Mostrando las entradas para la consulta Luri ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Luri ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 26 de enero de 2021

15, 16 de mayo, 1461

15 DE MAYO. 

Ocupáronse de la contención habida entre el síndico y el veguer de Gerona, y del castigo que se les había de aplicar; habiéndose antes leído la carta enviada por la Señora Reina.
En otra sesión del mismo día, por la tarde, se tomaron varios acuerdos, entre otros, que el arzobispo rogase a los embajadores de Valencia aguardasen la contestación de la
reina a la que le enviaban los Diputados; y que se nombrasen ocho personas para responder al obispo de Elna.
Además, los señores Diputados mandaron escribir la carta que sigue.

Al molt e magnifich e de gran saviesa mossen Arnau Guillem Pastor cavaller regent la vegueria de Barchinona president en lo exercit del Principat de Cathalunya.
Mossen molt magnifich e de gran saviesa. E mes havem que mossen Foixa hauria leixat lestandart de Sant Jordi de que havia carrech. E per quant havem bona relacio den Johan Bonet de Tortosa qui es cathala e per intercessio de alguns aqui no volem fallir volem eus encarregam que si axi es que lo dit mossen Foixa hauria leixat lo dit standart aquell acomaneu al dit Johan Bonet en la manera que lo dit mossen Foixa lo tenia e en aço no haja falla com axi vullam se fassa per los dits sguards. Dada en Barchinona a XV del mes de maig del any Mil CCCCLXI. - A. P. Abat de Montserrat. - Los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona a vostra honor prests.

16 DE MAYO.

Se dio cuenta de varias cartas que se habían recibido, a saber, de Francisco Lobets enviado a Perpiñan, de los cónsules de esta villa, del diputado local de Puigcerdá, del Señor Rey, de Juan Brujó, y de los embajadores enviados a Cerdeña y Sicilia; se acordó escribir a la referida villa de Perpiñan para que se prendiese a algunos perturbadores, y hacer una carta a la Señora Reina, nombrando embajadores para llevársela a mosen Vilademany, al prior de Cataluña y a mossen Jaime Ros, con las instrucciones convenientes, cuya última resolución fue aprobada por el Concejo de la ciudad; el contenido de todo lo cual se halla a continuación.

Als molt reverends egregis nobles magnifichs e savis senyors los diputats del General e consell lurs representants lo Principat de Cathalunya residents en Barchinona.
Molt reverends egregis nobles magnifichs e savis senyors. Vuy hora tarda so entrat a Perpenya e los consols man tremes hun home al Partus (puerto Pertús) ab una letra
pregant me prestament jo entras que ells me speraven ab lur consell tenien apleguat e nos desaplegarien fins jo fos vengut e tentost entri e fuy ab ells a la casa del consolat e lo perquem volien era En Noves de Vola que tracta e maneja coses nocives al benavenir de la terra e tals que mareix esser pres lo qual es vuy en aquesta vila e per que han los oficials qui no son prou fets a lur plaer volien que lo vostre diputat local lo fes pendre e ell han recusat dient que lo seu poder no basta a tant e pensaven ja hagues poder de fer lo pendre e per lo semblant los he dit que no he aqueix poder ne axi poch de consellar ho al dit diputat local e per ço han acordat que passada la mitga nit lo honorable En Johan Ramon partescha per anar aqui per informar largament les reverencies nobleses magnificencies e savieses vostres al qual men refir queus placia provehir que lo dit diputat local haja poder de pendre e totes coses necessaries a fi los afers segons occorreran se puixen expidir. Jo no he po da dar als dits consols vostra letra de creença ne explicarlos res per lur occupacions mes dema o tota hora quem doneran loch ho fare e apres vos certificare del ques seguira. A nit passada fiu aplegar a Figueres los jurats e consell lur els doni vostra letra de creença els expliqui lo contengut en vostres instruccions trobils molt mal contents dient haveu hagut en la embaxada dels XXXXV Busalu e ells no qui han tan bona voluntat en servir la gran contentacio que vosaltres senyors haveu dells e que tots temps hauran res mester los tractareu com a fills e son romasos ben contents dient que no senten nengu qui contrarieix en lo que manejam e entre ells noy ha sino pagesos e son tots de bon voler a estar a la voluntat de vosaltres senyors. Ir vos tremis per En Cauta de aquesta vila tot lo que ses fet per mi a Gerona e es be mester vos placia provehir e prests e remediar lur gran discordia. De Perpenya dimecres a X hores de nit a Xlll de maig any Mil CCCC sexanta hu. - Mossenyors prest a tota ordinacio Francesch Lobet.

Als molt reverends egregi nobles magnifichs honorables e de molt gran providencia mossenyors los diputats del General de Cathalunya e consell en virtut de la comissio de la cort elegit e assignat residents en Barchinona.
Molt reverends egregi nobles magnifichs honorables e de molt gran providencia mossenyors. Rebuda de vostres molt grans reverencies magnificencies nobleses e honorables providencies una letra de creença per lo honorable En Johan Ramon de nou del mes present e ell hoyt a ple sobre lo contengut en dita letra lo havem stesament informat de nostra intencio e del consell e a ell e altres sos conembaxadors havem donat carrech per nostres instruccions aquella expliquen a vostres molt grans providencies. Placieus darlos fe e creença com a nosaltres si presents les explicavem a vostres molt grans reverencies nobleses magnificencies e honorables providencies de les quals la Trinitat increada sia continua proteccio. Scrita en Perpenya a XIII de maig del any Mil CCCCLXI. - Los consols de la vila de Perpenya a vostra honor apparellats.

Als molt reverend honorables e de molt gran saviesa mossenyors los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona.
Molt reverend honorables e de molt gran saviesa mossenyors. Una vostra letra he rebuda vuy que es dimecres a XII hores de mig jorn per lo correu portador de la present en quem fets mencio que si aço passava en G. Vola de Perpenya fos detengut en que mossenyors vos avis que lo dit G. fo aci diluns pus prop passat tirant la via de Perpenya e parti deci ir que era dimars. No pus per aquesta mas si de algunes altres coses molt reverend honorables mossenyors vos seran plasents que jo faça manatsmen. Scrita en Puigcerda a VI de maig lany Mil CCCCLXI. - Prest a tots vostres manaments quis comana en vostra gracia Bernat Jover diputat local de la vila de Puigcerda.

Als reverend e venerables pares en Christ spectables magnifichs nobles amats e feels nostres los diputats e consell del Principat de Cathalunya residents en la ciutat de Barchinona.
Lo Rey.
Reverend e venerables pares en Christ spectables magnifichs nobles amats e feels nostres. Nous maravelleu si algun tant es stada diferida tro aci la anada de la Illustrissima Reyna nostra molt cara e molt amada muller car a aquesta dilacio ha donada causa esser los afers de tanta gravitat e importancia e encara per les varies fluctuacions que han occorregut per la venguda del Rey de Castella a les fronteres de aquests nostres regnes de Arago e de Navarra e altres moltes occupacions que han sobrevengut en les quals la presencia de la dita Illustrissima Reyna nostra muller era molt necessaria e senyaladament perque haviem deliberat anar en propia persona per resistir al dit Rey de Castella e lexar lo carrech de aquest regne a la dita Illustrissima Reyna nostra muller com hajam hauda nova certa que lo dit Rey de Castella contra los capitols de la pau perpetua e de altres pactes intelligencies e confederacions entre nosaltres e nostres regnes e terres ferandes e ab molta solemnitat de juraments vots homenatges e penes sperituals e temporals roborades es ja arribat ab gran exercit de gent de cavall e de peu a la ciutat de Santo Domingo de la Calçada fent la via de Logronyo ens tenim per dits que a la hora de ara sera junt camp e siti que les altres gents sues tenen sobre la vila nostra de Viana. E daltra part havem sabut com Carles Dartieda contra lo jurament e homenatge de fidelitat que novament nos havia prestat e oblidant ab molta ingratitut los beneficis e gracies que de nos ha rebut no sens gran nota de la sua honor e fama se es alçat e rebellat ab la vila nostra de Lumbrera es ver que mossen Leon de Garro e Johan de Garro son fill qui havien per nos carrech de la custodia de aquella ab los altres feels subdits nostres qui ab ell eren se son recollits e receptat en certa fortalesa qui nos havien manada fer en la dita vila. Ab tot aço empero per lo singular desig que havem al repos de la cosa nostra assossech e tranquillitat de tots nostres regnes e terres precipuament de aqueix nostre Principat per nos es stat donat orde que leixats apart los dits negocis e altres en los quals la intervencio sua seria stada molt util e fructuosa la dita lllustrissima Reyna nostra muller parta de aci vuy Deu ajudant e continuara son cami ab la deliberacio que per nos es stada feta sobre los negocis per ell ab vosaltres practicats e per los quals era venguda a nos segons que per ella mateixa amplament sereu informats. Es axi empero que per quant les novitats per lo dit Rey de Castella voluntariament e sens alguna legitima causa attentades sens molt gran carrech de la nostra honor e reputacio comportar no tollerar nos porien. Es la intencio nostra de resistir al dit Rey de Castella per totes les forçes e vies a nos possibles e perque en aquest cas de tanta e tan urgent necessitat fem specíal compte de la ajuda e subvencio de aqueix Principat com aquell que per la sua naturalesa e innata fidelitat sempre ha entes ab molta virtut e animositat en la conservacio de la honor de son Rey Princep e Senyor. Pregamvos per tant e exortom axi afectuosament e estreta com podem que per expellir lo dit rey de Castella del dit nostre regne de Navarra e conservacio de la nostra honor e reputacio com a feels subdits e naturals nostres nos vullau subvenir e ajudar de aquell nombre de gent darmes e ballesters que vist vos sera per modo e forma que tal carrech nous sia donat per lo dit Rey de Castella confiant en nostro Senyor Deu que mitjançant la virtut ajuda e subvencio del dit Principat e dels altres subdits e vassalls nostres per nos sera donat tal orde quel dit Rey de Castella sen tornara ab gran confusio e vergonya de que reportareu inmortal renom e fama e nos vos en restarem perpetualment obligats. Dada en Çaragoça a XIII de maig del any Mil CCCCLXI. - Rey Joannes.

Als molt reverends molt honorables e molt savis senyors los diputats e consell representants lo Principat de Cathalunya.
Molt reverends molt honorables e molt savis senyors. Lo dia present festa de la Assensio a les vuyt hores avans de mig jorn junt aci poch apres ço es avans de les deu me son presentat a la Senyora Reyna la qual per sa clemencia jatsia encara no fos abillada hoyt que era demanada per home trames per vostres reverencies e honorables savieses stant en gonella de carmesi ab beatilla emborraçada me dona entrada e prima fas trobantla ab altres dones e donzelles no diferenciada ni ab apparat reyal envides la conegui sino que ella per sa clemencia apartansa de les altres me crida e jo aginollantme li demani venia de no haverla coneguda. La qual ab hun clement gest e rialles modestes dix que no era maravella atesa la forma en que elles trobave. Empero hoit per ella yo venir de part vostra per molta consolacio sperança en saber noves de vosaltres havia post posada tota triga jo aginollat li spliqui com vosaltres e lo consell ab molta reverencia e subjeccio besant ses mans les quals altra vegada jo en persona de vosaltres li besi vos recomenavets en sa gracia e merce. La dita Senyora al modo reyal abrassant me dix havia molt per acceptes vostres recomendacions e trobava singular consolacio en ma venguda e yo procehint en mes (meues; meves; mis) paraules li digui com vosaltres desijants summament la conclusio e fi dels capitols entre la Excellencia sua e lo Principat concordats fermadors per lo Senyor Rey com aquells qui han sguard a molta lahor de nostre Senyor Deu al servey del Senyor Rey e en gran repos de la persona e stament de sa Majestat e del Senyor Rey Infant don Ferrando fill seu haviets trames a mi jatsia indigna a sa Majestat sol a dos fins que li presentas vostra. La qual besada li doni e per suplicar la de la resposta per vosaltres tant desijada. Ajustant hi com me era stat per vosaltres dat en carrech cascun jorn presentarme a sa Majestat e reduir a sa reyal memoria les dites coses fins de sa clemencia hagues obtenguda dita resposta dihent de vostra part que jatsia de vosaltres e lo Principat haguessets obtengudes de sa clemencia innumerables gracies e beneficis en sperats haver en lo sdevenidor molt majors empero que non podiets obtenir alguna mes singular ni mes accepta de aquesta. E per semblant doni a la dita Senyora la letra dels honorables consellers de aqueixa ciutat precedents degudes recomendacioos e suplicant la de resposta (falta el punto) La dita Senyora acceptant les dites letres ab clara fas e al parer meu molt contenta torna altra vegada dir com ella havia gran consolacio de ma venguda ajustanthi esser desijosa de tota endreça e complacencia pusques dar aqueix Principat vosaltres com aquells que coneixia erets promptes al servey del Senyor Rey e aximateix per lo util e repos que a ella e a les coses sues ab molta voluntat procuravets dihent que ella summament desijava vosaltres poguessets sentir com ella sent la bona opinio e molta voluntat que lo Senyor Rey ha vers aqueix Principat e tots vosaltres car certament dix coneixeriau que
es vana la opinio dels dients lo contrari. Mes dix la Senyora que ella des que es junta aci continuadament ha treballat en los afers de la desijada concordia e segons dix jaus ha scrit ella devia partir ir empero per fets del Senyor Rey havia diferit fins vuy e que jatsia la festa sia molt gran ella altres hores partira e dix sen porta tals coses que vosaltres serets contents e axi ella mateixa faria la resposta per mi demanada. Jo replicant digui a sa Majestat com era cert vosaltres haurets gran consolacio de sa venguda eus seria mes accepta que qualsevol altra cosa que a present poguesseu hoir e que de aquestes coses encontinent faria correu e si era plasent a sa Majestat scriureusen seria anticipar la consolacio de sa venguda ella respos ab algunes modestes rialles que no desempatxas lo correu fins a la hora de ça partida car ella vos havia fet hun correu sobre la sua partida e nos era seguit segons vos havia certificats e per ço li paria valer mes que lo meu correu parlas en ferm e de sa partida ja feta que si parlava de la fasedora qui pot pendre molts contraris e ella avans de la partida darmi e ses letres ab les quals vos certificaria de les dites coses. Per mi lifou respost quen staria als manament e ordinacio seus en prengui sa licencia.
Lo dia matex a tres hores apres mig jorn que la dita Senyora hague dormit jo fiu davant sa Majestat demanantli si la sua partida seria certa e que hagues a memoria manar fer les letres responsives de aquelles que jo de vostres reverencies e honorables savieses li havia portades ella respos que jatsia ella stigues en congoixa per la partida que lo Senyor Rey volia fer tirant la via de Navarra per causa del Rey de Castella qui aquell se volia occupar e ja era a les fronteres ab gran gent darmes e cert castell la qual me anomena qui si secors no havia stava per retres a les gent darmes qui ab certs capitants del dit Rey de Castella lo tenien asitiat. Empero per les dites causes ella no
staria de partir e tirar la via de Cathalunya e jas matia a punt de les letres dix no les podia fer fins fos a Vilamajor ahont aquella nit volia anar jaura solament per dar principi a la partida. Quant seria en la dita vila dix encontinent me desempatxaria. E jo per tant que no pardes temps delliberi conduhir hun correu e manarlomen en dita vila perque della en fora lo desempatxas. E de fet a les sis hores del mateix dia la dita Senyora parti e tira vers la dita vila qui es a dues leugues de Çaragoça e jo ab lo correu en sa companyia per lo cami me attensi a sa Excellencia reduhintli a memoria com jo la seguia per quem desempatxas. Ella per sa clemencia dix que hi trobava singular plaer e que encontinent que seria en dita vila me desempatxaria e queus volia scriura de les congoixes en que stava axi sobre los fets de Navarra e de la exida del Senyor Rey com altres. Com fou a Vilamajor jom presenti davant ella e encontinent me crida escusantse a mi que encara lo seu secretari no era vengut e que no hi prengues anug que encontinent seria vengut me desempatxaria. Demanam de moltes coses tocants lo negoci quis maneja e encara altres. A la qual fou respost a les mes coses per via de esser ignorades de mi qui en res no havia cabut servant la ley a mi donada de curta lengua e amples orelles. Essent de molt vespre e lo secretari no arribant la dita Senyora dellibera fer scriura al mestre de Montesa les letres les quals ab les presents vos seran portades.
Los afers e la partida de la dita Senyora me han tolt que no he pogut entendre en saber novitats de neguns afers sino ab generalitats be so certificat que en los afers de Cathalunya acompanyats ab los del Rey de Castella dels quals molts e dels principals a pales dien tots surten de una font hic donen moltes congoixes fins a no saber remeys. Crech daquestes coses e altres son vostres gran reverencia e honorables savieses ja certificades. Desempatxat lo present correu aci en Vilamajor he a tornar en Çaragoça per certa indisposicio. Parlare ab moltes persones qui mostren ne han molt desig e sentire lo que pore callant lo que coneixire fa a callar e tantost sere davant vostres grans reverencies e favorables savieses.
Las letres de la dita Senyora per esser absent lo dit secretari e sa Excelencia no tenir segell son stades segellades ab lo segell de una de ses donzelles e per error son stades meses sots plech del lochtinent de tresorer. Per esser tant vespre e no trigar en desfer lo plech lo mestre de Montesa dix a mi scrisgues a vostres reverencies e honorables savieses queus fesseu venir lo dit lochtinent e que desclogues devant vosaltres lo plech e queus donas vostres letres e aquelles dels consellers.
En Vilamajor ab dues leugues de Çaragoça dijous a les dotze hores de nit.
De vostres grans reverencies e honorables savieses humil servidor. - Johan Brujo notari.

