba,

Y
altre colp la nit vingué:

Nits
d'estiu passan y venen

Y
no l´he vista may mes.

¿Fins
a quant, lluny l'un de l'altre,

Mártyrs
de l'amor, viurém?

Jo
visch lliure per la terra,


esclava dins lo convent....

Si
no 'ns trobám en la vida,

En
la fossa 'ns trobarem!.....
…...

La
vida ja trob amarga,

La
mort dolça com la mel:

La
mort ens dará una fossa

Y
allá plegats estarém.

¡Dolça
mort!.... Amiga meua,

Avina
y ajunta'ns prest....

Mes...
¡ay!... que lo jorn que 'm muyra

Tot
sol al fossar jauré,

Y
tú jaurás tota sola

Dins
la tomba del convent.....
…......

No
podrás damunt ma fossa

Venir
a pregar a Deu,

Ni
podré damunt la teua

Plorar
llágrimes de fel.

Separats
en mort y vida

No
'ns veurem pús, amor meu!

Y
en lo cel ¡quí sap, aymia,

Quí
sap si 'ns hi trobarem!.....



Pasó la noche y vino el
alba, y otra vez vino la noche: noches de estío se van y tornan sin
que haya vuelto a verte. ¿Hasta cuando, mártires del amor, lejos el
uno del otro, podremos vivir? Libre me encuentro sobre la tierra, tú
prisionera en el convento

Si
no nos vemos en la vida, en la huesa nos
encontraremos!.....
….........



La
vida es amarga para mí, la muerte más dulce que la miel: la muerte
nos dará una tumba y en ella reposaremos juntos.

Dulce
muerte!.... Amiga mía, ven y enlázanos presto....! Mas ay....! que
después de

mi
muerte dormiré solo en la huesa y tú sola también en la tumba del
claustro....
…......

No
podrás venir a rezar sobre mi sepultura, ni yo podré sobre la tuya
verter mis lágrimas de hiel. Separados en vida y en muerte, no nos
veremos más, amor mío! y en el cielo ¡quién sabe si nos
encontraremos en el cielo!.....



Cada dia de capvespre

Jo
me n' vaig a 'n el convent:

No
hi vaig per dir parenostres,

No
hi vaig per resar a Deu,

Ni
per demaná' a la Verge,

Que
quant mort, me donga 'l cel.

Cada
dia de capvespre

Jo
me 'n vaig a 'n el convent;

Jo
hi vaig per sentí una monja,

Jo
hi vaig per sentir sa veu....

Si
fáç mal, Deu m'ho perdò!

Que
Deu m'ho perdó, si pech!
…......

Al
convent n' hi ha una monja

Bella
com ángel del cel:

Al
convent hi ha una monja,

Que
molt m' estimava un temps.

Jo
visch lliure, ella tancada,

Tancada
dins lo convent!....

Ay!
mon cor tant l'estimava,

Tant
l'estimava l' cor meu,

Que
quant ella 's tancá monja,

Mon
cor se tancá també!

Rexes
que la teniu presa,

També
mon cor teniu pres!
…...


Ella
canta, y mos ulls ploran,

Y
's rebifa mon cor sech:

Envers
lo chor alç ma vista,

Mes
debades, no la veig!



Cada día, al anochecer,
dirijo mis pasos al convento: no voy a rezar padre-nuestros, ni a
elevar mi alma al Señor, ni a pedir a la Virgen que me dé la gloria
después de mi muerte.

Cada
día, al anochecer, dirijo mis pasos al convento; voy allá para oír
a una monja y extasiarme al sonido dulce de su voz querida.... Si
obro mal, que Dios me compadezca! Él me perdone si es un
crimen!
......

Vive
en el convento una monja, bella como un ángel del cielo: vive en el
convento una monja que me amaba un tiempo con entrañable amor. Yo
vivo libre, y ella aprisionada dentro de los muros del convento!....
Ay! tanto la amaba, tanto la amaba mi corazón, que cuando ella se
encerró en el claustro, cerróse para siempre al consuelo el alma
mía! Rejas que la tenéis prisionera, también tenéis cautivo mi
corazón!

….....