Als molt reverends egregis nobles magnifichs honorables e de molta providencia mossenyors los diputats de Cathalunya e consell lur en virtut de la comissio de la cort assignat residents en Barchinona
Molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables mossenyors. A XXVIII del passat stant en Caller scrivim una de la tenor seguent. Trobantnos demecres jorn de nostra dona que comptavem XXV del present mes de març en vista de Cerdenya al cap de Taulats ab vents prospero en nostra via per tirar de punta la via de Sicilia nos fou fet senyal per una nau de Andria Bacallar demanant socors per causa de hun cosari corço per nom Vicentillo lo qual es soldat de Genovesos e fa la guerra per ells qui ab una galea dues galiotes e un ballaner tot molt en orde segons som imformats donava caça a la dita nau qui per temporal fou romasa en lo golf ab tot fos partida dos jorns abans que nosaltres per la qual raho vehent lo patro e tots nosaltres que fora gran inhumanitat e carrech no subvenir la dita nau aquella speram ens metem en armes en ajuda de aquella e lo cossari se mes prop terra ab dites fustes e perque aquesta nau no rebes dan en aquesta nit per lo cossari attes que no podia entrar en lo port per la indisposicio del temps la companya fins davant Caller hon surgim per aquella nit. E apres lo dia seguent considerant nosaltres que fora cosa molt impertinent e de admiracio en aquests illa que fossem stats tant prop e que res nols haguessem dit requirim lo patro que vulgues aturar lo qual ab tot li vingues mal per sguard del contracte del forment que dins cert temps ha haver portat dins la ciutat e metentli al davant lo benefici e servey de la terra fou content aturar e per quant no sabiem en quina disposicio stava la illa fou donat orde lo patro isque en terra e de aqui cautelosament se segui a lur propi motiu demanats ab letres del visrey e consellers fom pregats que puix tant prop erem nos fos plassent primer venir en Caller que tirar en Sicilia. E axi donam vostres letres e explicam lo carrech a nosaltres comes ab tota aquella millor pertinença que havem pogut juxta la forma de les instruccions axi al visrey com al governador e apres als consellers e consell de Caller de la qual cosa jatsia lo visrey prima faç se mostras molt congoxat pero hoides totes les coses que per orde segons se son seguides com pus acomodament nostre ingeni ha pogut les son stades recitades mostren esserromasos molt confortats e consolats sperant ab molta afeccio veure la fi e lo derrer repos de aquesta faena e lo benefici universal dels poblats en les terres del Senyor Rey lo qual per nosaltres migançant lo divinal auxili de que aquesta illa mostra huy star en molt repos sguart de la nostra venguda segons per lurs lotres a les vostres responsives pus largament segons crehem poreu veure car per algunes vies havem sentit que en lo consell se es dit que aquest castell se reputa carrer de Barchinona e membre de aquella. E que no seria degut los membres se ssperassen (seperassen, separassen; separasen) del cors. No obmetent mossenyors para nosaltres Deu havent permes siam aci primer arribats nos haja feta una singular gracia e molt benefici als afers car lo berganti o laut qui aqui se dehie era per lo Senyor Rey desempachat a Valencia pera les illes (punto alto) Poc apres que fonc exida la bandera es arribat en aquestes mars poch apres de nosaltres. E vist lu cosari qui nos parteix de aquesta costa dona la proa en terra e lo patro ab les letres que portava del Senyor Rey metes en lo bosch e axi fugitiu e destrossat es arribat al visrey la hora que nosaltres creem en lo consell per explicar nostra embaixada de que lo visrey apres que nosaltres som fora lo consell segons hauriem sentiment hauria dites algunes coses de part del Senyor Rey volent molt justificar lu seu proces dient que lo dit Senyor era molt content en lo seu consell se vehes la justicia e axi ho havia ofert e bons calans (de castell de Caller; catalans : catlans : castellans de un castell)
nou han volgut sperar a la qual cosa ja per nostra relacio era stat plenament satisfet e apres replicat. En manera crehem que sens algun dupte la veritat es prou coneguda e les coses aqui fetes son hagudes per tot los ajuts tant justificades e sanctament fetes a tot repos de tots los vassalls del Senyor Rey que mes dir nos pot. Crehem huy esser desempachats Deu volent e del que sera per anant avisarem vostres grans providencies e treslat de la present per moltes vies trametrem a fi lo avis sia aqui lo pus prest que fer se pogue. Per semblant ab nostres letres havem trames treslat de les instruccions per part del Principat a Cater e Alquer (Alguer, Alguero) e al marques de Oristany al besconte de Sant Luri e aço per contentar e aconsolar tots los poblats en aquesta illa juxta forma de nostres instruccions e carrech a nosaltres donat e ordenen vostres grans providencies de nosaltres a tota lur voluntat a les quals tots temps nos recomanam. E sia en proteccio de tots la Sancta Trinitat vostra guardia. De Calleri et cetera. Per la qual restaveu avisats de tot ço que fet haviem fins a la jornada pero per quant duptam sia pervenguda a nostra noticia per la incertitut dels passatges havem la volguda repetir perque sen certes vostres grans providencies de tot quant haurem procehit en los afers seguint tots temps vostres ordinacions. Avisant vostres grans reverencies senyories e magnificencies com lo dia seguent apres feta la demunt incerta (inserta; insertada; insertar) que comptavem XXVIIII de dit mes de març diumenge de rams hoida per nosaltres misa gran mati e feta la benediccio del ram en nostra misa per que Deus mills nos endreças decontinent nos recullim e lo dilluns ab la hajuda de Deu fom davant Palerm e per quant era hora tarda e lo vent de terra nos era contrari per aquella nit no poguem pendra terra mas lo dimarts seguent ab prou dificultat en lora tarda surgim davant Palerm haguda nova de la terra que stava ab tot repos per lo patro qui fou exit primer lo qual molt virilment e ab molta afeccio se es hagut a tota honor e servici de aqueix Principat. Lo dimecres apres dinar exim en terra hahon fom rebuts axi per molts cathalans qui si troben com per los de la terra ço es miser Cristofol de Bendicto e lo egregi comte de Calatabelota (Calata: catala, por metátesis) mossen Sancta Pau e molts daltres. E axi a cavall anam a la possada del visrey al qual donada la letra de creença prenguerem hora per al jorn seguent apres dinar per quant era digous sanct per explicar nostra creença la qual lo dia seguent davant ell e son consell e hon eren los reverents archebisbes de Palerm e de Monreal mossen Bernat de Requesens micer Cristofol e miser Geraldo Leta prothonotari e micer Jacobo de Bonanno mestre racional micer Nicolo de Septimo loctinent de nostre justicier lo compte de Calatabelota (o catala bellota) mossen Martorell mestre portola lo conservador mossen Perot Mercader miser Federico Patela pretor de aquesta ciutat micer Petro Speciali mestre racional lo tresorer e alguns altres de consell appellats per lo visrey e mossen Johan Lull mossen Ribelles e alguns de la nacio qui entraren ab nosaltres fou explicada la causa de nostra venguda e acompanyada de aquelles coses que a semblant rahonament nos paregueren comodas e a major cautela legides per nosaltres les instruccions per que paregue molt esser condecent per lo visrey nos fou respost ere molt content e contentissimo e aconsolatissimo de havernos hoits e saber lo negoci com se ere subseguit e tornant molt replicar de paraula ques vulla tingues en lo seu animo que era molt aconsolat de nostro rahonament nos dix haver rebuda una letra del Senyor Rey feta a XII de febrer per la qual sua Majestat li donava carrech confortas e reposas los poblats en aquests regnes e justificant tant com podie lo seu proces segons damunt es dit en la letra de Caller a les quals coses per nosaltres es stada dada tanta raho attes que lo Senyor Rey no here possible la hora que scrivi esser informat de la veritat e de la justificacio del proces fet per la terra que los homens romanen informats de la veritat. Apres per major expedicio dels afers e per que pus prestament juxta forma de vostres instruccions donassem compliment al carrech queus es comes e sabuda la voluntat del visrey explicam nostre embaxada al consell de la ciutat de Palerm disapte sanct apres dinar hon foren legides per major lur contentacio les instruccions de que romangueren molt aconsolats e publicaments apart e a pales prehicant que les coses aqui fetes eren de molta comendacio e laor e universalment per tot hom axi de poca condicio com de gran molt comendats exceptat alguns dels oficials reals los quals apart e no pas que 
a nosaltres ne diguen res se sforçen maldir la sancta e valerosa provisio feta per los cathalans per deluirar (deliurar; delliurar; liberar) la persona del dit Primogenit fill de la Majestat real mes la comuna veu opinio e voluntat es que tots los actes son fets molt justificadament e ab molta necessitat ab gran virtut e en molta honor e renom eternal de la nacio catalana sens lesio alguna de la acustumada e integra fidelitat. E per ço seguint la ordinacio de vostres instruccions les quals de presta tornada nos solliciten ab voluntat del visrey deliberarien anar tantost passada la segona festa de Pascua a Mecina (Messina) Cathania Çaragoça Trapena segons per vosaltres fou ordenat pero apres lo visrey tengut consell ab tots los dits descutida la materia e possades moltes rahons

finalment han deliberat convocar parlament a XX del present metentnos entre les altres coses al devant que per fer major honor al Principat era pus pertinent que lo parlament fos aci tot justat que si haguessen particularment discorrer per la terra ab tot que la openio nostra sie e de tots los cathalans que no es aquexa la raho mas alguna voluntaria suspicio causada erroneament en son coratge pero qualsevulla sia la cosa pus congregacio de parlament nos es ofert e ja ab letres deduyda en execucio la convocacio de aquell deliberam sperar lo dit parlament attes que les instruccions nos donen forma que si parlament bonament se pot ajustar que en aquell proposen nostra embaxada. E axi ho entenem a fer Deus volent speram si axi prest es ajustat lo parlament com per lo visrey nos es ofert tornar ab la nau matexa den Melchior sino per aquella sereu avisats del que fins en aquella jornada haurem procehit. Aci es mossen Bernat de Requesens lo qual segons som informats axi en lo consell del visrey com en altres parts se fa martir e defenedor de la nacio cathalana ab aquells pochs impugnadors que la asagen de mor de los quals creu hom ho fassen mes per escusar la inexcusable negligencia de lur nacio adormida en tant benefici e tant universal que per altra bona raho de aquestes coses e moltes daltres com a Deus placia siam aqui hoireu les quals nous poriem bonament totes scriure. Una sola cosa nous volem obmetre que la tramesa en aquest regne era de molta necessitat e per cert los animos de molts qui havien haguda la nova ab confusio per una barchia qui era venguda dos jorns ans de nosaltres staven molt turbats majorment que per via de Napols se sabie que los cathalans havien levada bandera del Princep e altres follies les quals coses rotes han hagut silenci e repos per causa de nostra venguda e confortar molt los animos del poble Sicilia (Siciliano; sicilià, siciliá, la à en catalán inventado por Pompeyo podría ser á, pero entonces se parecería demasiado a la á castellana moderna.) e considerades les voluntats tots temps al ben obrar en servici de Deu e de la real corona. E ordenen vostres gracias de nosaltres a totes lurs voluntat a les quals tots temps nos recornanam. E sia en proteccio de tots la Sancta Trinitat. De Palerm a XXV de abril any Mil CCCCLXI.
- Copia de la present havem trames per via de Napols ab comissio que fos fet algun avantatge al correu per que vostres grans providencies fossen prest avisades. Apres no ha occorregut altre que fretur de avis sino que lo parlament se comença ha ajustar e ir ha ja venguts molts barons e prelats. Alguns diuse que les universitats e senyaladament Mecina per algunes diferencies que de lonch temps en ça corren contra aquella ciutat e aquesta de Palerm no volen trametre negu al dit parlament. Diluns o dimarts prop vinent ne deuen saber la certenitat e segons que veurem adeherint nos tots temps a nostres instruccions farem segons lo temps e lo negoci requerra. E del que
sera farem certes vostres grans providencies tots temps nos forçarem puix les fahenes non valguen menys tornar molt prest e si possible ab dita nau den Melchior la qual creem quens sperara de deu en dotze jorns. - Mossenyors molt reverends. - A tota vostra ordinacio promptes los vostres embaixadors de Sicilia e Cerdenya.

El mismo día, los señores Diputados mandaron escribir las siguientes cartas.

Al molt honorable lo senyer En Gabriel Giral (Girau en textos anteriores) diputat local en la vila de Perpenya.
Molt honorable senyer. Per certes causes utilitat e benavenir de la republica de aquest Principat concernents precedents matura delliberacio del consell en virtut de la comissio de la cort elegit vos dehim e manam que vista la present requirau aquell oficial o oficials de aquexa vila queus sera vist en virtut de la seguretat que han prestada o fer e prestar son tenguts de obtemperar nostres requestes o deputat local que encontinent tota dilacio e excusacio cessants prenguen e meten en la preso comuna de aquexa vila En Guillem Vola burgues e En Dalmau den Tixador (Tejedor; Teixidor, Teixidò, Teixidó) e separats lo hun del altre e en forma que no hajen manera de parlar ab micer Azamar e alli stiguen tant fins de nosaltres hajau altra manament en contrari. Donau hi cauta e breu expedicio segons de vos confiam. Dada en Barchinona a XVI de maig any Mil CCCCLXI. - A. P. abat de Montserrat.
Apres feta la letra ha occorregut esser necessari e axi volem se faça que presos los dessus dits tantost aneu a lurs cases e preneu los totes letres e scriptures que hi trobareu. - Los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona.

Al honorable senyer En Francesch de Sant Celoni diputat local en la ciutat e vegaria de Gerona.
Honorable senyer. Trematem vos una crida la qual volem façau fer en aqueixa ciutat lo primer dia de mercat. Que sia vista la present trameteu les altres crides queus enviam per los lochs en quiscuna de les dites crides contengudes scrivint als batles dels dits lochs que facen fer e publicar la dita crida lo primer dia de mercat que vindra apres que la hauran rebuda. E axi lo misatge (el mensajero; missatger) qui les portava lexant la crida e hun loch tirara ab les altres crides als altres lochs. Feu hi la diligencia ques pertany. Dada en Barchinona a XVI del mes de maig any Mil CCCCLXl. - A. P. abat de Montserrat. - Los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona.

Bajo igual forma se escribió también a los Diputados locales de Camprodon, Vich, Perpiñan, Puigcerdá, Castellon de Ampurias, Villafranca de Conflent y Manresa, incluyéndoles el pregón a que alude la carta que antecede y cuyo contenido es como sigue.

Ara hojats queus fan a saber a tots los senyors dels pagesos qui volgarment son dits de remençes axi ecclesiastichs com seculars a requesta dels reverend e magnifichs diputats del General del Principat de Cathalunya residents en Barchinona que com a ells e als de lur consell elegit en virtut de la comissio a ells feta per la cort ultimament celebrada en la ciutat de Leyda per insistir la liberacio de la persona del Illustrissimo Senyor don Charles princep de Viana e primogenit de Arago e de Sicilia la donchs detenguda per lo Serenissimo Senyor Rey son pare e encara per insistir lo repos e tranquille stat del Principat de Cathalunya e poblats en aquell ara novament gran part dels dits pagesos hagen tramesos certs sindichs per la questio qui es entre ells e los dits senyors sobre los mals usos ab poder e facultat bastant de contractar comunicar e finar sobre la dita questio de mals usos per ço los dits diputats e consell representants lo dit Principat segons es dit volent ab summa diligencia entendre en lo repos e tranquille stat del dit Principat lo qual gran part sta en Ia concordia de la questio que es entre los dits senyors de una part e los dits pagesos de la part altra e sedar e tolre aquella. Per ço los dits senyors diputats e consell qui representen lo dit Principat segons es dit notificant als dits senyors les dites coses molt stretament los preguen e encarreguen quels placia ajustarse a dos dies del prop vinent mes de juny en la ciutat de Gerona hon seran persona tramesa per los dits diputats e consell per comunicar e parlar ab ells sobre los dits afers per concordia tractadora sobre la dita questio en tal manera que sera servey de Deu Omnipotent de la Majestat del Senyor Rey e benavenir e repos pacifich e tranquille stat del dit Principat e poblats en aquell.

martes, 11 de junio de 2019

Tomo I, texto XLIV, Pere Torrelles, carta, rey Martín Darago Sicilia


XLIV.

Legajo de cartas reales n.° 107. 30 de noviembre de 1409.

Al molt alt et molt excellent princep et senyor lo senyor rey Darago et de Sicilia. - Molt alt et molt excellent princep et molt poderos senyor. A la vostra gran senyoria notiffich com en vila Desgleyes ses trobat un bon capella sard apellat Ramon de Muntcada qui es de linatge de Muntcada et es canonge et arxepestre et vicari general del bisbat de Solç que es persona de compte entre ells et de fet ell se assenyala et sapodera ab sos amichs que la dita vila et lo castell se reduhiren a vos senyor: et per tal com es hom de bona condicio et ben apte et ha gran cor de servir a la vostra gran senyoria axi com ha ja per obra demostrat per ço senyor humilment vos supplich que sia merce vostra senyor supplicar lo pare sanct que lo dit Ramon de Muntcada canonge archepestre et vicari general demunt dit vulla provehir del bisbat Dales car lo bisbe qui era es pres en mon poder et es scismatich et te per lantipapa et anava preycant entre los sards animantlos et donantlos entenent coses de mort. E per tal senyor quel papa ho atorch abans a vos notiffich que per ordinacio et privilegi antich atorgat generalment a tota la illa per linfant Namfos de bona memoria et per lo papa qui era lavors negu no pot obtenir dignitat en aquesta illa sino cathala o sard: certifficant la vostra gran senyoria senyor que si lo dit Ramon de Muntcada es provehit del dit bisbat Dales farets gran e assenyalat plaher a tots los habitadors de la dita vila Desgleyes los quals li aporten gran affeccio et voler et a tots los Muntcades quil san acostat el han aparentat ab gran plaer et animarets tots los altres en millor servir la vostra gran senyoria lo qual you reputare a special grassia e merce. La Trinitat santa molt alt et molt excellent senyor vos haje tostemps en la sua comanda. Scrit en la villa de Sentlluri a XXX dies de noembre lany MCCCCVIIII. - Senyor. - Vostre homil vasal qui bazan vostres peus e mans se comana a vostre grassia e merce - Pere Torrelles.


https://www.sardegnaturismo.it/es/explora/castillo-de-sanluri

https://es.wikipedia.org/wiki/Sanluri

Sanluri (en sardo: Seddori) es un municipio de Italia de 8.566 habitantes en la provincia de Cerdeña del Sur, región de Cerdeña. Hasta 2016, junto con Villacidro, fue la capital de la provincia del Medio Campidano.

wikiwand Seddori: Seddori est unu comunu de 8.566 bividores de sa provìntzia de Sud Sardigna.

Sentlluri , Sent Luri, Sanluri, Cerdeña


Comunes de sa Provìntzia de Sud Sardigna:

repartimiento Cerdeña, compartiment Sardenya

Arbus · Armùngia · Arresi · Arrolli · Ballau · Barrali · Barùmini · Biddacidru · Biddanoa de Forru · Biddanoa 'e Tulu · Biddanoa Franca · Bidda Matzràxia · Biddaramosa · Biddaspitziosa · Biddeputzi · Biddesatu · Biddesorris · Bugerru · Burcei · Cala Seda · Carbònia · Carloforte · Castiadas · Crabonaxa · Deximeputzu · Domunoas · Domus de Maria · Donòri · Forru · Frùmini Majori · Futei · Geroni · Gerxei · Gèsigu · Gèsturi · Giauni · Giba · Gomajori · Goni · Gonnesa · Gonnosfanàdiga · Guasila · Gùspini · Igrèsias · Is Pratzas · Iscroca · Ìsili · Istersili · Lunamatrona · Mandas · Mara Arbarei · Masainas · Murera · Muristenis · Musei · Narcau · Nuradda · Nuragus · Nuràminis · Nurri · Nuxis · Ortacesus · Pabillois · Patiolla · Pauli Arbarei · Pauli Gerrei · Perdaxius · Piscinas · Portescusi · Pramantellu · Sa Baronia · Sàdili · Samassi · Samatzai · Santadi · Sant'Andria 'e Frius · Santu Antiogu · Santu 'Asili 'e Monti · Santu 'Èngiu · Santu Giuanni Suergiu · Santu 'Idu · Santu Sparau · Sàrdara · Scalepranu · Seddori · Segariu · Sèligas · Senorbì · Serdiana · Serramanna · Serrenti · Serri · Setzu · Seui · Seulu · Siurgus Donigala · Siddi · Silìcua · Silius · Solèminis · Soramanna · Sueddi · Teulada · Tratalias · Tuili · Turri · Ùssana

lunes, 10 de junio de 2019

Tomo I, texto XXXII, carta, Pere Torrelles, capita general de les armades


XXXII.

Reg. 2.252, fol. 110. 18 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Capita. Si nous havem scrit tro açi clarament nostra intencio dalcunes coses que dejus se contenen nous en merevellets quar la raho es per tal com dalcuns fets en que erem en perplexitat quen deviem fer voliem haver consell del sanct pare e que hi fossen presents maestre Viçent Ferrer lo prior de la Vall de Jhesuchrist e mossen Francesch Daranda. E de fet apres que per nos li es estat demanat lo dit consell huy hora de vespres lo comte Durgell e tots los de les corts que celebram als cathalans foren devant nos supplicants quens plagues hoir alcunes paraules quens volien explicar devant lo dit sanct pare: e nos volents condescendre a lur supplicacio fom devant ell ensemps ab los propdits de les corts los quals nos supplicaren humilment ab moltes persuasions e belles rahons que faeren a fundar lur supplicacio que volguessem pendre muller e que aço per cosa del mon no volguessem dilatar si desijavem la salut e bon estament de nostres regnes e terres. E feta la dita supplicacio tantost lo dit sanct pare pregans ens consella publicament presents los dits supplicants e presents encara los dits maestre Viçent lo prior e mossen Francesch Daranda que volguessem condescendre a la dita supplicacio la qual a son parer era no solament justa e rahonabla mas encara expedient e fort necessaria e que no volguessem la execucio daquella differir. Ladoncs per nos fo respost al dit sanct pare e als dessus dits que pus ells ho consellaven e los propdits nos en supplicaven que a nos plahia pendre muller e que ho fariem tantost: e de fet ab la ajuda de nostre Senyor Deus ho entenem a fer fort prestament. E en aquell mateix instant diguem al dit sanct pare e als de les dites corts que nos proferiem e de fet ho compliriem de anar personalment en Sardenya prestament e que puys complida la execucio dels sards iriem al regne de Sicilia per visitar e consolar aquell: e que si la reyna que pendriem per muller era prenys abans que nos hic partissem lexariemla açi e que si prenys no era lans en menariem. Noresmenys lus proferim de posar soltament lo fet de la justicia en mans de certes persones quey sien deputades per les corts et de certes persones que nos hi deputariem les quals sens consultarne a nos la posen en bon e degut estament: e que si cas sera que en res hi discrepen o nos puxen concordar que hi proceesquen ab e de consell del dit sanct pare: e de totes aquestes coses axi lo dit sanct pare com los de les dites corts hagueren fort gran plaer ens ho regraciaren molt. Perque com nos entenam portar a execucio infalliblement totes les coses dessus dites manamvos que com pus prestament porets nos trametats amarinada e ben aparellada la galea dels Cans car nos la farem armar açi e ja hi havem posada taula per armar e en aquella Deu volent passarem personalment en aqueix regne. Lo dit sanct pare ha manat devant nos a mossen Johan de Luna que sen torn aqui encontinent ab los CC rocins ab quey era passat lo qual tantost se deu recullir e tornar aqui. Semblantment haurets dins breus dies mossen G. R. de Muncada ab los L bacinets e L pillarts que la ciutat de Valencia hi tramet quar ja creem que sia partit a la hora dara. Perqueus pregam e manam que consolets e confortets tota la gent darmes que es aqui ab vos per nostre servey els digats quar axi ho farem de fet que per una daquestes dues galeas que son açi vos trametrem moneda ab quels sostengats tro que nos siam aqui on serem Deu volent dins breus dies e rahonaremvos largament moltes coses. En una letra que mossen R. Torrelles frare vostre vos tramet porets veure et per aquella saber moltes altres noves que a present nous curam scriure. Dada en la casa de Bellesguard sots nostre segell secret a XVIII dies dagost del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles capita general de lesarmades etc.


Bellesguart, Bellesguard, Barchinona, Barcelona, rey Martín de Aragón
Bellesguart, Bellesguard


“Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.


Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos más tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benedicto XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 

Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda el nombre, escrito en un montón de ruinas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 

Dins la “Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona” d'en Dionís Jeroni Jorba, al 1589, trobem una altra resenya: 

“A prop del Monestir de Pedralbes, hi ha moltes torres de senyors particulars i un Castell anomenat de Bellesguard, antigament dels Reis d'Aragó, el qual estava tancat de les seves muralles i torres. Un gran pati, una font i cisterna, una horta molt bonica, i una llotja amb columnes i insígnies de reis d'Aragó. Una capella, dues galeres amb vint finestres; on es pot veure Barcelona, i el mar, i una sala d'armes, la presó, capella, rellotge, i és lloc molt sa.

L’any 1408, Martí I l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, va adequar aquestes terres per a construir-hi el seu palau d’estiu. Davant de les magnífiques vistes de Barcelona que tenia des d’allà, va decidir batejar el lloc amb el nom de Bellesguard. Allà el rei Martí I hi va fer repòs i també hi va dirigir els seus estats. Del 1408 al 1410, la torre va ser testimoni dels darrers anys de la dinastia reial del casal de Barcelona i allà s'hi van viure una munió de fets decisius per al futur de Catalunya. Podem trobar diferents esments a les antigues cròniques.

/ En el pdf que transcribo yo NO hay tildes, y hay bastantes diferencias con el texto de abajo, el que tengo yo es la edición de Próspero de Bofarull y Mascaró ,
Lo rey:

Capitá. Laltra dia reebem una letre vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab Lestol en Castell de Caller nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia vos aculli molt be, è com habent gran plaer de voftra vinguda vos feu Marescal de que habem aut fort singular plaer é loy grahim molts; placia á nostre Senyor Deus que li dó longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor é lo seu desijen. 

Sapiats que Digmenge à XIIII. del present mes estants en la  Casa de Bellesguard é desijants molt saber novelles de nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia è de la sua host veem de la finestra de la nostra Cambra venir una Galea de las parts de Lebant que arriba en la Playa de Barcelona; é à cap de un poch fo ab nos en Guillem Pujada, quins dix que la dita Galea venia de Sardenya, è que portaba bona nova, pero que ell encara no la sabia; E apres fort poch estants Nos en la dita finestra veem venir Mossen Jacme Roure é an Joan Bartholomeu ab III harauts fort corrents, é abans que fosem dos trets de Ballesta prop de la dita Casa de Bellesguard comenzarem tots cridar á alteus veus, é venguerem cridant Victoria, Victoria, Aragò et S.Jordi: E pujants alt en la dita Casa faerennos reverencia, ens donarem las Letres que portaban del dit nostrre molt car Primogenit, é de vos, è dels altres ens recitaren largamemt lo fet de la Batalla é de La Victoria que sen era seguida é de la presos de S. Luri es quals havia quinse jorns, que eren estades fetes è encara res non sabiem de que aguem inextimable plaer, è fingular consolacio é per sobres de goig prenguemnos à plorar. 