Ella
canta y lloran mis ojos, y revive mi corazón marchito: vuelvo mi
vista hacia el coro, 
mas,
en vano, no consigo vislumbrar su dulce






¡Ay! Estreta gelosía,

Be
n'ets, be n'ets de cruel,

No
dexantme veure aquella

Per
qui suspir y patesch!....

Mes,
benhajes, y perdona,

Perdona,
si 'l' plau, que al menys

Si
'm privas veure sa cara,

Me
dexas sentir sa veu....

Y
ella canta, y mos ulls ploran,

Y
's rebifa mon cor sech!
….....

A
Deu sos cants ella envia,

Mes
ans de pujar al cel,

Van
volant per la nau fosca

De
l'esglesia del convent.

Y
devallan y s'acostan,

Me
fan un bes y altre bes,

Y
les llágrimes emparan

Que
de mos ulls van cayguent:

Me
tornan besar y fujan,

Volant
s'en pujan al cel....

Quant
Deu mes llágrimes veja,

Be
m'ha de planye 'l bon Deu!
…...


Per
darrera dels rexats

Les
monjes passar hi veig;

Totes
passan..... ¿Quí m' diria,

La
qu'ama mon cor, quína es?

Ellas
passan, desparexen

Com
dins la fosca 'ls estels;



imagen. Ay! muy cruel
eres para mí, estrecha celosía; muy cruel, pues no permites que
descubra a la que es mi consuelo y mi vida!

Mas
no, bienhayas, bienhayas! que si me privas de ver su rostro, al menos
me dejas oír su dulce acento....! Y ella canta, y lloran mis ojos, y
revive mi corazón marchito!

…....


Envía
a Dios sus cantos, mas antes de elevarse hacia el cielo, van volando
por la nave oscura, y bajan, y se acercan, y una y otra vez me besan,
y van recogiendo las lágrimas que caen de mis ojos, me vuelven a
besar y huyen y van elevándose hacia el cielo!.....

Cuando
vea Dios mis lágrimas, bien se compadecerá de mí el Señor
misericordioso!
…....

Por
detrás de la reja, inmóvil, veo pasar las vírgenes del Señor.
Todas pasan..... ¿quién me diría cuál es la amada de mi corazón?
Pasan y desaparecen como las estrellas en el espacio:



Y es torna escura
l'esglesia,

Y
m' dexa tot sol la gent.....

Tot
sol no: may m'abandona

De
ma dolor lo torment.

Romanch
sol, y de les monjes

Se
senten los cants darrers,

Y
quant jo les sent que cantan,

Y
m' mir allá groch y fret,

M'apar
que m' cantan ofici

De
mort, ab lo cos present.
…...


Ay!
monja, la bella monja,

Que
tant m'aymavas un temps!.....

Si
m' vesses, com plorarias!....

Si
m' vesses, tant he sofert!....

No
crech no que m' coneguesses,

Putx
jo mateix no m' conech!

Ay!
monja, la bella monja,

Que
sias ditxosa, ¡adeu!

Si
'n lo mon no 'ns tornam veure,

Ja
'ns veurem un jorn al cel!

Tendre
coloma, que lluny

De
la terra 'l vol estens,

Per
bella y santa com fores,

Per
esposa 'l' volgué Deu!







ennegrécense las bóvedas
del templo y déjanme solo los fieles.... Solo, no: jamás me
abandona mi dolor.

Quedo
solo, y óyese el postrer canto de las religiosas y cuando se apagan
sus últimos ecos y me veo allí pálido y frío, paréceme asistir
de cuerpo presente a mis funerales.
…....


Ay!
virgen, la bella virgen, la que tanto me amaba un tiempo!.... Cómo
llorarías si me vieses! ¡Tanto he sufrido, que si me vieses de
seguro que no me conocieras, pues ni yo me conozco a mí mismo!


¡Virgen,
la bella virgen, sé dichosa, ¡adiós! si no volvemos a vernos en el
mundo, nos veremos un día en el cielo!

Tierna
paloma, que extiendes tu vuelo lejos, muy lejos de la tierra, por tu
hermosura y santidad te eligió el Señor para esposa suya.




III.



Es
l'home un misteriós

Romeu,
que arriba a la terra:

Relliquies porta penjades

A
l'habit, y totes elles

Diuhen
ben clar que 'l romeu

Se
'n vé de molts bones terres.