E encontinent votam de anar á la Seu de Barcelona é de enclourens aqui per tenirhi Novena è complir atres vots que ja habiem fets, esperants la bona novella desusdita. Mas per tal com era gra Digmenge, e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell Jorn la donchs nons moguem. Mas lo dilluns seguent á IIII apres mija nit cavalcam, é anamnofsen dret cami á la dita seu en nos oncloguem, que non som exits despuijs. E aqui som rebuts ab gran processo é devotes oracions é pujamnosen tantost al Altar major é puys devallam à Santa Eulalia continuants Tostemps les dites procesò é la Salve Regina, é oracions molt devotes ques dien Cascum Jorn en la dita seu é en los Monasteris, è Esgleyes de Barcelona per retre laors é gracies á Nostre Senyor Deus de la gracia quens à feta, Per tal quen haiats plaer vos significam que som en bon punt é ben sans en tota nostra persona per gracia Divinal. Manants, é pregantsvos quens scrivats soven de la salut é bon estament del dit Rey nostre molt car Primogenit é del fet de la Guerra è del estament daquteix Regne, é de totes noves que sabrets quia singular consolacio ne haurem. E sapiats que son estats fort maravellats de la Batalla quia be sab nostre molt car Primogenit que no era axi empres. E digasli que Nos lo pregám ab fort gran affeccio que nos torn soven á fer semblants coses, quia la sua Persona presa molt é no la deu axi arriscar, com ha fet, ne exposar à fortuna zoque pod segurament é sens perill aconseguir axi com sara sens tota falla per divinal gracia quia Nos è ell havem bon dret al qual nostre Señyor Deus no sab ne hacostumat fallir ne noure.
Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench à Nos Manuel de Cassi ab letres sobrel socorrs, quel dit Rey nostre molt car Primogenit demana. E per tal com per raho de la dita Novena que tenim en la seu no podiem anar á les Corts encontinent tremesem als de les dites Corts que venguessen azi á Nos, é faeronho. E posamlus devant, com pus graciosament poguem, lo dit fet, è ells preserenho fort be. E esperam fermament é sens tot dubte quel fet haura bon cumpliment è spatxat recapte. 
Maestre Vicent Ferrer es azi en há ja estat ben per VI setmanes, é diu Missa alta, é preyca fort merevellosament cascun Jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones. E ha preycat è fet Loffici azi en la seu devant Nots, é cantat esemps ab tota la gent quey era la Salve Regina á altes veus. E ha seguida la processo per la Ciutat la qual es estada fort devoata solepne é molt bella, en que havia de XXV millia Persones en sus qui la siguiem. E no sab hom que jamay en Barcelona se faes processo que per tanta gent fos seguida, ne tant devotament acompañyada. A present noy ha altres noves fino que el Papa Sera aci en Barcelona lo primer dia Dagost primer vinent. E entenem lo acullir com pus honorificament porém. E metremlo en lo Palau mayor. E Nos, mudaremnos en lo menor. E la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment, e la festa , els entremesos , é altres honors, que fetes li haurem per tal quen haiats plaer. Nos, escrivim al dit Rey nofre molt car Primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos mesos qui venen de calor. E si nostra molt cara filla la Reyna de Sicilia era aqui ab ell, Nos ne hauriem fort gran plaer. E que la poria fer anor aqui ab dues ó tres dones tant solament, é a que totes les altres ensemps ab tota la Roba, fino ab aquella que necesariament hauria menester, romanguessen en Sicilia ab la mes Gent que pogues de sa Casa en manera quels Sicilians estinguessen ab bona esperansa de ella retornar en breu, quia pus lo consell del dit Rey resisdent en Sicilia romangues en bon orde, no li calria tembre que res si mogues, quia tot stara  a pla, maiorment per la prosperitat è asenyalada favor que Nostre Señyor Deus li dona, per quens manam quel Instets de notra part que ho fasa quia son ben avenir seria.

Dada en Barcelona sots nostre Segell secret á XXII. dies de Juliol del añy MCCCC nou.

REX MARTINUS - Creem qae beus recorde que quant partits de Nos vos donam Carrech pregassets de nostra part al dit Rey nostre molt car Primogenit, que confirmás al Monastiu de la Vall de Jesu-Christ la donacio que li faem dels Lochs Daltura è de les Alcubles. Per queus pregam, manam que tengats aprop lo dit Rey,è porets vosen informar ab en Pere Companyò qui sen porta tarnslat aqui de la Donacio dessusdita.Dominus Rex mandavit mihi - Bernardo Medici - Dirigitur à Mossen Pere Torrells.

domingo, 9 de junio de 2019

Tomo I, texto XXIV, lo rey, Pedro Torrelles


XXIV.

Reg. 2252 fol. 97. 22 de julio de 1409.

Lo Rey. - Capita. Laltra dia reebem una letra vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab lestol en castell de Caller nostre molt car primogenit lo rey de Sicilia vos aculli molt be e com havent gran plaer de vostra venguda vos feu marescal de que havem haut fort singular plaer e loy grahim molt: placia a nostre Senyor Deus que li do longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor e lo seu desijen. Sapiats que digmenge a XIIII del present mes estants en la casa de Bellesguard e desijants molt saber novelles de nostre molt car primogenit lo rey de Sicilia e de la sua host veem de la finestra de la nostra cambra venir una galea de les parts de levant que arriba en la plaja de Barchinona e a cap de un poch fo ab nos en G. Pujada quins dix que la dita galea venia de Sardenya e que portava bona nova pero que ell encara no la sabia': e apres fort poch estants nos en la dita finestra veem venir mossen Jacme Roure et en Johan Barthomeu ab III
harauts fort corrents e abans que fossen dos trets de ballesta prop de la dita casa de Bellesguard començaren tots a cridar a altes veus e vengueren cridant victoria victoria Arago et Sanct Jordi. E pujants alt en la dita casa faerennos reverencia ens donaren les letres que portaven del dit nostre molt car primogenit e de vos e dels altres ens recitaren largament lo fet de la batalla e de la victoria que sen era seguida e de la preso de Sanct Luri les quals havia XV jorns que eren estades fetes e encara res non sabiem de que haguem inextimable plaer e singular consolacio e per sobres de goig prenguemnos a plorar e encontinent votam de anar a la seu de Barchinona e de enclourens aqui
per tenirhi novena e complir altres vots que ya haviem fets esperants la bona novella dessus dita. Mas per tal com era digmenge e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell jorn ladonchs nons moguem: mas lo dilluns seguent a IIII hores apres mija nit cavalcam e anamnosen dret cami a la dita seu on nos enclouguem que non som exits despuys e aqui fom reebuts ab gran processo e devotes oracions e pujamnosen tantost al altar major e puys devallam a Sancta Eulalia continuants tots temps les dites processo e la Salve Regina e oracions molt devotes ques dien cascun jorn en la dita seu e en los monastirs e esgleyes de Barchinona per retre laors e gracies a nostre Senyor Deus de la gracia quens ha feta. Per tal quen hajats plaer vos significam que som en bon punt e ben sans en tota nostra persona per gracia divinal: manants e pregantsvos quens scrivats soven de la salut e bon estament del dit rey nostre molt car primogenit e del fet de la guerra e del estament daqueix regne e de totes noves que sabrets quar singular consolacio ne haurem. E sapiats que som estats fort merevellats de la batalla quar be sab nostre molt car primogenit que no era axi empres: e digatsli que nos lo pregam ab fort gran affeccio que nos torn soven a fer semblants coses quar la sua persona presa molt e no la deu axi arriscar com ha fet ne exposar a fortuna ço que segurament e sens perill pod aconseguir axi com fara sens tota falla per divinal gracia quar nos et ell havem bon dret al qual nostre Senyor Deus no sab ne ha acostumat fallir ne noure. Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench a nos Manuel de Cassi ab letres sobrel soccors quel dit rey nostre molt car primogenit demana: e per tal com per raho de la dita novena que tenim en la seu no podiem anar a les corts encontinent tramesem als de les dites corts que venguessen açi a nos e faerenho e posamlus devant com pus graciosament poguem lo dit fet e ells preserenho fort be e esperam fermament e sens tot dubte quel fet haura bon compliment e spatxat recapte. Maestre Viçent Ferrer es açi on ha ja estat ben per VI setmanes e diu missa alta e preyca fort merevellosament cascun jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones e ha preycat e fet loffici açi en la seu devant nos e cantat ensemps ab tota la gent quey era la Salve Regina a altes veus e ha seguida la processo per la ciutat la qual es estada fort devota solempne e molt bella en que havia de XXV millia persones ensus qui la seguien e no sap hom que jamay en Barchinona se faes processo que per tanta gent fos seguida ne tant devotament acompanyada. A present noyc ha altres noves sino quel papa sera açi en Barchinona lo primer dia dagost primer vinent e entenemlo acullir com pus honorificament e pus sollempnament porem e metremlo en lo palau major e nos mudaremnos en lo menor: e la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment e la festa els entremesos e altres honors que fetes li haurem per tal quen hajats plaer. Nos escrivim al dit rey nostre molt car primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos meses qui venen de calor: e si nostra molt cara filla la reyna de Sicilia era aqui ab ell nos ne hauriem fort gran pler e que la poria fer anar aqui ab dues o tres dones tant solament e que totes les altres ensemps ab tota la roba sino ab aquella que necesariament hauria mester romanguessen en Sicilia ab la mes gent que pogues de sa casa en manera quels sicilians estiguessen ab bona esperança de ella retornar en breu quar pus lo consell del dit rey *? resident en Sicilia romangues en bon orde no li calria tembre que res si mogues quar tot stara pla majorment per la prosperitat e assenyalada favor que nostre Senyor Deus li dona: perqueus manam quel instets de nostra part que ho faça quar son benavenir seria. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a XXII dies de juliol del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles.

lunes, 3 de junio de 2019

COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN. Tomo I

COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN.
Publicada de Real órden
POR EL ARCHIVERO MAYOR
D. Próspero de Bofarull y Mascaró.

TOMO I.


(Ortografía actualizada en algunos casos, como dia: día, á: a)

PRELIMINAR.