Lo
romeu quant veu lo mon,

Ab
ell no hi creu ni hi espera,

Mes
son cor: - Predica pau,

Predica
amor, li diu sempre,

Per
estimar solzament

Deu
va enviarte a la terra. -

Prou
sap ell que dará amor

Y
no n'haurá recompensa:

Per
ço abans de dir qu'estima

Sofreix,
calla, plora, espera....

Si
un jorn ho diu, ¡pobre mártyr!

Ningú
sap lo que patexes!

Estimar
es ton delicte;

Amor
en est mon dugueres,

Sembrares
amor ¡oh, foll!

Ves
que entén d'amor la terra!

Del
blat llançat a la mar

¿Quí
creu que 'n ferá la sega?

------


Per
mí 'l present es un dia

Boyrós
y trist en que neva;

L'esdevenidor
la calma

Rodejada
de tenebres;

Recordem
lo temps passat,

Que
allá 'l menys hi ha una estrella:


III.

Es
el hombre un misterioso peregrino que vuelve de lejanas regiones: las
preciadas reliquias que cuelgan de su hábito aseguran que viene de
antiguas y honradas tierras.

Cuando
el romero ve al mundo, no cree ni espera en él, mas su corazón le
dice a todas horas: - Predica paz y amor; solamente para amarte envió
Dios a la tierra.-

Harto
sabe que no ha de recibir su amor recompensa: por eso antes de decir
que ama, sufre, calla, llora, espera.... Si osa decirlo un día
¡pobre mártir! Nadie sabe lo que padeces! Amar es tu delito;
trajiste amor a este mundo, sembraste amor ¡oh locura! ¿qué
entiende la tierra de amor? De la semilla arrojada al mar, ¿quién
cree hacer la siega?

___


Para
mí es el presente un día nebuloso y triste, el porvenir la calma
rodeada de tinieblas, en el horizonte del pasado vése brillar al
menos una estrella. Recordemos el día de ayer que da pena,






Recordém lo temps
passat,

Lo
de demá m' dona pena,

Pena
al veure que no puch

Esperar
res a la terra,

Que
la flor del primé' amor,

Si
adintre del cor s' hi seca,

Debades
es que s'hi plante

Cap
altra flor, may arrela;

Putx
com la llevor posada

Demunt
de calentes cendres,

En
lloch de grillar se torra,

Y
en lloch de florir se crema.
___

Com
donçella adolorida

Que
viu sola dins la cetla,

Dins
mon cor hi tench tancades

De
mon primé amor les cendres.

Llá
morta hi tench m'esperança,

Y
mon cor forrat de negre

Es
la tomba ahont reposan

Ma
pau y ditxa per sempre.

¡Ay
de mí!.... que dins mon pit

Hi
duch una tomba negre

De
márbre, com ell fexuga,

Y
aixís com lo márbre freda!
____

Com
la nau que dú un cadavre

Y
platjes debades cerca



da pena el de mañana al
que sabe que no ha de esperar nada en el mundo. Es en vano sembrar
otra flor en el corazón, si murió en él la del amor primero;
imposible es que arraigue: como simiente sembrada en calientes
cenizas, en vez de brotar se seca, en vez de florecer se deshace.

____

Cual
dolorida virgen que vive solitaria en celda oscura, así está
encerrada en mi pecho la ceniza de mi primer amor. En él yace mi
esperanza; entre sus paredes enlutadas reposan para siempre mi paz y
mi ventura. Ay de mí!.... que llevo en mi pecho una tumba de mármol
negro, como el mármol fría y pesada!
____

Como
la nave que lleva un cadáver y busca en vano una playa en donde
colocar en tierra





Hont colgar en terra
santa

Puga
del mort l'ossamenta,

Axís
jo vatx carregat

Per
aquexa vall de penes,

Cercant
hont dexar les fulles

D'aquella
flor, avuy seca;

La
flor del amor primer,

De
l'esperança primera.

Cerch
debades; que p'en lloch,

Ni
per valls, comes, ni pletes,

Trob
ahont dexarles puga,

Perque
hi romanguen per sempre.....

Tant
estim aquest tresor,

Tros
de cel qu'encara 'm resta,

Que
¡pobres fulles! no puch,

No
puch may desferme d'elles!