Pocos monarcas de Europa pueden gloriarse de poseer y conservar un depósito tan rico y copioso de actas del alto gobierno y de correspondencias diplomáticas y familiares de sus augustos predecesores, como los de España que ciñen la corona de los antiguos estados de Aragón.
El archivo general de este reino, establecido en la ciudad de Barcelona, custodia en efecto, no solo las matrices o registros de cancillería y del real sello secreto de aquellas interesantes escrituras, si que también muchas y diferentes colecciones de pergaminos originales sueltos, de bulas pontificias, de procesos de las antiguas cortes por estamentos, de cartas reales, de códices y códigos curiosos, de causas de Estado y de gravámenes, de sentencias de la antigua real Audiencia del principado de
Cataluña, etc., con otra multitud de volúmenes de registros, pergaminos y papeles no menos interesantes, que han pertenecido a diferentes autoridades y corporaciones estinguidas, y particularmente al voluminoso archivo de la antigua Diputación de los tres Brazos de Cataluña, que suprimió el Sr. D. Felipe V en 1714, agriado por la guerra de sucesión.
Estas escrituras, ordenadas cronológicamente y colocadas con el mejor método y aseo, empiezan en el gobierno del primer conde soberano de Barcelona D. Wifredo el Velloso, a mediados del siglo 9.°, y acaban en los reinados de la dinastía de Borbon en España, después de la muerte sin sucesión de Carlos 2.° de la de Austria; formando juntos la serie de diez siglos y treinta y nueve soberanos, divididos en sus cuatro épocas principales, que son:
1a, la de los primitivos condes de Barcelona.
2a, la de los antiguos reyes de Aragón.
3a, la de los de la casa de Austria;
y 4a, la de la casa de Borbon, que felizmente reina en la augusta persona de Doña Isabel 1a de Aragón y 2.a de Castilla (q. D. g.).
Desde el año 1346, en el floreciente reinado de Pedro 3.° de Cataluña y 4.° de Aragón, llamado el Ceremonioso y vulgarmente el del punyalet, hasta nuestros días, todos los soberanos sin interrupción han dictado varias providencias más o menos atinadas para el aumento, conservación y arreglo de este precioso archivo; especialmente el Sr. D. Fernando 7.° (q. D. b.), a quien debe su casi completa restauración y un doble volumen de papeles del que tenía a su regreso de Francia en el mes de marzo de 1814.
Mas ninguno de aquellos monarcas, en tan larga serie de años, estimó conveniente mandar, que se publicase una colección de documentos escogidos de él, para ilustrar la historia del propio y ajeno reino en toda la estension de sus diferentes ramos; por manera que puede decirse con sobrada razón, que esta abundantísima mina de oro apenas se ha comenzado a esplotar.
Sin embargo es preciso reconocer, que ninguno de nuestros soberanos, a pesar del espíritu de reserva y ocultación del Sancta Sanctorum de los archivos en los pasados siglos, ha tenido en
absoluta inacción este tesoro; pues son muchos y muy antiguos y recientes los reales permisos concedidos a diferentes escritores nacionales y estranjeros, para investigar, copiar y publicar las escrituras de este sagrado depósito de fé pública; con cuya sabia medida se ha suplido y suple en parte la falta de una colección diplomática general, tan deseada, como necesaria a la pública ilustración.
Así es, que sin estos permisos ni la Crónica universal de España de Pedro Miguel Carbonell, ni los Anales de la Corona de Aragón de Gerónimo Zurita, ni la Historia inédita de los condes de Urgel de Diego Monfart (que original se conserva en este archivo), ni la Crónica universal de Cataluña de Gerónimo Pujades, ni la Historia de los condes de Barcelona de Fr. Francisco Diago, ni los Anales de Cataluña de Narciso Feliu, ni la continuación de la España sagrada de Fr. José de la Canal, ni el Viaje literario a las Iglesias de España de Fr. Jaime Villanueva, ni las memorias de Capmany, ni la Historia de España del Sr. Cortada, ni finalmente otras muchas obras que han publicado diferentes escritores para ilustración de la historia de estos reinos, tendrían el mérito que han podido proporcionarles estos Reales permisos:
Pero todas estas publicaciones juntas, aunque de grande estima, no son más en realidad que una pequeña parte de la copiosa colección que ofrecen los inmensos materiales que encierra este archivo; pues algunos de los indicados escritores se han limitado a referir solo los hechos, sin citar siquiera las escrituras de las que los estrajeron; al paso que las vaciadas en los apéndices de los demás son en tan corto número, que comparativamente no merecen el nombre de colecciones generales.
Las inéditas que compilaron los eruditos canónigos premostratenses de Sta. María de Bellpuig, Caresmar, Pascual y Martí, y otros sabios investigadores; no menos que la publicada por el Ilmo. arzobispo de París en el apéndice de su Marca hispánica, contienen solo un muy corto número de documentos de este archivo: únicamente a la principiada por el P. Mariano Ribera, religioso mercenario y especulador del establecimiento durante la sangrienta guerra de sucesión, que existe en el mismo, puede dispensársele con algún fundamento este título general; porque abraza los dos primeros siglos después de la restauración de Barcelona por Ludovico Pio, el año 801 de la
Encarnación. En la obra de los Condes de Barcelona vindicados se citan o copian también todos los documentos de este archivo que más pueden esclarecer la oscura y escasa época de aquellos soberanos.
Pero nada de esto es comparable con lo mucho que todavía puede publicarse de este archivo, especialmente de la florida edad media, en que enlazada la casa de Aragón con la de Barcelona, conquistadas Valencia y las Baleares, estendida la dominación de estos soberanos a Italia y a varios otros puntos de Asia y África, aumentadas rápidamente la civilización, las relaciones diplomáticas y los negocios, cabalmente en la oportunidad de la introducción del uso del papel en la cancillería de este reino, que facilitó la escritura, crecieron asimismo considerablemente las existencias y la importancia de este establecimiento.
Con tantos y tan ricos materiales como se ha indicado, carece, sin embargo, el público de una colección diplomática que dé a conocer y justifique cuáles fueron en sus tiempos nuestros usos y costumbres, nuestras leyes y cortes, nuestras espediciones marítimas y terrestres, gloriosas o desgraciadas, nuestras relaciones así interiores como esteriores, el temple de nuestras antiguas instituciones políticas, la circunspección, firmeza, sabiduría, prudencia y tino con que se condujeron nuestros mayores en las crisis y situaciones más espinosas y delicadas, y en fin todo cuanto pueda contribuir a esclarecer nuestros hechos cual pasaron, y no como los pintan y desfiguran algunos
escritores modernos que nunca han visitado nuestros archivos, olvidando a cada paso que la verdad y la imparcialidad son los dos ejes sobre que debe girar la historia de las naciones.
Para desvanecer sus inexactitudes y ausiliar a los escritores sesudos y de buena fé, así nacionales como estranjeros, facilitándoles armas para impugnarlos; y a fin de proporcionarles al mismo tiempo un caudal de verdades para esplayar sus talentos sobre los diferentes puntos o ramos de la historia, sin que tengan que emprender largos, costosos y aventurados viajes; la Reina Ntra. Sra., que tanto se desvela en difundir las luces en sus dominios, considerando que la publicación de los más interesantes documentos que conserva este rico depósito del archivo de la Corona de Aragón ha de ser un presente de gran valía para la historia nacional, y también para la literatura y las ciencias, se ha servido disponer en reales órdenes de 28 de marzo y 7 de junio de 1846, y 28 de abril del presente año, que sin pérdida de tiempo se forme y publique a expensas y bajo la inspección de su ilustrado gobierno una continuada colección de estos documentos, dirigida por el actual jefe del
mismo establecimiento.
Deseando asimismo S. M. que esta colección se ponga cuanto antes en estado de producir alguno de los muchos y buenos resultados que con tanto fundamento se promete, y considerando también que las antiguas cortes son indudablemente las fuentes de las que ha emanado la buena legislación que elevó este antiguo reino al más floreciente y respetable estado, y las supremas asambleas, en las que se trataban y resolvían por los monarcas los negocios más graves del Estado; ha resuelto igualmente, que la publicación empieze por los procesos de aquellas respetables cortes, dando la preferencia a las actas del parlamento que los catalanes celebraron en las ciudades de Barcelona y Tortosa, para que, después de conciliados los aragoneses y valencianos, que en aquella sazón hervían en bandos y parcialidades, pudiesen los tres reinos de consuno resolver con prudencia y justicia sobre el gran negocio de la sucesión a la corona, que se hallaba vacante por muerte sin
hijos del desventurado D. Martín, ocurrida en el monasterio de Valldoncella, estramuros de Barcelona, el día 31 de mayo de 1410: hecho singular en la historia de las naciones, digno de ser imitado por todas las que se precian de cultas y humanas, y que, al fin, produjo el célebre compromiso de Caspe y la elección del infante de Castilla D. Fernando de Antequera, con
la que se apagaron nacientes odios, y se evitaron el derramamiento de sangre de millares de inocentes y los horrores de la cruel y fratricida guerra que amenazaba a los pueblos, y que la sabiduría, prudencia y tino de nuestros antepasados supo neutralizar.
Para completa ilustración de tan memorable hecho, le prepararemos con una sucinta introducción, acompañada de varios documentos curiosos, comprobantes de sus antecedentes y del lastimoso estado que presentaba la casa real de Aragón en los últimos años anteriores a la muerte del rey D. Martín, en que la horfandad de los reinos precisó al cuerpo municipal o consejo de Ciento de Barcelona y a los tres brazos de Cataluña, escitados por el gobernador general del Principado D. Gerardo Alamany de Cervelló, a instalar un parlamento que, tomando la iniciativa y poniéndose de acuerdo con los que formasen Aragón y Valencia, pudiesen los tres unánimes resolver en justicia el gran negocio de la sucesión a la corona, según y conforme lo había ordenado el difunto monarca en los últimos momentos de su existencia.
Las dificultades casi insuperables que hubieron de vencerse, tanto para conciliar los partidos y enemistades en que hervía el reino, como para contener los amagos y amenazas de los aspirantes al trono, las pondrá de manifiesto el segundo período de esta colección, presentando un estrado de las actas de dicho parlamento de Cataluña, y copia fiel en su idioma natural de los documentos de conocido interés en los respectivos lugares, hasta la final y unánime determinación de los tres parlamentos de Aragón, Cataluña y Mallorca, y Valencia, que se redujo a nombrar nueve compromisarios, tres por cada reino, y uno por cada brazo, que, reunidos en el castillo de Caspe,
decidieron por fin aquella gran cuestión, nombrando a D. Fernando de Antequera, infante de Castilla, sin más contradicción que la del malhadado D. Jaime, último conde de Urgel.
Las actas de dicho compromiso formarán el último período de esta primera publicación, que continuará después bajo el mismo método por los demás procesos de cortes, hasta entrar en las colecciones de documentos más interesantes de cada reinado y de algunos preciosos códices que conserva este archivo, a tenor de las citadas reales órdenes, que en todos tiempos serán para los literatos un grato recuerdo de la ilustración de S. M.

REALES ÓRDENES.

Ministerio de la Gobernación de la Península. = Sección de instrucción pública. Negaciado 3.° = En la memoria que ha remitido V. S. a este ministerio de mi cargo, dando cuenta de los trabajos ejecutados en ese archivo durante el año próximo pasado, ha llamado la atención de S. M. la colección de actas de cortes y demás documentos que ha reunido V. S., y cuya importancia los hace dignos de ver la luz pública, para esclarecer puntos interesantes de la historia nacional. Siendo notorio el afán que demuestran en el día casi todos los gobiernos europeos por sacar del polvo de los archivos estos preciosos monumentos que tan útiles son a la literatura, S. M. desea que no quede España ajena a este general movimiento, dejándose a los estranjeros, como lo están haciendo, la gloria de aprovecharse de las muchas riquezas que de este género poseemos. Es por lo tanto su voluntad, que sin desatender la necesaria economía se emprenda una serie de publicaciones, en que se vayan dando a conocer cuantos documentos dignos de ver la luz contenga ese depósito, confiando a V. S. tan importante trabajo, como la persona más apropósito para dirigirlo y llevarlo a cabo con buen éxito. En su consecuencia, manifestará V. S. las actas o documentos que para este objeto merezcan la preferencia; el modo más conveniente de hacer la publicación, pudiendo ser por entregas mensuales o quincenales; el costo de la impresión y demás gastos que esta empresa debe ocasionar, añadiendo cuantos datos juzgue oportunos y sea preciso tener a la vista para el mayor acierto. De Real orden lo comunico a V. S. para su inteligencia y efectos consiguientes. Dios guarde a V. S. muchos años. Madrid 28 de marzo de 1846.= Burgos.= Sr. Archivero general de Aragón.

Ministerio de la Gobernación de la Península. = Sección de instrucción pública. Negociado núm. 3.= La Reina (q. D. g. ) considerando que la publicación de las actas de cortes y otros muchos documentos interesantes que se conservan en ese rico depósito de la Corona de Aragón ha de ser un presente de gran precio para la historia nacional y también para la literatura y las ciencias, se ha servido disponer que, sin pérdida de tiempo, se forme y publique una ordenada colección de ellos bajo la inmediata dirección de V. S. y a espensas del Gobierno, con cargo a la partida concedida por las cortes para esta clase de trabajos en el artículo de Archivos generales del presupuesto. De real orden lo digo a V. S. para los efectos correspondientes. Dios guarde a V. S. muchos años. Madrid 7 de julio de 1846.= Pidal.=Sr. Archivero de la Corona de Aragón.

Ministerio de Comercio, Instrucción y Obras Públicas. = Instruccion pública. Negociado 4.° = Deseando la Reina (q. D. g. ) llevar a cumplido efecto lo determinado en sus soberanas resoluciones de 28 de marzo, y 7 de julio del año próximo pasado, relativamente a la impresión y publicación de cuantos documentos dignos de ver la luz pública contenga ese archivo, ha tenido a bien resolver se adopten con este fin las disposiciones siguientes:
1.a La colección de los documentos inéditos del Archivo general de la Corona de Aragón, deberá salir a luz a la mayor posible brevedad, y tau luego como se hallen impresos dos o tres cuadernos, a fin de que no se interrumpa la publicación, que se procurará sea regularmente periódica desde que parezca la primera entrega. Al efecto se principiará por las Actas del compromiso de Caspe, según el original remitido por el archivero para su exámen y revisión.
2.a Por la depositaría de la universidad de Barcelona se facilitarán al archivero general de Aragón las cantidades que necesite para este objeto, siempre que no escedan de cuatro mil reales mensuales; y dándose cuenta por aquel de su inversión, para la aprobación de S. M.
3.a Se dará órden a todos los administradores de correos para que se entiendan con el referido archivero respecto de las suscripciones. El importe de estas ingresará en las depositarías de las universidades del reino, a donde lo entregarán los comisionados o administradores del ramo comprendidos en el respectivo distrito universitario.
4.a Con el objeto de que esta colección tenga la debida publicidad, se remitirán prospectos por el ministerio de Estado a los cónsules y agentes consulares de S. M. en países estranjeros, pudiendo los mismos admitirlas suscripciones que se presenten y librar su importe a favor del tesorero de este ministerio de mi cargo; y dando al propio tiempo el oportuno aviso al archivero encargado de la publicación, para que espida los correspondientes ejemplares a los interesados.
5.a El número de ejemplares de la obra no escederá de mil, de los cuales se remitirán doscientos a este ministerio para distribuirlos según convenga entre las secretarías del Despacho, Potencias estranjeras, Academias Nacionales, Bibliotecas y demás establecimientos públicos. De Real órden lo digo a V. S. para su inteligencia y cumplimiento en la parte que le corresponde, a cuyo fin le devuelvo el manuscrito que comprende las primeras entregas de la obra enunciada. Dios guarde a V. S. muchos años. Madrid 28 de abril de 1847. = Pastor Díaz. = Sr. Archivero general de la Corona de Aragón.


PROCESOS DE LAS ANTIGUAS CORTES
Y PARLAMENTOS
DE
CATALUÑA, ARAGÓN Y VALENCIA,
CUSTODIADOS EN EL ARCHIVO GENERAL
DE LA
CORONA DE ARAGÓN,
y publicados de real órden
por
el Archivero mayor
D. Próspero de Bofarull y Mascaró.

Tomo I.
Barcelona,
en el Establecimiento tipográfico y litográfico de
D. JOSÉ EUSEBIO MONFORT.
1847.

ACTAS DEL PARLAMENTO DE CATALUÑA, QUE PRECEDIÓ AL COMPROMISO DE CASPE Y ELECCIÓN DEL INFANTE DE CASTILLA DON FERNANDO, EL DE ANTEQUERA, DESPUÉS DE LA MUERTE DEL REY DE ARAGÓN DON MARTÍN EL HUMANO (1).



(1) La fundación del acreditado colegio de medicina y cirujía de Barcelona, que tantos profesores eminentes ha dado en alivio del doliente; la espaciosa y bien dispuesta fábrica del hospital general de Santa Cruz de la misma ciudad, en que este rey puso la primera piedra; y sus muchas limosnas y disposiciones benéficas, son otros tantos comprobantes de la justicia con que la posteridad honra su memoria con el renombre de humano. Merece particular mención, por lo que puede contribuir a ilustrar el origen de la sífilis, la Real orden que dio en 20 de noviembre de 1401 (92 años antes de la venida de Cristóbal Colón de América) a las autoridades de Gerona, para que castigasen y espeliesen de aquella ciudad a los rufianes y mujeres prostitutas, que contagiaban y propagaban la putrefacción de su mal, en perjuicio de la salud pública y de las buenas costumbres. Aunque en el día se tenga ya casi por indudable que la existencia de tan terrible enfermedad ha sido muy anterior al descubrimiento del Nuevo Mundo; apuntamos este documento, porque no son pocos los que creen todavía, que la importaron en Europa los compañeros de Colón. Tampoco nos atreveremos a asegurar si es físico o solamente moral el sentido que debe darse a las palabras de la citada Real órden; pero de cualquier modo es un documento que justifica las miras humanitarias del monarca que la espidió. Véanse los registros núm. 2,211, fol. 132; 1,325, fol. 41; 2,197, fols. 149 y 199; 2,198, fol. 93; 2;,203, fols. 17, 20 y 21, y otros.


INTRODUCCIÓN.

Un monarca justo y pío, de las mejores prendas y del más suave carácter, de complexión algo débil; entrado en años; sin esposa, sin hijos, hermanos ni descendiente alguno legítimo que le sucediese; importunado incesantemente con pretensiones prematuras e inconsideradas de ambiciosos y poderosos parientes, rodeado de cortesanos intrigantes movidos por diferentes afecciones: acometido el país de una mortífera peste, y envuelto finalmente el Estado en disensiones intestinas y en un espantoso cisma que dividía la unidad de la Iglesia católico-romana …: tal era el triste cuadro que presentaba la casa real de Aragón en los primeros años del siglo XV, y tal el porvenir funesto que podían prometerse los reinos de aquella antigua y respetable corona, que descansaba en las sienes del desventurado D. Martín.
Este digno sucesor del conde soberano de Barcelona D. Ramón Berenguer 4.° y de su esposa la reina doña Petronila de Aragón, hija de Ramiro el Monje, amado de sus vasallos y lleno de satisfacciones y esperanzas, mantenía en una dichosa y sólida paz sus estados, sin otro grave cuidado que el de procurar con los demás príncipes cristianos de Europa la apetecida unión de la Iglesia católica, conciliando a su deudo Pedro de Luna o Benedicto XIII (1) con los demás pontífices electos en diferentes cónclaves por los cardenales de sus respectivas partidos, que por tantos años turbaron la comunión de la Iglesia romana.

(1) Aunque varios escritores dicen que el antipapa Luna fue pariente de la reina Doña María, y el respetable Zurita afirma que nació en la villa de Illueca de Aragón y que fue hijo de la distinguida familia de los Lunas, que tanto figuraron en aquel reino, especialmente en la época que describimos; sin embargo el pueblo de Figuerola de la Conca de Tremp, en Cataluña, conserva la tradición de haber nacido allí este antipapa de otra familia también distinguida que antiguamente habitaba en aquel pueblo, y de la que todavía queda la casa solar arruinada y muchas noticias de ella en los libros parroquiales.
También se gloria el mismo pueblo de Figuerola de ser patria del célebre almirante de Aragón Roger de Luria o Lauria, como que existe aun la familia de Llenes, establecida en el día en Anglesola, cuyos señores después del apellido de Llenes añaden el de Roger de Luria en sus firmas.
La discreta reina doña María, condesa de Luna, descansaba a su augusto esposo, desempeñando con toda eficacia y acierto la lugartenencia del reino que le tenía confiada; mientras que el esclarecido príncipe heredero, don Martín, rey de Sicilia por sus derechos o por heredamiento de su primera esposa doña María, hija de Federico 2.° de aquel reino, reducía con su pericia militar y política y con los ausilios de su padre a algunos rebeldes de Sicilia y Cerdeña que se habían sustraído a su obediencia.
En esta tranquila situación se hallaban la real casa y estados del bondadoso don Martín, cuando las enemistades, odios y encarnizados bandos de los Urreas y Lunas en Aragón, y de los Soleres y Centelles en Valencia, fueron un triste presagio de mayores discordias, y de los males sin cuento que dentro de poco hubieron de sumergir al rey y al reino en la mayor consternación.
La inesperada y temprana muerte de la reina doña María, ocurrida en Villareal del reino de Valencia en 29 de diciembre de 1407 (1), después de haber otorgado el día anterior su testamento, nombrando heredero al rey de Sicilia y usufructuario al de Aragón, llenó de amargura el corazón de este monarca, que mandó conducir el cadáver de su esposa al magnífico panteón del monasterio de Sta. María de Poblet con todo el ceremonial y pompa regia acostumbrada en aquellos siglos (2).

(1) Si bien algunos escritores refieren la muerte de esta reina al año 1406, y otros la ponen al siguiente, no se sigue de aquí ningún anacronismo, pues todos convienen en opinión; porque los primeros cuentan los años del nacimiento de Cristo en el sentido común o vulgar, es decir, de 1 de enero a 31 de diciembre, inclusive; mientras que los segundos los toman a lo curial de la antigua cancillería, que los empezaba el mismo día de Navidad y los concluía en el de Noche buena o 24 de diciembre siguiente. En este concepto, habiendo muerto la reina doña María de Luna el día 23 de diciembre en el sentido vulgar, debe entenderse el año 1406, que en el curial es el 1407.
Debemos también advertir, en orden a datas, que todas las escrituras de este archivo desde el siglo 9° al 12° están fechadas por calendas romanas y por años de los reinados de Francia, a excepción de alguna que otra que a estos años añade los de la Trabeacion o Encarnación que en el sentido moral es lo mismo. Para sacar la correspondencia, cuando se necesite, podrá acudirse al «arte de verificar las datas» de los PP. Maurinos. La costumbre de datar los escribanos por los reinados de Francia la abolió el rey don Alfonso el Casto de Aragón en el concilio que se celebró en Tarragona en 1.180, mandando que en adelante se datase por calendas y años de la Encarnación; y así se practicó hasta mediados del año 1351, en que el rey don Pedro el Ceremonioso mandó en las cortes de Perpiñan, que en adelante se fechase por días del mes y año del nacimiento de N. S. Jesucristo, cuya práctica desde entonces no ha sufrido alteración. Castilla fechaba antiguamente por
la Era de Augusto y días andados del mes: Italia por calendas e indicciones.

(2) El ceremonial de la coronación de los reyes y reinas de Aragón, y el de las exequias, cuando ponían de cuerpo presente sus cadáveres en el tinell o salón mayor del palacio de Barcelona y el camarlengo mayor y los alguaciles rompían delante del regio cadáver los sellos reales y las varas á presencia del pueblo, con otras curiosidades dignas de todo recuerdo, pueden verse minuciosamente en la colección de registros de este archivo, n° 1,529, y n° 3 de la colección de códices.

Si fue dolorosa para don Martín la pérdida de su excelente esposa la reina doña María de Luna, pudo no obstante mitigar este sentimiento el cariño de un hijo que le quedaba de las más elevadas prendas y adorado de sus pueblos, a quienes prometía un digno sucesor de la gloriosa estirpe varonil del conde don Wifredo el Velloso y conservada sin alteración por espacio de cinco largos
siglos.
Este esperanzado sucesor, jurado en las cortes de San Salvador de Zaragoza el año 1398, había casado de primeras nupcias con la reina doña María de Sicilia, de la que enviudó a mediados del de 1399, sin que le quedarse hijo alguno de esta señora; y aunque enlazó de segundas, en 1402, con doña Blanca (1), hija y heredera de Carlos el Noble de Navarra, tampoco los tenía de esta reina, cuando la muerte de la de Aragón; por haberse malogrado en la infancia uno llamado don Martín como su padre. Pero como este príncipe y su esposa doña Blanca vivían en la mejor armonía, y se hallaban ambos en lo más florido de su edad, no causaba la menor alarma pública la falta momentánea de un segundo sucesor, que estaba en el orden de todas las probabilidades.
Entretanto, reparado el monarca de Aragón de la pérdida de su esposa doña María, y ocupado enteramente en el buen gobierno de sus estados y en el gran negocio de la unión de la Iglesia, pasaba sus días con tranquilidad en Barcelona y en su inmediata quinta de Bellesguart, donde recibió el día 14 de julio de 1409 con la mayor satisfacción la plausible noticia de haber su hijo don Martín de Sicilia ganado la famosa batalla de Sant-Luri a los rebeldes del partido de Brancaleon Doria, con la que se aseguraba la pacificación de la isla de Cerdeña.
La alegría del tierno padre por tan señalada victoria y las acciones de gracias que con tan plausible motivo tributó públicamente al Todo-Poderoso fueron tales, cuales pueden verse en la carta que dirigió el rey a su gran privado y mariscal don Pedro Torrelles, en la que se pintada la gran piedad del monarca (2) y su bellísimo carácter.

(1) Esta señora casó algunos años después con don Juan 2.° de Aragón, y fue la madre del desgraciado príncipe don Carlos de Viana.

(2) fue efectivamente don Martín tan dado a la piedad, como acredita el número de iglesias y capillas que mandó fabricar, y la multitud de reliquias que poseyó y resultan de varias cartas y del inventarío (Registro núm. 2,526) que en su muerte recibió su esposa la reina doña Margarita. Una de ellas fue Calicem lapideum, cum quo dominus noster Jhesus-Christus in sua sacra coena sanguinem suum pretiosissimum consecravit, et quem beatus Laurentius, qui ipsum habuit a sancto Sixto, existente Summo Pontifice, cujus discipulus erat, missit et dedit monasterio, etc., y que, según el pergamino núm. 136 de la colección de este reinado, adquirió el rey don Martín del abad y monasterio de San Juan de la Peña, en cambio de otro de oro, que después de algunos años,
según una nota de Pedro Miguel Carbonell, se custodiaba en la seo de Valencia, así como se guarda hoy en Génova el Grasér o fuente en que se sirvió el cordero pascual en aquella sagrada cena.

Pero aun humeaban los inciensos en las bóvedas de la iglesia catedral de Santa Cruz y Santa Eulalia, en que se celebraron, cuando llegó a Barcelona la dolorosa e infausta nueva del fallecimiento del idolatrado príncipe don Martín, ocurrido en el castillo de Cáller de Cerdeña el día 25 del mismo mes de julio en que se dio aquella batalla, después de haber otorgado su testamento, nombrando heredero a su padre, recomendándole sus dos hijos naturales don Federico y doña Violante, y eligiendo vicario o lugarteniente general del reino de Sicilia a su esposa la reina doña Blanca.
El llanto de los barceloneses y sucesivamente de los demás pueblos de Cataluña, Aragón, Valencia y Mallorca luego de divulgada tan infausta nueva está fuera de toda ponderación; pues según refieren los dietarios antiguos y los historiadores de más nota, los vecinos de todas edades y sexos de esta desconsolada ciudad andaban por las calles anegados en lágrimas, exclamando que aquel día habían perdido toda su honra y gloria, adquiridas con grandes sacrificios en tantos siglos.
No fue menor el sentimiento y conflicto en que se hallaron las autoridades para participársela al rey, que estaba bien ajeno de este disgusto en su quinta de Bellesguart; pero como afortunadamente estuviese allí con el monarca el apóstol y taumaturgo valenciano el Mtro. Vicente Ferrer, religioso dominico, cuyas virtudes, doctrina y predicación pública por las plazas de los pueblos de Cataluña le habían adquirido la mayor reputación e influencia, especialmente con don Martín; se dio el encargo a este santo religioso para que, acompañado de los conselleres de la ciudad (1), participasen al descuidado padre la dolorosa noticia.
Recibióla el rey con la más cristiana resignación, aunque estuvo a pique de sucumbir al dolor y desconsuelo que le causó, no solo por la inesperada y temprana muerte de un hijo único y de tales prendas, si que también por las fatales consecuencias que preveía en daño de sus amados pueblos.

(1) El cuerpo municipal de Barcelona, por privilegio del rey don Jaime 1:° concedido a esta ciudad a 3 de las nonas de noviembre del ano 1274 (Registro núm. 10, fol. 191.) se
componía de cinco conselleres y cien jurados, cuyo cargo era anual y no requería más circunstancias que la probidad del elegido, probus homo. Por esta razón se titulaba Consejo
de Ciento
, y su primitiva atribución fue la de congregarse dos veces cada semana para aconsejar al veguer y al baile lo más conveniente a la utilidad pública y fidelidad al rey. La elección para estos encargos la hacían en un principio los vocales cesantes; pero, posteriormente fue preciso valerse de la insaculación, para evitar las intrigas. Su autoridad y atribuciones fueron tan grandes y democráticas, que pueden compararse con las de un senado republicano, cuyo dux o presidente era el primer consejero o Conseller en cap: Senatus Populusque Barchinonensis se lee aun en la lápida del dintel de la puerta del gran salón de las Casas Consistoriales en que este consejo celebraba sus sesiones. El señor don Felipe 5° extinguió este cuerpo municipal después de la guerra de sucesión, sustituyéndole el Ayuntamiento .

Desde este momento empezaron, en efecto, a notarse gestiones ambiciosas y prematuras en algunos personajes elevados, deudos de la real casa de Aragón. Don Jaime, conde de Urgel, el desdichado, biznieto por línea masculina de don Alfonso 3.° de Aragón, que acababa de casar con la infanta doña Isabel, hija de don Pedro 3.° y hermana del mismo don Martín, no dudaba por ambos respetos que le asistía el derecho de preferencia en la sucesión a la corona de Aragón: el anciano don Alfonso, duque de Gandía y conde de Ribagorza y Denia, descendiente por la misma línea masculina de la casa de Aragón, e hijo de don Pedro, conde de Ampurias y Ribagorza, que lo fue de don Jaime 2.° y hermano de don Alfonso 3.°, no era de los que se creían con menos derecho: con el mismo se consideraba don Fernando de Antequera, hijo segundo de la reina de Castilla doña Leonor, que lo fue de don Pedro 3.° de Aragón y hermana de don Martín: don Luis, duque de Calabria, hijo de doña Violante, que lo era de don Juan 1.° de Aragón, casada con el duque de Anjou, que se titulaba rey de Nápoles, fundaba el suyo en la proximidad del parentesco en que se hallaba con los últimos monarcas de Aragón, si bien que de línea femenina: finalmente, el hijo natural de don Martín de Sicilia, don Federico, que su difunto padre había tan eficazmente recomendado en el sobredicho testamento, y a quien su abuelo amaba con la mayor ternura, no sin deseos de elevarle a la dignidad real, al menos del reino de Sicilia, también se hallaba en el caso
de poder gestionar con bastante fundamento.
Sin embargo, como la edad del desventurado don Martín no estaba tan adelantada ni destituida de la esperanza de poder conservar la estirpe varonil del inmortal conde don Wifredo el Velloso, no faltó prudencia ni buena intención en las cortes de Cataluña, que se hallaban entonces abiertas, para aconsejar e inducir al monarca a que pasase a segundas nupcias con doña Margarita, hija del
conde de Prades y de doña Juana de Cabrera, joven modesta y agraciada, deuda de la misma casa real y educada por la difunta reina doña María de Luna, a quien realmente pasó a sustituir.
Celebráronse las bodas en la real capilla de la quinta de Bellesguart el día 17 de setiembre de 1409, con dispensa y bendición del entonces papa Benedicto 13.°, que depuesto por el concilio de Pisa y abandonado de todos los príncipes cristianos, menos del rey don Martín, su deudo y amigo, se había refugiado al reino de su naturaleza, donde por fin acabó sus días en la obstinación, retirado al castillo de Peníscola, el día 23 de mayo del año 1423 (1). Asistieron a la ceremonia otros varios personajes, incluso el Mtro. Vicente Ferrer, que tanta influencia tuvo en los negocios públicos de aquella turbulenta época.

( l ) Fue este antipapa en Peníscola lo que Napoleón en la isla africana, que jamás pudo olvidar la púrpura que había vestido en las orillas del Sena, según refieren las historias de los presentes y pasados tiempos. Cuando después de haber favorecido con todas sus fuerzas la elección de don Fernando, se vio abandonado por este monarca, cuéntase que al despedirse de él le entregó un papel en que le decía: «Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede, solum me dereliquisti in deserto. Dies tui erunt pauci, et vita tua abreviabitur, illegilimaque tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnavit usque ad quartam generationem. » Cuyas proféticas palabras vio el vulgo cumplidas en
parte con la prematura muerte de dicho soberano, acaecida en Igualada a 2 de abril de 1416.
Así lo refiere Monfart en su Historia inédita de los condes de Urgel, cap. 63. § 32.

Pero a pesar de la condescendencia de don Martín, ni se logró el efecto deseado, ni acallaron las pretensiones de los aspirantes al trono; en tanto, que el rey se vio insultado por alguno de sus deudos en su mismo real palacio, mientras que las cortes, que se hallaban aun reunidas en Barcelona, noticiosas de tales demasías, y viendo por otra parte que no aparecían síntomas de una esperanza que tranquilizase la alarma pública, resolvieron en sesión de 15 de abril de 1410 presentar una súplica al rey, rogándole respetuosamente que sobre el grave negocio de la sucesión se dignase tomar consejo de sus reinos, y dictar una medida preservativa y bastante a acallar la ansiedad general.
Habíase anticipado ya el rey a los deseos de las cortes, escribiendo a todos sus reinos que le enviasen mensajeros, para que con su asistencia y consejo pudiese declarar a quien correspondería la corona, en caso que a Dios pluguiese llamarle a sí, sin haberle concedido hijos varones: y esta fue la respuesta que dio el monarca a la demanda que se le hacía, añadiendo haber obrado así espontáneamente para mayor bien del reino, y no porque reconociese en los demandantes ningún derecho para obligarle a ello.
A pesar de tanta diligencia, no parece que tuviese efecto la junta convocada, ya porque los reinos, faltos aun del necesario acuerdo acerca de la persona que más les convenida designar, demorasen el acudir al llamamiento; ya porque el mismo don Martín no anduviese tampoco muy solícito en dar su fallo, en duda como estaba, y luchando entre la conciencia del derecho, y el extremado cariño que profesaba a don Fadrique: mas no dejó de ventilarse privadamente el negocio en los consejos del monarca, abogando por quien bien le placía cada uno de los cortesanos.
Esta irresolución del rey, unida a lo dudoso del negocio, fomentaba las esperanzas de todos los aspirantes, dándoles aliento para continuar sus intrigas en palacio y sembrar la discordia en el país, con la mira de acrecentar el número de sus partidarios. A poco de haber don Martín contraído su segundo matrimonio, presentáronsele ya los embajadores de don Luis y doña Violante de Nápoles, que entre las felicitaciones que le dirigieron por su enlace, soltaron una demanda de herencia a favor del hijo de aquellos príncipes, y pidieron además, que como inmediato sucesor fuese educado en la corte de Aragón; pero el rey no quiso dar oídos a semejante súplica, juzgándola, como debía, muy prematura, ya que solo por complacer a sus reinos y cumplirles el deseo de que les dejase un heredero directo acababa de pasar a segundas nupcias. No había sido tampoco de los menos diligentes el conde de Urgel don Jaime de Aragón: fuerte, más que por su derecho, por los numerosos partidarios que le daban sus multiplicadas relaciones de parentesco y amistad con las principales familias de Cataluña, el favor de que gozaba con los Lunas de Aragón, y la adhesión que le profesaban todos los valencianos; no tuvo reparo en ostentar muy altamente sus pretensiones, y en subir luego, como quien dice, el primer escalón del trono, pidiendo le fuese conferida la lugartenencia general del reino, cargo que solamente se daba al inmediato heredero.
Don Martín, con quien gozaba el conde de muy poco valimiento, ya porque le diese sombra su
desmesurado poder, ya porque se recelase de la influencia y altivo carácter de su madre, accedió sin embargo a lo que le pedía, y le envió a Zaragoza, sin duda más que por complacerle y aumentarle autoridad, con la mira de alejarle de sí, y comprometerle entre los bandos de Lunas y Urreas (1) que agitaban aun a la sazón aquel reino. Así sucedió en efecto; y aunque fue allá el conde, nunca pudo
llegar a ejercer su oficio, y privado del apoyo y autorización del rey, hubo de abandonar aquella capital al cabo de poco tiempo, retirándose al pueblo de Almunia.