-----


Quant
vé la tardor, dels árbres

Van
cayguent les fulles seques,

Y
passa l'hivern y tornan

A
rebrotar fulles verdes:

Y
los núvols s' arregussan,

Brillan
de nou les estrelles,

Lo
sol llúhu, es fon la neu,

Y
torna la primavera.....

Sols
lo cor es lo pobre arbre, (pareix que fico sòls, pero es un borró
o está fet a ma
)

Que
al perdre ses fulles tendres,

Jamay
torna a rebrotarne,

No
mes té una primavera!



bendecida los sagrados
huesos; así voy con mi penosa carga por este valle de lágrimas,
buscando un lugar seguro en que depositar las hojas de aquella flor
hoy marchita, de aquella flor de mis primeros amores y de mi primera
esperanza. Es en valde; ¿hay en valles ni cercados un lugar que me
la guarde para siempre?... Y tanto quiero mi tesoro, resto de mi
pasada gloria, que ¡pobres hojas marchitas ! no puedo jamás
desprenderme de ellas.
___



Al
acercarse el otoño, van cayendo las hojas de los árboles, y pasa el
invierno y renace el verde follaje; corren y desaparecen los
nublados, centellean con nuevo fulgor las estrellas, brilla el sol,
derrítese la nieve, y torna la primavera....

El
corazón es el único, el pobre árbol que, una vez perdidas sus
tiernas hojas, no vuelve a recobrarlas jamás; sólo hay para él una
primavera!



La neu primera que toca

Per
sempre 'l mata y el gela.....

¡Ay,
cor meu, cor mort, cor sech!

Fosca
y boyres te rodejan!

Per
tú l'estiu no vendrá,

May
mes veurás les estrelles,

De
penes y desenganys

La
mortalla te n'han feta

¡Ay
de mí, que com romeu

Vaig
perdut per exa terra,

Per
cor un grapat de neu

Que
fins los óssos me gela!

----


En
la nit moltes vegades,

Quant
lo mon calla y me dexa

Totsol
ab mos trists recorts,

Ab
mos torments y mes quexes,

Del
cor en la part mes fonda

M'apar
sentí' una conversa

Confosa,
escura y llunyana,

Y
qu' en va procur' entendre.

D'en
tant en tant gemechs áspres

Van
pujant fins a ma llengua;

D'en
tant en tant flastomies

Ab
mos sospirs se barrejan!....

…....


Debades
axech mos ulls

Al
cel y mir les estrelles:

¿Per
qué 's que no puch resar



Al tocarle la nieve le
mata y le hiela para siempre. ¡Ay, corazón mío, corazón muerto,
corazón helado! Negras sombras y funestas nubes te rodean!

Para
ti no volverá el estío, ni tornarán a brillar las estrellas:
tejiéronte el fúnebre sudario penas y desengaños. ¡Ay de mí!
cual peregrino voy vagando por la tierra, y llevo por corazón un
puñado de hielo cuyo frío penetra hasta la médula de mis
huesos!

_____

De
noche, cuando calla el mundo y me deja solo con mis recuerdos, mis
dolores y mis quejas, me parece oír a veces, en lo más profundo de
mi alma, vago rumor de voces confusas y lejanas que vanamente me
esfuerzo en comprender.

De
cuando en cuando ásperos quejidos van subiendo a mi lengua, sordas
blasfemias se confunden con mis suspiros.
…............

En
vano levanto mis ojos al cielo y contemplo las estrellas: ¿Por qué
no puedo rezar como



Com ho feya en ma
infantesa?

Llágrimes
meues, ¿hont sou,

Que
no 'us trob'? ¡Llágrimes meues!

------


Tot
sol, perdut corn la nau

Que
navega a la ventura,

Per
maror y vents contraris

Atupada
y combatuda,

Jo
¡pobre de mí! camin'

Descalç,
ab la testa núa,

Trepijant
pedreny y espines

Y
amparant la neu y pluja.

Vetx
devant mí una vall fonda,

Deserta,
trista y escura:

Penyals
pelats sens un' herba

Y
árbres sechs sens una fulla:

Carts,
ortigues, romagueres,

Jonchs
marins de negres pues,

A
pilots ençá y enllá,

Crexen
espessos, y pujan

Entre
'l pendreny y la grava 

De
la deserta planura,

Doblegantse
a les espentes

Del
vent irat que bramula.