Seguía entretanto don Martín en sus deseos de que le sucediese don Fadrique; pedíanselo además los sicilianos, se lo pedían también algunos aragoneses, y para este objeto habíase ya tratado secretamente de la legitimación de aquel príncipe con el papa Benedicto. El conde de Urgel, a quien su madre, que no se apartaba del monarca, y la misma reina, que también le favorecía, noticiaban todo lo que ocurría en palacio, empezaba ya a perder sus esperanzas; y acabaron estas de desvanecérsele, cuando el rey señaló el día 1.° de junio para celebrar solemnemente la legitimación de su nieto. Trasladóse para esto don Martín de su quinta de Bellesguart al monasterio de Valldoncella; pero cuando iba a ver satisfechos sus más constantes anhelos, sorprendióle a 29 de mayo una cruel enfermedad que en pocos días le llevó al sepulcro, muriendo en la celda de la abadesa de aquel monasterio a los 31 días de mayo del año 1410, sin haber designado el sucesor, ni haber tenido siquiera resolución bastante para contestar categóricamente a las preguntas que sobre esto le hicieron, así la condesa de Urgel y otros magnates que le rodeaban,
como las repetidas embajadas que las cortes le enviaron para explorar su voluntad.

(1) … pero había otro linaje, que era el de los Urreas, que no estaba bien con las cosas del conde, y se había ya declarado por Ludovico, hijo de la reina de Nápoles; y el que más se mostraba por él era el arzobispo de Zaragoza don García Fernández de Heredia, que había sido obispo de Vique en Cataluña, y era fama que recibía algunas rentas del rey Carlos de Francia. Monfart, fol. 383.

Monarca bondadoso, deseó como el que más el bienestar de sus pueblos, y sacrificó sus inclinaciones por lograrlo; pero dudando del derecho que asistía a cada uno de los aspirantes al trono, aborreciendo quizás más de lo que debía al desdichado conde de Urgel (2), y encariñado con su nieto don Fadrique, no se atrevió a decidir por sí negocio de tanta importancia, y legó al país
una manzana de discordia, que hubiera podido acarrear fatales consecuencias, sin el celo de algunos buenos patricios, y la sensatez y cordura de todos los súbditos. Favorecíale hasta aquí la suerte al de Urgel; pues murió el rey en sazón que todos sus competidores contaban aun con escasas fuerzas, o se hallaban lejanos del territorio donde debía decidirse la competencia: así es que, contando además con la común opinión de todo el principado, que le era favorable, no se contentaba ya con usar de su oficio de lugarteniente, sino que aspiraba a tomar insignias de rey; y las hubiera usurpado, a no haber visto que el país acogía malamente sus exageradas pretensiones.

(2) Mereció justamente este conde el sobrenombre de desdichado, que le dan todos los historiadores. Después de haber visto contra toda esperanza desatendidas por los compromisarios
de Caspe
sus pretensiones al trono, fue el único de los competidores que se rebeló e hizo armas contra el rey don Fernando; pero sitiado en Balaguer, hubo de rendirse; entregóse prisionero, vió confiscados todos sus estados, y separado de su familia, fue llevado al castillo de Ureña y de allí al de Játiva, donde acabó desastradamente sus días, después de haber expiado su rebelión con diez y nueve años de cárcel. Hállanse curiosas noticias acerca de este último conde de Urgel, en la historia manuscrita de Diego Monfart, y en el proceso que contra él y su familia mandó formar el rey don Fernando.
Las cortes entretanto, que con la prematura muerte de don Martín habían quedado abiertas; nombraron, antes de separarse,
doce personas que representasen y gobernasen el principado; y encargaron al gobernador de Cataluña, asociado de los cinco conselleres de Barcelona; el despacho de cuantas providencias fuesen necesarias para la tranquilidad del país.
Fue una de las primeras el intimar al conde de Urgel que licenciase su gente de guerra y se abstuviese de usar de su lugartenencia; pues no debían permitirse semejante autoridad ni tales aprestos, si habían de ser iguales todos los pretendientes y debía al cabo prevalecer la justicia. Tampoco el principado quería decidir por sí solo este negocio, pues recordaba cuan quejosos quedaron aragoneses y valencianos, cuando Cataluña, sin consultar su voluntad, aclamó por reina a doña María, primera consorte del mismo don Martín, entonces duque de Montblanc; pero no tuvo reparo en tomar la iniciativa, instando al gobernador para que convocase un parlamento (1), que se pusiese de acuerdo con los demás reinos para la celebración de otro general, en que se descerniese la corona a quien tuviese mejor derecho. Accedió el gobernador, y espidió la convocatoria.

Tales fueron los hechos que prepararon la reunión de aquel gran jurado nacional, que adjudicó a un infante de Castilla la herencia de los Wifredos y Berengueres. Así se desprende de documentos que a continuación van insertos, y de otros muchos análogos que se hallan custodiados en este archivo.

(1) Para que las asambleas de la nación mereciesen el nombre de cortes, era esencial que fuesen convocadas y presididas por el monarca. Cuando les faltaba esta circunstancia, como sucedía en los interregnos, entonces se les daba el nombre de parlamento.


ÍNDICE
de los documentos de la introducción al Parlamento de Cataluña, por su orden cronológico (cronolójico en el original) y correspondencia de su numeración romana.

AÑO DE 1403.
Núm.I, 15 de enero.
Convenio entre el rey don Martín de Aragón y el Común de la república de Génova, confirmando las paces ajustadas a 21 de noviembre de 1386, y estableciendo ciertas reglas para indemnizar los perjuicios que aragoneses y genoveses se habían causado mutuamente desde la celebración de aquel tratado.

AÑO DE 1405.
II. 4 de mayo.
Capítulos de paz y alianza ajustados por los reyes don Martín de Aragón y don Martín de Sicilia, padre e hijo, con el rey moro de Granada don Mafomat, hijo del rey Abolageig, en que estipularon el mutuo comercio, la ayuda que debían darse, la devolución de cautivos y otras cosas que resultan de este tratado.

AÑO DE 1407.
III. 7 de junio.
Carta del rey don Martín a la reina doña Violante, su cuñada, en la cual le dice, que habiéndole participado su consejero mosen Galcerán de Sentmenat la prisión de Artal de Alagón, rebelde y traidor a él y al rey de Sicilia, su primogénito; y que el rey de Jerusalén y de Nápoles, hijo de la misma dona Violante, le hizo prender en París en el hostal de les tres puncelles, y llevarlo después al castillo de Ganges, según se contaba en la corte del padre santo; le escribía a dicho rey de Nápoles, rogándole que lo tuviese bien guardado, hasta tanto que él le avisase de su intención.


IV. 8 de junio.
El rey don Martín escribe al conde de Urgel, diciéndole que su hermana la infanta doña Isabel no había podido partir de Barcelona hasta el sábado último, por haber de menester algunas cosas necesarias a su partida; y que no habiéndose podido por lo mismo verificar la solemnización del matrimonio de dicha infanta con don Jaime, hijo de dicho conde; le suplicaba que lo prorogase
hasta por todo el mes de junio, dentro de cuyo término, con la gracia de Dios, se podría solemnizar.

V. 9 de junio.
Carta del rey don Martín de Aragón a Dalmacio Bier, procurador real en los condados de Rosellon y Cerdaña, diciéndole, que habiéndole participado su hermana la reina doña Violante, que el rey Luis de Francia había preso en París a Artal de Alagón; partiese inmediatamente a verse con dicho rey Luis, y le suplicase de su parte que le entregase el preso, mandándole conducir a uno de los puertos de mar de Provenza, a donde don Martín enviaría una galera para recogerle y castigarle por sus traiciones, rebeldías y confederaciones con el común enemigo Lanzalao; y que para más obligar a dicho rey Luis, le participase que su hijo el rey de Sicilia, don Martín, había dado consejos y ayuda de naves y gente al capitán de las suyas que se hallaban en Palermo, y salvaguardia a la princesa de Taramo contra del referido Lanzalao.

VI.17 de agosto.
Instrucciones dadas por el rey don Martín al baile general de Aragón y a Berenguer de Bardaxí, sus consejeros, de lo que debían decir de su parte en el concilio provincial que iba a celebrarse en Zaragoza sobre la unidad de la Iglesia.

VII. 4 de octubre.
Carta del papa Benedicto 13° (Pedro de Luna) al rey don Martín, refiriéndole la desunión que había entre él y Angelo Corario, el cual aspiraba al pontificado y se hacía nombrar Gregorio.

VIII. 2 de diciembre.
Testamento de don Martín, rey de Aragón, nombrando heredero suyo a don Martín,rey de Sicilia, su primogénito.

IX. 30 de diciembre.
Carta del rey al camarero de la reina, pidiéndole la cama de terciopelo, y la tunicella con que se había consagrado reina su mujer, para en el caso de que le subsiguiese la muerte. A continuación va el documento que manifiesta el fallecimiento de dicha reina doña María de Aragón.

AÑO DE 1408.

X. 27 de junio.
Carta del rey don Martín a los diputados de Aragón, pidiéndoles consejo sobre si daría o no acogida en sus reinos al Padre santo, que trataba de venirse a ellos por causa de la desunión que se había suscitado entre él y el rey de Francia, a quien había escomulgado porque le había negado la obediencia.

XI. 18 de agosto.
Contesta el rey don Martín al conde de Urgel, manifestándole el gran placer que había tenido en saber que su mujer hubiese dado a luz una infanta; y que hallándose indispuesto para ir personalmente a sacarla de pila, había trasmitido sus veces al efecto al abad de Santas Cruces. / 
nostra molt cara sor linfanta vostra muller /


XII. 20 de setiembre.
Contesta el rey don Martín a la carta que el conde de Denia le había escrito, implorando su amparo y protección para con el duque de Gandía, su padre, quien le había desheredado por via de testamento, nombrando heredero suyo al rey de Sicilia.

XIII. 20 de setiembre.
El rey don Martín, accediendo a la súplica del conde de Denia, escribe al duque de Gandía para que no le desherede, antes bien le bendiga y perdone; previniéndole al mismo tiempo que el rey de Sicilia no admitirá la herencia.

XIV. 19 de octubre.
Carta o mandato del rey don Martín de Aragón a don Lope de Gurrea, quejándose de que sus bandos con don Antonio de Luna habían influido en las elecciones de los jurados de Ejea contra toda costumbre, y que si se entrometía otra vez en estos asuntos, sería castigado en su persona y bienes.

XV. 23 de octubre.
El emperador de Constantinopla, contestando a las cartas que por parte del rey don Martín le había presentado Pedro de Quintana, su mensajero, le renueva sus afectuosas relaciones y amistad, y le envía por medio de su embajador Manuel Crusolora, o Chrysolora, algunas reliquias que le había pedido, correspondientes a la pasión de Jesucristo, como son: algunas partículas de la columna en la que fue ligado; de la piedra sobre que san Pedro se había recostado llorando amargamente su trina negación; de la piedra en que había sido puesto el Redentor para ser ungido después del descendimiento de la cruz; y de las parrillas en que había sido asado san Lorenzo. A continuación de dicho carta se halla el salvoconducto de la Diputación de Cataluña a favor de dicho Manuel Crusolora, para que pudiera volverse a Constantinopla.

AÑO DE 1409.

XVI. 27 de enero. (probablemente de 1409)
Carta de varios cardenales al rey don Martín, desde Pisa, suplicándole que envíe sus nuncios o embajadores e interponga todo su valimiento, a fin de que el papa Benedicto Luna acuda al concilio que iba a celebrarse en aquella ciudad.

XVII (Sin fecha: pero se halla entre los documentos de 1409).
Instrucciones que el rey don Martín de Aragón dio a su camarero Francisco Martorell, sobre lo que debía decir al papa (Luna) en orden a las declaraciones del concilio de Pisa, que S. M. reprobaba altamente.

XVIII. 29 de abril.
Convenio celebrado entre don Martín de Aragón y su sobrino don Juan 2.° de Castilla, sobre comercio y apertura de puertos marítimos y terrestres, cerrados en el reinado de don Enrique 3.°; libre tráfico de mercaderías entre ambas potencias, y arreglo del derecho de quema por los daños causados en las pasadas guerras, etc. / aparece lengua aragones / damnificados /

XIX. 7 de mayo.
Capítulos matrimoniales entre don Federico, hijo natural del rey de Sicilia, de una parte; y doña Violante, hija del ínclito don Jaime de Prades, de la otra.

XX. 18 de mayo.
Carta del rey don Martín de Aragón al maestro Vicente Ferrer (San Vicente), credencial de su consejero el religioso Francisco Perera, penitenciario del papa, que le enviaba para cierto asunto de interés.


XXI. 1.° de junio.
Carta del rey don Martín de Aragón a su primogénito el rey de Sicilia, dándole parte de su buena salud, y manifestándole la satisfacción que le habían causado las noticias que le daba de la suya y de su reino, y sobre las ordenanzas que había dictado a la escuadra de Sicilia: le avisa de los socorros que le enviaba con mosen Pedro Torrelles, y le da algunos buenos consejos.

XXII. 25 de junio.
Carta del rey don Martín de Aragón al emperador Miguel Paleologo, moderador de Romea, recomendándole eficazmente al noble Alioto de Caupena, señor de la Legena de la Payada.

XXIII. 6 de julio.
Los diputados del general de Cataluña felicitan al rey de Sicilia, por haberle declarado sucesor a la corona de Aragón el rey don Martín, su padre.

XXIV. 22 de julio.
Carta del rey don Martín a mosen Pedro Torrelles, su embajador en Sicilia, significándole el gran placer que había experimentado al recibir las nuevas que le comunicaba de la victoria obtenida en Sant-Luri por su primogénito. Le da noticia de hallarse en Barcelona el maestro Vicente Ferrer «que dice misa alta y predica maravillosamente todos los días,» y le dice que el papa estaríatambién aquí el día 1.° del próximo agosto.

XXV. 25 de julio.
Testamento del señor don Martín, rey de Sicilia, nombrando heredero a su señor padre don Martín, rey de Aragón, dejando el condado de Luna a su hijo natural don Federico, habido cuando soltero de cierta mujer llamada Tarsia, también soltera; y encargando a dicho señor su padre que se digne casar con magnificencia a su hija natural Violante, que había tenido también de otra mujer soltera, por nombre Agatucia.

XXVI. agosto.
Instrucciones sobre lo que mosen Jaime Roura ha de hacer y decir, por mandato del rey de Aragón, a la señora reina de Sicilia y otras personas de aquel reino en su embajada. Jacme Roure.

XXVII. 3 de agosto.
Carta del rey de Aragón don Martín al rey de Sicilia, su primogénito, haciéndole saber que en el concilio de Pisa había sido elegido papa el cardenal de Milán, natural de Candía, que es llamado Alejandro 5.°; y que de esta elección disentían su primo-hermano el rey de Castilla, y otros reyes y condes



Alejandro 5.°


XXVIII. 5 de agosto.
Don Martín, rey de Aragón y de Sicilia, después de la muerte de su primogénito, nombra gobernador de la isla de Cerdeña a mosen Guillermo Ramon de Moncada. (Muncada)

XXIX, 6 y 8 de agosto.
Cartas del rey de Aragón y de Sicilia a la reina de Sicilia, su nuera, consolándola por la muerte de su esposo, y confiriéndole la administración y gobierno de aquel reino.

XXX. 7 de agosto.
Proposición hecha a la corte de Cataluña por mosen Sperans-in-deo Cardona, vicecanciller del rey don Martín, sobre el modo de proveer a los gastos que habían de ocurrir para la conservación de Cerdeña y Sicilia, después del fallecimiento del soberano de este reino.

XXXI. 13 de agosto.
Carta del rey don Martín a mosen P., mandándole que él, en unión con los barones, nobles, caballeros y gentiles hombres que están en Cerdeña, ponga todo su conato en recobrar y reducir totalmente dicho reino a su obediencia, siguiendo lo que él y otros habían hecho ya para gloria y exaltación de su real corona, antes del fallecimiento del rey de Sicilia, su primogénito.

XXXII. 18 de agosto.
Carta del rey a mosen Pedro Torrelles, capitán general de la armada, en que le decía, que accediendo a las súplicas del conde de Urgel y diputados de Cataluña, y tomado consejo del Padre santo en presencia del maestro Vicente Ferrer, del prior de Vall-de-Jesuchrist y mosen Francisco de Aranda, había determinado casarse cuanto antes; que luego pasaría a Cerdeña, y para el efecto le mandaba que le enviase bien aparejada la galera dels Cans, para pasar en ella personalmente a dicho reino.

XXIII. 22 de agosto.
Nombramiento de tutor y curador del egregio niño don Federico, hijo natural del rey de Sicilia, ya difunto, hecho por el rey don Martín de Aragón a favor de Pedro de Torrelles, con amplios poderes para dirigir, gobernar y administrar los bienes de dicho pupilo, ya legitimado por dicho rey don Martín.

XXXIV. 26 de agosto.
Carta del cardenal de España al rey don Martín, participándole, que el dux y común de Venecia, después de grandes consejos tenidos con los mayores letrados, y oídas y consideradas todas las razones de los embajadores del concilio general, y las de los embajadores deAngelo Corario y otros, determinaron que la obediencia que daban a dicho Corario fuese retirada, y dada al papa Alejandro 5.°

XXXV. 16 de setiembre.
Carta del rey don Martín a los mallorquines, notificándoles que habiendo quedado sin hijo heredero por la muerte del rey de Sicilia, su primogénito, había deliberado con consejo del Padre santo y a ruego de las cortes generales de Cataluña, elegir por mujer y reina a la egregia doña Margarita de Prades, y celebrar al siguiente día su matrimonio.

XXXVI. 24 de setiembre.
Contestación del rey don Martín al cardenal de España, diciéndole que siempre tendría por verdadero papa y vicario de Cristo a Benedicto 13.°, y no consentiría que en sus dominios fuese maltratado por nadie.

XXXVII. 18 de octubre.
Carta del rey don Martín al procurador de Catania, dándole orden para que de los fondos secretos provenientes de su oficio, pague a Antonia, nodriza del ínclito Federico de Aragón, nueve onzas de oro anuales, que el rey de Sicilia difunto le había concedido como a tal nodriza.

XXXVIII. 21 de octubre.
Carta del rey don Martín al rey don Carlos el noble de Navarra, en la que, después de manifestarle el sentimiento que tenía por la muerte de su primogénito el rey de Sicilia, le hace saber que había conferido la lugartenencia de aquel reino a la reina viuda, en los mismos términos con que la tenía en vida de su marido.

XXXIX. 7 de noviembre.
Carta del cardenal de España al rey don Martín, diciendo que aquel a quien él llamaba papa, y el otro (Angelo Corario) que se titulaba Gregorio, habían sido por todo el concilio general y universal Iglesia declarados, pronunciados y condenados por públicos y notorios herejes y cismáticos, y depuestos del papazgo y de la Iglesia; y que concordemente y sin contradicción alguna había sido elegido papa y verdadero vicario de Cristo Pedro de Candía, de la orden de san Francisco, cardenal de Milán y natural de Grecia.

XL. 22 de noviembre.
Carta del rey don Martín al rey de Navarra, su hermano, en la que, después de participarle que él y su amada mujer disfrutan de salud, le ruega que dé crédito a cuanto de su parte le dirá su consejero mosen Dalmacio de Dernius.

XLI. 22 de noviembre.
Otra carta del mismo rey, dirigida al duque de Borgoña, diciéndole lo mismo.

XLII. 22 de noviembre.
Otra al duque de Berry de igual contenido.

XLIII... Instrucciones dadas al embajador Dalmacio de Dernius, enviado a Francia.

XLIV. 30 de noviembre.
Carta de don Pedro Torrelles, proponiendo para obispo de Sales a don Ramon de Moncada, (Muntcada) porque el obispo que había estaba preso en su poder, pues era cismático y afecto al antipapa, y andaba predicando entre los sardos malas doctrinas.

XLV. 16 de diciembre.
Comunicaciones que mediaron entre las cortes de Cataluña y el vicecanciller del rey, a fin de que dicho señor saliese de Barcelona junto con la señora reina su esposa, y eligiese S. M. el punto que fuese más conveniente en el Principado para trasladar a él la corte, y evitar el peligro que amenazaba las vidas de tan sagradas personas, con motivo de la grande epidemia que se había desarrollado en Barcelona.

AÑO DE 1410.

XLVI. 9 de enero.
Habiendo escrito el rey don Martín al conde de Cardona para que fuese a juntarse con él, le contesta el conde desde Lérida, (Leyda) diciendo que no puede cumplirlo por el accidente ocurrido a su hermano el obispo. Mas creyendo que le llamaba para tratar de los asuntos de Cerdeña, le dice que para dar fin a la conquista de aquella isla y reducirla a la obediencia, como conviene al honor de la casa de Aragón, era necesario hacer gastos de consideración y socorrer a los que en ella estaban prestando servicios.

XLVII. 15 de febrero.
Carta del rey de Navarra don Carlos al rey de Aragón, suhermano, diciéndole que pensaba partir para su reino el día 17 de febrero; que entendía pasar por Bourges y ver a su amada tía la duquesa de Berry, y de allí continuar su camino, pasando por los reinos y señoríos suyos; a cuyo fin le rogaba que para guiarle y darle entrada en las villas y lugares de su reino, le enviase a Perpiñan uno de sus caballeros que le saliese al encuentro.

XLVIII. 19 de febrero.
Carta del rey don Martín al príncipe Roberto, rey de romanos, anunciándole la misión de su consejero y embajador Tomas de Collibre, enviado para tratar con él de negocios de la Iglesia. (Colliure, Coquolibero)

XLIX. 12 de abril.
Carta del rey don Martín a su nuera la reina de Sicilia, diciéndole que había deliberado pasar a aquel reino para ponerlo en buen orden; y que ya lo hubiera ejecutado, sino hubiese estado esperando a los mensajeros de todos sus reinos y tierras, para que fuesen presentes a la declaración que quería hacer sobre la sucesión de sus estados, en caso de que Dios fuese servido que muriese sin hijos varones: y que luego de hecha hecha aquella declaración, partiría inmediatamente para aquel reino; rogándole que en el entretanto tuviese gran diligencia y cuidado de regirlo y gobernarlo bien, para cuyo fin le enviaría luego algunos sicilianos y catalanes de probidad, para aumentar el número de los de su consejo.

L. 15 de abril.
Las cortes de Cataluña piden al rey don Martín, que en atención a haber fallecido su hijo el rey de Sicilia, escriba a todos sus reinos y tierras para que destinen y envíen incontinenti notables y solemnes embajadores, que determinen el orden de sucesión a la corona, en el caso que Dios permitiera que muriese sin hijo varón. A cuya petición se contesta por parte del rey, que dicho
señor había ya para entonces escrito de motu propio a la mayor parte de sus reinos y tierras que le enviasen sus embajadores, no porque creyese estar obligado a ello ni necesitar su consentimiento, sino porque quería llevar el negocio a buen término, como lo había comenzado. (fill mascle)

LI. 20 de abril.
Revocación de una real provisión, en la cual se hace mérito de que san Vicente Ferrer fue a Vich, y predicaba sus sermones en la plaza.

LII. 29 de abril.
Exhorto del rey al baile general de Valencia y a Domingo Masconi, enviándoles por duplicado el requerimiento (requirimiento) que había hecho a las cortes de aquel reino, con motivo de no haber querido juntarse ni enviar mensajeros para tratar de la sucesión a la corona.

LIII. 50 de abril.
Carta del rey don Martín de Aragón a los obispos de Valencia y Segorbe y a todo el brazo eclesiástico de aquel reino, quejándose de que después de tanto tiempo como se lo había pedido y mandado, no le hubiesen enviado aun personas instruidas para aconsejarle sobre la persona que debía nombrar sucesor suyo en la corona de Aragón, en el desgraciado caso de morir él sin hijos; y
haciéndoles responsables de los males que este retardo pudiese ocasionar a sus vasallos.

LIV. 4 de mayo.
Don Jaime de Aragón, conde de Urgel, contesta al rey don Martín su tío, diciéndole que los zaragozanos estaban contentos de que él usase de la lugartenencia general del reino, conforme se lo habían acreditado con actos públicos certificados por escribano de su consejo; y le instaban que les jurase los fueros, privilegios y libertades del reino, y que les hiciese justicia: a cuya instancia había accedido, habiendo quedado todos acordes, a excepción del arzobispo y don Pedro de Urrea con sus partidarios, que eran los que se oponían.

LV. 10 de mayo.
Carta del conde de Urgel al rey don Martín su tío, diciéndole que el arzobispo de Zaragoza con don Pedro de Urrea se habían fortificado en la seo, en su casa y en otras diez o doce casas vecinas, donde se habían establecido los hombres más malvados de la ciudad, rebelándose contra las reales disposiciones.

LVI. 11 de mayo.
Carta del conde de Urgel, en la que se queja al rey su tío de que su secretario le mudase el nombre en una credencial que había recibido el día antes por su tesorero Narciso Sabastida, para que guardase de desórdenes la ciudad de Zaragoza; y le dice que él ha sufrido por guardar la lugartenencia lo que no hubiera sufrido para sí mismo, y que en adelante no recibiría otra carta alguna, que no le fuese dirigida bajo el nombre de Jaime de Aragón, que era el suyo verdadero.

LVII. 12 de mayo.
Carta del rey don Martín al arzobispo de Zaragoza, en que le dice, que habiendo ocurrido muchos escándalos en el reino de Aragón, y especialmente en dicha, ciudad de Zaragoza, por la oposición que se hacía a que el conde de Urgel ejerciese su oficio de lugarteniente general de aquel reino; escribía al justicia, mandándole que echase (gitar, foragitar) fuera de la ciudad a dichas gentes armadas, y le ruega a él que trabaje también por su parte para que así se cumpla.

LVIII. 14 de mayo.
El conde de Urgel da parte al rey don Martín su tío de los grandes escándalos ocurridos en Zaragoza el día 14 de mayo, habiendo tocado las campanas a rebato y trabádose batalla en la calle Mayor (carrera major, en la que hubo muchos heridos y muertos) entre los partidarios del conde al ir a la plaza del Pilar a jurar los fueros, y los del arzobispo y del justicia que se oponían a dicha jura.

LIX. 18 de mayo.
Carta del rey don Martín a su sobrino el conde de Urgel, mandándole que sobresea totalmente en usar del oficio de lugarteniente suyo general de Aragón, hasta tanto que por el justicia sea pronunciado que deba ser admitido; y en caso que éste dijese que no deba serlo, que cese del todo en dicho oficio: apercibiéndole que, para el caso de resistencia, le revocaba y anulaba la comisión que le había conferido y todas las demás provisiones que le hubiese otorgado.

LX. 29 de mayo.
Carta del rey don Martín a mosen Antonio Torrelles, en al que le acusa el recibo de la que le había escrito participándole la buena salud de su nieto don Federico, conde de Luna, y el buen estado de aquel país, que se hallaba libre de epidemias; y le ruega afectuosamente que dé siempre a dicho su nieto todos los gustos y placeres que pueda.

LXI. 30 y 31 de mayo.
Acta pública por la cual consta, que hallándose el rey don Martín, el 30 de mayo a las once de la noche, enfermo en la cámara de la abadesa del monasterio de Valldoncella, pero en su sano juicio y con habla, le preguntó el conseller de Barcelona Ferrer de Gualbes, si le placía que la sucesión de sus reinos y tierras recayese después de su muerte en aquel a quien de justicia correspondiese; y el rey contestó: Hoc. Cuya pregunta le fue repetida el día siguiente, pocas horas antes de fallecer, sin que pudiese lograrse de él ninguna otra respuesta más explícita (esplícita).
Hoc: Oc : en occitano, Langue d´Oc : Languedoc : Occitan (5 dialectos principales: provenzal, lemosín, gascón, auvernhat, vivaroaupenc, y otros subdialectos como el aranés, sin olvidar que el catalán siempre fue un dialecto de esta lengua).

LXII. 4 de setiembre.
Carta de los diputados del general de Cataluña residentes en Barcelona al gobernador del Cataluña, que se hallaba en Monblanch, diciéndole que les duele el haber tenido que retardar su ida al parlamento; pero que habiendo consistido dicha tardanza en el mal tiempo, partirían luego que éste lo permitiese.

LXIII.
Varias noticias sacadas de la historia inédita de los condes de Urgel, por Diego Monfar. (Monfart)


Continúa con el 

parlamento en Barcelona