Dret,
mes lluny, sobre un fitér

Vetx
un troç de creu rompuda.....

¡Desfalleix
l'ánima mia!.....

¡Les
forçes de mí s'allunyan!.....

Espessa
boyra m' rodeja,



rezaba en mi edad
primera? ¿Dónde estáis, lágrimas mías, que no os encuentro?
Bajad, lágrimas, bajad!

___

Perdido
y solo, cual barquilla que navega a la ventura, por mares y vientos
contrarios combatida, camino ¡pobre de mí! desnuda mi planta y
desnuda mi frente, pisando guijarros y espinas, a la inclemencia de
la nieve y la lluvia.

Veo
delante de mí una hondonada triste, desierta y oscura: peñascos sin
una yerba, árboles sin hoja alguna; cardos, ortigas y zarzales,
juncos marinos de verdinegras púas crecen allá y acullá apiñados,
y se elevan por entre el cascajo y la arena de la desierta llanura,
doblándose al empuje de los vientos que braman irritados.

Un
trozo de cruz mutilada se eleva más allá, fija sobre un mojón.
¡Desmayan mis fuerzas y desfallece mi alma! Densa niebla me
envuelve;


Mos ulls s'entelan,
s'aclucan,

Y
¡ay de mí! que 'l cor me gela

Lo
terrible fret del dupte!
___



En
lo fons d'exa vall fonda,

En
lo fons d'est mar de penes

Hont
m'ha llançat la dissort

Com
a podrida galera,

M'hi
sent acabar la vida,

Lo
mateix que aquell qui 's nega.

Conturbat
mon esperit,

Desfalleix
l'ánima meua;

Dins
mon cor, per la fredor,

Tota
la sanch tench apresa;

Dins
ma closca refredada,

Jau
esmortida ma pensa,

Com
cativa agonetjant

Al
fondet de presó negre.

En
lo fons d'exa vall fonda,

En
lo fons de est mar de penes,

Sens
ayre y sense claror,

Visch
enmitj de nit eterna,

Com
caliu de curta vida

Colgat
dins un munt de cendra.

___


En
negre nit, devegades,

Quant
va minvant la tempesta,

Y
apoch apoch va morint






oscurécense mi ojos y se
cierran. ¡Ay de mí! el frío horrible de la duda me hiela el
corazón.

____

En
el fondo de este valle oscuro, en el fondo de este mar de penas, en
donde, como desvencijada nave, lanzóme mi desventura, siento acabar
mi vida, cual náufrago que se entrega a merced de las olas.

Turbado
mi espíritu, desfallece el alma, se me hiela la sangre en el
corazón, en mi cráneo aterido expira el pensamiento, cual cautivo
que agoniza en oscuro calabozo.

En
el fondo de este valle sombrío, en ef fondo de este mar de penas,
sin aire y sin luz, vivo en noche eterna, cual ascua de poco vigor
sepultada en la ceniza.

___


En
lóbrega noche, a veces, cuando mengua el oleaje y se desvanece poco
a poco el violento huracán



La mestralada valenta

Que
gira de costellám

La
mes ardida galera:

Quant
fondos encar' ressonan,

Entremitj
de les tenebres,

Los
forts bramúls llunyadans

De
la tronada feresta,

Fuig
apoch apoch la fosca,

Y
'ls núvols que 'l cel cobrexen

Al
buf del vent s'arregussan

O
be totduna s'esquexan,

Y
allá lluny, mitj enclotada,

Dins
un fons de boyres negres,

Blanca,
trista y tremolosa

Veu
lo náufrech una estrella.
…...


Si
's qu'ha d'esser, ¿quánt será

Que
desde 'l fons d'eix abism'

Clar
estel entre la fosca

Veja
de sobte lluhir?......
…..........



Jo
'l' vetx lluminosa estela,

Jo
'l' contempl' embadalit:

La
resplandor qu'espargexes,

Llambretjant,
estel diví,

Devalla
clara y arriba

Fins
a la vall hont estich.

Lo
qu'abans era vall fonda,

Lo
qu'era abans negre abism'

Farcit
de pedreny y espines,



que vuelca impetuoso el
más fuerte bajel: cuando resuenan lejanos todavía los bramidos
horribles de la tormenta, desaparece poco a poco la oscuridad, los
nubarrones que cubren el cielo se elevan y se rasgan de repente al
soplo del viento, y allá lejos, medio velada por negras sombras,
blanca, triste y temblorosa descubre el 
náufrago
una estrella.

…....

Si
ha de ser, ¿cuándo desde el fondo de este abismo veré lucir de
improviso mi clara estrella entre sombras funerales....?
….........

Yo
te veo, astro luminoso, y te contemplo en dulcísimo éxtasis: tus
destellos descienden a la tierra penetran en el sombrío valle en que
vivo: lo que era poco ha vallado oscuro, lo que era antes hondo
abismo sembrado de guijas y zarzales,


De víbres y de escorpins,

Es
ara alegra planura,

Verger
alegre y florit,

Plé
de flors de dolços flayres,

De
gays aucells, fonts y rius......
….....

Verge,
filla de Deu Pare,

Esposa
de Jesucrist;

Dreta
demunt núvol d'òr,

Desde
'l mon gojós te mir,

Ab
un lliri en la má dreta,

L'altra
má demunt del pit:

Tos
ulls girats a la altura

Méntres
ta boca sonriu:

Coronada
vas d'estrelles,

Voltada
de xerafins,

Y
a ton entorn, fent un cercle,

S'hi
veu l'arch de Sant Martí.

Cántichs
d'ángels y d'arcángels,

Chors
de místichs esperits,

Méntres
te 'n pujas, se sentan

Per
l'eternal paradís:

Notes
divines que cauhen

Al
èrm de mon esperit,

Tornan
a mon cor la vida,

Mon
pensament desxondint,

Y
alegrant l'ánima meua,

Que
apar que l'' vulga seguir....
….


Verge
santa benvolguda,



asilo de víboras y escorpiones, es ora deleitosa llanura, vergel alegre y esmaltado,
lleno de flores de suave perfume, de pájaros, fuentes y
arroyos....
…...

Virgen,
hija de Dios Padre, esposa de Jesucristo, gozoso te veo desde la
tierra, elevada sobre una nube de oro, en tu diestra una flor de
lirio y la otra mano sobre

el
pecho; vueltos los ojos hacia la altura, mientras tu labio sonríe
amoroso.

Vas
coronada de estrellas y rodeada de serafines, y a tus pies forma el
apacible círculo el Iris de Esperanza,

Sublimes
cánticos, místicos coros de espíritus angélicos se oyen en el
paraíso eternal, mientras vas elevándote hacia la morada del Señor.
Notas divinas son que caen cual lluvia bienhechora en el yermo de mi
espíritu, dan nueva vida a mi corazón, despiertan mi pensamiento
aletargado y regocijan el alma mía que vuela anhelosa hacia
ti....!
….....

Virgen
santa bien amada! ya te veo junto a la



Ja del cel aprop te mir;

Ja
'l' vetx del cel prop la porta

Y
a punt d'entrarhi dedins....!

¿Quí
dubtará que m'estimas

Ab
un amor infinit,

Si
ja del cel a l'entrada,

l'oblidas
del paradís,

Y
baxas los ulls, y m' miras,

Y
l''aturas y m'sonrius?
….....

Notes
d'un arpa sonora,

Que
lluny se sent en la nit,

Son
¡oh verge! tes paraules,

Les
paraules en que m' dius:

-
Creu y espera y may oblides

Que
ton amor es aquí:

Si
alcançarlo un jorn desitjas,

Si
vols pujá' al paradís,

Jo
l'he traçada la via,

Segueix
dret per mon camí. -

_____


gloria, ya vas a pisar
los sagrados umbrales....!

¿Quién
dudará que me amas con un amor infinito, cuando te olvidas del
paraíso en su entrada misma, y bajas los ojos, y me miras, y te
detienes, y me sonríes?....
…......................

Notas
de una arpa sonora que se oye a lejos en noche callada, son ¡oh
virgen! las palabras en que me dices: - Cree y espera y no olvides
jamás que vive en el cielo tu amor. Si deseas alcanzarlo un día, si
anhelas volar a mis brazos, yo te he trazado la senda, sigue
cuidadoso mis huellas. -

-----------------